Per una estratègia de transformació social


Michel Husson*


traducció : Aurora Mora


El punt de partida deu ser la comprensió del mode de funcionament actual del capitalisme. Essencialment, és
un capitalisme que augmenta de forma tendencial la taxa d’explotació (i conseqüentment, la rentabilitat) i es
nega a respondre a les necessitats socials no rentables. Assegura la seua reproducció de dues maneres:
mitjançant una distribució cada vegada més desigual en tots els països, i per una estructura d’acumulació
cada vegada més desequilibrada a nivell mundial. Aquestes característiques condueixen a un diagnòstic
contradictori: per una banda, el capitalisme triomfa, perquè s’allibera de tots les seues traves i obté guanys
molt elevats. En eixe sentit es tracta d’un capitalisme “pur”. Però, per altra, està el fenomen relativament
inèdit d’un capitalisme que realitza enormes beneficis però inverteix poc: no té una altra forma d’usar el seu
guany que distribuint-la en forma de dividends. Aquest tret ha estat subratllat per economistes que no tenen
res d’anticapitalistes, i Patrick Artus arriba a parlar de capitalisme “sense projecte”1. Pot estendre’s aquesta
constatació a l’àmbit de les relacions socials, perquè el capitalisme admet avui dia que no està fet per a
satisfer les necessitats socials: apareix desprovist de la legitimitat social que hauria pogut adquirir amb un
repartiment menys desigual de les rendes i una quasi plena ocupació.
Aquesta situació és resultat d’una ofensiva neoliberal, recolzada en dues palanques principals -la
competència i l’atur massiu- per a modificar a fons no sols el repartiment de les riqueses creades, sinó la
forma mateixa de les relacions socials capitalistes. L’estratègia seguida ha pres la forma d’un moviment
continu de regressió sense límits. Es tracta d’una estratègia de desequilibri dels “models socials”, on cada
avanç demana altres nous: el seu punt d’arribada no és la posada en peu de nous compromisos estables. Per
això es considera sempre que l’avanç de les contrarreformes és massa lent o poc profund, en la mesura en
què els governs burgesos intenten no desencadenar enfrontaments generalitzats per anar massa ràpid o
colpejar massa dur. A nivell internacional, la desregulació fa inoperant, per definició, qualsevol mesura de
conducció dels mecanismes econòmics. Institucions com l’OMC han sigut concebudes sobretot per
liberalitzar l’economia mundial i no poden tenir altres objectius.
El treball de sapa del reformisme
El primer efecte d’aquesta cojuntura ha estat restringir el camp del reformisme clàssic. La seua crítica del
capitalisme contemporani –que podria anomenar-se keynesiana- es torna inoperant, perquè subestima
l’amplitud de les transformacions en curs, limitant-se a la denúncia de les finances. El seu excessiu pes duria
al bloqueig dels salaris, i en conseqüència, del creixement i l’ocupació. Aquesta anàlisi es basa en Keynes,
però encara més en Kalecki qui havia desenvolupat des de 1943 la idea de què rentistes i empresaris podria
aliar-se per a eliminar els aspectes desfavorables, des del seu punt de vista, de la plena ocupació2.
El tipus d’interés, el pressupost i la fiscalitat serien per tant els principals instruments d’una política
alternativa. Baixar el tipus d’interés restabliria el dinamisme de l’acumulació; augmentar les despeses
públiques i aprofundir el dèficit rellançarien la demanda; els impostos sobre les rendes financeres
desanimarien l’especulació. El keynesianisme és coherent, en el sentit que les seues receptes s’adapten al
diagnòstic realitzat. El problema és que aquest diagnòstic no va a l’arrel de les coses.
Es presuposa que el feble mecanisme de l’acumulació és resultat de la depredació financera, i bastaria amb
eliminar-la per a què el capitalisme retrobara “projectes”. És un total contrasentit perquè les finances no són
cap obstacle al funcionament “normal” del capitalisme: permetent als capitals circular lliurement, contribueix
a la competència entre els treballadors a escala mundial. Participa així en la constitució d’un mercat mundial
amb unes elevades normes de competitivitat, descartant les demandes que no són rentables. No estem per
tant en presència d’un capitalisme gangrenat per les finances, sinó d’un capitalisme pur, alliberat de les seues
traves, en gran part gràcies a la financiarització.
