DOCUMENT POLÍTIC

"Tremolen, si volen, les classes governants, davant la perspectiva d'una revolució comunista. Els proletaris, amb ella, no tenen res a perdre, com no siguen les seues cadenes. Tenen, en canvi, un món sencer per guanyar."

A. PRÒLEG.

En el VII Congrés del PCPV de juny de 1996 es va aprovar la "Proposta del PCPV per a l'esquerra valenciana". En el VIII Congrés del PCPV declaràrem que els continguts estratègics d'aquest document (el seu Pròleg, l'apartat sobre La inserció federal del País Valencià i la part final de la Perspectiva unitària de l'esquerra valenciana) continuaven vigents, vam desenvolupar la nostra proposta federal i vam analitzar els canvis produits al món del treball; tot això és el marc al qual s'insereix aquest document.

Així, assenyalàvem com els nostres objectius una humanitat sense classes ni Estats, una Europa socialista i una República Federal que garantira el dret d'autodeterminació.

Al mateix temps, reafirmant la necessitat d'un partit comunista com a organització revolucionària que utilitze mètodes d'anàlisi científics en la tradició del Manifest Comunista de Marx i Engels, érem i som conscients que el subjecte revolucionari no es redueix al sector de la classe obrera que representa el Partit, sinó que és plural, i assenyalàvem així la necessitat de que la nostra perspectiva socialitzadora, anticapitalista i antiautoritària, integrarà les aportacions emancipatòries dels moviments d'Esquerra Unida, el sindicalisme de classe, el cooperativisme, el pacifisme, l'ecologisme, el feminisme, els moviments per l'alliberament sexual, la solidaritat internacionalista i els moviments d'emancipació nacional.

Així mateix, propugnàvem la lliure inserció federal del País Valencià en els terrenys cultural, polític, econòmic i ecològic en l'àmbit dels Països Catalans, Espanya, Europa, la Mediterrània i la humanitat, així com la potenciació del català com a llengua pròpia del País Valencià en el marc del respecte a la seua pluralitat cultural i comarcal.

En aquest marc, hem d'analitzar els canvis produïts en els darrers tres anys en la situació internacional, espanyola i valenciana, avançar en les nostres propostes de federalització en el marc de la política desenvolupada pel PCE i IU, i proposar eines d'avanç per a la convergència de l'esquerra social i política al País Valencià com a camí per a la seva transformació emancipadora.

B. ANÀLISI DE LA SITUACIÓ ACTUAL

B.1. EL CONTEXT INTERNACIONAL

En el procés de desenvolupament de l'imperialisme com a fase superior del capitalisme ens trobem amb un bot qualitatiu del mateix: la globalització financera, amb l'increment dels fluxos lliures de capital, que ha anat acompanyada de la implantació i enfortiment a nivell mundial del núcli dur neoliberal amb el desmantellament progressiu de l'"estat de benestar", la reducció de la despesa pública i dels salaris, la precarització del mercat laboral i la creació de nous espais de decissió política al marge dels Estats, immunes a qualsevol tipus de control públic. Aquest procés preten legitimar-se pel anomenat pensament únic, la ideologia hui dominant que aglutina a les forces pro-capitalistes en el poder, s'anomenen conservadores o "socialdemòcrates", imposada al llarg i ample del Planeta mitjançant consensos entre les cúpules dirigents als paísos del Nord y mitjançant la inestimable ajuda del FMI y BM en els perifèrics. Des de l'establiment d'un sistema internacional unipolar, amb la degradació i l'afonament dels paísos de l'antic bloc soviétic i l'enfebliment de les forces progressistes europees i més encara de l'esquerra transformadora, el bloc dominant conta a més a més amb llibertat per a crear situacions prebèliques i de guerra oberta allí on els seus interessos econòmics i geoestratègics ho demanen, com en el cas de Jugoslavia i d'Afganistan, generant un militarisme global. El projecte d'instal.lació d'un escull antimísils als EE.UU. és un dels eixos claus d'aquesta globalització armamentista.

Així, després dels atemptats soferts als propis EE.UU. (on el govern d'aquest país haurà de clarificar i despejar tots els dubtes sobre l'origen dels atemptats, el vertader caràcter de l'atac al Pentàgon, etc.), d'una dimenssió desconeguda fins ara per la seua població, el govern Bush s'ha llançat en companyia del "laboriste" britànic Blair, i amb el paraigües d'una OTAN unànim, a una campanya militar de bombardeig sistemàtic damunt Afganistán, on esclaten no sols les bombes de plomell damunt els civils afgans sinò les normes vigents del Dret Internacional, els acords de la Convenció de Ginebra i els drets humans més elementals.

Esta creixent ofensiva militar serveix també pel retall de les llibertats i drets de tots els ciutadans del món davant l'empenta del totalitarisme imperialista: l'intent del govern britànic de suspendre l'habeas corpus, la supressió de les garanties constitucionals als EE.UU. per als estrangers (detenció sense càrrecs d'estrangers que pasen a disposició de tribunals militars secrets) a la que algunes instàncies locals s'oposen i en general una política maniquea en virtud de la qual tots els que no glosem la nova pax nordamericana som sospitosos de col.laborar amb el terrorisme. El control i censura dels mitjans de comunicació, la vía lliure explícita i pública a la CIA per l'assasinat polític, l'intent de control de Internet... formen part ja de l'escenari polític present.

Al temps s'avalen i legitimen la política terrorista de l'Estat d'Israel, bloquejant les tebies resolucions de condemna de l'ONU, i negant-se a recolzar la condemna a aquest Estat en la Conferècia contra el Racisme celebrada recentment a Durban. Després de dos anys d'Intifada els palestins sofreixen els atacs militars de la potència ocupant i l'ajornament sine die d'una solució negociada als seus legítims drets. L'agressó militar de l'exèrcit israelià sobre la majoria de ciutats i camps de refugiats palestins, la brutalitat que suposa destruir qualsevol infraestructura de l'Autoritat Palestina, de la seua cultura, de les seues infraestructures bàsiques, les matances de Jenin i altres ciutats fan recordar-nos cada vegada més el comportament dels nazis contra els jueus, comunistes i ètnies minoritàries, adquirint el caràcter de flagrant genocidi.

I açò són dos exemples als que hi ha que afegir les noves amenaçes i les guerres de baixa intensitat a les que estan sotmeses amples zones i paisos, des d'Àfrica fins Asia i Amèrica. Els resultats combinats de les pressions militars i les polítiques econòmiques d'ajust estructural imposades generen la negació dels drets socials per a les majories, un número creixent de expulsats del sistema, desplaçats, refugiats i onades d'immigrants ("esquenes mullades", ocupants de pasteres...) en busca de la simple supervivència, els quals, si consegueixen arribar a les seues destinacions en el Nord, passen a formar part d'una ciutadania clandestina sense papers i sense drets.

Les dificultats per a la consolidació d'un Tribunal Penal Internacional amb garanties democràtiques per poder jutjar i en el seu cas condemnar als responsables de crímens contra la humanitat i genocidis (com Pinochet... i Sharon) és també un exponent del nivell de desarticulació i debilitat de la democracia a nivell global, mentre prosperen tribunals ad hoc sense garanties d'imparcialitat (com el tribunal de La Haya que jutja a Milosevic però no a Solana).

A Europa la entrada en vigor de la moneda única no ha anat acompanyada de l'homogeneizació de les normatives socials laborals i fiscals, pilars necessàris de la construcció social europea, primànt-se els components monetaris al servei del capital. Al temps que s'ha renunciat a mantenir l'autonomia i la defensa de la pau front el bel.licisme nordamericà, les llibertats democràtiques es veuen amenaçades per la promulgació de lleis d'excepció en la suposada lluita contra el terrorisme.

A pesar de la implantació del model econòmic neoliberal i de l'auge de l'autoritarisme creixent que l'acompanya, es poden observar fisures (el bloqueig de Cuba, la ruptura de l'acord del protocol de Kioto, o el seu recolzament incondicional a Israel, en solitari) que trenquen el consens en el bloc dominant, i en algunes ocasions la hegemonia dels EE.UU., encara enfortida després dels atemptats de l'11 de setembre, queda mermada.

Per altra part, la crísi econòmica oberta en el cas de Xapó i larvada als EE.UU. i a Europa posa en entrebanc el principal axioma neoliberal: que el mercat lliure i la lliure competència, eliminats els obstàcles de l'intervenció estatal, crearien equilibri i creixement sense límit superànt-se les crisis cícliques del sistema. Però la recessió econòmica i la reducció de les previssions de creixement es un fenòmen que afecta en major o menor mesura les economies del Centre del sistema. I el cas d'Argentina sotmesa a continues mesures d'ajust i privatització de bens i serveis públics demostra com les polítiques econòmiques dictades des del BM i el FMI per als països de la perifèria sols serveixen per a la pauperització de la població, l'enriquiment sense mesura de la classe dominant i les multinacionals i la corrupció dels seus governants, còmplices d'eixes polítiques.

