El teatre modern a Mallorca: Els anys del desig més ardent (I)



Per Miquel López Crespí, escriptor




Tot plegat m'ha fet reflexionar en aquests més de trenta anys d'escriure teatre, amb les conegudes dificultats que, en aquestes dècades i sota diversos tipus de règim polític, dictadura feixista o monarquia parlamentària, hem tengut els autors teatrals mallorquins

La publicació de l'obra Els anys del desig més ardent coincideix, amb un parell de mesos de diferència, amb l'aparició d'una eina de treball imprescindible per a la història i investigació teatral: el Diccionari del Teatre a les Illes Balears (volum I A-O). Una obra de consulta obligatòria que s'ha realitzat sota direcció de Joan Mas i Vives, coordinada per Francesc Perelló Felani amb l'ajut d'un Consell Assessor format per Ramon Díaz, Josefina Salord i Marià Torres. En l'elaboració de l'obra hi han participat igualment, com a becaris o becàries, Àngela Aguiló Ferrer, Sònia Capellà Soler, Catalina Mateu Lladó, Maria Muntaner González, Maria Pons Pons, Magdalena Prohens Colom, Maria Quetglas Mesquida, Pere Roig Massanet i Maria del Mar Verd Julià.

Ha estat una coincidència curiosa que aquest llibre es publicàs en el mateix any que s'ha editat Els anys del desig més ardent. Tot plegat m'ha fet reflexionar en aquests més de trenta anys d'escriure teatre, amb les conegudes dificultats que, en aquestes dècades i sota diversos tipus de règim polític, dictadura feixista o monarquia parlamentària, hem tengut els autors teatrals mallorquins. Bastaria recordar els problemes històrics que homes de la vàlua d'Alexandre Ballester, Joan Soler Antich, Llorenç Capellà, Josep M. Palau i Camps o Jaume Cabrer han tengut per a veure les seves obres representades o, almanco, valorades al seu país.

Fins fa poc, ja que les coses sembla que comencen a canviar molt lentament, la situació teatral mallorquina era molt semblant a la descrita per Grerori Mir en Literatura i societat a la Mallorca de postguerra (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, 1970) quan escrivia: "L'evolució històrica de la nostra comunitat, la seva concreció en un tipus humà sui generis, les adverses condicions objectives quan tants d'anys hem arrossegat, només possibilitaven un teatre costumista". Joan Fuster definia a la perfecció aquest tipus de teatre de "fer riure", preponderant durant molts d'anys tant a València com al Principat i a les Illes, en la seva Literatura catalana contemporània (vegeu pàgs. 395-405): "Tancats en cercle restrictiu, els teatres regionals hagueren de viure de la pròpia tradició impermeable. Han mantingut fins a la fi les notes característiques del seu origen vuitcentista: obres curtes, sovint d'un sol acte, d'estructura senzilla; preponderància de l'humor gruixut, o de la sàtira, però generalment de la pura i simple voluntat de fer riure a tota costa; abús del color local, del pintoresquisme folklòric, fins i tot quan ja no té base en la realitat".


Diccionari del Teatre de les Illes Balears

Tornant a la veu que el Diccionari del Teatre de les Illes Balears em dedica (vegeu pàg. 399), molt semblant a les dedicades a Jaume Cabrer o a Llorenç Capellà, aquesta descripció del que ha fet un autor mallorquí és un resum molt i molt sintètic. Però vejam el que diu: "López Crespí, Miquel (sa Pobla, 1946). Autor dramàtic, poeta i novel× lista. L'any 1976 va publicar Autòpsia a la matinada, obra d'un sol acte escrita en homenatge a l'estudiant Enrique Ruano, assassinat per la dictadura franquista l'any 1969. Per aquesta obra obtingué el premi Bartomeu Ferrà (1975). L'any 1985 publicà Homenatge a Rosselló-Pòrcel, premi Ciutat d'Alcoi (1984), on experimenta amb la veu, la música, el cinema, la mímica i els efectes sonors. També és autor d'Ara, a qui toca?, premi Carlos Arniches en llengua catalana (1972), que rebé elogioses crítiques de Ricard Salvat i José Monleón. Es tracta d'una obra dins la línia d'Autòpsia a la matinada i que va ser definida com a síntesi del teatre de l'absurd francès i de l´èpica brechtiana. La temàtica gira entorn dels fills dels republicans que comencen la lluita per la llibertat a la dècada dels anys seixanta. L'any 1975 guanyà el premi especial Born amb Les germanies, obra feta en forma de collage (documents històrics, poesia, cançons i diapositives) que vol donar notícia de la lluita del poble mallorquí en defensa de la seva llibertat. Uns quants anys més tard, el 1998, va publicar El cadàver, estrenada el 30 de maig de 1996 al Teatre Principal de Palma per la companyia Taula Rodona, sota la direcció d'Adolfo Díez. Després va ser representada pel Teatre Centre de Girona (1998) i pel Grup Germanor (1999), de Barcelona, sota la direcció de Teresa Gelpí. L'acció d'aquesta obra, d'un sol acte, transcorre en una gran sala menjador d'un casalot de senyors de Palma, amb algunes escenes que s'esdevenen al començament de la Guerra Civil, i unes altres en la immediata postguerra.

