INFORME A LA COMISSIÓ POLÍTICA DEL PCPV
11 DE NOVEMBRE DE 1996
presentat per Joan Ribó

Celebrem aquesta Comissió Política amb un retard considerable. 
Pràcticament un mes després de la reunió del Comitè Nacional 
celebrada el passat 12 d’Octubre. Ho fem en un dilluns per a no 
retardar més encara la convocatòria malgrat que siga un dia que no 
vinga bé a tothom al ser un dia normal de treball. Hem de reconèixer 
que entre una cosa i un altra (Comitè Federal del PCE, homenatge a 
les Brigades Internacionals, Consell Polític d’EUPV, pont del primer 
de novembre etc.) no ha estat possible trobar una data de reunió 
millor sense anar-se’n a dades molt allunyades.

Sense voler fer cap anàlisi de política internacional, no podem 
deixar de mencionar la crisi humana de la zona africana dels Grans 
Llacs que pot causar la mort de centenars de milers de persones si 
prompte no es dóna una solució eficaç. Crisi terrible que es junta 
amb altres semblants viscudes en el continent africà fa poc temps per 
problemes de colonialisme mal resolt, per problemes de 
semitribalisme, per problemes amb arrels clarament ecològiques com 
les fams terribles viscudes fa poc en tot el Sub-Sahara per causa de 
la sequera etc. Àfrica és un continent cada vegada més oblidat pel 
món desenvolupat, que està totalment abandonat a la seua sort i en un 
continu procés de endarreriment. Des del PCPV exigim una actuació 
decidida a nivell internacional per a donar socors als refugiats que 
dia rera dia moren en aquesta desfeta.
Tampoc podem deixar de constatar el resultat de les eleccions 
nord-americanes. Ens agrade o no el que passa en EEUU ens afecta i 
afecta a tot el món. La reelecció del senyor Clinton suposa, no cal 
alegrar-se del caràcter demòcrata de l’elegit, la consolidació de la 
política neoliberal que ha desenvolupat aquests últims anys amb 
l’escandalós retall de prestacions socials que la societat nord-
americana gaudia des dels temps del president Roosevelt. Res a veure 
amb les seues promeses de la primera elecció després mai complides. 
Per si faltava poc continuarà patint la majoria republicana en el 
Parlament que forçarà encara més un enduriment de tota la seua 
política.

	No podem començar aquesta Comissió Política sense saludar a 
aquelles persones que fa seixanta anys vingueren a les nostres terres 
a defensar la república i lluitar contra el feixisme que estava 
creixent de forma alarmant en tota Europa i manifestava la seua cara 
més sagnant en Espanya. Al final de la seua vida una representació 
dels brigadistes han pogut dur a terme la demanda de Dolores Ibàrruri 
de què tornaren quan l’olivera de la pau haguera florit en Espanya. 
Al final s’ha complert la promesa de Negrín de fer espanyols a 
aquells que lluitaren com els primers pel nostre poble. Com va dir 
Pasionaria, els brigadistes van ser l’exemple heroic de la 
solidaritat i la universalitat de la democràcia front a 
interpretacions dels principis democràtics basades en la caixa forta 
o la cotització en la Borsa de les seues accions que cal protegir 
siga el que siga el seu cost.
	El Partit Comunista del País Valencià vol rendir un homenatge 
emocionat als brigadistes internacionals. El seu exemple ha de 
continuar estimulant-nos a prosseguir una lluita que ells 
desenvoluparen de forma solidària i magnífica. Avui en Espanya ha 
florit l’olivera de la pau i gaudim dels drets democràtics, però la 
nostra societat continua sent profundament injusta i insolidària, 
molt allunyada del somni pel qual els brigadistes lluitaren. 
	Cal felicitar a la Coordinadora Valenciana Pro-Homenatge a les 
Brigades Internacionals per l’excel lent treball desenvolupat. Ha 
estat un treball que ha demostrat la capacitat de mobilització de la 
societat valenciana front a temes que afecten a la seua memòria 
història i, en general, a la consciència de l’esquerra. El PCPV ha 
desenvolupat un bon treball unitari en aquest procés pel qual hem de 
felicitar especialment a totes aquelles persones que han estat 
directament treballant en l’esmentada Coordinadora.

