INDEX
1. El marc europeu
2. La situació de l'Estat Espanyol
2.1 Una primera valoració de la recent Reforma Laboral
2.2 El Pla plurianual d'ocupació del PP
2.3 El debat de les pensions
2.4 Els accidents laborals
2.5 L'ofensiva privatitzadora
2.6 L'ensenyament i la sanitat
2.7 La monopolització dels mitjans de comunicació
3. La situació del País Valencià
4. Izquierda Unida
5. Esquerra Unida
6. El Partit Comunista
Aquest mes d'octubre serà rubricat en
Luxemburg, després de la seua ratificació parlamentària
a nivell de tots els estats de la UE, els continguts de la cimera
d'Amsterdam sobre la Unió Europea que manté la rigidesa
del calendari de Maastricht i les condicions del Pacte d'Estabilitat.
Cal recordar que, malgrat els intents de França, la qüestió
de l'ocupació i del treball es queda només en bones
paraules al no tenir prevista l'adscripció de recursos
financers que puguen fer creïbles i possibles les bones intencions
manifestades en aquella cimera.
La iniciativa del govern francès de
proposar un pla d'ocupació amb la intenció d'incrementar
llocs de treball destinats a cobrir necessitats econòmiques
i socials no ateses fins ara pel mercat és, sens dubte,
una iniciativa que cal saludar, recolzar, posar com exemple i
reivindicar quelcom semblant en el nostre país, encara
que no puguem compartir altres accions del govern francés
(privatitzacions, tancament factoria Renault en Bèlgica
etc.). La proposta francesa suposa incorporar una dimensió
fins ara poc o gens present en les polítiques econòmiques
dels governs de la UE que posa en evidència la incertesa
i la manca d'expectatives d'un increment important d'ocupació
per part del sector privat de l'economia com en Espanya intenta
convèncer-nos el Govern. A la vegada que té un important
efecte redistribuïdor de recursos dintre de la societat francesa
i pot servir d'exemple front a altres països de la Unió
Europea, suposa trencar el paradigma neoliberal de què
el treball només pot incrementar-se des del sector privat.
D'altra banda, cal constatar que hi ha moltes
dades que posen de manifest que l'esforç realitzat pels
països de la Unió Europea per a complir les condicions
de convergència, a més de produir greus problemes
socials, està ocasionant un creixement econòmic
menor del previst en el conjunt d'Europa i, per suposat, un creixement
de la desocupació i l'atur. Estant clar que les polítiques
d'ocupació van a continuar tenint un caràcter subsidiari
en les prioritats establertes per la convergència monetària
i econòmica prevista en el Tractat de Maastricht, podem
afirmar que els plantejaments monetaristes d'aquest tractat suposen
un vertader coll de botella que frena d'una forma cada vegada
més decisiva el desenvolupament sostenible de tota la Unió
Europea. Els problemes econòmics de la mateixa Alemanya
són un exemple clar del que diem.
Una xicoteta referència a la crisi política
italiana provocada per la negativa de Rifundazione Comunista d'acceptar
fortes reduccions en el sistema italià de pensions a concretar
en els Pressupostos del 98. Les similituds entre aquesta situació
i el debat respecte a la reforma del sistema de pensions de l'any
passat en Espanya és total. Els comportaments polítics
dels partits polítics i dels sindicats (la CGIL ha criticat
molt durament a Rifundazione d'igual forma que CCOO ho va fer
amb IU). La causa també és la mateixa: El programa
de convergència cap al euro.
2. LA SITUACIÓ DE L'ESTAT
ESPANYOL
2.1 Una primera valoració
de la recent Reforma Laboral
Les dades provisionals que disposem ens permeten
afirmar la validesa d'allò que criticàvem de la
Reforma del Mercat Laboral. Recordem-ho. Es parlava de què
s'anava a produir un abaratiment de l'acomiadament, que s'anaven
a mantenir les mateixes modalitats de contractació temporal
i que s'encetava una via molt perillosa per al futur de rebaixa
de les quotes empresarials a la Seguretat Social.
Segons les dades oficials, fins a l'entrada
en vigor de la Reforma Laboral, els contractes indefinits es situaven
entre el 4 i el 5% del total de contractació. Els contractes
que la nova llei anomena incorrectament "indefinits"
i què, realment, són contractes temporals
per dos anys han suposat en juny el 8.5%, en juliol el
8.9% i en agost el 7.9% del total de la contractació realitzada.
D'aquest percentatge de contractes, el 76% dels realitzats en
agost són de la nova modalitat, (amb les bonificacions
a càrrec de la SS de l'Estat - reducció entre un
40 i 70% de les cotitzacions els dos primers anys- i amb acomiadament
més barat - indemnització de 33 dies per any treballat).
Abans de la Llei la mitjana de contractes indefinits era de 23.000
al mes. Aquesta mitjana s'ha reduït a partir de juny (data
en què entra la llei en vigor) a uns 11.000 contractes
indefinits al mes.
Cal ressaltar que els nous contractes, mal
anomenats com indefinits, suposen per a l'empresari que la indemnització
per acomiadament improcedent després de dos anys de treball
serà molt inferior a les rebaixes aconseguides en les càrregues
socials. D'aquesta forma l'acomiadament d'aquestes persones amb
contracte suposadament "indefinit" serà gratis
per a l'empresari. Dit d'una altra manera: L'estabilitat d'aquests
contractes serà nul·la com la de qualsevol contracte
fem.
