DOCUMENT POLÍTIC APROVAT PER L'XI CONGRÉS DEL PCPV

Aquest document té com a objectiu desenvolupar la política del PCPV per al País Valencià en el marc dels acords del XVIII Congrés del PCE, que han desenvolupat el projecte socialista del segle XXI com un procés democràtic de transició al comunisme posant fi a tota mena d'explotació i opressió, sense dominació patriarcal, amb harmonia amb la natura i aplicant progressivament el principi de que cadascú aporte segons la seua capacitat i reba segons les seues necessitats.
 

1 . La via comunista i antipatriarcal cap a la llibertat

Per a desenvolupar les nostres propostes hem de partir de la elaboració d'un programa de transició al comunisme que ja en els anteriors tres Congressos del PCE hem aprovat i que s'arrepleguen en aquestes idees: "relacionar els nostres grans objectius emancipatoris amb la nostra activitat quotidiana del dia a dia". “El comunisme, moviment i objectiu global": "El socialisme pel qual apostem és la fase de transició cap a una societat sense classes. Però, perquè açò siga possible el socialisme ha de ser dinàmic, i l'Estat anar dissolent el seu paper en la pròpia estructura social, per a aconseguir la societat sense Estat, és a dir, el comunisme (...) la nostra proposta d'una nova síntesis emancipatòria que fonda les tradicions comunista i llibertària amb les aportacions dels nous moviments emancipatoris està començant a prendre forma a escala internacional al si del moviment contra la globalizació capitalista, que té entre els seus trets d'identitat fonamentals l'anticapitalisme i l'antiautoritarisme. Hem d'esforçar-nos per contribuir, des de la nostra posició comunista, al desenvolupament internacional de la necessària alternativa que conjumine moviment i objectius".

Així mateix, cal superar la ruptura entre el gènere humà i la natura, producte de l’apropiació del medi com a mitjà de sostindre els diferents sistemes de dominació, i la superació de la mateixa definitivament només serà possible mitjançant la planificació socialista democràtica de l'economia, tal com ve arreplegant el camarada Fidel Castro en les seues múltiples reflexions en les quals indica que l'existència de la pròpia humanitat està en seriós perill.

En aquesta línia, hem de desenvolupar la nostra concepció del socialisme com un procés democràtic de transició al comunisme, a una societat sense opressió ni explotació, sense dominació patriarcal, en una humanitat sense classes ni Estats en la qual les relacions de gènere siguen d'iguals i que supose la reconciliació plena de l’humanitat amb el medi natural.

L'alternativa en construcció haurà d'assentar-se en un acord programàtic d'una pluralitat de forces i corrents d'esquerres. Però l'impacte social d'aquesta alternativa requereix que tinga com referent un model social alternatiu. I això és responsabilitat dels i les comunistes. Així, les mesures concretes que configuren la construcció del socialisme hauran de ser objecte d'un ampli acord democràtic d’esquerres, però aquestes mesures sols adquiriran el seu ple sentit, com alternativa al sistema capitalista, en la perspectiva de la via a una societat alternativa, de la transició al comunisme. La coherència d'aquest procés de transició, entre les mesures immediates i l'objectiu comunista, requereix un procés d'ampliació de les llibertats democràtiques, que supose també un procés de desenvolupament de la democràcia, superant els límits a la mateixa imposats pel capitalisme, i en particular els derivats de la propietat privada dels mitjans col·lectius de producció.


1.a. La inserció del País Valencià al projecte de República federal, solidària i d'orientació socialista:

El federalisme lliure i solidari que propugnem és un component essencial del nostre projecte socialista, que no sols ha de permetre resoldre els problemes nacionals en terminis d'igualtat, sinó articular la participació democràtica a tots els nivells. La República Federal d'orientació socialista és així la forma d'Estat adequada per a la transició al comunisme. Com vam dir en el document sobre Estat Federal de febrer de 1997, en el procés de construcció socialista ""La propietat pot adoptar múltiples formes, en funció del nivell d'integració tècnica i social de la producció: ni la planificació democràtica ni la propietat social poden vincular-se exclusivament a l'Estat; i no sòls perquè en uns casos puguen adoptar una forma individual, cooperativa, municipal, etc., sinó perquè en altres casos hauran d'adoptar formes supraestatals" (Manifest del PCE per a l'esquerra, XIV Congrés del PCE). D'aquesta manera, la socialització dels mitjans de producció col·lectius dóna una nova dimensió als diferents nivells de gestió democràtica. Igualment, la federalitat pot fer possibles diferents ritmes en el procés d'aquesta socialització a tals diferents nivells, en funció del desigual desenvolupament de la lluita de classes; però la articulació federal d'aquest procés és també una condició per a la seua viabilitat. Aquest procés de construcció federal del socialisme anirà canviant la mateixa naturalesa de la federalitat: atès que "els objectius comunistes suposen en el darrer termini la desaparició de l'Estat, pervivint la propietat social dels mitjans de producció més enllà d’aquest" (Manifest del PCE per a l'esquerra, XIV Congrés del PCE), el resultat d'aquest procés serà la transformació gradual de la federalitat política en federalitat social, com un component de la societat comunista a la qual aspirem."

La República Federal ha de construir-se sobre els principis de llibertat, igualtat i solidaritat.

Llibertat en les relacions polítiques, descansant sobre la lliure voluntat de tots els pobles i potenciant l'autorganizació social a tots els nivells per a la gestió dels assumptes col·lectius. El dret d'autodeterminació, com dret constituent basat en la sobirania popular, no ha de reduir-se a una decisió puntual sobre la vinculació a l'Estat, sinó que ha d'exercir-se quotidianament per a desenvolupar l'autogovern i la lliure cooperació entre els pobles, no sòls dins del àmbit de l'Estat, sinó en el marc d'Europa i per a la cooperació solidària amb tots els pobles del món. En aquest sentit, propugnem que el País Valencià s’articule amb altres territoris amb els que comparteix llengua, història i cultura; tot això dins un Estat Espanyol federal i, més enllà, dins una Europa social, desenvolupant, a més, lligams de cooperació federal en l’àmbit internacional, imprescindible per abordar tasques inajornables com la lluita contra la fam i contra el canvi climàtic, el control de les relacions financeres o l'eliminació dels paradisos fiscals. Es tracta, en definitiva, que les decisions siguen preses en l'àmbit corresponent al problema que es tracte.

Igualtat en les relacions culturals, prenent totes les mesures que calga per a que s'aconseguisca que efectivament cap llengua o cultura es trobe minoritzada i marginada, superant les situacions de dominació lingüística i cultural que pateixen molts pobles i cultures a mans d’altres que es troben en una posició dominant, deixant clar que no han de tenir tal consideració les restriccions de les llibertats personals ni la tortura contra els animals, les quals no han de ser protegides sinó eradicades.

Solidaritat en les relacions econòmiques, orientada a superar les discriminacions entre persones i territoris, de manera que cadascú aporte segons la seua renda i reba segons les seues necessitats, utilitzant els mecanismes democràtics de l'Estat per a l'eliminació dels privilegis existents.

En definitiva, el federalisme que propugnem suposa l'aplicació progressiva dels principis comunistes en un procés de socialització del poder polític per a la construcció d'una societat alternativa. Per tant és un instrument de transformació social i els principis del seu funcionament han de caracteritzar també a les organitzacions compromeses amb aquesta transformació.

El PCPV és alhora un partit internacionalista, de classe i nacional valencià (tal com es va definir ja en el seu I Congrés), arrelat en la classe treballadora i el poble valencià. En quant a tal, ha de fer una reflexió urgent i profunda sobre la pròpia realitat nacional valenciana. Aquesta reflexió s'ha de fer des de la perspectiva que la lluita contra l'opressió nacional ha de ser una part més del combat dels i les comunistes contra tota forma de dominació, partint de la comprensió que, com van assenyalar Marx i Engels en el “Manifest Comunista”, el sentit nacional que resideix en la classe treballadora no coincideix ni molt menys amb el de la burgesia, en tant que els i les comunistes advoquem, com es diu al “Manifest del PCE per a l'esquerra” aprovat al seu XIV Congrés, per que els moviments d'emancipació nacional realitzen el seu potencial alliberador amb la lliure inserció dels seus pobles en una humanitat pacífica i sense fronteres.

Haurem de convindre que, des dels anys seixanta almenys, les reivindicacions per l’aprofundiment de l’autogovern i pel respecte i normalització de la llengua i cultura pròpia han estat estretament vinculades a la cultura i les organitzacions de l’esquerra. Després del fracàs de la “batalla de València” i el balanç decebedor dels governs del PSPV, l’arribada al poder de la dreta social i política que representa el PP ha provocat canvis, tant en l’exercici i les aspiracions d’autogovern com en la mateixa percepció que la societat valenciana té d’ella mateixa.

Els avanços aconseguits en l’autogovern des de la renúncia de l’Estatut de Benicàssim han estat tímids i s’han de considerar més el resultat d’una tendència general a la progressiva descentralització de l’Estat Espanyol que a una voluntat ferma de la societat valenciana. El recent nou Estatut conté indubtablement elements d’avanç que, tret d’alguns (com la introducció de drets socials) concedits per tal d’acontentar l’esquerra política i sense cap intenció de fer-los efectius, han estat fruit més d’un “efecte imitació” que d’un projecte polític “nacional” o, molt menys encara, amb la intenció d’acostar les decisions polítiques a la dipositària última de la sobirania: la ciutadania. Les insuficiències i indefinicions en matèria de competències o de gestió fiscal en són una bona mostra.

