LA SEVA CRISI, I LA NOSTRA



Estem assistint al que molt probablement sigui el major saqueig de fons públics de la història. Si hem de fer cas a les xifres facilitades per alguns mitjans, el total de diners públics destinats a tapar la crisi financera (els anomenats “plans de rescat”), s'eleva a 7 bilions d'euros! (diari “Público”, 27-11-08). Però el sistema financer internacional segueix llançant sense descans indicadors de crisi, fins i tot després de la cimera del “G-20”, convocada per Bush el passat 15 de novembre. Així les coses, aquest immens robatori pot acabar sent, a més d'escandalós, inútil respecte als objectius anunciats, ja que tota aquesta muntanya de diners es malbarata en un pou que sembla no tenir fons. No podíem esperar altra cosa de tant de “líder” junt. No hauríem de confiar el parc de bombers a una colla de piròmans.

Per descomptat, cap dels assistents a la reunió de Bush ha gosat discutir la premissa que aquest va plantejar, d'entrada, com innegociable: el no qüestionament del lliure mercat, allò que esdevé, justament, com la causa de la crisi. Així les coses, cap preguntar-nos quins objectius, realment, tenia aquest conclave de “refundació del capitalisme”. Segons sembla ha cobert tres, i cap sa: 1er.- Garantir políticament la continuïtat del sistema capitalista, fins i tot en la seva actual versió, donant continuïtat a organismes com el FMI, entre altres instruments del neo-liberalisme, i reajustant, en tot cas, els engranatges de control i supervisió, certament desbaratats amb l'última orgia especulativa. 2on.- Acordar i coordinar l'operació global d'apropiació de fons públics que, de moment, pot situar-se al voltant de l'astronòmica xifra assenyalada anteriorment, i 3er.- Escenificar el “fermall d'or” (mai millor dit) del negre període de vuit anys del mandat de l'amfitrió, George Bush. Un individu que, dit sigui de passada, fa ja temps que hauria d'estar davant un tribunal, depurant les seves responsabilitats criminals.

Capítol a banda mereix l'espectacle ofert pel govern de Rodríguez Zapatero, amb els ímprobes esforços per a tenir una cadira, o un tabulet, o el que sigui, en la cimera de Washington. Amb el consens del seu particular “G-8+1” (Santander, BBVA, Caja Madrid, La Caixa, CC.OO., UGT, CEOE i CEPYME, més Mariano Rajoy), el govern espanyol, d'un partit que es diu socialista i obrer, primer perd el cul per asseure's en la taula dels amos i, una vegada allí via Sarkozy, treu pit per la “política de supervisió del Banc d'Espanya” (el president del qual demana cada dia acomiadaments més barats), que ha permès la “robustesa del sistema financer espanyol”, model a seguir, segons diuen. I anuncia mesures d'ajudes públiques, tant directes, en avals o fiscals (un total de 319.000 milions d'euros, segons les fonts a dalt citades), als bancs i a l’empresariat, per a enfortir el ja de per si mateix “robust” sistema, encara que els hipotecats segueixin en la ruïna, i milers d'ells engreixin diàriament les llistes de l'atur.

“La monarquia és el règim de la bancocràcia”, que diria Proudon, fa cent cinquanta anys. En la bancocràcia imperant en l’anomenat regne d'Espanya, les “subprime” no estan, certament, en les entitats financeres. Ja s'han encarregat aquestes, a l'hora de prestar-te un, enxampar-te tres, com demostren els molt sanejats índexs de morositat, a pesar de la crisi. Les veritables “subprime”, letalment tòxiques per a moltes economies de gent treballadora, estan en cada hipoteca sobre habitatge sobrevalorada, amb elevats interessos referenciats en la base del negoci bancari, “l’euribor”. Si el sistema capitalista es caracteritza per convertir els drets de la gent en negoci privat, aquesta no és una excepció: el dret bàsic a un habitatge digne, reconegut fins i tot per la constitució-parany que ara compleix trenta anys (“Tots els espanyols tenen dret a gaudir d'un habitatge digne i adequat...”, Art. 47 CE), s'acaba convertint en un negoci per a bancs i immobiliàries, mitjançant l'especulació, prohibida expressament per la mateixa norma constitucional, però permesa de facto.

