INFORME A LA COMISSIÓ POLÍTICA DEL PCPV
14 DE DESEMBRE de 2007
(aprovat per unanimitat)

A nivell internacional hi ha crisi financera i econòmica. Les receptes actuals del neoliberalisme no serveixen. El sistema neoliberal globalitzat no pot finançar eternament l'especulació. La crisi iniciada a EEUU (en la seua explosió actual) afecta a tot el sistema i concretament a Europa. Els bancs centrals han injectat ja més de 500.000 milions d'euros en el sistema financer (és a dir als bancs i fons afectats) però açò és solament parar el colp sense abordar les causes ni plantejar la solució a fons del problema, ja que aquesta solució exigiria un canvi important de la política econòmica i financera, cosa que el neoliberalisme no farà mentre tinga capacitat de fer pagar al conjunt de la societat els seus excessos, sense una reacció social forta amb l'exigència d'altres polítiques.

A pesar de les NNUU, de la UNESCO, de l'OMC, de la UE, del BM i del FMI, no hi ha un principi de planificació econòmica que englobe problemes i alternatives als problemes, des de decisions polítiques democràtiques que atenguen a les necessitats de les gents, dels pobles i no exclusivament a l'enriquiment immoral d'una minoria. Algunes d'aquestes organitzacions necessiten democratitzar-se per a convertir-se en instruments útils per a la solució dels problemes. Unes altres, seran escombrades per alternatives democràtiques que emergisquen dels processos revolucionaris dels pobles. És necessària la reconstrucció i construcció d'una realitat social, intel·lectual i política capaç d'enfocar una nova visió de la realitat social amb institucions democràtiques que siguen instruments de cohesió i disciplina econòmica, al servei de tots els pobles. En aquest sentit i en el nostre entorn, plantar cara a les polítiques neoliberals a Europa, i aquelles que ara s'emparen en el Tractat de Reforma, el mini-tractat eixit del Cim de Lisboa a l'octubre passat -especialment la desregulació laboral i l'augment de la precarietat que amaga el concepte de "flexiseguretat" introduït- constitueix un objectiu prioritari per als comunistes, alhora que el suport al Partit de l'Esquerra Europea i el seu desenvolupament com trobada de l'esquerra política i social a Europa i palanca d'intervenció política, ideològica i cultural.

L'ajustada derrota de la proposta de Reforma Constitucional a Veneçuela ha estat sentida com pròpia per totes les persones que donem suport a l'anomenada Revolució Bolivariana cap al socialisme del segle XXI. Amb tot, aquesta derrota no impedeix l'avanç d'aquesta Revolució, sinó que es limita a condicionar-lo al marc de la Constitució bolivariana on s'ha desenvolupat fins a ara. Al mateix temps que denunciem les manipulacions en els mitjans massius de comunicació dins i fora de Veneçuela, i destaquem les conviccions democràtiques d'Hugo Chávez i el seu Govern expressades en la ràpida assumpció del resultat del referèndum, entenem que serà tasca del moviment revolucionari veneçolà analitzar què ha ocorregut perquè dels 7 milions que van votar a Hugo Chávez en les últimes eleccions presidencials i dels 5 milions que s'havien inscrit en el Partit Socialista Unit de Veneçuela, només 4 milions votaren a favor d'una Reforma Constitucional que pretenia obrir el camí a la construcció del socialisme conjugant un reforçament de les competències presidencials i dels mecanismes de democràcia participativa. Expressem la nostra esperança que, sobre la sòlida base d'aquests 4 milions, es consolide el procés revolucionari a Veneçuela ampliant el suport al socialisme i construint una direcció col·lectiva d'aquest procés en els pròxims 5 anys fins al relleu d'Hugo Chávez en la presidència obligat per la seua Constitució.

