A nivell internacional han ocorregut alguns fets que hauríem de comentar. En primer lloc destaca la desfeta d'Albània que posa de manifest a les clares les possibilitats de descomposició d'un sistema que anys abans havia estat el baluard de l'estalinisme i que recentment estava governat per les forces de la dreta. Els esdeveniments viscuts en aquest país ens marca fins a on poden descomposar-se i entregar-se a les mans de les màfies països que estan sotmesos a una evolució des del socialisme burocràtic d'Estat fins al capitalisme amb trets totalment ultraliberals. Dóna un cert vertigen pensar que aquest procés de descomposició s'està produint de forma semblant en països com Rússia que posseeixen milers d'artefactes nuclears i armes de totes les característiques i potencialitat destructiva. El PCPV vol manifestar la seua negativa a qualsevol intervenció de caràcter militar en Albània. Són els albanesos els que han de decidir i resoldre els seus problemes sense interferències externes.
A destacar també el procés que s'està vivint
en Zaire país clau en tota l'Àfrica Central. La
dictadura de Mobutu sembla que està tocant al seu final
sota la forta envestida dels guerrillers del Partit Revolucionari
Popular liderat per Kabila. La guerra del Zaire i les matances
anteriors ocorregudes en la zona dels Grans Llacs deixa palès
el paper colonialista de França enviant i impulsant l'enviament
de mercenaris per a decantar la lluita en favor de Mobutu. El
paper molt negatiu desenvolupat per França en la zona dels
Grans Llacs amplificant la crisi entre tutsis i hutus, es torna
a posar de manifest en aquests cas. Esperem que els antecedents
de Kabila com a company de guerrilla amb el Che Guevara així
com el caràcter revolucionari del moviment que encapçala
puguen més que els intents dels Estats Units de substituir
a França com a potència colonial d'aquesta part
d'Àfrica i es trobe una solució ràpida i
progressista a la crisi en aquesta zona.
A nivell europeu cal destacar dos fets per la seua importància social a més dels eterns problemes de les condicions d'entrada en la moneda única: D'una banda les mobilitzacions alemanyes front als residus nuclears i, d'altra banda, el tancament d'una planta de Renault en Bèlgica. El moviment antinuclear alemany ha deixat clara la vitalitat i força del moviment ecologista d'aquest país en un moment en el qual els signes de vitalitat del mateix no eren massa positius. Manifestacions d'aquest tipus, a més de tenir l'efecte de simpatia, com es va veure ràpidament en la manifestació antinuclear prop de l'actual magatzem de residus nuclears espanyols de baixa i mitja radioactivitat en la zona de "El Cabril" en Còrdova, suposen un qüestionament continu de l'energia nuclear i un encariment de la gestió dels residus produïts que hem de saludar pel seu efecte d'impulsió de les energies alternatives i de dissuasió front a aquest tipus d'energia.
El tancament d'una planta de Renault en Bèlgica demostra
la feblesa del procés de construcció europea a nivell
social així com el paper dominant de les empreses multinacionals
en la gestió del procés d'unió europea.
No podem acabar aquesta referència internacional sense
fer una xicoteta menció a un descobriment científic
de gran importància social, política i mediambiental:
La clonació de sers superiors en l'escala evolutiva com
és el cas d'ovelles, vaques o mones. L'aparició
en escena de l'ovella Dolly posa de manifest una vegada més
que la capacitat científica i tècnica en mans del
ser humà és molt superior als sistemes de control,
gestió i inclús ètica pública de qui
els gestiona. La ciència-ficció novel·lada
de Aldous Huxley en "1984", s'ha fet possible tècnicament.
Igual que en la manipulació genètica d'aliments
i en tantes altres tècniques d'ingenieria genètica,
cal demanar i exigir el principi de precaució en aquestes
tècniques i en el seu ús així com l'adopció
de regulacions internacionals estrictes. Les conseqüències
poden ser imprevisibles i irreversibles. No podem oblidar les
alegries irresponsables dels anys cinquanta i seixanta al posar
en marxa l'energia nuclear sense tenir en compte tots els problemes
contra els quals ara hem de lluitar dia rera dia, ni la gran quantitat
de substàncies que la indústria farmacèutica
o agroquímica han fabricat i comercialitzat sense valorar
i estudiar adequadament les seues conseqüències per
al ser humà i la natura.
