A.1. INTRODUCCIÓ

B. ANÀLISI DE CONJUNTURA:
    2. El marc internacional de la nostra lluita per la pau, les llibertats i els drets socials.
    3. La situació d'Espanya i del País Valencià en el marc europeu.
    4. La situació d'IU en el marc d'Espanya.

C. ALTERNATIVES:
    5. El Partit Comunista i l'alternativa d'esquerres.
    6. El nostre treball en el moviment obrer i els moviments socials.
    7. El País Valencià en el marc del nostre projecte federal.
    8. La política d'aliances del PCPV.

D. ORGANITZACIÓ:
    9. De la cohesió del Partit.
    10. Agrupacions.
    11. Comités.
    12. JCPV.
    13. Secretaries.
    14. Plans de treball.
    15. Altres modificacions dels Estatuts.

---

A. 1. INTRODUCCIÓ:

El X Congrés del PCPV per al qual s’ha el·laborat el present document pretén una recuperació del partit, superant una situació de crisi generada no només pels grans canvis esdevinguts en la política internacional, sinó també per les lluites internes dels nostres dirigents, els personalismes, la falta d'una política unitària federal respectada per tots, el desplomi organitzatiu en el moviment obrer; tot això ha anat difuminant la nostra estratègia com partit revolucionari, generant una pèssima imatge davant els militants de base i davant la societat, donant lloc a una pérdua progressiva d'influència en les diferents capes socials, que abans ens veien com partit de la classe treballadora, organitzat, coherent i seriós en els seus plantejaments en defensa de la justícia social, per a la resolució de la qual s’ha avançat en el temps a les previsions establertes en el IX Congrés. Amb aquest propòsit pretén fer conscient a la militància comunista de quins son els problemes esdevinguts des del IX Congrés del PCPV i aportar-hi solucions reflexives, consensuades i contundents per a la recuperació del partit, de la seua militància i del seu espai polític i social.

Al mateix temps, reafirmant la nostra estratègia acordada en els anteriors Congressos, i que continua vigent, caldrà emmarcar les nostres propostes en les grans línies aprovades en la Conferència Política del PCPV de 25 d'octubre de 2003 i en la Conferència Política-Organitzativa del PCE de 3 i 4 de juliol de 2004.

Així, hauríem d'esforçar-nos en articular la tàctica d'unitat democràtica en defensa de la pau, les llibertats democràtiques, els drets socials i el federalisme amb l'estratègia de convergència política i social de l'esquerra per la República amb el desenvolupament de la democràcia en el camí cap al socialisme per a anar creant una societat comunista, internacionalista, lliure i participativa, enfront de les noves formes d'explotació, opressió i dominació que sofreix la societat en el seu conjunt sota el sistema neoliberal globalitzat del capitalisme.

I en aquest marc, caldrà combinar el reforçament del paper i l'organització del nostre Partit Comunista com a referent de classe en la lluita pel socialisme i el comunisme amb l'impuls d'un moviment polític i social ampli i plural d'esquerres, com és el nostre projecte d'Esquerra Unida del País Valencià, federat en IU, integrat en el Partit de l'Esquerra Europea i participant en el moviment altermundialista contra la globalització capitalista i imperialista, unint en un programa alternatiu les exigències roges del moviment obrer, verdes del moviment ecologista, violetes del moviment feminista, blanques del moviment pacifista, tricolors republicanes i en el nostre àmbit quadribarrades del valencianisme polític, entre d'altres, articulades per la defensa de la justícia social, de la solidaritat internacional i intergeneracional i d'un nou concepte de desenvolupament humà i social, amb nous valors desmercantilitzads, alternatius i emancipatoris que condueixin a models culturals biodiversos, socialment i ecològicament sostenibles.

La personalitat i l’aportació política del PCPV s’expressa i es desenvolupa dins aquest ampli marc, projectant la nostra visió marxista de les coses a través de propostes pròpies. El PCPV irradia l’ideari comunista de cara a la militància, de cara a la societat i en cadascú dels àmbits en els quals treballem. Amb voluntat d’integració però sense renunciar a ser el que som.


B. ANÀLISI DE CONJUNTURA:

2. EL MARC INTERNACIONAL DE LA NOSTRA LLUITA PER LA PAU, LES LLIBERTATS I ELS DRETS SOCIALS:

Una característica important del nostre món globalitzat és l'estreta inter-relació entre els esdeveniments internacionals i nacionals. Enfront de la globalització del capital financer, de la deslocalització industrial, de l'homogeneïtzació cultural mitjançant el control dels oligopolis dels mitjans de comunicació i de la prepotència de l'imperialisme d'EUA i els seus aliats, la gran mobilització per la pau el 2003 va posar en peu un nou subjecte internacional enfront del militarisme imperialista. Encara que no va aconseguir impedir la guerra i ocupació d'Iraq, la seua conjunció amb la resistència iraquiana contra l'ocupació ha generat unes millors condicions per a donar la batalla als seus responsables.

En primer lloc, la força i persistència d'aquesta resistència ha empantanat a les tropes imperialistes en Iraq, dificultant el seu llançament de noves agressions militars. Així, i encara que no haja cessat el perill d'intervencions nord-americanes directes en Cuba, Veneçuela, Colòmbia i països d'Orient pròxim com Iran, Síria o Líban, ha forçat el desviament a formes indirectes d'intervenció: contra Cuba, reforçant el seu il·legal bloqueig amb restriccions de moviments de la seua pròpia ciutadania que han trobat oposició fins i tot entre la població cubana de Miami; contra Veneçuela, després del fracàs d'un colp d'Estat militar i d'un tancament empresarial, combinant la infiltració de paramilitars colombians amb el suport a una oposició reaccionària que s'ha vist forçada a entrar en el joc constitucional bolivarià del referèndum revocatori (que s'ha resolt amb la victòria de les classes populars que han votat massivament en suport de Chávez, creant millors condicions per a l'aprofundiment de la revolució bolivariana que encapçala i per a la construcció d'un bloc antimperialista llatinoamericà); contra el poble de Colombia, amb el suport a un govern vinculat als paramilitars i que ha patit el fracàs de les seues propostes sotmeses a referèndum; desestabilitzant governs amb amenaces de bloquejos i provocant que els pobles d'Orient pròxim s'enfrontin entre ells, com en el cas de Síria i el Líban. En el cas d'Haití, va aprofitar el descontent popular amb les polítiques neoliberals del govern d'Aristide per a propiciar l'atac d'unitats duvalieristes prèviament organitzades i armades en Santo Domingo, i en aquest marc segrestar al president electe i imposar a un president titella a través d'un vertader colp d'Estat, com un possible assaig del que es podria fer en altres països.

Per altra banda, des de la desintegració de la URSS i la caiguda del Mur de Berlín, un objectiu dels EE.UU. ha estat reduir l’influencia de Rusia al seu entorn. Per a aconseguir aquest objectiu, no ha dubtat en recolzar amb mitjans econòmics i institucionals tot tipus de moviment ciutadà en aquesta direcció. Així doncs, en Georgia, Ucraina i Tergikistan, darrere les irregulars eleccions efectuades pels governs anteriors, EE.UU. va aprofitar el malestar ciutadà per a que ocuparen el poder, per mitjà de dubtoses eleccions, els nous liberals afins a occident.

En segon lloc, les reiterades baixes de les tropes ocupants en Iraq han reforçat l'exigència de la seua retirada en els diferents països que van enviar tropes. En aquest sentit, la retirada de les tropes espanyoles ha estat un punt de referència que ha estat seguit successivament per altres Estats.

Dèiem en la Conferència Política del PCPV que "no hi ha tasca més urgent que aturar la mà dels assassins i dels liberticides". I aquesta tasca continua essent urgent en l'àmbit internacional. Després de la derrota democràtica del PP en les eleccions generals del 14 de març de 2004, motivada en bona mesura per la seua política internacional bel·licista, cal continuar lluitant contra les amenaces a la pau i a la democràcia en tot el món. En aquest marc cal posar en primer pla la solidaritat amb els pobles ocupats, com l'iraquià, el palestí, el saharaui, el kurd i el txetxeni, i amb els pobles que veuen amenaçat el seu dret d'autodeterminació, com és el cas dels pobles cubà i veneçolà. I cal entendre com a part de la nostra lluita la que es dóna contra els governs bel·licistes, on la població del seus Estats pot impulsar majoritàriament alternatives democràtiques recolzant opcions que puguen arrumbar el bel·licisme antidemocràtic i reaccionari dels seus governs.

Tanmateix, aquests recanvis democràtics, tot i suposar el desplaçament del govern dels elements més reaccionaris, ultradretans i fins i tot parafeixistes, no representen per si mateixos cap garantia d'una política d'esquerres en favor de la classe treballadora i els sectors populars. Pel contrari, poden suposar la continuació d'una política econòmica neoliberal al servei dels interessos de diferents fraccions del gran capital i de les multinacionals. En l'àmbit de la política internacional, això s'expressa per una banda en l'impuls de la globalització capitalista sota les banderes neoliberals, que a través de la deslocalització d'empreses (com en el cas de Sáez Merino al País Valencià) porta al capital darrere de les pitjors condicions laborals que pot trobar: és necessari, per a frenar la deslocalització d'empreses, continuar la mobilització iniciada i que propugnem propostes sindicals i legislatives que impedeixin el desmantellament industrial especulatiu, i impliquin als poders públics, políticament i econòmicament, en garantir de manera simultània el manteniment del teixit productiu i els drets dels treballadors, pressionant al govern de la Generalitat Valenciana per a exigir-li la seva aplicació. I s'expressa també per altra banda en reiterades vacil·lacions enfront de l'imperialisme nord-americà: es discrepa del llançament de la guerra contra Iraq, però després es referenda el seu resultat des del Consell de Seguretat de l'ONU, es continua donant suport a la intervenció imperialista en Afganistan o es referenda el resultat del colp d'Estat en Haití. Al mateix temps, no s'actua per a forçar als governs d'Israel i Marroc, protegits pels EE.UU., a acomplir les resolucions de l'ONU amb l'exercici del dret d'autodeterminació dels pobles palestí i saharaui, i fins i tot el dictamen judicial internacional contra el Mur de l'Apartheid en Palestina.

