Aquests darrers messos la situació política internacional i nacional ha patit profunds canvis. De que sapiam encertar en l'anàlisi de la situació i de les perspectives dependrà que pugam prendre la iniciativa política, influint positivament en la seua evolució.

La política bel·licista unilateral del govern de Bush secundat per Blair i Aznar ha dinamitat els instruments generadors d'hegemonia de l'imperialisme nordamericà: no solament el Consell de Seguretat de l'ONU, sinó també fins i tot l'OTAN. La grolleria de les seues fal·làcies era de tal calibre (fins i tot les seues mentides en l'ONU eren desmentides pels inspectors d'aquesta) que els ha deixat aillats no solament de la majoria dels pobles del món, sinó fins i tot de la majoria dels seus governs; d'alguna manera, el "pensament únic" ha deixat lloc al "pensament zero" en el qual la única raó era la força.

En aquestes condicions, la primera manifestació global de la història de la humanitat el 15 de febrer ha representat un punt d'inflexió en el desenvolupament d'una alternativa mundial al bel·licisme de l'imperi. El moviment contra la guerra ha adquirit una amplitud que ens remeteix com a precedent a l'aliança democràtica contra el nazisme, abastant ideològicament des de l'esquerra a la dreta democràtica i des del marxisme a l'Església, i socialment des de la classe treballadora a sectors de la burgesia que no identifiquen els seus interessos amb els de les petroleres i multinacionals que Bush representa. Amplis sectors socials i polítics, socialdemòcrates i liberals, que van secundar les anteriors agressions nordamericanes contra Iraq, Iugoslàvia o Afganistan, no han trobat raons per a seguir a Bush en la seua barroeria assessina. Ara bé, la mateixa amplitud i pluralisme de la resistència a la guerra, s'expressa a través de diverses vacilacions i contradiccions. Així, si bé el moviment popular contra la guerra ha aconseguit contrarrestar en bona mesura les presions del govern nordamericà, de manera que la gran majoria dels governs, fins i tot els representats en el Consell de Seguretat, no han secundat l'agressió contra el poble d'Iraq, la majoria d'ells no han donat encara el pas de condemnar a l'agressor. Està pendent encara una possible convocatòria de l'Assemblea General de l'ONU per a hi pronunciar-se, convocatòria que és ara per ara un objectiu central del moviment contra la guerra. I la crisi patida per la Unió Europea encara no s'ha superat.

Cal assenyalar per altra banda que la defensa de la pau, de les llibertats democràtiques i dels drets socials, que el Comité Federal del PCE del passat 18 de gener assenyalava com els eixos centrals de l'acció política durant els propers messos, no són qüestions independents, sinó profundament interconnectades: la restricció de les llibertats democràtiques, que es configura com un instrument per a afeblir a les classes populars i retallar els seus drets socials, s'emmarca en la lògica de la guerra.

Per tot això, i per a connectar la defensa de la pau i de les llibertats democràtiques amb la defensa dels drets socials, és important impulsar el paper de la classe treballadora en el moviment contra la guerra a través de les seues organitzacions sindicals, continuant amb les convocatòries europees d'aturs parcials en la perspectiva d'una Vaga Global contra la guerra que desenvolupe un nou i autèntic vincle transatlàntic entre la classe treballadora dels diferents continents, i molt especialment entre la europea i nordamericana, cosa que seria una poderosa eina per aturar la guerra. Al mateix temps, el protagonisme de la classe treballadora en el moviment contra la guerra i el reforçament dels seus lligams internacionals la posarà en millors condicions per a fer front a l'embranzida neoliberal contra els drets socials.

En l'Estat Espanyol, l'alineament d'Aznar amb Bush l'enfronta amb el 90% de la ciutadania espanyola que s'oposa a la guerra i ho manifesta activament en el carrer i en cada ocassió propícia, deixant aillat al PP en el Parlament. A l'assumir en les Azores junt a Bush i Blair la responsabilitat del que en la pràctica ha estat una declaració de guerra àmpliament denunciada com a il·legal i injusta, i encara que s'assignen a les forces armades espanyoles missions secundàries, ha assumit també la responsabilitat del genocidi en marxa en Iraq com a resultat tant directe com indirecte de l'operació militar que inclús en el seu nom, "commoció i espant", no oculta els seus propòsits de generació de terror, és a dir, terrorista: el precedent de les guerres anteriors no permet ignorar la catàstrofe humanitària que està provocant. I tot això vulnerant tant la legalitat internacional com la Constitució Espanyola amb una usurpació consentida de les funcions del Rei que qüestiona la legitimitat de la monarquia, fent així de les seues referències a la legalitat un sarcasme sagnant, evidenciant que per a Aznar i el seu Partit la legalitat no remeteix al Dret sinò al "ordeno y mando" que tan bé connecta amb el seu passat franquista, i que en el terreny internacional, al seguir la lògica del salvaje oest del seu patró Bush, volent prendre-s la llei pel seu compte, per damunt de l'ONU, es col·loca fora de la llei.

