El IX Congrés es va cloure
l'1 de juny de 2002 amb un ampli acord sobre els continguts
polítics, centrant-se
les discrepàncies polítiques en el tema de l'Entesa, a la
qual el Congrés va donar suport per majoria.
Tanmateix, les discrepàncies sobre la composició de la
direcció van conduir a 4 candidatures, cap de les quals va
obtenir majoria absoluta en la Comissió Política, essent
elegit Alfred Botella com a secretari general per majoria relativa amb
els vots dels components de la candidatura que havia encapçalat.
En aquestes condicions, van fer falta dues reunions d'aquesta per
a acordar la composició de la Permanent, sobre la base d'un
acord majoritari entre els components de 2 de les candidatures.
El 6 de setembre de 2002 la Comissió Política va aprovar
una
resolució en defensa de la democràcia manifestant "el
nostre rebuig a l'intent
de deixar fora de la legalitat a una part significativa del poble basc,
no per actuacions violentes provades, sinó pels seus silencis,
idees
o simpaties, i fins i tot pel sentit del vot dels seus representants en
institucions democràtiques", la qual va ser aprovada
també pel Consell Polític d'EUPV, i en base a la qual es
va elaborar un Manifest en Defensa de la Democràcia, que amb
centenars de signatures es va publicar en la premsa i es va presentar
el 4 de desembre en un acte públic, amb una escassa
assistència que va facilitar que el debat es polaritzés
amb un grup d'assistents d'extrema dreta.
La posició majoritària sobre l'Entesa sortida del IX
Congrés es
va expressar també en el debat sobre la seua concreció,
que va ser recolzada majoritàriament pel Comité Nacional
el 21 de setembre de
2002.
L'acord majoritari expressat en la Permanent es va mantenir fins a la
realització de l'Assemblea
d'EUPV en gener de 2003 per a l'elecció de les candidatures a
les eleccions
autonòmiques. Des de la Permanent es va proposar que el
secretari general Alfred Botella anés de número 2 per la
circumscripció d'Alacant. En la reunió del Comité
Nacional del PCPV es va fer palés que no hi havia consens sobre
aquesta proposta, que suposava en la pràctica que, en el marc de
l'Entesa, no hi hauria cap dona entre els 2 primers de les 3
candidatures provincials. Sense cap acord al respecte per part del
Comité Nacional, es va presentar finalment en l'Assemblea la
candidatura d'Alfred Botella, que va assolir el segon lloc per una
diferència de puntuació mínima per damunt de
l'anterior diputada Àngela Llinares. En la següent
reunió de la Comissió Política van dimitir 2
membres de la Permanent i es va començar a parlar de la
convocatòria d'un Congrés Extraordinari. Aquesta
convocatòria va ser aprovada, sense data, pel Comité
Nacional, i la Comissió Política va nomenar una
Comissió Redactora del corresponent document. Posteriorment
altre Comité Nacional permutaria la convocatòria per la
d'una Conferència del PCPV per a octubre de 2003, a la qual es
sotmetria el document redactat.
Durant els primers messos de 2003 es van produir simultàniament
les grans mobilitzacions contra la guerra d'Iraq, que van centrar la
nostra activitat política externa, i els debats al si d'EUPV
sobre la configuració de les candidatures municipals. La
Comissió Política del PCPV es va pronunciar el 7 de
febrer contra acords
preelectorals amb el PSOE, però després que el secretari
general Alfred Botella intervinguera al Consell Polític d'EUPV a
favor del projecte d'acord en Sueca, i per tal de presentar una imatge
unida del Partit, vam consensuar un posicionament públic, que
vam expressar en la següent reunió del Consell
Polític d'EUPV, segons el qual estàvem en contra de tal
acord, però l'acceptàvem per respecte al posicionament
democràtic dels corresponents Col·lectius d'EUPV.
Les eleccions municipals i autonòmiques de maig de 2003 van
tenir com a resultat que, encara que en el conjunt de l'Estat el
conjunt de les forces democràtiques en contra de la guerra van
superar els vots del PP, aquest va mantenir bastions importants, i en
particular la majoria absoluta en les Corts Valencianes i en molts
Ajuntaments. L'Entesa va obtenir un número de vots llaugerament
superior als anteriors d'EUPV, de manera similar als que va obtenir IU
en el conjunt de l'Estat, augmentant llaugerament des d'un
número de vots molt baix. En l'anàlisi que vam fer al
Partit vam haver de defugir injustificades temptacions triomfalistes
tot i anotant esperances de recuperació electoral per al nostre
projecte polític.
