1) SITUACIÓ INTERNACIONAL

Un xicotet comentari al voltant d'una vaga llunyana: La vaga dels treballadors de Corea del Sud. És llunyana en l'espai però amb continguts totalment pròxims: La lluita contra la desregulació dels contractes laborals en especial la llibertat d'acomiadament i la llibertat de jornada de treball. Sens dubte, la lluita dels treballadors coreans és una lluita molt més pròxima d'allò que ens sembla. La globalització i mundialització de l'economia obliguen a una redefinició i intensificació d'un concepte que a vegades oblidem: L'internacionalisme i la solidaritat de la classe treballadora d'arreu del món. Una vaga semblant s'està desenvolupant des de fa temps per part dels estibadors de Liverpool.

Des de l'últim informe a aquest Comitè Nacional s'ha produït un fet de la màxima gravetat a nivell d'Unió Europea: El Pacte d'Estabilitat. Ja no n'hi ha prou amb les condicions macroeconòmiques de caràcter neoliberal que foren aprovades en Maastricht per assolir la moneda única. És evident què aquestes condicions, a més de produir continus retalls socials, restriccions a l'hora de signar convenis per evitar la pujada de l'IPC i privatitzacions (cal recordar que també són conseqüència del Tractat de Maastricht), estan produint operacions de "maquillatge comptable" en la majoria de Països de la UE. Alemanya, país encarregat de mantenir les essències neoliberals de la UE, va forçar unes condicions d'estabilitat post-Maastricht que perpetuen i endureixen les condicions d'entrada en la moneda única mitjançant l'esmentat Pacte d'Estabilitat. Com han dit moltes autoritats econòmiques, entre elles el mateix President del Banc d'Espanya, "el pitjor a nivell de retalls i restriccions, està per venir". Cal ressaltar que totes les forces polítiques, exceptuant IU i BNG, votaren a favor del famós Pacte d'Estabilitat en les Corts donant per bones unes mesures que afectaran a tots els nivells de gestió pública. Ja es comença a parlar de compromisos de reduir el dèficit a nivell de CCAA i després li tocarà als Ajuntaments.

No deixa de ser preocupant que allò que diguérem respecte a Maastricht s'està complint al peu de la lletra: Cada vegada més, l'Estat Espanyol perd instruments de control econòmic del nostre país al transferir-los a la instància superior de la UE que, com tots sabem, és un govern amb un fort dèficit democràtic (sense elecció directa a partir del parlament i sense control parlamentari del mateix). Cada vegada més les instàncies europees s'estan convertint en la vertadera Constitució relegant la Constitució Espanyola a un conjunt de bones paraules i millors intencions.

2) SITUACIÓ ESTATAL

El govern del senyor Aznar ha començat l'any 1997 amb notícies econòmiques prou favorables a nivell macroeconòmic: Un creixement de la Borsa dels millors del mon. Una inflació no coneguda en Espanya pels seus bons resultats des de finals dels anys setanta. Un creixement del PIB del 2.3%, un dels més alts de la Unió Europea. Una bona estabilitat de la pesseta, una balança comercial relativament equilibrada i un dèficit públic del 4.4% fet que suposa complir el Pla de Convergència per entrar en la moneda única. Cal nomenar també el descens de l'atur (segons l'INEM) a uns nivells semblants als nivells de 1982 quan va entrar Felipe González al govern. En definitiva, tot un seguit de bones notícies econòmiques que fan ser optimiste al govern en els seus desitjos de complir les condicions per entrar en la moneda única

Encara què és un fet normalment constatat que la millora de la situació econòmica d'un poble, repercuteix en què el partit que governa guanya en acceptació popular, això fins al moment no s'ha produït en el cas del PP. Segurament està ocorrent quelcom paregut a allò que passa en molts països sud-americans: Els indicadors macroeconòmics emprats cada vegada reflexen menys la situació econòmica real de la majoria de la població. Dient-t'ho d'una altra manera: Les millores de l'economia només repercuteixen en unes capes determinades de la població.

