INFORME A LA COMISSIÓ POLÍTICA DEL PCPV
(19 de setembre del 2008)


S'AGREUJA LA CRISI CAPITALISTA

·                    La fallida del banc d'inversions nord-americà Lehman Brothers i la caiguda de les bosses que ha comportat, obri un procés de reestructuracions en el mercat financer mundial per a donar eixida a la falta de liquidesa i alt endeutament de grans bancs, companyies asseguradores, constructores, promotores…participants i víctimes de la gran bambolla especulativa que comporta les hipoteques “fem” i que ha portat a situar en el mercat un volum monetari que quintuplica el valor de la producció mundial. El tresor americà, ja sense marge ni liquidesa per a intervindre i resurar-la com ha fet amb altres gegants econòmics, l'ha deixat caure.

No obstant això el capitalisme sap que aquesta crisi no és com les anteriors. Es pot iniciar una cadena de fallides i ruïnes que afone al propi sistema. És per aquest motiu l'Administració nord-americana es dispose a dur al Congrés un pla per a salvar de la crema a Wall Street i reorganitzar el sistema financer d'EUA. S'empraran 700.000 milions de dòlars en comprar els actius en poder d'entitats nord-americanes relacionades amb les hipoteques fem (no els actius adquirits fora de les seues fronteres). Si se sumen els rescats bancaris practicats fins ara, la factura de la crisi arribarà a un bilió de dòlars, el cost de dos anys de la guerra de l'Iraq, el 50% del pressupost d'Espanya. Quan el capital es trontolla serveixen les receptes keynesianes. Quan no, el lliure mercat.

Es tracta d'una crisi financera internacional de grans dimensions, que posa fi a un model de creixement, esgotat des de fa temps, basat en la construcció, l'endeutament de les famílies i les empreses, el petroli barat i, mai s’ha d’oblidar, la complicitat de l'anomenada classe política a tots els nivells. Que el dit patró era insostenible econòmica, social i ecològicament, se sabia des de feia molt de temps i es va tirar d'ell pels enormes beneficis que va reportar fins a l'últim dia.

La crisi financera  arrasa en el món i les fallides, EREs, i acomiadaments s'estenen com una taca d'oli, comparable en la seua dimensió només, segons els experts del sistema, a la Gran Depressió de 1929. El capital, que històricament va basar el creixement econòmic en la creació de riquesa, de béns i servicis, ha fet de l'especulació –la financiarització- el centre de l'economia, fins que la crisi de les hipoteques “fem” ha afonat el gegant de peus de fang, trencant-se la cadena pel costat mes dèbil, el de les butxaques dels treballadors/es-la majoria de la població- incapaç de pagar els preus abusius de la vivenda, els interessos de les hipoteques en el moment que s'ha agreujat la inflació, amb la pujada de preus del petroli, i l'arrossegament als béns de primera necessitat. Però tota lògica econòmica té el seu correlat polític.

La globalització va posar en marxa noves formes d'estructuració política i econòmica del capital a nivell mundial. En eixe context, i en un món on emergixen potències econòmiques amb gran força (Xina, Índia...), EUA ha estat renyint una dura lluita per mantindre el seu domini econòmic i militar, per refermar la seua hegemonia, “tocada” després de la guerra d'Iraq i pel desgast polític i, sobretot econòmic, que està suposant l'ocupació d'este últim país i d'Afganistan. El control dels recursos naturals –especialment els energètics-, el finançament de la guerra, el manteniment de les quasi mil bases militars en el món li porta a exercir un ferri control dels òrgans dels governs mundials en favor seu, a utilitzar la guerra i a desestabilitzar regions senceres en funció d'estos objectius geoestratègics. El poder de l'imperi  necessita diàriament de milers de milions de dòlars, no cal oblidar que la despesa militar nord-americana, és la mitat del total de la despesa militar mundial i que enguany les despeses “en defensa” dels Estats Units superaran el bilió de dòlars. L’anomenada “financiarització”, és a dir, l'especulació, es convertix en l'arma més poderosa per a l'èxit d'esta hegemonia.

