Presentem el següent comunicat com a complementari al dels camarades de Balanç i Revolució [1], concretament des del País Valencià, un territori on el moviment nacional espanyol és molt més fort que el moviment nacional de nació oprimida, i on inclús els sectors independentistes dels «Països Catalans» dins de l’avantguarda teòrica s’han posicionat majoritàriament contraris o dubitatius davant de l’exercici del dret a l’autodeterminació de Catalunya; d’esta manera, eixos independentistes dels «Països Catalans» s’han posicionat a favor de la nació opressora contra la nació oprimida catalana (que no inclou el País Valencià).
Aprofitem per a recordar que el 9N es plantejarà una doble pregunta:
«Vol que Catalunya esdevingui un Estat?» i, en cas de resposta afirmativa, «Vol que aquest Estat sigui independent?».
Aproximació a la història i a la situació concreta de Catalunya en relació amb l’Estat espanyol
L’Estat espanyol s’ha configurat històricament sobre l’aliança política de les grans burgesies de la nació opressora espanyola –la qual és la dirigent principal– i de les nacions oprimides per esta. Això s’explica perquè el predomini històric de l’aristocràcia feudal castellana sobre la burgesia naixent i els camperols, atés que la nació espanyola gaudia de l’explotació i del saqueig colonials de l’Amèrica del Sud, mentre atorgava privilegis a la ramaderia productora de llana i balafiava els seus fruits en la compra de productes de luxe als països del nord d’Europa, i afavoria així la inflació dels preus que entrebancava el creixement de la burgesia. En canvi, a Catalunya i al País Basc (que inclou Navarra), va ser possible l’aliança entre la burgesia naixent i els camperols; esta burgesia naixent es va desenvolupar fins a realitzar la potent revolució industrial en estos dos territoris, i s’hi va erigir com a classe nacional, com a classe dirigent d’un moviment nacional que es forma històricament relacionant-se amb un entorn sociològic, que el determina objectivament; esta classe social dirigent és la que, en lluita de classes, selecciona, sintetitza i inclús modifica els aspectes socioeconòmics, culturals, etc. d’acord amb els seus interessos de classe. Per les condicions concretes de l’Estat espanyol, però, la construcció de la seua unitat jurídico-formal centralitzada, imposada per la força de les armes, es contraposa amb els interessos d’amplis sectors de la burgesia mitjana i petita de les nacions oprimides catalana i basca, la qual ha participat històricament del bloc de dominació burgés espanyol (i ha estat i està representada en el seu Parlament central), però també n’ha sigut exclòs, en la forma franquista del règim burgés. Ací rau la contradicció principal en el si del moviment nacional català: és la contradicció entre, d’una banda, la gran burgesia catalana i, d’altra banda, la burgesia mitjana i la petita burgesia. D’ací es deduïx també que l’opressió nacional sobre Catalunya no és de tipus colonial –idea que sostenen alguns sectors de l’Esquerra Independentista–, perquè la burgesia catalana forma part de l’aliança internacional de l’Estat imperialista i l’imperialisme està plenament desenvolupat tant a Espanya com a Catalunya.
La burgesia mitjana catalana –així com la basca– va participar dels pactes constitucionals de la «transició» del franquisme a una altra forma de la dictadura de la burgesia, la monarquia parlamentària, que, a diferència del feixisme, tendix a incloure més fraccions de classe (no proletària) en el bloc dominant, que ha inclòs des d’aleshores eixa burgesia mitjana –representada tradicionalment per CiU, més que per ERC–, juntament amb alguns sectors de la petita burgesia catalanista –representats per ERC i PSUC/ICV–, i incloent també en el mercat parlamentari l’aristocràcia obrera –representada principalment pels grans sindicats (CONC-CCOO, UGT, USOC), pel PSC i pel PSUC i les formacions que se’n deriven, com ara ICV o PSUC viu. Actualment, els sectors independentistes de la petita burgesia i de la burgesia mitjana han organitzat un ampli moviment de masses entorn de les associacions ANC, Òmnium Cultural i AMI, com a aliança favorable a la independència que equilibra les disputes en el si del bloc sobiranista. Els sectors de l’aristocràcia obrera radicalitzada –representats principalment pel PCC, pels sectors crítics de CCOO, pel sindicat Co.bas, etc.