Convé destacar també què,
malgrat l'interès que per els empresaris poden tenir aquests
nous contractes, les xifres aportades per l'INEM indiquen que
encara el 92% de tots els contractes continuen sent contractes
temporals.
A aquestes dades gens optimistes haurem d'afegir
aquells treballadors que estan set acomiadats gràcies a
la nova Reforma de l'article 52-C) de l'Estatut dels Treballadors
al permetre incloure la competitivitat, el mercat i altres causes
com a causa objectiva del mateix. Caldrà esperar alguns
anys per a conèixer els efectes nocius en les xifres aportades
per les Magistratures de Treball.
El resultat per a la patronal sembla haver
estat prou bo: Rebaixar les seues quotes a la SS, abaratir l'acomiadament
i continuar fent els contractes fem que vulga en cada moment.
I tot això gratis. Sense cap cost social ni polític
per a la dreta governant. No és, precisament un resultat
per a felicitar, des de l'esquerra als seus propulsors.
2.2 El Pla plurianual d'ocupació
del PP i la protecció dels aturats
Cal fer un xicotet comentari al Pla Plurianual
d'Ocupació presentat recentment pel PP. És un Pla
coherent amb els criteris de Maastricht i que renúncia
a que el sector públic i les distintes administracions
es proposen la dotació directa de llocs de treball. Tampoc
es planteja contrarestar la pèrdua de qualitat del treball
existent, ni de l'aparell productiu del nostre país, ni
el control de les inversions estrangeres, ni potenciar un I +
D autòcton i suficient. Es pot afirmar, en definitiva,
que es un conjunt de bones intencions sense cap operativitat real
i que dependrà exclusivament de l'evolució del cicle
econòmic l'augment o disminució de l'atur
En canvi, l'esmentat Pla, estableix un minuciós
pla de seguiment i control dels 450.000 aturats/des que són
beneficiaris de prestacions i subsidis. Una altra vegada el govern
PP considera els aturats com a presumptes delinqüents que
cal controlar, oblidant, com és el seu costum, les grans
bosses de frau a hisenda dels més afavorits així
com les contínues amnisties i bonificacions fiscals.
Mentre es realitza aquest pla de control d'aturats,
com si en Espanya es lligaren els gossos amb llonganisses en el
tema de prestacions als aturats, el nostre país ha anat
perdent cobertura a l'atur com a conseqüència de les
mesures desenvolupades pels governs del PSOE i del PP. Així
la taxa de cobertura ha baixat del 69.8% en 1993 al 49.6% en 1996
sobre les xifres d'atur registrades en l'INEM. Els números
són més escandaloses si agafem les dades d'atur
de l'EPA. Segons l'Enquesta de Població Activa la taxa
de cobertura ha passat del 49% a només el 34.2% en els
últims tres anys.
Tot això no passa per casualitat. És
una conseqüència directa de l'oblit creixent de l'Estat
del problema dels aturats i de la financiació de les seues
prestacions. En 1988, després de la vaga general, les aportacions
de l'Estat al pressupost de l'INEM eren del 43.1%. Deu anys després,
en 1996, s'havien reduït fins al 14.3% provocant, a més
de la reducció de les prestacions esmentada, que cada vegada
més els treballadors tinguem que suportar amb les nostres
quotes l'impacte del problema de l'atur, reconegut per tothom
com el primer problema social d'Espanya.
2.3 El debat de les pensions
Entre les xifres que han evolucionat de forma
favorable en el nostre país cal destacar l'Índex
de Preus al Consum (IPC) que s'ha mantingut en uns nivells tant
baixos com no es recordàvem des de la transició
política. Per primera vegada l'IPC estimat en els Pressupostos
Generals de l'Estat de 1997 era major que l'IPC previsible a finals
de l'any 97. Aquest fet ha posat de manifest les contradiccions
de la llei "de consolidació del sistema de pensions"
que IU va criticar i votar en contra malgrat haver estat negociada
entre el govern i els sindicats CCOO i UGT. No hem d'oblidar que
aquesta llei va ser un dels conflictes a nivell de política
social més importants entre IU i CCOO amb els corresponents
vots dels diputats del PDNI contraris a la majoria d'IU.
Efectivament, l'esmentada llei en el seu article
48 referent a revalorització diu textualment en el seu
apartat 1.3: "Si el Indice de Precios al Consumo previsto
para un ejercicio, y en función del cual se practicó
la revalorización, resultase superior al realmente producido
en el período de cálculo descrito en el apartado
anterior, las diferencias existentes seran absorbidas en la
revalorización que corresponda aplicar en el siguiente
ciclo económico". Com podem veure, diu amb claredat
que es farà, no que es podrà fer. Ràpidament
el PSOE i CiU que votaren a favor de l'article així com
CCOO que va negociar el mateix han manifestat amb bombo i plateret
que no es tenia que descomptar allò que ells mateixos havien
votat favorablement. Ens felicitem del canvi de posició
front a un tema de pensions que en el seu dia criticàrem.
No podem però deixar de constatar la incongruència
i la manca de serietat dels plantejaments d'uns partits que als
pocs mesos d'haver aprovat una cosa han d'eixir corrent a desdir-se
d'allò aprovat. Màxim quan la disconformitat amb
aquesta llei, segons versions interessades, "ens enfrontava
violentament als sindicats". Saludem que el Govern sembla
decidit a no aplicar aquest article i recolzem aquesta posició
a la vegada que seguim recordant que cal adequar les pensions
mínimes al salari mínim interprofessional.
