Cal destacar en primer lloc les característiques de la mobilització: una àmplia confluència de moviments diversos (sindicals, camperols, ecologistes, anticapitalistes...) que recollien a diferents sectors socials danyats per un procés de mundialització econòmica i financera dirigit per les multinacionals i als serveis del gran capital. I una prèvia tasca de coordinació entre múltiples col·lectius, utilitzant plenament les noves tecnologies d'Internet, amb una dinàmica àmpliament participativa de base, sense un centre dirigent i amb ple respecte a l'autonomia de cada col·lectiu, dins d'unes regles de joc consensuades per tothom (fonamentalment la pràctica voluntària de diferents formes d'acció directa no violenta, entesa com aquella que no danya a cap ser viu). 

Al mateix temps, els representants governamentals reunits en la cimera de l'O.M.C. topaven amb un fum de contradiccions. Els governs dels països del Centre volien imposar als de la Perifèria l'alçament de restriccions per a la circulació de capital, en la línia del fracassat Acord Multilateral d'Inversions (A.M.I.). Però al mateix temps, especialment el govern nord-americà, volien restringir les importacions procedents de països de la Perifèria que basaven el seu "avantatge competitiu" en la sobre-explotació de la força de treball en absència de drets socials i laborals. I la Unió Europea volia restringir les importacions (nord-americanes incloses) quan les condicions de producció mancaven de garanties sanitàries (cas dels transgènics) o danyaven especialment el medi ambient. I uns i altres enarboraven les reivindicacions dels manifestants com a suport de les seues propostes.

Tot això no es pot entendre sense analitzar el seu context: per una banda, si determinats governs plantejaven demandes socials ho feien perquè sentien en la nuca l'alè dels sindicats i demés manifestants. Però per altra banda, les característiques d'aquests governs els feien susceptibles a la pressió popular, en haver sortit d'eleccions que havien donat lloc a coalicions d'esquerres o si més no havien derrotat als partidaris més aferrissats del neoliberalisme.

L'esclafit de Seattle, en definitiva, significava la sortida a la llum d'una crisi del neoliberalisme que es venia desenvolupant en el darrer període, tant en l'àmbit financer com en l'àmbit polític. I marcava també la senyal del pas a l'ofensiva dels moviments internacionals contra el neoliberalisme i el capitalisme. Les protestes al voltant del Fòrum de Davos i la cimera del Fons Monetari Internacional en Washington han estat les següents fites d'aquesta ofensiva que marca l'inici del nou mil·leni. Contribuir a la seua extensió i aprofundiment és el nostre repte.