1. Pròleg.

2. La situació internacional.

3. La situació en Espanya:

3.1. El govern del PP.

3.2. Les contradiccions del PSOE

3.3. La situació sociolaboral: la lluita per les 35 hores.

3.4. La crisi de l’Estat de les Autonomies.

4. La situació al País Valencià:

4.1. Situació socioeconòmica i mediambiental.

4.2. Situació política: les forces en presència.

4.3. Situació cultural: el conflicte de la llengua.

5. Perspectives del País Valencià en el marc de la federalització.

6. La convergència de l’esquerra social i política al País Valencià.

1. Subjecte plural.
2. El PCPV i el mon del treball: la fase neoliberal i la desestructuració de les classes socials.
3. Exigències de la revalorització del treball.
4. El treball dels comunistes al moviment obrer.
5. El treball dels comunistes als nous moviments socials:

• El moviment ciutadà.
• El moviment feminista.
• Moviments de solidaritat internacionalista.
• Moviments pacifistes.
• Moviments ecologistes.
• Moviment d’alliberació sexual.

6.6. La unitat d’acció de l’esquerra.

Per a començar, res millor que el darrer paràgraf del Manifest Comunista:

En el VII Congrés del PCPV de juny de 1996 es va aprovar la "Proposta del PCPV per a l’esquerra valenciana". Els continguts estratègics d’aquest document (el seu Pròleg, l’apartat sobre La inserció federal del País Valencià i la part final de la Perspectiva unitària de l’esquerra valenciana) continuen vigents, i són el marc al qual s’insereix aquest document.

Així, assenyalàvem com els nostres objectius una humanitat sense classes ni Estats, una Europa socialista i una República Federal que garantirà el dret d’autodeterminació.

Al mateix temps, reafirmant la necessitat d’un partit comunista com a organització revolucionària que utilitze mètodes d’anàlisi científics en la tradició del Manifest Comunista de Marx i Engels, érem i som conscients que el subjecte revolucionari no es redueix al sector de la classe obrera que representa el Partit, sinó que és plural, i assenyalàvem així la necessitat de que la nostra perspectiva socialitzadora, anticapitalista i antiautoritària, integrarà les aportacions emancipatòries del moviments d’Esquerra Unida, el sindicalisme de classe, el cooperativisme, el pacifisme, l’ecologisme, el feminisme, els moviments per l’alliberament sexual, la solidaritat internacionalista i els moviments d’emancipació nacional.

Així mateix, propugnàvem la lliure inserció federal del País Valencià en els terrenys cultural, polític, econòmic i ecològic en l’àmbit dels Països Catalans, Espanya, Europa, la Mediterrània i la humanitat, així com la potenciació del català com a llengua pròpia del País Valencià en el marc del respecte a la seua pluralitat cultural i comarcal.

En aquest marc, hem d’analitzar els canvis produïts en els darrers tres anys en la situació internacional, espanyola i valenciana, avançar en les nostres propostes de federalització en el marc de la política desenvolupada pel PCE i IU, i proposar eines d’avanç per a la convergència de l’esquerra social i política al País Valencià com a camí per a la seva transformació emancipadora.

Ens trobem davant l’Imperialisme com etapa superior del capitalisme. Etapa caracteritzada per una concentració de la producció i del capital que tendeixen a crear monopolis i duopolis que dominen l’economia, per la fusió del capital bancari amb el capital industrial que fa sorgir una oligarquia financera i per l’exportació del capital en lloc de l’exportació de la producció. Tot açò te com a conseqüències la multiplicació de les guerres imperialistes degut a les contradiccions inherents a aquesta fase del capitalisme, la formació de moviments anticapitalistes i revolucionaris amb major força en els "esglaons dèbils de la cadena", es a dir, països poc desenvolupats com els sud-americans i africans. Per últim la formació d’una aristocràcia treballadora en els països imperialistes, corrompuda i allunyada dels treballadors que desenvolupa una mentalitat nacionalista i oportunista.

En 1996 ens trobàvem en plena ofensiva del neoliberalisme, que pretenia afegir a la lliure circulació mundial de mercaderies i capital la privatització dels serveis socials i la desregulació de les relacions laborals, fent del mercat l’únic regulador econòmic després de l’afonament en els països de l’est europeu del sistema de planificació estatal centralitzada. I ja llavors denunciàvem tant les seues nocives conseqüències per al benestar de la majoria de la humanitat com la fragilitat d’una mundialització que aguditzava la separació, fins i tot geogràfica, entre una producció fragmentada i un consum radicalment desigual, aguditzant la contradicció entre una major socialització de les forces productives, fruit del desenvolupament tecnoeconòmic, i una major concentració de la propietat privada dels mitjans de producció. Procés que no s’ha limitat a la indústria, sinó que s’ha estes a una agricultura transgènica i en algun cas híbrida que a l’impedir la replantació de la llavor incrementa la dependència de la perifèria respecte del centre. La insostenibilitat del desenvolupament i l’increment de la repressió política interna i internacional dels marginats i explotats hi eren les conseqüències previsibles, en un món unipolar on, desaparegut el contrapès i l’amenaça que per al capitalisme era la URSS i els demés països no capitalistes de l’Est d’Europa, quedant com a única superpotència EE.UU., havia restat esgotada la mera estratègia de conquesta de drets socials administrats per l’Estat.

Avui, les nostres prediccions s’han vist confirmades. La crisi financera en cascada, que s’ha estes a partir de determinats països semiperifèrics precàriament industrialitzats, ha mostrat la falta de solidesa del model neoliberal de desenvolupament. I la insatisfacció en sectors molt amplis de les poblacions, des dels països marginats, que generen una emigració desesperada, fins als països del Centre, ha portat a retrocessos electorals generalitzats dels defensors més aferrissats del neoliberalisme: dels republicans nord-americans als conservadors britànics, dels democristians alemanys a la dreta francesa i italiana, les forces que proclamaven la panacea del mercat i un desmuntatge salvatge de les prestacions socials han perdut posicions electorals i ens molts casos el govern dels respectius Estats.

En aquest context, el darrer projecte internacional del neoliberalisme, un Acord Multilateral d’Inversions (AMI) que obligava als Estats a prostrar-se davant de les inversions de les multinacionals, sembla haver entrat en via morta per la oposició no solament de molts Estats de la Perifèria sinó també d’alguns Estats del Centre, com França i Itàlia, governades les dues per governs d’esquerres.

Certament, el neoliberalisme no ha estat derrotat. No ha abandonat els seus projectes (com l’AMI), continua recolzant-se en la globalització financera per a impulsar la desregulació social i laboral, i les seues tesis centrals continuen impregnant el pensament "únic" dominant en els mitjans multitudinaris de comunicació. Però s’estenen i encasten les escletxes d’aquest "pensament únic" (aprofitant les possibilitats plurals de noves tecnologies com la d’Internet), els seus projectes troben més i més dificultats per a imposar-se, i comencen a donar-se les condicions per a passar de resistències locals contra el neoliberalisme a una ofensiva global contra el mateix.

Per altra banda, les agressions imperialistes han continuant emmascarant-se com a accions "humanitàries" en defensa dels drets humans. Però si fins fa poc aquestes agressions comptaven sistemàticament amb la cobertura de l’ONU, que les donava una aparença de legitimitat, actualment aquesta cobertura ha començat a trontollar, i el govern nord-americà ha recorregut a accions unilaterals d’amenaça o agressió que no han rebut el suport global de l’ONU, encara que sí el dels seus acòlits, i el dèficit democràtic de l’ONU ha impossibilitat la seua condemna d’accions criminals del govern nord-americà que, com la destrucció d’una fàbrica de medicines en Sudan i el bombardeig d’Iraq i Iugoslàvia, són una vulneració flagrant del dret internacional.

En aquestes condicions es desenvolupen diferents alternatives al neoliberalisme.

Per una banda, diferents opcions socialdemòcrates, sense qüestionar el sistema capitalista, després que en una sèrie de països han col·laborat al desmuntatge neoliberal de les prestacions socials, defensen ara total o parcialment les conquestes de l’anomenat "Estat del benestar" o propugnen un capitalisme "de rostre humà" en l’àmbit domèstic, mentre mantenen la seua submissió a les institucions de la globalització neoliberal i imperialista (el FMI, l’OTAN, el futur Banc Central Europeu…) on es concentra el poder polític i econòmic sostret al control democràtic de la ciutadania.

Per altra banda, cal prestar atenció a les noves forces emergents, i molt especialment a la situació d’Àfrica, on s’obrin esperances emancipadores des del Sàhara a Sudàfrica, no sense contradiccions ni entrebancs a superar. Si la guerra d’alliberament del Congo-Zaire va semblar que portava a una nova acomodació en l’àrea d’influència nord-americana, el govern de Kabila, en haver-se sortit del guió, ha hagut de patir un intent d’enderrocament que no ha reeixit, i una àmplia zona del sud i centre d’Àfrica sembla començar a deslliurar-se del control de l’imperialisme sota el liderat moral de Nelson Mandela.

Durant aquest darrer període s’han produït també importants mobilitzacions obreres, del Centre a la Perifèria, contra les polítiques neoliberals. Podem destacar per la seua transcendència la vaga general en Corea del Sud pels drets laborals i sindicals, la vaga general en Nicaragua contra la política econòmica del seu govern, la "vaga del poble" en Puerto Rico contra la privatització de la telefònica i la jornada de mobilització obrera en Rússia per una sortida política a la seua bancarrota.

També s’han anat obrint pas noves formes d’acció política i social basades en l’autoorganització social com les que el PCE ha propugnat en el marc d’IU. En Llatinoamèrica aquestes han anat desenvolupant-se des de Xiapas a Brasil, on el Moviment dels Sense Terra ha sabut construir, a partir de la rebel·lia dels desheretats, un teixit social i productiu alternatiu.

A partir de totes aquestes experiències s’han anat desenvolupant xarxes de resistència i acció global contra el neoliberalisme, a partir dels Encontres Intercontinentals per la humanitat i contra el neoliberalisme, del Moviment Europeu contra Maastricht o de l’Acció Global dels Pobles que coordina moviments socials d’arreu del món.

I es desenvolupen també fòrums de trobada de forces polítiques d’esquerres, com les Trobades Europees de forces progressistes i d’esquerra o el Fòrum de Sao Paulo, els quals permeten anar elaborant alternatives polítiques globals enfront del neoliberalisme. Es fonamental, com ja va aprovar IU en la seua V Assemblea Federal, impulsar (a través de les esmentades Trobades Europees) la creació d’una força política d’escala europea. Aiximateix s’ha d’avançar en la coordinació europea de les forces socials i sindical. En l’era de la globalització capitalista és fonamental la globalització de l’alternativa socialista, en aquest sentit un nou internacionalisme és una condició indispensable de canvi.

En aquest marc el partits comunistes, dins d’una gran heterogeneïtat de situacions, sense cap centre dirigent i amb diferents plantejaments específics, venim jugant un doble paper:

Per una banda, la lluita teòrica i ideològica, amb una crítica global del sistema capitalista que, a partir de la comú metodologia marxista, intenta incorporar i sintetitzar diferents aportacions de la lluita popular. Per al desenvolupament d’aquesta crítica global és fonamental desenvolupar la intercomunicació i coordinació entre els diferents partits comunistes i forces revolucionàries d’arreu del món i entre aquests i els diferents moviments polítics i socials alternatius. Per això els comunistes valencians no renunciem junt a altres forces a recomposar una nova Internacional.

Per altra banda, impulsant la mobilització social i el desenvolupament d’experiències unitàries progressistes i d’esquerres en cada país: de Sudàfrica a Rússia, d’Espanya a l’Índia, de Colòmbia a Filipinas, els partits comunistes treballem al si de fronts unitaris de característiques molt diferents, però amb la comú voluntat d’unir a tothom qui malda per l’emancipació enfront del neoliberalisme i l’imperialisme.

En aquest marc, es donen múltiples experiències de participació comunista en diversos governs, en França, Itàlia (en una lamentable situació de divisió), Rússia, Sudàfrica i alguns landers alemanys. Congratulant-nos de que s’haja aconseguit trencar en una sèrie de casos el veto i la marginació a la que anteriorment s’havia intentat sotmetre als comunistes, això genera situacions més complexes en que cal saber articular la defensa quotidiana dels interessos populars en la gestió governamental i la connexió i impuls dels moviments socials per a una crítica global del sistema.

Les eleccions generals de 1996 marcaren el final de les majories del PSOE i el triomf relatiu del PP que necessitava, però, del recolzament de la dreta nacionalista del PNV, CiU i CC per a poder governar. Aquest triomf només relatiu del PP els obliga a pactar amb les forces nacionalistes perifèriques i a reorientar de forma molt significativa els plantejaments del Partit Popular en matèria autonòmica, incloent mecanismes insolidaris pel que fa al finançament.

Del període de govern del PP a nivell estatal cal dir que ha gaudit de la part alcista del cicle econòmic, fet que li ha permès oferir a l'opinió pública uns resultats fal·laçment positius en l'ordre macroeconòmic i en alguns aspectes de tipus social. Efectivament, durant aquest període hi ha un creixement important de l'economia espanyola que permet quadrar les grans xifres macroeconòmiques, amb la gran ajuda de les privatitzacions, i entrar, d'aquesta forma, en els països europeus que compleixen les condicions imposades per Maastricht per a accedir a la moneda única. Aquest creixement econòmic ha repercutit a penes en les classes més desfavorides. En el mateix sentit, ens trobem amb un increment de l'ocupació que produeix un descens significatiu de la taxa d'atur del nostre país encara que sense deixar de ser el fanalet de cua del països de la UE en quant a taxa d'atur. Aquesta bonança econòmica, no enterbolida encara de manera significativa per la crisi internacional dels països asiàtics, Rússia i Sudamèrica, acompanyada d'una significativa "pau social" són els grans trampolins des dels quals el PP pretén consolidar-se com a govern i iniciar la seua pretesa "llarga marxa" cap al centre polític.