Les solucions keynesianes són inoperants, perquè ignoren la crisi sistèmica d’un capitalisme que reivindica
obertament la seua incapacitat per a respondre a les necessitats més urgents de la població mundial. A més,
* Michel Husson és economista de l'Institut d'Investigació Econòmica i Social (IRES) de París, membre de la fundació Copèrnic de
l'Economia Crítica i d'Attac France.
2
els tipus d’interés han baixat molt, sense que per això es rellance l’economia europea. Han augmentat els
dèficits pressupostaris, encara que per dolentes raons, a causa de la caiguda d’impostos que beneficien els
rics i els procuren per afegitó una vertadera renda d’Estat. En fi, l’himne al creixement com la única resposta
a l’atur oblida qualsevol consideració sobre la seua sostenibilitat ecològica i la intensificació de treball que
comporta.
I el més important, la “crítica keynesiana” inverteix fins i mitjans. Les seues el.laboracions de tipus
programàtic se centren en els instruments (pressupost, crèdit, tipus d’interés, etc.) que bastaria activar per a
aconseguir una millor conducció de les polítiques macroeconòmiques i així resoldre espontàniament els
problemes socials, en particular el de l’ocupació. Els keynesians concedeixen un paper clau al creixement,
sense qüestionar el seu contingut, no sols per raons ecològiques, que ja de per si serien suficients. La creença
cega en la possibilitat i virtuts d’un creixement més ràpid no té en compte la vertadera raó de la feble
acumulació de capital, no deguda a polítiques macroeconòmiques inadequades sinó al funcionament d’un
capitalisme hipercompetitiu que prefereix no satisfer blocs sencers de necessitats socials abans que fer-ho en
condicions de rentabilitat menys interessants.
El radicalisme neoliberal requereix en canvi una crítica radical, que prenga per objectiu els fonaments
mateixos del capitalisme: l’explotació i la propietat privada. Aquest radicalisme no s’oposa al keynesianisme
sinó que ho engloba en un projecte millor calibrat3. El dèficit pressupostari preconitzat pels keynesians deu
anar acompanyat d’una fiscalitat excepcional sobre les fortunes per poder enjugar el deute públic. El descens
dels tipus d’interés deu ser posat al servei de la decisió de reduir el temps de treball com a forma privilegiada
de redistribució dels guanys de productivitat. El control dels fluxos financers deu completar la defensa i la
promoció dels serveis públics entorn a la idea d’apropiació social. En resum, s’ha de deixar de confondre els
fins amb els mitjans, i de creure que el bon ús dels instruments de la política econòmica dispense d’instaurar
una vertadera democràcia social.
La paradoxa keynesiana
Els límits del programa keynesià no impliquen que estiga completament privat de coherència. Els efectes de
la mundialització capitalista no eliminen els marges de maniobra dels Estats (i encara menys a Europa com a
tal). S’ha de distingir aquestes dues qüestions: l’existència de marges de maniobra i les condicions per a la
seua mobilització efectiva. Avui dia, els marges de maniobra són considerables, a condició de restablir la
part dels salaris al nivell anterior al gir liberal dels anys 1980. Tal desplaçament equivaldria en un quinqueni
a més de 2,5% de creixement de la productivitat anual, i al 4,5% si s’afegeixen els augments “normals”.
Aquest potencial permetria finançar l’augment de 1.200 euros a les ajudes socials mínimes, un avanç general
dels salaris, el pas a les 32 hores i l’augment de les despeses de la Seguretat Social en proporció a les
necessitats4.
Aquesta qüestió ha sigut plantejada des de l’arribada al poder de l’esquerra a França el 1981. Els experts
d’esquerres van sotmetre llavors el “Programa Comú” a la prova de models de previsió: van mostrar que un
rellançament salarial desequilibraria la balança comercial i deprimiria la inversió. D’aquesta constatació es
podrien treure lògicament dues conclusions: o el programa no era viable, o s’havia d’acompanyar de mesures
estructurals. Els previstos efectes perversos podien ser neutralitzats, per exemple, amb una devaluació prèvia
i la utilització dels bancs i empreses nacionalitzats per a sostenir la inversió.