– i de la petita burgesia radicalitzada –representada principalment per l’Esquerra Independentista–, si bé no formen part del bloc dominant, aspiren a integrar-s’hi, per a la qual cosa veuen el resultat del procés sobiranista com una oportunitat per a fer-ho. L’aristocràcia obrera (radicalitzada o no), però, no té la independència com a reivindicació històrica, la qual va ser sostinguda com a reivindicació immediata durant molts anys únicament per l’Esquerra Independentista, que està molt poc vinculada amb l’aristocràcia obrera radicalitzada, a diferència dels seus homòlegs basc i, sobretot, gallec, cosa que es traduïx en la gran força de LAB al País Basc i de CIG i CUT a Galícia, en comparació amb la feblesa i marginalitat de la Intersindical-CSC i de la COS a Catalunya, on el moviment nacional de nació oprimida és molt més fort que a Galícia. L’ampli sector de l’aristocràcia obrera que promou el procés sobiranista s’ha limitat a anar a remolc de l’aliança entre la burgesia mitjana i la petita burgesia (la sobiranista sobretot, però també la unionista, en menor mesura), amb l’esperança que la seua situació millore, i és en este sentit que cal entendre, per exemple, el pacte de col·laboració entre l’ANC i CCOO [2] i l’acostament entre CCOO i UGT, d’una banda, i Òmnium Cultural, de l’altra [3]. Sens dubte, això ha propiciat que ICV-EUiA es posicione a favor del Sí-llibertat de vot en la consulta del 9N, en lloc de l’opció coherent amb la seua posició històrica federalista, la qual manté fermament el PSUC viu (el referent del PCE a Catalunya) en el si d’EUiA, mentre que el POR (EUiA) i sectors d’ICV i del PCC (EUiA) es mostren favorables a la independència. Pel que fa a Podem [4] i Guanyem, en destaca la posició favorable al SíSí d’Ada Colau si continua liderant-lo (tot i que no el dirigisca) el moviment nacional de masses [5].
Són estos sectors els que han promogut l’actual procés sobiranista, que podem entendre com l’expressió de la confrontació cada vegada major entre, d’una banda, eixos sectors de la burgesia mitjana i petita, i, d’altra banda, la burgesia monopolista espanyola. I este és el focus principal de la crisi política actual de l’Estat burgés espanyol que l’està afeblint com a baula concreta de la cadena imperialista, on l’aristocràcia obrera i la petita burgesia de la resta de l’Estat responen de manera submisa davant dels colps rebuts, plantejant-se com a màxim un retorn als anys de l’Estat del benestar burgés amb una ampliació quantitativa, mentre que el procés sobiranista almenys amenaça la seua configuració política –si bé cap dels dos amenaça l’imperialisme.
Per descomptat, també existixen cercles de la petita burgesia, de la burgesia mitjana i de l’aristocràcia obrera que s’oposen, pels seus interessos materials, al procés sobiranista; estos sectors estan representats per les plataformes Societat Civil Catalana i la xicoteta Federalistes d’Esquerres, i per PP, C’s, PSC, UPyD, l’extrema dreta de la burgesia espanyolista, l’extrema dreta de la burgesia independentista, etc.
No existixen cercles de la gran burgesia catalana que es manifesten clarament a favor de la independència, i majoritàriament continuen sent-hi reticents o inclús oposats, si bé sempre hi ha hagut els sectors sobiranistes de FemCAT i altres, com el president de Grífols, que, així i tot, mai s’han posicionat a favor de la independència. Per tant, sostenim que la gran burgesia catalana no té interés en la independència, i sí, en canvi, en el mateix procés en si, és a dir, en el procés sobiranista com a mesura de pressió per tal de renegociar la seua posició dominant en el bloc hegemònic del règim burgés espanyol. La renúncia de CiU, en primer lloc, a convocar un referèndum (vinculant jurídicament) i, en segon lloc, a la seua pròpia consulta sobiranista del 9N (no vinculant jurídicament) emparada en la Llei de Consultes (anul·lada pel Tribunal Constitucional), per substituir-la per una «convocatòria de participació ciutadana» el 9N amb la mateixa doble pregunta que la consulta anterior (i també suspesa pel Tribunal Constitucional, però que el Govern de la Generalitat manté) com a pas previ a unes eleccions plebiscitàries, obeïx els interessos de classe de la gran burgesia catalana [6], i no els dels sectors de la burgesia mitjana, que estan orientant-se cada vegada més cap a ERC, com ho demostra que ja no és sols que el Cercle Català de Negocis hi està vinculat fortament, sinó els gestos recíprocs recents entre ERC i els empresaris en general. No obstant això, la burgesia mitjana, la petita burgesia, l’aristocràcia obrera i la petita burgesia radicalitzada han acceptat la «convocatòria de participació ciutadana» de CiU, exigint-li a través de les seues representacions polítiques que, com a representant de la sobirania nacional, aplique el resultat de la votació del 9N, si bé es mostra reticent o desfavorable davant de la convocatòria d’eleccions plebiscitàries, però mai se’ls acut, per la seua pròpia naturalesa de classe, convocar el moviment de masses a aplicar el resultat de la consulta. En este grup de posicionaments, també s’hi inclou el de la «desobediència» de l’Esquerra Independentista [7], qui està intentant disputar la direcció del procés a l’aliança entre la burgesia mitjana i la petita burgesia, però no pot aconseguir-ho per la seua pròpia naturalesa de classe; esta és la raó per la qual es troba en contradiccions internes cada vegada més intenses.