El PP durant aquest període ha aprofundit la política de privatitzacions que ja havia iniciat el PSOE en els últims anys de govern. Tota propietat col·lectiva que siga rendible i done beneficis es converteix en susceptible de ser privatitzada sota la fal·làcia justificativa de que el sistema privat funciona millor que el públic, quan en realitat el PP només ha privatitzat empreses que funcionaven amb producció de beneficis quan eren públiques. És el cas de Repsol, Argentària, Telefònica, Endesa etc. empreses que sempre reportaren beneficis a l'Estat i on els dividends de la privatització s'han emprat per a dur a terme tècniques "d'enginyeria financera" i així reduir nominalment el dèficit públic exigit pel Tractat de Maastricht.

Les privatitzacions, a més de ser "pa per a avui i fam per a demà", introdueixen una altra problemàtica: són empreses amb caràcter multinacional, de sectors estratègics com la comunicació o l'energia. Quan deixen de dependre de l'Estat en la presa de les seues decisions estratègiques, l'Estat comença a dependre d'elles en molts aspectes. Així hem vist recentment com s'han concedit per Espanya 450.000 milions de ptes. al FMI per a defensar les inversions americanes d'aquestes empreses i grans bancs. Estem veient com els Pressupostos de 1999 contemplen la concessió a les elèctriques de més d'1 bilió de ptes. Veiérem fa poc com s'afavoria a una empresa de comunicació en la televisió digital vinculada a Telefònica per tal de crear un lobby privat de comunicació vinculat al PP.

A nivell de política exterior una cosa caracteritza al govern del PP per damunt de qualsevol altra: el seguidisme de la política nord-americana. Seguidisme que es va veure de forma descarada en la relació política entre Espanya i Cuba, últimament esmorteïda com a conseqüència possiblement de la mort de Mas Canosa i de la visita del Papa a Cuba. Seguidisme sense dubte en les crisis viscudes entre EEUU i el govern iraquià on la posició del govern espanyol ha estat vergonyosa per la seua submissió total als interessos dels Estats Units.

El govern del PP s'ha destacat també pel seu menyspreament als aturats. Malgrat la disminució de la taxa de cobertura de protecció als aturats del 58'6% en el 92 al 37'9% en 1996 durant els governs de Felipe González, el govern del senyor Aznar, encara que disminueix l'atur i la pressió econòmica que suposen aquestes prestacions en les despeses públiques, prefereix mantenir el baix percentatge de cobertura als aturats. En els Pressupostos de 1999 el tema ja és escandalós. El govern del PP no solament ja no aporta cap recurs públic per a protegir els aturats sinó que pensa destinar 260.000 milions de ptes procedents de l'INEM, és a dir dels salaris dels treballadors, a finançar les bonificacions de les quotes de la Seguretat Social concedides als empresaris, contravenint el caràcter finalista d'aquestes cotitzacions: la protecció a la desocupació. Hem de recordar que aquesta finalitat està garantida de forma específica en l'article 41 de la Constitució. El tema és encara més escandalós si tenim en compte que de cada 100 persones aturades només 37 tenen dret a prestació per desocupació en qualsevol de les seues variants. Poc més d’una de cada tres persones.

El període que analitzem ha estat el final de l'hegemonia electoral del PSOE que gaudia des del triomf en les eleccions generals de 1982. Cal recordar que al final dels períodes de govern del PSOE, després de rebutjar les successives ofertes de suport d’IU, van elegir el suport de CiU. Dos aspectes convé recordar succintament d'aquest últim període de govern del PSOE: en primer lloc la dretanització sense contemplacions de les formes de govern que foren contestades parcialment des del moviment sindical: reducció de la protecció a l'atur, augment de les formes de contractes "fem" i introducció de les Empreses de Treball Temporal, incapacitat d'aplicar la LOGSE d'una forma satisfactòria i submissió total als criteris macroeconòmics neoliberals de Maastricht.

En segon lloc cal destacar les nefastes formes de fer política del govern plasmades en els temes de terrorisme d'Estat (cas GAL) i de corrupció que cada vagada apareix com més generalitzada (Filesa, Roldàn , Urralburu, AVE etc.) i vinculada a la mateixa columna vertebral del PSOE.

La pèrdua del govern estatal, que va anar precedida de la pèrdua de la majoria dels governs autonòmics i de molts governs municipals, va suposar un fort drama en un partit cada vegada més pegat al poder. Si a això li afegim les espases de Damocles que a nivell judicial continuen penjant damunt de Felipe González per casos de terrorisme d'Estat i de corrupció, s'entendrà fàcilment la seua dimissió en el marc de l'últim Congrés del PSOE. El substitueix Joaquim Almúnia que imposa l'elecció del candidat per a les legislatives mitjançant unes primàries, mecanisme pensat per a consolidar-se davant el partit com a nou secretari general. Les coses no van com estaven previstes i apareix un tercer personatge en joc: Josep Borrell, que en un principi semblava voler personificar un esperit de renovació del PSOE que semblava dominant en les seues bases. Sembla prou evident que la trilogia Borrell-Almunia-Gonzàlez no estava prevista en la ment de ningú, ni en els mateixos estatuts del mateix partit. Caldrà esperar i veure el resultat d'aquest mecanisme que, vist des de lluny, sembla un procés de transició del post-felipisme cap a una altra forma política que avui encara desconeixem, si bé ja es pot constatar el desinflament de l’Efecte Borrell mentre avança la búsqueda desesperada del centre polític, amb la única meta d’assolir altra vegada el poder perdut.

En efecte, si l'aparició de Josep Borrell en escena va suposar la possibilitat de que les coses canviaren en l'espai polític de l'esquerra en el sentit d'avançar cap a una major col·laboració i treball en comú com passa en altres països com França, Suècia, Finlàndia etc., les coses prompte han vingut a desenganyar als més optimistes. El PSOE continua mantenint l'essencial de la seua política de destrucció de qualsevol força política que puga créixer a la seua esquerra impulsant els mecanismes de fer avançar Espanya cap a un sistema bipartidista on no càpiga ningú més que ells i el PP. L'última proposta del PSOE de canviar la llei electoral municipal per a escollir directament l’alcalde va en aquesta direcció i és un míssil en la línia de flotació del pluralisme. D'altra banda, continuen les OPAs hostils. Històricament va començar-se amb els Partits Socialistes Nacionalistes, es continuà amb el Partit Socialista Popular per entrar a continuació en l'òrbita comunista amb el Partit dels Treballadors de Santiago Carrillo. L'últim episodi d'aquest procés és Nova Esquerra dissenyat per l'òrbita propera a Felipe González amb l'objectiu bàsic de reconquistar el milió de vots que el PSOE va perdre en mans de Izquierda Unida.

Però, encara que hi ha sobrades raons històriques i actuals que ens aconsellen no pactar amb el PSOE, la realitat de la base electoral que sustenta a aquest partit, composada en la seua majoria per la classe treballadora, ens obliga a dirigir cap a aquestos sectors de població el nostre missatge polític i, des de la màxima prudència, establir i mantenir relacions amb aquest partit per a, si fora possible, establir acords programàtics que servisquen per a avançar per l’esquerra tant en els institucions com en la societat. Des d'aquesta convicció es va formular la proposta de "unitat d'acció de l'esquerra" en les últimes assemblees d'IU i d'EUPV així com en el passat congrés del PCE.

El període que analitzem es caracteritza per una pèssima situació sociolaboral malgrat la bonança econòmica. Les dades són contundents: som el país de la Unió Europea amb una taxa d'atur més alta. L’EPA del tercer trimestre de 1998 dona un nivell d’atur en Espanya del 18.55% tenint una taxa d’activitat molt baixa, només el 50.25%, inferior en uns sis punts a la mitjana europea. Tenim també el nivell de precarietat laboral més elevat de tota la UE. L’EPA del tercer trimestre d’enguany indica que els contractes temporals continuen estant per damunt del 33% dels totals (malgrat totes les reformes laborals i les subvencions als empresaris). Com a conseqüència i colofó lògic d’aquesta temporalitat en la contractació, el nivell de sinistralitat laboral espanyol també és el més alt de tota Europa.

Aquesta situació ha suposat un afebliment de la capacitat mobilitzadora i negociadora dels sindicats. Amb taxes tan altes d'atur, la por a l'acomiadament penja damunt dels treballadors com una espasa de Damocles. L'elevada taxa de treball en precari converteix l'afiliació als sindicats de classe en quelcom clandestí entre tots aquests treballadors que veuen com el seu contracte no serà renovat a la mínima sospita d'afiliació sindical. L'acció sindical s'ha desenvolupat en aquest marc difícil en els últims anys. Una acció sindical presidida a més de per la clàssica negociació dels convenis col·lectius, per la negociació de temes fonamentals a nivell global com la reforma de les pensions o els canvis en la contractació laboral. Pot afirmar-se que els anys en què ha governat el PP han estat els anys de menys conflictivitat laboral. Com és lògic, la relativa pau sociolaboral ha estat un dels elements claus a l'hora d'estabilitzar al govern del PP i de desenvolupar el seu somni de donar una imatge política de centre. Poques fotos "centren" més al PP que la signatura d'acords amb els sindicats màxim quan roman en l'opinió pública el record de les mobilitzacions sindicals realitzades durant els governs del PSOE.

El PCE i IU manifestaren la seua clara oposició a dos acords importants entre el govern i els sindicats: l'acord de pensions i la reforma laboral. En el tema de les pensions és molt fàcil argumentar i continuar afirmant que els acords suposaren un retall de les mateixes en un país on el sistema de pensions està molt lluny d'assolir els nivells de protecció mitjans de la Unió Europea. Enteníem i continuem entenent que no era correcte aquell plantejament. Els resultats ja els estem veient: l’augment de les pensions mitjanes, que va ser del 6.3% en 1994 i del 5.7% en 1995, s’ha vist retallat a un creixement del 3.9% en 1997 i fins a un 1.9% en el primer trimestre de 1998. No podem oblidar que en Espanya el 70% de les pensions de jubilació es troben per sota del Salari Mínim Interprofessional.

En el tema de la reforma laboral els resultats obtinguts en l'acord permeten ja un primer anàlisi: malgrat els recursos dedicats a estimular, finançar i potenciar la contractació estable, el percentatge de contractació temporal continua estant al voltant del 33% a finals de 1998, quantitat pràcticament idèntica a quan va signar-se l'acord. Dit d’una altra forma: La reforma laboral no ha aconseguit disminuir ni en un punt el percentatge de precarietat que pateix el nostre país. D’altra banda, el fet de que siga rendible als empresaris acomiadar a un treballador "estable" respecte a les quantitats percebudes per a la seua contractació, obliga a l'Estat a destinar quantitats creixents de recursos per a continuar mantenint i finançant aquest contractes estables dedicant fins i tot recursos finalistes de protecció a l'atur com es contempla en els PGE-99. D’altra banda, segons dades del mateix Ministeri de Treball, les compensacions per acomiadament per "causes objectives" havien disminuït ja un 19.3% als tres mesos de la Reforma Laboral demostrant els efectes perversos d'aquesta reforma sobre la facilitat d'acomiadar dels empresaris i la pèrdua de drets dels treballadors.

En aquestes condicions, la necessitat de mesures alternatives per a aconseguir un increment d’ocupació estable s’ha fet més i més evident. En aquest marc, la lluita per la jornada laboral de 35 hores setmanals ha adquirit un caràcter central. Després d’algunes dubtes inicials, aquesta reivindicació, i la comprensió de la necessitat d’una Llei per a generalitzar-la, s’ha obert camí en el conjunt de l’esquerra i dels sindicats de classe, creant unes millors condicions per al treball conjunt per aquest objectiu.

I no menys important es la lluita per evitar la parasització del treball duta a terme per part de les Empreses de Treball Temporal que estan adquirint un pes cada vegada major dintre el mercat laboral i que estan canviant les relacions entre l’empleat i l’empresari. Les ETTs estan aconseguint rebaixar al mínim la dignitat laboral dels treballadors mitjançant contractacions temporals fem que obliguen a cobrar sous inferiors als estipulats, realitzar tasques de alt nivell de risc que no corresponen al tipus de contractació, creació de llistes negres de treballadors que reivindiquen els seus drets i un llarg etcètera. Tot açò acompanyat de l’amenaça constant del comiat immediat i la impossibilitat de tornar a trobar treball. El nostre objectiu es aconseguir la desaparició d’aquest tipus de empreses i sensibilitzar a la societat per que no tornen a ocórrer retrocessos tan flagrants dels drets dels treballadors.

Diferents esdeveniments han fet esclatar una crisi de l’Estat de les Autonomies contemplat en la Constitució de 1978. Aquesta situació que s’ha aguditzat arran de la nova situació en Euskadi després de l’acord de Lizarra i la treva d’ETA ha desbloquejat la reclamació conjunta del dret d’autodeterminació (suportat per IU/EB i l’EPK) per a una important majoria de la població basca.

En l’actual situació, el consens constitucional sobre la forma d’Estat ha deixat lloc a la confrontació de diferents posicions:

Les forces nacionalistes espanyoles (PP, PSOE) es tanquen en la defensa de la Constitució de 1978 que nega la sobirania dels diferents pobles d’Espanya i el seu dret d’autodeterminació. La proposta federal del PSOE es situa en aquest marc.

Determinades forces nacionalistes perifèriques (EH, ERC...) propugnen directament la independència d’Euskadi o Catalunya.

Altres forces nacionalistes perifèriques (CiU, PNV, BNG) propugnen un desenvolupament asimètric de l’Estat cap a una Confederació, aparentment entre Euskadi, Catalunya, Galícia i la resta d’Espanya.

Izquierda Unida propugna una reforma constitucional que reconeixent el dret d’autodeterminació cada poble d’Espanya puga donar lloc, a partir de la seua lliure decisió, a un Estat Federal democràtic, plurinacional i solidari.