La situació política en Espanya es caracteritza per la manca de consolidació de l'equip governant. Malgrat la nul·la oposició realitzada pel PSOE aquest partit guanya en totes les enquestes en intenció de vot al PP (encara què en l'última enquesta es nota una reducció d'aquesta tendència). Malgrat els processos de corrupció i de terrorisme d'Estat pendents així com el goteig continu de nous escàndols: Cas Leguina, cas d'Hisenda amb els 200.000 milions, senador aragonès etc) el poble espanyol manté sense fissures apreciables el seu recolzament al PSOE. Malgrat no estar en el poder hi ha molts poders econòmics de primer ordre que prefereixen al PSOE que al PP i que mantenen en aquell partit la seua referència política i, sobretot, mediàtica. Són fets que ens han de fer reflexionar al voltant de dues coses: En primer lloc la fortalesa política del PSOE capaç de superar fins ara qualsevol tipus d'adversitat. En segon lloc, el caràcter d'aquest partit, que podria definir-se com d'una certa esquizofrènia política, al representar simultàniament a grans capes de la població treballadora i de les capes populars i, a la vegada, a amplis sectors del gran capital espanyol.

A destacar que en els últims dies el PP sembla haver optat per endurir les seues posicions polítiques respecte al PSOE com ho posa de manifest la major agressivitat tant del govern i del PP com dels mitjans de comunicació públics controlats per mateix. Destaca en aquest sentit el debat al voltant de la plataforma digital per a les futures televisions. És un debat fonamental a l'estar en joc el control de les comunicacions del futur i és també una lluita sense cuartel pel control del mercat de la comunicació.

La nostra posició com Izquierda Unida va pel camí de defensar una plataforma pluralista, sense que cap grup tinga posicions oligopòliques ni majoritàries i amb la màxima presència dels mitjans públics (TVE i TV autonòmiques). És lògic i urgent introduir normes per a homologar uns aparells , els decodificadors, que estan començant a comercialitzar-se. És també coherent que la TV de pago tinga un IVA del 16% com IU demanava mitjançant esmenes en els pressupostos del 97. El que no és lògic és el regal que se li va fer el Govern del PSOE en el 92 al senyor Polanco al rebaixar l'IVA de la TV de pagament del 16% al 6%.

A nivell social dos temes destaquen per la seua importància: El debat en el Parlament Estatal de l'acord de pensions i el procés de negociació sobre la reforma dels sistemes de contractació.

Ja hem parlat moltes vegades del tema de les pensions. És un tema sobre el qual cal continuar insistint a nivell de base en els nostres arguments ja donats en diversos informes i articles en Mundo Obrero. Només una idea que cal afegir: El Pacte de Pensions no és una conseqüència mecànica dels Pactes de Toledo que IU va votar favorablement encara que amb molts dubtes i alguna contradicció. El Pacte de Pensions és una concreció molt negativa d'un Pacte que contenia afirmacions genèriques algunes clarament positives i altres prou més criticables. Per exemple, quan el Pacte de Toledo parla de què la fiscalitat general ha de fer front a les ajudes als sectors productius (adelantar la jubilació, reconversions etc.) o a la disminució de l'atur (contractes que no paguen a la S. Social), no hi ha cap traducció concreta en l'acord de pensions d'aquestes propostes que ajudarien a sanejar el sistema de pensions. Tampoc hi ha mesures clares en l'acord respecte a simplificar i integrar els règims especials ni a millorar els mecanismes de recaudació i de lluita contra l'economia irregular. Tampoc hi ha mesures de millora de l'equitat del sistema disminuint paulatinament el període de carència de quinze anys (què és clarament antiequitatiu al deixar sense cobrar un duro a persones que han cotitzat fins a catorze anys). Una de les grans línies de raonament dels defensors de l'acord de pensions rau en identificar l'acord de pensions als Pactes de Toledo. És un argument que hem de desmontar per la senzilla raó de què és fals.