Som conscients alhora que el neoliberalisme, com a forma de pensament únic que va succeir a la desaparició de la URSS i els sistemes de planificació centralitzada de l'Est d'Europa, continua imposant el seu programa a través del desmantellament de l'anomenat Estat del Benestar europeu, tant pel que fa al sistema redistributiu d'imposts sobre la renda com pel que fa als serveis públics, minvats i privatitzats, i a un sistema laboral creixentment desregulat sota l'amenaça de l'atur i la generalització de la temporalitat i per tant la precarietat laboral. El resultat ha estat una major polarització social global, distanciant els nivells de renda tant entre els països del Centre i de la Perifèria com dins de cada país, convertint la pobresa, la fam, les desigualtats i la injustícia en mals endèmics als quals el sistema no pot donar cap solució.

Els comunistes pensem que l'OTAN ha perdut tota raó d'ésser amb la finalitat de la Guerra Freda i ha reforçat el seu caràcter d'organització militar agressiva que se situa expressament al marge del Dret Internacional i de la Carta Fundacional de NN.UU., a l'arrogar-se unilateralment el dret d'intervenció a nivell planetari. L'OTAN continua sent una organització que supedita els interessos nacionals dels estats europeus a la voluntat absoluta dels EUA, arrossegant a aquests països a tot tipus d'intervencions bèl·liques, normalment il·legals o il·legítimes i sempre sagnants, únicament amb la finalitat d'afavorir els interessos imperialistes d'EUA

Demanem que l'Estat espanyol abandone l'OTAN, així com la denúncia dels acords militars amb EUA i el desmantellament de les bases ianquis i de l'OTAN (com la de Bétera) en el nostre territori.

Els comunistes pensem que la política internacional ha d'orientar-se cap al desarmament, la desnuclearització i un rígid control internacional de la fabricació i venda d'armes, recuperant l'esperit fundacional de les NN.UU.

3. LA SITUACIÓ D'ESPANYA I DEL PAÍS VALENCIÀ EN EL MARC EUROPEU:

I en l'àmbit europeu, la continuació d'una política econòmica neoliberal s'expressa en un projecte de Constitució Europea amb un notori "dèficit" democràtic i social i un notori "superàvit" neoliberal i militarista.

Hem de sumar forces en una política d'aliances per a defensar la pau i la democràcia contra tot el que representa el govern de Bush i els seus aliats, amb la seva política imperialista de guerra preventiva i de retallada en els drets socials i humans.

I al mateix temps hem d'impulsar una lluita conseqüent contra l'imperialisme i la globalització capitalista i desenvolupar alternatives polítiques d'esquerres des de cada país

Hem d'impulsar la mobilització global, col·laborant amb els Fòrums Socials Mundial i Europeu, denunciant entre uns altres, l'explotació laboral dels nens i la falta de medicaments genèrics en els països pobres, anomenats del tercer món, per culpa de la rapinya insolidària de les empreses multinacionals. Exigir que es compleixin, com a mínim, els acords de Kyoto, denunciant a qui no els respecten i sobretot als països com EEUU. que ni tan sols els han signat, sent el que més contaminació produeix de tot el planeta.

Però malauradament el desplaçament del PP del govern d'Espanya s'ha vist acompanyat per una derrota de l'alternativa d'esquerres representada per IU, derrota que s'ha aprofundit en les eleccions europees, en tant que es mantenien o avançaven posicions la majoria dels demés components del Partit de l'Esquerra Europea.

En el futur immediat haurem de combinar la defensa de les mesures democràtiques i progressistes del govern del PSOE (tornada de tropes d'Iraq, paralització de la LOCE, derogació del transvasament de l'Ebre, Llei integral contra la violència de gènere, Llei per al matrimoni entre homosexuals...) amb la lluita contra les polítiques neoliberals i militaristes que impulse, com els atacs al sistema de pensions i al sistema públic de ferrocarrils i tots aquests serveis públics essencials per a la comunitat, que han de garantir els poders públics a la ciutadania i estan en vies o són susceptibles de privatització, el transvasament Xúquer-Vinalopó, l'increment de les tropes en Afganistan i l'enviament de tropes a Haití protegint el resultat del colp d'Estat impulsat pels EE.UU., i especialment el projecte de Tractat Constitucional Europeu que, aprovat en Espanya amb un notori dèficit de participació democràtica, pot ser rebutjat en altres països en que s'haja possibilitat un debat més ampli, en el marc de l'oposició a directives com la Bolkestein, lesiva per als serveis públics i que comptaria amb la cobertura jurídica d'aquest Tractat. La nostra tasca dins d'IU haurà d'orientar-se en aquest sentit per tal de superar les seues limitacions i impulsar un moviment polític i social alternatiu d'esquerres.

Cal relacionar la recuperació de l’esquerra anticapitalista o revolucionària amb la formulació de respostes efectives als grans problemes del sistema, enfront de les polítiques que aprofundeixen en l’explotació i a més s’autoproclamen com a solució als problemes que provoquen: per exemple, la desregulació laboral s’autojustifica fal·laçment com a generadora d’ocupació, vet aquí un dels pilars sobre el que es sostingué l'hegemonia del PP i sembla que és el camí a seguir pel nou Govern del PSOE.

El continuisme per part del PSOE de les polítiques neoliberals impulsades des de les institucions de la Unió Europea s'ha plasmat en l'amenaça de privatització del sistema de drassanes públiques de Izar, i especialment de Izar Manises en un País Valencià que té greument amenaçat el teixit industrial, amb la crisi de sectors fonamentals de l'economia valenciana com són el calçat, el tèxtil i el moble, provocades, en gran mesura, per la deslocalització de la producció.

El PP valencià no disposa de política industrial ni d’I+D+i, centra les polítiques d’ocupació en el treball temporal i precari, aposta per la voracitat urbanística i d’afavoriment dels interessos especulatius que està posant en perill el medi ambient (litoral ultraurbanitzat i trasllat a l’interior d’activitats amb forts impactes, com els abocadors de residus, el Pla Eòlic Valencià, etc.), utilitza el Govern de la Generalitat de forma partidista alentant conflictes entre territoris (PHN, conflicte del valencià, etc.).

Especialment greu a el País Valencià és el problema dels abusos urbanístics. Tant la Generalitat governada pel PP, com gran quantitat d'Ajuntaments governats per PP i PSOE, són corresponsables de l'atemptat contra el medi ambient que suposa aquest model de creixement urbanístic descontrolat. Un model que, de seguir desenvolupant-se, amenaça amb acabar amb els recursos naturals del País Valencià.

Així mateix, des del PCPV hem de rebutjar clarament la política de desmantellament del sector públic (especialment la sanitat i l'educació) que duu realitzant el PP des de la Generalitat en els últims anys. Tot açò dins un marc de malbaratament de fons públics en vistes a omplir les arques privades del seu entorn i buidar les públiques, generant un endeutament insostenible que posa en perill la viabilitat i la qualitat dels serveis públics. A més a més, la greu crisi interna del PP valencià (campsistes i zaplanistes) comença a fer ingovernables institucions com la pròpia Generalitat o les tres Diputacions.

Les polítiques neoliberals estan condemnant a la misèria als camperols, pescadors i ramaders. Especialment, les mesures especuladores estan destruint les hortes i convertint a l'agricultura, especialment a la familiar, en una forma de vida inviable per a milers de treballadors.

Tant el PP com els grups regionalistes (Unió Valenciana) i alguns sectors del PSPV (Joan Lerma) han ajudat a afeblir l'ús de la llengua i la cultura valencianes, recolzant-se en ocasions en autèntics disbarats com el secessionisme lingüístic i la lluita perquè les institucions espanyoles i europees reconeguin el valencià com una llengua diferent del català.

A pesar dels avanços promoguts pel PSOE en temes com el laïcisme i el final de la discriminació per motius d'orientació sexual, l'Església catòlica segueix conformant-se com un grup de pressió que pretén parlar amb el Govern en termes d'igualtat per a imposar els seus criteris morals, ideològics i econòmics al conjunt de la societat.

La participació d'extremistes islàmics en els atemptats del 11-M està servint com brou de cultiu per a una demonització injusta dels musulmans, tant els immigrants que viuen entre nosaltres, com els Estats àrabs i musulmans. En el plànol nacional, aquest rebuig o recel generalitzat serveix als interessos del capital, àvid sempre d'enfrontar als treballadors; en l'internacional, la demonització de tot el que olori a Islam serveix sens dubte als interessos imperialistes dels Estats Units i Israel.

Trenta anys després de la mort del dictador Franco, i a pesar d'accions vistoses com la retirada dels símbols franquistes dels espais públics, la recuperació de la Memòria Històrica segueix sent una assignatura pendent del Govern, amenaçada no només pels hereus polítics del franquisme, sinó per l'assumpció, per part de polítics socialistes, que qualsevol mesura d'estricta justícia històrica suposa una presumpta obertura de ferides. Entenem que no s'haurà tancat cap ferida fins que no s'haja fet justícia amb les víctimes del feixisme.

4. LA SITUACIÓ D'IU EN EL MARC D'ESPANYA:

Cal entendre que el resultat de les successives eleccions, i la situació en que ha quedat IU en el marc d'una nova situació política, tanca un cicle polític que després de successius increments d'incidència social i electoral enfront dels primers governs del PSOE, ha portat a una declinació persistent durant el període de govern del PP, fins a dur-lo a una situació de similar incidència a la que tenia el PCE en 1982. Les darreres eleccions han mostrat que, per a molta gent i sectors socials que van donar suport a EUPV i a IU en el període anterior, aquestes han deixat d'ésser vistes com a necessàries. I és important destacar que els mals resultats d'IU s'han donat tant amb una elevada participació electoral en les eleccions generals, com amb una elevada abstenció en les eleccions europees: en una i altra situació s'ha reforçat el bipartidisme, amb una forta bipolarització entre el bel·licisme antidemocràtic del PP i el pacifisme democràtic que ha espentat la victòria del PSOE. Les actuacions antidemocràtiques del PSOE, instant la il·legalització de la candidatura d'HZ en les europees o reprimint als immigrants en Barcelona, no han portat a reforçar l'alternativa d'una IU que ha donat una feble resposta a aquestes actuacions. Així mateix, la difuminació del fil roig en IU, expressada en fets com la denominació prioritàriament "verda" del grup parlamentari i en una coalició sense programa comú amb ICV, producte de decisions no democràtiques doncs l'afiliació no hem participat en els inexistents debats previs, no ha afavorit que es veiés com una alternativa nítida al projecte neoliberal i militarista del Tractat pel qual s'estableix una Constitució per a Europa i davant del qual no va saber dir un No sense circumloquis.