La dreta, amb l’aquiescència més o menys explícita de una part gens menyspreable de sectors “progressistes”, ha anat, no obstant, construint una peculiar identitat valenciana (que no “nacional”). Aquesta identitat es basa, entre altres coses, en indefinicions (o parcialitats) en matèria de llengua i símbols i en l’afirmació indiscutible que el País (Comunitat) Valencià és una part de la “Nació” espanyola. Als darrers anys, a més, el PP li ha afegit la construcció d’un victimisme enfront de Madrid i Catalunya que té un objectiu eminentment partidista. La por d’uns a perdre espai electoral i el control descarat, aclaparador i exempt de vergonya democràtica dels mitjans públics dels altres han aconseguit que s’haja canalitzat el “blaverisme” cap a un valencianisme domesticat i un nacionalisme espanyolista marcadament reaccionari i victimista.

Aquest discurs, hui dia escassament qüestionat, genera hegemonia al voltant d’uns valors extremadament reaccionaris i legitimadors de la realitat existent. L’hem de combatre des d’una posició clara que, des de l’aposta pel republicanisme federal i l’internacionalisme solidari, remarque les senyes d’identitat valencianes com a mínim dins l’espai cultural i lingüístic català, tot respectant i valorant els territoris valencians que, compartint història i voluntat de futur, no es troben dins l’àmbit catalanoparlant.

Com assenyalava Joan Fuster, el País Valencià serà d’esquerres o no serà. La lluita per l’autogovern ha de ser un element clau en la lluita democràtica pel socialisme, per les seues connotacions alliberadores i pel seu contingut democratitzador. El PCPV ha de treballar per omplir l’espai entre el valencianisme cultural i el polític, confluint amb aquest darrer en un programa transformador, igualitari, integrador i de defensa del medi.

   

2. Per un desenvolupament sostenible social i mediambiental en el País Valencià

2.a. Canvis en l'estructura econòmica del País Valencià:

L'estructura sectorial interna del País Valencià ha evolucionat amb un enfonsament del sector agrícola, un descens de l'industrial, l'augment de la construcció per a després detenir-se i més tard caure i la contínua i decisiva terciarització (on tasques que abans es consideraven industrials ara es  “trauen” de la fàbrica i passen a ser serveis prestats per  “falsos autònoms”). Aquesta terciarització, amb més d'un 60% dels ocupats en el sector serveis, implica importants canvis en les formes de vida i treball dels assalariats i les assalariades.

Aquesta centralitat d'aquest sector influeix notablement en la proliferació de la precarietat i en l'existència d'una important economia submergida, amb la consegüent desprotecció per a les treballadores i els treballadors. Aquests treballador i treballadores, els precaris i els desocupats de llarga durada es constitueixen en un grup on la desestructuració i falta d'homogeneïtat serien els seus trets definitoris i que es fa cada vegada més nombrós en el País Valencià.

El gènere, l'edat i la nacionalitat defineixen majoritàriament a aquest grup, sent les dones les que pateixen unes condicions laborals més precàries per la seua condició de dona, els joves amb contractes temporals i baixos salaris per a la qualificació que disposen i els immigrants en situació de semiesclavitut i subjectes a l'abús d'empresaris sense escrúpols disposats a aprofitar la seua situació, alhora que simultàniament difonen entre la població autòctona un doble discurs xenòfob i racista sobre la immigració, encaminat a crear divisions i contradiccions entre els treballadors sobre els seus interessos de classe per a afeblir la seua unitat, arribant per a això, en molts casos, a finançar a organitzacions ultra-nacionalistes i filo-feixistes, l'acció política dels quals és la nostra obligació contrarestar de la manera més eficaç i intel·ligent possible per a impedir el seu avanç, com partit comunista revolucionari, internacionalista i de classe .

El model econòmic valencià suposa l’exponent màxim del model sobre el que s’ha basat el desenvolupament de l’economia espanyola als darrers 20 anys. Les línies claus d’aquest model són: l’aposta per infraestructures insostenibles, l’impuls de la construcció com a sector clau del creixement, l’abandó dels sectors productius (agricultura i indústria), la financiarització extrema de l’economia a causa del sobreendeutament de les famílies per la insuficiència de les rendes i de la realització per part del govern autonòmic de fastos innecessaris i la reducció exponencial del sector públic (tant el productiu com els propis serveis). Les conseqüències són ben conegudes: precarització del treball, caiguda dels salaris reals i de la participació de les rendes del treball en la riquesa, acceleració de la degradació ambiental (incomplint els compromisos de Kyoto, per exemple), deteriorament dels serveis públics i un llarguíssim etcètera.

Els successius governs del PP al País Valencià han aprofundit en les polítiques que han consolidat aquest model. A més de la seua insostenibilitat econòmica, social i ambiental, cal insistir en les seues connexions polítiques. La importància de la construcció (tant la privada com la d’infraestructures) i la tendència a la privatització de serveis fa que aquests sectors (amb un pes cada vegada més decisiu en l’estructura econòmica) depenguen de forma crucial de decisions polítiques. Aquesta dependència és doble ja que, d’una banda, calen decisions administratives concretes (requalificacions o adjudicacions) per a iniciar o desenvolupar aquestes activitats, i, d’una altra, se sostenen amb els propis recursos públics.

El corol·lari ha estat, també, la construcció d’un model polític que té un dels seus punts forts de suport a la corrupció. Les empreses i particulars que poden beneficiar-se de les decisions que generen guanys extraordinaris i protegits contra el risc del mercat exerceixen una forta pressió sobre els poders públics per tal d’obtindre privilegis. A més, des del propi entramat del poder i des dels partits polítics que el posseeixen s’afavoreix aquesta situació que també els proporciona beneficis tangibles. No només els estrictament econòmics que es troben darrere de la corrupció individual i/o partidista (en aquest darrer cas, entenent que suposa una substanciosa font d’ingressos fora dels canals legals),sinó també perquè, en trobar-se fora del control democràtic i institucional establert, comporta el teixit de denses xarxes clientelars que reforcen el domini sobre les pròpies institucions i forneixen un important flux de vots captius. No cal dir que ha estat el PP el que, des dels ajuntaments i, molt particularment, des de la mateixa Generalitat, ha dut aquesta situació fins a un punt en el que el deteriorament dels mecanismes de la democràcia institucional ha arribat fins a extrems difícilment suportables.

El treball per netejar les administracions públiques d’aquesta malaltia de la corrupció ha de constituir una de les prioritats dels i les comunistes valencians i valencianes, encara que hem de ser conscients que la corrupció és intrínseca al sistema capitalista. Fonamentalment des d’una perspectiva ètica però també amb altres dues vessants inseparables i que representen autèntiques condicions sine qua non. La lluita contra la corrupció és indispensable per poder millorar la qualitat de la democràcia representativa i per a avançar cap a una autèntica democràcia participativa que, a més, representa una de les condicions indispensables per a eradicar-la. Al mateix temps, hem de combatre incansablement un model econòmic insostenible que, a més dels problemes esmentats que genera, constitueix una de les causes del fenomen i un dels seus principals mecanismes de reproducció.

2.b. El capitalisme en crisi

La economía hauria d'estar sotmesa a les necessitats del desenvolupament de les condicions de vida humanes i a un funcionament que no pose en perill l'equilibri mediambiental que fa possible la vida en el nostre planeta. No obstant això, la realitat xoca frontalment amb aquest objectiu. El creixement de les desigualtats socials i econòmiques i la depredació de la naturalesa, són la tónica dominant en la nostra sociedat. La crisi únicamente ve a rubricar la inviabilitad d'un sistema malalt des de molt abans. El País Valencià representa l'exemple más clar d'aquest model en Espanya i, probablement, un dels más rellevants en el propi marc europeu.

Tot això és el producte natural del capitalisme, un sistema en el qual les grans forces productives són propietat, o estàn controlades, per una minoría de grans propietaris. Els seus guanys provenen de la explotación de les dues fonts básiques de la riquesa: la naturalesa i el treball humà. Als treballadors se'ns imposa cada vegada treballs pitjor remunerats, amb ritmes més intensos i jornades més llargues, a fi d'augmentar més aquests beneficis, de la mateixa forma que els recursos naturals s’esquilmen en benefici privat sense tenir en compte els costos socials i ecològics que a llarg termini té aquesta actuació.

Als grans accionistes d'aquestes empreses no els preocupen les conseqüències socials o mediambientals de la seua actuació, tant sols estàn pendents de la seua taxa de benefici, adressant.se on ésta és major. La competència entre ells els exigeix actuar així. Inclús en els països més desenvolupats del nostre entorn, s'imposen a la classe treballadora reculades sobre drets ja aconseguits, sobre la base de la implantació generalitzada de contractes temporals i precaris amb pitjors condicions laborals, per a substituir a ocupacions fixes, en multitud d'ocasions sota el xantatge de la deslocalització geogràfica d'empreses, especialment les multinacionals, que amenacen amb traslladar-se a països amb menys costos socials i salaris mitjans molt mes baixos. Ahir van guanyar milions en la nostra Comunitat arrasant el litoral amb formigó i emprant mà d'obra barata,què ens proposen avui? Reduir encara més el preu de la força de treball i seguir destruint els recursos naturals. És a dir, més del mateix.

Ademés, si abans ja teníen l'erari públiq a la seua disposició en forma de contractes, concessions, privatitzacions, reduccions i bonificacions fiscals, etc., la crisi els ha portat una nova pluja de milions en forma d'ajudes als bancs i grans empreses. I esperen que encara els done mes, a costa de retallar els ja magres despeses socials. La realitat reivindica el análisi marxista sobre el carácter de classe de l'Estat com “el Consell de Administració que regeix els interessos col·lectius de la classe burgesa”. Així ho han demostrat els diferents estats nacionals a Europa, i la pròpia Unió Europea, i així ho ha evidenciat la Generalitat valènciana que ha posat els recursos públics al servei de les grans empreses.

Ara, la crisi, un fenómen congénit i cícliq de la economía de mercat, és utilitzat com altra arma per a imposar als treballadors nous retallades als seus drets, i en una nova excusa per a posposar les tímidis mesures que pretenen posar una mica de vedat a la destrucció del medi-ambient.