Cal estar atent també al debat al respecte dels fons privats de pensions que s'ha iniciat en el Congrés del Diputats. Darrere d'aquests fons de pensions s'amaguen forts interessos econòmics acompanyats d'importantíssimes desgravacions fiscals en sectors de rendes molt altes.

Un nou procés de negociació dels sindicats, ara amb la CEOE, albira a l'horitzont proper. La negociació de l'anomenat "mercat de treball". Sota una dada objectiva d'uns nivells de precarietat en la contractació intolerables: Més del 35% a nivell estatal i al voltant del 40% a nivell de País Valencià. Voluntat de disminuir la precarietat d'una banda acompanyada de la voluntat de disminuir el cost de l'acomiadament o de "eliminar las rigideces del mercado laboral" per part de la patronal, el BM i el FMI.

La importància social d'aquest tema és clau per entendre que passa tant a nivell econòmic amb el consum intern com, a nivell sociològic, en la joventut: En 1987 de cada 100 assalariats/des menors de 25 anys 53 eren fixos i 47 temporals. Nou anys després, en el primer trimestre de 1996, de cada 100 assalariats/des només 24 són fixos i 76 són temporals. Les dades oferides recentment pel Ministeri de treball de 1996 són escandaloses: Quatre contractes fixos de cada cent realitzats. Cinquanta-dos contractes necessaris per cada persona aturada que ha aconseguit treball.

A l'hora d'analitzar aquest problema cal fer algunes consideracions. En primer lloc la responsabilitat clara i contundent dels governs del PSOE des de 1982 d'haver produït i ampliat la precarietat en aquest país fins a fer-la intolerable socialment i econòmicament. I això és bo no oblidar-ho ni permetre que s'oblide. En segon lloc analitzar la gran mentida: Si precaritzem la contractació, deia Felipe González, augmentaran els llocs de treball. No és veritat. La precarització ha produït una substitució de treball fix per treball en precari sense afectar de forma significativa al treball total que hi ha en Espanya. L'informe, Segura encarregat pel govern en 1990, demostra que no és possible modificar el volum l'ocupació total que genera l'economia d'un país a mig i llarg plac mitjançant canvis en les modalitats de contractació o abaratint l'acomiadament. És a dir, el resultat d'aquelles mesures no ha suposat cap millora de l'atur i, en canvi, ha produit una transformació del treball estable en treball precari, en contractes basura.

Haurem d'estar molt atents a aquesta negociació que pot modificar de forma substancial el panorama social espanyol. Fem una crida a tots els companys que treballen en el moviment obrer a que mantinguen una actitud vigilant i activa davant aquesta negociació. Des de l'Àrea de Moviment Obrer del Partit caldrà articular les accions necessàries per a defensar els primer dret laboral dels treballadors: El disposar d'un treball estable.

Estem a temps d'obrir un debat important al sí del moviment obrer al voltant de l'anomenat "mercat del treball". No és pot acceptar una ampliació de les causes d'acomiadament procedent quan en Espanya el 63% dels acomiadats no percibiren cap indemnització, el 31% arribaren a algun acord amb l'empresari (UMAC o expedients de regulació) i només un 4% acabaren en els Jutjats de lo Social (Gabinet Tècnic de CCOO). Amb aquestes dades, que són de 1995, parlar de "rigideces del mercado laboral" sona a pur sarcasme. Abans al contrari, cal exigir que els acomiadaments improcedents suposen legalment la readmissió immediata en el lloc de treball de la mateixa forma que ocorreix en molts països d'Europa com per exemple Alemanya.

Un altre element de política estatal de gran importància és la financiació autonòmica. Entre l'acord PP-CiU i els recursos d'inconstitucionalitat plantejats des de l'àrea del PSOE ens trobem en un foc creuat on la posició d'Izquierda Unida resta sense concretar i amb diferències significatives segons la Comunitat Autònoma de la qual es procedeix. Es necessari definir la posició d'IU de la forma més urgent i concreta possible. Potser massa vegades ens quedem en les grans paraules (autodeterminació, estat federal, solidaritat, autofinanciació) però som incapaços de concretar posteriorment la nostra posició front a la financiació autonòmica i anem sempre a la contra i a la defensiva de les iniciatives formulades per la dreta catalana i el PP.