2.4 Els accidents laborals
A la situació de precarietat en el treball
cal afegir la degradació creixent de les condicions de
treball com es manifesta en l'alarmant augment dels accidents
laborals del nostre país. De gener a juny del 97, els accidents
de treball amb baixa i ocorreguts en jornada laboral foren de
327.387 suposant un increment del 6.4% respecte a igual període
de l'any anterior. D'aquests, 505 foren mortals (un 5.9% més
que en els mateixos mesos de 1996). Aquestes xifres, si les mesurem
en proporció a la població activa, són molt
superiors a la mitjana de la Unió Europea i afecten en
major mesura a la contractació de curta duració,
representant el doble que als que tenen contractes indefinits.
És a dir, la sinistralitat en els treballadors amb contracte
temporal dobla la sinistralitat dels treballadors estables.
Sembla clar que potenciar la contractació
indefinida tal com IU pretén al presentar, mitjançant
una Llei a les Corts Estatals, és un element determinant
que ajudarà a disminuir la sinistralitat laboral. Caldrà
també exigir un control rigorós de les normes de
seguretat i higiene en el treball que no estan fent els governs
autonòmics ni estatal. també caldrà plantejar-se
incloure aquest tema en el codi penal per a que siga respectat
adequadament pels empresaris.
2.5 L'ofensiva privatitzadora
Malgrat que va ser iniciada pel govern del
PSOE, la política de privatitzacions del govern del PP
està avançant a passes de gegant i està suposant
el desmantel.lament del Sector Públic Industrial. La privatització
iniciada aquesta setmana de l'empresa pública ENDESA és
l'últim exemple d'això. La fusió entre la
Societat Estatal de Participacions Industrials (SEPI) i l'Agència
Industrial de l'Estat (AIE) és una nova mesura neoliberal
de privatització i liquidació del sector públic.
Amb aquesta mesura es configura un sistema encaminat a la privatització
salvatge de les empreses i serveis públics rentables i,
davant la impossibilitat a mig termini de mantenir els dèficits,
suposarà posteriorment començar la liquidació
del sector públic amb pèrdues.
Aquest procés significarà la
pèrdua d'un patrimoni públic indispensable per a
mantenir i desenvolupar en el futur una política industrial
activa que puga superar l'actual dependència exterior de
la nostra economia, els nivells baixíssims d'I + D, la
desqualificació i la desregulació industrial o l'equilibri
regional entre les distintes comunitats autònomes de l'Estat.
Des del PCPV hem de manifestar el nostre més
enèrgic rebuig tant a l'actual dinàmica de privatitzacions
com al procediment fosc que s'està emprant per dur-la a
terme. Perdre l'actual patrimoni empresarial públic significa
la renúncia solemne a qualsevol política industrial
i econòmica seriosa i deixar a Espanya sotmesa als avatars
de les decisions de les grans multinacionals sense cap instrument
que puga posar fre a les seues decisions ni a regular el mercat.
2.6 L'ensenyament i la sanitat
Assistim a una crisi global del nostre Sistema
Educatiu com a conseqüència, entre altres coses, de
la mateixa concepció que el govern té del sistema
públic, desprestigiat per l'omnipresent mercat. Aquesta
crisi es plasma d'una banda en el desviament de fons públics
cap a l'ensenyament privat i d'altra per la privatització
ideològica a l'acceptar en el sistema públic criteris
de mercat i rendibilitat pervertits.
Quelcom paregut està ocorrent en la
sanitat pública sotmesa també a un procés
de privatització paulatí. La reforma del Sistema
Nacional de Salut, entregada pel govern a la Subcomissió
Parlamentària de la qual se n'eixiren tant IU com el PSOE,
abunda i profunditza en aquest sentit on un dels elements neuràlgics
és el transvasament de fons públics a les entitats
privades o també la cessió d'inversions bàsiques
en sanitat (hospital d'Alzira per exemple) al capital privat,
generant, a la vegada, importants greuges comparatius entre les
distintes Comunitats Autònomes.
Atenció a aquest dos grans serveis bàsics.
S'estan generant les condicions per a que siguen la punta de llança
de reivindicacions populars fortes a curt termini contra el govern
conservador tant a nivell estatal com valencià. La insatisfacció
tant dels usuaris com dels treballadors dels mateixos és
creixent. Caldrà treballar a nivell institucional en el
sentit de defensar nítidament una financiació pública
adequada i una definició clara del concepte tant d'ensenyament
com de sanitat pública i articular aquest treball amb la
mobilització social que les creixents mancances d'aquests
serveis poden produir pròximament.
2.7 La monopolització dels
mitjans de comunicació
Hem de manifestar la nostra preocupació
davant els clars indicis de què comença a donar-se
una dinàmica tendent a la creació d'un monopoli
en els mitjans de comunicació, vinculat a interessos econòmics
i polítics confrontats. La batalla per la televisió
digital és l'expressió màxima d'aquest conflicte
que es produeix en tot el mon en condicions comparables a les
que tenen lloc en Espanya. Des del PCPV cal cridar l'atenció
front aquesta situació que està afectant molt negativament
a la llibertat d'expressió i d'informació ja bastant
menguada en el nostre país.
De la mateixa forma hem de rebutjar també
la dinàmica iniciada per altres forces polítiques
que basen la seua lluita contra un monopoli determinat en la creació
des de la mateixa filosofia, d'un monopoli contrari. Saludem la
iniciativa d'IU de presentar un projecte de llei en aquest sentit
que enfortixca la pluralitat i impedixca les dinàmiques
monopolistes o tendents a un duopoli. Caldrà veure l'actitud
tant del PSOE com del PP front a aquesta llei encara que ens temem
que estan més interessats en guanyar la seua particular
batalla mediàtica que en defensar la pluralitat informativa.