Tanmateix, a mitjà termini l’evolució de l’Estat Espanyol pot oscil·lar, previsiblement, entre dues vies:

Si la defensa aferrissada de la "unitat d’Espanya" en els termes actual bloqueja una reforma constitucional, la pressió de les nacions perifèriques per la seua sobirania pot portar a una evolució asimètrica de l’Estat de les Autonomies amb successius esqueixaments com a resultat de la conjunció de les forces centrípetes i centrífugues, donant pas a una relació confederal de fet entre les parts esqueixades i la resta.

Pel contrari, la única possibilitat de mantenir la unitat dels pobles d’Espanya a mitjà termini per mitjans pacífics és un pacte per la reforma constitucional que reconeixent la sobirania de cadascú d’ells els estimule a la seua lliure i solidària unió federal.

Aquesta segona és no solament la via que més convé a la classe treballadora i demés sectors populars dels pobles d’Espanya, sinó la única via que, donada la correlació de forces existent, pot permetre que el poble valencià assolisca la seua sobirania.

El País Valencià és una zona poc desenvolupada de la Unió Europea com ho demostra el fet de què no assoleix (encara que per molt poca diferència) el 75 % del PIB de mitjana de la Unió Europea (fet que, per altra banda, li permet accedir als Fons de Desenvolupament Regional (FEDER) de la UE). Hi ha, però, algun element que matisa això. El País Valencià és una de les zones de l'Estat Espanyol amb un nivell més elevat d'economia submergida que no es comptabilitza en les estadístiques oficials. Sectors industrials com el calcer, la joguina, el tèxtil i el mateix turisme tenen parts importants de la seua producció submergida a nivell fiscal, laboral i econòmic.

L'economia del nostre país s'ha transformat en menys de mig segle d'una economia basada fonamentalment en l'agricultura, amb components significatives d'agricultura d'exportació com són els cítrics, en una economia industrial i de serveis on el turisme té un pes molt important. Però en el sector industrial cal destacar una profunda transformació o reconversió: desaparició de sectors tradicionals com la siderúrgia de Sagunt, pèrdua de pes progressiu del sector tèxtil de les comarques centrals i de la fusta en la comarca de l'Horta-Sud, acompanyada per una submersió de sectors molt importants de la indústria de la joguina i del calcer. La gestió del territori duta a terme pel govern del PP es nefasta i retrògrada. La política forestal ens recorda la del franquisme, amb actuacions molt impactants, sotmeses a interessos econòmics tradicionalment gens respectuosos amb el medi natural (grans empreses del sector, maderers, caçadors, interessos particulars dels municipis). Es segueix repoblant amb espècies inadequades que propaguen els incendis, s’utilitza maquinaria pesant en obres molt agressives, com pistes i tallafocs que tenen un fort impacte visual i acceleren l’erosió amb la pèrdua de sòl. Es segueixen utilitzant criteris de rendibilitat econòmica, no essent eixe el valor fonamental del bosc valencià, instal·lat damunt un medi molt sec.

La xarxa d’Espais protegits es insuficient en nombre, extensió i nivell de protecció (parcs de paper). Tant dins com fora d’ells, desapareixen espècies protegides o de valor ambiental. La política de la UE que afavoreix l’abandó de certs cultius porta a la desertització i a la pèrdua de paisatges tradicionals.

No hi ha política d’estalvi d’aigua. El Despilfarro en la seua gestió és evident tant a nivell públic com privat. No es compleix la normativa sobre depuració d’aigües residuals; si això es fera, no hi hauria necessitat de realitzar costosos transvasaments d’altres conques. Augmenta la contaminació de l’aigua causada per l’agricultura tecnològica i la indústria, amb greus riscs per la salut humana, sense que hi hagen sancions als responsables. La gestió de les conques hidrogràfiques (Ebre, Xúquer i Segura) és obscurantista i gens democràtica, no existint una cooperació real entre CCAA i fomentant-se interessadament la rivalitat i la insolidaritat entre els seus habitants.

Tampoc hi ha una política d’estalvi energètic: El P.V. és depenent energèticament de fonts contaminants i no renovables (nuclear i petroli sobre tot). Existeix una concentració monopolista del sector, afavorida per l’Administració estatal i autonòmica. Van a pagar-se quantitats exorbitants per una suposada adaptació a la competència, quan les empreses deurien perdre totes les subvencions o ser sancionades per no afavorir la producció d’energies alternatives, renovables i no contaminants, per a les que el P.V. reuneix bones condicions. A més a més, així la producció d’energia es pot desconcentrar: edificis públics i vivendes podrien ser autosuficients i desenganxar-se del rebut de la llum. En canvi la pròpia Administració (com l’Ajuntament de València i els famosos fanals de Rita o l’absurda il·luminació d’autopistes i autovies en ple camp), despilfarra en la despesa energètica i produeix una contaminació lumínica nocturna que pertorba els ritmes vitals dels éssers vius i ens furta la visió del cel nocturn. La política de transports és ecològicament insostenible. Es potencia el cotxe i la carretera front al transport públic, el transport privat compartit, la bicicleta o el peató. La construcció de vies ràpides com el III Cinturó de Ronda i la prolongació de Blasco Ibáñez destruirà paisatges i barris populars a la ciutat de València. El transport públic està sotmès a criteris de rendibilitat econòmica i no social. L’AVE és una greu errada i un despilfarro econòmic que impedeix qualsevol altra inversió ferroviària.

La gestió dels residus ha arribat al colapse. Els abocadors clausurats son una bomba de rellotgeria que està contaminant l’aire, l’aigua i la terra. Els nous abocadors son les bombes futures, la gestió de les quals, a més a més es privatitza. No es fa pràcticament res per educar i concienzar a la població i a les empreses públiques i privades en la necessitat de REDUIR, REUTILITZAR, RECICLAR.

L’urbanisme està en mans d’interessos especulatius, lluny de les necessitats reals de la població. Tenim uns pobles i ciutats cada vegada més llegos, insostenibles, masifiquats, contaminats i sorollosos, on el cotxe arracona i sotmet a ciclistes i peatons. El desenvolupament urbà es basa en l’especulació, la corrupció i el blanqueig de diners, sense una planificació democràtica. Cada vegada es pensa menys en espais públics, verds, educatius, sanitaris o culturals. Assistim a una destrucció generalitzada de barris històrics i populars, edificis singulars i paisatges agraris.

El País Valencià pateix un dèficit important d'infrastructures de transport. La recent inauguració de l'autovia València-Madrid és una mostra del retard esmentat. Continuem amb una autopista de peatge, la A-7, que és la vertadera columna vertebral que articula el País Valencià i que esta poc emprada com a conseqüència del seu caràcter privat. Les infrastructures ferroviàries són obsoletes. Tenim un Euromed que enllaça Alacant amb Barcelona amb trams de via sense doblar. La connexió d'Alacant cap al Sud no està ni electrificada. El tram València-Madrid de velocitat alta no s'acaba mai. La línia Sagunt-Zaragoza està abandonada amb trams on el tren no pot passar de 30Km/h per la falta de manteniment. Enmig de totes aquestes deficiències el govern valencià es dedica a demanar una inversió de 400.000 milions de ptes per a construir l'AVE València-Madrid per aconseguir arribar mitja hora abans a Madrid que en els trens projectats de velocitat alta. Pel contrari, les comarques de l’interior presenten un dèficit vital de transport públic i de connexió entre elles. Per a vertebrar internament el País Valencià, cal potenciar les línies de ferrocarril de proximitat com les de Xàtiva-Alcoi, Gandia-Dènia, etc.

La situació sociolaboral del País Valencià és clarament pitjor que la mitjana de l'Estat. Encara que la taxa d'atur ha baixat últimament més que en Espanya i es situa en el 16.76% segons l'EPA del tercer trimestre del 98, aquesta continua sent molt més elevada que la mitjana de la Unió Europea. La precarietat en el treball és alarmant: diversos estudis sindicals han situat la precarietat en la contractació laboral per sobre del 40%, més de set punts per damunt de la mitjana estatal. També és més alta la sinistralitat laboral que en la resta d'Espanya, en bona part com a conseqüència de patir una major precarietat, possiblement també com a conseqüència de l’important paper que en aquesta Comunitat té la construcció, que és el sector amb major índex de sinistralitat de tots els sectors econòmics, i també ú dels que amb més precarietat es treballa, tant en la modalitat de contractes (subcontractes a autònoms) com falta de mesures de seguretat. Així mateix, quan s'analitzen els nivells salarials ens trobem que els salaris mitjans dels treballadors valencians són clarament inferiors a la mitjana estatal.

No podem acabar aquest apartat sense criticar amb rotunditat el procés de privatització dels grans serveis que s'estan produint aquests últims anys amb el govern del Partit Popular, aprofundint el procés obert pel PSOE, desmantellant alguns serveis públic, minant altres i afavorint en tots els casos interessos privats freqüentment vinculats al partit governant. Privatització de l'ensenyament potenciant i augmentant els concerts dels centres privats, sobretot confessionals. Privatització de la Sanitat amb l'hospital d'Alzira com a fet emblemàtic i l'augment de subvencions a les clíniques privades mitjançant el pla de xoc. Privatització de serveis públics creats en els anys anteriors com el cas de les ITV, del Centre Verd, d'Egevasa etc. Privatització de les formes i modes de gestió dels serveis socials. Contra aquesta dinàmica privatitzadora s’ha alçat una resistència creixent de plataformes unitàries i organitzacions socials que és fonamental potenciar.

Quan ens plantegem la situació de les formacions polítiques del País Valencià cal referir-se en primer lloc a les forces de la dreta: el PP i la UV. Als trets de la dreta a nivell estatal cal afegir dos elements diferencials:

En primer lloc una vinculació de la dreta valenciana amb el caciquisme tradicional com es posa de manifest de forma dramàtica en moltes comarques. Si a això li afegim la preocupant tendència i el creixement de la corrupció palesada en casos com el del exconseller Cartagena, la crisi de l’ajuntament d’Orihuela, les requalificacions de terrenys privats del Conseller Farnós per l’ajuntament de Benicàssim, etc., hem d’arribar a la conclusió que, més enllà de l’estudiada i dissenyada imatge televisiva del President Zaplana, el PP amaga una mescla de caciquisme, autoritarisme i corrupció que el fa estar totalment allunyat i impossibilitat del pretès viatge-peregrinació cap al centre polític.

Unió Valenciana, formació nascuda dels plantejaments més irredempts del secessionisme lingüístic, ha intentat evolucionar al llarg d’aquests últims anys cap a una formació política de caràcter centrista i regionalista amb alguna il·lusió nacionalista. Sembla clar que en aquests moments hi ha una certa contradicció entre els seus plantejaments de l’últim congrés i el seu origen i bases sociològiques.

El PSPV va entrar en crisi una vegada es perderen les eleccions autonòmiques i en moltes parts municipals de 1995. Crisi manifestada en el relleu traumàtic i encara no consolidat del secretari general. Crisi manifestada en la dimissió dels primers membres de les llistes autonòmiques de València i Alacant. Durant aquest període el PSPV en la oposició ha intentat en algun cas fer oblidar el seu dretanisme en els governs central, autonòmic i local, ressaltant el tó aparentment d’esquerra en les declaracions i propostes electoralistes sense deixar de dirigir-se mai a nivell sociològic al centre polític, vertader objectiu estratègic del PSPV. A destacar també la incapacitat del PSPV de mantenir unes relacions normals amb les formacions polítiques a la seua esquerra. Malauradament la temptació felipista del PSOE i del PSPV de deglutir o destrossar tot allò que hi haja a la seua esquerra no ha desaparegut i es manifesta també en el País Valencià encara que amb alguna peculiaritat.

Un dels temes més importants que han estat en el centre del debat polític durant l’últim any ha estat el tema de la llengua. En el debat sobre l’estat de la Comunitat de 1997, el president Zaplana es va treure el conill del barret al demanar un dictamen al Consell Valencià de Cultura per tal de resoldre el "problema de la llengua". Cal dir en primer lloc que el problema del valencià és un problema creat al final dels anys setanta per a posar fre a la voluntat autonòmica del País Valencià. Cal deixar palés que si el problema continua sent problema és degut a la manca de voluntat i decisió dels governs del PSPV que durant dotze anys han estat incapaços de resoldre el problema mitjançant la legislació i mesures adequades. Hem de recordar com Esquerra Unida demanava al govern en 1993 transferir per llei a l’Institut Interuniversitari de Filologia les competències en matèria lingüística. Malauradament les indecisions i febleses del PSOE permeteren al PP plantejar una proposta com l’esmentada.

Des del començament Esquerra Unida va mantenir una posició i unes condicions davant del tema que creguem important recordar:.

"a) Qualsevol acord sobre el valencià ha de contemplar de forma nítida i clara la unitat de la llengua catalana i ha d'estar sotmès als criteris científics imperants de la romanística internacional.

Si es compleixen aquestes condicions, que avui no podem de cap forma garantir i sospitem que va per camins contraris als indicats, seria molt positiu assolir un acord que defensaríem amb claredat. Ja és hora que la societat valenciana deixe de discutir si parlem valencià o català i avance seriosament en la normalització de l'ús de la nostra llengua en l'escola, els mitjans de comunicació, al carrer etc. Cal reconèixer que la manca d'acord en aquest tema ha estat el pitjor entrebanc per avançar en l'ús social del valencià."

Si el dictamen del CVC tenia elements dubtosos que obligaren a que els dos membres d’EUPV s’abstingueren, la llei de creació de l’Acadèmia Valenciana de Cultura tenia ja elements clarament negatius i ens obligà a votar en contra. No sabem si al final s’assolirà un acord entre el PP i el PSPV que permeta que l’AVL tinga acadèmics i puga començar a funcionar. En qualsevol cas sembla clar que el problema del valencià no serà resolt amb "l’acord històric" i altres adjectius grandiloqüents amb que va ser qualificat. Siga quin siga el resultat, els plantejaments d’EUPV són clars: defensa de la unitat de la llengua, recerca d’unes instàncies normativitzadores amb caràcter acadèmic i científic, potenciació de l’ús del valencià, recerca de línies de col·laboració amb altres Comunitats Autònomes que tenen la mateixa llengua que nosaltres.