Les àmplies masses proletàries, després de la fi del cicle revolucionari d’Octubre, es troben entre dos bàndols que batallen per utilitzar-les com a carn de canó, i així continuaran fins que reconstituïm el Partit Comunista. A pesar que històricament s’han decantat en major percentatge a favor del nacionalisme espanyol, i a pesar que es troben en bona part desvinculades del procés sobiranista i també del moviment polític de la nació opressora, hi ha una tendència des de fa anys a decantar-se més cap a la independència, si bé en l’actualitat esta última no hi és hegemònica [8], i hem de tindre en compte que l’avantguarda marxista-leninista no pot influir actualment (en absència del Partit Comunista) en les àmplies masses proletàries, sinó sols en la seua avantguarda.
Les raons del nostre posicionament
Cèl·lula Roja lluita per la reconstitució ideològica i política del comunisme (concretament, en l’actualitat per la reconstitució ideològica i el seu correlat de construcció de l’avantguarda), i treballa per tal que s’organitze en el marc estatal (espanyol, en este cas) per ser la determinació material de major pes que expressa una correlació de classes determinada i corporeïtza l’opressió política de classe, i, en coherència amb eixa labor, està treballant per l’articulació d’un referent de l’avantguarda marxista-leninista a nivell estatal, com a pas insuficient i modest, però necessari en el camí cap a la reconstitució del Partit Comunista a l’Estat espanyol, com a fusió de l’avantguarda revolucionària i les masses. Nosaltres estudiem cada pas que fem des d’una perspectiva estratègica de conjunt (tàctica-pla única que vincula les necessitats històriques amb les necessitats polítiques concretes, i amb la qual es vincula tota tasca que realitzem), de manera que ens capacitem per a fer passos superiors en transformar l’avantguarda per elevar-la a la posició marxista-leninista, i permetre que passe a regir-se pel pla col·lectiu.
Per a definir el contingut concret d’este pla, però, hem d’estudiar el marc polític i social més ampli en què l’objecte de la nostra activitat transformadora (l’avantguarda) està immers objectivament: la situació concreta de la lluita de classes a l’Estat espanyol. Atenent, doncs, la crisi política actual de l’Estat espanyol, i tenint en compte l’afebliment que esta comporta sobre els lligams entre les diverses fraccions que componen el bloc de dominació de classe, hem de centrar ara el pla per a la reconstitució –i el balanç, la lluita de dos línies, la línia de masses i la propaganda i agitació que hi planifiquem– en les qüestions que més poden entroncar amb la conjuntura política actual, per a aconseguir un major efecte pràctic de la nostra activitat. D’esta manera, inclús el pla de formació, inserit en el nostre pla col·lectiu, també ha d’obeir la integració entre les necessitats històriques i les necessitats polítiques concretes. Per esta raó, així com altres organitzacions del Moviment de Reconstitució del Partit, trobem que és necessari que ens posicionem clarament sobre el procés sobiranista de Catalunya i de la seua consulta, a pesar que, en absència de moviment revolucionari de masses, els marxista-leninistes no podem influir en la lluita de classes àmplia, sinó sols en la seua expressió en el si de l’avantguarda teòrica, és a dir, aquells qui es fan preguntes sobre com superar històricament el capitalisme i donen respostes amb profundes implicacions teòriques a la resta de la classe; i, secundàriament, podem transformar també alguns individus de l’avantguarda que no es plantegen eixos problemes (és a dir, que pertanyen a l’avantguarda pràctica), atenent de manera personalitzada les seues problemàtiques subjectives particulars.