El PCPV defensa la federalitat fiscal i exigeix l'autonomia en la recaudació dels recursos. Però defensa també la unificació del sistema impositiu i la redistribució solidària dels recursos que possibiliten uns serveis bàsics de qualitat a totes les Comunitats, eviten l'aparició de paradisos fiscals, avancen cap a una homogeneització fiscal a nivell europeu i mantinguen com a principi el 0.7% dels fons públics com ajuda al desenvolupament. Uns criteris de federalitat fiscal basats en el principi de la concertació multilateral, superant el concepte foral de la concertació CCAA-Estat per molt solidari que es vulga disfressar, i que permitixquen una planificació acordada federalment segons l'article 131 de la Constitució Espanyola.

PAÍS VALENCIÀ

Des de la mort de Vicente Gonzàlez Lizondo tant les Corts Valencianes com el Govern de la Generalitat es troben en una situació d'interinitat fruit dels acords que estan negociant el PP i la UV dintre dels quals estaran previsiblement la Presidència de les Corts i la remodelació del Consell. A destacar la creació del Grup Mixt amb la presència del nou diputat lizondista d'UV que suposa una batalla per la composició de les Comissions de les Corts en la qual cal defendre que EUPV-EV mantinga els dos llocs en les Comissions de que disposa fins ara.

Sens dubte la desaparició física del pare d'Unió Valenciana es pot traduir en modificacions del mapa polític valencià. És prompte per a saber l'evolució d'UV, per a veure si aniran endavant els intents de fer una plataforma nacionalista conjuntament amb la UPV i el PVN o pel contrari si continuarà sent un partit satèl·lit del Partit Popular. Caldrà estar atent a aquests moviments polítics i, en qualsevol cas, continuar defensant des d'EUPV les nostres posicions respecte a la llengua, cultura i autogovern valencià. En el moment de discutir aquest informe s'està acabant de pactar el nou acord entre UV i el PP amb la probeble presència del màxim responsable d'UV com a President de les Corts i sense tenir encara clar els canvis en el Govern de la Generalitat.

Un greu problema del País Valencià en general i de l'Àrea Metropolitana de València en particular, és el problema de les deixalles, dels residus sòlids urbans (RSU). Atenció a aquest problema. És previsible que durant el mes de febrer esclate una crisi greu en aquest tema que d'altra banda, genera una forta contestació social per les solucions antiecològiques que fins ara s'han donat. Com moltes altres vegades, el PP-UV reben un problema enverinat que el PSOE fou incapaç de resoldre en els seus anys de govern i que ara el PP-UV es troben en la mateixa.

Algunes coses caldria afirmar i negar davant aquest problema. Oposició tant a l'abocament sense tractament i separació selectiva de les deixalles en abocadors tipus Basseta Blanca o Real de Montroi com a les, cada vegada més abundants, propostes de resoldre el problema mitjançant la incineració.

Afirmem que el problema dels RSU s'ha de resoldre amb instal·lacions públiques (front als intents constants de grans empreses com FCC, Cleop, SAV etc). I s'ha de resoldre reduint en primer lloc els residus produïts (la llei d'envasos i embalatges en discussió). Procedint en segon lloc a la recollida selectiva que permitixca desprès el reciclatge amb garanties, almenys de la matèria orgànica per a fer compost, el paper-cartró i el vidre. Assegurant amb les inversions necessàries disposar de plantes de tractament suficients per a tractar totes les deixalles produïdes (en l'actualitat en Fervasa se'n tracten en pèssimes condicions 700 Tm/dia i es deixen 1000 Tm/dia sense tractar que s'envien directament als abocadors). Després de tot aquest procés queda un rebuig quantificable en un 20% del total que, una vegada compactat, cal enviar a abocadors de residus adequadament planificats, construïts i programats per a ser segellats i revegetats una vegada s'arribe a la seua saturació.