3 EL PAÍS VALENCIÀ
Durant aquests últims mesos s'han aprovat
els Plans Hidrològics de Conca del Xúquer i el Segura
i hi ha un debat públic al voltant de la utilització
de les aigües de l'Ebre al Nord de Castelló mitjançant
un transvasament.
El Pla Hidrològic del Segura va ser
aprovat amb l'oposició dels regants valencians del Baix
Segura. El Pla Hidrològic del Xúquer va representar
un triomf dels nous regants del Castella-La Manxa com de forma
eufòrica ho expressava el senyor Bono. En els dos casos
(Segura i Xúquer) els regants i usuaris valencians estan
al final del riu i de la sèquia de rec. Que els acords
no són un triomf valencià sembla prou evident. Es
consoliden els regadius de La Manxa que, en un percentatge molt
elevat, depenen directament de les subvencions de la Unió
Europea, fet que des d'un punt de vista agrari, ecològic
i econòmic és molt discutible. Molt ens temem que
aquests Plans Hidrològics de Conca s'han realitzat des
de l'optimisme d'un període d'abundància hídrica
com l'actual i que en anys de sequera els regants de la Ribera
i del Baix Segura tindran problemes molt greus per manca d'aigua.
En quant al transvasament d'aigües de
l'Ebre cal dir que l'obertura d'aquest "nou front" és
la plasmació més clara de la insatisfacció
del senyor Zaplana respecte al seu "poder valencià"
trepitjat reiteradament pel senyor Bono. Cal dir que els transvasaments
són ecològicament una barbaritat a més de
què no funcionen. El transvasament Tajo-Segura ha funcionat
per sota del 15% de les seues possibilitats i el Canal Xerta-Calig
(procedent de l'Ebre) no ha arribat a funcionar mai des de la
seua construcció a finals del franquisme. Hem de defensar
una política sostenible de l'aigua que passe per un aprofitament
raonable dels recursos disponibles, potenciant l'estalvi, protegint
al xicotet i mitjà llaurador front a les grans explotacions
i oblidant les grans obres de transvasaments que sempre acaben
sent obres públiques ruïnoses.
Des del PCPV hem de manifestar la nostra profunda
preocupació per la situació i el futur de les empreses
siderúrgiques (SIDMED i GALMED) de Sagunt. Una altra vegada,
un procés de privatitzacions produeix de forma quasi automàtica
l'amenaça de crisi i reestructuració d'empreses.
Que el Camp de Morvedre no pot patir més reduccions de
plantilla després de la desfeta dels anys 80 sembla prou
evident. Demanem i exigim al govern valencià i estatal
què prenga les mesures necessàries per a què
l'empresa luxemburguesa Arbed realitze les inversions necessàries
que asseguren un adequat funcionament i creixement d'aquestes
empreses siderúrgiques. I cal dir-ho clarament, si volem
mantenir aquestes empreses siderúrgiques cal realitzar
les inversions par a crear la planta de galvanitzat a Sagunt.
Fer-ho en altres llocs, com sembla que pretenen, conduiria a la
desaparició en pocs anys de tota la siderúrgia saguntina.
No hi ha mercat per a dues plantes d'aquest tipus i el lloc natural
per aquesta inversió és Sagunt.
Una qüestió totalment pareguda
tenim en el cas de la privatització de l'empresa d'alumini
INESPAL d'Alacant. També darrere de la privatització
de la mateixa apareix el fantasma de la reconversió i de
la pèrdua de gran quantitat de llocs de treball. El mateix
que en Sagunt, exigim que el govern Valencià defense com
a qüestió pròpia els llocs de treball i la
viabilitat de l'empresa INESPAL. També cal fer una ràpida
referència a la situació de l'empresa SINTEL sotmesa
a processos de reducció de plantilla.
Un problema d'infrastructures d'actualitat
és el tema de l'AVE València-Madrid que està
en el programa electoral del PP i front al qual el PSPV i UV han
demanat un consens per a reivindicar com a valencians el tema.
Al nostre entendre, Esquerra Unida no ha de recolzar cap consens
d'aquest tipus. Demanar l'AVE quan no s'han disposat de recursos
econòmics per adequar les línies València-Madrid
o Barcelona-València-Alacant a velocitat alta, retardant
durant anys els projectes esmentats, ens sembla senzillament començar
la casa per la teulada, demanar els núvols o fer piràmides
de caràcter faraònic en temes d'infrastructura que
garantitzen al qui les fa un "adequat patriotisme valencià".
Quan les línies València-Zaragoza o València-Cuenca-Madrid
recorden, pel seu oblit i manca de cap inversió, els trens
del segle XIX, demanar inversions de 400.000 milions per fer un
AVE ens sembla a més d'antiecològic (l'AVE produeix
uns impactes mediambientals molt més alts que les línies
de velocitat alta pel seu major ràdio de gir en les corbes)
un desgavell a nivell de planificació. No hem d'oblidar
que la construcció de l'AVE Madrid-Sevilla va concentrar
durant cinc anys prop del 90% de les inversions ferroviàries
de tot Espanya, deixant la resta de l'Estat en la situació
tercermundista en què ens trobem.
El debat sobre l'Estat de la Comunitat va introduir
com element novedós la pretensió del PP d'intentar
resoldre el problema ortogràfic del valencià utilitzant
com a instrument el Consell Valencià de Cultura (CVC).