En el cas que existira un moviment revolucionari de masses, les condicions objectives serien molt distintes, i, per tant, també ho seria l’opció que hauríem de prendre (encara que en qualselvol condició hauríem de donar suport a l’exercici del dret a l’autodeterminació, posicionant-nos per una o altra opció), atés que les contradiccions interburgeses (de les quals és expressió l’agudització de la lluita nacional) no serien les principals, sinó que ho seria la contradicció entre treball i capital, entre proletariat i burgesia, que és la contradicció generalment principal en l’imperialisme, però que no ho és, mal que ens pese, en el moment polític actual a l’Estat espanyol. Per tal que torne a ser esta la contradicció principal, hem de reconstituir el Partit Comunista.
Com que no existix moviment revolucionari de masses, sabem per endavant, però, que no podem influir en el resultat en l’actual correlació de forces, i que unes o altres fraccions burgeses conduiran el resultat de la consulta en concret i del procés en general cap a una situació més favorable als seus interessos de classe. No obstant això, no podem fer tàbula rasa, sinó que hem de tractar de diferent manera el nacionalisme (burgés) de nació opressora i el nacionalisme (burgés) de nació oprimida, sempre a fi de combatre i atenuar les lluites nacionals, a favor de la reconstitució de la unitat política internacional del proletariat, dividida per la contradicció entre nació opressora i nació oprimida, per la qual cosa hem de fer èmfasi en la llibertat d’unió a la nació oprimida catalana i èmfasi en la llibertat de separació a la nació opressora espanyola.
L’única manera d’atenuar qualsevol conflicte nacional en el si d’un Estat imperialista és la seua resolució per mitjà de l’exercici del dret a l’autodeterminació de les nacions, que és el dret democràtico-burgés l’exercici efectiu del qual garantix la igualtat nacional. Per ser un dret democràtico-burgés, el seu exercici és possible en el marc de l’imperialisme, i, per tant, el conflicte nacional és plenament resoluble en l’imperialisme. El que no és possible en el marc de l’imperialisme és la superació de la qüestió nacional, que suposa l’extinció de tota opressió nacional en fusionar-se totes les nacions i, per tant, sols és possible en la fase de transició cap al comunisme –que implica la destrucció violenta de tot Estat burgés, ja siga espanyol o català–, amb el reconeixement del dret a l’autodeterminació de les nacions com a mediació, una vegada este procés conscient revolucionari s’estiga realitzant a tot el planeta.
A més, hem de tindre en compte que, paradoxalment, la substitució pel Govern de la Generalitat de la consulta sobiranista emparada en la Llei de Consultes pel seu verdader pla de «convocatòria de participació ciutadana» seguida d’una convocatòria d’eleccions plebiscitàries, exposa clarament una convocatòria on predomina el caràcter democràtico-imperatiu (la consulta del 9N, siga com siga), i una altra on predomina el burgés-representatiu (les eleccions plebiscitàries), ja que el resultat de la primera no serà vinculant en absolut, sinó que continuarà el mercat burgés parlamentari, per a la legitimació del qual servixen les eleccions plebiscitàries. Així doncs, si existira un moviment revolucionari de masses (armades), este hauria d’aplicar immediatament el resultat de la consulta del 9N i boicotejar les eleccions plebiscitàries. D’esta manera, a més, incorporaria el suport de bona part de les masses de la petita burgesia.
Davant d’això, per a raonar quin ha de ser el nostre posicionaments, hem de partir de la necessitat d’avançar en la reconstitució ideològica del comunisme i el seu correlat de construcció de l’avantguarda, tasca que ens exigeix reconstituir la unitat política internacional del proletariat, començant necessàriament per la seva avantguarda, que és actualment les nostres masses (principalment, l’avantguarda teòrica, i, secundàriament, l’avantguarda pràctica), i, partint d’això, hem estudiat i atès políticament el procés sobiranista català i les possibles conseqüències d’un o altre posicionament per a prendre la posició de cara a les masses (sense poder desentendre’ns de les consignes que els llancem, en tractar-se de política a gran escala) que ens permeta de complir amb la tasca exposada en els dos punts anteriors. Així doncs, les nostres tasques són:
Com a primera prioritat, desenvolupar la lluita de dos línies per a delimitar camps clarament amb el nacionalisme de nació opressora i amb el nacionalisme de nació oprimida en el si de l’avantguarda. En este sentit, la nostra tasca es presenta molt semblant a la que hauríem d’acomplir en el cor de la nació opressora, al posicionar-se l’avantguarda teòrica valenciana majoritàriament oposada o, si més no, dubitativa davant de l’exercici del dret a la auodeterminación de la nació catalana.