	En el passat Comitè Nacional parlàvem i analitzàvem amb bastant 
de detall el tema del pacte de pensions signat entre el govern del 
senyor Aznar i els sindicats CCOO i UGT. Com és conegut, la nostra 
posició és molt crítica envers aquest acord. No anem a recordar les 
argumentacions de l’anterior Comitè Nacional. Són opinions 
compartides amb la direcció federal del PCE i d’Izquierda Unida. 
Compartides també amb els sindicats que no han signat l’esmentat 
acord i inclús amb el mateix PSOE on el seu Comitè Executiu s’ha 
manifestat molt críticament envers el mateix.
	Hem d’intensificar el debat al voltant de l’acord de pensions. 
Hi ha una campanya de silenci front a la qual hem de desenvolupar 
totes les nostres energies com a comunistes. No és un tema qualsevol. 
És un tema central dels nostres plantejaments polítics front a la 
qual no podem quedar-nos aturats. Important a nivell estratègic i de 
concepció política però també important a nivell tàctic per les 
derivacions respecte al moviment obrer i a EUPV que a ningú se li 
escapen.
Cal recordar els compromisos que adoptarem ara fa quasi un mes:
"1) Que totes les organitzacions del PCPV tracten de forma 
específica el tema de les pensions i formulen resolucions públiques 
als mitjans de comunicació al voltant de l’acord de pensions.
2) Llançar el debat a tots els nivells d’EUPV amb  
característiques semblants a les esmentades
3) Realitzar debats a nivell de moviment obrer en idèntic sentit 
intentant concretar numèricament la repercussió del retall en les 
pensions en els distints Comitè i Seccions en funció dels convenis 
actualment vigents.
4) Exigir el compliment democràtic dels acords dels òrgans de 
direcció d’Izquierda Unida als seus càrrecs institucionals 
corresponents."
Hem de reconèixer que aquests acords s’han desenvolupat de forma 
molt reduïda encara que hi ha en aquests moments molts actes 
programats en comarques. Però el debat de pensions hauria d’arribar 
fins a l’última agrupació del PCPV, fins a l’últim col lectiu d’EUPV 
on es puga arribar. Queda molt que fer i és molt senzill de fer siga 
quin siga el resultat i la capacitat de convocatòria. El que està 
clar és que aquesta és zero si no es posa a prova. Tenim la ventatja 
de què fins al moment el projecte de llei encara no ha entrat al 
Parlament Estatal fet que allarga el temps per a convocar actes i 
debats al respecte.

	Menys temps disposem amb el tema de l’OTAN. El debat de la 
integració total pactada entre el senyor González i el senyor Aznar, 
es celebrarà previsiblement aquesta mateixa setmana, els propers dies 
13 i 14 de novembre.
Malgrat la previsible soledat en la qual es va trobar Izquierda 
Unida en el Parlament Estatal front a la proposta d’integració plena 
a l’OTAN, cal dir clarament i amb veu alta que es vol violar la 
voluntat democràtica del poble espanyol, expressada en un referèndum, 
de què el nostre país, malgrat estar en l’OTAN,  no estiga vinculat a 
la seua estructura militar ni patixca l’emmagetzament i transport 
d’armes atòmiques en el seu territori. Hem de denunciar amb 
contundència l’abús intolerable i antidemocràtic de no respectar la 
voluntat sobirana del poble espanyol. Estem convençuts de què l’única 
possibilitat democràtica de canviar un tema aprovat en consulta 
popular és la convocatòria d’un referèndum per veure l’opinió del 
poble espanyol respecte a aquest tema sobre el qual es va pronunciar 
solemnement en el seu dia.
Poc de temps resta però cal fer tots els esforços per a què la 
campanya llançada des d’IU federal es desenvolupe el millor possible 
a nivell de País Valencià.