Un canvi económic que sotmetsa la producció a les necessitats del ésser humà i que la desenvolupe en sinergia amb la naturalesa, sols es posible si va unit a una transformació en les relacions de propietat. Mentre els grans recursos productius siguen propietat privada d'una minoría, serà ésta la qual, sobre la base de la lógica del mercat i els guanys, determine el seu funcionament. Perquè encara que és indiscutible l'avanç tecnològic que han experimentat els diferents mitjans de producció a nivell global, sobretot en l'últim quart del segle XX i el començament del XXI, resulta evident que mentre aquests avanços continuen tenint una repercussió clara quant a una major acumulació de beneficis per als propietaris d'aqueixos mitjans, la seua aplicació no està tenint una repercussió directa en la millora de les condicions de vida de la classe treballadora. Abans al contrari, en un gran nombre de casos l'estan desestructurant i fragmentant en perjudici de la lluita sindical i de classe, respecte al que vam conèixer amb els models anteriors (Fordista i Toyotista). És una tasca urgent reforçar la lluita pels drets dels treballadors perquè la democràcia entre en les empreses i així poder influir en les decisions que afecten a l'organització i el desenvolupament de l'aparell productiu, disputant-li a la Patronal la part d'aquests beneficis que aporten les innovacions tecnològiques i que sens dubte és de justícia que gaudim també els treballadors, transformant-los en drets socials i millores salarials que eleven la qualitat de les nostres ocupacions en l'empresa i del nostre nivell de vida en el carrer. 

En conseqüència, la defensa dels interessos més immediats de la classe treballadora —que constitueïx la majoría de la societat— exigeix reivindicar la socialit.zació de les forces productives, condició imprescindible transformar l'actual model productiu i generar un nou, capaç d'atendre les necessitats socials i mediambientals que façan possible un desenvolupament humà integral. Enfront de la economía de mercat, vam apostar per una planificació democrática de la economía, és a dir, el socialisme.

Fins i tot la petita burguesía, que durant els anys de majors beneficis va aconseguir rapinyar part dels guanys del creixement económic, avui és arruïnada per la presió de les grans empreses, que externalitzen les seues pérdues, i per la banca, que els tanca l'aixeta del crédit. Tant sols es pot buscar la solució als seus problemes en la socialització dels grans mitjans de producció.

La falta d'alternativa socialista és el que explica l'actual crisi de la socialdemocràcia, limitada a defensar una versió supuestament “amable” del capitalisme, que al final s'acaba traduint en les mateixes retallades dels drets dels treballadors. Una política que, en la práctica, acaba descoratjant a la seua base social i propiciant governs de dretes.

2.c. Propostes per a un desenvolupament sostenible social i mediambiental

No existeix cap contradicció entre defensar el socialisme i les reivindicacions més básiques dels treballadors. L'exigència d'aquestes guanya fermesa amb el convenciment en la viabilitat d'una societat socialista. Rebutgem la política de grans pactes socials amb la patronal, perquè tenim clar que els interessos d’aquesta són irreconciliables amb els de la classe treballadora. Entenem la lluita pel més immediat com un eslabó per la transformació socialista de la societat, en la qual l'experiència anirà fent camí junt al moviment obrer la necessitat del socialisme per a resoldre els problemes que sofreix i consolidar les seues conquestes definitivament.

Les nostres reivindicacions, inclus les de carácter més local, han de formar part d'un programa més ampli de transformació social, i han de contribuir tant a millorar les condicions de vida dels treballadors i treballadores com a elevar la consciència de classe, el grau de organizació i, in definitiva, la força del moviment obrer. El nostre programa tracta tant de respondre a les necessitats més immediates com a llarg termini de la classe obrera i és, abans de res, un programa per a la lluita, que no acaba sinó que segueix després de la conquesta del a majoría en les institucions, doncs sabem que qui posseïxen el poder real no acceptaràn mansament una política que pose en cuestió els seus interessos.

El PCPV, com part integrant de Esquerra Unida del País Valencià, defensa aquesta política dins de EUPV perquè, si conten amb el suport majoritari, constituirem l'espina dorsal del seu programa i actuació polítiques. Les seues dues grans eixos seràn la defensa i ampliació dels drets socials i el desenvolupament d'un ampli sector públic sota control democrátic que permeteixca la planificació de la economía. De la mateixa manera, també la defensa i aprofundiment de la democràcia i de les llibertats constitueixen un eix essencial d'actuació.

2.d. Els drets socials primer, fi al subdesenvolupament social

Enfront d'unes desigualtats creixents, és necessari prendre mesures perquè es done un transvasament drástic de rendes des de la burguesía a els treballadors i treballadores, per al que proposem:

- Les despeses socials primer.

Tant la Generalitat com els governs municipals hauran de posar com prioritat la despesa social, revisant d'acord amb sindicats, associacions de veïns i moviments socials, les prioritats en totes les seues inversions i despeses, en tots els ámbits, a fi d'invertir la dinámica actual, impulsant a tal efecte pressupostos participatius.

Així mateix , la política d'ingressos es guiarà estrictament per criteris de progressivitat fiscal, mitjançant l'ús de la imposició directa i progresiva, de tal forma que pague en major proporció qui més té, limitántse fiscalment els ingressos nets máxims.

Aquesta fiscalitat directa i progressiva ha de complementar-se amb una altra ecológica que tinga efectes dissuasoris en les activitats nocives per al mediambient. Els recursos obtinguts d'aquesta última font deurien dedicar-se a activitats públiques relacionades amb la restauració del medi ambient.

Generalitat i ajuntaments deuràn mobilitzar-se per a exigir que s'aproven les lleis pertinents a escala estatal, mentre utilitzen tots els mitjans al seu abast per a aplicar aquesta política en els seus àmbits de competències.

S'exigirà a l'Estat central els recursos suficients per a atendre les necessitats socials tant a nivell autonómic com municipal.

- Reducció de la jornada laboral setmanal a 35 hores setmanals, sense reducció salarial.

La única forma de posar fi a l'atur crónic, que patim des de fa décades, és mitjançant la reducció de la jornada laboral. Es tracta que els guanys de productivitat redunden en unes millors condicions de treball i de vida per al conjunt dels treballadors i treballadores. Per això, des del ámbit autonómic i municipal, el PCPV proposarà que en tota la ocupació pública s'aplique rigorosament la jornada de 35 hores, i promourà amb tots els recursos al seu abast la promulgació d'una llei Estatal que estableixca aquesta jornada laboral.

- Establiment d'un salari minim interprofessional de 1.000 euros nets mensuals.

A fi de dignificar els salaris i pensions i reduir les desigualtats sòcials per a disminuir el ventall salarial, s'establirà aquest criteri en tota la ocupació pùblica de ámbit autonómic i municipal, i es promourà una llei estatal que arreplegue aquests criteris per a totes les empreses.

En matèria de contractes públics amb empreses privades, així com a l'hora de donar llicències d'obertura, tant la Generalitat com els ajuntaments establiràn l'obligatorietat de garantir uns ingressos dignes, equivalents com a mínim al SMI que reivindiquem.

- Garantir a tota persona en atur un subsidi d'atur o un salari social, vinculat a la realizació d'activitats comunitàries i de formació sota control sindical i social que evite que siguen utilitzats com mà d'obra barata, d'acord amb el SMI, mentre no tinga un lloc de treball digne.

La Generalitat i els ajuntaments deuràn posar tots els recursos al seu abast per a garantir que cap persona es veja condemnada a la indigencia per manca de recursos per a viure. En el País Valencià amb centenars de milers de persones en atur, és una cuestió de supervivència per a miliers de famílies.

- Eliminació dels contractes precaris.

Els serveis de la administració municipal i autonómica es prestaràn sempre de manera directa per aquestes administracions o per empreses públiques, amb treballadors i treballadores amb idéntics drets i condicions laborals dignes. Ambdues administracions procediràn a una revisió drástica del compliment de totes les contractes privades existents en l'actualitat, com primer pas a la devolució al sector públic de totes elles.

Les administracions posaràn fi a la precarietat en els seus llocs de treball, fent els concursos públics d'ocupació necessaris i igualant a l'alça els drets laborals de tots i totes els treballadors i treballadores.

Així mateix , es prendràn les mesures necessàries per a impedir el funcionament de les ETTs de manera immediata en tots els municipis governats per l'esquerra i implantar-lo tot seguit en l'àmbit tota la Comunitat Autònoma . Les seues funcions es faran per serveis públics d'ocupació.

En els plecs de condicions de tota possible contratació amb empreses privades s'establirà la impossibilitat d'emprar contractes precaris per als seus empleats.

Tant la Generalitat com els municipis posaràn totes les mesures al seu abast per a exigir una llei estatal que garanteixca l'ocupació estable i amb drets, i la eliminació de la contratació temporal per a tasques permanents.

- Prohibició de desnonaments.

Totes les famílies que demostren que manquen d'ingressos suficients, mentre no se'ls garanteixca un habitatge digne a través d'un parc d'habitatges en lloguer de gestió pública, no podràn ser desnonades del seu domicili.

2.e. Desenvolupament d'un sector financier i industrial públic

- Les diferents caixes d'estalvis del País Valencià es fusionaràn en una única entitat de ámbit autonómic. La gestió dels mateixos passarà a ser pública i transparent, quedant prohibida explícitament el seu participació en projectes especulatius, impulsant noves formes d'empresa fonamentades en el treball associat com pot ser el cooperativisme. Per exemple, aquesta caixa sols invertirà diners en la promoció i construcció d'habitatge públic. Els salaris dels seus directius quedaràn limitats al máxim que reivindiquem i seràn electes i revocables per l'Assemblea que els ellegixca. Aquesta Assemblea serà composta a parts iguals per representants dels treballadors, de les entitats veïnals i socials, i les administracions.

- Es generarà un sector públic industrial capaç de desenvolupar el nou model productiu que reivindiquem. El primer pas serà convertir en accions amb plens drets tot tipus d'ajudes públiques concedides a les grans empreses. Quan una gran empresa plantege el tancament o la reducció de plantilla, serà intervinguda públicamente per la Generalita t, a fi d'evitar que la seua actuació destrueixca teixit productiu. Si fos necessària una reconversió de la mateixa cap a altres activitats productives, ésta es farà sota control i ejecució pública, garantint els drets dels treballadors i els seus condicions de vida.