Com a tasca inseparable de l’anterior, educar l’avantguarda contra el seu xovinisme, en allò que té de progressista la consulta (mandat imperatiu com a aspecte principal, etc.), en el menyspreu de la legalitat burgesa (tant a les seues fronteres estatals com al seu mandat representatiu) i en la possibilitat de ruptura revolucionària que afavoriria la crisi política de l’Estat burgès si ja existira el moviment revolucionari de masses. Per a fer-ho, és útil, entre d’altres, una tasca secundària d’agit-prop coordinada, que amplie l’espai d’opinió pública procliu a la línia de reconstitució.
No podem ara els comunistes trencar la unitat jurídic-formal imposada per la burgesia que ens dividix nacionalment en comptes d’unir-nos, però sí que podem combatre (lluita de dos línies) contra la barrera subjectiva (que obstaculitza el restabliment de la seua unitat política internacional) que esta suposa en el si de l’avantguarda al posicionar-nos condicionalment a favor de la independència i pel boicot a les eleccions plebiscitàries, i combatre així els recels nacionalistes que pugui sentir l’avantguarda de la nació oprimida cap a la de la nació opressora, especialment en un moment en què l’apel·lació al dret a l’autodeterminació ha esdevingut, entre els «comunistes» xovinistes de nació opressora, una paraula buida –que s’estén de manera abstracta sense aplicació cap concreta– més que un reconeixement real d’este dret democràtico-burgés. I això és així perquè la independència suposaria la solució d’esta relació material d’imposició que és intolerable hui per a cada vegada més sectors del proletariat (i, especialment, de la seua avantguarda), que és la base material de la seua divisió nacional (i en la qual es basen tant la consigna «Espanya ENS roba» com les d’odi contra la suposada «avarícia catalana»), i que servix per a alimentar la reacció espanyola i catalana. Si l’existència d’esta relació material servix per a alimentar la reacció espanyola, per què ha de seguir servint per a alimentar la solució de la mateixa relació material? No es pot concloure inequívocament que la solució de la relació material d’opressió deixaria d’alimentar la reacció espanyola i catalana, perquè el que faria no és cancel·lar la contradicció (la qual cosa requeriria la revolució socialista cap al comunisme), sinó solucionar en el marc democràtico-burgés (la qual cosa és possible), però tampoc se’n pot deduir que sí que l’alimentaria: hem d’estudiar concretament el concret. De tota manera, per a nosaltres el més important és que el posicionament ens servisca per a delimitar els camps en la lluita de dos línies, i per a això pensem que la valoració de l’escenari que obriria el triomf de cada opció no suposa el millor argument. La qüestió és que hem de restablir la unitat política internacional del proletariat, i, per això, la independència (així com el seu suport condicional per part de l’avantguarda marxista-leninista) pot servir com a mediació dialèctica cap a este objectiu, partint del divisionisme nacional actual que produïx l’opressió nacional, intolerable per a cada vegada més sectors de les masses, fins i tot de les masses proletàries.
En resum, el nostre posicionament polític respecte al referèndum del 9N ha de tenir una utilitat tàctica fonamental com a instrument per a delimitar camps tant amb el xovinisme de la nació opressora com amb el de la nació oprimida, educant l’avantguarda teòrica valenciana, és a dir, ha de servir per a aplanar el camí cap a la unitat política internacional del proletariat, començant per la seva avantguarda, i complir així el nostre deure internacionalista. És a dir, es tracta d’una qüestió de principis, subordinant la qüestió nacional als objectius revolucionaris del proletariat.
Delimitem els camps en la lluita de dos línies!