Aznar, amb el suport del seu Partit Popular, és així culpable de l'assassinat de tots i cadascú dels homes, dones i infants exterminats en Iraq. És culpable de traició per possar l'Estat al servei d'una potència estrangera en contra de la voluntat del seu poble. I al governar palesament en contra d'aquesta voluntat està negant l'essència de la democràcia. Tot això justifica tant la petició de dimissió que ha estat presentada per IU com la seua denúncia davant dels Tribunals. Però comptant amb el suport tancat del seu Partit Popular amb majoria al Parlament, la restitució de la legitimitat de les institucions democràtiques requereix la immediata convocatòria d'eleccions generals.

Aquesta convocatòria, a més, permetria que les eleccions municipals i autonòmiques es centraren, com una eina d'aprofundiment de la democràcia, en la gestió dels afers més propers a la ciutadania. Però en la seua absència, aquestes eleccions han de convertir-se necessàriament en un plebiscit contra la guerra i el comportament assassí, traidor i antidemocràtic del govern d'Aznar amb el suport del seu Partit Popular.

Cal tenir en compte que, de seguir les coses com ara, es pot produir un terratrémol en el sistema espanyol de partits polítics comparable al que va acompanyar a l'afonament de la UCD o de la Democràcia Cristiana i el Partit Socialista en Itàlia. Però el seu resultat dependrà de diversos factors, i en particular de les alternatives que es configuren a l'actual govern del PP.

Cal assenyalar que dins del moviment contra la guerra, i degut a la seua gran amplitud i pluralitat social i ideològica, les quals cal preservar com a base de la seua força, es donen importants contradiccions socials i ideològiques. Encara que dins d'aquest moviment siga manifest el protagonisme de l'esquerra, no es pot caracteritzar com un moviment de l'esquerra contra la dreta: en el 90% de la ciutadania espanyola en contra de la guerra hi ha, com abans assenyalàvem, una part important de la dreta social, i forces polítiques de centre i de dreta democràtica que han tingut i poden tenir actituds vacilants i contradictòries en els conflictes polítics que es produeixen al voltant de la guerra, en particular pel que fa a la restricció de les llibertats democràtiques auspiciada pel govern del PP amenaçant amb una greu involució política.

Així hem vist com, en el marc de l'anomenada "guerra mundial contra el terrorisme", s'ha abandonat el consens democràtic per a aillar a qui practica la violència terrorista, substituint-lo per l'assimilació als terroristes dels qui persegueixen per mitjans democràtics objectius parcialment coincidents amb els seus. Aquest ha estat l'esperit de l'anomenat "pacte antiterrorista" i de la Llei de Partits impulsats pel PP i secundats pel PSOE, que per cert va donar també suport a la guerra de l'imperi contra el poble d'Afganistan amb l'excusa de la persecució de l'escorredís Bin Laden.

Ha estat la radicalització del govern del PP, alineat amb l'extrema dreta nordamericana representada per Bush, la que posteriorment ha fet botar els botons d'alarma dels seus cooperants: al temps que es llançava a defensar la guerra contra Iraq per damunt dels informes dels inspectors de l'ONU, l'aplicació interna de la lògica de la guerra, qüestionant la independència del poder judicial, portava al tancament de d'un diari plural, Egunkaria, sospitós per servir de base per a la promoció de l'euskera, i a la detenció i maltractament d'empresaris valencians sospitosos per tenir relacions comercials amb països àrabs. La mateixa lògica s'aplica en les actuacions policials que responen a les provocacions vandàliques en el marc d'una manifestació pacífica reprimint al conjunt d'aquesta.

Per tot això, la consolidació del bloc contra la guerra requereix que aquest s'estenga a la defensa de les llibertats democràtiques, que inclouen també la llibertat d'informació enfront de les manipulacions mediàtiques que pretenen minimitzar o distorsionar el moviment contra la guerra. La dinàmica d'aquest dóna una bona base per a això, però requereix superar complicitats amb propostes involucionistes del govern del PP, des de la Llei de Partits al Codi Penal.

Per aquest camí es pot anar configurant una alternativa democràtica al govern del PP, sobre la base de la defensa de la pau, de les llibertats democràtiques i dels drets socials en el marc d'una Europa Política i Social i en una perspectiva solidària amb el conjunt dels pobles del món. Però per a que aquesta alternativa es consolide cal que es reforce el paper de l'esquerra consecuent, actualment representada principalment per IU i altres formacions d'àmbit de les diferents nacionalitats i regions, i en el cas del País Valencià per l'Entesa.