Mentrestant havia començat el debat sobre les propostes per a
la VIII Assemblea d'EUPV que havia d'elegir a la seua nova
direcció.
Després de la filtració a la premsa a finals d'agost de
2003 d'una independent com
a possible candidata des del PCPV amb la intenció s'assolir el
consens al si d'EUPV, en la subsegüent reunió del
Comité Nacional es va fer palés que no reunia el consens
al si del PCPV; en aquestes condicions, la independent esmentada va
renunciar a ser presentada com a candidata. En la Conferència
del PCPV del 25 d'octubre de 2003, després de l'aprovació
per unanimitat o molt àmplia majoria dels documents, incloent
una resolució sobre organització instant a refer la
unitat de la direcció, es va
debatre sobre les propostes a defensar per a la Coordinació
General d'EUPV, essent majoritària la de Presen Uran, seguida de
les de Gloria Marcos i Alfredo Albornos. A més, la majoria de la
Conferència va rebutjar la proposta de prioritzar l'acord amb la
candidatura de Gloria Marcos valorant les coincidències entre
les corresponents propostes polítiques. Posteriorment, un
Comité Nacional va elegir per votació interna per sistema
proporcional una candidatura del PCPV encapçalada per Presen
Uran per a la seua presentació en la VIII Assemblea d'EUPV,
candidatura de la qual es van autoexcloure camarades que posteriorment
es presentarien junt a Espai Alternatiu com a "Alternativa
Crítica". Al mateix temps,
es va acordar no pronunciar-se com a Partit respecte de cap proposta de
candidats a les eleccions generals. Tanmateix, en la VIII
Assemblea d'EUPV del 5 al 7 de
desembre de
2003 no solament es van presentar membres del PCPV en 4 de les 5
candidatures, sinó que solament una minoria dels delegats
membres del PCPV van votar la candidatura aprovada pel Comité
Nacional. Aquesta falta de cohesió es va perllongar en
l'elecció de la Coordinació General al si del nou Consell
Polític d'EUPV, on Presen Uran va obtenir en primera volta un
número de vots inferior al dels membres de la seua candidatura
que hi formaven part, encara que un número superior al dels que
havien estat elegits per la candidatura tancada, per tal com la resta
ho havien estat en llista oberta. D'aquesta forma, i encara que les
propostes polítiques del PCPV van ser aprovades molt
majoritàriament per l'Assemblea d'EUPV, el PCPV va sortir
d'aquesta orgànicament molt debilitat.
Arran d'aquesta situació es va fer palesa la necessitat de
treballar per a recuperar la cohesió del Partit. En aquesta
línia, en la VII Assemblea d'IU del 19 al 21 de desembre de 2003
la majoria dels delegats i delegades valencians membres del PCPV es vam
unir en suport de la candidatura encapçalada per Gaspar
Llamazares. I posteriorment vam treballar units en la campanya de les
eleccions generals, on els membres del PCPV millor situats en les
candidatures d'EUPV eren Fran Lifante al número 1 d'Alacant i
Inma Campos al número 3 de València, sense cap
expectativa de ser elegida.
El resultat de les eleccions generals del 14 de març, junt a la
derrota electoral del PP, produeix una forta davallada d'IU que,
partint d'una situació ja molt baixa, perd 185.000 vots i passa
de 9 a 3 diputats propis, invertint la moderada tendència a
l'augment que s'havia manifestat en les municipals i
autonòmiques. L'avaluació d'aquest resultats obri un
intens debat al si del conjunt del PCE i IU. El 20 de març el
Comité Nacional del PCPV aprova un informe al qual es valora que
la pèrdua de vots "no essent una xifra alarmant, té una
repercussió negativa a l'hora d'adjudicar els escons". Pel
contrari, el Comité Executiu del PCE del 26 de març
planteja la necessitat d'una autocrítica dels errors
polítics i organitzatius d'IU que han afavorit la seua derrota
electoral. La Comissió Política del PCPV del 31 de
març expressa el seu suport a l'anàlisi feta pel
Comité Executiu del PCE i es manifesta en contra de que el grup
parlamentari, resultant de l'eventual acord amb ICV, tinga com a
denominació principal "Izquierda
Verde". La direcció del PCE es manifestarà posteriorment
en sintonia també amb aquesta posició.