A causa de les peculiaritats històriques i polítiques del País Valencià, que fan d’aquest territori un rara avis dins de l’Estat espanyol per l’antagonisme i diversitat d’identitats nacionals, el nostre col·lectiu es desenvolupa en un entorn marcat per la coexistència d’organitzacions polítiques que enfoquen la problemàtica nacional d’una manera particular; este és el cas dels independentistes catalanistes de València, representats per FRPC i alguns sectors de l’ala esquerra de l’Esquerra Independentista [9]. Estos col·lectius, per la seua orientació catalanista, que assumix com a unitat de destí uns hipotètics «Països Catalans», rebutgen de ple la consulta de Catalunya per considerar que no té en compte el conjunt de la nació catalana, que comprendria Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, a més d’altres territoris. Com a alternativa, FRPC exigix un referèndum (vinculant) convocat per les «classes populars» i que servisca per a avançar cap a eixa unitat de destí [10]. Això, des d’un punt de vista marxista-leninista, és un error de principis perquè assumix, en una ostentació de subjectivisme i voluntarisme, el caràcter estàtic i essencialista (no dialèctic) de la nació, per l’absència de la base material d’una nació catalana que comprenga els tres territoris que hem esmentat: no existix el moviment nacional es forme històricament relacionant-se objectivament amb un entorn sociològic que el determina, per mitjà de la direcció d’una classe social (burgesa) en lluita de classes que seleccione, sintetitze i fins i tot modifique els aspectes socioeconòmics, culturals, etc. d’acord amb els seus interessos; no hi existix la psicologia nacional compartida, per exemple. Això es deu al fet que les burgesies de cada territori dels «Països Catalans» han tingut un desenvolupament desigual i han adoptat identitats nacionals diferents segons els seus interessos de classe: la mitjana i gran burgesia valenciana sempre va assumir la identitat nacional espanyola, de manera que és la petita burgesia qui nodrix el moviment nacional de nació oprimida al País Valencià, incapaç per si sola de cohesionar tot un territori nacionalment.
És per això que esta posició és idealista i que en conseqüència porta als qui són conseqüents a organitzar nacions («construcció nacional dels Països Catalans» [11]) i a intensificar les lluites nacionals i a negar el dret d’autodeterminació de la nació catalana, una nació amb bases materials objectives i el moviment nacional s’ha desenvolupat prou com per a posar en primer ordre la resolució de l’opressió nacional de Catalunya, sinó que la seua resolució no requerix necessàriament que Catalunya espere un hipotètic increment del moviment nacional de nació oprimida al País Valencià per a resoldre el seu propi conflicte nacional al mateix temps. Això, d’altra banda, no implica assumir que no hi haja opressió nacional al País Valencià, ni tampoc negar la unitat de l’idioma català ni els vincles econòmics i culturals entre el País Valencià i Catalunya. Al contrari, com a enemics de l’opressió nacional, ens decantem a favor de la igualtat i normalització dels dos idiomes parlats al nostre territori: el valencià i el castellà.
Pel que fa al MDT, l’ala dreta de l’Esquerra Independentista, este mostra el seu cretinisme parlamentari extrem a l’exigir al Govern de la Generalitat que convoque eleccions, eleccions no plebiscitàries perquè «el poble de Catalunya» (en el qual inclou totes les classes socials, dirigides per la burgesia i mitjançant el seu aparell estatal) «dirimeixi en quina o quines forces polítiques [...] diposita la seva confiança» [12].
D’altra banda, des de les trinxeres del revisionisme, observem unes postures que, igual que el «esquerranisme» independentista, es posicionen de facto amb la «inexistent» nació opressora espanyola al renegar també del dret d’autodeterminació i fins i tot, en el cas de RC, arribem a un subjectivisme inversament proporcional al del catalanisme en negar l’existència de la nació espanyola, en el qual s’escuda per a decidir-se pel boicot de la consulta, en considerar que el seu exercici suposa un acte de cretinisme parlamentari, sense comprendre que el seu aspecte principal és el mandat imperatiu [13].
El PCPE, per la seua banda, crida al vot nul [14], amb la qual cosa s’oposa indirectament a l’exercici del dret a l’autodeterminació, per al qual el poble ha de manifestar-se a favor d’una opció o una altra, i ho fa amb arguments la base ideològica dels quals és la del vell economicisme imperialista. Este posicionament i el de RC i FRPC cauen en l’«esquerranisme» i el subjectivisme i inventen que la qüestió nacional no pot ser resolta en l’imperialisme, a pesar que hi ha un exemple recent d’exercici del dret a l’autodeterminació a la Unió Europea imperialista: Escòcia. Això els porta indirectament a les postures de Rosa Luxemburg, ja que no es reconeix que en la lluita contra l’opressió nacional hi ha sempre un contingut democràtic general, tot i no ser una colònia i ser protagonitzat per la burgesia d’una nació oprimida en un Estat imperialista. Per descomptat, qualsevol dels resultats de l’exercici del dret a l’autodeterminació de Catalunya («la finalitat és totalment en favor de la burgesia», com diu FRPC [15]), en les condicions actuals d’absència de moviment revolucionari, serà utilitzada per una o altra fracció burgesa a favor dels seus interessos en lluita amb altres fraccions (a la qual cosa ens oposem els comunistes, però no hi tenim capacitat d’incidència actualment), així que el procés sobiranista no té gens de revolucionari, però també ho seria el manteniment inqüestionat de les fronteres sense el procés sobiranista, i els comunistes no deixem de ser enemics de l’opressió nacional per a poder atenuar les lluites nacionals. Per tant, tampoc té sentit la campanya espontaneista «Independència per canviar-ho tot» de l’Esquerra Independentista.
