INFORME AL COMITÈ NACIONAL DEL PCPV.
ANÀLISI I VALORACIÓ DELS RESULTATS DE LES ELECCIONS GENERALS 2008

El Comitè Nacional felicita al conjunt de la militància pel treball desplegat en aquesta campanya electoral per a revalidar el suport a les llistes electorals d'EUPV. En una situació especialment difícil, amb una escisió a un mes de l'inici de la campanya, la nostra organització ha sabut desplegar totes les seues capacitats per a abrigallar als nostres candidats i candidates al Senat i al Congrés de Diputats. Felicitem i agraïm a Conxa Amorós i a Antonio Montalbán pel seu treball en la campanya, per haver representat la recuperació d'un discurs de classe i transformador traslladant així les aportacions programàtiques que el PCPV va fer a l'Assemblea d'EUPV i que van anar àmpliament recolzades en aqueix àmbit. Especialment, el treball d'Antonio i de l'equip que li ha envoltat en la circumscripció on havíem de revalidar el diputat, així com els resultats d'una campanya que ha estat a remolc entre l'electoral i la reconstrucció organitzativa, ha estat especialment fructífera per al futur d'EUPV. Conxa, Antonio i Miguel Ángel han sabut entendre el que necessitava EUPV, i el que desitjava la nostra afiliació.

La campanya electoral i els resultats de les eleccions generals de 2008 han constatat la consolidació del bipartidisme polític. La monopolització política i mediàtica de les dues grans opcions electorals: PSOE i PP durant la campanya té el seu correlat en uns resultats aclaparants: entre els dos partits sumen quasi el 85% dels vots emesos i més del 90% de la representació parlamentària, i una conseqüència, la pèrdua de pluralisme polític, restringint-se, encara més, la qualitat democràtica del sistema. Des de la més estricta radicalitat democràtica, l'exigència de reforma de la Llei Electoral per a fer efectiu "un home, una dona, un vot" és sens dubte necessària i imprescindible perquè la ciutadania es veja representada en tota la seua pluralitat en les institucions de govern. Però no hem d'oblidar que aquesta Llei enfonsa les seues arrels en la Llei de la Reforma Política de la transició l'objectiu primordial de la qual va ser limitar el poder del Partit Comunista, i que el bipartidisme representa una manera d'organitzar el poder polític que ha perseguit liquidar en el nostre àmbit a l'esquerra política i social que ha considerat i considera al moviment obrer organitzat com subjecte de la transformació social, política i cultural. El que s'ha escenificat en aquestes eleccions entre els dos grans han estat grans enfrontaments que han ocultat grans acords en aspectes substancials com les línies fonamentals de la política econòmica, el poder del mercat, l'estructura econòmica, etc.. és a dir, el no qüestionament del model neoliberal.

La batalla entre els dos grans ha esperonat el vot a la por. Per part del Partit Socialista, el vot a la por al PP amb el record recent de l'etapa d'Aznar, les seues formes, la guerra de L'Iraq, el 11M, el seu conservadorisme asfixiant. Per part del Partit Popular argumentant sobre el perill de la immigració, reforçant el seu discurs xenòfob, i aquells elements d'inseguretat que podria atraure vots especialment de les capes més desfavorides i de les capes mitjanes: l'atur, la precarietat, els preus de l'habitatge..., el terrorisme..., en un exercici de cinisme que només justifica la seua possibilitat d'atraure vots des de l'enorme massa de treballadors que avui voten al PP, des del conservadorisme creixent de la nostra societat.

La forta baixada electoral d'IU que perd el 25% dels seus vots i 3 diputats i en 7 anys el 30% i 7 diputats en el Congrés, es produeix en aquest marc de conservadorisme i accentuat bipartidisme i la seua conseqüència més immediata és un reforçament d'aquest últim al passar IU a engrossir les files del Grup Mixt, quedant sense pràcticament influencia en la Càmera. EUPV per primera vegada se situa per sota de la mitjana estatal en vots (2,71% enfront de 3,8% estatal) perdent el diputat que tenia. Les causes són profundes i no conjunturals. El fracàs electoral no ho justifica el bipartidisme ni l'exclusió mediàtica, que ha estat present en anteriors conteses electorals, tampoc la pressió per tancar el pas al PP o derrotar-lo, que va ser molt forta en el 2004 i es va redoblar amb el criminal atemptat d'Atocha.