El PCPV, que en el seu dia va defensar la posició del col·lectiu de Barxeta d'ubicar un abocador de rebuig en el seu terme municipal, ha de mantenir unes línies de solució de caràcter global que, a la vegada, siguen possibles i respectuoses amb el nostre plantejament ecològic. Plantejaments maximalistes de no permetre cap tipus d'abocadors condueixen directament a solucions molt negatives com la incineració o la gestió privada dels RSU. Hem de criticar també la posició d'alguns membres de la direcció d'EUPV que, en flagrant contradicció amb allò aprovat per EUPV, mantingueren posicions actives en contra del Col.lectiu de Barxeta.

A nivell de temes mediambientals cal ressaltar també el problema de l'aigua i els recursos hídrics. Malgrat les pluges recents, hi ha greus problemes en l'abastiment per a regadius i usos urbans en comarques del Sud del País Valencià com la Vega Baixa, Vinalopós i Marines. El recent concert Estat-Generalitat que té molts elements positius en el cas de la depuració, estalvi i reutilització d'aigües, pot presentar, una vegada més, problemes amb Castella La Manxa i entre els llauradors de la Ribera i les zones del Sud pel transvasament Xúquer-Vinalopó. Caldrà treballar per una gestió sostenible dels recursos hídrics en aquestes comarques i uns seriosos programes de gestió de la demanda d'aigua.

Cal assenyalar també com a molt preocupant el problema de l'empresa INESPAL a Alacant que amenaça amb seguir les passes dels Forns Alts de Sagunt en aquest cas, mitjançant un procés de privatització de l'empresa d'alumini. Una vegada més hem de denunciar la desarticulació industrial que pateix el nostre país i la indiferència del Govern de la Generalitat al voltant del problema.

Un fet molt greu en contra de l'autonomia universitària s'ha produït en el procés de creació de la Universitat d'Elx. Fet que ha enfrontat al Govern Valencià amb la majoria de les universitats valencianes i espanyoles. Cal destacar i criticar la posició política del PSPV a l'abstenis-se en la votació parlamentària de creació d'aquesta Universitat. S'ha col·locat objectivament en una posició ambigua i electoralista front als seus possibles votants del Baix Vinalopó i, de pas, va contribuir a catalitzar la crisi i dimissió de Joan Romero dels seus càrrecs dins del PSPV.

El PCPV vol criticar amb tota l'energia l'incalificable comportament del Govern de la Generalitat interferint les emissions de TV3. És un fet que atenta contra la llibertat d'espressió i, sobretot, contra la normalització de la nostra llengua. No podem oblidar que TV3 continua sent l'única cadena televisiva que emeteix íntegrament en la nostra llengua encara que ho faça en altra variant dialectal. Interferir TV3 és anar contra la normalització del valencià. Volem recordar que el PCPV sempre s'ha mostrat favorable i impulsor de la col.laboració entre els mitjans de comunicació dels països que parlem català coma camí necessari per a normalitzar l'ús de la nostra llengua.

4) IZQUIERDA UNIDA I ESQUERRA UNIDA

Afirmar que ens trobem en un moment complicat i, potser, en una cruïlla política difícil segur que no és cap novetat per a ningú. Estimacions i indicadors socials posen de manifest una certa tendència a l'estancament i inclús a la baixa en la nostra incidència i acceptació social. Sent conscients de què el creixement d'una formació política mai és lineal i té períodes d'estancament, cal analitzar les raons que produeixen aquesta situació per a procurar ràpidament superar-los. Molts són els motius que poden ser els responsables de la situació actual:

- Major dificultat objectiva de diferenciar el nostre missatge, com a formació política, del missatge del PSOE que, a l'estar en l'oposició, assumeix cínicament tots els plantejaments d'esquerra que mentre governava es negava a dur endavant.

- Una capacitat molt reduïda de construir des d'IU i, per suposat des d'EUPV, teixit social i d'articular, més enllà de les paraules i les declaracions en premsa, mobilitzacions socials al voltant de temes concrets.