- En ningún cas s'aprovaràn Expedients de Regulación d'Ocupació d'empreses que hagen tingut beneficis el any anterior.

- La Generalitat i els ajuntaments impulsaran la movilizació per la promulgació de llleis de ámbit estatal que procedissen a la nacionalizació de la banca i dels grans sectors productius —energía, transports, telecomunicacions, constructores…— a fi que es puga portar a terme una planificació democrática de la economía sobre la base de les necessitats socials i en armonía amb la naturalesa.

3. L'atenció a les necessitats socials

Els i les comunistes hem de continuar lluitant per uns serveis públics i de qualitat, d’accés universal i gratuïts. Aquests representen un dels drets socials més significatius assolits per la classe treballadora al llarg de la historia, i indispensables per lluitar contra les desigualtats socials i territorials.

Al País Valencià estem vivint tot un procés de desmantellament d’aquests serveis públics, que es sustenta amb una campanya de desprestigi d’allò públic, per part dels que pretenen que el que fins ara han sigut drets dels ciutadans i ciutadanes, es convertisquen en un negoci molt profitós per a uns pocs.

Les conseqüències dels processos de privatització dels serveis públics al País Valencià són clares: pèrdua de control democràtic, pèrdua de qualitat en la prestació del servei, disminució de llocs de feina, salaris més baixos, més precarietat laboral i a més provoquen un efecte redistributiu negatiu que sofreixen especialment els col·lectius més desprotegits, perquè afecta al nucli essencial dels principis d’igualtat d’accés, universalitat i no discriminació. Contràriament al que se’ns pretén vendre des de la dreta, suposa també una despesa major per a les arques públiques. A més, les privatitzacions expliquen parcialment el nivell de corrupció a que ha arribat la política valenciana i conforma una de les potes sobre les que s’asseu el clientelisme, peça clau en el sosteniment d’aquest model polític que pressuposa i estén la pròpia corrupció.

Per això els comunistes no ens podem limitar a exigir els drets dels treballadors i treballadores, és necessari plantejar com es poden complir i per a això és necessari plantejar mesures que permeten que l'economia funcione de forma molt distinta. Avui no és prou en dir no a les privatitzacions, és necessari un pla de nacionalització de tot el que s'ha privatitzat aquestos anys passats i de tot allò que siga imprescindible per a l'atenció de les necessitats socials.

És més, només per mitjà d'eixe desenvolupament del sector públic és possible exercir un control democràtic de l'economia efectiu, així com el control democràtic és imprescindible per a evitar que el sector públic s'utilitze —com ocorre ara— en benefici de les grans empreses privades, així com que es burocratitze.

D'esta manera, s'assentarien les condicions per a posar en marxa un canvi de model productiu que, amb la participació de sindicats, col·lectius ecologistes, associacions de veïns, moviments socials, universitats públiques… posara fi a la degradació mediambiental que patix la nostra comunitat.

Per això des del PCPV plantegem les mesures següents:

- Desenvolupament dels serveis públics

És necessari que tots els serveis imprescindibles per al funcionament de la societat siguen plenament públics, es gestionen amb absoluta transparència i estiguen sotmesos a un estricte control democràtic. Hauran de tornar al sector públic aquells serveis o empreses que hagen estat privatitzades en transports, subministrament d'aigües, energia, arreplegada de residus, manteniment (parcs, enllumenats, etcètera), serveis socials…

S'establirà un pla integral de desenvolupament del transport públic en tot el País que permeta una reducció dràstica de l'ús del cotxe, cosa que unida a la implantació de l'estabilitat en l'ocupació i a la creació d'un parc públic de habitatges de lloguer (que permetera viure prop del lloc de treball), contribuiria decisivament a millorar tant les condicions de vida com a frenar la degradació mediambiental, alhora que aconseguiríem articular millor el País Valencià a través de les seues infraestructures, enfront de les polítiques dutes a terme de grans projectes que no repercuteixen en els interessos de la majoria de la població valenciana.

S'eliminaran gradualment tots els concerts amb entitats privades (educatius, sanitaris…). Es nacionalitzaran les instal·lacions privades finançades amb diners públics (hospitals…) per a incorporar-les definitivament a la xarxa pública de serveis.

També els serveis socials estan sent tractats com una mercaderia, en la majoria d’ajuntaments i a nivell autonòmic. La falta de places públiques en centres de dia, en residències geriàtriques, en cases tutelades... està fent que les persones amb més necessitats del nostre País es troben en una situació molt precària. Un dels col·lectius que més maltractat està sent per l’administració autonòmica és el de les persones dependents, que van veure com per fi amb l’aprovació pel Congrés dels Diputats se’ls reconeixia el dret a la seua atenció i a l’autonomia personal, però que no va assegurar el seu finançament i a hores d’ara s’ha vist truncat pel govern valencià, que està aplicant la llei amb lentitud, amb obscurantisme, pervertint el seu esperit i privatitzant el procés de valoració i els serveis. Per això exigim que es desenvolupen les dotacions públiques necessàries per a poder aplicar la llei de dependència des del sector públic, així com els serveis socials pertinents per a atendre les necessitats reals.

L’Habitatge ha de ser considerat com un dret social:

- Es generarà una empresa pública per a la construcció i rehabilitació d’habitatges, que de forma mancomunada amb els ajuntaments, realitze la rehabilitació dels mateixos i la construcció de nous habitatges públics que s'establira com necessari.

- S'expropiarà pel valor tributari tot habitatge nou buida a fi d'incorporar-lo al parc públic d’habitatges.

- Així mateix, s'establiria per llei que cap habitatge poguera estar buit sense causa justificada.

- Finalment, s'establirien unes taxes màximes per als lloguers d’habitatges, que garantiren, junt amb l'existència d'un ampli parc públic d’habitatges, que tot el món tinguera eixe dret.

- L’habitatge protegit s'atorgaria exclusivament en règim de lloguer.

Els i les comunistes hem de continuar lluitant per tindre una educació pública, de qualitat i en valencià, i per a d’això el primer pas és acabar amb els concerts educatius amb els centres privats-catòlics que es mengen els recursos que haurien d’anar a millorar la xarxa d’ensenyament públic, que es troba desarticulada i en una situació molt precària, com així demostren els més de mil barracons que hi ha arreu de tot el País Valencià, la inexistència d’escoles infantils públiques de 0 a 3 anys, al igual que la falta d’educadors, de mestres de pedagogia terapèutica, de logopedes i d’educadors socials. Hi ha un percentatge molt elevat d’alumnes que havent estudiat la primària en valencià no poden continuar estudiant en aquesta llengua la secundària i els estudis superiors. Tot açò es tradueix en una taxa de fracàs escolar del 40%, per sobre de la mitjana estatal i europea.

Cal acabar amb aquestos concerts educatius amb les escoles catòliques que a més estan seleccionant a l’alumnat de manera xenòfoba, racista i classista, de fet quasi el 90% d’alumnes immigrants van a l’escola pública, perquè l’altra, la que també es sosté amb diners de tots els ciutadans i ciutadanes, està practicant un apartheid educatiu intolerable i impresentable. I últimament estem veient com hem retrocedit 30 anys en la nostra història al comprovar que amb diners públics s’estan subvencionant col·legis que segreguen a l’alumnat per raó de sexe vulnerant preceptes presents en la pròpia Constitució espanyola de 1978. .

Així mateix, cal garantir que cap estudiant es veja obstaculitzat per accedir o completar els seus estudis post-obligatoris (al batxillerat i a tots els cicles de Formació Professional i Universitat) per raons derivades del seu origen socioeconòmic, establint a tal efecte la gratuïtat dels estudis i un sistema públic generalitzat de beques-salari en número i quantia suficient per sufragar el seu manteniment. I tampoc cal oblidar la cada vegada més necessària educació de persones adultes en les seues diferents modalitats: reglada, no reglada, formal i informal.

El procés de privatització de la sanitat pública valenciana, començat l’any 1999 amb l’hospital de la Ribera, s’ha anat agreujant els últims anys, i en aquests moments són ja varis hospitals i àrees senceres les que estan sent gestionades per empreses privades mitjançant concessions administratives. El resultat d’aquestes polítiques privatitzadores és que al País Valencià tenim la pitjor sanitat pública de tota  Espanya; segons informes de les associacions en defensa de la sanitat pública, les ràtios de llits hospitalaris, de metges i d’infermeres estan per baix de la mitjana estatal, així com la despesa sanitària per càpita o l’ús de medicaments genèrics.

Des de l’esquerra cal treballar per tal d’acabar amb aquesta privatització de la sanitat valenciana, i un dels primers passos és continuar reclamant la derogació de la llei estatal 15/97 que és la que va obrir la porta a aquest tipus de gestió.

És imprescindible, per tant, la participació organitzada i cohesionada del Partit en les diferents plataformes i fòrums ciutadans en defensa dels serveis públics, junt als sindicats i el moviment veïnal.

La política duta a terme per la dreta reaccionària al nostre País, basada en destinar grans quantitats de diners públics a grans projectes i esdeveniments de nul·la rendibilitat social, han suposat el caldo de cultiu perfecte per als enxufismes i corrupteles. La corrupció és ja una pràctica generalitzada a les administracions valencianes, sent ja desenes els càrrecs públics imputats per delictes de corrupció o implicats en la trama Gürtel.

Des del PCPV hem de ser capaços de continuar denunciant una vegada i una altra estes pràctiques corruptes, que deslegitimen l'activitat política i allunyen cada vegada més a la ciutadania, no sols de les urnes, sinó de la seua participació activa en els assumptes públics. I açò nosaltres no ens ho podem permetre, perquè esta implicació de la ciutadania és una de les bases per a avançar cap a una democràcia real.