El debat al voltant dels sistemes de contractació és, en aquests moments, el debat fonamental a nivell de societat espanyola i que pot modificar de forma substancial les relacions sociolaborals del nostre país.. Cal reflexionar al voltant del mateix i prendre posició front a aquest tema que serà prioritari en la situació política dels propers mesos.
Hem de recordar en primer lloc quina és la situació sociolaboral d'Espanya. Tenim una taxa d'atur en 1996 del 22.2% que ha crescut des d'un 14.2% en 1981 fins a un màxim del 24.2% en 1994. Taxa d'atur que en les dones assoleix el 29.6% en 1996 (7.4% més que la mitja) i en els joves de 20 a 24 anys arriba fins al 38.7% en el mateix any. Amb molta diferència, és la taxa d'atur més gran de tota la Unió Europea que va acompanyada amb una taxa d'activitat molt baixa, per sota del 50% (en 1996 va ser del 49.6%) que és també la menor de la Unió Europea.
A nivell de formes de contractació hem de ressaltar el gran nivell de precarietat en el treball. Cal destacar que la taxa de temporalitat ha augmentat des d'un 18.3% en 1987 fins a un 33.8% en 1996. És a dir, en deu anys ha crescut el 15.5% quasi duplicant-se. També en precarietat som el país de la Unió Europea capdavanter duplicant i inclús triplicant las precarietat de molts països de la UE. Convé assenyalar amb les dades en la mà que els forts augments augment de la precarietat patits en els deu últims anys no han suposat augments significatius de l'ocupació com propagaven a bombo i platillo els seus impulsors. El fet més cridaner que justifica això rau en què Espanya és, a la vegada, el país amb la taxa d'atur més alta, la d'activitat més baixa i la de precarietat (o temporalitat) també més alta.
La situació de la creixent precarietat en les formes de
contractació genera forts problemes econòmics i
socials. A nivell econòmic produeix una disminució
del consum intern, especialment el consum de productes amb elevat
cost unitari i que exigeix fortes inversions. Tal és el
cas de les vivendes, els cotxes etc. que acostumen a ser adquirits
mitjançant préstecs que ningú s'atreveix
a signar si no és amb una mínima estabilitat contractual.
La precarització laboral suposa també una manca
de vinculació del treballador amb la seua empresa. D'aquesta
forma la productivitat disminueix i les possibilitats de formació
dels treballadors s'eliminen pràcticament. A nivell social
la fractura entre els treballadors amb ocupació estable
i els treballadors precaris o aturats és cada vegada major
generant problemes de subcultures, drogaaddiccions, formes variades
de violència etc.
Si recordem l'anterior acord sobre pensions entre govern i sindicats
ens donarem compte de què anà precedit d'una forta
campanya encaminada a convèncer a tothom d'una suposada
"crisi de les pensions" de la qual parlàrem en
anteriors reunions d'aquesta Comissió. De forma molt pareguda
a allò que va passar amb la reforma de les pensions, la
pressió dels mitjans de comunicació i dels poders
econòmics ha creat un clima "d'alarma social"
al voltant de la situació de l'ocupació i de la
"demanda" d'un acord entre els agents socials que pose
fre a la precarització actual i genere les bases per a
la creació d'ocupació. En aquest sentit s'han airejat
de forma totalment poc freqüent les dades de l'INEM sobre
ocupació de 1996 on queda palès que el 80% dels
contractes es realitzen de tres formes: A temps parcial (18.9%),
per obra o servei (29.3%) i eventual per circumstàncies
de la producció (32.4%). D'aquests contractes el 50% tingueren
menys d'un mes de duració mentre què només
el 2.4% del total dels contractes realitzats foren indefinits.
Evidentment no es diu que s'ha passat de l'11% d'atur en 1980
al 22.2% en 1996 malgrat les reformes que han precaritzat les
formes de contractació, especialment les realitzades en
1984 i en 1994. Tampoc es diu que la productivitat ha crescut
a raó d'un 3% sostingut durant els últims vint anys.