Amb la crisi financera convergix la crisi alimentària i climàtica auspiciada, en el primer cas, per l'especulació del preu dels aliments bàsics per a milions de persones en el món (blat, que va pujar en l'últim any 130%, arròs, el 74%, soja, el 87%, dacsa, el 53%, segons la FAO), a la qual ha contribuït decisivament els agrocombustibles, i en segon lloc per l'ús de recursos energètics altament contaminants i dels que depén el sistema productiu capitalista, especialment el petroli. És una expressió de la crisi del sistema, que no pot continuar creixent sense destruir la vida sobre el planeta.

·                    És cert que el capitalisme es debat en una seriosa crisi, i també és veritat que la seua resposta a esta situació s'expressa en formes cada vegada mes violentes d'explotació, opressió, desestabilització política i guerres imperialistes. S'accentua el vessant militarista de l'imperialisme i la creixent escalada d'atemptats contra els més elementals drets i llibertats.

La guerra del Caucas, amaga un objectiu dissenyat per EE.UU. i per l'EU: inundar de tropes de l'OTAN la regió, ocupar-la des d'un punt de vista geoestratègic i controlar els seus recursos naturals i corredors energètics, la qual cosa entra en sintonia amb el desplegament de míssils previst a Polònia. Es tractaria de militaritzar una regió rica en recursos energètics (gas i petroli) i estratègica en la distribució dels mateixos. En relació a este conflicte, denunciem la hipocresia de les potències occidentals que es van afanyar a reconéixer la independència de Kosovo al mateix temps que neguen el dret d'autodeterminació dels pobles d'Ossètia del Sud i Abjhàsia, així com la política d'expansió de l'OTAN, la qual ha incitat a l'aventurerisme al president Saakhasvili de Geòrgia, que a l'ordenar l'agressió militar contra Ossètia del Sud ha desencadenat el conflicte armat en la zona. Al mateix temps que reafirmem el dret d'autodeterminació de tots els pobles, destaquem que el seu exercici requerix l'exclusió de l'ús de la força i de l'ocupació militar, de manera que el conflicte entre pobles es resolguen únicament per mitjans pacífics i des del respecte a la lliure voluntat de cada poble. El projecte de desplegament de míssils al voltant de Rússia, ve a reforçar este plantejament

En este context, i auspiciat per EE.UU, l'oligarquia boliviana ha posat en marxa un moviment secessionista en les províncies més riques de Bolívia en el moment en què este país ha iniciat un procés democràtic de transformacions polítiques i econòmiques que perseguix, entre altres coses, recuperar el control de les seues riqueses naturals, que, com el gas, han sigut esplotades històricament per les multinacionals sumint en la misèria a la immensa majoria de la població. La cimera de la Unió de Nacions Sud-americanes recentment celebrada a Santiago de Xile per a tractar esta crisi s'ha tancat, afortunadament, amb el suport incondicional al Govern d'Evo Morales, tancant el pas, o dificultant, els intents colpistes de la dreta. El poble i el Govern de Bolívia requerixen la nostra solidaritat per a evitar que el moviment contrarevolucionari del trast amb el procés iniciat sota la presidència d'Evo Morales.

·                    A pesar dels perills existents en el desenvolupament de la situació internacional, hi ha fortes potencialitats de lluita i desenvolupament progressista i inclús revolucionari com hem assenyalat en altres debats: Amèrica Llatina, la resistència a Iraq, Palestina o el Sàhara pels seus drets, els pobles que construïxen el socialisme. En este orde de coses volem saludar la victòria dels comunistes a Nepal, quasi ocultada pels grans mitjans de comunicació, que, després d'haver constituït l'Assemblea Constituent han instaurat la República. Felicitem al nou primer ministre, camarada Prachanda, dirigent del PC de Nepal (maoista) que va encapçalar l'anterior lluita guerrillera contra la monarquia. El nou govern format majoritàriament per diferents Partits Comunistes i altres forces democràtiques, està treballant per a eliminar el feudalisme i millorar les condicions de vida dels sectors populars.

·                    Volem expressar la nostra solidaritat amb Cuba, Haití i la costa nord-americana davant dels estralls produïts pels ciclons Gustav i Ike, al mateix temps que destaquem la superioritat demostrada per l'organització col·lectiva del poble cubà sota la direcció del PCC a l'hora de fer front als mateixos i per al que cridem a la nostra militància a demanar l'ajuda econòmica que en estos moments necessita.