	Estem en ple debat dels Pressupostos Estatals i de la 
Generalitat Valenciana. Prompte arribaran també els pressupostos 
municipals. Tots tenen el mateix caràcter: Uns pressupostos fortament 
restrictius que sota el paradigma del Tractat de Maastricht han de 
reduir el dèficit públic, mantenir la inflació controlada i disminuir 
l’endeutament de caràcter públic. Si això ho ajuntem amb les mesures 
de reducció de la pressió fiscal directa a empreses i capes 
adinerades, el resultat no pot ser un altre: Congelació salarial de 
funcionaris, disminució de les pensions com abans hem dit, reducció 
dràstica de la inversió pública, privatització de les empreses 
públiques rentables, amenaça de tancament de les no rentables 
(Hunosa). Tot un seguit de mesures que fan aquests pressupostos 
profundament antisocials i decididament dedicats a desmantellar tot 
allò que tina caràcter públic en el sistema productiu.
	Hi ha un aspecte que cal analitzar amb un mínim de detall: Si 
veiem els pressupostos de la Generalitat d’Ensenyament i de Sanitat 
(les dues Conselleries amb major "despesa social") veurem que creixen 
més que la mitja del pressupost global de la Generalitat. Aquest 
argument li serveix al govern per a propagar als quatre vents que són 
uns pressupostos socials malgrat els criteris restrictius de 
Maastricht. Si ens fixem amb detall en aquests pressupostos de 
Sanitat, Treball i Assumptes Socials i Ensenyament podem veure que el 
creixement és especialment destriable en els capítols de 
transferència de capital o transferències corrents, els capítols on 
estan les subvencions a l’ensenyament privat les transferències a la 
sanitat privada (tema de les llistes d’espera i el seu desviament) o 
les subvencions per prestacions socials a entitats privades. En 
canvi, el capítol d’inversions creix molt menys que la mitja  En 
definitiva una direcció clara de privatització de serveis públics que 
indica una forma d’entendre els temes socials que, sense ser 
exclusiva ja què el PSOE ja va iniciar polítiques semblants, si que 
es intensificada i potenciada de forma nítida per l’actual govern 
estatal i valencià.
	El tema dels Pressupostos, el mateix que l’anterior de les 
pensions o l’entrada en l’OTAN sense restriccions, es mou sempre dins 
del paradigma del Tractat de Maastricht. Un tractat front al qual cal 
continuar manifestant la nostra oposició pel seu caràcter 
profundament neoliberal i antidemocràtic, que allunya els centres de 
decisió econòmica i política sense establir a la vegada mecanismes de 
control democràtic. Un tractat que caldrà reformar en profunditat i 
front al qual cal mobilitzar-se amb totes les forces possibles.

	En el procés de confecció i discussió del Pressupostos estatals 
s’han produït una sèrie de fets que ens obliguen a reflexionar al 
voltant del caràcter federal del nostre estat. El nou procés de 
financiació autonòmica augmentant el percentatge d’IRPF que pot 
controlar cada autonomia i els acords amb els nacionalistes bascos i 
catalans per aconseguir el suport dels mateixos a la llei de 
pressupostos, ha posat damunt la taula la inestabilitat del sistema 
autonòmic espanyol fent-lo grinyolar per tot arreu. No sembla 
arriscat poder afirmar que es probable que els acords últims entre el 
PP i CiU i PNV augmenten les diferències entre les distintes 
comunitats autònomes més riques i les més pobres. En qualsevol cas, el que és segur és 
que el mode d’arribar a acords desencadena una dinàmica centrífuga  
en el sentit de veure qui pot estirar més que pot resultar molt 
perillosa a tots els nivells.
	Caldrà estar molt atent davant d’aquest tema. Caldrà saber 
guardar un exquisit equilibri entre els dos grans principis que 
entren en joc i amenacen contraposar-se contínuament: D’una banda, el 
dret dels pobles a unes quotes elevades d’autogovern i, per tant, 
d’autofinanciació. D’altra banda, la necessitat de mantenir una 
solidaritat entre les distintes Comunitats Autònomes acompanyada de 
la defensa d’un trets federals comuns per a totes les nacionalitats i 
CCAA que integren l’Estat Espanyol respectant, en qualsevol cas, el 
dret a l’autodeterminació.