La recuperació d'IU no passa per una redefinició ideològica "ecosocialista", "ecopacifista" o que prime el verd sobre el roig, ni menys per l'adopció de formes organitzatives pròpies d'un partit polític que minven seua pluralitat. Passa, pel contrari, per la recuperació del seu impuls originari com a moviment polític i social plural i nítidament d'esquerres, obrint-se als moviments socials, però en primer lloc als que qüestionen la monarquia, l'imperialisme i el sistema capitalista, de manera que aquests la puguen veure, no com un complement del partit en el govern, sinó com una alternativa d'esquerres a les seues polítiques contràries als interessos de la classe treballadora o eventualment subordinades a l'imperialisme nord-americà o a les elits del poder...


C. ALTERNATIVES:

5. EL PARTIT COMUNISTA I L'ALTERNATIVA D'ESQUERRES:

Correspon al Partit Comunista, utilitzant l'eina teòrica del marxisme i l'eina pràctica de l'organització de la lluita de la classe treballadora, donar una resposta revolucionària a les diferents formes d'opressió, explotació i dominació política, econòmica, social i familiar del ser humà, des de la seua independència dels poders dominants, al temps que treballa per la construcció d'una alternativa d'esquerres a aquests poders. Per a aquesta alternativa d'esquerres que cal anar construint amb els treballadors i amb altres forces socials i polítiques, el PCE ja va definir i va aprovar en el seu XIV Congrés, en el “Manifest del PCE per a l'esquerra”, les seves pròpies propostes programàtiques, encara que deguin ser desenvolupades i actualitzades.

Com es deia en aquest “Manifest”, treballar per la fi de l'explotació i l'opressió, per una humanitat sense classes i sense Estat, és una opció que s'assenta sobre bases objectives, i que ha d'informar la nostra pràctica quotidiana, rebutjant que la confrontació competitiva i insolidària sigui la base del progrés social, i que l'Estat sigui l'instrument central per a l'emancipació humana.

La transformació de la societat, prosseguia el Manifest, haurà de ser obra de l'actuació conscient i voluntària de les persones que componen aquesta societat, a través d'una autèntica revolució de la majoria.

En aquest procés, els mecanismes electorals democràtics de conformació de la voluntat col·lectiva hauran de ser no només respectats, sinó desenvolupats al màxim, de manera que permetin corregir les accions de govern i substituir als governants que s'apartin de la voluntat majoritària.

Al mateix temps, som conscients que el desenvolupament d'una voluntat emancipatòria col·lectiva no pot circumscriure's als processos electorals ni ser resultat de la simple recepció de propaganda política. Per contra, aquesta voluntat només podrà desenvolupar-se de forma activa a través de la mobilització social i de la pràctica quotidiana per la millora de les condicions de vida que, impregnades de valors emancipatoris, vagen articulant l'autoorganització social en un procés de superació del mercantilisme i de l'estatalisme. Impulsar aquest procés és la tasca i l'objectiu dels comunistes.

Cal entendre la construcció federal d'un moviment polític i social alternatiu en una doble dimensió: la territorial i la de la pluralitat política i social. En aquest sentit, el nostre Partit, el PCPV i el PCE, ha d'aparèixer de forma clara com un dels components federats, tant en EUPV i IU respectivament com en qualsevol formació política més àmplia en la qual s'incloguen. I ha d'aparèixer en tant que, com organització dels comunistes, som l'expressió més clara del fil roig que és essencial per a la construcció d'una alternativa d'esquerres, en tant que la transformació social ha de descansar sobre una organització alternativa del treball que tinga com a protagonista a la classe treballadora. I és al voltant d'aquest fil roig de la centralitat del treball que s’ha de entreteixir el verd de l’ecologisme, el violeta del feminisme, el blanc d’un pacifisme basat en la justícia i que no es redueix a la mera absència de guerra, la perspectiva llibertària de la lluita contra tota mena d'opressió i la resta de tendències de l'esquerra transformadora. Doncs la necessària organització alternativa del treball ha de fer possible la preservació i la reproducció de la vida i dels recursos naturals, amenaçats per la persistència del sistema capitalista, així com fer efectiva una igualtat real de drets i una autèntica llibertat de tots els éssers humans, dotant així d'un sentit de classe a l'ecologisme, el feminisme i el pacifisme que recolzem. Naturalment, som conscients que en la pluralitat de les esquerres es configuren diferents centralitats, i no pretenem imposar la nostra perspectiva comunista, però reivindiquem el dret a defensar-la al si d'un moviment polític i social plural i federal. En aquest marc, hem de contactar directament i organitzar a la gent motivant-la amb propostes reivindicatives que milloren el seu estatus laboral-personal-social i hem de treballar en aquest sentit al si dels sindicats, aportant les nostres propostes discutides en els òrgans del partit i proposant-les a EU/IU per tal que les porte a les institucions.

En aquesta tasca, caldrà reforçar el nostre Partit, que, com es deia en les conclusions del "Manifest del PCE per a l'esquerra" aprovat al seu XIV Congrés, amb el qual s'obria la "Proposta del PCPV per a l'esquerra valenciana" aprovat al seu VII Congrés, ha de ser "Un partit organitzat sobre la base d'un federalisme democràtic, els membres del qual reflexionen i debaten lliurement i actuen units en tots els àmbits i a tots els nivells de la societat, dins de diversos moviments polítics i socials, fixant autònomament les seues posicions en cadascú d'ells, i inequívocament compromés en l'àmbit de l'Estat Espanyol amb l'alternativa política que representa Izquierda Unida". Aquest, i no un altre, és el sentit de la cohesió que necessitem, indestriable del compromís ètic amb els objectius del Partit.

Aquesta cohesió, cimentada en el lliure debat intern, és efectivament necessària per a que el nostre Partit acomplisca la seua insubstituïble funció en la lluita ideològica i teòrica pels nostres objectius federalistes, republicans, socialistes i comunistes, dotant-se a l'efecte d'una política efectiva de Formació i Comunicació que pose als seus membres en condicions per a portar-la a cap i projectar-la cap al conjunt de la classe treballadora i de la societat. Per al que hauríem d'adquirir i crear els mitjans que facilitin aquesta formació.

Lenin deia que les idees no viuen sense organització i és aquesta una realitat, però també és real que sense persones formades política i ideològicament, l'organització pateix una debilitat important.

Per tal com el PCPV peca d'una debilitat organitzativa important, no podem més que recuperar com element clau la formació en el partit, per a reforçar l'organització amb una formació oberta i plural que done peu a discussions polítiques, que vagin construint a poc a poc una organització més forta tant organitzativament com ideològicament. Aquesta formació ha d'anar encaminada a que els i les militants comunistes tinguen les eines adequades per a poder donar respostes a les qüestions concretes amb les quals s'enfronten diàriament en la societat.

El principal instrument que posseeix un comunista és la formació, i aquesta ha de ser contínua, la formació no solament ha d'anar orientada cap als joves militants, sinó també als més veterans, i haurà de fomentar les discussions teòriques i polítiques i acabar amb les discussions personals i el sectarisme, que no es basen en cap tipus de tesi marxista.

6. EL NOSTRE TREBALL EN EL MOVIMENT OBRER I ELS MOVIMENTS SOCIALS:

A) MOVIMENT OBRER:

Partim de la convicció que el PCPV ha de tenir la seva pròpia política de moviment obrer i dirigir-se amb ella al conjunt de la classe treballadora. En contra del que es va anomenar “pensament feble”, que tanta polseguera va aixecar en una part substancial de l'esquerra, per a nosaltres, la classe treballadora, encara que avui puga ser substancialment més complexa i fragmentada, abastadora de grups socials més diversos i amb vivències i graus de consciència molt diferents, no només segueix existint com classe, sinó que conforma el subjecte revolucionari central. Això no vol dir que els obrers hagin adquirit ja consciencia de la seua capacitat revolucionària, ni tan solament que hagin adquirit plenament consciencia de classe.

Des de fa gairebé tres dècades s'han anat desenvolupant en el món laboral noves formes d'organització del treball que comporten noves possibilitats de constitució del moviment obrer, al mateix temps que noves dificultats organitzatives per al mateix i una percepció distinta dels treballadors de la seva inserció en el procés productiu. S'ha produït una progressiva substitució de les formes fordistes i tayloristes d'organització del treball amb una explotació intensiva i altament disciplinada de la mà d'obra dintre de grans concentracions fabrils per formes noves, i en els sectors més desenvolupats, més flexibles. Aquest és el cas del toyotisme, en el qual es dóna una major implicació del treballador en el conjunt del procés productiu, importen més les seues qualitats individuals, la seua subjectivitat i hi ha un nou ús de la labor dels equips. Tot això combinat amb l'aparició de l'anomenada fàbrica-xarxa, multiplicació dels centres de treball. Aquests canvis hem de saber que són el resultat de l'intent del capitalisme de reorganitzar-se en funció de bona part de les lluites obreres del segle XX. No obstant això, al costat de nous sistemes del toyotisme, reapareixen àrees de treball molt poc qualificat, de terrible explotació de labors físiques, sense drets, amb contractes volàtils o sense contracte, de treball submergit, etc. I tot això es combina amb zones de gran concentració fabril en condicions de pràctica esclavitud en el Tercer Món. I és que en l'arrel mateixa de l'organització postfordista del treball es troba la voluntat de descentralitzar les empreses a través de la creació de “fàbriques difuses” (amb sistemes de subcontractació d'empreses on no són vigents els mateixos drets que en la "fàbrica mare”) i de l'augment de la autonomització dels treballadors, el creixement de facto de la jornada laboral, encara que legalment es redueixi, i altres mètodes que dificulten la lluita obrera i intensifiquen l'explotació.

Les noves formes d'organització del treball no han variat el nucli del sistema capitalista: l'explotació del treball humà a través de l'extracció de plusvàlua que s'assenta sobre la propietat privada dels mitjans de producció col·lectius. Per això tota acció reivindicativa ha de tenir com horitzó la reapropiació pels treballadors dels mitjans de producció, sent en aquest sentit el cor de la lluita de classes. Així mateix, és també una lluita per conquistar espais de poder per a la classe obrera enfront de la classe dominant, sense que la lluita i la conquesta necessària de les reformes parcials ens faci perdre la certesa que només acabant amb la dominació capitalista a través de la reapropiació del poder que posseeix la classe burgesa, es farà efectiva l'emancipació de la classe treballadora i la totalitat de la humanitat.