 

LA CONJUNTURA POLÍTICA EN L'AMBIT EUROPEU I EN L'ESTAT ESPANYOL

·                    Impactada també per la crisi financera, el BCE s'ha prestat a injectar diners als bancs nacionals. La crisi esclata a Europa davall l'hegemonia de les polítiques neoliberals que tenen com a expressió les tres sentències del Tribunal  Europeu en què fent prevaldre la Directiva 96/71 “Sobre desplaçament de treballadors en el marc de la prestació de servicis”,  legitimen les condicions laborals del país d'orige per a treballadors en països comunitaris, desregulant a la baixa les condicions laborals en una clara actuació de dumping social i, també, especialment eloqüents d'esta dretització de la UE és l'aprovació de la “Directiva del retorn” o directiva de la vergonya que accentua la criminalización de la immigració, la xenofòbia i violenta els DD.HH. mes evidents., així com la Directiva de la jornada 65 hores setmanals que comporta l'atac més greu a les condicions laborals dels treballadors i treballadores de l'àmbit europeu, però -sobretot- suposen un atac gravíssim a la capacitat de representació i contractual dels sindicats, en tant que primen la negociació individual sobre la negociació col·lectiva. La pròpia crisi aguditza el rebuig al Tractat de Lisboa per aquells sectors que ja la van rebutjar i evidencien la necessitat articulació de l'esquerra política i social a Europa, de l'enfortiment del Partit de l'Esquerra Europea (PIE), per a articular la resposta a la crisi a través de mobilitzacions massives, contra les mesures que es volen posar en marxa i contra este model d’UE contrari als interessos de la classe treballadora i dels pobles d'Europa. En este sentit el nostre suport a la convocatòria de la Confederació Sindical Internacional (CSI) d'una Jornada pel treball Decent, i que la CES concreta a Europa amb el rebuig a la Directiva de la Jornada de les 65 hores..

·        Amb la crisi econòmica ja reconeguda pel Govern de Zapatero, després de la constatació d'unes dades tossudes que evidenciaven un augment continuat de la desocupació, de la inflació, i la ralentització de l'activitat econòmica, s'obri un període que augura una immediata destrucció de l'ocupació, aguditzant-se més la precària situació de la classe treballadora que ja patia una perduda importantíssima del poder adquisitiu dels salaris i un alt endeutament familiar agreujat amb l'augment dels tipus de les hipoteques. L'Informe de “La Caixa” és contundent: a Espanya hi ha 9 milions de pobres. Això, sense haver-hi arribat al fons de la crisi.

Les mesures anunciades pel Govern del PSOE no solucionaran la penúria per la qual estan passant els sectors populars, ni aniran al fons dels problemes. El retall del 0,6% en el finançament dels ajuntaments ve a augmentar més, si és possible, els efectes negatius de la crisi per als ciutadans i les ciutadanes de peu que reben la major part dels servicis de les administracions locals. La transferència de 3.000 milions d'euros de les arques públiques per a les constructores i promotores a canvi que traguen les seues accions a la bossa i posen els pisos no venuts en lloguer, torna a posar en mans del marcat financer la solució del problema de la vivenda, al mateix temps que sobre els pisos en lloguer ningú controlarà la quantia dels lloguers ni les condicions d'accés als mateixos ni duració de l'arrendament. No constituiran un parc de vivenda pública.

El govern de Zapatero va voler negar la crisi i després ha intentat repartir les seues causes, eludint la seua responsabilitat i, la qual cosa és més greu, enganyant a la població per exclusives motivacions electorals. El més important és que este govern no ha volgut, en moments de vaques grosses, canviar el model de creixement i ara simplement, no sap què fer. Les causes estan relacionades amb la supeditació d'este govern al neoliberalisme i a la lògica de poder del capital financer immobiliari, que és qui determina en última instància les grans decisions de política econòmica. Solbes, Ministre d'Hisenda, ha sigut lapidari: “el millor de les crisis és que netegen el mercat”. Efectivament, les crisis capitalistes porten a la destrucció de les forces productives, i se salden, si la seua eixida l'administra el capital, amb una major concentració de capital, amb acumulació de riquesa en menys mans, amb una centralització del poder i passa una penosa factura per a les classes més desfavorides: desocupació, pobresa, pèrdua de patrimonis…; socialment, la desestructuració, l'augment de la pobresa i de la precarietat, així com la fragilització de les condicions de vida d'aquells estaments de la classe treballadora més vulnerables: immigrants, jóvens i dones.    