No es tracta ara de repetir el que ja es diu sobre La inserció federal del País Valencià en la "Proposta del PCPV per a l’esquerra valenciana", sinó d’avançar propostes en aqueix marc i en el de la proposta d’Estat Federal democràtic, plurinacional i solidari formulat pel PCE i per IU.

La nostra proposta federal té una component important que arranca de l’autonomia local. I ací cal situar la proposta de comarcalització, en un doble sentit: com una forma d’articular la pluralitat territorial del País Valencià, i com una forma d’articular els municipis entre sí, amb una coordinació de recursos que permeta millorar els serveis públics oferts a la ciutadania.

Es tractaria de suprimir les províncies i, per tant, les Diputacions, passant les seues competències a òrgans democràtics d’àmbit comarcal. Aquesta proposta s’emmarca en la proposta de reforma constitucional per a l’Estat Federal, però en tant aquesta no es realitze es podrien fusionar les províncies de Castelló, València i Alacant en tant que una reforma de l’Estatut estableix formalment els òrgans comarcals.

Cal subratllar que el procés de constitució d’aquests òrgans comarcals s’hauria de fer a partir de la lliure elecció dels municipis. És a dir, de la mateixa forma que l’Estat Federal s’ha de constituir com a resultat de la lliure unió de les diferents Comunitats, els òrgans comarcals s’haurien de constituir com a resultat de la lliure unió de municipis, com una plasmació local de l’exercici del dret d’autodeterminació.

Caldrà al mateix temps impulsar institucions comunes en l’àrea lingüístic-cultural catalana amb competències específiques per a gestionar el patrimoni cultural que compartim. Un exemple hi és el desenvolupament normatiu de la llengua catalana, que per tal d’evitar la desmembració lingüística hauria de fer-se de forma unitària, integrant les especificitats de les diferents parles, com ara les del valencià. També en aquest terreny la federació és el millor procediment per a conjugar unitat i pluralitat.

En aquesta perspectiva cal emmarcar la proposta d’EUPV d’un organisme normatiu unificat depenent de l’Institut Joan Lluís Vives que articula les Universitats de tot l’àmbit lingüístic, organisme de caràcter federal que hauria d’assumir les competències que actualment corresponen a l’Institut d’Estudis Catalans, sense perjudici de que en cada Comunitat puga haver-hi organismes específics (com ara l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana) per a assessorar i dictaminar en matèria lingüística.

Aquesta proposta, en qualsevol cas, hauria de ser entesa com a transitòria, fins que, en el marc de l’Estat Federal i de la Unió Europea, es puguen crear institucions compartides dels països de llengua catalana amb competències culturals de major abast, amb representació tant del País Valencià, Catalunya i les Illes Balears com de la Franja d’Aragó, el Rosselló i L’Alguer.

Naturalment, aquests no són els únics països amb els quals caldrà establir relacions de cooperació federal des del País Valencià. A banda de les relacions federals generals en l’àmbit de l’Estat Espanyol i en el seu cas de la Unió Europea, caldrà també establir altres relacions específiques per a problemes específics.

Per exemple, caldrà establir relacions de cooperació en els marcs hidrogràfics compartits. Encara que considerem que cal prioritzar l’estalvi del consum d’aigua enlloc de recórrer a grans obres hidràuliques com els transvases, el cert és que actualment tenim recursos hídrics compartits si més no amb Múrcia i Castilla La Mancha. I, enlloc de recórrer sistemàticament a la mediació o la decisió pels òrgans centrals de l’Estat Espanyol, caldria establir també federalment òrgans comuns de cooperació per la gestió conjunta d’aquests recursos.

A més, el nostre federalisme s’orienta a la lliure cooperació global entre els pobles sense tancar-se en marcs apriorístics, ni de l’Estat Espanyol (com es fa palés en les propostes per al terreny lingüístic-cultural) ni tan sols de la Unió Europea: problemes com els ecològics no coneixen fronteres. I el poble valencià té, en particular, problemes ecològics compartits amb la resta dels pobles al voltant de la Mediterrània, àmbit al qual caldria abordar la gestió conjunta d’aquests problemes. Problemes ecològics, cal recordar-ho, que són indestriables dels problemes socials, i que han d’abordar-se en el marc d’un desenvolupament sostenible, harmònic i solidari de les diferents riberes de la Mediterrània.

El nostre federalisme, en fi, entronca amb el nostre internacionalisme, i s’orienta a la cooperació lliure i solidària entre tots els pobles.

6. LA CONVERGÈNCIA DE L’ESQUERRA SOCIAL I POLÍTICA AL PAÍS VALENCIÀ

 

1. Subjecte plural:

Com venim afirmant el subjecte de la transformació és plural: la consolidació d’un bloc social de progrés part del supòsit que el subjecte de la transformació radical és policrom i divers. La classe social continua essent l’element clau de la nostra anàlisi econòmic-polític i de la transformació real necessària, però la consciència de pertanyença a la classe es desdibuixa avui més que mai per la fragmentació i alienació que sofreix la classe treballadora i perquè també es un fet l’aparició en l’escena política, els darrers anys amb més força, d’altres subjectes del canvi: moviments anti-sistema de les Perifèries (Zapatistes, els Sense Terra de Brasil …), ètnics, dones, ecologistes, emigrants, subproletariat, exclosos …

El nostre Partit mai ha gaudit l’exclusiva en la lluita per l’emancipació. La pròpia heterogeneïtat de la classe obrera incrementada a hores d’ara pel propi desenvolupament del capitalisme ha produït respostes diverses. Aquesta diversitat no es un obstacle, al contrari, es un valor afegit. Per això hem vingut incorporant al nostre bagatge les aportacions sorgides en altres espais de reflexió i de lluita, que avui assumim com a nostres pues formen ja part intrínseca del nostre discurs i del nostre treball polític, al temps que aportem a la constitució d’eixe subjecte transformador col·lectiu el millor de la nostra història. Per superar el capitalisme que avui dissenya i planifica el seu domini a escala planetària estructurant per dalt al temps que desarticula per baix –la classe obrera i zones necessàriament marginals-, que colonitza les consciències i indueix a la majoria a acceptar com inevitable l’ordre que imposa, necessitem seguir avançant en la consolidació de la nova síntesi emancipadora dels comunistes amb altres forces radicalment transformadores, i enriquint la nostra anàlisi de la realitat social i de la nostra praxis quotidiana amb les aportacions que, sorgides en altres espais també revolucionaris, estan conformant junt a nosaltres l’eix vertebrador de l’alternativa roig-verd-violeta, antimilitarista i antietnocentrista. Però no es tracta de que merament sumem forces, sinó que les simbiotitzem: la política que avui assumeix el Partit configura una alternativa global, no limitada al component roig, ja que arreplega una proposta de transformació revolucionaria a totes i cadascuna de les dominacions que exerceix el sistema, i en tots els àmbits. No obstant, les propostes del Partit no conformen la única via per la emancipació i de fet deuen ser contínuament ampliades i consolidades dia a dia i dialècticament amb les aportacions que realitzem mitjançant el nostre treball en els moviments socials, al temps que propaguem la política del Partit en eixos col·lectius, combinant el respecte a la seva independència amb la búsqueda de l’hegemonia de les nostres propostes com a membres del PCPV. Un Partit Comunista cohesionat, que no renuncia a les seves senyals d’identitat, que cada vegada més amplia el seu acerb teòric i el seu camp d’acció és la millor garantia de que l’alternativa emancipatòria arribe a bon port.

2. El PCPV i el mon del treball: la fase neoliberal i la desestructuració de les classes socials:

El treball és l’eix central del nostre procés de constitució com éssers humans, pues la transformació de la natura mitjançant el treball es la base de la nostra socialització. A través dels canvis soferts en la història, que han donat lloc als distints modes de producció, el treball ha segut i segueix essent el factor fonamental per la transformació social.

Ara be, en els nostres dies el capitalisme ha experimentat una sèrie de transformacions modificant alguns aspectes fonamentals: la mundialització del sistema productiu i de les relacions socials i la generació de noves formes d’organització del treball. Fins tal punt el capitalisme es transforma, que per a molts ideòlegs açò ha suposat la difuminació, quan no eliminació, de les classes socials i la desactivació del motor de la història: la lluita de classes. Els càntics al fi de la història van en eixe sentit: l’actual moda ideològica adoptada per certs intel·lectuals, que ha calat entre la classe mitjana progressista, posa en tel de jui l’existència mateix de la classe social considerant-la un constructo cultural caduc, inservible, front a nous conceptes com identitats socials, ciutadania …

Però l’afirmació i constatació de l’existència de les classes socials antagòniques – a pesar del descens de la consciència de classe i del desdibuixament de la lluita de classes, fonamentalment a les societats de capitalisme avançat, en el sentit de la desactivació dels grans conflictes front als moviments corporatius, de l’individualisme, de l’ascens de categories socials intermitjes, de l’extensió de la democràcia política purament representativa – i de la confirmació de que eixes classes sorgeixen i es mantenen en base a les relacions d’explotació i dominació en funció de les relacions de propietat dels mitjans necessaris per produir (capital i tecnologia front a força de treball), segueix essent avui un fet inqüestionable. I la superació de la divisió de la societat en classes –l’igualitarisme radical en relació amb el control sobre els recursos productius de la societat i l’excedent produït socialment- és la condició sine qua non per la llibertat, la democràcia i l’autorealització.

El model anterior fordista-taylorista es bassa en la gran empresa articulada en torn a la cadena de muntatge dirigida a la producció de bens en grans quantitats amb una divisió rígida entre les tasques de disseny-direcció i l’execució de les tasques estandaritzades i preestablertes per les instàncies organitzadores. La implicació dels treballadors en el procés no es considerada necessària i de fet no es produïa, pel que la consciència d’explotació en el cor mateix del procés productiu apareixia amb nitidesa: el treball era absolutament monòton i alienant, i els treballadors experimentaven els mateixos sentiments de grup davant el cap de quadrilla i davant el patró. Si la lluita de classes no es resolgué en eixe model a favor de la classe treballadora va ser degut en bona part a les mesures amortiguadores del keynesianisme aplicades per l’Estat.

Però el desenvolupament de noves tecnologies requereix un nou mode d’organització de la producció: la creació d’estructures productives flexibles i amb major capacitat d’adaptació i la descentralització del procés productiu vinculades a la incorporació de noves tecnologies més sofisticades cada vegada faciliten la subcontractació i l’externalització de treballs concrets, amb lo que s’aconsegueix reduir la força del treball directa i la segmentació de la classe treballadora a la que s’exigeix cada vegada més una implicació subjectiva en el procés productiu. Davant la ineficàcia dels principis taylorians, s’imposa la potenciació de l’autonomia responsable dels treballadors directes, que condueix a un principi d’organització superior per poder posar en marxa noves tecnologies, que suposen la necessitat d’utilitzar tota la intel·ligència i qualitats creatives dels treballadors cooperant amb directius i enginyers, és la solució per implicació negociada a la crisi fordista, en l’anomenat model toyotista. Però amb esta modalitat tecno-organitzativa apareix una nova contradicció interna: la implicació dels treballadors estableix límits interns, en la pròpia empresa, a la flexibilitat laboral, el que aguditza la crisi del neoliberalisme.

Aquest nou model fomenta la competitivitat entre els treballadors, que tenen categories laborals més diferenciades, fracturant la consciència de grup explotat front al capital. Així, s’intenta integrar als treballadors i treballadores amb una determinada qualificació en les polítiques empresarials de les multinacionals. Son les noves polítiques de "recursos humans", en les que pareix que els treballadors i les treballadores participen de l’organització del treball, però sempre assumint els criteris de "competitivitat" i "rendibilitat", interpretant l’empresa com una entitat unificadora d’interessos entre capitalistes i treballadors. Per salvaguardar les seves conquestes salarials i condicions laborals, eixos treballadors i treballadores no dubten en assumir els projectes de les multinacionals com a propis, col·laborant amb les direccions industrials.

Però no sols la complexitat del procés de producció a nivell tècnic i la implicació dels treballadors en aquestos sectors punta es produeix junt a les encara necessàries cadenes de muntatge fordistes i junt a la necessitat de manteniment del cinturó perifèric basat en un mercat de treball clandestí, fora de qualsevol regulació contractual i per això també de control sindical. Així, el nou model empresa-món (en el doble sentit geogràfic i emocional – el treballador es induït a considerar l’empresa com algo propi, que passa a formar part de la seva vida, desdibuixant la frontera ocio-vida privada-treball -) es recolza en empreses amb organització rígida taylorista i producció en cadena fordista en condicions de sobreexplotació més clàssica, i necessita per al seu funcionament d’un atur estructural estable, front a la tendència a la plena ocupació del model anterior, la dinàmica social de la qual descansava en el pacte entre capital i treball: pau social a canvi de salaris estables i cobertura en cas d’atur, pensions, i demés prestacions socials administrades per l’Estat.

• Increment de l’atur: les noves polítiques econòmiques s’apoien en el creixement de l’atur per possibilitar la reducció dels cost de la força del treball (el paper clàssic de l’exercit de reserva) per justificar polítiques de flexibilitat laboral que destrueixen les conquestes històriques dels treballadors, justificar la reorientació de la despesa pública cap el sector privat, premiant als "creadors d’ocupació", fraccionar a la classe obrera impedint la presa de consciència de "classe per a sí" (la representació) i conduir el paper i els objectius dels sindicats a la baixa.
• La desestabilització i desregulació del mercat laboral i la conseqüent segmentació més aguditzada de la classe treballadora, reestructurant radicalment la força de treball. La precarització de les condicions laborals amb l’aparició i aplicació de fórmules d’ocupació cada vegada més diverses, incrementant l’ocupació precària i la heterogeneïtat creixent de la classe treballadora. Les empreses de treball temporal, les ETTs, son un significatiu exemple d’aquest nou model desregulat i pràcticament opac a qualsevol control.
• La creixent incidència en el mercat laboral de l’autoocupació, que implica una major desprotecció sindical, increment de l’individualisme i desestructuració social, que en la majoria dels casos son simplement espais per la externalització de despeses de les empreses sense cap tipus de responsabilitat per part d’aquestes, el que ve a ser una variant de subcontractació clandestina.
• La consolidació de l’estrat de classe dels gestors i executius de les grans empreses. Eixos gestors, que no son necessàriament propietaris, exerceixen un treball de dominació: entre altres funcions trien els mètodes de pressió física i psíquica damunt els treballadors subordinats, afavoreixen la seva divisió, procuren trencar les seves formes de resistència, posen al servei del capital la innovació en tècniques de producció i gestió, generades socialment, es a dir, realitzen funcions imprescindibles pel funcionament rendible del sistema.