'Amb l'obra Atzucac guanyà el premi Ciutat de Granollers (1990). És un espectacle, proper als plantejaments de Beckett i Ionesco, on la llengua, els jocs de paraules i la poesia en són els protagonistes. De l'any 2000 és la publicació d´Acte únic, premi Teatre Principal de Textos Teatrals (1987). També l'any 2000 va obtenir una beca del Consell de Mallorca per a la creació teatral, el fruit de la qual fou Els anys del desig més ardent, que escenifica els problemes, les il× lusions i el posterior desencís de la generació del 1968".


L'aprofundiment en les propostes de teatre polític de Piscator; el coneixement de les experiències revolucionàries de Vladímir Maiakovski, Antonin Artaud, Peter Brook, Dario Fo, el situacionisme francès, les primeres representacions del Living Theater, ens obrien les percepcions a formes ben diverses d'entendre el fet teatral

Fins aquí el diccionari. De les nostres inquietuds teatrals i influències culturals ja n'hem parlat en dos llibres memorialístics. D'una banda, a Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000); vegeu concretament els capítols "El teatre modern a Mallorca", "Pere Capellà (Mingo Revulgo): l'autor més popular", "Anys setanta: els premis de teatre en la lluita per la normalització del català", "Les germanies i el teatre mallorquí de la revolta", "Un homenatge teatral als estudiants assassinats per la dictadura franquista"... També en el llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Ciutat de Mallorca, Edicions Cort, 2003) es pot trobar un capítol al respecte: "El teatre modern a Mallorca", on s'inclou un interessant article de l'escriptor Miquel Mas Ferrà estudiant l'obra Acte únic, que s'edità en la col× lecció de textos teatrals "Tespis" de la Universitat de les Illes Balears (UIB). Referències directes al fet d'escriure a Mallorca es poden trobar en el meu Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie (Ciutat de Mallorca, Calima Edicions, 2002) i en La novel× la (Eivissa, Res Publica Edicions, 2002).

Però en aquests treballs no inform amb detall de l'origen concret d'aquestes tres obres, diríem "de la postransició": Acte únic, Els anys del desig més ardent i Carrer de Blanquerna (encara inèdita).

Lluny de l'etiqueta de "teatre brechtià" o teatre inscrit dins del "realisme social" amb el quals s'ha volgut definir la meva obra, les tres peces abans esmentades tenen, pens, molt poc a veure amb les conegudes posicions teatrals del gran i admirat dramaturg alemany.

No negaré ara que a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, l'estudi i assimilació de les concepcions de Bertolt Brecht eren quasi obligatòries per a tot aquell que es volia dedicar al teatre. Anàvem a veure qualsevol estrena de Brecht, evidentment, i, a Lisboa, en temps de la Revolució dels Clavells, poguérem veure diverses "aplicacions" de la tècnica brechtiana a realitats diverses.

