EL P.C.E. I LA CONSTRUCCIÓ EUROPEA:
El VIII Congrés del PCE, realitzat en 1972 baix la dictadura franquista, es va pronunciar a favor de l'ingrés d'Espanya en la Comunitat Econòmica Europea una vegada s'haguera arribat a la democràcia política. Els arguments de fons van ser: 1) Entendre la C.E.E. en el marc de la internacionalització de les forces productives, base objectiva de la futura societat comunista; aquesta posició es situava en la línia assenyalada per Lenin, segons la qual "tota proposta d'avenç cap al socialisme que no es base en el major desenvolupament del capitalisme és reaccionària" ("Dues tàctiques de la socialdemocràcia rusa davant de la revolució"). 2) Entendre l'ingrés en la C.E.E. com una forma de consolidar la futura democràcia; cal assenyalar que en aquella època la C.E.E. donava cobertura a un capitalisme amb formes democràtiques i alts nivells de protecció social, el que s'anomenava "Estat del Benestar" i connectaria amb l'Estat Social i Democràtic de Dret configurat en la Constitució Espanyola amb el suport del PCE. El fin de la dictadura franquista es produiria després de 1975, en un marc internacional al qual la crisi del petroli apuntava dramàticament els límits del creixement i de la política socialdemòcrata d'Estat del Benestar. L'ampliació de la C.E.E. al sud d'Europa (inclosa Espanya) i la seua reforma amb l'aprovació de l'Acta Única es produiria en la dècada dels 80 en un context de confrontació amb el neoliberalisme emergent. Així, per una banda, l'ampliació es fa amb importants sacrificis dels nous països membres, forçats a retallar la seua producció agropecuària per a protegir la dels antics membres i a sotmetres a la lliure competència industrial d'aquestos. I per altra banda, la confrontació de posicions al voltant de la construcció europea es plasma en la contradicció entre els principis proclamats de Cohessió Econòmica i Social (la C.E.E. passarà a anomenar-se "Comunitat Europea") i la realitat de l'Europa de Mercaders que s'estava efectivament construint. En aquest marc, el PCE, que realitza en 1989 una Conferència específica sobre el tema d'Europa, manté una postura de suport crític al procés de construcció europea, plantejant la necessitat de reforçar la confluència de les esquerres europees en defensa de la Cohessió Econòmica i Social, d'una Europa Solidària i d'una política de Seguretat Compartida (front als que volien impulsar un bloc militar europeu plasmat en la Unió Europea Occidental, UEO). Però lluny d'obrir-se pas aquestes propostes, les posicions neoliberals s'imposen al temps que s'afonen els sistemes de socialisme burocràtic d'Estat a l'Est d'Europa, conduint al Tractat de Maastricht que fa de la Unió Monetària (amb una moneda única) el cor del projecte d'Unió Europea. Paral·lelament, al si d'una part de les esquerres (PCE inclós) s'aprofondís en l'anàlisi de la crisi ecològic, concloent que, a les acaballes del segle XX, més capitalisme ja no ens apropa al socialisme, sinó que ens hi allunya, i per tant no podem donar suport sense més a qualsevol mena de globalització econòmica o internacionalització de les forces productives, sinó que cal defensar un desenvolupament sostenible que no es base en un creixement quantitatiu. De fet, el mateix neoliberalisme és una resposta a la profunditat de la crisi econòmica, que no pot ser gestionada amb les clàssiques recetes dilatòries (increment del dèficit i deute públic, etc.) a l'espera d'una prompta recuperació del ritme de creixement. Així, en lloc de confiar en aquest creixement per a la recuperació de la taxa de beneficis, es lliga aquesta a la disminució del nivell de vida de la classe treballadora, especialment amb el retall de les prestacions socials i amb una flexibilització laboral que facilite la disminució dels salaris reals. En aquest marc es situa el plà d'estabilització aprovat en Dublin per tal d'assegurar la continuació de les polítiques d'ajust i sacrificis després de l'establiment de la Moneda Única. Situació que s'agreujarà en Espanya si es consumen les privatitzacions previstes, al malbaratar el patrimoni públic i disminuir els ingressos futurs de l'Estat Tanmateix, aquest