Les fronteres de classe es fan així borroses:

Per una part pot considerar-se a "l’aristocràcia obrera" com beneficiaris de l’explotació – alguns investigadors al servei de multinacionals i professionals liberals, gestors/assessors de la petita burgesia capitalista i èlits del sistema polític – que encara no formen pròpiament part de la classe dominant.

Per altra part, la seva progressiva pèrdua d’inserció al mercat controlat per les transnacionals fa que xicotets comerciants, amos de xicotets tallers, joves amb alts nivells d’estudi, llauradors sotmesos als imperatius de la industrialització de l’agricultura en grans extensions, es veuen abocats a una confluència d’interessos amb la classe subordinada.

Aquest nou model ha produït l’increment de grups de treballadors bàsicament composat per dones i joves que realitzen treballs no qualificats, mal pagats i sense drets socials. Els barons adults de més de 45 anys expulsats del seu lloc de treball per les reestructuracions de les empreses, les dones i els joves que lluiten per incorporar-se a aquest mercat de treball, i, cada vegada més, els immigrants, son els col·lectius damunt els que recau bàsicament aquesta nova forma de la ja vella explotació capitalista junt a la pèrdua de referents polítics, l’augment de l’individualisme, la despolitització, i el consumisme.

Si aquesta és la situació en el sector industrial i postindustrial i en el sector serveis, la situació laboral dels treballadors agrícoles, es desenvolupa en un marc de condicions de capitalisme en la seua fase d’acumulació primitiva, amb contractes de treball, en alguns dels casos (collidors de taronja, i no tots), en el règim especial agrari els quals no donen cap garantia de possibilitat de subsistència, ja que la gent treballa i, per tant cobra, quan l’empresari ho necessita. En el pitjor dels casos, i és per tota la resta de treballs del camp, els "contractes" són verbals dia a dia. Aquestes condicions laborals específiques del camp provoquen el progressiu abandó del sector per part de la gent que ha vingut treballant des de quasi tota la vida, en el camp i el canvi de sector o branca on les condicions econòmiques-laborals garanteixen una major estabilitat en l’ocupació i per tant uns ingressos més continus que possibiliten una millor qualitat de vida. D’ací es desprèn que al camp vagen a treballar les persones més necessitades que no tenen opció a un altre lloc de treball com puga ser el de les dones, els joves, els menys qualificats, els immigrants i tots aquells que no poden per algun altre motiu incloure’s en els altres sectors i que realitzen tots els treballs més durs i en les condicions més roïnes que poden existir hui en dia. Tot açò comporta el que s’agreugen més les males condicions en les que es treballa quedant molt difícil la possibilitat de solució. És per això que altres treballadors, els que tenen possibilitat, opten per comprar-se o llogar alguna parcel·la de terra, o continuar portant les terres heretades segons el cas, per tindre, si la collita ho permiteix, un altre ingrés a part dels jornals que possibilite una millor existència.

L’aplicació de la política que dicta l’oligopoli internacional aprofundeix les fractures socials, augmenta l’exclusió social – la dualització de la societat, la societat dels dos terços … - i desestructura els vincles socials bàsics, les identitats tradicionals del moviment obrer i la pèrdua dels valors tradicionals de l’esquerra, debilitant la seva capacitat d’organització i resposta, al temps que els Estats democràtics es desfan del seu paper "d’administrar el bé comú" i es posicionen clarament com els representants dels interessos de la classe dominant.

Als països de la Perifèria la fragmentació dels distints enclaus geopolítics es també un fet i una tendència. Com hem vist la mundialització econòmica estableix una major heterogeneïtat (desenvolupament desigual) entre les distintes regions. Així mentre amb l’aplicació dels dràstics programes "d’ajust estructural" i les polítiques de xoc del FMI i del Banc Mundial alguns països "en vies de desenvolupament" s’han industrialitzat, altres, els components del Quart Món, queden desconnectats dels circuits econòmics internacionals. Quan les seves estructures tradicionals han segut trencades per les relacions colonials, i quan els medis de comunicació mostren els estils de vida del Nord privilegiat, els fluxos migratoris, en condicions que tots coneguem, per eixir de la pobresa i la manca de futur son i seguiran essent un fet imparable. Senyalant que a la majoria dels casos la fugida ho es també d’Estats autoritaris que tallen d’arrel qualsevol tipus de dissidència.

La crisi ecològica, conseqüència del mode de producció i consum que, dissenyat en el Centre del sistema mundial, ens afecta a tots i més a les Perifèries – per les seves característiques estructurals econòmiques, polítiques i socials -, a les que sotmet a noves modalitats de dominació, crea noves contradiccions al mode de produir actual i també conflictes entre distints sectors de la classe treballadora, els interessos dels quals a curt plaç poden aparèixer subjectivament contradictoris amb els seus interessos vitals i de classe a llarg plaç.

La lluita per un ecosistema habitable es, puix, una raó més per rebutjar i enfrontar-se a aquesta nova fase d’universalització capitalista, a eixe productivisme i a eixe estil de vida que ens imposa el benefici de l’oligopoli mundial. L’ecologisme avui configura, junt a la lluita contra totes les formes d’explotació i contra tots els fenòmens de marginació, un element constituent bàsic de l’alternativa revolucionaria.

Però davant la involució de l’estat social a la que assistim es necessari anar avançant més allà del "Estat del benestar", es necessari aprofundir en l’estratègia de consecució de més drets i major poder dels ciutadans. Davant l’ofensiva global, la resposta no pot ser fragmentada i no pot limitar-se a consolidar allò que’s puga de la fase anterior. Si bé hi ha que preservar les conquestes dels drets socials i estendre-les a tots els éssers humans, és necessari avançar en la conquesta de poders socials, en les formes d’autogestió i intervenció, dotar-se de formes d’actuació menys delegants, ampliar les de participació més directa. La nostra alternativa al neoliberalisme no és ni l’estatalisme ni la mera delegació en instàncies institucionalitzades, sinó el desenvolupament de la democràcia participativa i de l’autoorganització social, amb la perspectiva d’aconseguir el nostre objectiu com comunistes: una humanitat sense classes i sense estats.

Així el PCPV continua plantejant-se com objectiu el socialisme, mitjançant l’autogestió individual i col·lectiva i de la propietat social dels mitjans de producció col·lectius com a base per una planificació democràtica i la consecució d’una societat comunista. Açò implica un major esforç en aprofundir tots els aspectes democràtics-participatius a tots els nivells, traslladant la política del partit a tots els nostres àmbits d’actuació i també eixamplar eixos àmbits, que no poden quedar reduïts a la vida orgànica del Partit i als moviments socials tradicionals.

2. La revalorització del treball com afirmem al Manifest del PCE per l’esquerra exigeix:

1.- Impulsar una política de plena ocupació, estable i de qualitat, ecològicament sostenible. En eixe sentit hi ha que lluitar per aconseguir la reducció de la jornada laboral, impulsant la participació activa dels treballadors per millorar les condicions de treball i incidir en l’organització i planificació democràtica del mateix. Per això hi ha que impulsar la lluita, junt als altres companys d’EU i els sindicats de classe, per la consecució de la jornada laboral de 35 hores per llei (ILP) sense reducció salarial i l’eliminació paral·lela de les hores extraordinàries, l’increment de mesures de salut laboral i la reducció dràstica de la sinistralitat laboral, íntimament connectada al tipus de contractes no estables. Així mateix, el camí per augmentar l'estabilitat contractual passa per una penalització i enduriment significatiu de les cotitzacions socials dels contractes temporals i una millor reglamentació dels mateixos amb la finalitat de fer més difícil i menys o res rendible l’ús d’aquest tipus de contractació per part de la patronal.

També hi ha que aconseguir l’erradicació de les empreses de treball temporer, les ETTs vertaders proveïdors de força de treball en condicions pre-capitalistes. Per ampliar el poder contractual dels treballadors, per l’aprofundiment i expansió dels drets sindicals, contra la precarització i l’exclusió, pel reconeixement legal dels drets dels emigrants. Per la redefinició del treball socialment necessari i per compartir entre els dos sexes el treball domèstic, en un marc que no siga el d’unitats domèstiques sub-proletaritzades, sinó com espai de cooperació d’adults fora del mercat de treball front al model d’eficàcia mercantil traduïda per salari, proposar l’eficiència social: redistribuïr el temps de treball, flexibilitzar horaris …

2.- Reivindicar la plena incorporació de les dones al treball remunerat, en igualtat de condicions reals amb els barons. La nova situació dificulta l’incorporació de les dones al mercat laboral i quan esta es produeix sempre és en condicions de subordinació. El neoliberalisme aprofundeix aquest paper subaltern i l’aprofita per augmentar beneficis al considerar a les dones com el principal grup d’amortiguació, subcontractant amb menors salaris i sense protecció sindical. I si això és evident als països en vies de desenvolupament, als països industrialitzats, les dones també fan funcions d’amortiguació al formar el sector de la classe treballadora on més abunda el treball clandestí, moltes vegades realitzat al propi domicili, (sector del calcer, de marroquineria, …) i el més temporer (els magatzems de taronja, l’indústria conservera …). Continua essent el sector serveis, que és el més desregulat, el més feminitzat, perquè es també el menys sindicat i reivindicatiu. Donats els baixos índexs de natalitat, la nova política pronatalista (reproducció de la força de treball que el capital necessita), que dissuadeix les dones a incorporar-se al treball assalariat te paradoxalment que ser combinada amb l’incorporació de la dona al mercat per augmentar la flexibilitat del mateix a la baixa. A pesar d’això sobre les dones previsiblement, inclús les que aconsegueixquen incorporar-se al mercat de treball, continuarà recaient la major part del treball voluntari, no remunerat, reactivant els papers tradicionals, al anemizar els pressupostos de la despesa social de l’Estat.

Amb el que es reprodueix per a les dones la situació de doble desavantatges en un cercle difícil de trencar: els desavantatges al centre de treball tornen a les dones més dependents del sou-poder del marit i la càrrega domèstica actua com un obstacle per la incorporació, la permanència i la promoció al mercat de treball, accentuant-se la discriminació i la dominació.

La prioritària lluita per l’incorporació de les dones al mercat de treball, te per nosaltres tres objectius fonamentals: donar compliment per la meitat de la població al fonamental dels drets socials, possibilitar l’abandó d’una vegada per totes dels papers de subordinació i submissió que històricament se’ls ha assignat i incorporar a un sector bàsic de la classe treballadora a la lluita no sols per les millores salarials, sinó pel canvi radical d’aquest mode de producció. No podem oblidar, a més a més, que la reproducció ideològica és un dels papers claus de les dones com a mares i educadores. Així en lloc de grup d’amortiguació a la baixa dels drets socials, podran constituir un element fonamental en l’unificació de la classe, a condició de que prenguen consciència dels seus drets i del seu potencial revolucionari, i eixa es una tasca prioritària pels comunistes, directament als centres de treball i mitjançant la lluita sindical.

3.- La solidaritat internacionalista per la conquesta i extensió dels drets i poders socials a tota l’humanitat forma part de la nostra definició com a comunistes. Si be es cert que les perifèries capitalistes tenen caràcters específics respecte a les formes de dominació i explotació, coexistint amb formes semi-proletaritzades, el nou liberalisme uniformitza cada vegada més les regions del planeta imposant la lògica del benefici, exceptuant si cal el cas d’Àfrica central convertint extensos territoris en camps de refugiats-desplaçats que viuen en campaments de les NN.UU., els anomenats països "obsolets". Per això es necessari ajuntar la lluita de classes del Centre amb les de les Perifèries, amb els partits comunistes i amb moviments populars anti-sistema, per una radical defensa dels teixits productius locals i del medi ambient concret. La regulació dels fluxos migratoris per, com al cas anterior, mantindre el preu de la força de treball a la baixa sols podran beneficiar al capital si no es respecten els drets socials dels treballadors immigrants. Si be el nostre objectiu es, junt als homes i dones de les Perifèries, eliminar les condicions que produeixen l’immigració econòmica forçada, el més immediat es lluitar pels drets plens de ciutadania de tots els immigrants, per les seves condicions de treball en igualtat amb els treballadors del país d’acollida. L’eliminació de les fronteres junt als Estats i els seus exèrcits es evidentment l’objectiu final.

4.- Denunciar i combatre que la insostenibilitat ecològica del sistema dominant, agreujada en la seva nova fase d’expansió, produirà a curt plaç, si no es prenen mesures dràstiques immediates, el colapse del planeta. La destrucció socioambiental a escala planetària implica necessàriament la radical i decidida aposta per un desenvolupament equitatiu i sostenible, que exigeix la desacceleració del creixement econòmic i del consum dels recursos biofísics, escassos i no renovables, el repartiment igualitari i la descentralització i democratització. Reduir els nostres nivells i tipus de producció i de consum ja que aquestos suposen necessàriament l’externalització de l’explotació social i dels danys creixents als ecosistemes perifèrics. L’existència de límits finits en els recursos naturals del planeta suposa una barrera objectiva a la globalització, per molt que es presenten com disfuncions corregibles dintre de la lògica interna pròpia del sistema.