Ni les mesures del Govern del PSOE afavoriran una eixida democràtica a la crisi, ni les polítiques socials i laborals de la UE suavitzaran les negatives conseqüències que la crisi suposarà per als sectors populars. Perquè l'essència de la seua política econòmica és la mateixa que ho va ser la del Govern del PP i la del Govern de la UE. Les polítiques neoliberals que ahir com hui van portar a reduir impostos, a reformes laborals que precaritzaren més el treball, al retall de les pensions, privatitzar els servicis públics, la banca i les empreses públiques, privatitzacions i liberalitzacions que es reforçaran amb l'aplicació de la Directiva sobre la liberalització dels servicis a Espanya que el govern prepara per a finals d'any.

Un govern que, com l'anterior, ha donat primacia a activitats purament financeres i especulatives, de promoció de la globalització capitalista (Amèrica Llatina, Xina, El Marroc..) contra l'Estat i la seua intervenció, la liberalització total dels mercats inclòs el del treball, per a imposar el regne absolut de la flexibilitat, de la precarietat i de les arbitrarietats. Que ha abraçat, com l'anterior, el dogma monetarista fent dels comptes públics un valor absolut, en detriment de l'impuls del desenvolupament sostenible, de l'ocupació de qualitat i d'un repartiment de la riquesa més just.

Al deteriorament econòmic li acompanya el de la raquítica democràcia espanyola. La renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) ha sigut escenari de l'espectacle oferit pel PP i el PSOE que han acabat pactant un òrgan corporatiu, insuficientment representatiu, que ha deixat fora al 50% de la judicatura i altament polititzat, la qual cosa li priva de la independència que hauria de gaudir un organisme d'este tipus.

Així mateix, vam valorar negativament les últimes sentències judicials, afavorides pel govern amb el suport del PP, prohibint la consulta en el Pais Basc i il·legalitzant a ANV i al PCTV, la qual cosa, a més de suposar una restricció a les llibertats democràtiques, talla eixides polítiques al conflicte basc. Continuem apostant per una eixida a aquest conflicte basat en el diàleg, l'exclusió de tota forma de violència i el ple exercici de totes les llibertats polítiques.

En definitiva, un govern denominat d'esquerra moderna, però que quan governa ho fa com la dreta.

·        A pesar de les insuficiències de la Llei de “La Memòria Històrica” al no declarar nul·les les sentències i judicis del franquisme, rebem amb satisfacció que l'Audiència Nacional dispose l'elaboració d'un cens d'espanyoles i espanyols desapareguts a conseqüència de la repressió practicada des de l'inici de la guerra civil.

La providència de Garzón avança cap a la judicialització de la recerca, localització, exhumació i identificació de les restes que l'aprovada recentment “Llei de Memòria” que deixa esta acció en mans privades; i això és fonamental a l'hora d'un desenvolupament positiu del treball. Nosaltres sempre hem defés que fóra l'Estat el que es fera responsable d'això. Este avanç ens pareix fonamental, com és el de poder conéixer els noms i els cognoms, filiació i causa de la defunció, de tants milers de persones que, finalment, hauria de convertir-se en el dit acusador que demostrara que en este país també es va cometre genocidi per part dels responsables de l'Estat franquista.

El PCPV, tal com ha iniciat el PCE, centralitzarà l'arreplegada d'estes dades a través de la Secretaria de Memòria Històrica i República per a aportar-los a la nostra Associació Fòrum per la Memòria Històrica que es personarà davant del Jutge Garzón, i per tant, crida a tots els seus militants i simpatitzants a arreplegar i aportar els noms de persones executades i desaparegudes que coneguem.