La globalització capitalista espenta cap a un increment de la immigració, amb conseqüències de desarrelament, i que si no s'aborda amb una política adequada, de defensa irrestricta dels drets humans, solidaritat entre els pobles i planificació per a un desenvolupament equilibrat i sostenible de tots els Països, pot portar a un enfrontament entre sectors populars que genera un caldo de cultiu per al racisme i noves formes de feixisme.

El rebuig que genera aquesta situació es plasma en el desenvolupament internacional del Moviment contra la Globalització capitalista, que a la vegada que ataca al núcli del sistema posa de manifest les seues conseqüències més pernicioses, generant consensos alternatius, dels que participem, a favor de mesures contra les mateixes, com el gravàmen de les transaccions financeres especulatives o l'anul.lació del deute extern dels països empobrits. Front a un moviment àmpliament plural i estructurat en xarxes horizontals sense un centre dirigent, que utilitza la desobediència civil no violenta com a forma d'actuació més característica i que ha emprenent l'elaboració col.lectiva d'alternatives a partir del Foro Social Mundial de Porto Alegre, la resposta del poder capitalista ha segut, com ha quedat de manifest en Barcelona i Gènova, la provocació policial. La brutalitat de la repressió policial fou de tal calibre que va permetre el seu desenmascarament, obrint així pas a un nou consens democràtic en defensa de les llibertats. Aquesta defensa de les llibertats ha passat a primer lloc davant les amenaçes autoritàries que provenen del vendaval militarista.

En aquest marc heterogènee els partits comunistes venen a jugar un doble paper: per una banda el desenvolupament de la lluita teòrica i ideològica, partint de la comú metodologia marxista per a incorporar i sintentitzar les diferents aportacions de la lluita popular, i per altra impulsant la movilització social i el desenvolupament d'experiències unitàries progressistes i d'esquerres en cada país, treballant en fronts unitàris amb l'objectiu comú d'avançar en l'emancipació de tots els èssers humans.

B.2. LA SITUACIÓ EN ESPANYA

Si el govern del PP durant la seua primera legislatura, amb majoria simple, es va caracteritzar per un aprofundiment de les polítiques neoliberals i privatitzadores acompanyada d'una dinàmica de negociació amb els interlocutors socials i de les Comunitats Autònomes, arran de la seua victòria per majoria absoluta en les eleccions generals del 2000 es va produir un gir cap a una pràctica prepotent d'imposició unilateral amb trets creixents d'autoritarisme: l'aznaràs contra els drets laborals, la negació de les llibertats polítiques dels "sense papers", la condecoració pòstuma a un torturador, la negativa a condemnar al Congrés dels Diputats el colp de Franco, la desqualificació dels discrepants, inclosos la Conferència Episcopal i l'Audiència Nacional quan no es pleguen als seus designis, la brutalitat policíaca enfront de les mobilitzacions de Barcelona 2001 contra el Banc Mundial, la llei dels serveis d'intel.ligència, la imposició de la pròrroga del concert econòmic basc, la pretensió d'un kafkià control d'Internet a través del seu projecte de Llei de Serveis de la Societat de la Informació i la imposició d'una Llei Orgànica d'Universitats (LOU) en contra de la voluntat d'aquestes i de la seua autonomia, configuren un panorama que representa una amenaça contra la democràcia i fins i tot contra l'equilibri de poders establit en la Constitució, al temps que proliferen els signes de corrupció electoral i econòmica, com els assumptes Piqué, Matas i Gescartera.

El paisatge de fons a l'orbe nacional és el d'un anomenat Pacte Antiterrorista entre el PSOE i el PP, que es utilitzar com la coartada perfecta per una reforma del Còdig Penal que tendeix a criminalitzar als jóvens i qualsevol atisbe de mobilització social, suprimint drets democràtics essencials i fent encara més estret el marge de la llibertat d'expressió. D'un pacte que està provocant ja la tensió interna i la fragmentació dels socialistes i que ha deixat en un lloc patètic les direccions de CCOO i UGT, que l'han apoiat encara que no l'han subscrit, sense cap debat intern, amb la contestació en el cas de la primera de federacions com la d'Euskadi i Catalunya. D'un pacte que precissament del que no diu res concret és de com acabar amb el terrorisme. Açò es, el panorama que envolta les agressions contra la classe obrera és, coherentment, el de l'eliminació dels instruments principals de lluita de la classe obrera.

Aquesta dinàmica, iniciada abans de l'11 de setembre, encaixa perfectament en els vents autoritaris i bel.licistes que recorren el món després d'aquesta data, en particular pel que fa a l'aplicació de la lògica de la guerra a la lluita contra el terrorisme, criminalitzant a persones, moviments i associacions no per la seua actuació sinó per l'eventual coincidència dels seus objectius amb els d'ETA, aniquilant així l'Estat de Dret. Especialment greu és el trencament del consens consticuional de la llei de partits. Pretendre il.legalitzar a Batasuna pels mitjans que vol el PP amb l'aprovació del PSOE és un acte inconstitucional que, a més, l'únic que aconseguirà és ser un baló d'oxígen per aquesta formació.

Davant d'aquesta situació, la resposta política i social ha estat contradictòria: si abans de les eleccions generals es va iniciar un potent moviment per la Llei de les 35 hores, que va tenir una fita important amb la presentació de la corresponent Iniciativa Legislativa Popular amb més de mig milió de signatures, després el moviment s'ha diluït, al temps que els escassos resultats al respecte de la negociació col.lectiva mostraven la necessitat de la Llei, amb un canvi de la correlació de forces que la faça possible. I si ha hagut lluites exemplars i victorioses com la dels treballadors i treballadores de SINTEL contra les perverses conseqüències de la privatització de Telefònica, la imposició per decret d'una Reforma Laboral que facilitava encara més la precarització va tenir una feble resposta sindical, amb l'absència d'una mobilització general en un context de trencament de la unitat sindical per un insuficient acord sobre pensions. I la relativa atonia sindical es veia acompanyada per una actitud de contemporització de la direcció del PSOE que en lloc d'exercir com a oposició anava a la cua del PP en qüestions de política internacional, econòmica i respecte d'Euskadi.

Això, tanmateix, no és una fatalitat. El moviment contra la LOU ha mostrat la possibilitat d'unir, en defensa de la Universitat Pública i de la seua autonomia, el que abans anomenàvem les forces del treball i de la cultura, des de rectors a estudiants, els sindicats i les forces polítiques de l'oposició democràtica. També, i davant de l'esgotament de l'Estat de les Autonomies i de l'amenaça del neocentralisme del PP, s'alcen diverses propostes d'Estat Federal, des d'IU i des del PSOE. Tanmateix, solament la d'IU planteja una lliure unió federal dels pobles, a partir del respecte al seu dret a l'autodeterminació, que apareix de forma peremptària com a condició, a partir del cessament de la violència terrorista d'ETA i d'un canvi de la Constitució que elimine la coacció militar a l'article 8 en relació a la "integritat territorial", per a una resolució democràtica del conflicte nacional a Euskadi. De la mateixa manera, la supeditació de la direcció del PSOE al bel.licisme otanista retalla la seua capacitat de defensa de les llibertats cíviques constitucionals, amenaçades pels mateixos que es presenten fal.laçment com a abanderats d'una Constitució que han incomplit sempre pel que fa als drets socials, volen retallar ara en quant als drets polítics, i solament defensen en els trets antidemocràtics de l'estructura de l'Estat imposades en la transició sota la coacció dels anomenats poders fàctics.

En aquest context, és essencial que el moviment obrer recupere la seua unitat i combativitat per a encapçalar la lluita per la defensa del drets socials i polítics de la classe treballadora i del conjunt de la ciutadania. Així mateix, IU té una especial responsabilitat per a conjugar la tasca parlamentària d'oposició i la mobilització social, única forma d'impulsar la unitat d'acció de l'esquerra contra l'autoritarisme i el neoliberalisme del PP, per la Pau, la Llibertat, les 35 hores i l'Estat Federal.