Davant la situació de desestructuració i increment de l’alienació de la classe treballadora, que apareix atomitzada i amb interessos de mera supervivència, amb posicions individualistes i debilitats els lligaments de solidaritat de classe que possibilitaven l’acció col·lectiva reivindicativa i transformadora, l’objectiu prioritari i inaplazable és aprofundir en el nostre treball en el moviment obrer per reconstituir l’unitat de la classe en torn als seus interessos reals avui obscurits baix l’allau de noves modalitats de explotació i domini i plantejar de nou les estratègies per alcançar el fi proposat, que evidentment no poden limitar-se a recuperar el passat immediat, per dues raons: perquè l’explotació, encara que endolçada amb participacions en el repartiment de la torta, es donava a l’anterior model, i perquè precisament dintre dels sindicats de classe en els que centrem el nostre treball, fonamentalment CC.OO., s’ha derivat cap a posicions merament defensives de certs drets adquirits quan no de subordinació als poders econòmics. En aquest sentit, la substitució de Nicolás Redondo a l’UGT i l’eliminació de Marcelino Camacho de la direcció de CC.OO. foren fruit de les pressions del sistema capitalista. La pretenguda "inevitabilitat" de la situació sociolaboral que patim junts a la manca d’alternatives reals, que proclama i articula el Pensament Únic, ha xopat en les cúpules sindicals. És necessari avançar cap un sindicalisme sociopolític que defense els interessos dels treballadors però sense limitar-se a disputar la compravenda de la força de treball, deu disputar la mateixa gestió de l’empresa, des de l’organització del treball fins el destí dels beneficis. Un sindicalisme democràtic, participatiu, assembleari i sociopolític que articule la defensa dels interessos dels treballadors, incloent els més immediats (treball digne, estabilitat, protecció social) però sense perdre de ull les metes a mig plaç: una nova forma de produir, de distribuir i de consumir, un treball socialment útil en condicions autogestionades, superadores de l’opressió de gènere i ecològicament sostenibles, un nou mode de vida.

Per això, a pesar de les circumstàncies adverses – la situació objectiva de la classe subordinada i la pèrdua d’identitat i de valors transformadors de les burocràcies sindicals, sustentada en el fet de que una part important de l’afiliació als Sindicats majoritaris està formada pels que mantenen condicions laborals més favorables en grans empreses- no podem renunciar a seguir treballant als sindicats majoritaris en tant que aglutinen el major nombre de treballadors sindicats i no podem deixar les organitzacions majoritàries en mans dels que no sostenen alternatives coherents, perquè suposaria impedir que el nostre treball arribara a la majoria de la classe treballadora sindicada. Per això el treball dels comunistes en el moviment obrer tindrà una doble dimensió: cap a la recuperació d’un sindicalisme participatiu, democràtic i plural, cap a la seua major implantació, el seu enfortiment i la seva unitat d’acció.

Avui som conscients de que, a pesar de la crisi ideològica de CC.OO., es ací on específicament podem desenvolupar sindicalment la política del Partit, per la senzilla raó de que son eixes característiques que hem anotat com senyes d’un sindicalisme necessari les que CC.OO. reclama als seus principis i als seus documents, i perquè per això, i per lleialtat als treballadors i les treballadores que ens han dipositat la seva confiança, la majoria de nosaltres continuem treballant sindicalment en ell. Volem que CC.OO. torne a ésser allò que diu ser. Per això, els problemes de CC.OO. no ens son aliens i, amb un ple respecte a la seva independència, aplaudim els esforços del seu sector crític per construir una nova majoria sindical democràtica que reforce la seva unitat i pluralitat i potencie la seva capacitat mobilitzadora i negociadora estimulant la participació de la població treballadora.

No obstant, constatem que les direccions dels sindicats majoritaris han caigut en la burocratització, atenent més a criteris de financiació de la pròpia organització i de manteniment del diàleg social en consonància amb el discurs neoliberal, que a criteris de lluita de la classe obrera per alcançar els seus objectius. Aquesta situació ha comportat que les actuacions de la direcció de CC.OO. respecte a la militància comunista hagen segut radicals i extremes: expulsions, sancions, porgues, ostracisme i exclusions. Aquesta situació ha dut a part de la nostra militància a plantejar-se el treball sindical en altres organitzacions, com STE, CGT o PUT, per poder seguir realitzant treball sindical com comunistes. Això es correspon també amb una situació real de pluralitat sindical al sí de la classe treballadora; i el partit no pot renunciar a incidir en els seus distints sectors organitzats. Per tot això, aquest es un treball valuós al que cal donar suport políticament, orientant-lo en cada cas a organitzacions la implantació de la qual permeteixca arribar a la classe obrera. Per això, lo important es la coordinació de tots els comunistes en el treball sindical per enfortir el sindicalisme de classe, no perdent parcel·les d’influència, sinó guanyant noves.

L’autonomia del Partit i de les organitzacions sindicals ens porta a plantejar-nos que la nostra actuació no deu quedar reduïda als límits i plantejaments dels sindicats; hem de proposar i impulsar la política del partit als centres de treball, pues el nostre treball al Moviment Obrer no s’esgota en el treball mediat a través del sindicat, abasta aspectes molt més amples que hi ha que lligar al marc laboral, la seva concreció serà variada i múltiple, traslladant les línies polítiques elaborades per les Secretaries de MO del Partit directament als centres de treball, amb una pràctica orientada a pujar el nivell de consciència dels treballadors i treballadores, des de la lluita pel traspàs de rendes dels capitalistes a la classe treballadora fins a l’acció per la superació del sistema capitalista.

Es urgent definir la nostra política amb la necessària nitidesa per que puga ser defensada per tots, sense desatendre l’objectiu d’organitzar un moviment d’aturats i de treballadors en precari – en eixe sentit la política del PCF i els sindicats on té major implantació és un exemple a seguir -, junt a altres organitzacions socials i sindicals. El Partit deu prendre les mesures organitzatives necessàries encaminades a impulsar l’acció i coordinació de forma que tots els comunistes treballem en la mateixa direcció, propiciant la convergència de totes les organitzacions sindicals de classe. Per aconseguir l’unitat de la classe treballadora en la seua lluita contra el mode de producció dominant, els primers en treballar coordinats per la convergència sindical deguem ésser nosaltres, la crisi civilitzatoria a la que assistim i l’opció per un mode de produir i viure alternatiu exigeix que ens responsabilitzem en fondre els diversos camps d’actuació en una política de classe global, evitant diferències artificials en el conjunt cohesionat del Partit.

Per això és fonamental que tots els Comitès Comarcals trien un responsable de Moviment Obrer que es coordine amb la corresponent secretaria de País, i que es constitueixquen Agrupacions d’Empresa, Centre de Treball o Sector sempre que les condicions ho requereixquen.

El bloc social anticapitalista te com a protagonistes essencials tant el treball assalariat com les seues diverses articulacions com els nous MMSS que sorgeixen de les contradiccions qualitatives del sistema a les que donen resposta (ecologistes, dones, pacifisme). La formació d’un Bloc Social Alternatiu i d’un projecte alternatiu deuen avançar mitjançant una pràctica social que incideixca en la mutació de les formes de producció i reproducció, en la dialèctica reivindicació-transformació.

L’aparició dels nous moviments transformadors és paral·lela a la desestructuració de la classe obrera i fragmentació social i encara que pareixca que la identitat dels nous actors socials no es consistent amb la identitat de classe, pues en molts casos el pas de la posició estructural (classe) a la subjetibització (possibilitat d’acció col·lectiva) està mediat pel mode de vida i altres construccions superposades que produeixen una identitat socicultural que pareix no construir-se en funció d’aquesta, no per això l’ampla i ampliada classe treballadora està absent de la base d’aquestos nous actors, si be no tenen les seves reivindicacions un referent socioeconòmic precís: es refereixen a un escenari d’opressió institucional.

Això es degut a que la seva base social és plural, composada bàsicament per professionals i treballadors qualificats del sector serveis, en la seva majoria pertanyents al sector públic, i pels anomenats grups frontera. Tenen per tant una inserció productiva ambigua o estan constituïts per grups perifèrics aliens al mercat de treball, i actuen al terreny de la reproducció social: relacions de gènere, ètnics, culturals, pacifisme, barris, drets de ciutadania, més que demandes econòmiques sensu stricto, i la majoria centra els seus objectius en temes concrets i específics.

Encara que els nous moviments siguen pues transversals als distints i amples segments de la classe, composats per grups socials distints al proletariat industrial, els més globalistes i radicals expressen necessitats i cultures encaminats no a una millor gestió del sistema sinó a la seva superació. No podem considerar-los com a meros "aliats de classe" perquè per la seva crítica radical al model de vida i valors dominants (com en el cas del feminisme-ecologisme-pacifisme) es constitueixen en protagonistes, junt al M.O. en part integrant del nou bloc social alternatiu, ocupant-construïnt u espai intermig entre la societat civil i les institucions. Ja que es tracta d’articular un poder social i de potenciar el creixement d’espais democràtics d’acció directa, amb capacitat d’intervenció en la transformació de l’economia, en la cultura política de gestió ambiental i del territori, objectius intermitjos però necessaris per la consecució de l’alternativa al sistema, el nostre treball en els MMSS deu encaminar-se a aportar els aspectes de "globalitat" front a algunes percepcions parcials i fragmentades, i sens dubte a la politització dels esmentats moviments: anar més enllà de la demanda concreta, activant noves modalitats d’acció col·lectiva en eixa estratègia de consecució de poders socials cap a la democràcia directa: l’autogestió social. Participar als moviments socials alternatius és crear i potenciar nuclis i xarxes de poder social, la nostra tasca prioritària. Als moviments socials els i les comunistes hem d’aportar una visió científica i anticapitalista i transmetre els valors socialistes.

En eixe sentit, una de les funcions fonamentals del PCPV és fomentar l’aparició i desenvolupament de moviments socials alternatius.

I es també adoptar de nou antigues formes d’intervenció directa del Partit: si la característica dels nous actors és actuar, és "estar ahí", per a nosaltres pot significar reprendre de nou el carrer i ja que el treball institucional el realitzem amb altres companys mitjançant E.U. és la millor forma de propagar la nostra política com PCPV i com EUPV sobre tot en espais marginals, cada vegada més amples.

Seria convenient potenciar els nostres medis de comunicació públics, intentant arribar als llocs on no tingam presència.

Hi que assenyalar que des de les institucions es pretén potenciar el voluntariat assistencial, que ni es integral ni es polític però que integra en el sistema i compleix així una funció política de primera magnitud, baix la coartada de la solidaritat transfereix a la societat civil responsabilitats que són funcions estrictes de l’Estat.

Sense assenyalar límits ficticis entre els distints MMSS podem assenyalar cinc grans grups en els que centrar la nostra acció política:

El moviment ciutadà

Donat que les ciutats son microcosmos on es reprodueix la lluita de classes en els seus aspectes econòmics, socials, polítics i culturals, també es veuen afectades pels canvis que es produeixen a nivell global en la divisió del treball, en l’organització de la producció i el desenvolupament de les noves tecnologies de les comunicacions: la crisi de les ciutats i les àrees metropolitanes és un fet caracteritzat per l’explosió en la urbanització (especulació) i la dispersió de la classe obrera. Si pensem globalment per actuar localment és també perquè allò global s’autoreprodueix en lo local, a l’espai urbà.

Les ciutats es reestructuren en funció de les noves necessitats a les que es subordinen els interessos de la majoria dels ciutadans. La ciutat i les seves zones perifèrics com a formes de vida pròpies, com és el cas de l’Horta que rodeja València, com espai de vida social es debilita per convertir-se en centres de nus de transports i comunicacions en un context de noves àrees econòmiques, ampliacions de ports i aeroports. La necessitat de vies de transport ràpides construeix cinturons que parteixen les ciutats en zones privilegiades i en guetos suburbans, i la creació en aquestos de "centres de logística" empitjoren la qualitat de vida a nivells de inhabitabilitat. La potenciació constant del transport privat front al transport públic fa augmentar la contaminació mediambiental fins a nivells d’alt risc. L’inversió pública es centra en la financiació d’eixes infrastructures (privatització de beneficis socials) i disminueix les inversions en altres partides: increment de la fragmentació i dualització del teixit social. La pobresa creix al mateix ritme que els barris marginals, l’espai on es viu dia a dia l’atur, l’exclusió, la manca d’horitzons.

Les noves formes de distribució comarcal basades en les grans superfícies controlades per les transnacionals, en detriment de la compra al barri, es produeixen junt a un creixement urbà perifèric sense planificació racional, sense infrastructures i/o trencant espais naturals pròxims per urbanitzacions d’alt nivell. La realitat es que sofrim un model de creixement urbà insostenible social i ecològicament. Les AAVV, el moviment ciutadà més clàssic que compta amb una tradició de lluita en la que el Partit desempenya i encara desempenya un paper important, han aconseguit augmentar l’equipament, els espais verds, serveis d’educació i salut, però una vegada i aconseguides en part algunes millores en la qualitat dels serveis i infrastructures dels barris populars la nova ofensiva neoliberal ha sotmès de nou a l’espai urbà a noves agressions. Per això és necessari aprofundir de nou en el treball i en un replantejament de les ciutats unit al model de societat que volem com espai privilegiat d’actuació dels ciutadans; per això hi ha que unir la gestió institucional als ajuntaments i a les vocalies de districte (dintre d’EU) amb el treball que realitzen les AAVV i les Plataformes ciutadanes en la creació de teixit social, com espai de desenvolupament democràtic. Hi ha que recuperar la ciutat com a centre de l’activitat política dels ciutadans, i per això avançar en la gestió directa de instal·lacions i patrimoni col·lectiu i desenvolupament d’elements d’economia social, avançant també en noves formes de solidaritat: immigrants, cooperació amb altres ciutats de la perifèria … increment de la consciència social i de posicions i actuacions més enllà del campanar anant del treball col·lectiu per la millora de les condicions de vida en el barri, per major participació en la política concreta i propera, per increment de l’autogestió als espais polítics més propers, a la consciència de la necessitat d’extensió d’eixes formes de participació col·lectiva i d’exigència de qualitat de vida, d’alternatives per a tots, universalitzades i respectuoses amb les característiques concretes de cada cultura. Suposa també ací donar el bot qualitatiu que suposa el pas dels drets als poders, també a la vida quotidiana, com al treball.