	A nivell d’Esquerra Unida i d’Izquierda Unida cal ressaltar dos 
aspectes: El debat de la federalitat i la creació oficial del PDNI. 
Els problemes de federalitat entre EUPV i IU es manifesten de forma 
continuada. Tinguérem primer el tema del préstec electoral que 
després de molts mesos s’ha aconseguit arreglar sense cap guanyador 
ni perdedor: Dels quinze milions de crèdit a pagar, més uns quatre 
milions més d’interessos, IU federal en paga deu i EUPV en paga cinc 
més els interessos. Es paga a nivell de País Valencià  mitjançant una 
pòlissa de crèdit de cinc milions que permetrà tancar el crèdit i 
solucionar el contenciós amb IU federal.
	Més complicada és la solució al tema de Quart. Com és sabut, 
després d’un conjunt d’actuacions encaminades a canviar la direcció 
del col lectiu de Quart es presenta un recurs a la Sindicatura de 
Greuges Federal malgrat que la Sindicatura de País Valencià 
manifestava que no hi havia recurs possible. La Sindicatura Federal 
ha fallat obligant a realitzar una nova Assemblea que la direcció 
d’EUPV es nega a executar. 
	El tema no és quasevol cosa. Es tracta de veure si al País 
Valencià es pot fer qualsevol cosa com si d’un regne de taifes es 
tractara o si, pel contrari, com diuen els Estatuts Federals, hi ha 
uns drets bàsics dels afiliats i afiliades que cal respectar 
independentment de la capacitat i sobirania per autoorganitzar-se. És 
un típic tema de conflicte competencial que cal resoldre i no 
permetre que per la via dels fets qualsevol cosa siga possible al 
nostre País. El PCPV a través del seu Comitè Comarcal de l’Horta Sud 
i instàncies superiors quan siga necessari, haurà de fer un seguiment 
del tema i determinar la política a seguir pel Partit a tots els seus 
militants implicats en el problema. Respectant els principis 
estatutaris de llibertat individual de cada militant però deixant 
negre sobre blanc i sense cap dubte quina és la nostra política  al 
voltant del tema de Quart en particular i de la concepció federal en 
general.

	A nivell de PCE cal destacar com a molt significativa la visita 
de Julio Anguita a Barcelona. En ella va quedar de manifest la 
voluntat de moltes persones de no permetre la dissolució del PSUC i 
la posició clara del PCE de què si es produïa aquesta dissolució 
anunciada, al dia següent s’anava a produir un procés de creació 
d’una formació política comunista catalana vinculada al PCE. És un 
moment important pel comunisme català i, per tant, també ho és pel 
comunisme valencià. A més, l’Assemblea d’Iniciativa per Catalunya es 
va a celebrar prompte. Caldrà estar atent a tots els moviments que es 
puguen produir ja què ens poden afectar directament. 

	Cal fer una crida a totes les organitzacions comarcals per a 
què, abans de finalitzar l’any, posen al dia les seues cotitzacions 
amb el Comitè Nacional del PCPV. Com sabeu ha estat un any de 
Congressos amb totes les despeses que això suposa. També sabeu que 
els finals d’any són especialment crítics per a les finances del 
nostre partit ja què depèn exclusivament de quotes que en part 
important es reben en els primers mesos de l’any. El procés de 
reorganització del Partit a nivell local i Comarcal ha d’anar 
acompanyat necessàriament d’una preocupació seriosa per les finances 
sense les quals és impossible realitzar cap activitat política.