B.3. LA SITUACIÓ AL PAÍS VALENCIÀ

El País Valencià pateix els problemes generals derivats de la situació internacional i de la política del PP a l'Estat Espanyol, amb conseqüències molt negatives per a la classe treballadora i la ciutadania valenciana. En particular, l'atur en una indústria en crisi i la precarització laboral són superiors a les mitjanes estatals i europees, amb un elevat nivell d'economia submergida i de sinistralitat laboral i salaris inferiors. La privatització dels serveis públics posa els fons públics al servei d'interessos privats (en l'ensenyament, la sanitat i l'assistència social). Les restriccions a la immigració han portat a una gestió caòtica i agreujat les necessitats de mà d'obra al camp valencià. I continua el deterioramentmediambiental: a l'arrasament de les muntanyes pels incendis (afavorida per una repoblació inadequada i combatuda amb mesures agressives que incrementen l'erosió), a la destrucció de zones humides i del patrimoni històric urbà i rural (insuficientment protegits i amenaçats per l'especulació urbanística), al col.lapse en la gestió dels residus (expressió d'un creixement urbanístic descontrolat i desequilibrat i de l'absència d'una política ecològica de reducció, reutilització i reciclatge) i al malbaratament energètic (en el transport o en la contaminació lumínica nocturna) i de l'aigua (contaminada amb greus riscs per la salut i prioritzant l'oci sobre les necessitats bàsiques), s'afegeixen les amenaces d'un AVE que no resoldrà les necessitats reals de transport públic de la població i del destructiu macro-transvasament previst al mal anomenat Pla Hidrològic Nacional. Hem de donar tot el nostre suport al Pla Director d'Infraestructures Ferroviàries per a la nostra comunitat, elaborat per organitzacions socials, sindicals i ecologistes en contraposició al mensatge únic de l'AVE.

Però cal afegir, per una banda, que el PP en alguns casos aplica primer en el País Valencià les polítiques antisocials i autoritàries que després exporta a la resta de l'Estat, com es va fer palés amb l'Hospital d'Alzira finançat amb fons públics i lliurat a la gestió privada, amb la utilització de la TVV a la major glòria dels governants, en la negació de la Plaça de Bous de València per als actes previstos per Acció Cultural del País Valencià, en l'intent d'impedir l'exercici de la llibertat de manifestació enfront de la reunió del Banc Africà de Desenvolupament, desacatant fins i tot una resolució judicial com passaria poc després en Barcelona (fets que per repetits són simptomàtics del menyspreament de les llibertats constitucionals), en ´'ús abusiu i amedrentador de les forces policials en la manifestació antiglobalització del passat 20 d'abril, en el projecte de Llei de Consells Socials que prefigurava l'atac a l'autonomia universitària generalitzat en la LOU i en la copada dels representants institucionals en les Caixes d'Estalvis. Així mateix, la submissió als caps nord-americans amenaça la seguretat del poble valencià oferint Bétera per a una base de l'OTAN i arriba a extrems tan grotescos com portar al Ministre d'Agricultura i el President de la Generalitat a justificar les mesures proteccionistes que coarten l'exportació de les clementines valencianes. Contra aquestes agressions s'ha alçat una resistència creixent de plataformes unitàries i organitzacions socials que configuren potencialment un teixit social alternatiu.

Per altra banda, el desgavell financer de la Generalitat Valenciana, enfangada en una política d'obres faraòniques que malbarata els fons públics i de captació de voluntats amb els mateixos, l'ha portat a un endeutament desmesurat (el País Valencià és la CC.AA. amb major endeutament per càpita de tota Espanya) que ja no pot amagar més amb la centrifugació del deute als organismes autònoms com les Universitats. Aquesta situació fa témer pel futur del finançament dels serveis públics, així com per la solvència d'un acord com el PAVACE signat amb els sindicats i la patronal que preveu inversions a mitjà termini, fent així paper mullat el suposat acord per la jornada de 35 hores al sector públic de la qual s'ha exclòs d'entrada, amb una discriminació difícilment justificable, als treballadors i treballadores de l'ensenyament i de la sanitat.

El govern de Eduardo Zaplana està sofrint continuos casos de corrupció política i econòmica (cas Cartagena, IVEX, Terra Mítica) encara que certament no té un cost electoral significant malgrat perquè encara mantenen eixe "halo" d'honestitat que tossudament ens repeteixen als mitjans de comunicació dominats pel poder.

Amb tot, el PP manté una hegemonia política al conjunt del País Valencià, recolzada en el seu control generalitzat de les institucions i en els conflictes interns que han sacsejat a les forces d'oposició, després d'haver fagocitat la base electoral del blaverisme a costa d'assumir la defensa de la irracionalitat anticatalanista. Enfront d'aquesta hegemonia es plantegen dues alternatives. Per una banda, l'intent de disputar-li l'espai de centre al qual el PP pretén emmascarar el seu dretanisme, com fan les direccions del PSOE i del BNV, sense mirar s'hi bé la sobre-saturació d'aquest espai. Per altra banda, la proposta d'Entesa de l'esquerra i el valencianisme formulada per EUPV, que pretén desenvolupar un pol d'esquerres aglutinant a tots els col.lectius que es situen en aquest camp, sense renunciar a atraure al mateix a altres col.lectius progressistes. La constitució de la Mesa per l'Entesa és un primer pas en aquesta direcció.

En consonància amb el nostre projecte estratègic d'EUPV, enmarcat en el projecte federal de IU, el PCPV defensarà que la Mesa per l'Entesa signifique la confluència de diverses organitzacions polítiques, col.lectius i organitzacions socials en una mateixa coalició electoral sota un programa d'esquerres únic, en contraposició a que la Taula per l'Entesa es converteixca en una organització política per sí mateix.

Aquesta alternativa, per a cuallar i consolidar-se, per a ser quelcom més que una simple resposta cojuntural de caràcter estríctament electoral, ha de ser el resultat d'un procés d'unitat d'acció en el carrer i en tots els àmbits contra les polítiques de caràcter dretà (les aplique qui les aplique). No pot ser una resposta dictada per la feblesa de les forces que la integren: els comunistes no podem limitar-nos, i creiem que EU tampoc, a plantejar alternatives exclusivament electorals. Si el que pretenem és combatir i derrotar l'hegemonia del PP en el País Valencià, hem de remetre-nos al que significa el concepte d'hegemonia. Una expressió d'aquesta hegemonia del PP és la seua majoria absoluta en les Corts Valencianes i en molts ajuntaments. Però el termini "hegemonia" ens remet a tot un conjunt de valors i pautes ètiques, culturals, ideològiques, etc... massivament propagades i difundides pels grans mitjans de comunicació, tant els controlats pel PP com pel PSOE, i que han estat assumides per amplis sectors de la població, que són els del neoliberalisme imperant, i que han fet possible i fan possible aquest domini polític del PP.

Cal fer un esment especial al moviment per la normalització lingüística i cultural, que ha posat en primer pla la reivindicació del "requisit lingüístic": quelcom tan elemental com que per a impartir docència en una Comunitat amb dues llengües oficials es requeresca competència en ambdues. Aquesta reivindicació, que s'en deriva de la legislació vigent, ha estat teòricament acceptada per la Generalitat, però tant això com el suposat "pacte per la llengua" amb el PSOE manquen de credibilitat quan el PP es continua oposant a quelcom més feble, com que en la Universitat el professorat s'haja de sotmetre a l'avaluació del seu coneixement del valencià. I quan la TVV, amb una programació barroera, continua amb uns nivells mínims d'utilització del valencià incomplint el seu propòsit fundacional. En aquest context es produeix la constitució de la Acadèmia Valenciana de la Llengua, mancada d'autoritat acadèmica, i que si solament podria obtenir credibilitat si actua respectant la unitat de la llengua catalana en coordinació amb l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i l'Institut d'Estudis Catalans, ha estat incapaç de frenar la irracionalitat cultural del Consell de la Generalitat, que s'ha expressat de nou retallant amb criteris localistes un currículum de literatura valenciana que no vol reconèixer com a part indestriable de la literatura catalana. Aquesta prepotència governamental al servei de la incultura es troba, però, amb una ferma resistència al sí del món de la cultura, des de les Universitats a les Escoles i des dels representants dels treballadors i treballadores de TVV als dels de l'ensenyament. També en aquest terreny és en la unió de les forces del treball i de la cultura on radica l'esperança del desenvolupament cultural del País Valencià.

C. LA VIA DEMOCRÀTICA AL COMUNISME

C.1. LA NECESSITAT DE L'OPCIÓ COMUNISTA

En aquest inici de segle, ha de ser un objectiu primordial del PCPV tornar a fer de la qüestió comunista una qüestió central al País Valencià i, com part del PCE i del moviment comunista internacional, a Espanya, a Europa i al món. És a dir, en el nostre cas, hem d'aconseguir que els i les comunistes i el nostre partit sigam vistos com necessaris pels valencians i valencianes. Però la necessitat de l'opció comunista és la necessitat de la plena emancipació de la classe treballadora, com a condició per a l'emancipació del conjunt de la humanitat de tota forma d'explotació i opressió, reconciliant-se amb si mateixa i amb la natura amb la realització del comunisme.

Fa ara 10 anys que vam aturar l'intent de dissoldre el nostre partit, però malgrat impedir-ho hem hagut de fer front a maniobres per a aïllar-nos reduint-nos a una força testimonial i sobre tot fer front a polítiques contràries a la classe treballadora que tenint com a objectiu atacar les seues conquestes, les seues condicions de vida i la seua combativitat, necessitaven colpejar també al nostre Partit (directament i a través d'EUPV), representant dels seus interessos, proclamant de forma interessada la nostra obsolescència.