Així les coses, les ajudes “als particulars i a les famílies”, anunciades amb molta fanfàrria pel govern espanyol, en realitat no van més enllà de la possibilitat del pagament ajornat (fins al 50%, per dos anys) de les quotes hipotecàries dels ciutadans, i no la seva condonació, encara que fos només en part. I tot això amb la garantia de l'Institut de Crèdit Oficial, per a major glòria i acomodament de les cúpules bancàries privades que, d'aquesta manera, s'asseguren el cobrament dels deutes, almenys de moment. O sigui, pa per a avui i fam per a demà. Mentrestant, aquesta mateixa banca, en règim de monopoli i amb l'excusa de la crisi “de confiança”, tanca l'aixeta del crèdit a particulars, autònoms o petites i mitjanes empreses, on descansa el gruix de l’anomenada “economia productiva” (el 80% del total de l'ocupació, a l'estat espanyol), provocant la destrucció alarmant de llocs de treball i, per tant, el conseqüent empobriment del conjunt de la classe treballadora. El parany de la crisi es tanca quan tot això provoca que la població vegi reduïda dràsticament la seva capacitat adquisitiva. I mentre la crisi de sobreproducció ompli els magatzems de productes que ningú compra, les empreses (com a conseqüència d'això o aprofitant el moment, que de tot hi ha) presenten ERE’s o altres mecanismes d'acomiadament de treballadors. I l'atur es multiplica.

Un tendeix a pensar que potser aquesta fase del capitalisme, qualificada com crisi, no sigui tan espontània ni casual. De fet, encara no hem vist a cap multimilionari arruïnat pegar-se un tir, ni llançar-se de cap des de l'alt d'un gratacel, com fa vuitanta anys. Tampoc hem vist processar ni ficar entre reixes als responsables de tan gran disbarat, que hi han. Per contra, hi ha notícies de luxosos sopars d'executius delinqüents, a uns quants milers d'euros el cobert, per a celebrar els fabulosos regals governamentals. Tot molt estrany. O no tant, si explorem la hipòtesi que potser certs elements d'aquesta crisi estaven més o menys previstos, o que fins i tot algun hagi estat provocat. D’altra banda, no hi ha cap contradicció, en la conducta dels fins a ara paladins neo-con, acudint a les arques públiques, perquè els gestors del capitalisme mai han fet gala, precisament, de principis ètics, i sí de molta desimboltura, i pocs escrúpols, davant els diners fàcils. Si ara se’l poden permetre, per què van a renunciar a apropiar-se de l'erari públic, lliurat per governs servils, a un i a altre costat de l'Atlàntic?

El fins a aquí dit, només aborda part dels aspectes complexos d'una situació, que se'ns vol fer veure com una crisi notable, però passatgera, del sistema financer, quan en realitat no deixa de ser una fase aguda de l'activitat, habitualment depredadora, del capitalisme. Aquest sistema suposa, en si mateix, una crisi permanent, en les vides i drets de la immensa majoria de treballadors i ciutadans. Però actualment, la crisi mundial també té les seves derivacions catastròfiques a curt i mig termini, en el terreny alimentari, energètic o ecològic. Per això, ara no ens podem permetre el luxe de distreure'ns en batalles parcials i inconnexes, quan el domini del sistema capitalista es revela en forma d'amenaça real, immediata i global.

Avui dia, qui fins fa ben poc exercien com a gurus del pensament únic, s'amaguen en les tertúlies, s'arruguen en els debats i, en general, no s'atreveixen a enfrontar-se dialècticament, als arguments dels crítics amb el capital. A aquest sistema se li estan veient, encara més si cap, les seves vergonyes. I fins en els grans mitjans sorgeixen veus, més o menys oportunistes, que denuncien els creixents desequilibris i les inquietants perspectives. El recordar que, amb només una part dels fons públics ara tudats, es podria eradicar definitivament la pobresa, la fam i les deficiències sanitàries de tot el món, sacseja la consciència de tot aquell que la tingui. I és que, mentre es balafien bilions d'euros en “salvar” banquers, hi ha mil milions de víctimes de la fam (registrats oficialment per l'ONU) i moren cada dia desenes de milers de persones, especialment infants, per aquesta causa.

