De
Guerres, impotències i horitzonts
Sobre els aconteixements a Líbia
La
intervenció militar imperialista a Líbia, que venia preparant-se
des de feia setmanes, ja s’ha consumat. Aquesta situació ha estat
precedida per diversos mesos durant els quals una situació
revolucionària s’ha estès per gran part del món islàmic,
particularment en els països àrabs del Mediterrani i el Golf
Pèrsic.
Des del MAI, convençuts que “el desordre sota el cel és
una situació excel·lent”,segueix llegint hem observat aquesta
situació amb simpatia, encara que amb escàs optimisme.
No
obstant això, l’agressió militar oberta de l’imperialisme
occidental (a la qual cal afegir la intervenció a Bahrain) ha donat
a tota aquesta situació una nova urgència, i els comunicats i
posicionaments dels diferents grups de l’esquerra alternativa,
incloent a molts autodenominados comunistes, s’han amuntegat
ràpidament.
Encara que la confusió i la falta de claredat,
potenciades per la boira de guerra, són la tònica general, alguns
fets semblen clars.
En primer lloc, a despit de totes les
propagandes, tenyides de maniqueisme i conspirativisme, tant la “del
dictador assassinant al poble desarmat”, com la que parla de
"revoltes orquestrades pels agents de l’imperialisme”, el que
succeïa a Líbia era, amb tot rigor, una guerra civil.
Cal denunciar
aquests plantejaments antimarxistes, doncs furten la possibilitat
d’una comprensió total del que està succeint a Líbia i, en
general, succeïx en qualsevol escenari de la lluita de classes. I no
tenim cap dubte que l’imperialisme havia jugat les seves cartes en
aquestes revoltes, doncs el seu deure és monitorizar tot desordre
cap a un escenari d’acord amb els seus interessos. Ignorar això,
és ignorar la naturalesa i el poder de l’imperialisme. Però
del que tampoc tenim cap dubte és que revoltes d’aquesta magnitud
no poden generar-se mai a través d’elements externs exclusivament
(ja siguin serveis secrets o yihadistes estrangers), sinó que
s’alimenten d’un brou de cultiu social intern, propiciat, com en
aquest cas, per Estats opressors dependents de l’imperialisme.
Només a través d’aquests factors interns poden operar els agents
externs amb garanties d’èxit, i així ho saben els imperialistes,
especialment després de l’experiència de L’Iraq.
En segon
lloc, i per descomptat, ens oposem a la intervenció de
l’imperialisme i estem per la lliure determinació del poble libi.
No obstant això, limitar-se a dir això, sense assenyalar que una de
les formes per excel·lència que tenen els pobles de resoldre les
seves contradiccions és la guerra civil, només seria xerrameca
liberal, quan no apologia d’un paternalisme imperialista repugnant.
En tercer lloc, i és el factor que enterbolia la nostra simpatia amb
el pessimisme, sembla clara i acceptada la inexistència d’un
partit revolucionari libi. En aquestes circumstàncies la guerra
civil obeïx a la contraposició d’interessos entre sectors
dominants de la societat i l’Estat libis. És a dir, estem davant
la manifestació més elevada de les contradiccions al si de la
classe dominant, situació en la qual el proletariat i les masses
libies estan servint, una vegada més, de carn de canó d’interessos
aliens. Només des de l’independència política (és a dir, des
del Partit Comunista), premissa indispensable de la militar, poden
jugar els revolucionaris algun paper en aquests escenaris o, fins i
tot, generar la situació revolucionària a través de la seva
activitat, amb el desenvolupament de la Guerra Popular. És per això
necessari assenyalar que el deure dels revolucionaris libis és
preparar les condicions ideològiques, polítiques i socials que
garanteixin tal independència. Mentrestant, no podran aspirar a ser
altra cosa que la corretja de transmissió d’interessos i
polítiques aliens al proletariat revolucionari. Només en funció
d’aquestes tasques pot plantejar-se la participació dels
comunistes revolucionaris en la guerra de resistència
anti-imperialista.
Se’ns objectarà que en aquesta situació
extrema ens limitem a un recordatori de principis, sense una major
implicació pràctica en els esdeveniments. No obstant això, mancant
una capacitat d’intervenció real del Moviment Comunista
Internacional, ara per ara desarticulat, aquesta pràctica, lluny de
l’organització i l’enviament d’algunes noves brigades
internacionals anti-imperialistes, se sol limitar a la presa de
partit oberta per algun dels contendents, i aquí els horitzons no
poden ser més descoratjadors. Mentre, d’una banda, tota la
panoplia de neoesquerranistes no ha deixat de lloar l’enèsim
descobriment de la suposada naturalesa democràtica de qualsevol
moviment de masses, col·locant com objectiu de les revoltes el que
ells criden democràcia, que no és sinó el parlamentarisme burgès,
genuí producte occidental, que aquí vam sofrir diàriament; d’altra
banda, els rancis revisionistes ortodoxes semblen haver-se
reconciliat amb Gadafi, oblidant la seva evident subordinació a
l’imperialisme, i redesccobert les “bondats” de l’Estat del
Poble libi, doncs no en va tant el libi com els revisionistes es van
acollir i van nodrir sota les ales del social-imperialisme soviètic
i ambdós són fills degenerats del frentisme anti-imperialista del
passat segle.
Així doncs, en aquesta situació, una implicació
pràctica de l’estil assenyalat només pot suposar una nova
renúncia a plantejar els problemes que afronta ja, immediatament, la
reactivació de la Revolució Proletaria Mundial, i la seva sepultura
davant el pes dels esdeveniments, el que, mancant capacitat
d’actuació revolucionària independent, només pot suposar
l’apuntalament d’algun dels elements de l’actual ordre vigent,
el que també equival a dir que aquesta posició apuntala
l’imperialisme en el seu conjunt.
D’aquesta manera, vam
preferir un comunicat de principis que un, encara més impotent,
d’oportunisme posibilista, de genuflexió davant el "mal menor".
No, els comunistes revolucionaris sabem que sota l’imperialisme,
tant en guerra com en pau, morint o malvivint, només ens espera
explotació, opressió, sofriment i mort, i que l’única veritable
sortida, com ens ensenya l’experiència històrica, passa per la
destrucció de l’ordre imperialista a través de l’activitat
armada de les masses dirigida pel proletariat revolucionari, això
és, per la Guerra Popular dirigida pel partit Comunista cap a
l’establiment de la Dictadura del Proletariat o l’Estat de Nova
Democràcia. Cap revolucionari pot conformar-se actualment amb un
horitzó més rebaixat que aquest, en cas contrari, d’urgència en
urgència, en l’etern “mentrestant”, oblidant-nos d’aquesta
perspectiva, ens tanquem la porta a la veritable solució del
problema i assegurem no només la nostra present impotència davant
aquest tipus de situacions, sinó també la nostra impotència
futura.
Per això, les tasques inajornables a l’ordre del dia,
les quals es relacionen amb la conquesta d’aquesta independència
política del proletariat, segueixen passant per la reconstitució
ideològica i política del comunisme, tasca universal que assegurarà
un horitzó emancipatori i un partit revolucionari als pobles, ja
fastiguejats de ser el trepitjat convidat de pedra de l’imperialisme
i les seves titelles.
No
ens conformem amb cap horitzó per sota de l’emancipació de la
humanitat!
Per
la reconstitució ideològica i política del comunisme!
Abaix
l’imperialisme!
Movimiento Anti-Imperialista
Març 2011
Traducció d'Espai Alliberat