Per altra banda, la mateixa Comissió Política del 31 de
març de 2004 acorda la incorporació a la Permanent de
Presen Uran i Julian Cudero, que passaria a ocupar la secretaria de
Moviment Obrer, vacant des de gener de 2003.
En aquest procés es va desenvolupar el debat al si del PCE i IU
sobre el projecte de Tractat Constitucional Europeu. El Comité
Federal del PCE es va posicionar pel No majoritàriament
després d'un intens debat, en tant que IU es mantenia en la
indefinició tot i criticant el seu contingut. Singularment, EUPV
s'havia definit en la seua VIII Assemblea en contra del projecte a
través d'una esmena incorporada amb el suport de la
ponència, en tant que el PCPV no s'havia definit com a tal. En
les Eleccions Europees de juny de 2005, IU manté encara una
certa indefinició encara que exclou posicionar-se a favor,
però es presenta, sense un programa conjunt, en coalició
amb ICV que manté una posició més aviat favorable
i preveu incorporar-se al grup parlamentari Verd.
El resultat de les Eleccions Europees de juny de 2004, on amb una
escassa participació global perdem aproximadament la meitat dels
vots que havíem conservat en les Generals, i baixem de 4 a
2
diputats, es va considerar ja alarmant per tothom, que va coincidir en
la necessitat d'una Assemblea Extraordinària d'IU. El
Comité Nacional del PCPV, en sintonia amb les posicions
formulades pel Comité Federal del PCE, va aprovar
majoritàriament un Informe que valorava que a més hauria
estat preferible que hagués dimitit la direcció d'IU i
s'hagués format una Gestora per a abordar l'Assemblea en millors
condicions, a més de fer
una anàlisi crítica del funcionament de l'Entesa.
En el marc del corresponent debat al si d'EUPV, tot el PCPV es va
cohesionar en la defensa del document anomenat "majoritari" que
propugnava una EUPV i IU com a moviment polític i social plural
i alternatiu d'esquerres, evitant la seua reducció a una
definició estretament "verda" i incorporant l'ecologisme com una
component més de la seua pluralitat junt a la perspectiva
socialista i feminista, en sintonia amb les orientacions del
Comité Federal del PCE, i oposant-nos també a la
pretensió de convertir l'Assemblea preparatòria d'EUPV en
una Assemblea Extraordinària que qüestionara la seua
direcció. Aquesta posició va ser també
àmpliament majoritària primer al Consell Nacional d'EUPV
i després en la seua Assemblea el 27 de novembre, on es va
aprovar també una
crítica a la marxa de l'Entesa proposant anar a altra
fórmula d'aliances.
Mentrestant, la direcció d'IU es va pronunciar finalment pel No
al Tractat Constitucional Europeu, en sintonia amb el conjunt del
Partit de l'Esquerra Europea del que forma part junt amb el PCE, i es
van dissoldre les dubtes i reticències que s'havien manifestat
prèviament al respecte al si d'IU i del PCE. El Comité
Nacional del PCPV del 23 d'octubre va aprovar que "la campanya per
altra Constitució Europea i pel NO al projecte actual és,
ara, el nostre treball prioritari".
I en relació al procés assembleari d'EUPV i IU, la
Comissió Política del PCPV del 24 de novembre va acordar
per consens una llista de membres del PCPV per a incorporar-se a una
candidatura unitària per a l'Assemblea Extraordinària
d'IU, i al mateix temps va aprovar que "El PCPV
treballarà per un acord ampli, unitari i plural en
l'Assemblea d'EUPV, recolzant el treball en aquest sentit per a
l'Assemblea Extraordinària d'IU, amb l'objectiu del
rellançament d'IU com a moviment polític i social plural
i alternatiu d'esquerres. En coherència amb el nostre
compromís federal, el PCPV assumirà la posició que
fixe el Comité Federal del PCE en la seua reunió del 4 de
desembre". Aquest Comité Federal, per la seua banda, es va
pronunciar "a favor de la
renovación en la
Coordinación General y del equipo de dirección" i
sobre aquesta base la direcció del PCE va donar suport en
l'Assemblea Extraordinària d'IU a la candidatura
encapçalada per Enrique Santiago enfront de la de Gaspar
Llamazares. Tanmateix, el secretari general del PCPV Alfred Botella es
va integrar en la candidatura encapçalada per Gaspar Llamazares,
junt a la membre de la Comissió Política del PCPV Presen
Uran. Ambdós presentarien posteriorment la seua dimissió
com a membres de la Comissió Política del PCPV,
precipitant la convocatòria
del Congrés
Extraordinari del PCPV.