A més, els oportunistes, apòstols i deixebles de la tàctica-procés en la «lluita de carrer» i d’«estar amb les masses per a conscienciar-les i guanyar-se el seu respecte», mostren novament la seva fallida ideològica i política, en mostrar-se incapaços d’influir en l’escenari polític actual a Catalunya.
El nostre posicionament
Per tot això, com a enemics de tota opressió, reconeixerem, acceptarem i defendrem l’aplicació del dret a l’autodeterminació de Catalunya i totes les nacions, fins a les seues conseqüències últimes, siga quin siga el resultat. I en el cas concret de Catalunya en les circumstàncies immediates actuals, ens posicionem a favor de SíSí condicional i pel boicot contra les eleccions (siguen plebiscitàries o no) per a la lluita de dos línies i per a l’educació de les nostres masses en l’internacionalisme proletari, amb tres condicions que inclou eixe SíSí condicional:
Lluitem contra els privilegis per a qualsevol nacionalisme, incloent-hi el nacionalisme de nació oprimida.
Com a suport relatiu i temporal en les circumstàncies de Catalunya, sense prendre això com una regla per a totes les nacions oprimides en el si de l’Estat espanyol, sinó que només es pot plantejar en el cas que ens servisca com a mediació cap a la unitat política internacional del proletariat revolucionari, ja que la tasca dels comunistes no és organitzar ni potenciar cap moviment nacional, sinó atenuar les lluites nacionals tenint en compte els moviments nacionals existents. Només podem plantejar el suport (i sempre condicional) a la independència allà on supose un avanç cap a la unitat internacional del proletariat. Ni tan sols hem de donar suport a la independència al País Basc, on la burgesia mitjana actualment no es planteja la independència com a reivindicació immediata.
Mantenint, almenys mentre no se separe cap de les seues nacions, el pla de reconstitució del Partit Comunista a nivell estatal en unitat político-organitzativa, centralista-democràtica (en una sola organització pre-partidària construïda des de la igualtat nacional), incloent-hi l’avantguarda marxista-leninista de Catalunya, i rebutgem així el marc ideològico-polític total del nacionalisme de nació oprimida, i desenvolupem la independència ideològico-política.
A Catalunya, en canvi, com hem dit més amunt, els comunistes hem de fer èmfasi en la llibertat d’unió, de manera que a Catalunya no hem de fer campanya pel SíSí –la qual cosa no deixaria marge per a fer èmfasi en la llibertat d’unió ni per a delimitar camps amb el moviment nacional hegemònic–, sinó per la llibertat de vot, com encertadament fan els camarades de Balanç i Revolució, i, en eixe sentit, el seu posicionament és complementari al nostre.