Però el PCPV, al temps que contribueix al manteniment de la memòria històrica, és un partit que reafirma la relació entre el desenvolupament de la política i el desenvolupament de la cultura, entre nous mitjans i tecnologies de la comunicació de masses i democràcia, a individualitzar més exactament el pes i el paper dels treballadors intel.lectuals com a nova força ascendent en el procés productiu i de la lluita per la transformació social. És a dir, un partit que ha teoritzat sobre les grans innovacions d'aquest final de segle, evitant tant les visions mítiques del socialisme com les liquidadores del nostre patrimoni i aspiracions revolucionaries.

En aquest Congrés els comunistes hem de publicitar més que mai la nostra aposta per una planificació democràtica enfront de la tirania del mercat, per la qualitat del desenvolupament enfront del simple creixement quantitatiu, per completar la democràcia representativa amb formes de participació directa en la gestió dels afers públics. Els i les comunistes no ens resignem a concebir la societat capitalista com el punt terminal de la història humana i per això continuem treballant i lluitant per a donar valor i validesa a les antigues i actuals esperances dels/les explotats/des, dels/les oprimits/des i a totes les forces que tracten de materialitzar aquests objectius, fent-se promotors de les solucions reals i possibles al País Valencià, Espanya, la UE i el món sencer. El PCPV té l'obligació de tornar a ficar en el centre del debat polític la qüestió comunista i per tant la transició al socialisme, no solament pel que fa a la distribució de la riquesa, sinó intervenint en el terreny del procés d'acumulació i gestió de l'economia (planificació democràtica i poder obrer a les empreses).

El nostre Partit mai ha gaudit l'exclusiva en la lluita per l'emancipació. La pròpia heterogeneïtat de la classe obrera incrementada a hores d'ara pel propi desenvolupament del capitalisme ha produït respostes diverses. Aquesta diversitat no es un obstacle, al contrari, es un valor afegit. Per això hem vingut incorporant al nostre bagatge les aportacions sorgides en altres espais de reflexió i de lluita, que avui assumim com a nostres doncs formen ja part intrínseca del nostre discurs i del nostre treball polític, al temps que aportem a la constitució d'eixe subjecte transformador col.lectiu el millor de la nostra història: un nou impuls democràtic per a la construcció del socialisme, assumint que l'emancipació social ha de ser protagonitzada pel conjunt de la classe treballadora autoorganitzada.

C.2. LA CONSTRUCCIÓ DEMOCRÀTICA DEL SOCIALISME

La via democràtica al socialisme avui ha de significar per als/les comunistes, la ficada al dia tant dels anàlisis de les relacions entre l'estructura i la superestructura capitalista i liberal, com de la nostra estratègia per a unir a la classe treballadora per a assolir reformes graduals d'intervenció en la producció i en la vida social assolint una democràcia avançada que òbriga pas a una transformació revolucionària de la societat cap al socialisme.

Aquesta via ha de tindre com un dels punts fonamentals el diàleg entre totes les forces d'esquerra, populars i democràtiques, representades per partits comunistes, verds, socialistes, sindicats de classe, així com els moviments socials de base. La lluita social marcarà en cada moment el grau de col.laboració entre nosaltres i aquestes forces, fent que siga més o menys estable depenent del grau de coincidència política o d'aglutinació de forces que ens marque el mateix procés de lluita. Les col.laboracions de comunistes i socialistes a diferents països d'Europa com França, Alemanya, Polònia, o Noruega, com en certes CC.AA, hem de veure-les en un primer pla com la necessitat de la socialdemocràcia de complementar la seua majoria minoritaria als respectius parlaments per dur avant la seua tasca de Govern. En un segón pla, hem d'analitzar aquestes aliances, en alguns dels casos com la manca d'unanimitat de la socialdemocràcia al voltant de la "tercera via", on determinats sectors es donen compte de la insuficiència de les solucions no estructurals; però tenint en compte sempre que la socialdemocràcia ni qüestiona ni qüestionaria ni ho qüestionarà a mig plaç el sistema capitalista, en contraposició amb la nostra lluita pel socialisme.

Davant la involució de l'Estat Social a la que assistim és necessari anar avançant més enllà de l'"Estat del benestar", és necessari aprofundir en l'estratègia de consecució de més drets i major poder de la ciutadania. Davant l'ofensiva global, la resposta no pot ser fragmentada i no pot limitar-se a consolidar allò que es puga de la fase anterior. Si bé hi ha que preservar les conquestes dels drets socials i estendre-les a tots els èssers humans, és necessari avançar en la conquesta de poders socials, en les formes d'autogestió i intervenció obrera a les empreses,

dotar-se de formes d'actuació menys delegants, ampliant les de participació més directa. La nostra alternativa al neoliberalisme no és ni l'estatalisme ni la mera delegació en instàncies

institucionalitzades, sinó el desenvolupament de la democràcia participativa i de l'autoorganització social, amb la perspectiva d'aconseguir el nostre objectiu com a comunistes: una humanitat sense classes i sense estats. I és en eixa perspectiva comunista, en la que desenvolupem la nostra via democràtica al socialisme.

La multiculturalitat i la universalització del gènere humà són intrínsecs a la societat que volem construir, oberta al contacte amb altres realitats que configuren una societat de mestissatge, d'intercanvi i de reconeixement mutu.

La societat socialista pretén perpetuar les diferents formes de vida presents en la Terra, protegint la biodiversitat i evitant la degradació del planeta.

Així, el PCPV lluita per a aconseguir l'objectiu del socialisme, mitjançant la propietat social dels mitjans de producció col.lectius com a base per a una planificació democràtica de l'economia aconseguint la seua autogestió col.lectiva com a eina de transició cap a una societat comunista. Açò implica un major esforç en aprofundir tots els aspectes democràtics-participatius a tots els nivells, traslladant la política del partit a tots els nostres àmbits d'actuació i també eixamplar eixos àmbits, que no poden quedar reduïts a la vida orgànica dels Partits i als moviments socials tradicionals.

C.3. LA NOSTRA PROPOSTA FEDERAL

La nostra proposta federal té una component important que arranca de l'autonomia local. I ací cal situar la proposta de comarcalització, en un doble sentit: com una forma d'articular la pluralitat territorial del País Valencià, i com una forma d'articular els municipis entre sí, amb una coordinació de recursos que permeta millorar els serveis públics oferts a la ciutadania.

Es tractaria de suprimir les províncies i, per tant, les Diputacions, passant les seues competències a òrgans democràtics d'àmbit comarcal. Aquesta proposta s'emmarca en la proposta de reforma constitucional per a l'Estat Federal, començant per la reforma del Senat com a Cambra Territorial, però en tant aquesta no es realitze es podrien fusionar les províncies de Castelló, València i Alacant en tant que una reforma de l'Estatut estableix formalment els òrgans comarcals. Aquests òrgans es constituiran com a resultat de la lliure unió dels municipis, plasmant localment el dret a l'autodeterminació.

Caldrà al mateix temps impulsar institucions comunes en l'àrea lingüístic-cultural catalana amb competències específiques per a gestionar el patrimoni cultural que compartim. Un exemple hi és el desenvolupament normatiu de la llengua catalana, que per tal d'evitar la desmembració lingüística hauria de fer-se de forma unitària, integrant les especificitats de les diferents parles, com ara les del valencià. També en aquest terreny la federació és el millor procediment per a conjugar unitat i pluralitat.

En aquesta perspectiva cal emmarcar la proposta d'EUPV d'un organisme normatiu unificat depenent de l'Institut Joan Lluís Vives que articula les Universitats de tot l'àmbit lingüístic, organisme de caràcter federal que hauria d'assumir les competències que actualment corresponen a l'Institut d'Estudis Catalans, sense perjudici de que en cada Comunitat puga haver-hi organismes específics (com ara l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana) per a assessorar i dictaminar en matèria lingüística. És per això que el PCPV recolza l'actitud vigilant d'EUPV respecte el funcionament de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, mancada, com hem dit anteriorment, d'autoritat acadèmica.

Caldrà establir relacions específiques per a problemes específics. Així hem de donar molta importància a l'establiment de relacions de cooperació en els marcs hidrogràfics compartits. Encara que considerem que cal prioritzar l'estalvi del consum d'aigua en lloc de recórrer a grans obres hidràuliques com els transvases, sent el Pla Hidròlogic Nacional un perfecte exemple, el cert és que actualment tenim recursos hídrics compartits si més no amb Múrcia i Castella La Manxa. Caldria establir també federalment òrgans comuns de cooperació per la gestió conjunta d'aquests recursos.