Per tant, descartat el bipartidisme com causa central explicativa d'aquesta dramàtica baixada, hauríem d'anar a l'anàlisi d'altres factors. I en aquest marc es confirma, desgraciadament, les crítiques i previsions que vam fer en la campanya de les primàries d'IU per a la candidatura a la Presidència del Govern: la freqüent subordinació d'IU al Govern del PSOE, votant a favor, no solament lleis de caràcter progressista com la de Matrimoni d'Homosexuals o la d'Igualtat, sinó lleis contradictòries amb el nostre programa com la de Defensa, la LLOE i la de Propietat Intel·lectual, posteriorment recolzada amb els vots dels dos diputats i la diputada d'IU en contra de l'esmena d'ICV aprovada pel Senat per a posar fi al Cànon Digital, així com successius PGE amb les seues Lleis d'Acompanyament, el que no ens feien ser una referència atractiva per a la gent d'esquerres potencialment crítica amb el Govern del PSOE.

L'opció de l'equip dirigent d'IU aglutinat al voltant de Gaspar Llamazares -oposició exigent i influent- ha estat molt clara: associar-se al projecte de Zapatero, i des d'ací recompondre el suport electoral a IU. Es pot dir que IU s'ha convertit en aquest període en un suport decisiu polític i parlamentari del Partit Socialista i ha fet dels seus acords parlamentaris l'eix de la seua política. Això ha significat l'abandó de l'organització, la relativització de la mobilització social, la desarticulació de les àrees d'elaboració col·lectiva que havien d'haver aprofundit en el coneixement dels canvis socials, facilitant la intervenció política, la nostra relació amb l'esquerra social organitzada i impulsant la nostra capacitat per a articular teixit social alternatiu, que són senyals d'identitat del treball polític de l'esquerra alternativa.

Però la subordinació ha dut a mancar d'agenda política pròpia i anar a remolc dels temps i els problemes que convenia a l'estratègia governamental. Els problemes centrals dels treballadors, els quals afecten a la immensa majoria de la població no es van percebre com prioritaris. I l'atur, la precarietat i els baixos salaris, l'habitatge i la hipoteques... la deterioració dels serveis públics van ser solapats per una legislatura que va pretendre donar el major protagonisme al fi de la violència i a la renegociació dels Estatuts, el que va acabar sent un gran desengany, perquè no es va assolir el final d'ETA i perquè l'escassa participació en el referèndum dels Estatuts va evidenciar l'allunyat que havia estat el seu debat de les principals preocupacions dels ciutadans i ciutadanes.

Realment, IU es va presentar a les eleccions amb un programa electoral mes perfilat que en anteriors eleccions, amb importants trets alternatius a les polítiques de dretes del PSOE i a la dreta extrema del PP. Però les crítiques a les polítiques econòmiques del PSOE mancaven de credibilitat després d'haver votat a favor els seus pressupostos i per a acabar-lo d'arreglar, quan al final de la campanya es fa una crida al vot obrer, al vot de la classe obrera, del moviment sindical organitzat, ... en clara confrontació verbal amb el PSOE, el candidat a la Presidència de Govern per IU es converteix en candidat a Ministre de Zapatero, demanant 4 ministeris i la Vice-presidència de Sostenibilitat. Un disseny de campanya no debatut en cap òrgan, absolutament personalista i centrat en Llamazares fins a extrems grotescs, com la campanya virtual amb Super-Gaspi, tot el contrari a una concepció alternativa de la política.

El reclam per a convèncer de la utilitat del vot a IU, i nosaltres la seguim al País Valencià, era que el PP no anava a guanyar i que el dilema seria si el PSOE pactaria amb nosaltres o amb CIU. Si el problema real del país era la dreta i si el govern de Zapatero havia fet polítiques recolzades per IU, no sembla estrany que un govern legitimat per la seua esquerra, acabara per fagocitar-la davant la comuna concepció que la dreta podia guanyar les eleccions, com així es van encarregar de dir les enquestes més influents poques setmanes abans de les eleccions i repetien tant els poders mediàtics conservadors com els afins al PSOE. Realment, la falta de perfil propi ha acabat per expulsar els nostres vots al no ser capaços de construir un espai polític propi.