La discussió sobre si s’havia de devaluar va dividir el PS des de la seua arribada al poder. Es van imposar els
“realistes” sobre els “albanesos”, favorables a aquesta mesura: no es podia concebre un missatge tan negatiu
a la “comunitat financera”, Quant a la utilització del nou sector nacionalitzat per a impulsar l’economia,
també fou abandonada a canvi de “contractes de pla”molt poc exigents. Es va dur a terme el rellançament,
sense mesures estructurals; i va ocórrer el què havia sigut previst pels models: dèficit creixent, caiguda del
franc i doble devaluació defensiva, mentre els empresaris portaven a terme una vaga d’inversions i una
fugida de capitals. La conseqüència, o dit d’una altra manera, el gir cap a l’austeritat i el social-liberalisme,
era previsible. Tot açò relativitzà l’argument de Miterrand de reinstal.lar a l’esquerra per un llarg període de
temps: apenes durà uns mesos.
3
Prenent exemples més recents, abordarem tres fets destacats de la pràctica governamental de l’esquerra
plural francesa entre 1997 i 2002, que representen altres tantes ocasions perdudes que van fer pagar car a
Lionel Jospin en les presidencials de 2002. El 1997, Lionel Jospin havia promés garantir l’estatut públic de
France Télécom i arribà a participar en una manifestació en la seua defensa; alguns mesos més tard, ja en el
govern, decidí obrir el capital de l’empresa o, millor dit, iniciar un procés de privatització.
Una mica més tard, el govern va descobrir que disposava d’un “sobrant” pressupostari degut a la inesperada
recuperació de l’activitat. L’hivern de 1997 es desenvolupà un moviment d’aturats reivindicant un augment
de les ajudes socials mínimes, equivalent a uns 28.000 milions d’euros. El febrer de 1998, Lionel Jospin
explicava de forma cínica que els francesos no entendrien aquest augment, donant per bones les imatges més
reaccionàries de l’atur massiu. Apenes dedicà un millar de milions d’euros a millorar la sort dels sis milions
d’aturats i beneficiaris de subsidis mínims.
Tercera cita: el setembre de 1999, el grup Mkichelin anunciava, amb pocs dies d’interval, uns respectables
guanys i un pla de “supressió d’ocupacions” (per a no utilitzar la paraula maleïda: acomiadaments). En
aquesta ocasió, Lionel Jospin pronuncià una frasse terrible: “L’Estat no ho pot tot”, que venia a dir als
assalariats que no podien esperar res del seu govern. Podrien multiplicar-se els exemples: Lionel Jospin
hauria pogut augmentar les cotitzacions patronals per jubilació en compte de posar en marxa l’estalvi
salarial, preparant el terreny als plans de pensions. El pas a les 35 hores hauria pogut ser més gravós per als
empresaris i menys desfavorable per als assalariats, des del punt de vista de les condicions de treball i salari.
En canvi, Jospin aconseguí la proesa de transformar les 35 hores en una mesura anti-obrera.
La pregunta és per què els suposats socialdemòcrates no duen a terme polítiques socialdemòcrates. Podria
ampliar-se la qüestió a escala europea , perquè en el moment del Tractat d’Amsterdam i la Cimera de
Barcelona, una majoria de governs amb aquesta etiqueta confirmaren i aprofundiren l’orientació liberal de la
construcció europea. S’ha de comprendre la resposta de Jospin i cia. No hi ha en realitat marges de maniobra
per a una altra política, diuen, perquè “estem en un economia mundialitzada”. El programa de Lionel Jospin
per a les presidencials de 2002 expressava molt bé la necessitat imperiosa de passar de la social-democràcia
al social-liberalisme5. Dit a la manera d’Alain Lipietz, s’hauria de fer la revolució per poder transformar la
societat; però aquesta gent no vol la revolució, per tant: fóra la transformació social i visca el socialliberalisme!
Com es tractava de demostrar.