Però, per més desacreditat que pugui estar el sistema i els seus gestors, el capitalisme no caurà per si sol. Perquè no només es tracta de debatre sobre sistemes i models econòmics, o sobre l'ètica o la indecència dels gestors de torn. Tot això és útil, si serveix per a elevar la consciència de la ciutadania, com a element de l'acció política. No ens oblidem que el capitalisme s'ha mantingut, en les seves diferents versions al llarg de la història, no amb arguments ni raons, sinó per la força d'un sistema de dominació política, social, econòmica, informativa i militar, accentuada actualment en una situació mundial unipolar. I no desapareixerà, si no som capaços que així sigui.

I és aquí on hem de reconèixer que la seva crisi no ha d'ocultar la nostra, la de tots i totes els qui ens oposem i ens rebel•lem contra els designis del capital i el seu mercat. La crisi d'incapacitat i dispersió dels moviments socials, de les organitzacions obreres, de les entitats ciutadanes, ecologistes, feministes, juvenils, estudiantils, culturals... que acompanya a la crisi del capital, i facilita que aquesta caigui sobre les nostres esquenes. Tant l’anomenada esquerra parlamentària, com les burocràcies sindicals i bona part de les en altre temps ONG’s, tots ells han abandonat definitivament la seva condició anticapitalista, si és que alguna vegada la van tenir. Als moviments d'oposició al sistema, a l'esquerra anticapitalista, ens segueixen sobrant les raons, però mancam, de moment, de la unitat i la força necessària, més enllà de l'útil i imprescindible tasca quotidiana de la defensa dels nostres drets, que no és poc. Però, de moment, no anam més enllà de l'activitat defensiva. És imprescindible, per tant, passar a l'ofensiva, construint un projecte alternatiu al capitalisme des de fòrums unitaris i horitzontals, globalitzant l'acció social i política, generant espais de confiança, protagonisme i participació de la gent treballadora. Fent cada vegada més creïble i propera la possibilitat de derrotar al sistema. Treballant per la Vaga General, com a primera i imprescindible eina política al servei dels treballadors i de les classes populars.

Des de la Federació del Sector Financer de la CGT (FESIBAC), i sota el lema “Que la crisi la paguin els especuladors”, s'ha llançat un missatge clar, en ocasió de la crisi financera, tant als treballadors del sector com al conjunt de la societat: “Oposició a injeccions de fons públics per a dividends privats, prioritat d'aquests fons per a les necessitats socials; eliminació de salaris milionaris i contractes blindats dels executius i directius; defensa dels serveis públics (inclòs el del crèdit i les assegurances, a través de la propietat pública de la banca); autogestió pels treballadors en les institucions financeres, com alternativa al tancament d'empreses del sector; oposició als projectes de privatització de les Caixes d'Estalvi, supressió dels paradisos fiscals, de les contractes i subcontractes, de les ETT i de l’externalizació de serveis bancaris... Amb l'objectiu d’invertir la tendència de la destrucció d'ocupació en el sector i la individualització de les condicions de treball, es planteja el reforçar la defensa col•lectiva dels drets; el manteniment de tots els llocs de treball, la conversió en indefinida de la contractació temporal; l'oposició als “acomiadaments objectius” i ERE’s; la formació adequada i prevenció de riscs laborals, físics o psicològics; la defensa del poder adquisitiu, la supressió dels “conceptes voluntaris” i el repartiment equitatiu de la massa salarial, i la reducció de la jornada laboral i les hores extraordinàries...”

La proposta de FESIBAC-CGT no és només un missatge sectorial, sinó que pretén també contribuir a la conformació de l'acció sindical comuna de tota la Confederació. En aquests moments de crisis capitalista, però també de recomposició dels moviments alternatius, a la CGT li correspon jugar un paper crucial. Hem de valorar el nostre potencial com força social lliure, llibertària i anticapitalista. La claredat i credibilitat del nostre missatge, i de la nostra acció, va en augment. Aprofitem-les per a fer possible, com més aviat, la fi a la barbàrie.

Pep Juárez, Secretari d’Acció Sindical de FESIBAC-CGT.
Novembre de 2008