Si a això afegim que la campanya electoral va ser preparada des del nucli dirigent amb una depuració de la direcció que va deixar a tres dirigents federals comunistes, crítics, fora de la Permanent, i amb el suport a una escisió en EUPV, federació que tenia possibilitats de traure un diputat segons les enquestes, conclourem que l'estat intern de l'organització i la projecció del conflicte no va ser el millor aval per a imprimir confiança política en la solidesa del nostre projecte.

Situacions particulars en la baixada electoral: Pais Valencià i Euskadi

Per altra banda podem analitzar també els efectes diferencials d'aquesta baixada en alguns territoris per a situar causes diferencials i situacions específiques (Veure l'última taula de l'Annex)

Destaca per sobre de tots ells la baixada a Euskadi (del 51% dels vots del País Basc i del 45% de Navarra). Aquesta baixada l'hauria d'analitzar IU-EB-B, però pot tenir relació amb la incoherència de formar part d'un govern que reprimeix les manifestacions pacífiques de l'esquerra abertzale i al mateix temps compartir govern en determinats municipis amb forces que no condemnen els atemptats terroristes. En aquest sentit pot haver passat factura el fet de compartir govern en Mondragón juntament amb regidors d'ANV que no han condemnat l'assassinat de Isaías Carrasco en aquesta localitat.

Destaca també el descens del 40% en el conjunt del País Valencià. El diferencial de la baixada en aquest, cap explicar-la com resultat de la crisi, primer del Compromís i després d'EUPV, decebedora per al nostre electorat, crisi agreujada, com dèiem, per l'intent des de l'equip de direcció federal d'IU d'imposar una candidata i uns pactes rebutjats per la gran majoria d'EUPV, perllongant la incertesa entre l'assemblea d'EUPV de 17 de novembre i el CPF d'IU de 20 de gener, fent-nos perdre 2 mesos de precampanya, després de quasi quatre de conflicte intern i nou mesos de pràctica incapacitat de generar política, que va desembocar en una escisió consumada un mes abans de l'inici formal de la campanya, generant desconcert entre el nostre electorat i importants problemes organitzatius. La conseqüència va ser una forta pèrdua addicional de vot, encara que aquest no va ser arreplegat per la coalició on s'integrava l'escisió. Resulta significatiu que en localitats on l'escisió ha tingut forta incidència, els vots d'EUPV-IR han superat amb escreix a Bloc-IdPV-EV-EE: a Elx 2772 enfront de 481, a Paterna 1076 enfront de 353, a Picanya 201 enfront de 105, a Cabanes 46 enfront de 26, a Albuixec 59 enfront de 54 , a Puçol 289 enfront de 120, a Foios 120 enfront de 83...). Les aventures no solen tenir èxit, però ara toca consolidar l'espai d'EUPV per a avançar. La reculada, al seu torn, pot retrotraure suports posteriors.

Després del 9-M

El més significatiu d'aquestes eleccions generals és la constatació que en l'Estat espanyol s'han anat configurant dos blocs polític-socials, profundament enfrontats, que apunten al que pot configurar el futur polític del nostre país.

D'una banda, un bloc conservador, nacionalista en el polític, neoliberal en l'econòmic i amb profundes connexions amb la jerarquia de l'Església Catòlica. Es tracta d'una dreta pura i dura que té ideologia i valors clars i que lluita per la seua hegemonia. Aquesta dreta, representada en tot el seu arc ideològic pel PP, (llevat de els partits dels nacionalistes bascos i catalans) amb el seu missatge, la seua estratègia de desgast i guanyant el carrer, ha augmentat una mica més de 400.000 vots i 6 diputats. La dreta no ha ocultat el seu caràcter i fa bandera dels seus valors utilitzant els seus missatges sobre la immigració, el terrorisme, el desmembrament de l'Estat, la família, la religió etc... per a articular la seua influència social. L'entramat de grups econòmics, poders fàctics i mediàtics que ho abrigallen han guanyat posicions polítiques com a conseqüència d'un augment de la seua hegemonia cultural. Encara que, lògicament, no guanyar el Govern passa la seua factura i l'objectiu d'arribar al poder polític en el 2012 apunta a moviments i recomposició en l'equip dirigent del PP. Però en tot cas, l'estratègia de la dreta ha estat prioritzar la batalla per l'hegemonia social i cultural abans que la del màrqueting polític, sabedors que la primera facilita l'accés al poder.