¿Què s'amaga sota aquest interès sobtat de
la patronal i dels partits que recolzaren les contrareformes del
94 (com és el cas del PP i de CiU a més del directe
responsable que va ser el PSOE), pels efectes negatius de la precarietat
laboral?. Què ningú s'estranye. No és una
conversió altruista d'aquests sectors responsables de l'actual
situació. És una cortina de fum per amagar les seues
vertaderes intencions. Julio Segura, com a "intel·lectual
orgànic" dels poders econòmics espanyols, analitzava
i descrivia la situació en un article en El País
el 13 de gener d'enguany. En aquest article es poden trobar les
vertaderes intencions de la dreta política i econòmica
front a l'actual procés negociadors. Vegem-ne alguns paràgrafs
literals que expressen clarament els objectius: "La reforma
de 1994 fué muy positiva....pero fue casi completa
porque evadió un tema relevante:el despido......La reducción
de los costes del despido parece un objetivo deseable para la
economia española......Es mejor restringir las causas de
despido improcedente que disminuir sus costes manteniendo la definición
actual....Seria deseable una definición precisa de las
causas empresariales en sentido amplio y que se dictaran procedimientos
muy precisos para su justificación".
De l'anàlisi de l'article i dels comportaments de la patronal en la negociació es pot entreveure amb claredat els objectius de la mateixa. La suposada "renúncia" de la patronal a disminuir la indemnització per acomiadament improcedent no és altra cosa que pur teatre i desviament de l'atenció. dels objectius fonamentals seus: Ells pretenen reduir el cost de l'acomiadament per dos camins:
De les informacions que es coneixen fins a aquests moments del procés de negociació entre sindicats i patronals cal fer les següents consideracions:
En els aspectes referits a acomiadament la "contrareforma"
del 94 ja va ampliar les causes i va permetre de facto un abaratiment
del mateix. No es pot acceptar un major abaratiment del mateix
tant si es fa directament (reduint la indemnització dels
acomiadaments improcedents) o indirectament (ampliant les causes
d'acomiadament procedent o regulant contractes "imaginatius").
Per a reduir la temporalitat els sindicats, IU i el PC sempre hem estat d'acord, almenys fins ara, en una sèrie de plantejaments que caldrà recordar. Continuen sent els plantejaments del Partit Comunista i d'Izquierda Unida i són per exemple les grans idees que es defensaren en la vaga general de 1994. Cal recordar les fonamentals:
D'altra banda, cal deixar clar que una regulació de les
formes de contractació no va a permetre modificar el nivell
d'ocupació d'aquest país de forma significativa.
L'informe Segura deixa clar que el nivell d'ocupació és
fonamentalment independent de les formes de contractació.
No podem deixar de banda que mentre en Espanya ens trobem amb
l'actual nivell d'atur i la baixa proporció de població
ocupada, la pressió de l'immens exèrcit de reserva
existent en el nostre país serà molt considerable
tant sobre l'estabilitat de la contractació com en el creixement
real dels salaris.
Hem de recordar que el PCPV, ha ressaltat des de fa ja molts
anys que la disminució de l'atur passa per polítiques
actives de creació d'ocupació amb el manteniment
d'un sector públic empresarial dinàmic, polítiques
actives en el tema mediambiental i per mesures de repartiment
del treball amb reducció de la jornada efectiva a 35 hores
sense reducció salarial, eliminació d'hores extres
i eliminació de la pluriocupació començant
pel sector públic etc. En definitiva, totes les mesures
que venim defenent en els programes electorals des de fa ja prou
d'anys. Cal en aquest sentit recolzar les marxes contra l'atur
que van a desenvolupar-se en Espanya i que travessaran el País
Valencià a meitat d'abril.
Un últim aspecte a no oblidar i que s'oblida amb molta freqüència de forma deliberada: La situació de la protecció a la desocupació. En aquests moments (dades de 1996) la taxa de cobertura (treballadors que reben prestacions per atur dividit per treballadors aturats segons EPA) és només del 31.75%, menys d'una persona protegida de cada tres persones aturades. La taxa de cobertura assolí un màxim en 1992 del 51.25% disminuint després fins al 31.75% com a conseqüència de la contrareforma laboral i altres mesures desenvolupades en el mateix sentit pels governs del PSOE.
Cal desenvolupar mesures urgents per a millorar la situació
de protecció a l'atur. Mesures que anirien en el sentit
d'incloure en el sistema de protecció als contractes actuals
sense cobertura, de reduir el període de cotització
exigit per causar alta en la prestació per atur, per augmentar
la quota empresarial per atur en les contractacions temporals
etc.