A primera vista, els revolucionaris deurien estar d’acord amb aquesta idea: fóra de la revolució no hi ha
salvació. Però aquesta postura és més revolucionarista que radical. En primer lloc, en certa mesura dóna la
raó a Jospin. Si la revolució fora la única alternativa, i si no està d’actualitat, no se li pot reprotxar que es
sotmeta a la necessària “modernització”. Però s’ha de rebutjar de forma categòrica aquesta interpretació i
afirmar que són possibles altres opcions, o dit d’una altra forma, s’ha de començar a discutir sobre la
“viabilitat econòmica” d’un programa alternatiu. Recordem els moments citats. No es pot discutir, inclós i
sobretot des d’un punt de vista revolucionari, que hi havia altres opcions possibles: Jospin podia conservar la
salut de France Télécom, podia augmentar significativament les ajudes socials mínimes i podia imposar a
Michelin el manteniment de les ocupacions.
Dit de forma més general, es tracta d’invertir el repartiment de les rendes a a favor dels assalariats. El discurs
dominant, que els social-liberals assumeixen com a propi, decreta que això és impossible, per culpa de la
competitivitat: es repeteix la invocació ritual a la mundialització. Però l’argument no es sosté: en un projecte
radical, el progrés dels salaris es compensa amb una baixa dels guanys financers, i no es veu la raó per la què
el fet de pagar dividends siga econòmicament raonable mentre que augmentar els salaris no ho siga. Se’ns
diu que els capitals i els seus posseïdors abandonarien el territori. Però aquest argument ja no és econòmic.
Ve a dir que els posseïdors no es deixaran desposseïr còmodament i resistiran amb els seus propis mitjans,
servint-se per tant de la pura economia.
Les coses van més lluny, perquè els governs d’esquerra no es limiten a acompanyar el moviment, sinó que el
precedeixen, i no hi ha millor exemple que la furiosa política de reformes que SPD i Verds alemanys van
posar en marxa, abans de cedir el relleu a una “gran coalició”. Aquesta alternança burgesa contribueix a
l’ascens de l’abstenció, l’extrema dreta i els integrismes. En conclusió: si els reformistes sols fan
“contrarreformes”, no és per manca d’alternatives, sinóper una opció molt més política que té a veure amb el
4
grau assumible d’enfrontament amb la patronal i amb una aliança privilegiada amb les classes mitjanes, com
a substitut a la pèrdua de credibilitat entre les classes populars.
Anatomia del “revolucionarisme”
Una eixida programàtica deu evitar dos esculls: l’adaptació a les “imposicions econòmiques” i l’excès
sistemàtic d’exigències, que pot qualificar-se de “revolucionarista”. Aquesta última posició es basa en dos
postulats que tenen en comú la incomprensió de la dialèctica entre programa i mobilització. El primer és
pensar que les consignes més exigents són el mitjà per a subscitar una mobilització més important i radical.
El millor programa és, des d’eixe punt de vista, el què posa la barrera el més alta possible, i col.loca, per
exemple, a l’expropiació en el mateix plànol que les reivindicacions més immediates. Aquest postulat
condensa diverses errades. Planteja que algunes consignes serien per essència anticapitalistes i espentaria la
presa de consciència, més enllà que les reivindicacions simplement anti-liberals. Però ni l’augment dels
salaris, ni l’harmonització dels drets socials i democràtics, ni la renovació dels serveis públics, ni tant sols la
reducció del temps de treball, són en si mateixes mesures anticapitalistes. Es pot considerar que una llei que
prohibisca els acomiadaments en empreses amb beneficis ataca el poder patronal, però no equival en absolut
a un qüestionament global de la propietat privada.
La segona errada consisteix en negar-se a respondre a objeccions considerades de forma implícita com a
burgeses. Se’ns diu: si s’aplica el vostre programa, per exemple, l’augment de salaris, fareu caure la
competitivitat de l’economia i perdre ocupacions. La postura revolucionarista consisteix en respondre que
aquesta qüestió no ens concerneix, perquè rebutgem la lògica capitalista de la competència a ultrança. Això
no és fals en si, però aquest tipus de resposta és abstracta i no té en compte la temporalitat de la
transformació social. Ens privem de l’argument decisiu de què la competitivitat no es veuria afectada si es
compensen els augments de salaris amb el descens de les rendes financeres. Aquest contraargument té
l’interés de respondre a l’objecció, assenyalant les resistències que haurà de combatre per part del “mur dels
diners”. En el moviment sobre les pensions es va veure necessària aquesta valoració alternativa, per a
convèncer a l’opinió sotmesa a la propaganda liberal de què era possible finançar el sistema mitjançant el
repartiment i preservar així els seus valors de solidaritat. No és possible oposar-se a una contra-reforma si no
es disposa de cap argument per a refutar el tòpic liberal del “no hi ha alternativa”.