Per una altra, el bloc que s'articula entorn del PSOE i ara en la figura de Zapatero, social-liberal, que no d'esquerres. Si es veuen les dades en detall, cal dir que el PSOE tot just puja en 40.000 vots, que destrossa als seus socis “preferents” de l'esquerra -IU i ERC-, però no aconsegueix sumar els vots que aquests perden. El lògic és pensar que s'ha produït un corriment de vots cap a la dreta, on el partit de Rosa Díez ha pogut ser un dels beneficiats, però no únic. El discurs de Zapatero s'ha basat en articular la defensa de valors democràtics, respecte a la pluralitat territorial i nacional de l'Estat -sense abordar conseqüentment l'articulació federal i solidària del mateix- la defensa de les polítiques socials i dels drets civils, des del manteniment d'una política econòmica clarament neoliberal, que ha sacralitzat el superàvit públic i que, malgrat les aparences, manté un progressiu allunyament dels paràmetres socials de la UE-15. No ha avançat en la convergència social amb Europa i no ha possibilitat el gir en el model d'acumulació imperant malgrat les possibilitats que oferia el perllongat cicle de creixement econòmic que ha viscut l'economia espanyola. Aquest bloc manca de projecte autònom, és amorf i contradictori, i tot just és capaç de satisfer mínimament les demandes del conjunt d'assalariats i assalariades que han vist incrementar el seu nombre en aquests últims anys, i que, com les dades demostren, han anat perdent poder adquisitiu, la participació dels salaris en la renda nacional ha retrocedit i les condicions de treball i ocupació segueixen degradant-se.

Els grans poders econòmics, el capital financer-immobiliari, ha guanyat i molt amb Aznar i amb Zapatero, han vist incrementar la seua renda, la seua riquesa i la seua influència política fins al punt de determinar els límits del poder polític. I la trama mediàtica que li acompanya -excepte en casos extrems de corrupció com ha estat Marbella- justifica i empara aquest estat de coses i a aquesta oligarquia que es beneficia continuadament dels diners públics, de la desfiscalització de l'Estat i del frau fiscal. Això, com venim constatant, enmig d'una “pau social” que contribueix al conservadorisme econòmic, polític i cultural.

El futur s'albira emmarcat en la crisi del model de creixement, especulatiu, basat en la construcció residencial, de baixos salaris i mà d'obra desqualificada i precaritzada, i d'alt endeutament familiar pels alts preus de l'habitatge i les hipoteques, en un context de crisi financera i energètica internacional. Amb la quasi desaparició d'IU i ERC, l'esquerra que va donar suport a Zapatero, tot apunta que la política governamental es recolzarà en pactes més o menys explícits amb PNB i/o CIU, no sense problemes per la forta pujada del PSC i les seues aliances en el tripartit de Catalunya i la situació al País Basc, on ETA torna a matar i Ibarretxe ja ha anunciat la consulta sobre el futur d'Euskadi el 25 d'octubre, consulta que el Govern ha qualificat d'inconstitucional. A priori sabem que els condicionaments del PNB i de CIU aprofundiran el gir a la dreta en polítiques socials i econòmiques que ja es va apuntar en aquesta legislatura, però si aquest marge no dóna per a governar i el PSOE ha d'anar pactant els grans problemes de l'Estat amb el PP, el perill que aquest tauler polític quasi empatat bascule a la dreta serà real. Perquè hem d'observar que el PSOE ha guanyat, però el PP no ha perdut.

L'eixida va a dependre de la profunditat i gravetat de la crisi econòmica i, sobretot, de la resposta de l'esquerra política i social i la seua capacitat de mobilització.

Reconstruir el projecte unitari de l'esquerra alternativa.

Però el primer és aprendre dels nostres errors i desencerts, des d'una perspectiva emancipatòria, que necessàriament ha de conèixer, col·lectivament, els profunds canvis que s'han operat en la nostra societat al llarg d'aquest cicle de creixement econòmic, en el context de la denominada globalització capitalista i d'un procés d'integració regional que estan modificant profundament les estructures de l'Estat.

Recapitulant sobre les anàlisis abocades en l'informe, una primera constatació és el progressiu fraccionament i desestructuració de la classe obrera que es veu dividida per les condicions d'un mercat laboral cada vegada més desregulat, i l'absència de referents sindicals i polítics clars, que conformen la seua incapacitat per a actuar conscientment i col·lectivament com subjecte polític amb possibilitat d'articular socialment l'opció transformadora.

