EL MÓN HA DE CANVIAR DE BASE...

VICENT ÀLVAREZ

Recordareu que el final de l’internacional ve a dir “ és la lluita final, el món ha de canviar de base...”, doncs bé, això forma part de la nostra tradició esquerrana, una esquerra que ha estat marcada durant molt de temps per ortodòxies, revisions, i molt recentment per l’ensorrament del bloc comunista a Europa. L’esquerra es considera plural, sempre ho estat, la particularitat actual es situa en altres coses, als continguts, i errors,i, també, en alguns èxits. De tot cal dependre i treure lliçons.

Aquestos dies, per eixa dinàmica congressual que de vegades em toca viure, el tema d´eixa pluralitat i la seua articulació en positiu ens obliga a una certa dosi de debat, ocult per altres qüestions menors , i que son les que ixen a la premsa que circula. Les qüestions de fons queden un tant al marge, amagades per coses com son les persones,o les llistes. On estan els elements del fons?

Hem de pensar en la societat en la que ens trobem, la més directa, la que ens situa al segle XXI en una part del món ric i amb grans nivells de consum i on te venen la moto. Estem en un context en el qual els elements més dinàmics de la societat que ens ha precedit, passen els dies davant del televisor. Parlar de lluita final, de que el món ha de canviar de base, resulten ja frases que deguem situar-les al seu sentit històric. No podem continuar repetint-se com si encara estiguérem es unes societats insatisfetes econòmicament. Això, però, no vol dir que deguem caure en la resignació i la sumissió ideológica a la societat de consum que ens envolta.

La constatació de la realitat, no seua acceptació, implica partir de uns canvis socials i històrics. Cantar l’internacional esta bé, ho està en tant que tradició, no en tant que alternativa .Podem canviar de base el món? Clar que sí, però, no en aquells termes superats, per això, quan escolte a gent, que pensa tornar arrere, a recuperar, a reconstruir, segons diuen, per exemple el moviment obrer, pense que el problema de fons no s’ha vist. També quan alguns apel·len al realisme com única guia, igualment considere que s´esta optant pel pragmatisme de sempre.

Tant els “ fundis” com els “realos”, emprant una terminologia europea, opten per camins unilaterals, enfrontant les posicions. Tot i coincidint amb la necessitat de mantindre la consciència crítica envers el sistema, tendeixen a situar-se en posiscions que en ocasions, com és el moment present, semblen irreconciliables. El debat pendent en Esquerra Unida e Izquierda Unida és eixe, al no abardar-se emergeix a traves de temes com son els pactes o aliances, o en altres elements, com el cas del vot a LOE.

Com Vazquez Montalban conclouria al llibre “ Pamflet en el planeta dels simis”, deguem de constatar com ja no hi veritats absolutes, i menys encara lluites finals, i el que si tenim clar és on son les “ no veritats evidents”. Les utopies, els projectes emancipadors, tenen prou en comú, en unes societats on l’acomodament, la satisfacció de les necessitats materials ha canviat el protagonisme de la transformació. Ja no hi ha classe revolucionaria, ni la va a haver-hi. Hi ha un conjunt heterogeni d’agents que es manifesten per un nou paradigma.

Tindren la capacitat i la lucidesa per superar els desencontres? De moment, però, caldria veure les dificultats i obrir-se, evitant les ortodòxies, tant les que podrien situar en la "refundació marxista", com aquelles altres posicions exclusivament “reformadores “ o “ realistes”. Crítica al sistema, reformes possibles, gestió o participació al govern, treball institucional, la mobilització, son coses tan contradictòries com alguns diuen?.