La nostra hipòtesi estratègica deuria basar-se més bé en aquest principi: en lluitar amb decisió per
reivindicacions justes (que tanmateix no tenen un contingut anticapitalista intrínsec), en enfrentar-nos a les
resistències i els sabotatges, es pot fer emergir un punt de vista anticapitalista massiu, la comprensió de què
s’ha de qüestionar radicalment el mode de funcionament del capitalisme per a obtenir la satisfacció dels drets
fonamentals: a l’ocupació, a la salut, etc. No per demanar la lluna es convencerà millor als treballadors per a
què entren en el moviment, sinó assenyalant els obstacles concrets i reals que s’oposen a la plena satisfacció
de les seues necessitats.
El segon postulat revolucionarista és el de la instantaneitat. És cert que el treball de propaganda
revolucionària és una obra de llarg alè. Però arriba un moment en què conclou: és la revolució, la que dóna
pas sense transició a una altra societat i a una altra economia. Aquest esquema està desprovist de
verosimilitud perquè es basa en la hipòtesi d’una brusca inversió de les relacions de força ideològiques i
polítiques. L’escenari imaginable és prou diferent: comença per l’accés al poder d’un govern que pren en un
primer moment mesures de transformació social. S’obri aleshores un període d’enfrontament en el què es
van a oposar la resistència dels dominadors i la voluntat dels dominats per defensar-se i estendre les primeres
mesures de transformació social. En el curs d’aquesta fase apareixerà la necessitat d’anar més lluny i de
qüestionar els principis fonamentals del sistema. Aquesta és sens dubte la hipòtesi estratègica fonamental: les
reformes realment anti-liberals sols poden ser perpetuades mitjançant mesures anticapitalistes.
Per una estratègia europea d’extensió
La “crítica keynesiana” té un altre punt feble en les seues respostes a la mundialització. Imagina formes de
proteccionisme, a nivell nacional o esteses a una espècie “d’euro-proteccionisme”. Coincideixen de vegades
amb la voluntat de delimitar un nucli dur europeu, o una Europa de diverses velocitats, per poder preservar
5
els models socials més avançats en competència amb els països menys avançats socialment. Aquesta tentació
sobiranista està molt estesa perquè sembla aportar una resposta immediata i concreta als efectes de la
mundialització. Sol entrar en ressonància amb el paradigma keynesià, perquè el proteccionisme apareix com
el mitjà per a donar més llibertat a la intervenció de l’Estat. L’Expressió “patriotisme econòmic”, acabada
d’aparéixer a França, subratlla la naturalesa profunda d’aquests projectes. No qüestionen el principi de
competència, sinó que proposen mesures per restablir un control nacional sobre les condicions d’aquesta
competència.
L’òptica de la transformació social es basa en una anàlisi diferent de la regressió social, la causa principal de
la qual no és la pèrdua d’importància de la intervenció de l’Estat deguda a la mundialització. Per a subratllar
millor les diferències, podem prendre dels economistes oficials la útil distinció entre polítiques cooperatives i
no cooperatives. Una política cooperativa és una política que triomfa tant més si s’estén al conjunt d’una
zona econòmica (o del món sencer). Una política no cooperativa, pel contrari, sols triomfa si és unilateral. La
construcció europea proporciona nombrosos exemples d’aquesta oposició. S’estén al conjunt de la Unió el
què a França s’anomena “desinflacció competitiva” i que consisteix, en línies generals, en baixar els salaris
per guanyar parts de mercat. Aquesta política té un sentit, fins a cert punt, si un país aconsegueix guanyar
d’aquesta manera parts de mercat en detriment d’altres països. Però resulta desastrosa si es porta a terme per
diversos països al mateix temps. Això és exactament el què ocórre a Europa, on els efectes de la congelació
salarial i l’ofegament de la demanda interior es veuen reforçats per la generalització d’aquests preceptes.