4. Articular capacitats i necessitats:

Quan defensem tendir a que cadascú aporte segons la seua capacitat i reba segons les seues necessitats, estem contemplant un model social que es fonamenta en l'articulació de capacitats i necessitats, de manera que la satisfacció de les necessitats humanes està vinculada també al desplegament de les seues capacitats: el desenvolupament i la riquesa social han de descansar sobre la millora de la força de treball, sobre la expansió de les capacitats humanes, i això comporta l'exigència de la ampliació dels serveis públics universals i gratuïts en els quals cadascú reba segons les seues necessitats.

En aquest sentit, la sobirania alimentària requereix l'atenció a les necessitats alimentàries des de la producció agrícola local, que té així un valor estratègic que demanda el suport públic, enfront del monocultiu de la rajola depredador del territori. En aquests darrers anys hem estat malbaratant una riquesa preciosa del poble valencià: la capacitat de la seua població agrícola per cultivar la terra. S'ha permès que l'activitat agrícola esdevingués econòmicament ruïnosa, forçant a l'abandó de la terra i propiciant que es veren les expropiacions per PAIs com una sortida i un mal menor. Els resultats han estat demolidors: a més de la destrucció del medi ambient valencià, ofrenat a l'ídol del turisme en un procés que significava a més matar a la gallina dels ous d'or, s'ha generat una forta despoblació rural que ha incrementat els desequilibris territorials i ha facilitat la destrucció forestal per incendis, i un País Valencià conegut per la seua fertilitat ha esdevingut deficitari en productes agrícoles. I quan la bombolla immobiliària ha esclatat i la crisi mundial ha fet minvar el turisme, s'hem trobat amb la terra ocupada per urbanitzacions fallides i una desocupació notòriament superior a la mitjana d'Espanya.

La recuperació de la capacitat i la suficiència agrícola no pot deixar-se a la rapacitat del mercat, i requereix una intervenció pública col·lectiva, assegurant els mitjans de vida i la formació agronòmica a la gent que treballe la terra, junt a mesures efectives de protecció ambiental que permeten aturar i revertir la degradació del territori. A tal efecte, com a primer pas, caldria establir preus de garantia en origen per als productes agrícoles i ramaders, limitant al mateix temps els preus finals.

Per a això ha de jugar també un paper una banca pública valenciana, la funció de la qual ha d'incloure atendre sense propòsit de lucre a les necessitats bàsiques, indestriables de la millora d'una capacitat productiva que ha estat greument danyada al País Valencià per la destrucció de l'agricultura i la desindustrialització. Aquesta banca seria una eina bàsica per a la concessió de microcrèdits, que s'han demostrat molt útils per tal d'impulsar un teixit productiu sostenible fonamentat en el treball associat,

Així, el cultiu de d'una força de treball creativa com a fonament de la innovació tecnològica descansa sobre l'educació des de 0 anys fins a la Universitat, així com sobre la salut tant laboral com mediambiental.

Una educació pública de qualitat, laica i totalment gratuïta, al ser necessària per al desenvolupament de les capacitats humanes, ho és també per a un desenvolupament sostenible, que requereix d'una formació integral, científic-tècnica, humanística i artística, amb una profunda renovació pedagògica per a un aprenentatge centrat en els i les estudiants que fomente la seua creativitat. Això exigeix un finançament adequat, davant del qual la Generalitat Valenciana ha d'assumir les seues responsabilitats a través de la posada en pràctica d'un Pla de Finançament suficient de l'ensenyament públic, sense desviar i malbaratar recursos cap a l'ensenyament privat, com és el cas de la VIU, la Universitat Catòlica o en general un ensenyament “concertat” ideològicament esbiaixat i que no s'ajusta a les característiques que hauria d'acomplir un servei públic.

L'expansió de les capacitats humanes requereix també la potenciació de la salut integral com un servei públic. Això inclou els serveis sanitaris, la defensa del medi ambient, la seguretat alimentària i unes condicions saludables per a la vida i la sociabilitat. Això no pot estar supeditat a la persecució del lucre, i per tant cal rebutjar la privatització tant de la titularitat com de la gestió d'aquests serveis que ha estat impulsada des de la Generalitat Valenciana. Per la seua banda, la sociabilitat necessària per a un treball cooperatiu requereix el desenvolupament de les relacions interpersonals, superant els obstacles per a les mateixes, entre els quals ocupa un lloc central la violència de gènere contra les dones en totes les seues vessants, des de la domèstica a la prostitució.

Finalment, cal subratllar que atendre també a les necessitats de la població immigrant és també un requisit per a la creació de riquesa en el nostre país, a la qual aquesta població contribueix en gran mesura amb el seu treball.

5. La articulació del teixit social

El teixit social és la capacitat de la societat civil per a organitzar-se i mobilitzar-se per objectius concrets. Els moviments socials són el reflex d'aquesta capacitat; uns són efímers, neixen en moments puntuals o desapareixen en poc temps i uns altres tenen un llarg recorregut, i fins i tot una tradició de dècades. Representen la consciència crítica de la ciudadanía, l'obertura d'un front de masses, són interlocutors socials alternatius que posen de manifest la necesitat de la participació ciutadana més enllà de les institucions representatives. En tot cas, són el termómetre d'una societat i expressen la seua capacitat de resposta davant les institucions i els esdeveniments socials.

Actualment, la falta de teixit social al llarg del País Valencià i la feblesa de les diferents xarxes socials existents, per causes tant socials com económiques, que van des del canvi en les formes de producció a la desaparició de la dualitat ideológica i per tant el relativisme cultural existent, dificulten la actuació dels i les comunistes en els moviments socials, així com la possibilitat de fer arribar la nostra política i elaborar propostes concretes.

La política de actuació del partit en els movimients socials ha d'anar dirigida a la elaboració de propostes pròpies per a fer-les arribar a la societat atravé s dels seus interlocutors possibles o existents.

La participació dels i les comunistes en els moviments socials ha de ser fruit de la organizació, el debat i la elaboració d'aportacions seguint la política del partit. La actuació dels militants en els moviments socials no pot consistir en actes aislats i voluntaristes, sinó que han d'obeir a la política de actuació elaborada pel partit i exigir el consegüent recolçament del mateix.

Nostra participació com comunistes en els diferents moviments socials ha de suposar un referent de treball dins del partir, en els quals poder fer visible la política del partit en la societat.

Hauríem d'aspirar a ser una organizació participativa i de referència en els moviments socials, que col·labore amb els moviments mes actius de forma mes compromesa i intente relanzar la marxa d'uns altres que apenes tenen activitat, sin perjudici que la elaboració pròpia ens duga a propostes de actuació pròpies, com campanyas o fòrums de opinió.

Les liníes básiques de actuació que es proposen per als diferents moviments socials existents responen al treball que hem vingut desenvolupant els i les comunistes en els últims temps, en concordança amb els documents del PCE i el PCPV aprovats.

Així, considerem el moviment sindical com un factor essencial per a la defensa dels interessos de la classe treballadora, amb una importància redoblada en el marc de l'actual crisi econòmica. Orientem als nostres militants i simpatitzants a treballar en CC.OO. en aquest sentit, impulsant mobilitzacions de caràcter local i general i reforçant els seus trets sociopolítics i participatius, sense renunciar i/o subestimar per això el treball de molts camarades en altres sindicats de classe: així, col·laborem també amb i en altres sindicats amb els que coincidim en aquesta defensa dels interessos de la classe treballadora.

Entenem el moviment feministe en el marc de la contradicció del capitalisme i el patriarcat, atenent a objectius com el superar la discriminació en tots els ámbits i la violència de génere, la erradicació de la prostitució (donant suport a els moviments abolicionistes), i l'avortament lliure i gratuït, com projectes claus.

Sent alguns moviments antiglobalizació els canalitzadors del descontent i un instrument clar de critica contra el sistema capitalista, atravé s dels fòrums socials, els moviments de resistència global i les mobilitzacions puntuals que agrupaven a diferents moviments en els últims anys, deuríem reactivar aquests moviments per a rellanzar activitats contra la crisi económica.

Dintre del moviment republicà, recolcem la III República com a millor mòdel alternatiu d'Estat, i continuarem treballant al si dels moviments republicans. La proposta republicana del partit és memòria i is moviment (connecta amb la memòria i és moviment cap al futur), ha de difondre el patrimoni cultural i tenir propostes concretes i una política clara per a avançar cap a un estat republicà, federal i socialista.

En moviments de solidaritat internacional, els plans de actuació aniran encaminats dintre de la política internacional del partit.

La articulació dels diferents moviments pels drets civils, socials i mediambientals han de ser la plataforma de actuació on el partit puga articular el seu treball i dur les seues propostes.

6. La refundació d'un moviment polític i social d'esquerres, plural i alternatiu

Un dels elements clau per al desenvolupament de qualsevol estratègia d’avanç cap al socialisme és la definició d’una adequada política d’aliances. Aquesta política ha de tenir una doble orientació: en relació a les classes i grups socials objectivament interessats en la transformació social, d’una banda, i en relació a les expressions organitzades que treballen en aquesta direcció, d’una altra.

Resulta evident que el principal subjecte d’aquest procés de canvi social ha de ser la classe treballadora, entesa en el seu sentit més ample i més enllà de les diferents fraccions que la composen. I és per aquesta raó que la nostra política d’aliances ha de partir d’aquesta premissa i s’hi ha de subordinar. Ara bé, resulten igualment paleses altres realitats objectives que no hem de passar per alt i que hem d’incorporar al disseny de la nostra estratègia d’acció. N’hem de considerar almenys tres. En primer lloc, els treballadors i treballadores no són una realitat homogènia, sinó que és una classe segmentada entre homes i dones, aturats i ocupats, “nacionals” i immigrants,etc., amb interessos i objectius que poden ser parcialment divergents en ocasions. En segon lloc, l’alternativa política de la classe treballadora ha de partir forçosament de la dialèctica capital-treball però també ha d’anar més enllà, arribant a altres àmbits com la defensa d’allò públic, del medi ambient, dels drets ciutadans com a consumidors i un llarguíssim etcètera. Per últim, hi ha altres fraccions o classes socials que poden arribar a ser objectivament aliats estratègics de la pròpia classe obrera, particularment el camperolat propietari, treballadors autònoms i amples estrats d’empresaris xicotets i mitjans. Un exemple de plena actualitat ens ho brinden les conseqüències de la crisi, que donen l'ocasió perquè la proposta de nacionalització de la banca guanye el suport d'aquests sectors, doncs és l'única eixida real a l'asfíxia a la qual la gran banca sotmet també als xicotets empresaris.