El poble valencià té també problemes ecològics compartits amb la resta dels pobles al voltant de la Mediterrània, àmbit al qual caldria abordar la gestió conjunta d'aquests problemes. Problemes ecològics, cal recordar-ho, que són indestriables dels problemes socials, i que han d'abordar-se en el marc d'un desenvolupament sostenible, harmònic i solidari de les diferents riberes de la Mediterrània.

C.4. BASES PROGRAMÀTIQUES PER A UNA DEMOCRÀCIA AVANÇADA

El PCPV treballa per un nou model de produir riquesa i distribuir-la a partir d'una revalorització de tots els recursos socials i econòmics. L'alternativa comunista es fonamenta en avançar cap a l'ocupació plena i la qualitat de vida en una democràcia avançada, sentant les bases d'un nou model de producció.

La planificació de la gestió econòmica i la participació en la mateixa dels diversos sectors socials és un element clau en l'articulació de la nostra alternativa. Aquesta planificació, impulsada per l'Estat segons l'article 149, apartat 1 de la Constitució, ha d'agafar a tots els sectors econòmics, als pressuposts de l'Estat i de les autonomies, a l'investigació tecnològica i a la seua utilització, així com a l'ensenyament tècnic-professional.

El nostre programa en matèria econòmica es centra en promoure les transformacions estructurals necessàries per avançar en la consecució dels objectius ja reiterats de plena ocupació i millora de la qualitat de vida. En aquest terreny de reformes revolucionaries, s'hauria d'abordar:

a. El desenvolupament d'empreses públiques en sectors claus per a l'economia, la seua profunda reforma i el seu desenvolupament a través d'un control social de les mateixes, articulant la participació de la classe treballadora en la seua gestió, així com de les organitzacions socials, la ciutadania i el mateix Estat.

b. Creació d'un sector financer públic, competitiu i diversificat, com instrument de la planificació de l'economia i entitat financera de xarxa pública. Aquesta xarxa financera pública es formaria mitjançant la nacionalització de la banca privada, conjuntament amb les actuals caixes d'estalvi que mantindrien el seu caràcter diferencial.

c. Impuls real i popular d'un sector social de l'economia, mitjançant les cooperatives, les societats anònimes laborals, etc..

d. Planificació de l'investigació tecnològica, per a saber què investigar i espentar al sector privat a utilitzar aquests resultats.

Aquesta via democràtica al socialisme inclouria també unes mesures laborals i socials que es plasmarien en els següents punts:

1.- Impulsar una política de plena ocupació, estable i de qualitat, ecològicament sostenible. En aquest sentit cal lluitar per aconseguir la reducció de la jornada laboral a 35 hores per llei, sense reducció salarial i amb l'eliminació paral.lela de les hores extraordinàries, l'increment de les mesures de salut laboral i la reducció dràstica de la sinistralitat laboral, intimament lligada a contractes no estables, impulsant la participació activa dels treballadors per millorar les condicions de treball i incidir en l'organització i planificació democràtica del mateix. Així mateix, el camí per augmentar l'estabilitat contractual passa per una penalització i enduriment significatiu de les cotitzacions socials dels contractes temporals i una millor reglamentació dels mateixos amb la finalitat de fer més difícil i menys o res rendible l'ús d'aquest tipus de contractació per part de la patronal.

També hi ha que aconseguir l'eradicació de les empreses de treball temporer, les ETTs, vertaders proveïdors de força de treball en condicions pre-capitalistes. Així com lluitar per ampliar el poder contractual dels treballadors, per l'aprofundiment i expansió dels drets sindicals, contra la precarització i l'exclusió, pel reconeixement legal dels drets dels emigrants.

2.- Reivindicar la plena incorporació de les dones al treball remunerat, en igualtat de condicions reals amb els varons, amb tres objectius fonamentals: donar compliment per a la meitat de la població al més fonamental dels drets socials, possibilitar l'abandó dels papers de subordinació i submissió que històricament se'ls ha assignat i incorporar a un sector bàsic de la classe treballadora a la lluita no sols per les millores salarials, sinó pel canvi radical d'aquest mode de producció. No podem oblidar, a més a més, que la reproducció ideològica és un dels papers claus de les dones com a mares i educadores. Així en lloc de grup d'amortiguació a la baixa dels drets socials, podran constituir un element fonamental en la unificació de la classe, a condició de que prenguen consciència dels seus drets i del seu potencial revolucionari, i aquesta és una tasca prioritària pels comunistes, directament als centres de treball i mitjançant la lluita sindical.

3.- La solidaritat internacionalista per la conquesta i extensió dels drets i poders socials a tota l'humanitat forma part de la nostra definició com a comunistes. Per això es necessari ajuntar la lluita de classes del Centre amb les de les Perifèries, amb els partits comunistes i amb moviments populars anti-sistema, per una radical defensa dels teixits productius locals i del medi ambient concret. La regulació dels fluxos migratoris per, com al cas anterior, mantindre el preu de la força de treball a la baixa sols podrà beneficiar al capital si no es respecten els drets socials dels treballadors immigrants. Si be el nostre objectiu es, junt als homes i dones de les Perifèries, eliminar les condicions que produeixen l'immigració econòmica forçada, el més immediat es lluitar pels drets plens de ciutadania de totes les persones immigrants, per les seves condicions de treball en igualtat amb els treballadors del país d'acollida. L'eliminació de les fronteres junt als Estats i els seus exèrcits és clarament l'objectiu final.

4.- Denunciar i combatre que la insostenibilitat ecològica del sistema dominant, agreujada en la seva nova fase d'expansió, produirà a curt termini, si no es prenen mesures dràstiques immediates, el colapse del planeta. La destrucció socioambiental a escala planetària implica necessàriament la radical i decidida aposta per un desenvolupament equitatiu i sostenible, que exigeix la desacceleració del creixement econòmic i del consum dels recursos biofísics, escassos i no renovables, el seu repartiment igualitari i la seua descentralització i democratització. Reduir els nostres nivells i tipus de producció i de consum, ja que aquestos suposen necessàriament l'externalització de l'explotació social i de danys creixents als ecosistemes perifèrics. L'existència de límits finits en els recursos naturals del planeta suposa una barrera objectiva a la globalització, per molt que es presenten com disfuncions corregibles dintre de la lògica interna pròpia del sistema.

D. LES FORCES MOTRIUS DE LA TRANSFORMACIÓ SOCIAL

Una de les tasques que com a comunistes considerem prioritària i que respon a una tradició asentada en el nostre que fer polític està enfocada a aconseguir una aliança entre els sectors més dinàmics de la societat disposada a lluitar per la seua transformació. La nostra organització ha elaborat i desenvolupat un concepte que expresa de manera inequívoca aquesta voluntat de transformació:

La Construcció de l'Alternativa. Alternativa al model econòmic, social, polític i cultural dominant. És a dir la superació del Capitalisme i l'avanç cap el Socialisme com a plena realització dels Drets Humans.

Per la consecució d'aquestos objectius és necessària la Unitat de Acció de la Esquerra, buscant la convergència entre les diferents tradicions històriques de l'esquetta (ccomunistes, socialistes, republicans, anarquistes) i les noves cultures i subjectes emancipatoris (ecologistes, pacifistes, feministes ...). Aquest Bloc Social, Crític i Alternatiu és la concreció del que hem definit com l'aliança Roig-Verd-Violeta.

Però la Unitat d'Acció de l'Esquerra, com aposta estratègica cada vegada més necessària i tenint en compte la pluralitat del Nou Subjecte Revolucionari no es pot veure reduïda a acords entre cúpules polítiques, al fil dels procesos electorals o dels seus resultats. Pel contrari deu ser una estratègia de llarg alé, que parteixaca de les bases, ciutadans i col.lectius (de baix-dalt) i que parteixca de la Mobilització Social Sostinguda -en torn a propostes, reivindicacions i continguts programàtics-.

D.1. EL TREBALL COMUNISTA AL MOVIMENT OBRER

El caràcter central de la clase treballadora en la lluita per la transformació de la societat capitalista ha quedat bastant difuminat als últims anys. Diversos factors han contribuït a açò, per una banda la forta campanya ideològica iniciada per la dreta econòmica, aprofitant el derrumbament del bloc de l'est d'Europa, simbolitzada per la caiguda del "mur de Berlin". Per altra, la pròpia incapacitat d'una part de l'esquerra sociopolítica per a resituar-se en la nova realitat, sense perdre la consciència de la seva propia identitat i el paper que deu jugar en la batalla.