- Voluntat decidida del PSOE de recuperar els mig milió de vots que li són necessaris per aconseguir superar electoralment al PP. El lloc d'on recuperar-los és molt clar: Els vots d'IU.

- Imatge de profunda divisió cara a la societat que està donant Izquierda Unida, com a conseqüència del comportament polític de Nueva Izquierda i que s'està magnificant des d'alguns mitjans de comunicació.

- Una certa paràlisi en la direcció d'IU que no encerta a trobar la línia política entre els atacs continus del PDNI i la insuficient estructuració federal d'Izquierda Unida.

- Potser també hem donat i estem donant una imatge d'excessiu apropament al PSOE, com a conseqüència dels plantejaments del PDNI, que produeix confusió de missatge en l'electorat i el fa decantar-se per l'opció majoritària al no percebre clarament les diferències.

Caldrà fer una reflexió seriosa al voltant d'aquests temes tant en IU com en EUPV. Tothom té clar que en la resolució adequada d'aquests problemes ens juguem en gran part el futur d'IU i d'EUPV a nivell institucional i electoral.

En aquest marc en dirigim cap a la V Assemblea d'Izquierda Unida que va a celebrar-se a finals d'enguany. S'ha iniciat ja la preparació dels esborranys de documents i és una Assemblea que haurem de preparar amb meticulositat considerant-la l'objectiu polític més important de l'últim trimestre de 1997. Preparació que caldrà fer no concebent l'Assemblea com unes jornades miraculoses que tot ho han de resoldre sinó com el final d'un procés de reflexió i acció polítiques en EUPV i IU que hauran de culminar amb les transformacions i clarificacions necessàries que queden sentenciades en ella. Un pas previ és la celebració de la Conferència d'Organització i Finances d'IU a primers de mars i la seua preparació a nivell de País Valencià el proper 22 de febrer.

Que en Esquerra Unida s'està començant a treballar en clau de V Assemblea ho posa de manifest el creixement continu de conflictes que estan apareixent en molts col·lectius. Als ja clàssics de Quart (front al qual esperem una resposta de part de la Direcció Federal que té l'obligació de fer respectar les decisions de la Sindicatura de Greuges) s'ha revitalitzat el de Burjassot i han aparegut nous conflictes en Mislata, Benidorm, Elx, Alzira, Sax, Torrent etc. Caldrà fer un seguiment dels mateixos per a defensar, des del respecte escrupulós dels Estatuts d'EUPV i de la seua democràcia interna, les posicions que manté a nivell polític el PCPV.

Una reflexió especial cal fer de l'últim Consell Polític d'EUPV i del seu Informe Polític que rebutjarem amb el nostre vot. L'esmentat informe assenyala una clara inflexió en el sentit d'augmentar la confrontació amb la línia estratègica d'IU. L'informe del passat 25 de gener era un informe elaborat sota els pricipis polítics que presideixen a Iniciativa per Catalunya o Nova Esquerra. Ho posa de manifest la seua afirmació de què "hem d'oferir .... la seguretat que el nostre projecte i la nostra estratègia de col·laboració de les esquerres, és l'adequada per a guanyar a la dreta...." Cada vegada més s'està transmetent per part de la direcció cap endins i cap a fora d'EUPV un missatge basat en una sèrie de plantejaments amb els següents pilars fonamentals:

1) L'objectiu estratègic d'EUPV és la unió de l'esquerra sense plantejar-se amb quin programa polític.

2) L'enemic polític a batre és la dreta (PP, UV). Les polítiques que cal combatre o que hem de defensar són secundàries front a l'anterior.

3) Per a poder fer alguna tasca política efectiva cal governar, sinó, no es fa res significatiu.

4) Cal modular els plantejaments, fer-se presentable, no ser radical, etc. per a poder governar.

5) No hem de parlar de temes socials. Això és competència exclusiva dels sindicats i cal fer allò que ells diguen.