D’una altra banda, els comunistes compartim amb altres orientacions ideològiques les aspiracions a la transformació de la societat capitalista en una altra més justa, igualitària, solidària, humana i respectuosa amb el medi. Una nova societat que acabe amb la divisió de les persones en classes socials, la dominació patriarcal, l’escisió entre el gènere humà i la natura de la qual forma part i la dominació nacional i/o cultural. Si és cert que aquesta diversitat pot expressar-se en estratègies divergents en el llarg termini que posen l’accent en diversos subjectes de l’emancipació o en l’ordre de prioritats de les problemàtiques a abordar, no ho és menys que les lluites i les necessitats a curt i mitjà terminis generen amplíssims espais de convergència entre les diferents expressions organitzades i les persones de diversa adscripció ideològica que comparteixen (o poden compartir objectivament) l’aspiració comuna de la superació del sistema capitalista i patriarcal.

Així mateix, els comunistes creiem fermament que la resposta al sistema de dominació requereix d’accions polítiques que suposen la solució dels problemes immediats que pateix la societat i que ho facen, a més, en l’única direcció possible: aquella que transcendesca l’acomodació a la realitat, defugint el possibilisme. Els comunistes tenim present que “l'emancipació de la classe obrera ha de ser obra de la pròpia classe obrera”. És l'experiència pràctica de lluita la principal escola que pot dur a una recuperació del moviment obrer, de la seua consciència de classe i la seua organització. La nostra contribució a aqueix procés pretén ser la reconstrucció d'una alternativa socialista, que siga capaç d'unir la defensa de les necessitats socials més immediates a la proposta de transformació socialista de la societat. Una força política capaç de contribuir que cada vegada més nombre de treballadors prenguen consciència dels seus interessos i que cal lluitar, a més de contra els efectes del capitalisme, també contra les seues causes. La construcció del socialisme no pot ajornar-se a un futur indeterminat en espera de l’adveniment d’una “revolució” hipotètica que ho capgire tot de la nit al matí i que ens permeta materialitzar de cop totes les aspiracions de transformació social. Aquesta construcció és possible des d’ara, a través d’una adequada anàlisi de la realitat i la convergència de forces socials al voltant de programes realitzables que suposen avanços clars i decidits en la direcció correcta.

Això ens obliga a dotar-nos d’instruments adequats per al desplegament i la consecució de la política d’aliances. Ja fa més de dues dècades que, a Espanya i al País Valencià, els comunistes vam adonar-nos d’aquesta necessitat i, deixant de banda sectarismes i seguint una extensa tradició política d’estratègies unitàries, vam construir una nova organització plural que aspirava a donar aixopluc a totes les aspiracions emancipadores al voltant d’un programa comú i del bastiment d’una nova cultura política basada amplament en la participació i el consens. Aquesta aposta, materialitzada en IU i EUPV, es va avançar de forma clara a les noves tendències que hui estan prenent cos de forma accelerada a l’esquerra transformadora europea. L’ensorrament de l’anomenat “socialisme real” a l’est d’Europa, el fracàs estrepitòs de la socialdemocràcia com a alternativa de millora “gradual” del capitalisme en haver acceptat les premisses bàsiques del model neoliberal (del qual ha esdevingut un dels seus puntals) i la deriva de l’experiment de l’ecologisme polític, obrin les portes a una nova recomposició de l’esquerra en la que experiències com la nostra poden suposar un espill en el que emmirallar-se a condició de corregir-ne decididament l’òptica.

L’experiència pionera d’IU i EUPV ha sofert una profunda crisi provocada (a més de per condicionants externs com la pressió dels mitjans, la modificació profunda de l’estructura de classes o el model polític espanyol, per citar-ne alguns) per l’esclerosi interna i l’excessiva institucionalització de la seua acció política. La darrera sotragada, que ha tingut un dels seus epicentres al propi País Valencià i que ha significat un perill real d’extinció del projecte, però, s’ha saldat en positiu. Davant dels intents de transformar definitivament IU i EUPV en un partit polític a l’ús més, s’ha imposat l’aposta per tornar als orígens: bastir un moviment polític i social basat en una organització de nou encuny en la que prevalgui la pluralitat, el debat i el funcionament radicalment democràtics, i, finalment, que articule el treball institucional amb la participació i la potenciació dels moviments socials.

Els comunistes valencians hem de convertir el treball per la refundació d'EUPV en una de les nostres tasques prioritàries juntament amb la pròpia reconstrucció i enfortiment de les estructures organitzatives internes del Partit i l'impuls de la seua presència en el moviment obrer i la resta de moviments socials. El PCPV, en tant que partit integrant d'EUPV, hem estat decisius en la resolució de la crisi d’aquesta formació. És evident que haurem d’admetre alguns errors que poden haver contribuït a que la crisi d’EUPV haja assolit unes dimensions indesitjables. Tanmateix, la cohesió demostrada pel partit, la seua generositat i el manteniment d’una posició ferma respecte a les normes democràtiques de funcionament, han preservat els trets essencials del projecte i la seua pluralitat. És cert que la situació present es troba lluny de ser l’òptima per a la reconstrucció i el rellançament d’EUPV com a moviment polític i social, però també ho és que disposem de les eines mínimes per encarar aquesta tasca amb garanties d’èxit.

Els quadres del PCPV dins EUPV hem impulsat amb fermesa, complint el manament de la darrera assemblea d’EUPV, una estratègia per a la seua refundació. Aquesta es plasma en la Convocatòria Ciutadana pel País Valencià, una aposta per reconstruir un moviment polític i social plural que s'ha d'assentar en la mobilització de la ciutadania d’esquerres, inclosa la que es malfia de les expressions organitzades i que, en molts casos, ni tan sols participa als moviments socials, ciutadans o sindicals. Per això fem nostres els plantejaments essencials continguts al Manifest que ha posat en marxa aquesta iniciativa.

La Convocatòria Ciutadana parteix de l’anàlisi que els resultats dels darrers processos electorals han posat en evidència dues realitats objectives que cal tindre en compte. La primera d’elles és que, atesos els resultats, al País Valencià més enllà d’EUPV no hi ha cap formació política d’esquerres que tinga actius suficients per a encapçalar una alternativa al bipartidisme des de l’esquerra. La segona és que, malgrat que EUPV segueix sent la formació de l’esquerra alternativa amb major implantació, presència i pes electoral, els seus resultats demostren que l’espai polític i social que representa s’ha reduït a la mínima expressió.

La crisi sistèmica del capitalisme i la realitat d’un País Valencià que ha estat durament colpejat per ella fa que la necessitat de bastir una alternativa que pose les bases per transformar la societat en un sentit més igualitari, sostenible i just siga més peremptòria que mai. El model de creixement imposat pel neoliberalisme ha fet fallida, probablement de forma irreversible. L’atur i l’empobriment acacen a sectors socials cada vegada més grans i la capacitat física de sostenir aquesta manera de créixer s’ha esgotat. S’ha posat de manifest definitivament que cal refer les relacions socials per garantir una distribució equitativa de la riquesa i que cal també construir un nou mode de producció que permeta preservar els recursos per assegurar la viabilitat de la societat en el futur.

D’una altra banda, l’experiència valenciana dels governs del PP és nefasta. El model que s’ha construït des de la Generalitat resulta insostenible. S’ha apostat per la construcció com a clau per a la generació de riquesa, marginant la resta de sectors productius. L’agricultura i la indústria tradicional s’han vist abocades a una crisi cada cop més greu, i la seua debilitat les fa inviables, si no hi ha canvis ràpids i radicals que puguen representar una alternativa a la fallida de la rajola. Basar el desenvolupament social en l’empenta de la construcció ha suposat, a més, una agressió desmesurada i fatal per al territori. El model urbanístic valencià actual agreuja la baixa productivitat de l’economia, provoca una pitjor distribució de la renda i ens aboca a un model d’ocupació del territori que el destrueix, n’esgota els recursos i fa prevaldre la mobilitat sobre l’accessibilitat. Cada vegada necessitem més carreteres i més transport privat per permetre els guanys desorbitats del depredador capitalisme immobiliari a costa dels petits propietaris, d’un increment exponencial de l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, dels ingressos presents i futurs de la immensa majoria de la població i de la inversió d’enormes quantitats de diners públics en infraestructures insostenibles com carreteres i obres hidràuliques caríssimes i socialment innecessàries.

Lluny del que pressuposa la doctrina neoliberal, el paper de l’estat és cada vegada més necessari per assegurar la viabilitat d’aquest model irracional. Són els poders públics els que asseguren guanys espectaculars amb les decisions urbanístiques i els que garanteixen el finançament de les grans obres d’infraestructures que requereixen. Aquestes decisions, a més, beneficien directament sols a una petita part, ja no de la societat, sinó dels propis empresaris. Tot això es complementa, a més, amb la privatització progressiva dels serveis públics existents i dels que es creen de nou. Es generen grans negocis que sols es troben a l’abast d’una exigua minoria pel volum d’inversió que suposen i que, a més, tenen els beneficis garantits amb els recursos públics. La progressiva baixada de la pressió fiscal als més rics, a més de beneficiar de nou bàsicament als mateixos, provoca la degradació (relativa, si més no) dels serveis i forneixen la justificació de la seua privatització.