Aquesta proposta del senyor Zaplana, que sembla estar discutida
i avalada pel PSPV i potser també per la UPV, presenta
una sèrie de peculiaritats que cal comentar per la seua
importància política en el tema de la llengua. Evidentment
seria positiu assolir un consens en els temes lingüístics
que estan frenant la normalització de l'ús del valencià
si aquest consens s'assolira amb bases científiques i,
per tant, amb la participació activa i determinant de la
Universitat. El problema rau en el fet de què la proposta
del CVC no ofereix aquestes garanties ja què aquest Consell
no pot ser l'element determinant en l'establiment de la normativa
del valencià.
Sense voler entrar en la política concreta
a seguir en aquest tema que correspon a EUPV, el PCPV vol mantenir
d'una forma nítida la seua defensa de la unitat lingüística
del valencià i el català així com la necessitat
d'una participació determinant de l'Institut Interuniversitari
de Filologia en la resolució d'aquest conflicte que durant
massa anys ha emboirat la normalització de l'ús
del valencià en el nostre país.
No podem deixar aquest
breu anàlisi de la situació valenciana sense constatar
la profunda crisi que viu el PSPV com a conseqüència
del canvi de direcció acordat per molt poca diferència
en el seu últim congrés. En aquests moments encara
no sabem el desenllaç del canvi ocorregut i l'estabilitat
de la nova direcció eixida del mateix com a conseqüència
de les correlacions de forces aparegudes en les distintes direccions
comarcals. En qualsevol cas el PCPV desitja una evolució
de la direcció del PS que impulse un debat seriós
i rigorós amb Esquerra Unida respectant les dinàmiques
pròpies de cada formació política i l'autonomia
d'Esquerra Unida.
Durant aquesta setmana s'han produït les
pluges torrencials que han assolat distintes comarques del nostre
país i, en especial, la ciutat d'Alacant. El PCPV vol manifestar
el seu condol als familiars de les víctimes i la seua solidaritat
amb totes les persones que han patit aquesta gota freda. A la
vegada, exigeix al Govern que aporte els recursos econòmics
necessaris per arreglar les desfetes produïdes i critica
la manca de coordinació de Protecció Civil així
com la nul·la informació que varen patir els municipis
afectats.
Les inundacions ocorregudes ens mouen també
a dues reflexions: La primera que, malgrat ser el País
Valencià una zona que pateix inundacions amb freqüència,
l'efecte hivernacle provocat pels gasos de combustió està
augmentant la freqüència d'aquestes "desfetes
naturals". Tots els estudis del IPCC aporten aquestes conclusions.
Així ho indiquen també el creixement exponencial
front a "desfetes naturals" que han hagut de fer les
companyies asseguradores en tot el món durant els últims
deu anys.
La segona reflexió té a veure
amb l'urbanisme del nostre país. Un terratrèmol
d'igual intensitat no afecta igual a S. Francisco o Tokyo, ciutats
amb construccions antisísmiques, que a una ciutat qualsevol.
Una inundació pot convertir-se en una desfeta de gran conseqüències
(recordem l'any passat al càmping de Biescas) si s'ha edificat
inadequadament en zones amb greus perills d'inundació.
Caldrà treballar per a minimitzar les
desfetes naturals disminuint les emissions de gasos que produeixen
l'efecte hivernacle i també per minimitzar els efectes
de les mateixes amb infrastructures adequades i que funcionen
(el pantà de Tous no es pot encara omplir ), amb una delimitació
de zones inundables on no es contruixca i amb una Protecció
Civil que realment informe i funcione adequadament.
4.- IZQUIERDA UNIDA
Izquierda Unida va complir fa
pocs mesos deu anys. En aquest període hem viscut problemes
importants però, sens dubte, ens trobem front a la pitjor
crisi des de la seua fundació. Totes les crisi d'IU (i
d'EUPV) han tingut sempre el mateix element vertebrador: El caràcter
alternatiu i transformador del nostre projecte front a un caràcter
més possibilista i gestionador d'allò realment existent
i, estretament relacionat amb això, el caràcter
independent d'IU front a posicions subsidiàries o satel.litzadores.
Un altre aspecte vinculat a l'anterior ha estat el paper dels
partits en IU (molt especialment el paper del PCPV) i la consegüent
caracterització d'IU com a partit o com a moviment polític
i social.
Els fets han posats de manifest que els dos
plantejaments que han estat confrontant-se aquests últims
cinc anys en IU s'han convertit en irreconciliables. Aquells i
aquelles que optaren primer per dissoldre el PC, després
per convertir a Izquierda Unida en un partit clàssic (com
és el cas d'Iniciativa per Catalunya on estan prohibits
els partits al seu interior), continuant per les posicions davant
el tractat de Maastricht, han acabat abandonant EUPV. Va venir
un temps d'aparent consens i acord en el marc de la IV Assemblea
d'IU que, vist des d'avui, més sembla la renúncia
a plantejar allò que realment es pensava.
Els resultats de les últimes eleccions
generals on IU va millorar els seus resultats en quatre escons
(passant de 15 a 19) i IC va perdre un escó (de 3 a 2)
i l'anàlisi realitzat la mateixa nit electoral va ser el
tret d'eixida d'una nova confrontació que s'ha tornat definitiva
amb l'eixida del PDNI d'IU. A partir d'aquell 3 de mars postelectoral
vam veure el naixement del PDNI en contra de tot allò que
havien defensat pocs anys abans i la pràctica política
de confrontació sistemàtica amb la direcció
federal. La crònica d'un trencament, mil vegades anunciat
en els mitjans de comunicació a bombo i plateret, es va
concretar el passat 27 de Setembre en el Consell Polític
Federal. Abans s'havia provocat amb el trencament de la disciplina
parlamentària en els temes de les pensions i la reforma
laboral. Abans veiérem la confrontació sistemàtica
de la direcció d'IC front a la direcció federal
d'IU. Últimament havíem assistit a la provocació
d'anar en coalició amb el PSOE en Galícia fent cas
omís a totes els avisos que tant des de l'interior d'Esquerda
Gallega com des de IU s'havia fet.