El cim de Bali sobre el canvi climàtic es produeix després del fracàs del protocol de Kyoto; protocol que no ha impedit que l'emissió de gasos de "efecte hivernacle", especialment l'anhídrid carbònic a l'atmosfera, lluny de disminuir, haja seguit augmentant. Això, en un context que el canvi climàtic s'ha fet ja palès amb conseqüències irreversibles a mitjà termini, i s'ha estés la consciència mundial de la necessitat de detenir un procés que en cas contrari condueix a conseqüències dramàtiques per al conjunt de la humanitat. No obstant això, el camí seguit des de la gran majoria dels governs, sense qüestionar el sistema capitalista i apostant per un mercadeig de drets d'emissió ha demostrat la seua ineficàcia: sense un canvi del model productiu i de consum, no és possible abordar solucions realistes als problemes plantejats. Fent nostra la declaració del Moviment Mundial pels Boscos davant el cim de Bali, proclamem: no és l'economia, és la humanitat, estúpids!

Davant el cim Europa-Àfrica, proclamem la necessitat d'un canvi radical de les seues relacions, que lluny de pretendre alçar un mur en el Mediterrani davant l'emigració, consolidant el desequilibri econòmic existent, es base en la plena integració ciutadana de la població immigrant, la defensa dels drets humans, l'acceptació de la multiculturalitat i l'aplicació de principis de cooperació solidària que promoga desenvolupaments econòmics i socials equilibrats que permeten evitar en origen el drama de l'emigració forçada per la misèria.

Hem de denunciar el cim d'Annapolis, conclosa sense resultats palpables, com un intent de marginar la voluntat majoritària del poble palestí, a partir del boicot al Govern triat democràticament pel mateix. L'exercici del dret d'autodeterminació del poble palestí, amb la fi de l'ocupació i de la violència i la constitució d'un Estat Palestí, només és possible a partir del respecte al seu dret a l'autogovern: és el poble palestí i no els Governs d'Israel i dels EUA qui ha de triar democràticament als seus dirigents i als seus interlocutors en qualsevol negociació. En aqueixa perspectiva, fem vots per la recuperació de la unitat del poble palestí sobre la base del respecte a la democràcia.

Continua pendent sobre Iran l'espasa de Dàmocles de l'amenaça de l'agressió de l'imperialisme nord-americà encapçalat pel govern de Bush, a pesar del desmuntatge de les seues mentides sobre l'amenaça nuclear iranià realitzat pels mateixos serveis d'intel·ligència nord-americans, en el marc d'una creixent impopularitat de les seues polítiques bel·licistes que han mostrat a L'Iraq la seua cara més negra. En aquesta situació, és necessària la vigilància i mobilització dels pobles i dels governs democràtics del món per a detenir noves agressions imperialistes i cessar les que actualment estan en marxa.

El Cim Iberoamericà ha fet palès tant la grolleria del Cap no triat de l'Estat Espanyol i la seua prepotència paracolonial davant el Cap d'Estat de Veneçuela com la vergonyosa subordinació dels representants de l'Estat Espanyol als interessos de les seues multinacionals. El nostre rebuig a tals actuacions ve acompanyat de la nostra solidaritat amb els pobles llatinoamericans enfront de la rapinya d'aquestes multinacionals.

En Espanya, el sostingut gir a la dreta del govern del PSOE, amb polítiques neoliberals orientades a afavorir al capital enfront de la classe treballadora, expressades en les propostes de suprimir l'impost al patrimoni i d'incrementar el període de cotització necessari per a les pensions, no ha impedit que CIU presentara en el Senat un veto als Pressupostos forçant la seua devolució al Congrés. Això mostra una vegada més com els girs a la dreta no condueixen a suposats paradisos "centristes", sinó al reforçament de les posicions dretanes, que, a més, en aquest moment, ajudat per l'atemptat terrorista d'ETA a França, pot desembocar en l'aplicació de mesures repressores amb la il·legalització d'ANV, dificultant més una eixida política per al conflicte basc. Tot això en el marc de l'actual situació preelectoral polaritzat entorn dels dos grans i de les amenaces que pengen sobre la situació econòmica davant la fragilitat de la bombolla immobiliària i de les hipoteques que llastren greument els ingressos en la classe treballadora.