Enguany també, el PCPV dóna suport i convoca el dia 5 d'octubre, Dia del Guerriller, a Santa Cruz de Moya per a retre homenatge a aquests lluitadors i lluitadores que van donar el millor de si per la república, per la llibertat, la democràcia i el socialisme.

 

S'AGREUJA LA SITUACIÓ ECONÒMICA I SOCIAL EN EL PAÍS VALENCIÀ

·        La situació econòmica i social s'agreuja al País Valencià. Les dades de la desocupació feta pública a principis de setembre suposaven 18.000 parats més a finals d'agost, el descens de l'afiliació a la seguretat Social, i col·locaven al País Valencià en la tercera posició de tot l'Estat, seguint la tendència del mes de juliol. L'ERE anunciat per la Ford –vaixell almirall de la indústria valenciana i altament subvencionat per l'erari públic-  deixarà en el carrer per tres mesos a 1.014 treballadors i treballadores, un cost a l'INEM de 3,5 milions d'euros per a cobrir el 70% dels salaris més 1,3 de la quota patronal a la Seguretat Social i un impacte global que s'estima en 4.000 ocupacions comptant a la indústria auxiliar de l'automòbil. Este fet desvela davant de l'opinió pública el goteig de tancaments, ERE’s, deslocalitzacions, etc., que han afligit a la indústria valenciana tradicional en l'última dècada sense que el Govern del PP haja adoptat mesures d'impuls i sanejament dels sectors industrials. L'abandó de la reindustrialització al País Valencià en funció de la seua aposta pel model de creixement lligat a una insostenible construcció residencial, de baixos salaris i precarietat, i el greu endeutament que han ocasionat les obres faraòniques,  deixen ara el Govern de Camps  sense marge de maniobra per a contrarestar l'impacte d'una crisi davant de la qual tenim debilitats estructurals manifestes. 

La política de retall de la despesa social i de privatització dels servicis públics els deteriora i rebaixa la seua qualitat en un moment en què hauria de ser un matalaf fonamental per a amortir l'impacte de la crisi.  El curs escolar s'ha iniciat amb 25.000 xiquets i xiquetes en barracons en una escola pública massificada que reflexa un índex de fracàs en Secundària del 40%; l'escolarització de 0 a 3 anys s'entrega a la iniciativa privada, que puja els preus de les guarderies i escoles infantils aprofitant el bo-ajuda del PP; les universitats públiques no tenen finançament adequat; la sanitat valenciana torna a situar-se per tercer any com la pitjor valorada del conjunt de l'Estat, segons la Federació d'Associacions per la defensa de la Sanitat Pública; les morts per legionel·la tornen a rebrotar evidenciant l'incompliment dels protocols de prevenció; la Llei de dependències no té fons per a la seua aplicació i està deixant sense ajuda a persones que estan en el límit de la seua autonomia personal. 

El Govern del PP en crisi després de l'eixida de De Rosa per al CGPJ, el seu descrèdit per l'escandalosa gestió del Conseller d'Educació en relació a l'esperpèntica docència posada en marxa per a l'Educació per a la Ciutadania, per el que està fent Cotino en Benestar Social amb la llei de dependències, i pel nou qüestionament de la UE de la legislació urbanística valenciana, es tancarà en estos dies sense que –segurament- es rectifiquen estos excessos, donant així prioritat al victimisme i confrontació amb el Govern de ZP, abans que a gestionar en funció de les necessitats socials.

La lluita contra la corrupció ha de continuar sent una de les tasques del Partit, ja que són múltiples els casos de càrrecs públics imputats per greus delictes en el País Valencià, com el President de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra. Apartar Carlos Fabra del seu càrrec de President de la Diputació de Castelló és una qüestió de salut democràtica, no sols per les seues pràctiques caciquils i antidemocràtiques, sinó també per la seua condició d'imputat en delictes de prevaricació, suborn i malversació de cabals públics, entre altres càrrecs.

Cal exigir tant al govern central com autonòmic que posen fi al lamentable espectacle judicial que embolica al cas Fabra, pel que han passat 9 jutges i quatre fiscals, que porta quasi cinc anys d'instrucció, i de moment no pareix que vaja a resoldre's en breu. Així com exigir al Partit Popular que, si vol ser considerat un partit democràtic, hauria de començar per destituir Fabra del seu càrrec de president de la institució provincial de Castelló, ja que cal recordar que no és un càrrec triat directament per la ciutadania, sinó que va ser designat pel seu propi partit i són els propis regidors del PP els que poden apartar-ho d'esta responsabilitat.

