Cap a un nou episodi de la crisi econòmica mundial?


dijous 18 novembre 2010

Per: Paula Bach


Els dies 11 i 12 de novembre es va celebrar a la capital de Corea del Sud la cinquena cimera del Grup dels 20. Com era previsible, no es va pendre cap resolució important-més enllà de la ratificació dels canvis en la composició del FMI (1)o la confirmació de l'adhesió als  acords de Basilea III (2) . Aquesta reunió va acabar en una nova i vaga acta de compromís en la qual totes les nacions "juraren sobre la bíblia" que no van a fer el que en realitat fan. El vertader motiu de la convocatòria era l'anomenada "guerra de monedes" qüestió que no va tenir cap solució més que la coincidència respecte de la necessitat d'evitar una "devaluació competitiva" sense fixar cap tipus de pauta precisa; la intenció de "enfortir la cooperació multilateral" per "reduir els desequilibris excessius" o la de "mantenir els nivells de compte corrent en nivells sostenibles". Però en realitat, ni els Estats Units va aconseguir el menor compromís de la Xina de revaluar el iuan ni Alemanya, Xina i Brasil van aconseguir evitar dels Estats Units la seva decisió d'injectar 600.000 milions de dòlars en el circuit financer, tal com ho havia anunciat prèviament la Reserva federal. Obama no va poder aconseguir un front únic per doblegar a la Xina i  "aconseguir" una mena d'unitat d'acció circumstancial en contra. Aquesta qüestió significa una prova en l'àmbit del G-20 de la debilitat creixent de l'hegemonia nord-americana. La cinquena cimera és important no perquè no s'hagi arribat a cap acord concret, cosa normal en les últimes reunions d'aquest organisme, sinó perquè a diferència de les anteriors, els seus propis representants reconèixen el fracàs. Un símptoma de l'afebliment de la relativa "cooperació" entre les principals potències i països que havien actuat en les primeres trobades incentivades pel pànic quan va esclatar la fase aguda de la crisi mundial a finals de 2008 i que deixa traslluir elements d'un possible nou episodi de la crisi que s'expressa en diversos fronts de tempesta com el que ve d'Irlanda i amenaça amb una nova crisi de l'euro.

Episodis

El moment més agut i l'extensió a la resta del món de la crisi econòmica nord-americana que va començar l'any 2007, es va produir el setembre de 2008 amb la caiguda del banc d'inversió Lehman Brothers. En aquell moment el pànic financer i la comprovació empírica que els mercats no  "s'autoregulaven", va imposar el terror en els principals centres internacionals (EUA, UE , Japó  i també a Xina) i va determinar una intervenció massiva dels Estats sobre les seves respectives economies a fi d'evitar una catàstrofe com la dels anys 1930. La intervenció amb relativa coordinació després de dos trimestres de violentes caigudes borsàries, bancàries, del comerç mundial i de la producció, va evitar una depressió encara que no la Gran Recessió que amb anades i vingudes se sosté en el temps.  La qual cosa significa una escassa destrucció de capitals tant bancaris com en el terreny de la producció, en relació amb la magnitud de la crisi. La conseqüència ha estat  la creació de fortes bombolles de deutes estatals i una permanent tendència a l'estancament en els centres , que es va combinar amb la recuperació del creixement en països semicolonials o dependents que des del 2001 havien acumulat fortes reserves desenganxant parcialment diversos d'ells dels mercats internacionals de capitals. Gran part d'aquests països "acompanyaren el moviment" dels plans de rescat en els centres, actuant com una contra tendència a la reproducció d'una depressió com la dels anys '30

A mitjans de 2010, amb la crisi grega i la gran crisi de l'Euro ens trobem davant un segon episodi que posa de manifest tant la debilitat de la recuperació com la de l'eurozona i les seves contradiccions internes. Han sortit a llum les tensions explosives que manté  l'acumulació de dèficits estatals i deutes sobiranes però també els desequilibris comercials i de flux de capitals existents que s'havien mantingut en un segon i molest pla. Novament el pànic s'ha  estès entre els principals estadistes del món i una nova acció d'intervenció massiva s'ha realitzat amb el mega-salvataje de l'euro en el qual ha jugat un paper important a més de la intervenció del FMI i l'acord amb els Estats Units, la posterior compra de deute dels països de la zona euro per part de la Xina. Així i tot, aquest segon episodi va començar a evidenciar fissures respecte a la modalitat d'intervenció dels Estats. Les polítiques d'ajust a Europa i l'amenaça de retirar els plans d'estímul en un curt període començaven a convertir-se en un problema a causa de  la feble recuperació nord-americana i els seus voluminosos dèficits. L'ajustament europeu i la negativa de la Xina de revaluar de manera contundent la seva moneda, es van posar de manifest en la impossibilitat d'acords substancials en la cimera del G-20 a Toronto durant el mes de juny passat, encara que això va succeir en el marc del repunt d'Europa (en particular d'Alemanya) que va allunyar el pànic durant un temps.