La posterior Comissió Política del PCPV del 10 de gener
de 2005 va elegir una nova Permanent sense secretari general i va
ratificar la seua consonància amb els acords del Comité
Federal del PCE, pronunciant-se majoritàriament per un consens
per a l'elecció de la Coordinació General d'IU sobre la
base de la renúncia de Gaspar Llamazares i en altre cas optar
per altra persona, com ara Enrique Santiago, especificant que "les
persones que propose el PCPV per
a la representació d'EUPV en el Consell Polític Federal
d'IU hauran d'estar compromeses amb aquesta posició"
i precisant que els llocs a cobrir eren la totalitat dels 8 que
representen a EUPV.
Tanmateix, una part dels membres del PCPV en la direcció d'EUPV,
que prèviament havien defensat l'elecció dels 8, es van
sumar a la proposta d'Esquerra i País d'elegir únicament
els 2 llocs que consideraven vacants, proposta que així va
resultar majoritària al Consell Polític i al Consell
Nacional d'EUPV, enfront de la proposta defensada per la Coordinadora
General d'EUPV Gloria Marcos d'acord amb el PCPV. Van estar elegits un
camarada compromés amb la posició
del PCE i el PCPV i una camarada que havia anunciat el seu suport a
la candidatura de Gaspar Llamazares.
Finalment el 29 de gener el Comité Nacional del PCPV va aprovar
els documents per al X Congrés, extraordinari, del PCPV.
D'aquest relat de l'actuació de la direcció del PCPV des
del IX Congrés es pot extraure que, encara que s'ha donat una
àmplia coincidència sobre les polítiques generals
a
desenvolupar, les confrontacions reiterades al seu si han ocupat bona
part dels seus esforços, cosa que, més enllà de
les raons d'uns i altres, l'han incapacitada per a exercir de forma
efectiva la seua funció de direcció, portant a la
situació de crisi que ha obligat a la convocatòria
adelantada del X Congrés amb caràcter extraordinari.
Ha estat especialment ressenyable la incapacitat per a impulsar la
mobilització de solidaritat amb els treballadors i treballadores
que pateixen la crisi del teixit industrial valencià, i
que
abasta a sectors fonamentals de l'economia valenciana com són el
calcer, el textil i el moble, amb casos emblemàtics com
els d'Izar-Manises i Sáez-Merino que fan paleses les
conseqüències de la globalització neoliberal
impulsada pel Tractat Constitucional Europeu. Hem tingut així
dificultats per a articular les reivindicacions i problemes quotidians
de la classe treballadora i el poble valencià amb
l'oposició global a aquest Tractat, articulació
dificultada pel suport dels sindicats majoritaris al mateix.
No és missió de l'Informe formular les propostes
polítiques i organitzatives que tenen el seu lloc al Document
aprovat pel Comité Nacional i que es debatrà al
Congrés. Però sí cal remarcar la necessitat
d'aprendre la lliçó de que, per a una direcció
efectiva del Partit, aquesta ha de basar-se en un treball
d'integració, transacció
i cerca del consens
combinat amb la lleialtat als acords
adoptats i l'articulació
del seu acompliment i
així d'un treball efectiu
de les Secretaries i els fronts
d'actuació del Partit.
Esdeveniments
polítics posteriors a l'elaboració del Document
congressual:
No és missió de l'Informe realitzar un
anàlisi general de conjuntura, que ja es conté en el
Document congressual, però sí analitzar els esdeveniments
posteriors a la seua elaboració, completant així aquest
anàlisi de conjuntura.