L’exemple límit és el d’Alemanya, que veu créixer ràpidament les seues exportacions mentre es restringeix
el seu mercat interior i l’atur no deixa d’augmentar.
Una política cooperativa funciona segons principis contraris. Si, per exemple, un país porta a terme una
experiència de reducció massiva del temps de treball, s’entropessarà amb els efectes de la competència,
perdent parts de mercat. Però si aquesta política es generalitzara a un nombre significatiu de països, es
desplegarien els efectes positius d’aquesta política, sobretot per a l’ocupació, perquè els efectes de
competitivitat haurien sigut neutralitzats per l’extensió de la mesura.
Sols pot eixir-se d’aquesta contradicció amb una estratègia d’extensió que en poques paraules pot resumir-se
així. Primer temps: un país pren unilateralment mesures de transformació social. Segon temps: adopta les
mesures necessàries per a la seua protecció. Tercer temps: proposa l’extensió d’aquestes mesures, fent
superflues les mesures de protecció. Aquesta presentació requereix alguns comentaris. En primer lloc, una
estratègia europea no pot dependre de la construcció acabada d’una “bona” Europa. O ens entropessarem
amb un sofisma resignat: res és possible per culpa de l’Europa liberal, volem fer Europa, comencem per
edificar un marc europeu en el què siga possible dur a terme altres polítiques harmonitzades. Com la tasca de
construir la casa començant pel sostre sembla amb tota raó fora d’abast, llavors ve el replegament a les lluites
locals.
No es pot esperar a què la transformació es pose en marxa al mateix temps a diversos països, tot i que açò
seria el desitjable. Més val treballar amb la hipòtesi d’un moviment que comença en un determinat país. En
aquest cas, són ineludibles les mesures de protecció. Però s’ha de caracteritzar a aquest proteccionisme: cada
vegada que es parla de proteccionisme, ha de preguntar-se què s’està protegint. No es tracta ací de protegir
els interessos del capital nacional (que serà posat a dura prova) sinó de protegir una experiència de
transformació social contra els seus adversaris, tant interiors com exteriors. Aquest proteccionisme és un
proteccionisme cooperatiu i transitori: no té vocació de perdurar i es justifica mentre els altres països no es
comprometen al mateix temps en experiències similars.
El tercer temps correspon a una crida als pobles d’altres països a comprometre’s en la mateixa via, perquè es
tracta, ho diem una vegada més, d’una política cooperativa que es reforça amb la seua extensió. Un govern
que es compromet en aquesta via i que done mostra de la seua capacitat per a canviar la vida tindria
legitimitat per a dirigir una crida semblant. Es beneficiaria també d’una relació de forces reforçada a l’hora
de justificar i imposar els seus marges de maniobra front els governs liberals dels altres països. Aquesta
legitimitat podria ser encara major per una redefinició unilateral de les relacions Nord-Sud sobre una base
cooperativa, trencant amb les relacions de dominació.
Les condicions de l’alternativa
6
El programa esbossat ací és coherent i econòmicament viable. Coherent, perquè uneix l’anàlisi de l’atur com
a contrapartida de la captació per part dels rentistes dels guanys de productivitat i els remeis proposats, que
consisteixen en apropiar-se de les rendes financeres a favor de la creació d’ocupacions. És viable, perquè les
rendes financeres són econòmicament estèrils (no s’inverteixen) i socialment perjudicials, perquè engendren
desigualtats, precarietat i misèria. Però açò no basta, és evident. Qualsevol intent de posar en marxa aquesta
redistribució de les riqueses s’enfrontarà a la resistència furiosa dels posseïdors, que no deixaran d’invocar
les “lleis de l’economia” per protegir els seus interessos.
La part més difícil de qualsevol avanç programàtic no és per tant l’enunciat de les mesures a adoptar, sinó la
definició de les polítiques que permeten neutralitzar comportaments d’obstrucció, repressàlia, inclós
sabotatge, a les què hauria de fer front un projecte de transformació social. És il.ús pensar en evitar-ho a base
de modalitats hàbils per a aconseguir l’objectiu desitjat. Es poden imaginar els mitjans més sofisticats i
tergiversats d’augmentar els salaris i les despeses socials, però la patronal sap comptar: s’oposarà, per
exemple, a qualsevol augment de les cotitzacions socials, ja siga per una pujada de les taxes o una ampliació
de la base cotitzable. En el fons no hi ha més que un mitjà per a evitar aquest cara a cara: renunciar al canvi.