El sistema, doncs, pressuposa la corrupció com a mecanisme bàsic del seu funcionament. La degradació política valenciana no sols no és aliena al model bastit pel PP sinó que n’és la seua conseqüència i la seua premissa.

El PP, a més, ha posat dempeus una formidable maquinària propagandística que cerca la justificació de la seua política i l’ocultació de les seues doloroses conseqüències. S’ha apropiat d’algunes de les reivindicacions pròpies de l’esquerra (com la justícia, la igualtat i la sostenibilitat) per convertir-les en etiquetes desvirtuades que justifiquen polítiques absolutament contràries al seu assoliment. Ha apel·lat sense pudor a rancis atavismes ideològics i religiosos per mobilitzar al més reaccionari de la societat valenciana. I, finalment, ha fet seu un regionalisme espanyolista (falsament titllat de valencianisme) amb el que ha alimentat el victimisme i amb el que ha continuat la tasca de desfiguració de la realitat nacional valenciana, agredint i menyspreant la nostra cultura i la nostra llengua.

Vist aquest panorama resulta indefugible la construcció d’una alternativa real a la política que es desplega des de les institucions valencianes. Les bases de la mateixa no poden ser més evidents, per molt que els seus trets precisos es troben lluny de tindre una definició concreta. Els hem repetit una i altra vegada i no cal reiterar-los un altre cop. El que sembla d’una claredat meridiana és que difícilment podrà provindre des de la resta de forces polítiques de l’oposició institucional al PP. En primer lloc, i en general, perquè si l’alternativa pretén realment ser-ho haurà de partir del qüestionament de la manera de fer política. Els canvis sols podran partir des de plantejaments radicalment democràtics que s’allunyen de la realpolitik i que pressuposen la participació ciutadana en la presa de decisions. A més, l’experiència de govern i d’oposició d’aquestes forces polítiques no conté elements alternatius clars, de fet en els aspectes realment decisius comparteixen el mateix model, amb retocs que, en molts casos, a penes poden qualificar-se de cosmètics.

Aquesta necessitat de canvis és percebuda per una part molt important i creixent de la societat. Tanmateix, resulta evident que ni EUPV ni la resta de formacions minoritàries de l’esquerra són percebudes subjectivament com als instruments adequats per a materialitzar-los.

Els comunistes hem impulsat dins d’EUPV estratègies per tal de fer convergir els anhels de transformació en una alternativa política. I, tot admetent alguns èxits parcials, hem d’admetre també que han acabat fracassant irremissiblement. Aquests fracassos, a més de factors objectius que caldrà tenir en compte en el futur (entre els que destaquen la funcionalitat temporal del model, els profunds canvis socials, la debilitat dels moviments socials alternatius i l’hegemonia ideològica del neoliberalisme), tenen una doble explicació. D’una banda, les estratègies de convergència s’han adreçat a l’àmbit institucional i s’han construït exclusivament com a formes d’aliances polítiques entre organitzacions que, o bé eren molt minoritàries i amb una escassa influència social, o bé eren refractàries a l’assumpció de programes alternatius ja que els seus horitzons estratègics eren ben diferents. D’una altra, a més, caldrà que assumim que la institucionalització d’EUPV i la dinàmica de treball interioritzat i fraccional ha representat un entrebanc majúscul i de difícil superació.

És cert, com hem assenyalat abans, que EUPV continua representant la referència més clara i influent de l’esquerra alternativa. Però, malgrat això, haurem de convindre no disposem de la massa crítica suficient com per tractar d’enfrontar tot sols el repte de la construcció d’una alternativa valenciana al capitalisme realment existent. Si acceptem, així mateix, que l’estratègia de coalicions es troba superada per la realitat, únicament ens resta un camí: convergir amb l’esquerra social, tant la mobilitzada com la encara desmobilitzada, i integrar als col·lectius organitzats des del respecte a la identitat de cadascú.

La Convocatòria Ciutadana pel País Valencià s’ha d’adreçar a les persones que s’identifiquen amb l’esquerra alternativa i que en aquests moments no troben suficients motius per col·laborar activament a enfrontar-se políticament amb el neoliberalisme. Cal comptar amb la diversitats de colors que conformen l’espectre alternatiu, tot apel·lant a les diferents ideologies (socialdemòcrates, comunistes, llibertaris, republicans d'esquerres...), les diferents preocupacions socials (sindicalistes, ecologistes, feministes,...) i les diferents adscripcions identitàries i projectes nacionals (des dels federalistes fins el nacionalisme d’esquerres). Caldrà convidar a les altres formacions de l’esquerra valenciana a compartir l’impuls d’aquest procés, sobre la base de la igualtat de condicions de tot ciutadà i ciutadana que participe, i impulsant l'articulació de teixit social alternatiu. Un dels reptes l’ha de constituir el d'incorporar al nostre espai de transformació social als moviments joves alternatius i d'esquerres que tenen una gran capacitat de mobilització i que enlairen banderes antifeixistes, okupes o independentistes. Un procés obert, dotat amb unes normes de funcionament reconegudes i clares que faciliten la participació però renunciant explícitament a dissenyar un resultat final predeterminat. Si bé és imprescindible establir un mínim comú denominador per a aquest projecte que passa per la defensa d'una alternativa que pretenga superar el capitalisme —i no reformar-lo ni gestionar-lo donant-li perfils suposadament més tolerables— i per la sempre necessària democràcia interna en tots els nivells. 

Un doble horitzó temporal ha de condicionar la feina a desenvolupar. A curt termini, caldrà afrontar un objectiu específic i immediat: les eleccions municipals i autonòmiques del 2011. Des d’aquesta perspectiva, els comunistes valencians treballarem activament per a que la convocatòria s’adrece a la conformació de programes electorals per als diferents municipis i per al conjunt del País. Aquests programes electorals han de realitzar-se contant amb les entitats i col·lectius locals, mitjançant iniciatives de planificació democràtica i participativa, com millor forma de garantir el suport electoral de la població a aquests programes electorals. És imprescindible vincular els dos processos per fer-los convergir en un de sol: la ciutadania que hi participe ho ha de fer des de la resposta a la problemàtica local però vinculant-la amb la més general de país. Tan evident és que la immensa majoria dels problemes específicament locals no trobaran solucions (ni tan sols parcials) sense canvis polítics més generals, com que l’alternativa nacional no té sentit sense l’impuls i l’aportació des dels barris i les localitats. El treball s’ha de fer de baix cap a dalt, començant pels àmbits més pròxims, passant per l’articulació de propostes d’àmbit comarcal i acabant amb la definició d’estratègies per al conjunt del país.

El PCPV no entén, però, aquesta fita immediata com un punt d’arribada. Ben al contrari, ha de suposar el punt de partida de la refundació de l’esquerra valenciana. Aquest és el veritable objectiu, amb la perspectiva de la transformació de la realitat del país. I, per damunt de tot, no pretenem com a organització que el procés es pose al nostre servei. És el PCPV qui s’ha de posar al servei d’aquest procés. Això suposa prioritzar la participació i organització ciutadana en el treball de mobilització, discussió, redacció i aprovació de les alternatives. Els militants del PCPV s’imposen aquest treball com a la seua principal tasca al llarg dels propers anys. Sense el nostre concurs no hi ha cap possibilitat de transformació social, i sense transformació social no serà possible l'emancipació de la classe treballadora.

ANNEXES

A. LA REPUBLICA FEDERAL SOLIDÀRIA D'ORIENTACIÓ SOCIALISTA I EL DRET D'AUTODETERMINACIÓ

a. Introducció.

En conjunció amb l'aprovat en el XVIII Congrés del PCE, el PCPV aposta per enquadrar el País Valencià dins d'una Espanya republicana i federal regida pel principi de solidaritat entre cadascuna de les seues nacionalitats lliurement integrades. Entenent que aqueixa és la millor manera de promoure el desenvolupament social, polític i econòmic de cadascuna d'elles superant així l'ambigüitat existent en l'Espanya de les autonomies (i la desigualtat que es dóna entre elles) i posant en el primer plànol del debat les qüestions de la identitat nacional i el dret d'autodeterminació.

Referent al dret d'autodeterminació els comunistes sempre hem defensat que és un dret polític imprescindible de tot poble davant el qual no podem ser sectaris i/o oportunistes sinó clars i concisos, per això es fa necessari que el PCPV, des de les seues bases, analitze amb deteniment aquesta qüestió al País Valencià, assumpte prou complicat però absolutament necessari de ser tractat en forma de conferència abans del seu XII Congrés.

b. La república federal solidària d'orientació socialista com alternativa a l'actual model d'estat i el problema nacional.

El model d'Estat que defensem és la República Federal Solidària d'orientació socialista. Una República que garantisca tant els drets dels treballadors com els de les diverses nacionalitats i regions que componen l'actual Estat espanyol.

El canvi del model d'estat pel qual advoquem els comunistes no és la simple substitució del monarca en la prefectura de l'estat per part d'un president electe, va molt més allà. Aspirem a una República que substituïsca l'actual democràcia representativa per una democràcia participativa, és a dir, una democràcia molt més radical i avançada que l'actual. Avui dia l'enorme majoria de la població es troba marginada de les decisions polítiques i econòmiques de l'Estat. Nosaltres apostem per una República les regnes de la qual estiguen en mans no d'uns pocs sinó en mans del conjunt del poble, una República que regularitze la participació popular en la presa de decisions a tots els nivells.

Aquesta República seria lògicament un estat de tipus federal. Espanya ha estat sempre i és en l'actualitat un Estat multinacional com bé deia la nostra camarada Dolores Ibárruri en el seu Informe al Comitè Central ampliat del PCE en 1970. Aquesta naturalesa multinacional ha estat des de fa llarg temps font de conflicte i discussions i ha donat lloc al problema nacional a Espanya.