Cal eixir al pas d'aquest discurs, molt allunyat de la nostra concepció d'EUPV. Serà un dels punts fonamentals del debat ideològic cara la V Assemblea. Conté moltes fal·làcies entre les que destaquen les següents:

1) S'accepta de forma acrítica que el PSOE és un partit d'esquerres en la seua pràctica quotidiana oblidant els aspectes fonamentals que diferencien les polítiques del PSOE i d'EUPV. Evidentment, és el millor favor que li podem fer a aquest partit que ha de fer oblidar a la societat la seua pràctica dretanitzada i la seua nul·la voluntat de transformar aquesta societat convertint-se en el millor gestor de la mateixa.

2) Es fa un plantejament maniqueu de la política espanyola per a reforçar l'anterior. No s'analitzen els programes i les actuacions polítiques en funció de la seua correcció o no. Tot té, a priori, l'etiqueta de dreta i esquerra, impedint un anàlisi de les polítiques concretes en funció de la seua validesa per a la societat. Una política del PSOE és d'esquerres i una del PP és de dretes per definició. Després ens trobem amb recolzaments acrítics a posicions dels PSOE com per exemple la seua defensa de la plataforma digital de Polanco o amb atacs (com els que realitza IU de Castell-La Manxa) a polítiques del PP amb elements positius com el Conveni Hidràulic Tocino-Zaplana.

3) Un menyspreu, almenys pràctic, a qualsevol tasca política que no siga governar Fer oposició, estar en minoria, té un rendiment polític molt baix. Per a fer qualsevol cosa important en la societat cal governar. El treball en l'oposició, en els moviments socials no és gens important ni comparable amb les tasques de govern. Amb aquesta premisa es passa de governar com un procés en el camí de la transformació i mobilització social a un governar per a ser el millor gestor. Evidentment que nosaltres, el mateix que tothom, desitja i treballa per a tenir majories el més absolutes possibles i poder governar. Però l'esquerra mai ha d'oblidar que l'únic poder que el possibilita governar per a transformar prové de la mobilització i articulació social.

4) Per a poder aconseguir això cal modular el missatge. Parlar poc dels grans temes, d'allò que molesta als grans poders econòmics, d'allò que ens separa i confronta amb el PSOE, de transformar la societat en profunditat. Cal concentrar-se en tapar forats i gestionar el millor possible l'existent. Per suposat, cal renunciar a velles idees pròpies de "revolucionaris transnochats" com és el cas del marxisme. Altres, abans, van fer el mateix (per exemple Felipe Gonzalez o el PS alemany) emprant quasi la mateixa justificació.

5) Cal donar la iniciativa en els temes socials als sindicats. Els partits d'això ni parlar-ne encara que siguen temes de primera importància per a la societat. Són els sindicats els que ens han de dir allò que cal fer i nosaltres els que hem de recolzar-los acríticament. EUPV ha de ser, en la pràctica, una corretja de transmissió en matèria social d'allò que diuen els grans sindicats. La independència dels sindicats, que per suposat reivindiquem, no implica per a nosaltres renunciar a considerar els temes socials un element clau de la nostra política que també hem de formular de mode independent des d'EUPV.

Davant d'aquests plantejaments, que veiem cada dia avançar en la direcció d'EUPV, hem de presentar un ofensiva ideològica forta conjuntament amb tots els corrents, partits i persones que en EUPV no comparteixen aquest canvi de plantejaments. Aquest treball polític haurà d'intensificar-se en aquelles comarques i col·lectius on som majoritaris així com mitjançant els càrrecs institucionals.