Així podem comprendre la paradoxa del social-liberalisme. Ho repetim: la seua incapacitat per a abordar
vertaderes reformes no s’explica per la manca de marge de maniobra, sinó pel rebuig a un enfrontament que
no està disposat a assumir.
La coherència d’aquest projecte no deriva d’una acceptació de les lleis del capitalisme neoliberal. Al
contrari, es basa en una ruptura radical articulada amb aquests principis. Radical, el què vol dir anar a l’arrel
de les coses, situant correctament les fonts de l’atur i de la inseguretat social en el cor mateix de la relació
capital-treball. S’ha de qüestionar els dos grans tabús: el repartiment actual de les rendes i el dret de propietat
capitalista. L’augment dels salaris i de les rendes socials sols es pot fer a costa de les rendes financeres. La
prohibició dels acomiadaments sols es pot aconseguir posant en qüestió el lliure arbitri patronal. El pas a les
32 hores sota control dels treballadors sols pot fer-se en oposició frontal a la intensificació i la precarització
del treball. Si el govern de l’esquerra plural haguera adoptat mesures significatives en cadascun d’aquests
terrenys, en compte de donar marxa enrere al més mínim tremolor dels mercats, hauria conquerit un electorat
popular que tindria la impressió de veure defensats els seus interessos. Aquests avanços haurien deslegitimat
l’Europa reaccionària de Maastricht i Amsterdam i haurien permés la construcció d’una altra Europa,
fundada en la satisfacció de les necessitats socials. El replegament reaccionari a una concepció vichysta de la
Nació hauria quedat privat de credibilitat com a mètode de resistència a la regressió social.
Existeixen marges de maniobra. El problema està en la capacitat per a fer-los disponibles. Dit d’una altra
manera, la viabilitat econòmica d’un programa alternatiu resideix en una modificació radical del repartiment
de les rendes. Però açò subscitarà resistències per part de capes socials, reduïdes però poderoses, que es
beneficien de l’actual repartiment. Es pot descriure el capitalisme contemporani com dominat per un
arbitratge entre creixement, ocupació i atur, per una part, i repartiment de rendes per altra. Aquesta
proposició es recolza en la comparació dels països europeus en la última dècada: aquells en què la part dels
salaris està estabilitzat o inclós ha augmentat lleugerament, han tingut una taxa de creixement superior a
aquells on la part dels salaris baixa.
També és un teorema formalitzat per la teoria de les taxes d’atur d’equilibri. La idea és que no es pot
descendir per sota d’aquest atur d’equilibri sense desencadenar un excés d’inflació que funciona com a crida
a l’ordre, fent remuntar la taxa d’atur al seu valor d’equilibri. D’aquesta teoria es deriven polítiques europees
que es donen com a objectiu no l’abaixar la taxa d’atur, sinó augmentar la taxa d’ocupació. Es tracta de crear
ocupacions, a condició de fer progressar encara més ràpidament el nombre dels què s’incorporen al mercat
de treball i mantenir així la pressió exercida pel què Marx anomenava “l’exèrcit industrial de reserva”.
Aquesta taxa d’atur de referència és també anomenada NAIRU (non accelerating inflation rate of
unemployement): la taxa per baix de la qual s’activa la inflació. Però si es miren de més a prop les
formulacions teòriques, es descobreix que es tracta també d’una teoria de la taxa de marge d’equilibri (una
bona aproximació a la taxa d’explotació): tant més elevada quant més ho és la taxa d’atur, i més elevats els
guanys de productivitat, a condició de què no repercutisquen plenament sobre els salaris. Es té una visió prou
fidel de les regles de funcionament d’un capitalisme que preten maximitzar la taxa d’explotació mantenint la
pressió que l’atur massiu exerceix sobre els salaris, així com desconnectar el progrés d’aquests i els
augments de productivitat.