Front a un trencament que tothom reconeixia
fa temps com inevitable, la direcció d'IU ha actuat amb
fermesa i sent conscient de què els ritmes de la crisi
era important que no foren decidits, almenys en la seua totalitat,
pel PDNI. Els seus ritmes tenien molt a veure amb un trencament
a realitzar en la proximitat de les eleccions i qualsevol que
tinga estima al projecte d'Izquierda Unida no podia permetre aquesta
possibilitat.
Ara cal pensar en el futur. Un futur que tenim
en les nostres mans i que depèn només de nosaltres
i de com sapiguem gestionar-lo. Hi ha, al meu entendre, una sèrie
d'elements que possibilitaran que aquesta crisi siga una crisi
de creixement o què, al contrari, es convertixca en una
pèrdua important d'influència social i, en conseqüència,
de pes electoral:
a) Cal treballar molt oberts cara a la societat
tant a nivell institucional com de moviments socials i de moviment
obrer.
b) Cal incentivar i curar el caràcter
plural d'Izquierda Unida potenciant els trets que han constituït
sempre la nostra organització. Ningú té la
patent de la pluralitat en IU i, per suposat, tampoc la té
el PDNI.
c) Cal potenciar el caràcter alternatiu
d'IU conjuntament amb la voluntat de ser força de govern
allà on es puga. Defensant amb claredat un sistema de valors
alternatiu que nosaltres identifiquem amb el socialisme i el comunisme.
Tenint un projecte de transformació en profunditat de la
nostra societat però, a la vegada, sent conscients de què
cal "tapar els forats de cada dia allà on es puga".
Seria molt negatiu per a nosaltres bascular cap a posicions esquerranes
que ens allunyarien de la realitat i deixarien un espai polític
innecessari als que se n'han anat.
d) Hem d'accentuar el caràcter de moviment
polític i social d'Izquierda Unida deixant molt clar en
l'actuació quotidiana que IU és molt més
que la seua actuació institucional. L'actuació d'IU
encara està massa dominada per la vessant institucional
que, sens dubte, és necessària. Hem de ser capaços
de què IU es puga plantejar de forma concreta i real, actuacions
i mobilitzacions de caràcter sociopolític.
e) Tot això ha de definir-se i concretar-se
ara en la realització d'un debat assembleari i una elecció
de nova direcció adequada a la nova situació. Totes
i tots hem de posar-nos a treballar la V Assemblea d'IU com un
objectiu fonamental d'aquest trimestre que haurà de culminar
el proper desembre.
Izquierda Unida va plantejar en el Consell
Polític Federal del passat 27 de setembre una Campanya
per l'ocupació i pel repartiment del temps de treball
que enllace tant amb la Reforma del Tractat de la Unió
Europea, tractant de situar el tema del treball com objectiu central
dels estats membres de la UE, com en una sèrie de reivindicacions
concretes sobre el repartiment del temps de treball que cal començar
a llençar, divulgar i anar generant consciència
al voltant dels lemes següents:
- 35 hores setmanals
- quinta setmana de vacances
- supressió d'hores extra estructurals
- rebaixa de la jubilació als 60 anys.
Aquesta campanya inclouria una primera fase
de caràcter informatiu i de connexió amb tots els
sindicats i moviments socials afectats, una segona fase de recollida
de signatures i una tercera fase de presentació en totes
les institucions de mocions i proposicions en aquest sentit per
acabar amb una mobilització a nivell estatal sobre el tema
del repartiment del temps de treball.
Totes i tots tenim clar que, a partir d'ara,
caldrà prendre's les campanyes federals com un tema a treballar
de forma decidida per tota la organització d'Esquerra Unida.
5. ESQUERRA UNIDA DEL PAÍS
VALENCIÀ
Sens dubte la gran notícia en sentit
positiu de tota la crisi d'Izquierda Unida ha estat el canvi que
s'ha produït en Esquerra Unida. L'anomenada "joya de
la corona" del PDNI va canviar de posició de la nit
al matí com a organització i ens trobem en aquests
moments amb una nova direcció no confrontada en els seus
plantejaments amb Izquierda Unida.
Molts factors han ajudat a això, però
al meu entendre un ha estat clau: Hem sabut mantenir durant aquests
cinc anys de "travessa del desert" una posició
cohesionada en els temes fonamentals que ens ha permès
no perdre pes dintre de l'organització guanyant, inclús,
posicions relatives. No ha estat una tasca fàcil. És
ben certa l'afirmació d'Andreotti de què "el
poder desgasta però l'oposició encara desgasta molt
més". En Aragó per exemple, un canvi en la
direcció, que va deixar en minoria als renovadors, ha suposat
que les posicions i el pes relatiu del PDNI i Tercera Via queden
reduïdes a la seua mínima expressió. Mirant
enrera es pot veure que no ha estat fàcil unificar les
posicions dintre de la nova majoria d'EUPV. En allò fonamental
ho hem aconseguit i ens hem de felicitar per això. Sens
dubte en política també es produeixen salts qualitatius
com el que estem visquent però que no es poden aprofitar
si no van acompanyats del treball quotidià de tipus qualitatiu
que possibilita estar en condicions d'aprofitar el moment d'un
trencament qualitatiu. Res haguera estat possible sense el treball
diari, avorrit i moltes vegades poc agradable d'aquests últims
cinc anys.