Objectivament hem de denunciar que, en essència, les diferències entre el model econòmic i social del PSOE i del PP són cada vegada menors. La foto de Zapatero i Botín va ser el signe de la trobada. I l'evidència és que especulació en sòl i habitatge continua sent l'element central del creixement. En menys de 10 anys s'han triplicat els preus, en una escandalosa escalada que no té cap explicació lògica. El salt de triplicar el valor de l'habitatge és inalterable i la pujada de tipus és un element afegit a la situació, que encareix les hipoteques, amb la qual cosa el capital manté els beneficis globals, repercutint sobre els salaris el pes de la crisi financera. No és res de nou en la lògica del sistema, però la gravetat de la situació hauria de tenir una crítica argumentada per part de l'esquerra sindical i política i propostes alternatives, defensades amb la pressió social. És necessari recuperar la política sindical de classe, la mobilització social, el binomi negociació-pressió, la denúncia en els centres de treball, el debat assembleari... és a dir, la dialèctica de la lluita de classes en la defensa quotidiana dels interessos de la classe treballadora, situant en les nostres coordenades l'exemple d'aquells lluitadors històrics que, com Marcelino Camacho -a qui recentment se li ha fet un homenatge al costat de la seua companya Josefina-, van posar en peu un potent moviment de treballadors i treballadores alhora que articulaven l'instrument d'organització i intervenció: CC.OO.

La crisi en el sector de la construcció és més alarmant si considerem que el 75% dels llocs de treball creats des de 1999 depèn directa o indirectament de la construcció, i si afegim a això que 9 de cada 10 llocs de treball creats ho han estat en la construcció i en els serveis tenim un quadre laboral preocupant.

Al costat d'això, es congela en la pràctica la despesa social, en la mesura que no cobrix les velles necessitats i les derivades de 5 milions més de ciutadans/as. Alhora l'escassa voluntat política per implementar polítiques d'igualtat es manifesta en uns pressupostos, els de 2008, que incompleixen les Lleis d'Igualtat i ometen l'Informe d'Impacte de Gènere. Mentre, un gran superàvit públic, no invertit socialment, coincideix amb els majors beneficis empresarials i la caiguda dels salaris globals augmenta escandalosament les diferències. Els directius i alts executius cobren entre 100 i 200 vegades més que el salari més baix de l'empresa. La pèrdua dels salaris reals ha estat del 4% en els últims 10 anys, sent així mateix significativa la reducció d'aquests en la renda nacional, la qual cosa perjudica a les rendes més baixes; especialment greu per als joves on la precarietat afecta a 6 de cada 10 joves.

La política de privatitzacions contínua, en empreses i serveis públics. El PP va privatitzar i privatitza allà on governa sense complexos i el PSOE no canvia gens: accepta les privatitzacions competint a posar els seus gestors, o facilitant la compra d'empreses per grups considerats més pròxims (cas Endesa-Gas Natural) i se suma a projectes absurds i faraónics com a Los Monegres, alhora que la Ministra Narbona intenta tímidament un Pla per a frenar la deterioració quasi irreversible de la costa. O se suma a reduir o fer desaparèixer els impostos directes -Patrimoni- generant una regressivitat fiscal que al final comporta el minvament de la qualitat i extensió d'uns serveis públics que tendeixen a privatitzar-se, reforçant l'empobriment de la població també per mitjà de la retallada del salari indirecte.

No ens cap mes que una denúncia del model d'acumulació del capital, sostingut des dels poders públics, basat en la construcció-especulació, -amb un turisme i uns serveis que descansen en la destrucció de costes i ciutats- i en el treball immigrant barat. És necessària una ofensiva ideològica per a combatre els valors de l'individualisme, la privatització, el mercat sense regles i l'egoisme social. I necessitem, finalment, una proposta política articulada. No som el Pepito Grillo del PSOE per a estirar-li les orelles quan es dretanitza i perquè siga més d'esquerres. Som una organització que defensa el canvi social amb un projecte propi, i volem que IU siga el mateix.