7
En proposar modificar el repartiment del valor afegit, o dit d’altra forma, baixar la taxa d’explotació, es xoca
directament amb interessos socials que han aconseguit fer de la defensa dels seus privilegis una espècie de
llei econòmica, i en tot cas una regla de conducció dels capitalismes contemporanis. Ens trobem enfrontats a
una doble tasca d’explicació. Es tracta en primer lloc d’una lluita ideològica contra aquesta disfressa
d’interessos socials sota la forma de lleis intangibles. Però es tracta sobretot d’explicar que la viabilitat d’un
programa alternatiu sols pot trobar-se amb un enfrontament frontal en el terreny social i polític. En açò
resideix el límit fonamental del reformisme d’inspiració keynesiana: no sols en els seus límits programàtics
ja assenyalats, sinó en la seua negativa a projectar l’enfrontament a un grau adequat. La raó principal de què
els social-liberals no utilitzen els marges de maniobra realment existents és precisament que rebutgen el grau
d’enfrontament que seria necessari per a disposar d’ells.
Aquestes consideracions tenen importanta implicacions estratègiques. En primer lloc, un projecte de
transformació social deu avaluar amb cura el grau d’enfrontament necessari per fer triomfar el seu programa.
Des d’aquest punt de vista s’ha d’avaluar la pertinença: no depén de l’argumentació tècnica sobre els
instruments a utilitzar. Molts debats que recorren avui dia el moviment social tenen la il.lusió de descriure
hàbils mesures que substituisquen l’enfrontament social. El finançament de la Seguretat Social és
representativa d’aquest defecte: entre les propostes avançades, moltes van acompanyades de la falsa idea de
que permetrien evitar tal enfrontament. Per exemple, seria més fàcil fer tributar les rendes financeres que
augmentar els salaris o les cotitzacions.
Hi ha que dotar-se de les condicions prèvies per a no afonar-se en les experiències social-liberals que
s’amaguen davant les “pressions econòmiques” a la menor arrufada de celles de la burgesia, rebutjant la
crida al recolzament popular. Però tampoc hi ha que quedar-se en anunciar d’avantmà la necessitat d’aquest
recolzament. Després de tot, les masses no tenen una propensió espontània a baixar al carrer i s’ha de
respetar la dialètica particular de la mobilització social. No estan disposades a batallar per mesures futures
l’efecte immediat de les quals no es percep. D’aquí la necessitat de mesures d’urgència, preses en les
primeres setmanes d’exercici del poder, que canvien concretament la vida de la majoria. En el període
d’enfrontament que està aleshores obert per la burgesia, la palanca és el recolzament a aquestes mesures ja
preses, que tenen efectes perceptibles. Es tracta per tant de la ràpida construcció d’una nova legitimitat
social, fundada en la satisfacció de les necessitats socials més urgents, que s’ha de defensar contra les
operacions de resitència i de sabotatge dels posseïdors. Les mesures preses deuen estar concebudes per a
aïllar a aquesta reduïda capa social.
Aquesta perspectiva de ruptura radical sintetiza els ensenyaments de les lluites socials i de les experiències
governamentals avortades en els últims anys. S’ha de fer-la fructificar, anclar-la encara millor, evitant una
doble temptació: degradar-la amb el mimetisme dels camaleons social-liberals, o envoltar el programa en
cel.lofana per a preservar la puresa revolucionària. Aquest projecte de transformació social deu convertir-se,
en les eleccions i en les lluites, en la referència i l’expressió dels qui vertaderament volen canviar aquesta
societat. Entorn a aquesta coherència deu construir-se l’esquerra radical front un reformisme sense reforma
que no aconsegueix una altra cosa que preparar el terreny per a les “reformes” liberals.
NOTES
1 Artus, P. i Virard, M.P. (2005). El capitalismo está autodestruyéndose. París, La Découverte.
2 Kalecki, M. (1971). “Aspectos políticos del pleno empleo”, Political Quarterly, 1943; reproduit a Ensayos
Escogidos sobre las Dinámicas de la Economía Capitalista, Cambridge University Press.
3 Veieu El gran bluff capitalista, La Dispute, 2001. http://hussonet.free.fr/bluff.pdf
4 Per a una demostració mes detallada, veieu http://hussonet.free.fr/copprov.pdf
5 Husson, M. (2002). “El programa de transición de Lionel Jospin”. Critique Communiste, n 166, primavera
2002. http://hussonet.free.fr/ptjospin.pdf