En el seu nou enfrontament amb el Govern de Zapatero destaca el desafiament pel reconeixement de la Universitat Catòlica de Medicina.

El 9 d’octubre, ha de ser aquest any l'expressió unànim de que sense treball i sense drets socials, no és possible construir un País i de denúncia de la gestió antisocial i antidemocràtica del Govern del PP. El PCPV fa una crida a acudir a la manifestació reforçant la presència d'EUPV.
 

ORGANITZAR LA RESPOSTA A LA CRISI, RECONSTRUIR L'ALTERNATIVA  D'ESQUERRES.

·        La crisi econòmica i financera internacional que s'ha instal·lat, amb greus conseqüències per a la vida dels pobles, revela el fracàs de les orientacions i concepcions del capitalisme dominant i de la seua incapacitat per a respondre als problemes de la Humanitat. És, al mateix temps, el fracàs del model econòmic valencià, espanyol i europeu i dels aspectes ideològics que l'han acompanyat.: la promesa d'haver aconseguit una senda de creixement econòmic i de creació d'ocupació sostinguda en el temps i sense costos socials davall el lideratge econòmic del capital privat. Este debat econòmic concretava en el polític en una idea: el debat social i econòmic deixava de ser el central en allò polític, consigna assumida per part de l'esquerra política i social davall l'abandó de la centralitat del treball.

·        La veritat és que l'eixida a la crisi amb els números en la mà, i des de la lògica del creixement seguida fins ara no és possible. La construcció i la indústria no marxen, el turisme va a la baixa i els servicis han deixat de ser els receptors de la mà d'obra excedent de l'agricultura i la indústria. Els empresaris s'han acostumat a una taxa de beneficis escandalosos i s'ha demostrat, una vegada més, que el mercat per si només no satisfà les necessitats de la gent, ni assigna de la manera més eficaç els recursos existents. L'eixida real, democràtica, a la crisi ha de partir d'una altra lògica.

Els i les comunistes sempre vam posar en primer pla la defensa dels interessos del conjunt dels i les treballadores, ara -amb més raó- hem de donar prioritat a la defensa de l'ocupació, dels drets laborals i dels servicis públics de qualitat. Però açò ja no és suficient. Necessitem organitzar la resistència, la resposta a la crisi.

El PCPV ha de, com ha aprovat el CE del PCE, articular un PLA DE TREBALL que organitze la resposta a la crisi: davall una sola idea: aquest pròxim any haurà una campanya que centrarà els nostres millors esforços: la lluita contra la crisi i les polítiques d'ajustament. Qualsevol mobilització i qualsevol objectiu polític anirà unit a este discurs (mobilitzacions de tardor, Assemblea d’IU, 8 de Març, 1r de Maig, etc..)

Pla que s'inicia amb l'assistència massiva el 4 d'octubre al Míting-Festa de Madrid  que unirà al conjunt de mostra militància i simpatitzants en un gran acte polític reivindicatiu i de mobilització de tot el Partit en què es debatrà propostes per a afrontar la crisi econòmica que ja afecta milions de treballadors i treballadores.  Serà antesala preparatòria, la contribució del PCE, del PCPV, a la resposta del dia 7 d'octubre amb les mobilitzacions que en tota Europa es desenvoluparan contra la Jornada de les 65 hores i la Directiva de la “vergonya” convocades per la CSI i que nosaltres ja estem començant a preparar amb els sindicats de classe i altres partits i organitzacions socials.

Un PLA DE TREBALL que passa per enfortir els instruments amb què compta la classe treballadora per a la defensa dels seus interessos i que, ara, ens porta a organitzar la participació activa en el Congrés de CCOO, les assemblees del qual s'acaben d'iniciar, per a reforçar el debat, per a enfortir el sindicat de CC.OO. amb el nostre treball i presència i ampliar la seua influència i capacitat de mobilització entre la classe treballadora.