El que acostuma a anomenar-se globalització és una nova fase de l'imperialisme en la qual s'han aguditzat de forma brutal els mecanismes d'explotació de les capes populars de tots els països i s'ha buidat de contingut la democràcia, fins i tot entesa aquesta en la seua significació més pròpiament formal. Les grans corporacions transnacionals augmenten la seua influència en el poder polític dels estats, no eliminant-lo com es diu, sinó usant-lo de manera directa per als seus interessos: suprimint drets socials, costos laborals, desmantellant serveis públics, apropiant-se d'empreses estatals, anul·lant lleis de protecció del medi ambient i qualssevol altres que suposin una trava per a la penetració dels mercats. Paral·lelament, les oligarquias financeres internacionals han imposat per tot arreu la seva visió del món, impregnant amb ella a amplis sectors que s'autodenominen d'esquerres i del moviment obrer tradicional. Han aconseguit fraccionar la classe obrera en la majoria dels països, enfrontant a treballadors nadius amb treballadors immigrants, treballadors en vaga o en lluita pels seus drets amb la resta de treballadors als quals s'engloba en el concepte indeterminat de consumidors, empleats públics contra els altres, treballadors fixos contra precaris, etc…

Ha de quedar clar doncs que el fil conductor que fonamenta el nostre projecte és situar al ser humà en el centre d'una política de classe, anticapitalista, i que aspira a impulsar la democràcia i el socialisme, entorn del qual s'estructuren els elements centrals d'una línia política transformadora i revolucionària.

La globalització capitalista posada en primer ordre com a font constant de generació de contradiccions del sistema ha de ser eix fonamental del nostre treball al món del treball. Malgrat la complexitat i heterogeneïtat de la classe treballadora, la desestructuració del moviment obrer i la aclaparadora influència de l’ideari consumista, la globalització produeix fenòmens concrets en els quals hem d’aprofundir per a treure’n les eines teòriques i pràctiques necessàries per articular la resposta col·lectiva dels treballadors i de les treballadores. La deslocalització d’empreses, el dumping social de les economies que volen fer-se un lloc al mercat global, el tarannà neoliberal de les normes europees que regulen la competència, etc., amenacen tots i totes els i les treballadors/es, independentment de quin siga el seu contracte (fixe, temporal, etc.), de les seues condicions laborals, del seu status dins l’empresa i inclús de la seua capacitat adquisitiva. L’amenaça del tancament d’empreses, de l’atur massiu, del retrocés en el nivell adquisitiu, etc., és un camp abonat per a la generació d’una nova consciència col·lectiva. Les lluites seran col·lectives o no seran. La globalització pot tenir la virtut d’homogeneitzar per la por allò que estava separat per l’individualisme consumista.

El PCPV ha d'ésser capaç de treballar en aquest immens camp de possibilitats amb intel·ligència. No hem d’oblidar que els efectes negatius d’aquestes contradiccions capitalistes de la globalització són molt diversos, i a voltes les respostes que generen entre la classe treballadora són imprevisibles. D’això en saben molt els moviments ultradetrans i neofeixistes ( Le Pen per ex.), els quals han utilitzat les frustacions i pors de les classes més desfavorides derivant-les cap l'ultranacionalisme, la xenofòbia i, en general, el rebuig a allò que ve de fora. Així doncs, tenim una doble tasca: en primer lloc, l’elaboració teòrica i la posada en pràctica generant una consciència col·lectiva que s’enfronte a les contradiccions de la globalització des dels nostres postulats marxistes. En segon lloc, combatre el perill que el creixent descontent s’enfoque cap a les opcions neofeixistes i xenòfobes que, en el fons, acaben fent-li el joc al sistema.

En aquest sentit el moviment obrer ha de ser part activa del moviment antiglobalització capitalista i el nostre treball com comunistes ha de ser estar amb uns altres al capdavant per a dirigir aquest moviment cap a la presa de consciència de quina és l'essència de la lluita, que no és altra que la lluita de classe. Es tracta de conduir aquest moviment a una confrontació que vaja més enllà de les mobilitzacions panfletarias i puntuals. L'antiglobalització no ha de ser una moda, ha de tenir al seu si el contingut ideològic que li done el seu sentit i que els comunistes al llarg dels nostres anys de formació, presa de consciència i lluita dintre del moviment obrer hem conegut. El moviment antiglobalització i el moviment obrer es necessiten fins al punt que si el primer es queda en un perfil vague, sense contingut de classe, corre el risc de diluir-se o fins i tot ser absorbit a trossos pel sistema; i si el moviment obrer no aborda el caràcter anticapitalista i internacionalista de la lluita antiglobalització, pot acabar per enquistar-se i divorciar-se de la seua pròpia base social de manera permanent.

El nostre treball al si del moviment obrer ha d'estar dirigit a recuperar l'orientació política de transformació del sistema. Hem d'evitar el sindicalisme que es limita a gestionar les pèrdues, que ha perdut el nord transformador al distanciar-se de les forces polítiques d'esquerra, especialment IU i el PCE. Hem de defensar en el si sindical que el fonament de l'avanç del moviment obrer és la mobilització social més que la negociació, el que no exclou la negociació concreta, sobre la base de la força adquirida per la mobilització per a garantir la conquesta dels drets. Entesa sota aquesta dinàmica de lluita de classes, no es tracta de renunciar a les millores socials que puguin aportar les negociacions, però sí de tenir sempre present en l'acció, no només les petites concessions que el capital realitze, sinó la posició de fortalesa o debilitat en que queda la classe obrera.

En particular la reapropiació activa dels mitjans de producció ha de ser també una alternativa concreta enfront de l'amenaça de tancament d'empreses, en processos de deslocalització, combinant l'acció en les empreses (vagues, ocupacions, etc.) amb l'activitat política en les institucions, orientada a produir canvis legislatius (promovent l'autogestió) i el pas total o parcial al sector públic de les empreses que requereixin aportació de fons públics o que suposen un control dels sectors de producció estratègics de l'Estat.

Encara sent conscients del gir ideològic que la majoria de la Direcció està imprimint a CCOO i de l'allunyament progressiu de la direcció del sindicat respecte dels objectius que han de guiar un sindicat obrer, com ha quedat de manifest recentment amb la campanya de CCOO-PV a favor de la Constitució Europea, entenem que és en aquest sindicat on preferentment hem de desenvolupar la política sindical del Partit, per la senzilla raó que són les característiques que CCOO reclama en els seus principis i en els seus documents les que considerem necessàries per a desenvolupar un sindicalisme de classe. Al mateix temps no hem d'oblidar que segueix sent un sindicat majoritari i que hem d'estar amb els treballadors per a tractar de millorar les seues condicions de vida i no provocar sectarismes ideològics inútils per al conjunt dels treballadors i treballadores. Recuperar en CCOO els principis fundacionals de sindicat de classe, assembleari, participatiu, democràtic i unitari, es fa avui més necessari que mai des de la perspectiva de l'organització i la mobilització dels treballadors i treballadores en la seva lluita contra les polítiques agressives dissenyades pel neoliberalisme. Recuperar la iniciativa i influència dels comunistes en la central majoritària és un objectiu de primer ordre, acabar amb el conformisme que ha caracteritzat les polítiques d'aquesta central sindical en els últims anys, amb la censura, dissolució de sindicats contestataris a la línia emanada dels òrgans dirigents, expulsions, etc. de forma que ningú es veja marginat en raó de les seues idees. La lluita contra el capital, per un futur d'emancipació, requereix del Partit el disseny d'alternatives per al moviment obrer i la intervenció conscient, amb les nostres propostes.

Sent CCOO el sindicat on preferentment desenvolupem els comunistes la nostra activitat sindical i on orientem el treball dels nostres militants, és cert que en els últims anys un bon nombre de comunistes ho han abandonat, bé com a conseqüència de mesures repressives internes, bé per rebuig cap a les polítiques del sindicat, i van buscar altres sindicats de classe, o van articular altres expressions sindicals aspirant construir el sindicat que els comunistes veníem defensant. El PCPV valora i dóna suport al treball d'aquests camarades que segueixen treballant sindicalment des d'una perspectiva de classe en altres organitzacions i reconeix les seues aportacions a la lluita de la classe obrera.

El PCPV durà les seues propostes al moviment obrer contant amb quants camarades treballen al si d'agrupacions sectorials o d'empresa i sindicats de classe i desplegarà quants esforços siguen necessaris per a contribuir a la unitat sindical, base fonamental de la unitat dels treballadors.

Per a ser aquest instrument de conscienciació dintre de les estructures sindicals i en el conjunt de la classe treballadora el partit ha d'organitzar als seus militants perquè contin amb els mitjans i la formació necessaris per a treballar en el sindicat i en les empreses. Seguint aquestes pautes el Partit potenciarà, des de la secretaria d’organització en col·laboració amb la de moviment obrer, la creació d’agrupacions d’empresa i la coordinació entre elles així com la celebració d'assemblees sectorials comarcals de branca o territori que coordinen, des de les secretaries de Moviment Obrer, el treball dels i les nostres camarades al si dels sindicats en els quals militen.

Hem d'arribar als comités d'empresa i per a això el primer és contar amb un llistat dels militants membres de comités i aquells que no pertanyin instar-los a participar en la lluita sindical al si de l'empresa agrupant-se amb altres militants si existeixen en la mateixa empresa, polígon o àrea d'activitat industrial.

El partit s'ha de comprometre a dotar a aquests grups de militants de la formació i informació que facin possibles la unitat d'acció i de discurs. Per a aquesta labor no podem oblidar les noves tecnologies, fonamentalment el correu electrònic que ens permet una ràpida i eficient interconnexió. En aquest sentit des de la secretaria de moviment obrer es farà arribar a aquests grups de militants tant les resolucions del partit com els seus òrgans d'expressió com són el Mundo Obrero i Nuestra Bandera, tant perquè es formen com perquè coneguen la política del Partit i perquè la difonguin entre els companys. Els militants hem de ser l'avantguarda de la classe obrera per a fer arribar el nostre discurs des del més aïllat treballador d'una petita empresa fins a les direccions sindicals.