La imatge d'una esquerra amb tocs de radicalitat, amb voluntat transformadora tant si està en l'oposició com en el govern, amb un contingut utòpic significatiu i amb una voluntat de construir una nova forma de fer política està donant pas, si no ho remediem, a un partit polític cada vegada més clàssic, preocupat com el primer en assolir quotes de poder a qualsevol preu i que no li fa fàstic oblidar-se de plantejaments ideològics o programàtics si així aconsegueix fer-se "raonable" front als grans poders econòmics i comunicacionals. És preocupant i és imprevisible la reacció de l'electorat davant d'un canvi de "imatge" com el que els companys de la majoria estan produint a la imatge d'EUPV. Molts tenim por de què pot reproduir-se una situació semblant a la que es va plantejar en 1981 en Andalusia amb l'eslogan electoral del·"Juntos podemos" ja que té moltes similituts amb els plantejaments actuals. Recordem que en 1981 l'electorat andalús reaccionà anant-se a votar al partit més poderós al no veure la diferència. Ara a més, cal afegir l'experiència de govern del PSOE de molts anys com un tret que encara pot fer més clares les decisions front a eleccions semblants. Recordem també com les polítiques subsidiàries del PSC desenvolupades per IC en Catalunya han donat pitjors resultats electorals que en la resta d'Espanya. I això en un lloc on al començament de la democràcia obtinguérem els millors resultats electorals.

5) PCE i PCPV

Poc a poc estem avançant en l'organicitat del Partit i en el treball de les distintes àrees i secretaries encara que resta molt per fer. Cal que tots els membres d'aquest Comitè Nacional assumixquen les seues tasques i, entre tots, millorem l'organització de les comarques i agrupacions de les quals formem part. Tots els Comitès Comarcals haurien de disposar de responsables en cadascuna de les Àrees i Secretaries per a desenvolupar col.lectivament els Plans de Treball presentats. D'altra banda, no ha de quedar cap comarca ni cap agrupació sense ser visitada i sense que convoquem una reunió per a organitzar-la i posar-la en funcionament.

A nivell d'Agrupació i d'Assemblees més amples cal inserir en totes les reunions algun xicotet tema formatiu que vaja millorant, a ras de terra, el nivell de preparació de la nostra militància. Temes com les pensions, Maastricht, reforma laboral, problema dels RSU, model federal etc. són temes que tots i totes hem de conèixer mínimament.

A nivell de relacions del Partit amb EUPV ens estem trobant amb una sèrie de disfuncions i problemes que cal anar resolent el més prompte possible. Tenim problemes de disputes entre EUPV i el PCPV en alguns municipis que cal resoldre amb fermesa i respectant els plantejaments a nivell federal.

En primer lloc, cal defensar els principis programàtics d'Esquerra Unida amb claredat ja siga oposant-nos a posicions de militants del nostre partit, com és el cas de Massamagrell i d'Alcalà de Xivert, ja siga oposant-nos a militants d'Esquerra Unida d'altres corrents com és el cas de Mislata amb el tema de les grans superfícies comercials o el de possibles projectes d'incineració de residus sòlids urbans que amenacen aparèixer en l'horitzó d'algunes poblacions del País Valencià.

En els conflictes on no hi ha, almenys de forma clara, un tema programàtic i tenen sobretot un caràcter institucional cal ésser prudents en l'aparició en públic del PC. No podem fer al PV quelcom paregut a allò que fa NI a nivell estatal i federal. Hem defensat i exigit en el passat Consell Polític Federal una autolimitació de la sobirania dels partits en IU que nosaltres hem de respectar també en EUPV. No hem d'oblidar que la política quotidiana a nivell institucional és una tasca que correspon a EUPV i que nosaltres com a partit hem d'abordar només els grans temes, les grans línies programàtiques. ¡Anem sobrats de feina per a dedicar-nos a les tasques de cada dia que li corresponen a EUPV i que en el seu marc hem de debatre!

Només una xicoteta referència a les jornades de Julio Anguita en València i en Alacant. Crec que tots estarem d'acord que van ser un èxit tant d'organització com d'assistència malgrat el disgust d'alguns sectors. Els únics problemes a mencionar són la incapacitat dels locals per a donar cabuda a les persones que volien assistir als tres actes programatsen València i la manca de temps per a realitzar adequadament la reunió de quadres, problema que patirem en la visita de Julio a Alacant en desembre i que va repetir-se en València. Cal felicitar a la Comissió d'Organització i a la Joventut Comunista (en l'acte de València) pel bon treball realitzat.