Quan alguns pensadors auguraven la fi de la Història, pareixia que el model econòmic de liberalisme salvatge era l’única opció i els pobles dels països més desfavorits no tenien més alternativa que sotmetre’s als dictats de l’imperialisme d’EUA, Banc Mundial o FMI, una flama d’esperança ha aparegut a l’horitzó polític mundial. I no em referisc a la victòria del NO en el referèndum pel tractat constitucional a França, ni als excel·lents resultats electorals de l’esquerra transformadora en diversos països europeus, sinó als interessants moviments que s’estan donant en el panorama polític llatinoamericà.
Aquest immens continent és un dels millors exemples de l’hegemònica aplicació de les teories econòmiques neoliberals. Els efectes són evidents: desaparició del sector públic, presència de multinacionals estrangeres en els sectors claus de l’economia, espectacular augment de l’acumulació del capital en mans d’un grapat de famílies de l’oligarquia mafiosa, ingents bosses de pobresa, corrupció, retall en les prestacions socials o alarmants atacs contra la dignitat, la llibertat o els drets humans. Tot indicava que, en el nou repartiment del món, aquests centenars de milions de persones estaven condemnats a la misèria, l’explotació i l’espoli.
Però al mig d’aquest tràgic escenari va començar a endevinar-se una tímida esperança. En Argentina, el caos econòmic provocat pel FMI i el Banc Mundial, va provocar una paràlisi en el sector financer, els famosos “corralitos”, que va tenir una resposta immediata per part de la població. La societat es va mobilitzar, expressant el seu rebuig a uns polítics titelles, més preocupats per acontentar l’empresari estranger de torn que pel benestar del seu poble. Es va forçar la dimissió de diversos presidents, es van prendre els carrers i es va demostrar la immensa força que té els pobles quan es rebel·len davant de les injustícies. Desgraciadament l’enorme mobilització no va forjar una alternativa política, però els canvis a la societat argentina són evidents.
Més espectacular ha estat el que ha passat a Veneçuela. Un país amb uns recursos naturals espectaculars que, a causa de l’espoli, tenia condemnada a la pobresa a més del 70% de la població. La indiscutible victòria electoral d’Hugo Chávez al 98 va ser la resposta de les classes més desfavorides. El simple fet de destinar una part dels ingressos de la venda de petroli a pal·liar la situació dels barris més humils és més del que mai s’havia realitzat fins a la data. Els programes educatius i sanitaris als “cerros”, el progressiu avanç en la democràcia participativa i en definitiva, el fer que els exclosos formen part de la vida política i social i que repercutisca en ells la riquesa que es genera en el país, és només el començament de l’ambiciós projecte chavista.
Podríem pensar que era un fet aïllat i que les peculiars característiques de la realitat veneçolana eren irrepetibles. Però en els últims anys estem assistint al despertar del poble en els distints estats llatinoamericans. La victòria de Lula a Brasil, gràcies a la lluita que el PT ha portat durant dècades en defensa dels treballadors i els llauradors brasilers o la de Gutiérrez a Equador, fruit d’una enorme mobilització popular, han sigut experiències doloroses, ja que les seues polítiques han defraudat, però denoten que en aquests països hi ha la possibilitat d’oferir una alternativa al sistema. Més garanties pareix oferir el govern del Front Ampli a Uruguai, però l’última gran fita ha estat la victòria d’Evo Morales a Bolívia. A pesar que de nou assistim a un intent per ridiculitzar la seua figura, perquè sembla que la benpensant societat europea no pot admetre la victòria d'un líder indígena, Evo ha aconseguit il·lusionar a milions d'indígenes que, fins a la data, pareixien assumir el seu fatídic destí com una condemna de la història.
Els pobles veneçolà i cubà ja no estan sols en la seua lluita per la llibertat i contra l’imperialisme. Cada vegada en són més els qui van sumant-se a aquesta lluita: bolivians, brasilers, uruguaians, equatorians, comencen a establir llaços entre si que els permeten fer front a unes polítiques que durant dècades els han portat a la misèria més absoluta. Però açò no ha fet més que començar, les enquestes donen moltes possibilitats als candidats d’esquerra a Mèxic, Nicaragua o Perú, a Colòmbia, a pesar de la terrible repressió, també tornen a existir esperances d’una reconstrucció de les organitzacions obreres, i tot açò plena d’esperances als pobles de la resta dels estats.
Per una vegada els ulls de tots els lluitadors del món miren cap al sud, miren cap eixe continent tantes vegades oblidat, ja que la seua lluita representa l’esperança del conjunt dels treballadors, haurem d’observar, recolzar i aprendre tot el que podem, ja que aquesta experiència ha de convertir la frase de “Un altre món és possible” en alguna cosa més que en un lema buit de contingut.
Secretària General del PCPV