Des del PCPV hem de dirigir-nos amb un projecte actualitzat, però sense oblidar la tradició marxista, al conjunt de treballadors i treballadores, tant als no organitzats com, especialment, als organitzats en els sindicats de classe i fins i tot en altre tipus d'organitzacions socials de la classe obrera, proposant els següents eixos de mobilització. No és qüestió aquí de fer una llista de reivindicacions tancada sinó d'assenyalar els eixos que podrien permetre que el moviment obrer reprengués l'ofensiva social:

• La lluita per la plena ocupació, estable, segura, amb drets i de qualitat, que suposa:

• Reducció de la jornada a 35 hores per llei en còmput setmanal i sense disminució salarial. Del que es tracta és d'assolir una redistribució de l'increment de la riquesa social procedent del desenvolupament tecnològic a favor de la classe treballadora. També d'enfortir la posició de la classe tant per a la pressió social com per a la negociació de millores en les condicions laborals, a part que és l'única proposta que incrementaria l'ocupació de manera estructural.
• Supressió de les hores extres excepte les de força major, jubilació als 60 anys amb el 100% de la base reguladora, acabar amb la pluriocupació.
  
• Supressió de les ETTs. En aquest punt no caben propostes intermèdies de reforma; el tràfic de mà d'obra, que és com les definia l'article anterior de l'Estatut dels Treballadors, solament pot ser eliminat.
• Eliminar les discriminacions en raó al sexe, raça o qualsevol altra raó. Plens drets laborals i socials als treballadors immigrants.
• Acabar amb la sinistralitat laboral. Regular les contractes i subcontratas.

• La defensa del sistema públic de pensions. Per uns serveis públics de qualitat (ensenyament, sanitat, xarxes assistencials, etc..).

B) MOVIMENTS SOCIALS:

Tant dintre dels moviments socials emergents com en els tradicionals, hem d'aspirar a convertir-nos en un referent de l'esquerra radical i alternativa, revolucionària, anticapitalista i internacionalista. Els moviments socials tendeixen a ser controlats pel sistema mitjançant la seua institucionalització, atorgant subvencions, etc, o simplement aglutinen el descontentament, sent conscients que el descontentament solament pot generar revoltes efímeres, mentre que la formació i organització de les consciències és la que possibilita una mobilització sostinguda, sent així el veritable germen revolucionari.

L'aspiració revolucionària del PCPV es concreta a atorgar prioritat a la mobilització social, a l'organització, a la construcció d'alternatives i a la lluita ideològica. Proporcionant aquesta mobilització social el suport de la representació institucional i altres formes de representació política, que han de ser la veu de l'organització i mobilització de les capes populars per a la seva emancipació.

L'aportació de les nostres propostes, valors polítics i tradició de lluita, han de traduir-se en una hegemonia del partit basada en el consens, i mai en una imposició de majories o forces, que puguen posar en perill la pluralitat del distints moviments socials. Però això solament és possible si aconseguim la coordinació dels comunistes, que participen activament en els moviments socials, en estreta relació amb les línies d'actuació marcades pel partit.

L'esquerra que el PCPV representa és una esquerra que aspira a la transformació de la societat, una societat sense classes. Som anticapitalistas, antiimperialistas, ens qualifiquem com uns altres ho fan de ser antisistema, amb la diferència que només ser comunista aglutina la tradició roja, verda, violeta, sense contradiccions, amb perfecta coherència i presentant una alternativa de vida, un sistema més just.

En molts casos la mobilització social aspira a la millora del sistema, a una millora en la gestió dels recursos, però nosaltres aspirem a la superació del propi sistema capitalista, perquè és l'arrel de les desigualtats socials, econòmiques, de gènere, de territori, etc…que només es podran corregir realment suprimint el sistema generador de les desigualtats, no mitigant els seus efectes. El que no exclou que entenguem que les conquestes socials parcials que s'aconsegueixen amb la lluita són passos cap a davant, però no podem convertir-nos en mers defensors dels drets ja adquirits, hem d'anar més enllà, plantejant l'eliminació del sistema, per a poder portar a terme altre món millor, perquè la nostra responsabilitat és demostrar que altre món és possible.

El PCPV ha d'elaborar anàlisis i alternatives, i impulsar la més àmplia participació de tot el partit en la societat i les seues organitzacions, plataformes i moviments, organitzant als seus militants per a portar a terme la política del partit. A més d'impulsar les campanyes que es creen necessàries de forma plural cap al conjunt de la societat. I instant als càrrecs amb responsabilitats polítiques o institucionals a redoblar els seus esforços i presència en els moviments socials, com conductors de la veu de la mobilització social, a través dels aparells polítics o institucionals. Per a això és convenient que no copen més llocs dels que són capaços de portar a terme, no en el seu caràcter merament representatiu, sinó instrumental.

La nostra coherència política, no solament ens insta inevitablement a la participació activa dintre dels moviments socials, sinó que la nostra actuació no ha de ser merament testimonial sinó conductora de la política elaborada pel partit, que amb transparència democràtica hem d'elaborar entre tots els comunistes.

Moviment Ciutadà:

Els primers brots veïnals van ser brots polítics, el moviment ciutadà estava estretament lligat a la militància de partits d'esquerres. Pel que no hem de tenir temor de fer tornar a les nostres associacions de veïns una consciència política crítica, que desperte les consciències dels nostres conveïns. Les Associacions de Veïns són un moviment ciutadà que compta amb una perllongada tradició de lluita (on el Partit va ocupar i ocupa un paper important) per un replantejament de les ciutats unit al model de societat que volem aconseguir, i com espai necessari d'actuació dels ciutadans i ciutadanes que desperte les seues consciències critiques i potenciï els valors de la democràcia participativa.

Pel que no podem més que ser la veu, tant en el carrer com en les institucions a les quals tinguem accés, de propostes concretes impulsades per importants moviments ciutadans, que amb les seves formes d'actuació posen en tela de judici la nefasta política de moltes d'aquestes institucions, guiades pels grans interessos especulatius del capitalisme.

El treball del PCPV als barris i a les AA.VV. ha d’estar ben definit perquè no podem perdre de vista una sèrie de fenomens que avui afecten al moviment veïnal: per una banda, la crisi de representació de les mateixes. En la major part dels casos les AA.VV. estan representades per molt poca gent del barri, els quals ens han servit d’interlocutors en temes importants. A posteriori hem patit el posicionament en contra i la contestació de la gent del barri no articulada en l’AA.VV. La participació sense representativitat és un arma de doble fil.

Respecte al recolzament i treball amb plataformes que persegueixen objectius reivindicatius, és del tot necessària. Si no estem, s’ens tira de menys.

Així mateix, donada la transcendència de l'educació per a formar ciutadans lliures i la submissió en el nostre país als ancestrals compromisos entre Església i Estat, el Partit deu tenir com una de les seves prioritats estar organitzat en tots els sectors de l'ensenyament per a proposar un model educatiu públic, laic i solidari.

Hem de participar en la defensa de la Sanitat Pública.

Hem de treballar en la millora dels Serveis Socials públics i entre tots els col·lectius cal destacar, per la indefensió en la qual es troba un gran nombre de ciutadans a causa de deficiències físiques o psíquiques, el qual formen les persones amb discapacitat física i/o psíquica. El Partit ha de defensar i promoure programes de formació i d'inserció laboral per a la seva integració total i la defensa dels seus drets i interessos.

No podem oblidar la creixent arribada de treballadors immigrants, que sofreixen doblement les desigualtats per la seua condició d'obrers i estrangers. Hem de potenciar la seva participació en les lluites obreres, fomentant les Associacions d'Immigrants, que no s'han de veure com ghettos, sinó com plataformes que ajuden als nouvinguts a integrar-se entre nosaltres. Cal recordar que el racisme és una eina molt eficaç del capital, que manté a l'immigrant en una situació d'inferioritat i desemparament, convertint-los en bocs expiatoris de les injustícies del sistema, desviant als obrers del seu únic enemic de classe, que és el capital. La lluita contra el racisme no ha de quedar-se en allò folklòric, sinó que ha d'anar més enllà, ensenyant o recordant als obrers que per sobre de les fronteres, les races o les religions, estan els interessos de classe.

Moviment Pacifista:

La nostra aposta per la pau, la desmilitarització i el desenvolupament d'una cultura de convivència pacífica entre els distints pobles, és el que defineix el nostre caràcter antiimperialista, íntimament lligat a l'anticapitalisme, atès que hi ha una estreta relació entre l'imperialisme o neocolonialismo existent, i les crisis econòmiques del capitalisme: les mutacions experimentades per l'imperialisme no van donar lloc a una economia no imperialista, sinó a un nou règim global de dominació, que no descarta la dominació de mercats amb les armes, com és el cas a l'Iraq.

Per això el pacifisme conseqüent ha de conduir a l'anticapitalisme, perquè el sistema capitalista és un sistema de guerra i de violència en les seues estructures.

Moviment Feminista:

El feminisme és part fonamental de tot projecte transformador i revolucionari, per això assumir les tesis emancipadores del feminisme no és una qüestió que afecte solament a les dones del Partit, es tracta de transversalitzar amb la perspectiva de gènere tota la política del PCPV en una nova síntesi al costat del potencial alternatiu de l'ecologisme polític i el pacifisme.

El món en el qual vivim se sustenta en dos pilars fonamentals generadors de desigualtat, el capitalisme neoliberal i el patriarcat. El sistema econòmic dominant actual se sosté en un model d'explotació patriarcal, on les dones sofreixen en major mesura la precarietat laboral, l'atur, la pobresa i la violència. Sense necessitat de citar les fonts estadístiques que parlen de la situació de la dona en el Tercer Món, en el mal anomenat primer món els barons cobren un 25% més de salari per idèntic treball, l'atur femení és molt major que el masculí, la contractació per a determinats llocs segueix sent tan discriminatòria com els ascensos dintre les empreses per al sector femení. En resum, la precarietat laboral s'enceba en les dones, que sofreixen en major mesura un sistema econòmic injust, pel que el PCPV no concep altre tipus de feminisme que no sigui el feminisme de classe.

El treball que ha de portar a terme el moviment feminista del PCPV ha de ser de dintre cap a fora, conscienciant en primer lloc als nostres camarades i després a la societat, de la necessitat d'una lluita feminista l'eix fonamental de la qual es base en la lluita de classes i la igualtat real de gènere.

Moviment Ecologista:

El sistema de producció capitalista basa el seu desenvolupament no només en l'explotació de l'home, sinó també en la dels recursos naturals. El seu model de desenvolupament insostenible ens està duent a la desaparició dels recursos naturals i posa en perill el futur del planeta.

El capitalisme no només s'ha apropiat dels mitjans de producció col·lectius, sinó que ara, mitjançant l'imperialisme i l'ús de la guerra, també s'està apropiant dels recursos naturals.