Es clar que el PSOE ha de jugar un paper important en aquesta alternativa democràtica, però no podem oblidar les seues oscil·lacions i actuacions passades. A banda de les abans assenyalades, hem de recordar com va passar del "OTAN d'entrada no" a defensar el manteniment en l'OTAN, o la política del seu govern retallant greument els drets laborals i fins i tot auspiciant el terrorisme d'Estat. Va donar suport també a les sucessives guerres de l'imperi contra Iraq, Iugoslàvia i Afganistan, amb o sense la cobertura de l'ONU. Naturalment, s'hem de felicitar de que darrerament s'haja oposat a la nova contrarreforma laboral del PP i a la nova guerra contra Iraq, però no s'hem d'enganyar: ni abans era un partit estrictament de dretes, ni ara és un partit estrictament d'esquerres. Seria més adequat caracteritzar-ho, tal com darrerament s'ha volgut definir ell mateix, com un partit de centre que representa socialment a sectors socials intermedis, i que en funció de la conjuntura política pot unir-se amb la dreta o amb la esquerra estricta i fer polítiques de dretes o d'esquerres. Perqué no es cert, com diu Aznar, que actualment s'haja radicalitzat cap a l'esquerra: és la deriva del PP cap a l'extrema dreta en sintonia amb Bush el que està distanciant al PSOE de les seues polítiques.

Per altra banda, és una incògnita ara per ara com evolucionarà l'espai polític de la dreta arran de la previsible davallada del PP. Però, a banda del cas de Catalunya i el País Basc, on és previsible que es consoliden les opcions de dreta democràtica que representen CiU i el PNV, cal preveure, com va passar arran de l'afonament de la UCD i de la DC italiana, el surgiment de noves forces de dretes, encara que en un primer moment es pot produir una situació de buid que pot generar tentacions d'ocupació del seu espai des del centre, amb el conseqüent perill de dretanització de la força política espanyola que actualment el representa.

Per això, per a evitar i contrarrestar aquesta deriva i consolidar una alternativa democràtica amb una política social favorable a les classes populars, cal insistir de nou en la necessitat de reforçament de l'opció d'esquerres, que en el nostre cas representa l'Entesa, i dins d'ella de l'organització dels comunistes en el Partit. I per això, si més no en totes les eleccions en les quals regeix un sistema proporcional, és important que l'Entesa aparega amb nitidesa, reforçada si de cas localment amb l'afegiment d'altres opcions d'esquerres, però sense diluir-se en coalicions amb el PSPV-PSOE. A més, en el marc d'un sistema proporcional això pot permetre un millor resultat global per al conjunt de les forces democràtiques, estimulant el vot d'un electorat plural per opcions amb les quals es pot identificar millor.

Tot això, clar, sense perdre de vista la necessitat de mantenir i consolidar la unitat de les forces democràtiques contra la guerra i en defensa de les llibertats i dels drets socials, tant evitant que la confrontació electoral aguditze les escletxes entre elles com presentant-se junts en aquells casos (com les eleccions al Senat) en que el sistema electoral siga majoritari.

Perquè tampoc hi ha que menysprear la capacitat de reacció del PP, a pesar de l'aillament social en que l'ha situat la seua actuació davant del "xapapote" i de la guerra. La multitudinària assistència a l'acte en favor del PHN en València el 2 de març demostra, si més no, la capacitat de manipulació que encara té el PP utilitzant les institucions, pressupostos i mitjans de comunicació públics. Però encara que manipulats, els assistents en general estaven allí voluntàriament, per molt patètic que fora veure a valencians defensant un PHN que tindria com a conseqüència immediata perdre aigua bona del Xúquer amb la promesa incerta d'aigua sanilitzada de l'Ebre a través d'un transvasament ecològicament destructiu per a les nostres terres.

Igualment, i de la mateixa manera que el PP intenta provocar un allau de simpatia cap a les seues mesures repressives utilitzant demagògicament la inseguretat que la seua mateixa política social provoca, era previssible que estimulara provocacions vandàliques per a intentar distorsionar i dividir el moviment contra la guerra. D'ací la importància d'estar vigilants per a neutralitzar les provocacions i denunciar actuacions policials repressives contra accions pacífiques, com les que ja s'han produït.

El PP intentarà també rendabilitzar electoralment eventuals atemptats terroristes, utilitzant-los per a justificar la seua política repressiva i de criminalització dels moviments socials. Si aquests atemptats es produeixen, caldrà tenir agilitat per a respondre unint el rebuig a la guerra i al terrorisme: si hi ha alguna coincidència amb el terrorisme, és la de la lògica de la guerra compartida per ETA i el govern del PP, i des de la nostra coherència pacifista podem denunciar la incoherència dels que condemnen a ETA sense condemnar la guerra o condemnen la guerra sense condemnar a ETA.

I des de la nostra coherència hem d'impulsar l'alternativa democràtica per la pau, les llibertats i els drets socials, emmarcant en aquesta alternativa immediata els nostres objectius estratègics anticapitalistes i antiautoritaris, per la república, el socialisme i el federalisme, per un aprofundiment de la democràcia que incloga la socialització dels mitjans col·lectius de producció i el dret d'autodeterminació, però per a avançar cap a la qual no hi ha tasca més urgent que aturar la mà dels assassins.