Al costat d'això es dóna una notable debilitat de l'articulació del teixit social i encara més, amb voluntat de transformació de l'existent. En aquest marc, els moviments socials alternatius tenen un impacte social molt reduït.

En aquest context, s'ha produït una tendència al conservadorisme social, que fa que sovint predominen tendències defensives expressades en el vot a la por, en uns casos pel PP, en uns altres pels immigrants... En aquest marc és difícil que s'òbriguen camí les propostes alternatives d'esquerres que qüestionen al sistema establit.

En el nostre treball de crítica i presentació de propostes no hem sabut, amb freqüència, destacar la centralitat de les qüestions de classe, dels problemes econòmics que afecten a la classe treballadora, a la majoria social explotada, i que haurien de ser la columna vertebral al voltant de la qual teixir el conjunt de reivindicacions ecologistes, feministes, pacifistes etc.

Hem de destacar que el treball en relació a aquestes qüestions de fons és una responsabilitat pròpia del Partit Comunista, en la seua tasca de formació i lluita ideològica i per l'organització alternativa de la classe obrera, connectant els nostres ideals emancipatoris comunistes amb les reivindicacions socials. Per tant, com Partit hem d'assumir l'autocrítica per aquestes deficiències i orientar el nostre treball cap a la seua superació, que solament podrem realitzar reforçant i desenvolupant l'organització partidària.

A partir d'això, hem de treballar per una Alternativa d'Esquerres , tenint en compte, d'una banda, que l'actual IU no és tal, i per altra banda, que s'ha d'incloure i partir de l'actual IU, que malgrat tot, encara ha rebut quasi un milió de vots.

I en aquesta perspectiva és necessari plantejar algunes tasques immediates:

1) Urgeix donar la paraula a la gent, als nostres afiliats i afiliades i amics i simpatitzants per a debatre el futur del nostre projecte que nosaltres volem veure reflectit en una esquerra alternativa, anticapitalista, republicana i federal articulada des del pluralisme, la federalitat i amb una concepció de radicalitat democràtica en l'intern i en la seua proposta política i relació amb la societat. La Presidència hauria d'articular la Comissió preparatòria de l'Assemblea des del reconeixement a la pluralitat i a les estructures federals, perquè amb plens poders polítics i jurídics dirigisca l'organització i garantisca el debat en aquest període.

2) En l'immediat, s'ha de reestructurar la Permanent d'EUPV perquè reflectisca la pluralitat existent,

3) És necessari assegurar que Llamazares, únic diputat d'IU en el Congrés dels Diputats, actue com a tal depenent únicament dels òrgans federals d'IU i aplicant els seus acords.

4) És necessari reafirmar la política diferencial d'IU en el debat d'investidura no votant a favor de Zapatero llevat que reconega explícitament qüestions clau com el manteniment de l'Impost de Patrimoni, la tornada de les tropes d'Afganistan, la reforma de la Llei Electoral, el manteniment del caràcter públic dels Serveis Públics
i la derogació de la Llei de Partits.

5) És necessari que IU-EB-B entre a considerar la conveniència de la continuïtat dels pactes municipals amb qui no condemnen el terrorisme.

6) És necessari engegar una iniciativa política per a la modificació de la Llei Electoral per a garantir la seua proporcionalitat.

7) En l'àmbit del País Valencià, i mantenint la unitat de la direcció d'EUPV fins a la seua pròxima Assemblea, que haurà de realitzar-se després de la d'IU, és necessari reorganitzar, reconstruir i estendre les seues organitzacions de base simplificant el seu funcionament i donant baixa a qui hagen format part d'un partit que s'ha confrontat electoralment amb EUPV o haja estat integrat en les seues candidatures, però evitant dinàmiques de depuració per simpaties i centrant el treball d'EUPV en la presentació davant la societat de propostes en positiu.

8) En la línia d'impulsar l'articulació de teixit social alternatiu, és necessari prioritzar el reforçament sindical per a plantar cara, des de la mobilització social, a les polítiques contràries a la classe treballadora que es puguen derivar de la conjunció PSOE-CIU o altres acords amb la dreta política. En aquest sentit, és prioritari treballar perquè el pròxim Congrés de CC.OO. li pose en condicions de ser un instrument efectiu del conjunt dels i les treballadores per a la defensa dels seus interessos de classe

València, 14 de març de 2008