I per denunciar, les més de 70 dones assassinades víctimes de la violència masclista, que exigeix sense demora una actuació més contundent dels poders públics.

En aquest context, és fonamental el reforçament de les posicions d'esquerra, i el PCE, a pesar de les notòries insuficiències democràtiques amb que es van celebrar les primàries d'IU (censos inflats i distorsionats, no enviament generalitzat de propaganda d'ambdues candidatures...), ha demostrat la seua responsabilitat assumint els seus resultats com base per a la unitat d'IU davant les eleccions. Però això només serà possible si des de la direcció federal d'IU es respecten els processos democràtics que cada organització federada desenvolupa des de la seua sobirania per a l'elecció de les seues candidatures. Pretendre hiperbolitzar, més enllà de l'elecció del candidat a la Presidència del Govern, el resultat d'unes primàries en les quals només va participar un 37'5% del cens és una notòria falta de responsabilitat i de realisme. Un bon resultat d'IU en les eleccions requereix que des de l'actuació mancomunada de totes les seues organitzacions se superen els nivells de participació aconseguits, i seguir el camí contrari significa condemnar al fracàs el projecte polític d'IU que en data d'avui segueix sent el nostre.

En el País Valencià , el govern del PP reincideix en una proposta de pressupostos antisocials, llastrats pel balafiament en grans esdeveniments i per un dèficit en els ingressos: resulta singular que, segons les xifres recentment fetes públiques, la Comunitat Valenciana és l'única que té alhora un dèficit en l'anomenada "balança fiscal" (aporta més del que rep) i una renda mitjana inferior a la de l'Estat, després que el PP i el PSOE pactaren un "Estatut de la vergonya" que, a diferència d'uns altres, va eludir el problema del finançament autonòmic, renunciant a reclamar la seua adequació a les necessitats en funció de paràmetres objectius com la grandària de la població.

Les polítiques neoliberals del PP segueixen obrint-se camí i la seua aposta per un model de creixement basat en l'especulació, la rajola, la falta de desenvolupament industrial és encara més patètica: davant l'evidència de la seua crisi - feta patent amb els acords dels bancs centrals de conjurar-se enfront de la mateixa - no pot ja amagar preocupants dades d'atur que creix en tots els sectors industrials i una majoria de mà d'obra precaritzada i malament pagada. L'augment de la morositat en el pagament de les hipoteques és la conseqüència de l'impacte de la pujada dels interessos i la depreciació d'uns salaris ja de per si baixos (cal recordar que el 65% dels assalariats i assalariades valencians són "mileuristes") sobre unes economies familiars altament endeutades.

L'acord del Consell i els promotors privats per augmentar el preu mínim del metre quadrat de VPO fins als 1.164 euros i que, fins i tot, podria arribar a uns màxims de 1.800 euros en determinades "àrees metropolitanes" suposa una transferència milionària de diners públics a negocis privats que no es compensa amb la insuficient inversió d'habitatge públic, que en els pressupostos per a 2008 solament puja el 1,11%. Novament l'habitatge, per al govern del PP, transcendeix com negoci i no com dret intentant, a més, traure beneficis de la gent sense recursos. És necessari engegar un decidit Pla d'habitatge públic en lloguer a preus limitats i separat del mercat, que trencaria l'espinàs de la bombolla immobiliària, els interessos associats a ella, i augmentaria el patrimoni de l'Estat. Alhora de desenvolupar habitatges de promoció pública, VPO en règim especial i Plans de rehabilitació de barris històrics, molts d'ells amb un nombre important d'habitatges buits, apostant per l'economia social per a la construcció d'habitatges.