Desequilibris

A l'inici de la crisi, la contracció del comerç mundial va provocar una reducció dels grans desequilibris per compte corrent (3) que van caracteritzar les dues dècades passades. Durant l'any 2009 tant el superàvit de la Xina com el dèficit dels Estats Units, s'havien reduït gairebé a la meitat. Però, en el transcurs de la feble recuperació, els desequilibris que eren menors, però que  no havien desparegut, van tornar a incrementar-se. El dèficit per compte corrent als Estats Units ara equival a prop de 466.000 milions de dòlars, és a dir el 3,2% del PIB, mentre la suma dels excedents de la Xina (276.000 milions de dòlars) i Alemanya (200.000 milions de dòlars), són gairebé equivalents. La desigualtat de la recuperació global amb el poderós creixement de la Xina, la recuperació d'Alemanya després de la crisi de l'euro amb el nou vigor que van prendre les seves exportacions i la feble recuperació dels Estats Units que creix a menys del 2% anual, realimenta aquest mecanisme. Durant els últims mesos, va fer-se més evident la impossibilitat de mantenir els desequilibris regnants en el terreny monetari i comercial. La pressió  cada vegada més insistent dels EUA sobre la Xina per a la reavaluació del iuan, així com les tensions que els diferents moviments van generar en la relació entre el dòlar, l'euro i el ien ho demostren. Si la revaluació del dòlar des del rescat del 2008 ja va representar un problema per als Estats Units des del punt de vista del seu dèficit i la seva situació comercial, contradictòriament, va mantenir el rol del dòlar com a moneda forta, la qual cosa li va permetre continuar atraient capitals i incrementar extraordinàriament els seus deutes. Aquesta situació li va permetre sostenir el seu paper hegemònic encara que a costa d'un creixement feble, un extraordinari endeutament i molt particularment, de la impossibilitat de reduir l'alta taxa d'atur que ronda el 9,6%. Els resultats per força s'havien d'afeblir en el futur. Durant l'últim període aquestes contradiccions es presentaren com a problemes insalvables. El recent fracàs de la proposta nord-americana al G-20 de limitar els desequilibris per compte corrent al 4% i la nova mesura implementada per la Reserva Federal s'han de valorar en aquest context.

Els 600.000 milions de dòlars de Bernanke

La recuperació de la zona euro que en realitat va ser sobretot la recuperació d'Alemanya , com es comprova ara amb la crisi d'Irlanda anticipatòria d' una probable nova crisi de l'euro, només va empènyer cap endavant els grans problemes econòmics i financers, va implicar una ràpida revaluació de l'euro que va tornar a guanyar posició enfront del dòlar. Contradictòriament aquesta situació va resultar favorable als Estats Units, encara que era molt insuficient per les necessitats de la seva política econòmica. A través de la injecció de dòlars en el mercat recomprant deute de curt termini, els EUA incentivaren aquesta situació buscant un major debilitament del dòlar. Però aquesta política-que va provocar devaluacions competitives com va ser en el cas de les mesures preses pel Japó amb la seva moneda, el ien, va resultar totalment insuficient per combatre els mals indicadors de l'economia nord-americana. Entre ells, el desequilibri comercial, el feble creixement, el risc de deflació, l'enorme deute públic i en particular, la incapacitat de baixar la desocupació. A tot això s'ha d'afegir que en el primer trimestre de l'any va caducar el pla d'estímul que va tenir un paper determinant en l'encara feble recuperació. Aquesta situació econòmica i social és la que ha perjudicat al govern d'Obama com es va veure en la recent derrota electoral on es va destacar l'ala dreta del Partit Republicà nucleada al Tea Party, que lluitaper una política d'aïllament i exigeix l'eliminació de tots els dèficits i la fi de la intervenció de l'Estat sobre l'economia, excepte en el cas del gegant pressupost militar.

Davant d'aquesta situació, la Reserva Federal i el seu titular Ben Bernanke van impulsar la política que es coneix com "Quantitative easing" o de "relaxament quantitatiu" que consisteix en recomprar al voltant de 600.000 milions de dòlars de títols del govern de mitjà i curt termini ( és a dir emetre dòlars per aquesta suma bolcant -los al mercat) en un període de 8 mesos. Com les taxes d'interès de curt termini als Estats Units estan properes a 0, ja no poden baixar més, el que busca la Reserva Federal ara és intentar baixar les taxes de mitjà i llarg plaç (5). Per aquesta via es persegueixen diversos objectius. D'una banda una devaluació del dòlar (al mateix temps que li demanen a la Xina que revaluï el iuan) que permeti disminuir les importacions i incrementar les exportacions per tal de reduir el gegant dèficit comercial; d'altra banda encara que íntimament associat al primer aspecte, aconseguir incentivar el crèdit buscant una recuperació més real de l'economia que contribueixi a incrementar el nivell d'ocupació. Finalment, aquesta política en la mesura que devalua el dòlar busca liquidar l'enorme deute de l'Estat nord-americà i en conseqüència devalua les reserves nominades en dòlars de tots els països creditors d'entre els quals la Xina és el principal.