És necessari superar la concepció arcàica que identifica classe obrera amb treballad@r assalari@t insert en un procés de producció concret, exclusivament, deixant fora de la "classe"

a les persones del seu entorn familiar les quals, per no estar en condicions de vendre la seua força de treball, no participen directament en cap procés productiu; els companys i les companyes sentimentals dels treballadors i treballadores i els seus fills, els quals s'han vist històricament abocats a jugar un paper subsidiàri a remolc de les lluites obreres (úniques considerades de classe), quan no obligats a lluitar sectorialment i inclús de manera enfrontada a la propia classe, per poder superar l'status secundari -cas de la dona- al que eren, contradictòriament, constrenyides per esta. Hui s'ha fet clarament evident que les lluites parcials dels subjectes emergents -estudiants, ecologistes, feminisme, antiglobalització, etc.-, son parts d'un tot i que la classe obrera és plural en la seua composició, estant constatada aquesta afirmació a través de les evidències que l'aguditzen de les contradiccions socials en el procés de "globalització econòmica" al que ens enfrontem, ens ofereix.

Allò que s'acostumbra anomenar-se globalització és una nova fase de l'imperialisme en la que s'han aguditzat de manera brutal els mecanismes d'explotació de les capes populars de tots els paisos i s'ha buidat de contingut la democràcia, inclús entesa aquesta en la seua significació més propiament lliberal. Les grans corporacions transnacionals domenyen a plaer el poder polític dels estats, no eliminant-lo com es diu, sinó gastant-lo de manera directa per als seus interessos: soprimint drets socials, costos laborals, desmantellant serveis públics, apropiant-se d'empreses estatals, anulant lleis de protecció del medi ambient i qualsevol altra que suposse una traba per a la penetració dels mercats. Paral.lelament, les oligarquies financeres internacionals han impossat per enlloc la seua visió del món, impregnant amb ella a amplis sectors de l'esquerra i del moviment obrer tradicional. Han aconseguit fragmentar la classe obrera a la majoria dels paisos, enfrontant a treballadors nacionals amb treballadors immigrants, treballadors en vaga o en lluita pels seus drets amb la resta de treballadors als que s'engloba en el indeterminat concepte de consumidors, empleats públics contra la resta de ciutadans, treballadors fixes amb precaris, etc. Al mateix temps, el gran capital desplega una política de classe d'una gran duressa i concentra tots els seus mecanismes d'opresió i ganància. Han aconseguit que una part considerable d'allò que era intelectualitat d'esquerres asumeixca com adequació del pensament progressista a la nova època el que no es més que la vellissima ideologia justificativa de l'expoli de la immensa majoria de la població pel cada vegada més reduït club dels multimilionaris. Han pretés que la ciutadania metabolitze com a propis els interesos d'una minoria. Així, algunes de les organitzacions que lluiten contra la globalització neolliberal, no ho fan contra les seus causes sino contra els seus efectes, obviant l'arrel del problema: l'intent del capital d'apropiar-se del màxim de plusvàlues imposant la seua llei en tot el món, reprimint, inclús de manera brutal, a aquells moviments i inclús Estats que l'hi facen front de manera clara.

Des del moment en que l'esquerra política perd el bloc social que l'ha sustentat, allò que en llenguatge clàssic anomenàvem el seu contingut de classe, és a dir, quan ha deixat d'alertar, informar i formar a les bases en la inevitable lluita entre les distintes classes socials que tenen interessos diametralment oposats, perd també la seva espina dorsal, es desorienta i acaba difuminant els seus perfils; es aleshores quan s'autojustifica i aspira a diferenciar-se de manera purament nominal de la dreta per discrepàncies de matiu, asumint en canvi el model productiu i social que sempre defensà la dreta i renunciant a la seua dimensió sociopolítica alternativa. És necessàri que conservant i reforçant el nostre projecte polític estratègic que és EUPV, el PCPV es dirigeixca de manera natural, clara i directa a la classe obrera amb els seus postulats ideològic propis. I no tan sols mitjançant els centres de treball o en la nostra participació als sindicats de classe, sinò també als diferents moviments socials com a militants del PCPV.

La reconstrucció de l'esquerra, la reconstrucció del moviment obrer en conseqüència, ha d'arrancar de la compresió de la nova realitat a la que ens enfrontem, però amb les nostres propies eines de coneixement, no asumint les que ens imposa el sistema, que no tenen res de noves. La classe obrera te que ser l'espina dorsal del conjunt de moviments socials alternatius -moviment feminista, ecologista, pacifista, de jovens, de solidaritat, cristians de base, col.lectius d'aturats, d'alliberació sexual, etc.-, encara que aquestos inclogen també a altres sectors socials, en la mesura en que tots ells han d'encarar-se per força amb la contradicció principal del sistema capitalista d'una manera o altra. Es necessari sublevar-se contra la globalització presentada com una especie de fenòmen natural que en res depen de la voluntat humana. Hi ha que recolzar cadascuna de les lluites que es verifiquen en cadascú dels llocs en defensa de drets socials i unir els esforços d'unes i altres, en la mesura en que les agressions tenen sempre la mateixa orientació i també son els mateixos en el fons els objectius de la lluita. Pensar globalment i actuar localment.

El moviment obrer té l'obligació de recuperar l'orientació política de transformació del sistema. Hui el reformisme està incapacitat per fer avançar als treballadors i la societat en general, perqué no es possible l'avanç dels drets dels treballadors si no s'ataquen els fonaments en els que es substenta la societat capitalista, perqué en la defensa de cada dret social, en la lluita per la seua conquesta, es troben implicats interessos esencials de les oligarquies dominants. No qüestionar-se el capitalisme du al moviment obrer a la languidesa, al desprestigi entre els treballadors i treballadores, a la mera i trista negociació de que les agressions del capital contra la població siguen el menys traumàtiques possible, i açò amb una força decreixent i amb cada vegada menys legitimitat democràtica.

El moviment obrer deu recuperar la seva orientació anticapitalista, reconstruir-se damunt la base de les noves realitats socials i ajuntar els seus esforços en la lluita per cadascu dels drets que es preten furtar en cada empresa, en cada poble, en cada administració pública ... en la lluita per recobrar l'ofensiva, per conquerir nous drets.

En definitiva, parlem d'un rearmament ideològic de la nostra classe, que no sorgirà de manera espontànea o gratuïta, sinò que necessitarà de la intervenció conscient i activa d'activistes polititzats, amb una postura anticapitalista i de transformació social, combinada amb una estratègia sindical alternativa tant en la mobilització com en l'organització democràtica de la lluita. Així, els i les militants comunistes que participen en les organitzacions sindicals de classe hauran de treballar al si d'aquestes per difondre la política del partit, per suposat des de la més absoluta lleialtat amb les organitzacions, però sense renunciar a fer arrivar les nostres propostes a la majoria d'afiliats i afiliades a les mateixes. En cada organització sindical de classe, en cadascuna de les seues estructures els i les militants comunistes deuen alçar la seva veu, presentant les propostes del partit, adaptant el seu discurs a la realitat objectiva de l'àmbit de que es tracte. Però sabent ajuntar aquestes veus quan el debat al si del sindicat ho demane. Al PCPV considerem que els sindicats no deuen ser corretjes de transmisió de cap partit, però açò no deu traduir-se en la carència absoluta de referents ideològics, camuflada les més de les vegades amb vagues i etèrees proclames de pretés caràcter esquerrà. La convicció de que els sindicats sols deuen dependre de les seues propies reflexions i acords i el respecte a aquesta norma ens permet treballar amb normalitat en els diferents sindicats que agrupen a la classe treballadora, i específicament a CCOO, buscant arribar a la majoria de la classe treballadora sindicada i impulsant l'afiliació sindical de la majoria dels treballadors i treballadores.

D.2. EL TREBALL COMUNISTA ALS NOUS MOVIMENTS SOCIALS

Els nous moviments socials alternatius tendeixen a ser més globals i radicals, buscant la superació del sistema més que una millor gestió del mateix. Al PCPV deguem participar-hi activament en aquells moviments socials importants per a nosaltres bé pel seu caràcter alternatiu, bé per la proximitat de les seues propostes a les nostres, bé per la seua implantació social, aportant les nostres propostes i valors polítics i el nostre potencial de lluita social per aconseguir un món més just.

En l'actual situació mundial, el bloc social anticapitalista te com a protagonistes esencials tant el treball asalariat amb les seues diverses articul.lacions, com els nous moviments socials que emergexein de les contradiccions qualitatives del sistema a les que hi donen resposta (ecologisme, feminisme, pacifisme, alliberació sexual, antiglobalització capitalista). La formació d'un Bloc Social Alternatiu i d'un projecte alternatiu han d'avançar mitjançant una pràctica que incidisca en la mutació de les formes de producció i reproducció, en la dialèctica reivindicació - transformació.

El Moviment Ciutadà

Les Associacions de Veïns son un moviment ciutadà que compta amb una perllongada tradició de lluita (on el Partit va desempenyar i desempenya un paper important) per un replantejament de les ciutats junt al model de societat que volem, com espai necessàri d'actuació dels ciutadans i ciutadanes.