Aquest model de desenvolupament que esgota els recursos no renovables i esprem els renovables, que amb els desfets i residus dels hiperconsumidors enverina tot el planeta i obri cada vegada més la bretxa entre països consumidors i els empobrits; aquests, sense gaudir del festí alienant, sofreixen les pitjors conseqüències: expoli dels seus recursos, si és necessari manu militari, i abocador dels verís produïts.

La superació d'aquest model capitalista d'explotació només pot realitzar-se per mitjà de la lluita de classes per a arribar a el socialisme. I és aquesta lluita pel socialisme la que duu inherent la lluita per un ús racional dels recursos naturals. El “conservacionisme” pot no ser revolucionari, però l'ecologisme polític és per definició una força transformadora i d'esquerres doncs postula un canvi econòmic i polític fora del marc capitalista: una nova manera de producció, unes noves relacions de producció i una nova cultura en la qual no cabi l'explotació dels éssers humans i dels ecosistemes, i en la qual la responsabilitat individual i col·lectiva i la solidaritat internacional i intergeneracional siguin el motor d'una democràcia autènticament participativa on necessàriament es respecten els drets de les diverses col·lectivitats i dels seus suports físics, és a dir en un nou sistema que per a nosaltres és el comunisme.

Moviment de d'alliberament sexual:

Sent el nostre projecte comunista l'emancipació de totes les persones oprimides, és d'estricta necessitat i justícia que totes i tots els comunistes assumim la defensa del lliure desenvolupament de l'afectivitat humana, rebutjant la reducció d'aquesta al marc de la família tradicional basada en imposicions ancestrals de l'Església Catòlica.

Per tot això, es fa imprescindible l'adhesió dels i les comunistes a la lluita pel lliure desenvolupament de l'afectivitat en cadascun dels individus, així com la plena equiparació de drets entre totes les persones, siga com siga la seua orientació sexual.

Moviment contra la globalització capitalista:

En els últims anys hem assistit al naixement d'un moviment que ha sabut aglutinar el descontentament que el sistema capitalista estava sembrant. El moviment antiglobalització és ara per ara el moviment de moviments, encara que la major part d'aquest moviment està encara sense organitzar. El PCPV dóna suport a la proposta plantejada pel president Veneçolà Hugo Chávez en el darrer Fòrum Social Mundial en Porto Alegre sobre la necessitat de passar a una nova fase, la de la mobilització antimperialista i la construcció del socialisme allí on les forces populars antimperialistes assolisquen el poder.

És necessari que la primera tasca del PCPV siga la d'articular els mecanismes necessaris per a organitzar i mobilitzar a tots aquells i aquelles que pretenen treballar per la construcció d'altre món possible, influint amb la nostra ideologia i formació en el rumb anticapitalista que aquest moviment ha de prendre. En aquest sentit constatar que després de la guerra de l'Iraq, bastants de les estructures del moviment han abandonat bona part de les seues tasques pròpies para centrar-se en aquest tema, la qual cosa demostra que no existeix una plena conscienciació d'oposició al nucli central de la ideologia capitalista. El que no implica que la lluita no puga obrir diversos fronts legítims, sinó que al mancar d'un nucli ideològic i organitzatiu concret, cauen en contradiccions, les quals poden dur el moviment a la seua atomització o desaparició. D'aquesta forma els eixos del nostre treball en el moviment des dels col·lectius on també participem i especialment com militants comunistes, passen per:

• Lluita per la pau, contra la guerra preventiva
• No a aquest Tractat Constitucional Europeu
• Derogació del mal anomenat Deute Extern, que no és més que un mecanisme d'explotació neocolonial.
• Imposició d'un impost als fluixos de capitals especulatius (Taxa Tobin)
• Eliminació dels paradisos fiscals.
• Noves regles en el comerç internacional.
• Seguretat i sobirania alimentària. Reforma agrària (OMC-PAC-tipus de producció i consum).
• Prioritats en salut i educació. Necessitat de programes concrets.
• Rebuig a les polítiques del Banc Mundial i Fons Monetari Internacional:
• Per menyspreu als recursos propis de cada país, depredats pel "mercat”.
• Per potenciació d'un mercat global sense control democràtic.
• Per l'"ajustament “ social que imposen (reducció de les condicions de vida i de treball).
• Per no plantejar altra producció i altre consum per a tots i totes i per una societat diferent.

Moviment camperol

Una tasca oblidada pel partit, i per la qual cosa l’hauria de reprendre, és la relació amb els xicotets propietaris agrícoles i el sindicat de la Unió de Llauradors. Des d’aquest sector es pot defensar la qüestió de l’aigua, el medi ambient, les agricultures ecològiques, la defensa dels preus de consum d’aliments bàsics, la denúncia del control dels mercats per part de les grans superfícies i els lobbies que imposen a tota Europa preus desorbitats als aliments del camp i al mateix temps paguen misèries a aquells que els crien, arruïnant-los i dominant el sector pagant sous de misèria i enriquint-se cada vegada més.

El partit crearà una comissió que s’encarregarà d’estudiar la nova situació dels jornalers agrícoles per a poder tenir la seua pròpia política en el moviment camperol.

7. EL PAÍS VALENCIÀ EN EL MARC DEL NOSTRE PROJECTE FEDERAL:

Cal aprofundir en el sentit del nostre projecte federal. Aquest és una component essencial del nostre projecte de transformació social socialista i comunista des d'una democràcia participativa, que requereix per una banda apropar al màxim a la ciutadania la capacitat de decisió, amb el respecte del dret d'autodeterminació, i per altra banda l'articulació solidària per a enfrontar-se conjuntament a un enemic de classe creixentment global. Es tracta, doncs, de construir des de baix, des de la lliure voluntat de les diferents persones i col·lectius d'esquerres, dels diferents sectors socials explotats i oprimits, el subjecte de la transformació social. La construcció d'aquest subjecte, en definitiva la lluita per l'hegemonia, es fa des d'una pluralitat d'identitats col·lectives que tenen múltiples formes d'expressió, una de les quals és la lingüística-cultural-nacional. En el cas del País Valencià, els entrebancs que encara pateix l'expressió cultural en valencià fa de la lluita contra aquests entrebancs, per la plena normalització lingüística, una component important tant de la nostra lluita contra tota mena d'opressió com de la construcció d'una identitat col·lectiva alternativa als poders dominants. Al temps que es fa més urgent la defensa del teixit industrial i del medi ambient i en el marc rural impulsar el cooperativisme agrícola.

I caldrà assegurar una millor articulació solidària de la fiscalitat i les inversions assegurant que s'aporte segons la riquesa de cadascú i es reba segons les seues necessitats, evitant tota discriminació de base territorial. Cal evitar caure en la trampa del regionalisme burgés, que divideix a la classe treballadora en funció de la seua cultura, la seua llengua o el seu territori d'origen. El federalisme que nosaltres defensem no consisteix en la creació de barreres entre els treballadors i treballadores, ni en la cerca, per part de territoris més rics, de la fórmula política més adequada per als seus interessos econòmics. La defensa del dret d'autodeterminación no ens ha de fer oblidar la nostra defensa d'una societat internacionalista, sense fronteres que dividisquen a la classe treballadora.

Per tant, el caràcter federal és consubstancial al projecte de moviment polític i social alternatiu d'esquerres que propugnem. Un caràcter federal que es concreta en una distribució de competències entre els diferents nivells organitzatius, per tal de conjunyir la participació democràtica i la unitat política. Aquesta és una característica d'IU, però també ho hauria de ser de qualsevol projecte més ampli al qual es pogués incloure. Es clar que aquesta perspectiva no cal entendre-la de una forma mecànica, sinó com un procés en construcció des de la lliure voluntat de cada part. Naturalment, qualsevol desvinculació d'IU, en tant aquesta mantinga la seua naturalesa, no seria un avanç en aquesta direcció, sinó un retrocés: no hi ha que separar-se, sinó cercar l'articulació federal amb noves forces i col·lectius per a desenvolupar l'alternativa als poders dominants. Cal subratllar que el confederalisme no és una opció més avançada que el federalisme, sinó una reducció mecanicista d'aquest a un contracte entre entitats separades que s'esgota en el mateix. Pel contrari, el nostre projecte federal ha de recórrer tots els nivells de l'organització social, com alternativa d'aprofundiment democràtic al centralisme estatalista.

En aquesta perspectiva federal caldrà abordar problemes com el de la llengua, l'aigua o el transport. En el primer cas, cercant formes d'articulació i cooperació amb la resta d'organitzacions comunistes i d'esquerres així com entre les institucions culturals dels països de llengua catalana. En el segon cas, combatent els intents de la dreta d'enfrontar a diferents comunitats per a mantenir el seu poder, cercant pel contrari formes de cooperació respectuoses del medi ambient de cada territori i de la integritat de les conques hidrogràfiques, tant de l'Ebre com del Xúquer, el Vinalopó i el Segura. En el tercer cas, impulsant un ferrocarril socialment i ecològicament sostenible, com a eina d'articulació de les poblacions i un servei públic de qualitat, i no com un nou tipus de mur de l'apartheid i com un negoci.

En definitiva, hem de fonamentar el nostre concepte de federalitat en: el respecte a la identitat dels pobles, la solidaritat interterritorial i no l’enfrontament, i la vertebració i l’equilibri econòmic i social entre els diferents territoris que conformen l’Estat. En aquesta línia, tant una reforma de l'Estatut com el nostre projecte federal hauran fonamentalment de permetre una millor atenció a la satisfacció de les necessitats socials.

Doncs el nostre projecte de construcció federal d'Espanya no pot ser el d'una imposició homogeneïtzadora des de dalt, sinó un procés d'articulació cooperativa de les diferents comunitats, que a més no s'ha de detenir en les fronteres d'un Estat Espanyol que hauria de ser una República Federal, sinó perllongar-se en un projecte alternatiu de construcció europea i internacional i en un projecte de cooperació entre tots els Països Mediterranis per a fer del nostre mar una eina de comunicació i no de separació.


8. LA POLÍTICA D'ALIANCES DEL PCPV:

La nostra política d'aliances ha d'articular el desenvolupament d'una alternativa política d'esquerres amb la construcció d'un bloc social de progrés al voltant de la classe treballadora. En aquest procés, és clar que caldrà anar molt més enllà dels límits del que actualment és EUPV i IU, abastant a prou més gent, persones i col·lectius. Però caldrà aprendre del fracàs de l'Entesa per a no seguir pel mateix camí. En particular, l'experiència ha mostrat que una Entesa reduïda a acords cupulars i inestables amb grups minoritaris no és un camí sòlid per a desenvolupar un projecte alternatiu. El seu resultat pràctic, a més, ha estat difuminar el seu  fil roig al fer passar a un tercer pla al nostre partit, el PCPV, que si en l'EUPV original apareixia clarament com u dels seus partits fundadors, ara resultava preterit, per exemple, davant d'altre partit fundador, IR, que havent sortit d'EUPV reapareixia públicament a través de l'Entesa.