En el passat Comitè Nacional del PCPV
a l'analitzar la situació d'Esquerra Unida manifestàvem
la nostra preocupació pel trencament de la relació
federal que la direcció d'EUPV anava imprimint a les seues
actuacions. Ressaltàvem en aquell moment el tema de Quart,
les posicions davant la Reforma Laboral, el probable trencament
de la disciplina de vot en el Parlament Estatal i començava
a aparèixer a l'horitzó l'acord electoral entre
el PSOE i Esquerda Gallega. Manifestàrem la nostra voluntat
nítida de defensar la relació federal entre EUPV
i IU. Tots érem conscients de què el tema de Quart
podia dur a una confrontació durant el procés de
la cinquena assemblea que tinguera com a conseqüència
un trencament d'EUPV entre l'antiga majoria i nosaltres amb tots
els problemes de sigles, pèrdua de pes social i pèrdua
de representació institucional que un trencament d'aquest
tipus poguera ocasionar. El Consell Polític Federal d'IU
de finals de juny va sancionar el tema de Quart posant les coses
en una situació de no retorn.
Des de finals de juny fins a l'11 de setembre
es van produir una sèrie de canvis al si de l'antiga majoria
que, al meu entendre, hem sabut gestionar positivament. El sector
Esquerra i País, fins aquell moment el més radicalment
confrontat amb nosaltres en molts aspectes, va evolucionar dintre
de la Tercera Via a nivell estatal arribant a la conclusió
de romandre en IU i en EUPV, malgrat què, tal com sabem
i ells manifesten, mantenen diferències substancials amb
l'actual projecte d'IU. Per altra banda, el sector del PDNI va
continuar allunyant-se del nostre projecte i va considerar el
tema del recolzament al pacte gallec com el seu punt i final de
perteneixença a IU i EU.
En la Comissió Política del 10-9-97
(un dia abans del Consell Polític de la dimissió
del President d'EUPV) s'aprovava per part de la majoria de la
mateixa entre altres coses:
"A la vista de tot l'allau de declaracions
realitzades pels membres del PDNI en els mesos de juliol, agost
i setembre, cal afirmar que la seua eixida d'IU és irreversible.
Ja no hi ha marxa enrera i l'única cosa de la qual cal
parlar és el quan i el com." Per a continuar després:
........ "Quan ens plantegem el COM es realitzarà
subsisteixen moltes incerteses que ens obliguen a plantejar diverses
hipòtesi. Per una banda la hipòtesi, dominant fins
ara, en la qual l'actual majoria s'enfrentara frontalment amb
la direcció federal obligant-nos a plantejar Assemblees
alternatives d'EUPV cara a la cinquena Assemblea d'IU amb el subsegüent
trencament d'EUPV pràcticament per la meitat. L'altra possibilitat,
que sembla estar obrint-se pas tímidament, de què
un sector de l'actual majoria (Esquerra i País, vinculada
estatalment al corrent "Tercera Via") trencara amb la
línia PDNI i per tant desfera l'actual majoria que governa
EUPV, concurrira a la V Assemblea d'IU i convertira al PDNI en
un sector minoritari que abandona Esquerra Unida".
"És difícil, per damunt
de les declaracions, saber quina serà l'opció final
triomfant o si aquestes dues possibilitats acaben mesclant-se.
El que si que sembla prou clar és que el PCPV ha de treballar
amb nitidesa per a què el PDNI es quede sol a l'hora d'abandonar
el projecte d'Esquerra Unida. Malgrat que no depèn directament
de nosaltres, si que podem ajudar de forma important a esta segona
opció convertint la crisi irremediable d'IU i d'EUPV en
la seua mínima expressió."
Les coses han evolucionat de la forma que valoràrem
més positivament. L'informe de l'ex-president d'EUPV (que
ha estat enviat fraudulentament a tots els adscrits a EUPV sense
haver estat aprovat) era un informe de trencament que, d'aprovar-se,
ens haguera llençat a situacions com les que ara estant
patint les federacions de Cantàbria o Castella-La Manxa.
Esquerra i País va ser conscient del que suposava i va
fer l'opció que tots coneguem. Ens felicitem de què
la gran majoria d'adscrites i adscrits a EUPV hagen decidit romandre
en EUPV.
El procés de substitució de l'antiga
direcció d'EUPV s'ha fet amb la màxima rapidesa
que han permès els compromisos previs ( Debat parlamentari
sobre l'estat de la Comunitat, Festa del PCE, Consell Polític
Federal d'IU) i els ritmes necessaris per a debatir les propostes
a fer al si del partit i de la nova majoria. En aquest sentit
ha anat funcionant quinzenalment la comissió d'enllaç
PC-PASOC-Independents-IR amb bons resultats . En la proposta de
nova direcció d'EUPV es planteja cobrir de nou només
els llocs deixats vacants per l'eixida del PDNI mantenint les
responsabilitats existents de l'anterior direcció. Aquesta
proposta va ser debatuda i aprovada àmpliament per la Comissió
Política del PCPV el passat 23-9 així com per la
comissió d'enllaç del dia següent i va ser
aprovada pel Consell Polític d'Esquerra Unida del 2 d'Octubre.