Es per això que veiem amb simpatia i interes les plataformes "Salvem" (Salvem el Botànic, Salvem el Cabanyal, Salvem el Benacantil ...), on al voltant de propostes concretes s'han posat en marxa importants moviments siutadans, que amb formes d'actuació originals i decidides estan de moment parant els peus al PP i al seu afany especulador.

Aquest treball ciutadà ha d'anar junt a la nostra participació en les Associacions de Mares i Pares d'Alumnes junt als ensenyants, lluitant per una escola pública de qualitat que eduque en els valors de gènere, pluriculturals, solidaris i per la pau, i capacite l'alumnat en l'autoestima i el respecte a la diversitat.

Així mateix, hem de participar-hi a les Associacions i Plataformes en defensa de l'Ensenyament i de la Sanitat Pública, així com treballar per la millora dels Serveis Socials Públics.

Moviment Pacifista

La nostra aposta per la pau, la desmilitarització i el desenvolupament d'una cultura de la convivència pacífica entre els distints pobles, ens ha portar a recolzar una campanya contra l'OTAN i específicament front a la seua futura base a Bétera, així com per una ONU independent i capaç de resoldre pacíficament els conflictes bèlics existents.

Moviment Feminista

La principal aportació de les dones com a gènere a la lluita per l'emancipació de la humanitat és la lluita contra el Patriarcat. La reproducció física dels indivíduos té lloc dintre del modo de producció domèstic-patriarcal: la comunitat domèstica és el sistema econòmic i social que dirigeix i controla directament aquesta reproducció física i social en totes les seues formes mitjançant l'intercanvi de les dones a través del matrimoni i els seus còdics. El Patriarcat transversalitza així tots els modos de producció, i al capitalisme el sistema de supremacia masculina funciona com a sistema de control econòmic, social, cultural i polític. La lluita contra la dominació patriarcal és per a nosaltres les persones comunistes, dintre del marc teòric i de la pràxis del marxisme revolucionari, un dels eixos bàsics de vertebració de la nostra activitat política. El capitalisme i el patriarcat s'interrelacionen necessàriament mitjançant la divisió sexual del treball, com un procés integral, que produeix en les dones la doble explotació, com a treballadores i com a reproductores. Per això es necessàri analitzar la nostra teoria política també des de la perspectiva de gènere, contribuint a la constitució subjectiva i social d'una nova configuració a partir de la resignificació de l'història, la societat, la cultura i la política des de i amb les dones.

El discurs i la pràctica violeta apunta també al centre de gravetat del sistema dominant. Per això la defensa del feminisme, dels seus valors diferenciats en la perspectiva d'una igualtat efectiva i la implicació dels i de les comunistes en la lluita dels col.lectius feministes és una tasca prioritària.

Moviment Ecologista

La búsqueda de models de desenvolupament alternatius que incorporen la recuperació i protecció dels ecosistemes del País Valencià es tasca prioritaria que impolsarem directament des del Partit i participant-hi activament en aquells col.lectius ecologistes que des d'una perspectiva global disenyen una nova forma de producció, un nou estil de consum i en definitiva un modo de vida alternatiu ecològicament sostenible. I mentre tant, lluitarem per introduir la cultura de les RRR (reduir, reutilitzar, reciclar), la seguretat alimentària, la defensa d'un desenvolupament sostenible, l'exigència de l'aplicació dels acords internacionals (de Rio, de Kioto, de Copenhague) i d'una política ecològica radical, superant les contradiccions entre necessitats globals i demandes específiques de sectors determinats. Hi ha que prestar una gran atenció als problemes d'inseguretat alimentària que sols es poden resoldre en mercats locals, no globalitzats, d'aliments produïts de manera ecològica e integrada. És fonamental per això apostar decididament per un model d'economia alternatiu, desmitificant els indicadors macroeconòmics com el PIB que res diuen sobre el repartiment de la riquesa i els costos ecològics de la seua producció ni aporten cap índex sobre la qualitat de vida de la majoria: salut, accés a bens bàsics, esperança de vida, qualitat del treball i de l'oci, és a dir, aquells factors que si tenen que veure amb el progrés real dels èssers humans, i introduint en el seu lloc altres conceptes més globals com el IDH (Índex de Desenvolupament Humà). La nostra opció per una sostenibilitat de les societats implica, en definitiva, la necesitat de la nostra actuació decidida dintre dels col.lectius ecologistes.

Moviment d'alliberació sexual

Siguent el nostre projecte comunista l'emancipació de totes les persones oprimides, és d'estricta necessitat i justicia el que totes i tots els comunistes assumim la defensa del lliure desenvolupament de l'afectivitat humana, rebutjant de pla la reducció d'aquesta al marc de la família tradicional.

Els esmentats criteris, junt amb un atac constant de la Jerarquia de l'Esglessia Catòlica, així com l'arrelat masclisme de la nostra societat, genèren un marc de forta agresivitat i opressió sobre els col.lectius de gais, lesbianes i transexuals, que condueixen en una alta proporció de casos a la desesperació, la doble vida i la reclussió en guetos.

Totes i tots els comunistes hem d'assumir com a tasca propia la denuncia i lluita contra la violència homòfoba que va des de la mera, encara que humiliant, atac verbal fins a l'agressió física amb resultat de mort.

Per tot això, es fa imprescindible l'adhessió dels i les comunistes a la lluita pel lliure desenvolupament de l'afectivitat en cadascú dels individus, així com la plena equiparació de drets entre totes les persones, siga la que fora la seua orientació sexual.

Movimento contra la globalització capitalista

Aquest puixant moviment s'ha vingut caracteritzant per la seua capacitat d'iniciativa en l'acció i en l'elaboració de propostes alternatives, amb un fort núcli anticapitalista i antiautoritari, al temps que enlaira reivindicacions front a les conseqüències més sagnants del capitalisme que l'hi permeteixen englobar també en la mobilització a sectors que encara no qüestionen l'esmentat sistema.

El nostre treball deu orientar-se a reforçar el component anticapitalista i antiautoritari del moviment, que apunta cap a la societat alternativa per la que lluitem els comunistes, al temps que mantenim i impulsem el caracter àmpli i unitari de les mobilitzacions i de les plataformes i foros al voltant de les mateixes.

Actualment passa també a un primer lloc la defensa de la llibertat d'expressió i manifestació del moviment front als intents de reprimir-lo i criminalitzar-lo des del poder. Per això, i sense perjudici d'apoiar la legitimitat de la desobediència civil no violenta, hi ha que promoure mobilitzacions amples, unitàries i consensuades, evitant les provocacions que, estimulades des del poder, promouen el vandalisme per intentar justificar la criminalització del conjunt del moviment, i en general de tota posició alternativa al sistema.

D.3. LA CONVERGÈNCIA DE L'ESQUERRA: EUPV I L'ENTESA AL PAÍS VALENCIÀ

El treball que com a comunistes considerem prioritari i que dona resposta a una tradició arrelada en el nostre que fer polític està enfocat a aconseguir una aliança entre els sectors més dinàmics de la societat disposats a lluitar per la seua transformació. EUPV, el nostre projecte estratègic, pretén donar resposta a la necessitat d'articular i desenvolupar un moviment polític i social per a la transformació social.

Hem de ser els primers impulsors de la unitat d'acció de l'esquerra en la búsqueda del triomf de polítiques concretes que propugnem, i que sols no tenim forces suficients per dur-les a terme. Hem de recordar que els millors moments del Partit al llarg de la seua història han estat aquells en els quals, després de definir amb claretat els seus objectius, ha sabut obrir-se sense cap temor a tota l'esquerra i a la societat, com es va donar en els casos de la república amb el Front Popular i al franquisme amb el Pacte per la Llibertat que es va concretar amb la creació de la Junta Democràtica i posteriorment la Taula de Forces Polítiques i Sindicals al final de la dictadura.

Hui, 16 anys després de la creació d'EUPV, els i les comunistes tenim que refermar una vegada més que aquest és un procés que no té marxa enrere, que els triomfs o fracasos d'EUPV son els triomfs o fracasos del PCPV, i que hem d'apostar per fer d'EUPV el referent de l'esquerra més activa i més dinàmica.

L'estratègia política exercida des del Poder, tant per la dreta com pel PSOE, de fomentar i recolzar el bipartidisme, ha anat guanyant espai amb el pas dels anys, tant a nivell Estatal com en làmbit del P.V., reduint a la mínima expressió a la resta de forces polítiques exceptuant les de caracter nacionalista com és el cas del BNG a Galizia o CiU a Catalunya i el PNV a Euskadi. En quant a IU i EUPV es refereix, es evident que l'estratègia bipartidista ha jugat el seu paper, i s'intenta seguir jugant amb la nova "Llei de Partits", que l'objectiu que té és implantar d'una vegada per totes el bipartidisme, aillant tota força que tinga o aspire a tindre un caràcter alternatiu.