Alguns "manuals" de fa trenta anys, a part de La revolución y la crítica de la cultura, d'Alfonso Sastre (Barcelona-México, Grijalbo, 197o) eren el famós Breviario de estética teatral (Buenos Aires, La Rosa Blindada, 1963) de Bertolt Brecht, La técnica teatral de Bertolt Brecht de Jacques Desuché (Barcelona, Oikos-Tau, 1968), Bertolt Brecht de Paolo Chiarini (Barcelona, Ediciones Península, 1969), Brecht y el realismo dialectico de Weigel, Liubimov, Weiss, Hormigón i diversos autors més (Madrid, Alberto Corazón Editor, 1975) o El compromiso en literatura y arte del mateix Bertolt Brecht (Barcelona, Ediciones Península, 1973), auténtica biblia de tot autor compromés a començaments del setanta...

L'aprofundiment en les propostes de teatre polític de Piscator; el coneixement de les experiències revolucionàries de Vladímir Maiakovski, Antonin Artaud, Peter Brook, Dario Fo, el situacionisme francès, les primeres representacions del Living Theater, ens obrien les percepcions a formes ben diverses d'entendre el fet teatral. Però aquestes influències no sempre es reflectien de forma directa en les nostres obres. Una cosa era l'admiració, el respecte total i absolut per les creacions i concepcions político-literàries dels grans creadors i transformadors del teatre mundial, i una altra de ben diferent, ser la còpia mecànica del que ells feien o pensaven.

Crec que era importar deixar-ne constància escrita, ja que, igualment que en poesia o novel× la, alguns comentaristes que no coneixen prou el que hem escrit posen etiquetes descontextualitzades a la nostra feina, bé que sigui amb la millor de les intencions. I, sovint, aquestes opinions "de solapa" de llibre no tenen res a veure amb la realitat del que hem escrit o representat.


Recordem que autors i companyies no solament volen trencar amb el teatre estantís heretat de la dictadura sinó que, i això era vertaderament important, provaven de fer arribar el teatre a sectors populars que romanien lluny de la cultura

Imagín que, part de la confusió, el motiu d'aquest "etiquetatge" d'"autor brechtià" i de "realista socialista" deu ser deguda als anys de col× laboració en la premsa de les Illes: en el diari Última Hora, en les pàgines de cultura des del 1969 i en Diario de Mallorca, posteriorment.

En el diari Última Hora vaig escriure nombrosos article analitzant l'obra del gran dramaturg comunista. A finals del seixanta i començaments dels setanta, entre molts grups comercials i afeccionats, la moda era, evidentemt, Brecht. I Peter Weiss! Però parlar del que significà i signifiquen encara per a nosaltres Weiss, Piscator, Brecht, Maiakovski requeriria un llibre sencer!

És el teatre mallorquí que fa en aquells anys el pobler Alexandre Ballester. Un baül groc per a Nofre Taylor ha estat definida com la primera obra mallorquina important escrita sota la influència de Brecht. Piscator i el seguiment del Berliner Ensemble pressionen fort damunt els creadors del moment. És un fet a nivell mundial.

Igualment pesa sobre els autors i grups teatrals l'estudi de les experiències més avançades de l'avantguarda soviètica dels anys vint. L'editorial "Tres i Quatre" de València editava Teatre i acció popular d'Anatol V. Lunatcharski, el més creatiu dels comissaris soviètics que provaren de remoure la reaccionària i somorta cultura heretada del tsarisme fins que el domini estalinià acabà per aturar aquestes provatures.

Sense exagerar gens ni mica podem dir que, els autors i companyies teatrals de finals dels seixanta i començaments del setanta són, en general, defensores d'un teatre d'intervenció política (amb totes les limitacions de la censura franquista, sens dubte). Llibres com Teatre català d'agitació política de Xavier Fràbregas (Barcelona, Edicions 62, 1969), esdevenen bàsics per a la formació d'autors i actors del moment.

Recordem que autors i companyies no solament volen trencar amb el teatre estantís heretat de la dictadura sinó que, i això era vertaderament important, provaven de fer arribar el teatre a sectors populars que romanien lluny de la cultura. Es prova de descentralitzar les representacions. És fa una mena de "teatre de guerrilla" que prova de descentralitzar l'indret de la representació. Es defugen les sales cèntriques i els grups cerquen la universitat, el barri i la fàbrica per a les noves propostes subversives. Tot molt semblant a l'experiència del Teatre de "La Communa", a Lisboa, en temps de la Revolució dels Clavells. O aquelles provatures impulsades per Jean-Paul Sartre en el Maig del 68.