En l'àmbit internacional,
al final de gener es van realitzar dues eleccions sota ocupació,
en Palestina i en Iraq, en condicions de fortes restriccions de les
llibertats democràtiques. Tanmateix, en Palestina han permés elegir
un nou president, Abú Mazen, reconegut pel poble palestí
com el seu representant legítim, amb expectatives d'impulsar una
sortida pacífica de l'ocupació que hauria de rebre un
suport actiu de les institucions internacionals i dels pobles del
món. En canvi, en Iraq les
eleccions s'han realitzat amb l'oposició d'una part
significativa de la població i de la legítima
resistència a l'ocupació, que ha continuat després
de les eleccions, fent palés que la sortida de les tropes
d'ocupació és una condició necessària per a
que el poble iraquià puga organitzar-se democràticament
des del respecte a la seua sobirania, sortida que ha de continuar
essent un objectiu central del moviment mundial per la pau.
Un especial esment mereix també el resultat de les eleccions portugueses el 12 de
febrer, on junt a la derrota de la dreta i la majoria absoluta
aconseguida pel Partit Socialista Portugués, la CDU impulsada
pel Partit Comunista Portugués ha pujat de 12 a 14 escons i el
Bloc d'Esquerres ha pujat de 3 a 8 escons, mostrant que no és
una llei universal que la derrota de la dreta haja d'anar acompanyada
per un retrocés de l'esquerra real. Cal subratllar també
la
victòria electoral del Partit dels Comunistes en Moldavia, amb un 46% dels vots.
En el País Valencià
el govern del PP, sacsejat per les divisions internes del seu partit,
ha continuat i intensificat la seua confrontació amb el govern
de l'Estat manipulant temes com l'aigua i la llengua amb un victimisme
demagògic i electoralista. La manipulació
lingüística, amb una reivindicació hipòcrita
d'una identitat separada d'un valencià l'ús del qual no
promouen, l'ha portat a una confrontació tant amb el món
universitari i de la cultura com amb la mateixa Acadèmia
Valenciana de la Llengua que ells havien creat amb el suport del PSOE.
En aquest marc, cal valorar positivament el dictamen d'aquesta
Acadèmia pel que fa al reconeixement de la realitat de la unitat de la llengua amb
independència de que s'anomene valencià o català,
sense perjudici de les precisions terminològiques fetes per
l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, que tenen el
nostre respecte i suport. En tot
cas, aquest dictamen hauria de desbrossar el camí per al
reconeixement de la unitat de la llengua en la Reforma de l'Estatut
d'Autonomia, sobre la qual
s'ha arribat a un Compromís entre diverses forces
polítiques, sindicals i socials, i EUPV ha llançat una
campanya per una reforma a fons, que caldrà impulsar en la
línia del nostre projecte federal.
En l'àmbit d'Espanya i Europa, probablement allò
més destacable ha estat la campanya pel
Referèndum sobre el Tractat
Constitucional Europeu i els seus
resultats. Aquesta campanya ha tingut greus carències
democràtiques, amb una campanya "institucional" fortament
esbiaixada cap al Sí, l'ocultació de bona part del
Tractat que es presentava a votació i el ninguneig del No en els
mitjans massius de comunicació públics i privats,
solament parcialment contrarestat per una multiplicitat de xicotets
actes i per un intens debat en Internet. Cal destacar que encara que
totes les forces de l'esquerra real s'hem pronunciat pel No enfront del
Sí demanat pel centre i la dreta amb més o menys
convicció, hem estat incapaços d'articular una campanya
unitària encara que els nostres arguments eren en bona part
coincidents.
El resultat, amb un 32'2% del cens pel Sí, un 7'2% pel No (el
17% dels votants) i més del 60% que s'han abstingut o votat
en blanc, suposa una deslegitimació tant del resultat formalment
favorable al Tractat com del sistema de forces polítiques
parlamentàries que demanaven el Sí o el No.
Caldrà, en tot cas, continuar la lluita contra el projecte de
Tractat en el marc d'Europa i des del Partit de l'Esquerra Europea, i
en el marc d'una lluita global contra el projecte neoliberal i
militarista per a Europa, i en particular impulsant la campanya en defensa dels serveis públics
i contra la directiva Bolkenstein.
Essent conscients que la lluita per altre País Valencià,
altre Estat Espanyol, altra Europa i altre Món possibles
requereix de la construcció d'un referent polític unitari
de les esquerres i d'un moviment
polític i social plural i
alternatiu d'esquerres que canalitze la participació
política d'una ciutadania que es nega a combregar amb rodes de
molí.
COMISSIÓ POLÍTICA
DEL PCPV
14 de març de 2005