Per açò considerem bàsic seguir treballant al moviment ciutadà més tradicional i implicar cada vegada a més camarades per recuperar els seus valors alternatius, amb una participació quotidiana i compromesa en la creació de consciència social ciutadana combinat amb el treball institucional mitjançant EUPV.

El treball al moviment ciutadà no queda circumscrit sols a les AA.VV. Deu incloure la nostra participació en les AMPAs junt als treballadors de l’ensenyament per la consecució i el manteniment de l’escola pública de qualitat, la participació en la gestió dels centres educatius i la cooperació amb els mestres en la educació per la pau, la cooperació, per l’implantació a l’escola dels valors de gènere i els pluriculturals.

Associacions consumeristes, Okupes, Plataformes, Moviments de Renovació Pedagògica … Les tasques en organitzacions amb relacions més estables i estructurades serveixen a més a més de suport, quan no son directament impulsors de mobilitzacions per temes concrets, pregonant els poders públics per la satisfacció de demandes concretes i puntuals i que serveix també per la coordinació informal i solidària de tots els barris i sectors, recuperar el terreny urbà com a espai per la cultura, les relacions comunals, la qualitat de vida, la solidaritat i la transformació.

El nostre treball en aquestos moviments ha de ser especialment intens i ideològic, puix no podem oblidar que amb massa freqüència s’utilitzen aquestes plataformes per mobilitzar al poble al voltant de consignes racistes, xenòfobes o excloents per altres raons (pares i mares d’alumnes manifestant-se per excloure d’escoles a xiquets i xiquetes malaltes de SIDA per exemple), fenòmens als que els i les militants del nostre partit s’han d’enfrontar amb coherència i energia.

L’aportació principal de les dones com gènere a la lluita per l’emancipació de l’humanitat és la lluita contra el Patriarcat. La reproducció física dels individus te lloc en el mode de producció domèstic: la comunitat domèstica és l’únic sistema econòmic i social que dirigeix i controla aquesta reproducció física i la reproducció social en totes les seues formes mitjançant l’intercanvi-comerç de les dones a través del matrimoni i els seus codis. El Patriarcat transversalitza tots els modes de producció i al capitalisme el sistema de supremacia masculina funciona com sistema de control econòmic, social, cultural i polític. La lluita contra la dominació patriarcal és per nosaltres les i els comunistes, dintre el marc teòric i de la praxis del marxisme revolucionari, un dels eixos bàsics de vertebració de la nostra activitat política. El capitalisme i el patriarcat s’interrelacionen necessàriament mitjançant la divisió sexual del treball, com un procés integral, que produeix en les dones la doble explotació, com treballadores i com reproductores. Per açò es necessari analitzar la nostra teoria política també des de la perspectiva de gènere, contribuint a la construcció subjectiva i social d’una nova configuració a partir de la resignificació de l’història, la societat, la cultura i de la política des de i amb les dones.

El discurs i la pràctica violeta apunta també al centre de gravetat del sistema dominant. Per açò la defensa del feminisme, dels valors de la diferència en el marc de l’igualtat i l’implicació de les comunistes en la lluita dels col·lectius feministes és una tasca prioritària.

Constatem que, al temps que en aquest any que’s compleix el cinquanta aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, aquestos no emparen a l’immensa majoria de la població, constatem també el cinisme de les declaracions oficials. Lluitar per l’extensió dels Drets Humans és un pas fonamental per poder continuar avançant en l’emancipació de tots els éssers humans. Però si be es un primer pas, hi ha que seguir aprofundint i treballant per la seua ampliació: els anomenats drets de "tercera generació" (els socials i mediambientals).

Deguem continuar i generalitzar el nostre treball de sensibilització i protesta contra l’Europa del capital, allò que hem anomenat la maastrichtzació d’Europa, contra l’Europa fortalesa expressada als acords de Schengen, i pel dret d’asil.

Conjuguem el nostre treball solidari des de la dialèctica de l’igualtat i el dret a ésser diferent, amb el reconeixement de la diversitat, per açò la nostra exigència de protecció legal i social de les minories, dels grups ètnics, front a la uniformització i la guetizació.

Apostem per estendre i potenciar les REAs, les Xarxes d’Economia Alternativa, el objectiu de les quals es possibilitat les economies cooperatives i en alguns casos autòctones, basades en valorar les matèries primàries no amb preu de mercat sinó en funció del treball social incorporat en la seua consecució, i en formes de producció de no explotació i d’equilibri mediambiental, i fora dels circuits de distribució convencionals.

Ja apuntàvem al començament d’aquest apartat l’interés de l’Estat i les seves institucions en el control i manipulació d’alguns moviments socials, fonamentalment les ONGs. La Llei de Cooperació Internacional per al Desenvolupament, aprovada pel Congrés dels Diputats el 18 de juny de 1998 gestada al Ministeri d’Assumptes Socials quan la responsable era Cristina Alberdi és l’instrument jurídic-polític per l’intervenció estatal en assumptes que, si volguera, podria abordar directament: hi ha suficients organismes internacional per a l’erradicació de la pobresa. Però mitjançant la política de subvencions als projectes presentats, controla i discrimina i evidentment selecciona, envaint així un espai de solidaritat de la societat civil, de poble a poble. La cooperació i la solidaritat es devaluen i quan no, serveixen de tapadora a negocis inconfessables – amb fons FAD s’ha sufragat la compra d’armes pels estats beneficiaris dels fons citats-, o es transformen en préstecs a tornar i el destí dels quals es la compra de productes del país d’origen, es converteixen en el millor dels casos en venes i tiretes als destrossos que ocasionen les polítiques d’ajust estructural del FMI i el Banc Mundial. Hi ha excepcions, però contades.

Per altra part no deguem ignorar que les ONGs poden ser certament vehicles i instruments d’accés i potenciació de les relacions entre pobles i entre grups, però també poden ser, i de fet en no pocs casos son, magnífics pretextes per a des dels governs privatitzar els recursos de treball social, atenció a marginats, etc. És a dir, pretextes per descarregar a l’Estat de les seves obligacions socials amb les capes més desfavorides. Tampoc deguem ignorar que les ONGs careixen de possibilitat d’atacar les causes dels problemes limitant la seva acció en el millor dels casos a una assistència individualitzada, que en certs i nombrosos casos es pareix més a la caritat i beneficència que a l’acció social responsable.

Per això en la cooperació internacionalista ha de tindre un paper decisiu la "contrapart" amb la que es desenvolupa el projecte. En una perspectiva com la nostra la cooperació internacional sols pot contemplar-se des del treball de conscienciació i sensibilització en el Nord coordinats amb els moviments populars i transformadors del Sud; per això és imprescindible la participació directa dels implicats als projectes, en el seu disseny, gestió i seguiment; cooperar es treballar junts, no exportar caritat.

Respecte a l’AOD (Ajuda Oficial al Desenvolupament) exigim la màxima transparència en tots els processos d’adjudicació, la no creació de dependència als països receptors, l’assignació màxima de recursos als països "obsolets", la protecció dels ecosistemes, el respecte a les cultures indígenes i la promoció de les dones.

Ens pronunciem a favor de la taxa Tobin que carrega les transaccions especulatives sobre els mercats de divises (i la participació en l’associació europea que està en fase de constitució ATTAC: Acció per una Taxa Tobin d’Ajuda als Ciutadans) que suposa un fre a l’especulació internacional al taxar les rendes del capital, sancionar els paradisos fiscals, impedir la generalització dels fons de pensions. Es tracta en resum de recuperar espais perduts per la democràcia en benefici del capital especulatiu.

Participar en Plataformes com el "0’7 i més" i ser part activa i dinamitzadora dels Comitès de solidaritat que vehiculen la solidaritat amb els pobles que sofreixen cruels bloquejos en funció del seu no encaix al tauler internacional, com el cas de Cuba i Líbia, i el de conseqüències més dramàtiques per a la població donat el seu sistema polític com és el de Iraq, son i deuen seguir essent objecte del nostre treball polític de denuncia i d’oposició radical. Així com participar a la campanya pel referèndum al Sàhara en les condicions que expressa el Front Polisari, la denuncia de la situació del poble Kurd, i altres pobles desplaçats …

La nostra aposta per la pau i la desmilitarització i el desenvolupament d’una cultura de la convivència pacífica entre els distints pobles ens ha dut a impulsar una campanya a nivell estatal contra l’OTAN, campanya que estarà vigent fins aconseguir la desaparició d’aquesta estructura militar trasnacional al servei dels interessos estratègics del Nou Ordre Internacional. Però no es sols la lluita contra aquesta policia internacional, lluitem també contra la militarització de la societat i contra el servei militar obligatori que pareix pròxim al seu fi i denunciem junt a altres col·lectius la campanya que el Ministeri de Defensa ha dissenyat per els escolars amb vistes a la seva futura inserció al nou exèrcit professional (aprofitant la manca de llocs de treball al sector civil). Defensem la insubmissió com a forma radical de desobediència civil per la pau, exigim la seva despenalització i aboguem per l’alliberació d’aquestos presos de consciència, que l’únic delicte és no voler aprendre a matar. Així com per la disminució i posterior supressió de les despeses militars en la perspectiva de l’eliminació de les forces armades en qualsevol modalitat, nacional o internacional. Una ONU independent i reformulada hauria de ser l’encarregada de resoldre pacíficament els possibles conflictes, segons estableixen els objectius per al que fou creada, en el marc d’una política de no bel·ligerància activa.

Participarem en tots els foros que denuncien i lluiten contra eixes intervencions militars emmascarades en ocasions d’intervencions humanitàries, l’últim disseny per a consum tranquil·litzador de l’imperialisme.

La búsqueda de models de desenvolupament alternatius que incorporen la recuperació i protecció dels ecosistemes del País Valencià es tasca prioritària que impulsarem directament des del Partit i participant activament en aquells col·lectius ecologistes que des d’una perspectiva global dissenyen una nova manera de producció i un nou estil de consum i en definitiva un mode de vida alternatiu ecològicament sostenible. I mentre tant lluitarem per introduir la cultura de les RRR (reduir, reutilitzar i reciclar), la defensa del model de desenvolupament sostenible, l’exigència de l’aplicació dels acords internacionals (de Rio, de Kyoto, de Copenhaguen) i d’una política ecològica radical, superant les contradiccions entre necessitats globals i demandes específiques de sectors determinats. És fonamental per açò apostar decididament per un model d’economia alternatiu, desmitificant els indicadors macroeconòmics com el PIB que res diuen sobre el repartiment d’eixa riquesa, els costos ecològics de la seva producció i que no aporten índex algun sobre la qualitat de vida, qualitat de treball i de l’oci, es a dir aquells factors que si que tenen a veure amb el progrés real dels éssers humans, i introduint altres conceptes més globals com el IDH (Índex de Desenvolupament Humà). L’opció per una sostenibilitat de les societats implica la necessitat de la nostra actuació decidida als col·lectius ecologistes.

Essent el nostre projecte comunista l’emancipació de totes les persones oprimides, és d’estricta necessitat i justícia el que totes i tots els comunistes assumim la defensa del lliure desenvolupament de l’afectivitat humana, rebutjant de pla els criteris economicistes que avui obliguen a la societat benpensant a promocionar, baix pena d’exclusió social, la família tradicional burgesa.

Els dits criteris junt a un atac constant de l’Església Catòlica així com l’arrelament masclista de la nostra societat, construeixen un marc de forta agressivitat i opressió per als col·lectius de gais, lesbianes i transsexuals que condueixen en un alt índex de casos a la desesperació, la doble vida i la reclusió en guetos.

Totes i tots els comunistes deguem assumir com a tasca pròpia la denuncia i lluita contra la violència homòfoba que va des del mero, encara que humiliant, atac verbal fins l’agressió física amb resultat de mort.

Per tot açò es fa imprescindible l’adhesió dels i de les comunistes a la lluita pel lliure desenvolupament de l’afectivitat en cadascú dels individus, així com la plena equiparació de drets entre totes les persones siga la que siga la seva orientació sexual.

El treball que com a comunistes considerem prioritari i que respon a una tradició assentada al nostre quefer polític està enfocat a aconseguir una aliança entre els sectors més conscients de la societat disposats a lluitar per la seva transformació. EUPV, el nostre fonamental projecte estratègic, respon a la necessitat d’articular i desenvolupar un moviment polític i social per la transformació social.

A partir d’EUPV, hem d’esser els primers propulsors de l’unitat d’acció de l’esquerra en la búsqueda del triomf de polítiques concretes que propugnem i que sols no tenim forces suficients per portar-les a terme. Hem de recordar que els millors moments del PCE al llarg de la seva història han segut aquells en els quals, després de definir un objectiu amb claredat, ha sabut obrir-se sense por a tota l’esquerra. Fou el cas de la república amb el Front Popular i de la Junta Democràtica al final del franquisme.

Però l’unitat d’acció de l’esquerra vol dir posar-se d’acord per fer, per plantejar-se coses en concret. És un plantejament a l’ofensiva per aconseguir objectius definits. Pel contrari, l’unió de les esquerres que prediquen tant Nova Esquerra com el PSOE son plantejaments electoralistes front al PP, sense oferir alternatives a la seva política neoliberal, i per tant, lluny del que propugnem nosaltres des d’EUPV. Sols així es pot entendre que quan l’hi s’ofereix al PSOE un programa d’esquerres per a confluir de manera unitària abans o després de les eleccions mira a altra banda i recorda que objectiu estratègic radica en competir amb el PP per l’espai de centre. Sols així pot entendre’s la resposta negativa tant del PSOE a nivell estatal com del PSPV a nivell autonòmic a qualsevol acord amb IU o EUPV abans de les eleccions.