projecte neoliberal, que nega l'Estat Social i Democràtic de Dret configurat en la Constitució Espanyola solament és possible amb una forta restricció de la democràcia. En aquest marc, el Tractat de Maastricht agreuja el dèficit democràtic de les institucions europees, per tal com els mínims increments de competència (fins i tot compartida) del Parlament Europeu són compensats de sobra amb l'acumulació de poder, no solament en els òrgans executius vinculats a la burocràcia de Bruseles, sinó especialment en el Banc Central Europeu, que amb la moneda única passaria a controlar la política monetària que es posa al centre de la política econòmica, sense poder ser controlat pel Parlament (per expressa prohibició establida a l'article 107). En coherència amb aquest enfocament monetarista, el Tractat de Maastricht estableix com a condicions de convergència per a la Unió Monetària únicament criteris referits a la circulació de dinés, com són l'estabilitat en els tipus de canvi entre les diferents monedes i determinades limitacions de la inflació i del dèficit i el deute públic. No es garanteix la homogeneitat de les condicions socials i laborals ni de la fiscalitat, i de forma insuficient en matèria mediambiental. Ara bé, en condicions d'heterogeneitat sociolaboral, fiscal i de control mediambiental, la lliure circulació de mercancies i capital (consolidada amb l'establiment de la moneda única) condueix a efectes perversos, produint una competència deslleial en favor dels regímens amb menor protecció sociolaboral, pressió fiscal i control mediambiental, i afavorint així la desregulació en aquestes matèries. Per això, l'atribució al Parlament Europeu de plenes competències legislatives en matèries com aquestes hauria de ser una condició prèvia per a poder plantejar-se una Unió Monetària. En aquestes condicions, no es pot acceptar el Tractat de Maastricht sense acceptar les premises fonamentals del neoliberalisme. Tanmateix, un sector procedent de l'esquerra perllonga la seua renúncia a la lluita anticapitalista amb l'acceptació ressignada d'un capitalisme que ja no és el capitalisme esmorteït de l'Estat de Benestar, sinó un capitalisme neoliberal cada vegada més salvatge. El PCE, pel contrari, junt a altres esquerres, planteja la necessitat de lluitar contra l'hegemonia neoliberal i construir una alternativa a la mateixa, incloent una alternativa al projecte neoliberal de Maastricht. Aquesta voluntat alternativa ens allunya també de posicions purament antieuropees o d'oposició genèrica a la globalització: estem contra un determinat projecte europeu i a favor d'un projecte alternatiu de construcció d'Europa; estem contra la globalització neoliberal i a favor d'una globalització alternativa, internacionalista, solidària i ecològica. El nostre projecte alternatiu de construcció europea, formulat al si d'Izquierda Unida, suposa prioritzar una Unió Social i Política democràtica (que no militar), resultat d'un procés constituent assentat en la participació popular a través de Referèndums que conduesca a la preeminència d'un Parlament Europeu, com a dipositari de la sobirania popular europea, que tinga baix el seu control a la resta d'institucions de la Unió Europea. Així mateix, propugnem la dissolució de totes les estructures militars provinents de la guerra freda (OTAN i UEO) i potenciar l'Organització de Seguretat i Cooperació Europea, OSCE, així com la realització d'una Conferència de Seguretat i Cooperació de la Mediterrània que obriga el marc de la seguretat compartida en una perspectiva solidària cap a tots els pobles del món. En aquest marc, hem de plantejar: 1) La difusió de les nostres posicions, amb denúncies concretes vinculades amb la nostra crítica a Maastricht, resumida en el document "Europa sí, Maastricht no". 2) Impulsar en totes les comarques el Moviment Contra l'Europa de Maastricht. 3) L'impuls de xarxes de comunicació i resistència sense fronteres al neoliberalisme, en el sentit assenyalat en la "Segona Declaració de la Realitat" sotmesa a consulta mundial en la primera quinzena de desembre.
EL P.C.E. I LA CONSTRUCCIÓ EUROPEA:COMISSIÓ POLÍTICA DEL PCPV, 13 de desembre de 1996