En aqueix mateix informe la camarada Pasionaria deia que: “La llei, que la força va imposar, es va fer costum sense que en els pobles que eren enjouats a l'Estat centralitzador desapareguera el sentiment de la seua idiosincràsia nacional. Sentiment que en les condicions creades a Espanya continua viu i actuant” i més endavant afirma que “La unitat política, administrativa i cultural imposada des de Madrid, ahir per la monarquia i les oligarquias latifundistes i aristocràtiques, i avui per les oligarquias financeres i monopolistes recolzades en la dictadura franquista, va ser i és una unitat precària i permanentment en discussió.”

Durant la II República es va començar a abordar el problema nacional, però el colp feixista i el triomf de la reacció van acabar amb les esperances de progrés dels pobles d'Espanya i van donar lloc a l'Espanya “una i gran”. Sota la criminal bota del feixisme les contradiccions nacionals van ser dutes a tal extrem que les demandes de llibertat de les diverses nacionalitats d'Espanya van prendre una força molt considerable i van aglutinar a treballadors i membres de totes les classes socials en la lluita per la llibertat i la democràcia tant en les nacionalitats subjugades al centralisme com en la resta de l'estat. L'esperança de resoldre el conflicte nacional, igual que moltes altres esperances, es van veure novament frustrades en l'anomenada “transició democràtica” que va donar a llum l'actual règim monàrquic l'estat de les autonomies del qual, a 30 anys vista, s'ha desvetlat totalment insuficient.

L'Espanya de les autonomies ha donat cert grau d'autogovern a les nacionalitats que componen l'Estat espanyol, però en el fons la seua naturalesa segueix sent centralista. Les llengües i cultures de les nacionalitats gallega, basca i catalana segueixen estant en una posició de clara desigualtat, que en alguns casos com el del País Valencià arriben a extrems alarmants, i per descomptat les desigualtats econòmiques entre territoris de l'Estat segueixen sent abismals.

c. El dret dels pobles a l'autodeterminació.

Els comunistes, al llarg de la seua història sempre han considerat que l'únic camí per a poder tancar de forma definitiva el problema nacional és el reconeixement del dret dels pobles a la seua autodeterminació. En paraules de la camarada Ibárruri “El reconeixement del dret d'autodeterminació dels pobles i nacions, és la pedra angular de la teoria marxista leninista en la qüestió nacional”.

Avui, com no podria ser d'altra manera, el PCPV, com partit de classe i valencià que és, confirma aquestes paraules de Pasionaria. Considerem que a Espanya no s'arribarà a la resolució del conflicte nacional, en cap dels casos que es donen, si no es reconeix a les diverses nacionalitats de l'Estat espanyol el seu dret a triar lliurement i de forma democràtica el seu destí.

Com ja hem expressat, el règim monàrquic actual i les seues autonomies no han resolt, ni està en les seues intencions futures solucionar, el problema nacional a Espanya. L'actual estructura de l'Estat espanyol respon als interessos de les classes dominants i no canviarà fins que aquestes classes siguen desbancades de la direcció de l'Estat. Per tant és necessària la superació de l'actual model d'Estat mitjançant la República federal solidària d'orientació socialista a la qual aspirem, la direcció i govern de la qual no recaurà sobre l'oligarquia sinó sobre els treballadors i les classes populars de la societat. Aquesta República, doncs, serà la unitat voluntària dels diversos pobles que componen Espanya, que mitjançant l'ús del seu constitucional dret a la lliure determinació resoldran quin tipus de relacions estableixen entre si.

En l'Espanya actual, són molts els que fent un exercici de descarada demagògia expandeixen la por entre les classes populars de la societat sobre la desintegració d'Espanya, mitjançant un discurs apocalíptic, el del vetlat ultranacionalisme espanyol, assegurant que si els pobles que estan en condicions de desigualtat en l'actual marc d'Estat arriben a les seues reivindicacions de llibertat i igualtat envers la resta de territoris, Espanya es trencaria de forma irreversible i s'enfonsaria en un bany de sang. Els comunistes sabem que aquest discurs és totalment fals, no perquè ho afirmem nosaltres sinó perquè la història així ho demostra. El millor exemple històric que s'ha donat mai que el reconeixement del dret d'autodeterminació dels pobles i la seua execució no solament no ha significat calamitats per a aquests pobles sinó que ha significat els majors avanços econòmics i socials que ha presenciat la humanitat ho va donar precisament la URSS després de la Revolució socialista de 1917 .

Pasionaria deia que “Davant nosaltres tenim ja exemples vius de com pot solucionar-se el problema nacional en correspondència, no només als estrictes interessos d'un grup de nacionalitats, sinó a l'interès de tots els pobles en el seu conjunt. I el més eloqüent d'ells és l'experiència soviètica. És conegut que, amb el tsarisme, Rússia era una presó de pobles. Amb la Revolució Socialista d'Octubre de 1917 van ser alliberats tots els pobles que vivien oprimits per la autocràcia tsarista. Les nacionalitats que poblaven la vella Rússia van obtenir el dret a l'autodeterminació, a la igualtat i a la sobirania. Van ser oberts els camins al lliure desenvolupament a les minories nacionals, fins i tot a pobles que es trobaven en vies de desaparició per la misèria i l'endarreriment que el tsarisme els obligava a viure i que avui formen part de la gran família soviètica com pobles d'elevada cultura i prosperitat econòmica.” I segueix més endavant: “Jo recórrec a aquest exemple, no per a traslladar-lo a Espanya, cosa impossible per la diferència de situacions, sinó per dues raons. Una d'elles, perquè els nostres camarades comprenguen les dificultats que existeixen al plantejar-se el problema de les nacionalitats i no s'alarmen per això; i altra, com resposta als qui afirmen que la concessió del dret d'autodeterminació a les nacionalitats en el nostre país representarà un salt arrere en el desenvolupament polític i econòmic d'Espanya.”

Poc cap afegir després d'aquestes paraules de Pasionaria. Ningú hauria de dubtar que el progrés i l'avanç estarien molt més assegurats per a un futur pròxim si les diverses nacionalitats de l'Estat espanyol marxaren juntes sobre la base d'un pacte arribat de forma democràtica i lliure segellat entre iguals, i no mitjançant la imposició, la força i la privació de drets democràtics fonamentals que avui s'estan donant a Espanya.

d. El País Valencià i el problema nacional.

Com s'ha dit, el nostre cas és extrem. En el País Valencià el problema nacional pren un caràcter encara més complex que en altres casos a causa de dues particularitats: la dualitat lingüística-cultural que es dóna en el País valencià, i la postura que històricament ha caracteritzat a la burgesia valenciana sent marcadament folklòrica, regionalista, reaccionària i nacionalista espanyolista. Després de 30 anys de governs del PSOE i del PP ens trobem en una situació en la qual la part de la població que és de parla catalana segueix estant en condicions de desigualtat i discriminació. El català és una llengua minoritzada i des de les institucions no hi ha cap intenció de portar a terme actuacions l'objectiu de les quals siga acabar amb aquesta situació. En concret, els governs del PP han estat molt més nocius en aquest aspecte que els anteriors del PSOE, i d'una forma totalment demagògica han emprat el problema nacional com un mitjà per a la manipulació massiva, dimonitzant tot allò que no olore al nacionalisme espanyolista més ranci o al “regionalisme de paella i barraca” i culpant a Catalunya i als catalans de ser els responsables de tots els mals del País Valencià. Aquest discurs demagògic replet de falsedats ha contat amb la complicitat del PSOE, a qui les seues mires electoralistes li han obligat a prendre una postura de vergonyosa ambigüitat i de silenci. Però més preocupant és la realitat que aquest discurs ha calat profundament en amplis sectors de les classes populars valencianes donant lloc a una hegemonia ideològica que ha aglutinat a la majoria de la societat entorn als postulats més nocius de la dreta més reaccionària que són representats pel PP. L'esquerra política en general i tot allò que siga mínimament progressista és titllat constantment de  “catalanista”, i amb el paraigua que els ofereix la impunitat judicial i la complicitat del silenci del PSOE i els mitjans de comunicació, bandes “blaveres” porten a terme centenars d'agressions a militants i ataquen quasi setmanalment seus de partits i altres organitzacions de l'esquerra valenciana encoratjats per l'agressiu discurs del govern del PP, convertint al País Valencià en una de les zones de la Unió Europea en la qual es donen més actes de violència feixista.

El PCPV ha de treballar decididament per a corregir aquesta situació i denunciar davant el poble valencià els fets explicats anteriorment, mantenint-se ferm en la reivindicació de defensar la llengua i cultura catalana i lluitar perquè deixe d'estar en l'actual i precària situació de discriminació, perquè passe a compartir amb la cultura i llengua castellana una situació d'igualtat, que represente la realitat en que es fonamenta el País Valencià. Açò lògicament s'haurà de fer des d'un punt de vista de classe, ja que com comunistes hem de mantenir-nos molt allunyats tant dels ultranacionalistes espanyols que neguen l'existència del problema nacional al País Valencià i a Espanya, com d'aquells les postures nacionalistes dels quals solament responen als interessos de determinades burgesies enfrontades a la burgesia centralista, i que agiten la bandera de les llibertats nacionals solament per a pressionar i arrancar concessions a la burgesia central, ja que ambdues, amb els seus diferents matisos, tenen com un dels seus principals objectius emprar la qüestió nacional com una eina per a dividir als treballadors de les diferents nacionalitats que conviuen a Espanya. Com comunistes que som tenim clar que com deia Pasionaria “I serà de manera molt especial la classe obrera, que és igual a Catalunya que en Euzkadi, a Andalusia que a Castella, a València que a Extremadura, a Astúries i León que a Galícia, la qual al costat dels nostres camperols, als intel·lectuals, a la joventut estudiantil i a totes les forces democràtiques, fent seua la reivindicació revolucionària democràtica del dret dels pobles a l'autodeterminació, la farà triomfar sobre l'Espanya reaccionària, sobre les castes culpables de l'endarreriment d'Espanya; obrint el camí a una Espanya democràtica unida en la diversitat, en marxa cap al socialisme, per la qual lluitem i per la qual tants dels nostres millors homes van sacrificar la seua llibertat i la seua vida.”