Els fets de l'oficina parlamentària
d'Alacant, l'enviament de l'informe no aprovat a tota EUPV, la
subvenció aprovada de 300.000 ptes. a la coalició
PS-EG i algun moviment de comptes corrents de col·lectius
que sembla haver hagut en els últims dies ens indiquen
que potser hem realitzat la transferència de poders en
EUPV amb excessiva lentitud malgrat els condicionats que abans
hem comentat .
I a partir d'ara ¿Què fer? En la
passada Comissió Política aprovàrem unes
grans línies que cal comentar, ampliar i si s'escau aprovar
en aquest Comitè Nacional:
- Donar sensació de continuïtat
en EUPV com estructura política i com defensa del nostre
programa. La gran majoria de l'adscripció i dels càrrecs
públics d'EUPV roman en el projecte. Ells se n'han anat
o se'n van a anar per la senzilla raó que han canviat de
projecte polític.
- Preparar i organitzar una bona V Assemblea
d'IU que haurà d'anar acompanyada de la remodelació
de les direccions que s'hagen quedat desmembrades (Consell Locals,
Consell Comarcals, Representacions al Consell Nacional d'EUPV
a celebrar el proper 8 de Novembre, elecció de representants/tes
en el Consell Federal). En cada lloc i en funció de les
pèrdues ocasionades s'haurà d'estudiar el mecanisme
millor a seguir (substitució dels membres que se'n van,
elecció de nou consell etc.)
- Desenvolupar la política que tenim
escrita en els Documents de l'última Assemblea d'EUPV ressaltant
aspectes que s'han tergiversat o amagat en aquest període
últim:
- Relació federal amb IU coherent i
solidària
- Potenciar i dur al carrer les grans opcions
polítiques i de mobilització d'IU. Cas especial
és la campanya sobre l'ocupació.
- Defensar la sobirania d'EUPV. No som ni centralistes
ni confederals. Estimem la nostra sobirania que en cap moment
hem de permetre que es torne a emprar com ariet contra Izquierda
Unida. En els Estatuts d'IU i després d'EUPV haurem d'afinar
per aconseguir una relació federal satisfactòria
per a tots.
- Ressaltar el caràcter autònom
i independent del nostre projecte deixant palesa la nostra lluita
frontal contra la política del govern PP-UV però
sense oblidar les nostres diferències amb el PSOE eliminant
qualsevol seguidisme amb el mateix. En aquest sentit, Esquerra
Unida hauria de combatir les polítiques de dreta allà
on es produixquen i independentment de quina força política
les protagonitze.
- Continuar les negociacions iniciades sense
massa èxit amb el PSOE. Ni estem amb el PS, ni estem contra
el PS. Tenim el nostre projecte i ens mostrem disposats a assolir
acords concrets en tot allò que estiga d'acord amb el nostre
programa sense oblidar cap diferència entre les posicions
d'ambdós formacions polítiques
- Al tornar de la V Assemblea d'IU, en gener
del 98, ens haurem de plantejar la convocatòria la de propera
Assemblea d'EUPV. Havia de realitzar-se de forma ordinària
en novembre de 1998. Caldrà proposar adelantar-la algun
temps per aconseguir que en juliol tinguem l'organigrama d'EUPV
tancat definitivament.
- És molt important cohesionar a la
nova majoria com a pal de paller de la nova situació. Haurà
de funcionar adequadament la comissió d'enllaç abans
esmentada.
- Malgrat les posicions de clara confrontació
amb la majoria vistes en els últims Consell Polítics
Federals, caldrà relacionar-se amb el corrent Espai Alternatiu
d'una forma diferenciada però pròxima. Sembla que
al seu interior hi ha un debat intens al voltant de quines posicions
seguir en un futur. Haurem d'estar atents al mateix i prendre
decisions al respecte tenint en compte tant les situacions i correlacions
locals i comarcals com la situació a nivell de País
i Estatal.
- Esquerra i País és un corrent
que ha decidit romandre en Esquerra Unida, però que té
fortes diferències amb nosaltres (voluntat confederal d'EUPV,
voluntat legítima, però contrària a la nostra,
de canviar el Coordinador General d'IU etc.). Sembla lògic
que cadascú presente llistes alternatives a la propera
Assemblea d'IU i que aquest procés siga un procés
normal, des del respecte estricte del pluralisme i la democràcia
interna. Sense donar res però tampoc sense fer cap mecanisme
per agafar allò que no es té.
- En aquest procés de trencament hi
ha persones que s'estan donant de baixa d'Esquerra Unida però
que volen continuar mantenint algun tipus de relació amb
ella a nivell de moviments socials i, sobretot, a nivell municipal.
Caldrà ser cuidadós en el seu tractament. Per una
banda no hem de permetre el desgovern dels Grups Municipals. Qui
dirigeix els Grups Municipals és el Consell Polític
respectiu. Els Grups Municipals d'EUPV-EV han d'estar sotmesos
a la carta financera de l'organització. Això està
clar i es un principi irrenunciable. Però també
ho és que no tots els regidors/res d'EUPV-EV són
adscrits/tes a EUPV. Hi ha independents i militants dels Verds.
Tampoc podem forçar el pas al Grup Mixt a persones que
no ho tenen clar i que en principi perjudicarien més a
la nostra organització des del Grup Mixt com a formació
política diferenciada que en el Grup d'Esquerra Unida sempre
que es complixquen les condicions abans esmentades. En qualsevol
cas, són els Consells i Assemblees d'EUPV els que tenen
que decidir la viabilitat d'aquesta proposta des de la seua autonomia.