Irlanda: Una nova ronda de la crisi de l'euro?

És manifest que al mateix temps que s'anunciava el fracàs del G-20 un altre front de tempesta comencés a amenaçar a l'euro. Aquesta vegada des de l'antic "Tigre Celta", Irlanda, un dels grans "models" a seguir per l'economia mundial durant la passada dècada. Un petit país que es va desprendre de l'òrbita britànica per caure en les urpes de la zona euro. Durant els últims anys, el seu fort creixement fonamentat sobre l'àrea de serveis, s'assenyalava com a referència per a qualsevol país a la recerca d'un desenvolupament ràpid i sostingut. La crisi financera global però va deixar al descobert que el creixement d'Irlanda, com tants casos, es fonamentava en una bombolla afavorida per una gran especulació en els sectors bancari i immobiliari. La crisi irlandesa que s'expressa com a crisi bancària i de deute públic havia començat a despuntar com a integrant dels anomenats piigs que va desencadenar la primera crisi de l'euro a mitjans d'any. Com hem assenyalat, aquesta crisi va ser només parcialment continguda en el seu moment i les preocupacions per la solvència d'Irlanda van créixer quan es va conèixer que Dublin espera tancar l'any amb un dèficit del 32% del PIB explicat pels fons que el Banc Central Europeu injecta per sostenir als seus bancs que tenen com a majors creditors als bancs anglesos, alemanys i francesos. De manera que el que apareix com a crisi bancària i de deute irlandesa és la conseqüència d'una política sistemàtica del BCE per sostenir els bancs dels principals centres imperials. Si es tenen en compte tots els ajuts ja aprovats per la Comissió Europea-injeccions de capital, garanties i adquisició d'actius-el compte és de 385.000 milions de dòlars el que excedeix el 170% del PIB irlandés (7). El govern irlandès mentre per baix negocia un paquet de rescat de 130.000 milions de dòlars, per dalt declara que no vol sotmetre's a les condicions draconianes que s'han imposat a Grècia. La situació d'Irlanda que va provocar la caiguda de les borses a banda i banda de l'Atlàntic té un fort risc de contagi com a mínim sobre Portugal i Espanya que ja es van veure afectats i amenaça convertir-se en una propera crisi de la zona euro afectant aquesta vegada a països extrazona com Gran Bretanya , en tant que els bancs britànics són els principals creditors del petit país del nord d'Europa.

Perspectives

La combinació d'aquests elements als quals s'ha d'afegir el risc que la Xina incrementi novament la taxa d'interès davant de les augmentades pressions inflacionistes, amenacen amb obrir un nou episodi de la crisi econòmica mundial amb diversos fronts alhora. Per primera vegada des de l'esclat de la crisi mundial apareixen de forma combinada la debilitat extrema de l'economia nord-americana que té una forta expressió en el terreny polític juntament amb el risc d'una nova crisi de l'euro que acabi involucrant fins i tot a Gran Bretanya. Comença a fer-se evident que els rescats a la banca comercial i d'inversió i les quantioses deutes dels Estats, més enllà de permetre contenir la crisi i evitar que s'expressés com depressió, han sostingut el manteniment de la situació i no han aconseguit un impuls i una recuperació estructural de l'economia. No és sostenible en el temps la disparitat entre el feble creixement dels països centrals d'una banda i el creixement fort de la perifèria de l'altra, que va actuar com a certa tracció per evitar una depressió. Tal com ja es va posar de manifest durant la crisi de l'euro, la recuperació d'Alemanya i els brutals plans d'ajustament als països europeus que són rebutjats pels treballadors i sectors populars de França o Gran Bretanya, l'economia nord-americana tampoc podrà recuperar-se sense deixar moltes víctimes. L'anomenada "guerra de monedes" és el preludi de probables guerres comercials i grans tensions entre els Estats. Al mateix temps s'anuncien nous intents de descarregar la crisi sobre els treballadors i sectors populars, la qual cosa donarà origen a convulsions i a la lluita de classes com les que van recórrer els carrers de França i que van generar fortes tendències a la vaga general en un dels principals països imperialistes.

1 Veure LC N º 398.

2 Les noves normes del Comitè de Basilea de Supervisió Bancària, conegudes com Basilea III, augmenten les exigències de capital per als bancs, entre altres aspectes. S'aplicaran gradualment entre el 2013 i 2018.

3 La balança de compte corrent registra els pagaments procedents del comerç de béns i serveis, i les rendes en forma de beneficis, interessos i dividends obtinguts del capital invertit en un altre país.

4 Dades extretes de La Nación, 2010.11.14.

5Alan S. Blinder, Wall Street Journal, 2010.11.16.

6 Veure L'altre proteccionisme, Francisco Cabrillo, Expansion.com, 2010.11.15.

7 Àmbito Financiero 2010.11.17.