Hui, amb una dreta centralista i depredadora del medi ambient hegemònica en les institucions i en sectors importants de la societat, tant a nivell d'Espanya com del País Valencià, es necessàri reprendre l'iniciativa amb l'objectiu de desplaçar al PP del poder, i és en este context que sorgeix l'idea de l'Entesa al P.V., amb l'objectiu d'aglutinar al voltant d'un programa alternatiu de govern, a totes les forces polítiques d'esquerra amb plantejaments socials avançats i de defensa de l'ecologia i de les llibertats nacionals. Pareix evident que no tots els partits van a estar en la mateixa predisposició, en part perqué les seues estratègies son altres (al nostre entendre equivocades, si es vol derrotar a la dreta, i fer polítiques distintes a les practicades fins el moment); també pot influir la "força" electoral que es té o es "creu" que tindran, i per tant hi hauria que establir dos nivells: 1º Oferiment de l'Entesa a les forces socials i ciutadanes (sindicats i moviments ciutadans), com portanveu de les seues reivindicacions, simultàneament, treball conjunt al carrer amb plataformes en defensa dels serveis públics (ensenyament, sanitat i serveis socials) amb el protagonisme que els correspon als moviments socials. Iniciatives conjuntes en Ajuntaments, Diputacions i Corts Valencianes en defensa de la Unitat Lingüística, Reforma de l'Estatut, etc. que ajuden a conformar una acció comú de l'esquerra, i amb les forces disposades a elaborar un programa comú que convergeixca en una entesa electoral per a les eleccions Municipals i Autonòmiques del 2003. Establir ponts que faciliten acords poselectorals amb aquelles forces que coincidint en aspectes del programa, prefereixen medir-se electoralment. Deguem per tant oferir l'Entesa sense exclusions d'avantmà, la única condició al marge per supossat de la voluntat de cada força en participar-hi ha de ser el PROGRAMA.

Una de les tasques que com a comunistes considerem prioritària i que respón a una tradició arrelada al nostre que fer polític està enfocada a aconseguir una aliança entre els sectors més dinàmics de la societat disposada a lluitar per la seua transformació.

La nostra organització ha elaborat i desenvolupat un concepte que expresa de manera inequívoca eixa voluntat de transformació. La Construcció de l'alternativa. Alternativa al model econòmic, social, polític i cultural dominant. Es a dir la superació del Capitalisme i l'avanç cap el Socialisme com a plena realització dels Drets Humans.

Per a la consecució d'aquestos objectius és necessària la Unitat d'Acció de l'Esquerra, buscant la convergència entre les diferents tradicions històriques de l'esquerra (comunistes, socialistes, republicans, anarquistes) i les noves cultures i subjectes emancipatoris (ecologistes, pacifistes, feministes ...). Aquest Bloc Social, Crític i Alternatiu és la concreció del que hem definit com l'aliança Roig-Verd-Violeta.

Però la Unitat d'Acció de l'Esquerra, com aposta estratègica cada vegada més necessària i tenint en compte la pluralitat del Nou Subjecte Revolucionari no es pot veure reduïda a acords entre direccions polítiques, al fil dels processos electorals o dels seus resultats. Pel contrari, ha de ser una estratègia de llarg alé, que parteixca de les bases, ciutadans i col.lectius, i que sorgeixca de la Mobilització Social Sostinguda al voltant de propostes, reivindicacions i continguts programàtics.

La Mobilització Social Sostinguda és un instrument de creació de consciència col.lectiva, de rebeldia social front a la calma i la pau social tan destructora per a qualsevol projecte de transformació social. En aquest sentit mobilitzador ha de concebir-se la Unitat d'Acció de l'Esquerra, entesa com a medi per avançar cap a polítiques concretes d'esquerra.

El Programa és la síntesi, l'element aglutinador d'eixa pluralitat de l'esquerra transformadora, així com un compromis, un contracte que es va articulant en els diferents espais d'elaboració col.lectiva, en constant contacte amb la societat. El Programa i els valors que substenta són un element fonamental per alcançar acords i aliances.

La Unitat d'Acció de l'Esquerra comporta implícita la creació de contrapoders socials, mitjançant la vertebració de la societat, així com el rearme ideològic i la construcció d'un sistema de valors alternatius, tan necessàris en la creació d'un nou subjecte social i polític.

A les institucions, l'esquerra transformadora ha de servir de vehicle de la pressió social, de la lluita social, dels conflictes que existeixquen en determinats moments.

Optar per la Unitat d'Acció de l'Esquerra obliga als comunistes a bolcar-se en el treball en la societat, als moviments socials, al moviment obrer. Exigeis també bolcar-se en el treball dintre d'EU i lluitar per obrir l'organització a la participació ciutadana tant a les assemblees locals com ea les àrees d'elaboració.

Així mateix obliga a una permanent predisposició per establir diàlegs, acords i accions conjuntes amb forces polítiques, socials i culturals transformadores o alternatives des del respecte i l'autonomia de cadascuna organització, teixint la Unitat d'Acció al voltant de la mobilització, a la proposta programàtica i no al voltant de sigles o apriorismes.

Al País Valencià, els i les comunistes hem d'articular l'alternativa al model polític, econòmic, social i cultural que representa el model capitalista. En primer lloc des de la nostra aposta per Esquerra Unida com a moviment polític-social, del que el Partit Comunmista ha de ser la columna vertebral.

En segon lloc bolcant-nos en el treball en la societat, al moviment obrer i en els moviments socials. Particular importància revesteix el treball en el moviment obrer, als sindicats, sobre tot CCOO, i directament en els centres de treball. Per altra part, d'acord amb lo plantejat pel XVI Congrés del PCE, és imprescindible una participació activa dels comunistes i de totes les organitzacions del partit en el moviment antiglobalització, ja tan ric en experiències i lluites. Des del nostre treball al moviment sindical i des del nostre treball i participació en el moviment contra la globalització capitalista, no deguem renunciar a l'objectiu d'aconseguir que el moviment obrer es transforme en l'eix del moviment antiglobalització.

Finalment, optar per una política d'aliances de llarg alé, la Unitat d'Acció de l'Esquerra obliga a realitzar un tomb en el treball, el funcionament i l'organització del partit. La construcció de l'alternativa, la unitat d'acció de l'esquerra obliguen a recuperar un partit estructurat i actiu en cadascuna i totes les comarques del País Valencià.

D.4. ¿QUÉ PCPV NECESSITEM?

És fonamental possar-se d'acord en aquest Congrés sobre aquesta qüestió que es ve plantejant des de la mateixa creació d'EU.

El partit ha de dotar-se d'una estructura àgil, amb les responsabilitats fonamentals en la Permanent, i amb una Comissió Política i Comitè Nacional, que no hauria de sobrepassar en

demasia la mitjana d'assistents als esmentats òrgans en aquestos tres anys, establint mecanismes que aseguren que els membres de la direcció traslladen la informació i els acords als comites i assemblees de militants.

Hi ha que aprofundir en la federalitat, desenvolupant la plena soberania com a federació, que al temps adquireix el compromis de compartir un mateix i únic projecte a nivell d'Estat: el del PCE.

Hi ha que desenvolupar la cohesió del Partit a partir de la seua coherència política comunista, articulant la capacitat dels militants en la seua iniciativa personal i búsqueda de consens en EUPV i altres moviments en els que participen amb l'aplicació dels acords fruït del debat col.lectiu en les organitzacions del Partit.

Hi ha que desenvolupar formes organitzatives que donen estímul a la participació democràtica i la llibertat de debat evitant la cristalització i enquistament de les diferències. Per últim, l'activitat del Partit ha de substentar-se sobre tres eixos:

Un partit volcat al treball militant en els moviments socials tradicionals (sindicats, AAVV, AMPAs, etc.), en els alternatius (com el d'Antiglobalització capitalista), en el món de la cultura i en la juventut, potenciant la JCPV, en una perspectiva de futur.

Continuar aprofundint en el PC d'EU, com impulsor del projecte, com un dels més importants garants de la pluralitat interna, i com element d'elaboració col.lectiva de la seua política.

D'aquesta manera, les agrupacions han de reorganitzar-se per arrimarles més enllà: on es troba la classe obrera i on siguen més eficaçes. Així i dintre dels diferents tipus d'agrupacions es proposa que aquestes puguen ser territorials, sectorials o de centre de treball, sense que hi haja que limitar la participació dels i les camarades en agrupacions de distint tipus, encara que sí la seua adscripció orgànica especialment en la presa de decisions. En el plaç de sis mesos des del IX Congrés, el Comitè Nacional a proposta de la Comissió Política dictarà normes bàsiques per la creació o reorganització de les agrupacions que estaran dutes a terme en un nou plaç de tres mesos per la Comissió Política en el cas de les agrupacions supracomarcals o, en altre cas, pels Comitès Comarcals.