El nostre Partit te com a tasca central treballar per la pujada de la consciència social i política de la majoria de la societat. Però les majories socials incrementen la seva consciència quan aquesta arriba a ser consciència pràctica, es a dir, acció conscient. Per això, la mobilització social i la lluita per l’hegemonia al terreny de les idees no son tasques separades, sinó profundament interconnectades: aquesta serà la via per avançar en cap a l’esquerra de la nostra societat de la que parla l’Assemblea d’EUPV com a fonament per l’unitat d’acció de l’esquerres.

ANNEX: apartats de la PROPOSTA DEL PCPV PER A L'ESQUERRA VALENCIANA aprovada pel VII Congrés que continuen vigents:

El PCE, al seu XIV Congrés, ha aprovat un "MANIFEST DEL PCE PER A L'ESQUERRA" al qual es conclou:

La nostra finalitat com a comunistes és una humanitat pacífica i solidària, en harmonia amb sí mateixa i amb la natura, sense classes i sense Estats.

Plantegem com a objectiu de l'esquerra per a Europa un socialisme a través de l'autogestió individual i col·lectiva i de la propietat social dels mitjans de producció col·lectius com a base per a una planificació democràtica.

Proposar com alternativa progressista a l'Estat Espanyol una democràcia política i social, basada en una república federal amb una perspectiva solidària per damunt de fronteres i que garantisca el dret a l'autodeterminació de tots els seus pobles.

Que per a la consecució d'aquests objectius és necessària una organització revolucionària que utilitze mètodes d'anàlisi científics i que fomente el debat sobre els processos de transformació social, impulse moviments socials emancipatoris per a la construcció de l’alternativa global al sistema capitalista i promoga en cada àmbit una àmplia unitat del conjunt de les forces progressistes i obreres.

La nostra perspectiva socialitzadora ha de ser a un temps anticapitalista i antiautoritària, fonent les tradicions comunista i llibertària amb les aportacions dels moviments actuals en una nova síntesi emancipatòria:

- Defensem que un moviment polític d'esquerres (com Esquerra Unida) treballe per la socialització de l'Estat, dissolent-ho en la societat a través d'un procés de federalització i del control i la revocabilitat de tots els càrrecs públics, des dels ajuntaments al cap de l'Estat.

- Propugnem que el sindicalisme, com a organització sociopolítica dels treballadors i treballadores, supere en la seua dinàmica reivindicativa tant les fronteres del Mercat (compravenda de la força de treball) com la tutela de l'Estat, donant suport al cooperativisme i treballant per una democratització autogestionària de l'empresa que socialitze la presa de decisions posant la seua planificació interna en harmonia amb els interessos ecològics del conjunt de la humanitat.

- Impulsem un pacifisme que apunte a alliberar a la humanitat del militarisme, superant la utilització de mètodes coactius per al tractament de les contradiccions entre els pobles i permetent així la socialització de la humanitat en llibertat.

- Treballem per fondre l'ecologisme i el comunisme en un projecte que rebutge tant el malbaratament contaminador basat en la seudollibertat del mercat com el suposat paper salvador de l'Estat: els instruments coactius de l'Estat, l'armament i la guerra, són elements i instruments contaminadors de primer ordre com les centrals nuclears i les incineradores; la nostra alternativa ha de ser la societat conscientment i pacífica organitzada per evitar els efectes destructius de l'acumulació d'accions individuals inconnexes.

- Sostenim un feminisme que té davant de sí el repte de reivindicar els valors humans afectius minusvalorats com a femenins, socialitzant-ho-s per al conjunt de la humanitat front a l'agressivitat autoritària masclista i patriarcal.

- Donem suport als moviments per l'alliberament sexual com a palanques per alliberar el potencial socialitzador del sexe, promovent la realització social de l'individu i reivindicant el valor de la comunicació humana tant front al fetitxisme mercantilista del sexe com front a la seua repressió puritana i homofòbica.

- Promovem la solidaritat internacionalista amb tots els pobles en lluita contra l’imperialisme i qualsevol mena d’opressió .

- Advoquem per que els moviments d'emancipació nacional realitzen el seu potencial alliberador de manera que la seua reivindicació d'autodeterminació s'oriente a la lliure inserció dels seus pobles en una humanitat pacífica sense exèrcits ni fronteres.

Aquests són els objectius i les tasques que té davant de sí el PCE, el nostre partit, com un instrument d'acció política de l'esquerra alternativa i impulsor d'un procés de confluència de la mateixa. Un partit organitzat sobre la base d'un federalisme democràtic, els membres del qual reflexionen i debaten lliurement i actuen units en tots els àmbits i a tots els nivells de la societat, dins de diversos moviments polítics i socials, fixant autònomament les seues posicions en cadascú d'ells, i inequívocament compromés en l'àmbit de l'Estat Espanyol amb l'alternativa política que representa Izquierda Unida.

El PCPV formula les seues propostes per a l'esquerra valenciana dins d'aquest marc, atenent a les condicions específiques del País Valencià i a les seues relacions amb els demés pobles d'Espanya i del món.

Aquestes propostes no són ni pretenen ser alternatives programàtiques detallades, que correspon elaborar en altres instàncies, sinó línies estratègiques per a l'actuació política, social i cultural en l'àmbit del País Valencià.

Lluny de qualsevol aïllacionisme, la nostra opció federal suposa impulsar la lliure col.laboració des del País Valencià amb els demés pobles, a partir de les

relacions existents amb ells, en els terrenys cultural, polític i econòmic, entenent que és a través d'aquestes relacions com es desenvolupa la identitat del País

Valencià.

Així, el desenvolupament cultural del País Valencià exigeix enfortir les seues relacions amb el conjunt de pobles amb els quals comparteix una llengua pròpia com a vehicle d'una cultura comuna: els països i pobles de llengua catalana, als que podem referir-nos de forma abreujada com a Països Catalans.

Igualment, el País Valencià està sotmés amb el conjunt dels pobles d'Espanya a un mateix Estat, i per tant a unes determinades relacions polítiques de dominació de classe, i ha compartit amb ells la lluita per la democràcia.

I el País Valencià desenvolupa primordialment la seua activitat econòmica en el marc capitalista de la Unió Europea, sense perjudici de la seua obertura a les relacions culturals i econòmiques en la conca mediterrània i amb la resta del món.

Aquests marcs de relació no hi ha que considerar-los de forma estàtica i tancada: per a molts valencians i valencianes, els elements cultural-nacionals comuns constitueixen un embrió d'una àrea nacionalitària compartida amb Catalunya, les Illes Balears i altres pobles; les relacions econòmiques abasten més enllà de la Unió Europea (dins del sistema capitalista mundial) i el desenvolupament polític d'aquesta apunta a un marc de relacions polítiques més ampli que l'Estat Espanyol; i el coneixement del castellà, que històricament ha estat natiu en unes comarques del País Valencià i imposat en unes altres a través d'un procés de substitució lingüística, resulta avui una eina de comunicació cultural no sols dins de l'Estat Espanyol sinó també amb altres pobles del món.

En tot cas, caldrà treballar per un País Valencià que des de la seua pròpia identitat s'òbriga al conjunt de la humanitat, destriant el que són vies de col.laboració que cal desenvolupar i el que són relacions de dominació que cal superar

Per això, el model lingüístic que proposem per a l'Estat Espanyol ha d'implicar l'absoluta igualtat de drets de les diverses llengües que s'hi parlen, sense que cap d'aquestes tinga una posició dominant ni legalment privilegiada.

Un model que garantisca a qualsevol ciutadà de l’Estat el dret a dirigir-se a qualsevol instància administrativa en la seua llengua de origen (castellà, català, euskera, galaic). Assumint aquest model a nivell intern i proposant-lo per a EUPV.

Així mateix, el PCPV es compromet a lluitar per aturar i invertir el procés de substitució lingüística a que es troba sotmesa la llengua pròpia del poble valencià, i col.laborar en la seua normalització, és a dir, en la recuperació de totes les seues funcions i àmbits d'ús públic i privat com a primera llengua dins del seu territori històric, i proposarà les mesures legals que calguen per assolir aquest objectiu. Igualment, potenciarem en les comarques castellano-parlants el patrimoni cultural immers en aquest idioma.

Però el País Valencià s'insereix en la humanitat a través de tot un seguit de mediacions articulades, d'àmbits per a la transformació social.

Així, ens considerem part de l'esquerra dels Països Catalans, amb el conjunt de la qual volem tindre relacions estables de cooperació, en tant que compartim un projecte de redreçament cultural dels nostres pobles a partir de la

llengua que ens es comuna, projecte per al qual reivindiquem que també al País Valencià la nostra parla pròpia, el valencià, siga reconeguda oficialment com a un conjunt de variants de la llengua catalana.

Ens considerem part de l'esquerra d'Espanya, àmbit en el qual compartim dins del PCE i Izquierda Unida el seu projecte d'Estat Federal, com a projecte de unió solidària entre els seus pobles recolzat en la seua lliure autodeterminació, per tal com solament el reconeixement del dret a la separació possibilita la lliure unió que propugnem. Un projecte basat en la solidaritat social i econòmica i en relacions d'igualtat entre les diferents llengües i cultures dels seus pobles, un Estat Federal en el qual el català ha de ser una llengua tan oficial com qualsevol altra.

Ens considerem part de l'esquerra d'Europa, de dins i de fora de la Unió Europea; una Europa que volem que siga dels pobles, i en la que el nostre poble volem que participe amb la seua llengua i cultura en condicions d'igualtat amb qualsevol altre. Una esquerra europea en la que volem articular-nos per treballar per la construcció solidària d'Europa, desenvolupant mecanismes col.lectius de decisió i actuant conjuntament tant en les institucions europees com en els moviments socials, entenent que moviments com el sindical, ecologista o pacifista han d'articular-se inexcusablement en l'àmbit europeu front a la rapinya capitalista, constituint components fonamentals de l’alternativa global a la mateixa que hem de promoure.

Ens considerem part de l'esquerra mediterrània, amb la que hem de maldar conjuntament contra tota mena de racisme, contra la contaminació ecològica i militar d'un mar que hauria d'unir-nos i no separar-nos, i per un desenvolupament sostenible i equilibrat de les seues diferents riberes.

I per damunt de tot ens considerem part de l'esquerra mundial, impulsant la solidaritat dels treballadors i els pobles explotats, oprimits o marginats front al capitalisme i a qualsevol forma d'imperialisme.

La nostra proposta política per al País Valencià és la seua inserció federal en la humanitat des de la seua llibertat, sense tancar-se en marcs predeterminats. Així doncs, el nostre projecte federal no és solament un projecte de transformació de l'Estat Espanyol, sinó un projecte de relació amb els demés pobles que hi viuen, amb els demés pobles de parla catalana, pertanyents o no a l'actual Estat Espanyol, i amb els demés pobles europeus, pertanyents o no a l'actual Comunitat Europea. Així mateix, entenem la federalitat com una forma d'organitzar la convivència entre els valencians respectant la pluralitat de les seues comarques.

Partint de la nostra realitat com a País Valencià, propugnarem una política de recuperació lingüística de les comarques valencianoparlants fins assolir que siga el català la primera llengua, i elaborarem les propostes necessàries per aconseguir que, progressivament, el català es convertisca en la segona llengua en les comarques de parla castellana. Així mateix, la recuperació i potenciació de cadascuna de les diverses formes d'expressió cultural del País Valencià serà tasca prioritària, a partir del respecte de la seua pluralitat nacional.

A nivell socio-econòmic, lluitarem per canviar l'estat actual que divideix al País Valencià en comarques pobres i riques. La nostra política tendirà a repartir i descentralitzar les àrees de creixement i desenvolupament per tal de superar els desequilibres existents. Haurà de ser l'Administració Pública la que, des de les seues actuacions, exercisca de motor econòmic per eliminar les desigualtats territorials i socials del País Valencià.

Som conscients de que l'àmbit polític estatal en el qual es movem actualment és el de l'Estat Espanyol, raó per la qual la seua federalització, desenvolupant i modificant la Constitució, és una condició imprescindible per a qualsevol exercici del dret a l'autodeterminació del País Valencià. Però al mateix temps entenem que el procés de construcció europea ha de relativitzar les fronteres estatals, facilitant una major flexibilitat en les relacions entre els pobles europeus, així com entre els pobles de l’àrea mediterrània, que tenen lligams culturals amb el nostre. Per açò, el nostre projecte polític des del País Valencià ha de contemplar diferents àmbits d'articulació.

Però la nostra proposta política per a l'àrea lingüística catalana i per a Europa no és la construcció de nous Estats, sinó la superació dels entrebancs que els actuals Estats suposen per a la lliure col.laboració entre els seus pobles.

Així, des de la nostra posició comunista volem connectar amb l'europeisme i el nacionalisme d'esquerres, cap a un futur en el que havent-se superat el capitalisme i l'imperialisme la relació entre els pobles no es base en

la força, sinó en la lliure col.laboració des de la pròpia identitat cultural de tots ells.

a) La recerca d'un desenvolupament econòmic del País Valencià que d'una banda puga satisfer les aspiracions del moviment obrer i camperol del nostre país d'un treball i uns serveis públics estables i de qualitat i, d'altra banda, que incorpore de forma decidida la recuperació, l'estalvi i la protecció mediambiental dins el marc eneral d'un desenvolupament sostenible ecològicament.

b) La defensa del valencianisme polític i dels drets nacionals del País Valencià treballant decididament per la vertebració i la construcció del nostre país com un dels trets característics del qualsevol proposta que es vulga fer des de l'esquerra.

d) La lluita pacifista i antimilitarista és una important aportació a la superació d’un sistema injust. Les polítiques progressistes en el País Valencià no poden ignorar aquest component de pes en la configuració de l’aposta per al futur.

e) La solidaritat amb tots els pobles explotats o oprimits pels grans capitals i les institucions militaristes de qualsevol tipus d’imperialisme.