Reafirmem que EUPV és el nostre projecte polític i no només això, sinó que ens comprometem a la recuperació del seu impuls originari com moviment polític i social plural i nítidament d'esquerres, que tingui al fil vermell de la transformació social com fil conductor. És necessari, ara més que mai, que el PCPV recupere la seua posició de motor i impulsor d'EUPV, com també ho ha de fer el PCE respecte d'IU, i per a això el nostre partit ha de tenir una posició clara, organitzada i coherent al si d'Esquerra Unida. La seua ampliació haurà de partir de la comprensió que el moviment polític i social alternatiu i plural d'esquerres ha d'anar molt més enllà de la gent actualment organitzada en EUPV i IU. Això requereix explotar al màxim instruments prevists per a això, com són les Assemblees obertes i les Àrees d'EUPV. Independentment dels pactes puntuals o aliances estratègiques, la millor aliança que el PCPV pot establir és amb la societat, obrint-se a ella en la participació i en la proposta, essent realment una organització de portes obertes, acollidora i receptiva. La societat és el nostre objecte de treball, al qual pertanyem i, per tant, hem d’estar-hi presents.

En aquest sentit hem de treballar perquè EUPV plantege, d'acord amb el conjunt d'IU, una alternativa a mitjà termini que apunte clarament a la superació del sistema capitalista. Al fer-lo haurà de precisar quines forces socials estan objectivament interessades en tal transformació i poden confluir en la construcció d'aquesta alternativa. Són aquestes forces a les quals ens hem de dirigir. Per a això treballarem en l'alternativa que defensem, guanyant aliats en el dia a dia, treballant braç a braç en els moviments socials i en les reivindicacions quotidianes. Només si realitzem aquest treball correctament, i ens presentem a la societat com una força coherent que defensa i creu fermament en els seus plantejaments, podrem arribar a aquesta esquerra que no es troba organitzada en EUPV. D'aquesta forma els acords sorgiran amb naturalitat, confluint en un programa comú amb les persones amb les quals treballem diàriament en el carrer, d'aquí sí que pot sorgir un nou impuls de l'esquerra del País Valencià que ens permeta tenir major presència en els moviments socials i augmentar la nostra representació institucional. D'aquesta manera estarem treballant en una nova política d'aliances de cara a les eleccions de 2007 que responga a les necessitats i anhels de l'esquerra transformadora valenciana. Respecte a possibles coalicions, aquestes hauran de ser fruit del debat intern, i conseqüència d'un treball en comú amb un programa d'acció molt concret, més enllà de fins electoralistes, i acords nominalistes.

Per altra banda, i sense perjudici del compromís d'EUPV amb el seu electorat, caldria promoure la participació de tots els components de l'actual Entesa en les Assemblees obertes i Àrees d'EUPV. I al mateix temps, els comunistes impulsarem un treball unitari de l'esquerra transformadora deixant palés que el PCPV és un component directe d'aquesta pluralitat, sense perjudici de la seua integració en EUPV. D'aquesta manera, la nostra política d'aliances podrà reforçar i eixamplar el moviment polític i social que nosaltres apostem siga EUPV, que volem integrat en el nostre projecte federal i vinculat al Partit de l'Esquerra Europea, i que és l'opció dins la qual volem presentar-nos davant del poble valencià per a lluitar, en el carrer i en les institucions, per un altre País Valencià possible, dins d'una República Federal i una Europa Socialista, cap a una humanitat comunista, sense classes i sense Estats.

D. ORGANITZACIÓ:

9. DE LA COHESIÓ DEL PARTIT:


10. AGRUPACIONS:

Per altra banda, i com a Partit que expresse la centralitat del treball, el PCPV ha d'impulsar l'organització de la gent treballadora i comunista des dels seus llocs de treball, com a base del seu funcionament. Les seues Agrupacions no s'han de configurar com reductes tancats, sinó com a germens d'organització social i de difusió de les nostres propostes comunistes al si de la classe treballadora i de la població.

Donada la complexitat laboral i familiar en la societat actual, la falta de mitjans i temps, amb els quals no comptem, hauríem d'adoptar i enginyar noves formes d'organització, utilitzar les noves tecnologies i estar en contacte directe amb els camarades. Les agrupacions sectorials són avui dia una de les formes de lluita més eficaces per a poder influir i canviar la societat.

Aquestes agrupacions requereixen tenir contacte amb la resta del partit i en les reunions de conjunt informar de les seues activitats, perquè tots els militants estiguen informats i puguen dur a la societat les nostres alternatives.

Al mateix temps els camarades que estan organitzats en aquest tipus d'agrupacions, renoven i enriqueixen els seus arguments amb les aportacions polítiques del conjunt del partit.

Cada Agrupació, per tant, haurà d'orientar-se al treball cap a un subconjunt de la població, amb una especial atenció a la classe treballadora, per a impulsar en ella totes les dimensions de la lluita social. Caldrà per tant prioritzar la formació d'Agrupacions de centre de treball o d'un conjunt de centres de treball, al costat d'Agrupacions territorials orientades a impulsar la  mobilització conjunta de la població junt a la classe treballadora. Naturalment, això solament podrà desenvolupar-se amb un increment de l'afiliació, obrint les portes del Partit a tothom qui vulga lluitar organitzat contra tota mena d'explotació i opressió. En cada pas d'aquest procés, i pel que fa a l'àmbit de les Agrupacions, caldrà conjunyir els criteris de màxima proximitat a la gent i de viabilitat en funció de la militància real.


11. COMITÉS:

Els comités són els òrgans de direcció del partit i com a tals han de garantir la consecució dels objectius d'aquest, per a aquesta fi necessitem uns comités forts, cohesionats i que assumisquen responsabilitats. Pel que estructurarem els comités del partit com la seva columna vertebral, per a assegurar la seua direcció i circulació de la informació, els debats i els acords que es realitzen des de les agrupacions, i per a les agrupacions.

Aquests comitès com òrgans de direcció que són, hauran d'estar formats per camarades que assumisquen responsabilitats, elegits per procediments democràtics i participatius que respecten la voluntat i la diversitat de la militància, per consens evitant la confrontació de candidatures. Facilitar acords, realitzar debats democràtics i processos d'elecció democràtics, és una forma que tota la militància se senta partícip de les polítiques del partit, assegurant així la unitat del partit en la seua pràctica emancipatòria.

En aquests moments de crisis de militància i per tal de crear estructures polítiques que li permetin al partit recuperar-se i avançar, hem de dotar als comités de major capacitat d'incidència, d'acció i intervenció (en cas d'inactivitat manifesta) en aquells àmbits sobre els quals tenen potestat. Per a això hem de fer-los inexcusablement responsables de desenvolupar i posar en pràctica les propostes que facin funcionar els seus òrgans de base. L'activitat d'intervenció que proposem per als comités consisteix en una ampliació de potestats, i per tant de deures i drets, on els comités comarcals elegeixen i destitueixen als seus representants en el Comité Nacional, i controlen l'activitat dels comités d'agrupacions del seu àmbit d'actuació, vigilant la periodicitat de les seues reunions i la seua activitat o inactivitat, podent davant situacions de crisis fer de mediadors, i davant inactivitat manifesta del comité de l'agrupació convocar assemblees per a elegir una nova direcció, i fins i tot nomenar una direcció provisional que reactive l'activitat i afavorisca el debat per a l'assemblea de base. Caldrà veure el problema de la seva inactivitat i si és per falta de camarades responsables que s'unifiquen amb l'Agrupació o Comitè Comarcal més pròxim.

Els comités comarcals hauran de realitzar un informe anual per a la comissió política explicant la situació de la seua comarca (projectes a realitzar i projectes realitzats, zones actives i inactives, incidències, conflictes, petició d'activitats a coordinar per la direcció, número d'afiliats, pla de treball, etc…) i ho faran arribar durant els dos primers mesos de cada any.

L'informe serà un instrument amb dues fins molt concrets, conèixer la situació de cada comarca amb exactitud per part de la direcció, i treballar en la recomposició de l'organització del partit en aquells llocs on siga possible, amb ple coneixement de la situació. D'aquesta forma la comissió política haurà d'establir objectius clars i específics, per a reactivar l'activitat en aquells llocs inactius, establint un calendari i uns fins concrets per a la realització de cadascun dels objectius exposats. La coordinació d'aquest treball serà objecte de la Secretaria d'organització a través d'una secretaria adjunta creada a aquest efecte i dedicada a tractar d'activar l'organització en les zones blanques, però l'àrdua tasca exposada anteriorment ha de ser duta a terme per diversos camarades elegits a aquest efecte, membres del Comité Nacional i la comissió política, atès que la reconstrucció de les estructures organitzatives del Partit ha de ser un dels objectius prioritaris d'aquest. Podent-se articular per a tal efecte comissions d'organització intercomarcals, partint de les organitzacions comarcals i locals realment existents.

Amb la finalitat d'impulsar la participació en les responsabilitats polítiques del màxim nombre de camarades i assegurar que aquests puguen exercir eficientment aquestes responsabilitats, s'evitarà l'acumulació de càrrecs.

En conseqüència, es plantegen les següents modificacions dels Estatuts:

Article 4.10: afegir al final:
Com regla general, ningú podrà pertànyer simultàniament a més de 2 Comités per sobre del nivell d'Agrupació; les excepcions hauran de ser aprovades pel Comitè Nacional pel 60% dels vots.

Article 14: afegir al final:
Els Comitès podran intervenir en les organitzacions que d'ells depenguen per a assegurar el seu funcionament en cas d'urgent i extraordinària necessitat.


12. JCPV:

Ha d'existir una relació entre el PCPV i la JCPV basada en la línia política del Partit, sent les joventuts una organització comunista juvenil, són independents organitzativament encara que hauran d'estar vinculades al partit mitjançant els seus representants, amb la finalitat d'establir plans d'actuació conjunts. Per a això la seua permanent o òrgan semblant que adopte la seua estructura, estarà representat en el Comité Nacional, i tindran dret a un representant amb veu i sense vot en la Comissió Política. Tenint la JCPV el tractament amb caràcter general de Federació comarcal.