Un PLA DE TREBALL que haurà de discutir-se en cada agrupació, en cada Comitè i que es concretarà, entre altres coses en:

-        Estudiar la reivindicació que en cada lloc pot articular, organitzar una resposta a la crisi (en el treball, en les associacions de veïns, en les d'immigració…, depenent d'on treballem amb mes força).

-        Reunions amb sindicalistes, dirigents veïnals, de moviments socials per a desentranyar les causes reals de la crisi.

-        Xarrades amb membres dels nostres comités, jóvens, dones, camarades destacats en moviments socials i sindicats de classe per a estudiar a fons les causes de la crisi i situar els elements centrals del debat. Per a aquest tipus d'activitats comptarem amb la FIM, els equips d'estudis de la qual podran cobrir les diferents programacions.

El PCE unificarà els eslògans, articularà la cartelleria i altres mitjans per a donar suport a estes activitats, de manera que la campanya s'unifique al màxim. 

La lluita contra els efectes socials de la crisi econòmica va íntimament lligada a la Política de Convergència de l'Esquerra Alternativa. Per a això defenem com prioritari per a l'esquerra l'assumpció de la centralitat del conflicte capital-treball i l'organització de la resposta social a la crisi econòmica, com marc de construcció de l'esquerra transformadora en el conjunt de l'Estat per mitjà d'una nova Convergència política i social.

·        La crisi d'Esquerra Unida i l'Assemblea Federal. Un dels aspectes essencials de la conjuntura política actual és la crisi social, electoral, organitzativa i de proposta d'Esquerra Unida, accentuada després de la derrota electoral del passat 9 de març. Crisi que s'acompanya d'un avanç de les polítiques de dretes que situa el marc de correlació de forces favorable a una eixida conservadora a la crisi econòmica actual. Davant d'esta realitat, el PCPV, com el PCE,  responen amb la Política de Convergència de l'Esquerra Alternativa, per a la qual és imprescindible guanyar l'Assemblea federal d’IU de novembre. Procés assembleari on el PCE planteja una proposta política d'àmplia unitat centrada en la recuperació de la centralitat del social, la democratització de l'organització i la profunda renovació dels seus òrgans de direcció, com a pas previ per a iniciar la plasmació d'un crida a una nova Convergència política i social de l'Esquerra transformadora en l'Estat espanyol.

El PCPV, com el PCE, dedicarà les seues millors energies a impulsar la participació i el debat en el procés assembleari. Vos anime a treballar a fons en este sentit, a aportar totes les iniciatives que enriquisquen el document que el PCE en la seua Conferència Política de juny va decidir prendre com a base de discussió: "Por una IU anticapitalista, republicana, federal y alternativa, organizada como Movimiento Político y Social", document que ha sigut elaborat des d'una amplíssima pluralitat d’IU -no estem davant d'un document propietat del PCE-, i al que haurem d'aportar i enriquir tenint en compte el document que aprovem en la nostra Conferència.

Votarem, debatrem i esmenarem "Por una IU anticapitalista…". Tenim la responsabilitat de fer-ho majoritari al País Valencià debatent i convencent els companys i companyes, sense detriment que els altres documents reben aportacions d'altres sensibilitats d'EUPV, en un procés que ha de ser transparent i democràtic.

En resum: la nova política de convergència política i social que defenem com a marc de reconstrucció de l'esquerra, només és possible per mitjà de l'impuls d'un marc de mobilització social ampli front la crisi econòmica, àmbit en què se situa de forma prioritària tota l'activitat del Partit.

Els criteris que ací es presenten, per tant, no han de ser considerats com una ferramenta de lluita de poder intern dins d’IU, i per tant, competitiva i paral·lela a la campanya contra la crisi aprovada en l'última Presidència Federal d'Izquierda Unida celebrat al juliol. En segon lloc, tampoc ha de ser entesa com una campanya sectorial dirigida només als quadres sindicals del Partit dins de marc congressual de CCOO. El que es planteja és la concreció organitzativa de les orientacions polítiques emanades en l'última Conferència Política del PCE: aconseguir la major reposta social i unitària possible enfront de la crisi; i des d'ací, escometre el procés de Convergència de l'Esquerra Alternativa.

Salut i bon treball.

València, 19 de setembre del 2008.