Cèl·lula Roja
Novembre 2014
Notes i referències
[1] Balanç i Revolució es un nou destacament que s’organitza a Catalunya per a lluitar per la reconstitució ideològica i política del comunisme, i que s’ha presentat amb el document El parany del nacionalisme, que hem publicat en el nostre blog:
https://cellularoja.wordpress.com/2014/11/07/bir-el-parany-del-nacionalisme-catalacastella/
https://balancirevolucio.wordpress.com/
[2] http://www.ccoo.cat/noticia/180007/ccoo-de-catalunya-i-lassemblea-nacional-catalana-signen-un-acord-de-collaboracio-pel-dret-a-decidir-i-la-catalunya-social-
[3] http://www.aldia.cat/espanya/noticia-consulta-ccoo-ugt-suneixen-campanya-domnium-cultural-favor-dret-decidir-20140324205402.html
[4] Podem està a favor de la consulta:
No obstant això, un sector del cercle de Podem de Barcelona ha presentat esta ponència contra l’exercici del dret a l’autodeterminació de Catalunya:
http://es.reddit.com/r/podemos/comments/2htwt9/derecho_a_decidir_como_libre_determinaci%C3%B3n_de_los/
De fet, segons El Triangle (periòdic nacionalista espanyol d’esquerra de la burgesia), el cercle de Podem de Barcelona està fraccionat, així que la ponència anterior no s’ha admés a tràmit:
http://www.eltriangle.eu/es/notices/2014/10/el-independentismo-tambien-provoca-tensiones-en-podemos-2697.php
Entre els nacionalistes espanyols que militen en Podem, segons Nació Digital (mitjà nacionalista català), hi trobem el presumpte portaveu del cercle de Podem de Nou Barris (el districte de Barcelona que més concentra les masses fondes i profundes del proletariat), qui va ser membre cofundador de C’s:
http://www.naciodigital.cat/noticia/72783/fundador/foro/babel/portaveu/podemos/nou/barris
[5] Guanyem Barcelona encara no s’ha posicionat a favor de la independència (a favor del SíSí), però sí que ho ha fet la seua líder, Ada Colau, «sempre que la ciutadania seguisca liderant el procés», a pesar de la vacil·lació inicial:
[6] http://www.elcritic.cat/investigacio/lobbies-catalans-contra-la-consulta-1130
[8] Les masses fondes i profundes tendixen a estar més desconnectades del procés, i la seua opinió tendix a ser contrària, tot i que els favorables a la consulta i els favorables a la independència van en augment. Per a afirmar això, ens basem en l’estudi de l’evolució del vot i de l’abstenció en les eleccions al Parlament Europeu (que recordem que han tingut una participació especialment alta a tot Catalunya a causa del context polític i social en el procés sobiranista) a Nou Barris, el districte de Barcelona que més concentra les masses fondes i profundes: En este districte, el partit més votat tant el 2009 com el 2014 va ser el PSC, i el segon més votat, el PP, a diferència de qualsevol dels altres districtes de Barcelona, on les posicions primera i segona de les candidatures el 2014 mai corresponen a cap d’eixos dos partits, sinó a ERC, CiU o ICV-EUiA. A més, encara que l’abstenció hi ha baixat molt el 2014 respecte al 2009 (del 62,67% al 56,01%, cosa que s’explica, com diem, pel context polític i social), continua sent més alta que la del conjunt de Barcelona (49,02%; només la supera el districte de Ciutat Vella, amb 60,59% d’abstenció) i que la del conjunt de Catalunya (amb 52,37% d’abstenció). De fet, el PSC i el PP hi han perdut molts vots (de 22.049 a 11.571, i de 10.029 a 7.829, respectivament) [pel descontentament general amb estos partits?] a pesar de l’augment de la participació electoral, mentre que ERC, ICV-EUiA i CiU hi han obtingut més vots que el 2009 (de 2.094 a 7.768, de 2.849 a 6.347, i de 4.924 a 5.014, respectivament), cosa que ens fa pensar que el sobiranisme i l’independentisme hi han guanyat suport.
Font: http://elecciones.mir.es/resultados2014/99PE/DPE0908901908.htm
http://elecciones.mir.es/resultados2014/99PEANT/DPE0908901908.htm
(En el cas de les eleccions del 2014, es tracta dels resultats provisionals amb el 100% escrutat, excepte en el cas del conjunt de Catalunya, amb el 99,99% escrutat.)
[9] Ací en tenim un bon exemple representatiu:
http://espaifabrica.cat/index.php/alliberament-nacional/item/729-contra-el-refer%C3%A8ndum
[10] FRPC: http://frpc.noblogs.org/post/2014/10/01/comunicat-davant-la-suspensio-de-la-consulta-del-9-de-novembre-per-part-del-tribunal-constitucional/
[11] Ibídem.
[12] http://mdt.cat/index.php/docus/comunicats-i-declaracions/item/1033-dimissio-del-govern-si-no-hi-ha-referendum
[13] RC: http://reconstrucciocomunistatarragona.blogspot.fr/2014/09/sobre-el-9-de-novembre-catalunya.html
[14] PCPC-PCPE: http://pcpe.es/index.php/territorios/catalunya/item/2147483693-resolucion-de-la-conferencia-nacional-del-pcpc-pcpe-sobre-la-cuestion-nacional
[15] FRPC: Loc. cit.