La joventut afronta reptes importants en el moviment obrer, en l'educació, en la lluita contra el patriarcat, en el model d'oci i consum que s'imposa en la societat, i el partit ha de donar resposta a aquestes inquietuds a través d'una organització juvenil comunista.

El PCPV ha d'abordar la qüestió juvenil donant suport al desenvolupament d'una organització juvenil comunista on els joves prenguen les seues decisions, des de l'aposta per la presa de responsabilitat dels joves en la transformació, articulant formes dinàmiques de relació Partit-Joventut, que salte per sobre de debats nominalistes sobre definicions i aborde de manera dialèctica una pràctica de síntesi entre aquells que compartim un mateix projecte polític, una mateixa estratègia política i una pràctica convergent, que analitze la ruptura generacional com un fet aparellat a la implantació del model neoliberal, que aposte per crear mecanismes (moviment juvenil i solidaritat intergeneracional) per a superar-la, per a restablir la unitat de la nostra classe, trencada per múltiples fractures, i que requereix d'un paper important dels comunistes en la seua recomposició com identitat emancipatòria.

Hem de seguir apostant per dinamitzar la relació Partit – Joventut que deu basar-se en el reforç del reconeixement i suport mutu. La comunicació, la comprensió, el respecte i el convenciment de la necessitat del socialisme com alternativa al capitalisme que li permeta albirar a la humanitat la perspectiva del comunisme.

És necessària l'organització juvenil comunista com referent del PCPV al si del moviment juvenil. La JCPV ha de formar els futurs quadres del Partit. Sent necessari prioritzar la creació, o consolidació allí on existisca, de les Joventuts, així com abordar conjuntament els problemes que puguin sorgir. El Partit vetllarà perquè allà on existeixin joves comunistes existisca la Joventut Comunista com aposta pel referent juvenil i com aposta per la presència comunista organitzada en els àmbits juvenils.

En conseqüència, es plantegen la següents modificacions dels Estatuts:

Article 15: redactar l'últim paràgraf així:
El coordinador o coordinadora de la JCPV o el membre en qui delegue la direcció de la JCPV serà membre amb veu i sense vot de la Comissió Política del PCPV.

Article 25: afegir al final el següent paràgraf:
Així mateix, en aquells àmbits territorials o sectorials on existisca organització de la JCPV, un representant de la mateixa assistirà amb veu i sense vot a les reunions del Comité corresponent.


13.- SECRETARIES:

Les seves tasques, en els diferents àmbits, serien:

Secretaria General/Coordinació:

    - Dirigir l'organització.
    - Coordinar l'elaboració i aplicació del pla de treball.
    - Impulsar aparicions públiques en els mitjans de comunicació a través d'articles i declaracions que projecten la imatge pública del partit.
    - Assumir la representació del PCPV en les relacions amb qualsevol altra organització política, social o d'altre índole, així com amb altres federacions del PCE

Secretaria d'Organització i finances:

    - Campanya d'afiliació: dirigida fonamentalment a la joventut i a les dones i per tot el País. Per a la qual cal fixar uns objectius i unes estratègies sobre les quals es donarà compte al Comitè Nacional. Aquesta campanya d'afiliació es convertirà en una de les tasques prioritàries de la comissió d'organització, que la desenvoluparà i coordinarà. Així mateix, es preveu l'existència d'una secretaria adjunta o comissió destinada a tractar d'activar l'organització en les zones blanques, tal com s'ha descrit anteriorment
    - Fer actes públics per tot el País Valencià: un mínim de dos o tres a l'any amb la finalitat d'enfortir la presència pública del PCPV, duent si escau el mateix tema o ponent per diversos llocs.
    - Cites anuals: 1 de Maig, 14 d'abril, 8 de març...
    - Revisió i actualització del cens de militants comunistes i d'agrupacions a més d'una revisió del seu funcionament recent. Per a acabar realitzant un diagnòstic realista de com és la situació del Partit, i oferir possibles solucions conjuntament amb la secretaria general.
    - Impulsar des de la secretaria de País Valencià l'elaboració de plans de treball comarcals i intercomarcales, on siga necessari.
    - Impulsar la centralització del cobrament de les quotes i la realització de campanyes d'ajuda al Partit (bons, etc.) en el nostre àmbit d'influència.
    - Coordinar la gestió del patrimoni del Partit al costat de les organitzacions implicades així com estudiar i projectar noves adquisicions que faciliten la major i millor organització del partit.

Secretaria de formació:

    - Confecció de programes de formació:
        -Històrica: recollida de la memòria històrica del partit a més de la participació activa en els fòrums existents.
        -Programes de creació i aprenentatge teòrics.
        -Programes de formació en el funcionament de les agrupacions.
    - Escola d'estiu per a la formació teòrica i d'acció obrera i social.
    - Dinamitzar activitats formatives aprofitant l'espai de la pàgina web.

Secretaria de moviment obrer:

    - Realitzar un programa per a impulsar la consciència de classe. Per a això establirà llaços directes amb la classe obrera a través dels comités d'empresa, reunions de camarades delegats, etc. Per a conèixer de primera mà què passa en els centres de treball, com resoldre'l i com és la posició concreta dels comunistes.
    - Coordinar les activitats del Primer de Maig.
    - Moure el Partit Comunista dintre de la mobilització social, relacionant-se amb altres moviments populars i socials dirigint al Partit Comunista cap a les mobilitzacions.
    - Organitzar el partit en cas de mobilització; vagues, manifestacions, etc.
    - Promoure i difondre la mobilització i la reivindicació obrera des del Partit Comunista amb propostes pròpies.
    - Col·laborar amb la Secretaria de Formació i Debat per a difondre la teoria marxista sobre la classe obrera i l'explotació capitalista a través de la plusvàlua.
    - A més els comunistes hem de participar, pensar i lluitar com a tals i organitzadament en CCOO, EU i la societat en la qual vivim.
    - Serà funció de la secretaria de moviment obrer, com abans s'ha descrit, coordinar de forma organitzada a tots/as els i les militants pertanyents a CC.OO., així com les relacions amb els altres sindicats de classe.

Secretaria de moviments socials:

- Impulsar i coordinar l'actuació dels membres del Partit en els diferents moviments socials (altermundialista, ciutadà, ecologista, pacifista, republicà, etc.) en estreta col·laboració amb les secretaries de moviment obrer i de dona.

Secretaria de comunicació:

    - Dinamitzar la venda i difusió de Mundo Obrero, també en actes públics; el Comitè Nacional i Comarcal, acordaran que es munten taules per a la distribució de propaganda del Partit, Mundo Obrero, Nuestra Bandera i altres llibres o fullets que es consideren d'interès general.
    - Repartir fulls volants amb l'opinió del partit sobre temes propers a la població en general utilitzant un llenguatge clar i coherent, en aquelles ocasions especials que es requerisca (manifestacions, vagues, etc)
    - Estudiar la possibilitat d'editar una revista o periòdic comunista (o una edició valenciana de Mundo Obrero)
    - Impulsar la projecció del Partit en els mitjans de comunicació amb notes de premsa, rodes de premsa, etc.
    - Conscienciar a tots els militants, a través del convenciment, de la necessitat que té el Partit de ser bilingüe, a causa del context sociocultural del País Valencià.
    - Configurar i actualitzar una pàgina web de qualitat per al PCPV, i des de la qual es tinga accés a les webs que creen les agrupacions locals o comarcals.

Secretaria de la dona:

    - Impulsar el feminisme dintre i fora del Partit amb la finalitat de superar tota forma de discriminació de la dona.


14.- PLANS DE TREBALL

El PCPV es compromet a fer cada any un pla de treball en el qual s'establisquen cada any almenys uns objectius mínims a complir, i uns màxims sobre els quals es concedirà un marge de maniobra per a acoblar el pla a les circumstàncies.

El primer pla de treball a aprovar serà un pla de xoc per a la reactivació de les secretaries i que durarà des del congrés a final d'any.  L'engegada d'una campanya per la recuperació del partit en tots els pobles on hem tingut organització, i fer el possible per crear organitzacions en la resta, de manera que de curt a mitjà termini, no hi haja cap poble sense organització del partit. La resta s'elaborarà al voltant de novembre, es passarà a les agrupacions comarcals al desembre i es començarà a aplicar al gener.

Cada secretaria farà la seua aportació al pla de treball i serà la secretaria general la que coordine tot el pla.

Es podrà crear un equip de treball del pla que dinamitze el mateix explicant-lo en aquelles agrupacions on siga necessari explicar-lo i adaptant-lo a aquelles en les quals siga necessari, perquè el pla tinga la màxima repercussió possible contant amb les limitacions d'aquest partit en molts llocs.

Així mateix, s'impulsarà que les Comarques i Agrupacions desenvolupen plans específics de treball, facilitant el contacte organitzatiu intercomarcal.

Simultàniament al pla de treball, s'organitzarà una Conferència programàtica, a realitzar-se abans de l'estiu del 2006, per a elaborar un programa base en matèries tals com economia i mercat de treball, educació, polítiques socials, participació ciutadana… etc.

Així mateix, a partir del 2007 es preveurà la realització d'una sèrie de conferències sectorials que desenvolupen més en profunditat aspectes concrets del programa base.

Els plans de treball del PCPV, que assumeix totes les funcions pròpies d'un partit polític excepte la presentació a les eleccions, hauran d'assegurar que no hagi cap comunista sense tasques, en el marc de la gran diversificació d'activitats que requereix la lluita en defensa de la pau, les llibertats democràtiques i els drets socials, per la República Federal, el Socialisme i el Comunisme.



15. ALTRES MODIFICACIONS DELS ESTATUTS:

S'aproven les següents modificacions dels Estatuts:

Article 1.2:

Substituir “partit laic i republicà” per “partit de classe, revolucionari, laic i republicà”.

Article 3.3:

Afegir al final del paràgraf  “Com única excepció podran ser admesos com membres del PCPV els afiliats d'EUPV que ho sol·liciten”.

Article 3, paràgraf 7:

Substituir “i el deure” per “conveniència”

Article 4.9:

Substituir “procurant” per “mantenint”

Article 15, punt 2, primer paràgraf:

Substituir “21” per “per un màxim de 27 membres”.

Article 17, segon paràgraf:

Substituir “entre 7 i 9” per “ La Comissió Política decidirà el nº de membres de la Permanent en funció de les necessitats de l'organització”.