La possible privatització anunciada de la línia T2 del Metre a València, del Tram 2 d'Alacant o la de rodalia Alcoi-Xàtiva, pot arribar a posar en mans del sector privat l'explotació d'aquestes línies una vegada modernitzades amb diners públics. Ja estan anunciades vagues dels treballadors en defensa del transport públic amb la unitat dels sindicats. Excepció en aquest panorama de pau social on ni tan sols la negociació del PAVACE entre els sindicats majoritaris i el Consell comporta la necessària informació als treballadors, i, el que és pitjor, no es veu acompanyada de la pressió social que necessitaria el "Pacte Valencià pel Creixement i l'Ocupació".

La privatització d'allò públic o de la seua gestió, se segueix anunciant als nous hospitals com a Castelló, contrastant amb l'escassa inversió pública sanitària que segueix sense abordar la construcció de nous hospitals i manté la ràtio de llits per habitants inferior a la mitjana estatal (2,7 per cada 1.000 habitants enfront de 3,8) amb la consegüent deterioració de l'atenció sanitària, igual que en educació, on la privatització galopant de la mateixa i l'absència d'inversions molt lluny del 6% del PIB recomanat per l'OCDE, subjeu en l'origen dels greus problemes del nostre sistema educatiu alguns dels quals ha estat desvetlat per l'Informe PISA. Mentre, el Consell bolca els seus esforços en centres vinculats a l'església i augmenta el deute econòmic de la Generalitat amb les Universitats públiques en 344 milions d'euros. La defensa d'allò públic es converteix per als comunistes en un ressort fonamental per a la millora de la vida dels sectors socials més desfavorits enmig d'una societat cada vegada més injusta i excloent.

En aquest marc, el PP es dedica a jugar al victimisme electoralista al mateix temps que fomenta la crispació bipartidista davant les imminents eleccions generals. I demostra una vegada més el seu tarannà autoritari amb el tancament del repetidor de TV3 en la Carrasqueta, escapçant la llibertat d'expressió i informació al País Valencià i la recepció d'emissions en la llengua que compartim amb Catalunya, alhora que el seu tarannà antidemocràtic al pretendre que els estudiants menors de 18 anys se'ls restringisca l'exercici del dret a la vaga a l'autorització paterna.

La celebració en València del Panell Internacional sobre el Canvi Climàtic de l'ONU, que ha reunit a màxims especialistes en aquesta qüestió, ha ajudat a la comprensió social sobre l'origen i la importància d'aquest problema i les seues conclusions demostren la necessitat d'engegar polítiques destinades a substituir les energies fòssils per les renovables, incrementar l'eficiència energètica i reduir el consum innecessari. Mesures que en última instància confronten amb el model insostenible posat en peus pel PP, i amb la seua nul·la voluntat d'atallar el problema  quan les partides pressupostàries previstes per a abordar iniciatives en aquest terreny han disminuït.

En aquesta situació, l'única alternativa al bipartidisme al País Valencià descansa sobre EUPV, que en la seua Assemblea del 17 de novembre va decidir sobiranament per gran majoria les seues candidatures i la seua política d'aliances, oberta a qui s'han mantingut lleials als acords previs. Enfront d'EUPV, qui van trencar els acords del Compromís han pactat una coalició fora d'EUPV i intenten aconseguir suports en la direcció federal d'IU per a obstaculitzar que EUPV concórrega a les eleccions amb les candidatures que ha triat democràticament. En aquest context, cal actuar amb intel·ligència i fermesa mantenint i reforçant la unitat de tots quants s'han mantinguts lleials a EUPV, defensant escrupolosament la seua sobirania i legitimitat estatutària i impulsant el protagonisme de les seues bases en la defensa unitària del seu projecte i les seues decisions. El PCPV aposta per una eixida a aquesta crisi des del sentit de la federalitat i pluralitat que defensem, des de la nostra sobirania. Des de les normes i Estatuts que ens hem donat.