Estem front a un procés de modificació de la contractació
que pot canviar el mapa polític i social del nostre país.
Una altra vegada hem de dir des del PCPV que això no es
competència exclusiva de ningú, que tothom ha de
donar la seua versió i opinió, que a tothom ens
afecta. El Partit Comunista del País Valencià, mitjançant
la seua Comissió del Món del Treball, ha de contribuir
al debat i a la mobilització front a aquests problemes
claus per a la classe treballadora.
Una altra vegada hem de dir que no ens agrada el procés
de negociació tal com l'estan desenvolupant els sindicats
majoritaris. Es planteja una negociació amb molts aspectes
a la baixa com en el tema de les pensions. Es desenvolupa un procés
negociador fortament cupular i sense l'adecuada participació
de les bases (encara que cal reconèixer que ha millorar
alguna cosa respecte a la negociació de les pensions).
Una vegada més hem de recordar que l'única força
de l'esquerra política i social és la mobilització
social i la participació dels treballadors estant els mateixos
adequadament informats. Intentar substituir aquest procés
característic de Comissions Obreres des de la seua creació
per altres mecanismes basats en suposades habilitats o voluntats
negociadores és dur el moviment obrer al fracàs
i al burocratisme. Però aquesta situació no ens
ha de dur ni al fatalisme ni a l'abandonament de la lluita sindical
i de la pertinència al mateix sindicat. Abans al contrari,
ha de ser un esperó per a intensificar el nostre treball
sindical defensant les posicions que estem convençuts són
les millors per al moviment obrer.
En l'última reunió del Comitè federal del
PCE es varen aprovar dos documents importants: La nostra posició
respecte a l'Estat Federal i, d'altra banda, la posició
respecte a la renovació del Tractat de la Unió Europea
o Tractat de Maastricht. El PCPV va analitzar aquests documents
en un Comitè Nacional previ amb el compromís de
desmpenyorar el debat a l'interior del Partit una vegada foren
aprovats aquest documents. És un compromís que hem
de fer realitat en les reunions de les Agrupacions i dels Comitès.
Cal prendre l'acord de què es dedique una part del temps
a debatir aquests temes. Si és necessari, haurà
de programar-se la presència d'alguna persona d'aquesta
Comissió Política per a introduir el tema i dirigir
el debat. Són temes de gran importància política
front als quals el PCPV ha de ser un instrument formatiu cara
a tota la seua militància. No hem d'oblidar tampoc que
el tema de l'Estat Federal serà un dels grans temes de
la cinquena Assemblea Federal de Izquierda Unida i que tenim davant
el tema de la Conferència InterGovernamental per a modificar
el Tractat de Maastricht.
Com un element natural dins de la nostra concepció d'Estat
Federal es troba la visió democràtica d'aquest Estat
fins als seus màxims nivells de capçalera del mateix,
és a dir, la concepció de república federal.
Els comunistes hem de fer un esforç per aprofitar la data
històrica del catorze d'abril, aniversari de la segona
república espanyola, com un bon moment per a publicitar
la nostra concepció federal aprofitant, a la vegada, la
proximitat del vint-i-cinc d'abril per a ressaltar el caràcter
centralista de la monarquia borbònica. En aquest marc,
14 i 25 d'abril, haurem de programar xerrades, taules rodones,
sopars etc. conjuntament i de la manera més unitària
possible per tal de llençar a l'opinió pública
els nostres plantejaments al voltant d'aquests temes.
No podem deixar d'anar preparant la data del Primer de Maig.
Va a ser un primer de maig sota el síndrome de la negociació
dels nous contractes. Totes les Agrupacions i Comitès de
Partit Comunista hauran de reflexionar al voltant d'aquest tema
en les seues reunions intentant deixar clares les posicions del
PCPV al voltant dels problemes de la precarietat i de l'atur.
Des de ja hem de treballar en fer un primer de maig altament reivindicatiu.
Encara que puga ser només un símbol, la desaparició
de la Conselleria de Treball de l'organigrama de la Generalitat
Valenciana és el millor indicador del pensament del govern
actual front als problemes del món del treball.