EL PROCÉS DE BOLONYA I EL MOVIMENT ESTUDIANTIL

tornar

Resposta dels estudiants catalans als permanents atacs a la universitat pública

El moviment estudiantil és inconstant per naturalesa. De vegades sembla que només som quatre gats els que ens preocupem per la salut de la universitat pública, els que participem activament a les assemblees de facultat, als òrgans de govern de les universitats o els que estem a l’aguait de les reformes educatives que s’apropen. En altres ocasions, en canvi, les assemblees poden omplir-se d’estudiants i de propostes, i més d’un cop hem estat centenars de milers els estudiants que hem sortit al carrer per reclamar ser escoltats.

La comunitat universitària, com la resta de la societat en general, té poc interès en la política en el sentit més ample de la paraula, però els estudiants, a més a més, tenim unes dificultats afegides: els pocs anys que estem a la universitat i per tant el relleu generacional de la militància,els pocs mitjans dels que disposem o les dificultats per compaginar l’activisme amb els estudis.

És aquesta inestabilitat la que fa especialment important l’existència de col·lectius d’estudiants que s’organitzin i es coordinin més enllà de cada facultat, i que puguin mantenir enceses les brases durant les etapes de menys moviment estudiantil.

Un exemple d’aquesta coordinació és la Plataforma Mobilitzadora en Defensa de la Universitat Pública (PMDUP), que des de fa prop de deu anys és el marc unitari de les diverses assemblees i associacions d’estudiants de les universitats del nostre país. Des de la seva fundació durant el curs 1995-96, la PMDUP ha servit de referent a l’hora d’elaborar propostes per millorar la universitat pública, analitzar les reformes educatives patides els darrers anys i ha estat qui ha coordinat les mobilitzacions estudiantils més importants (LOCE, LOU, LUC ...).

Un cop aprovades la LOU i la LUC, el moviment estudiantil va entrar en una altra etapa de letargia. Després de mesos i mesos de debat, de treball i de lluita, després d’aconseguir el suport dels rectors, sindicats i de gran part de la societat en general, vèiem com un altre cop el govern no feia cas a les nostres reivindicacions. Els últims mesos, però, amb l’entrada de les universitats a l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior el moviment estudiantil ha començat a despertar de nou per defensar, un cop més, la universitat pública.

Un context preocupant

Per entendre els efectes que l’entrada a l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES) pot comportar al sistema universitari català, cal tenir en compte el context cada cop més globalitzat en que aquest és dut a terme.

La voluntat de l’Organització Mundial del Comerç (OMC) i de la majoria dels governs de liberalitzar el sector terciari és avui dia indiscutible. Un exemple d’aquest fet és la negociació de l’Acord General de Comerç de Serveis que fa anys que ocupa un lloc privilegiat a l’agenda de l’OMC. Aquest acord, promogut sobretot per la Comissió Europea, els EUA i altres potencials exportadors, facilita l’entrada al lliure mercat de la majoria de serveis públics, mercat que pot donar grans beneficis a aquelles transnacionals que en sàpiguen treure profit. L’acord permet a l’OMC l’aplicació de mesures disciplinàries a aquells països que “protegeixin massa” el sector, ja que estarien posant “traves innecessàries” al lliure comerç.

L’adopció d’una posició conjunta d’oposició a mesures que suposessin una major liberalització i privatització dels seus serveis per part dels països eufemísticament anomenats “menys desenvolupats” o “en vies de desenvolupament” (liderats per Brasil i la Índia) va provocar un fracàs relatiu de la cimera de Cancún de l’OMC a finals del 2003 i va frenar l’aplicació del’acord.

En resposta a aquest entrebanc, la Unió Europea (UE) ha posat en marxa diferents processos encaminats a potenciar i ampliar la privatització dels serveis públics. Així la UE s’ha marcat com a prioritat seguir amb el desmantellament de l’estat del benestar que durant tants anys ha estat marca de la socialdemocràcia europea. Un exemple flagrant ha estat el tractat constitucional europeu, que evita parlar de serveis públics i que “evidentment” no garanteix l’accés a l’ensenyament superior.

A més a més la directiva Bolkenstein de la Comissió Europea, aplicaria els acords no aconseguits a Cancún amb l’afegit de la perillosa “clàusula de país d’origen”, segons la qual el prestador de serveis només es veuria afectat per la legislació de l’estat on té la seva seu social, però no per la de l’estat on els presta. Les empreses exportadores de serveis es podrien veure així beneficiades de les grans diferències en quant a legislació dels 25 estats membres, i això a la llarga provocaria una harmonització a la baixa dels drets socials de la Unió Europea.

És aquest el context en que s’emmarca la construcció de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES), també conegut com Procés de Bolonya (en referència a la ciutat italiana on es va començar a gestar). Tenint això en compte, i amb l’experiència de les darreres reformes educatives, els estudiants hem tornat a preocupar-nos i a coordinar-nos per impedir que aquest procés suposi una accentuació de la privatització encoberta de la universitat pública que patim actualment.

El Procés de Bolonya

El Procés de Bolonya neix el 1999 quan els ministres d’educació de 29 països europeus (entre els quals l’estat espanyol) signaren la Declaració de Bolonya, en la que s’estableixen els principis i objectius bàsics del procés que havia de portar a la creació de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES). Els objectius oficials del Procés de Bolonya és poden resumir en: potenciar una major competitivitat de les universitats europees, aconseguir un elevat grau d’atracció de cara a l’alumnat no-europeu, facilitar la ràpida inserció dels graduats al mercat laboral i fomentar lamobilitat dels estudiants i els treballadors.

Per aconseguir aquests objectius els estats firmants (actualment uns 40) es van comprometre a adoptar un sistema de crèdits acadèmics comú (crèdits ECTS, de l’anglès European Credit Transfer System), a fer un canvi profund en l’estructura universitària (titulacions de Grau i de Postgrau) i a oferir als estudiants un Suplement Europeu al Títol, en el que es detallarien els estudis cursats.

El nivell d’integració a l’EEES, però, és molt diferent a cada estat membre: així, mentre a països com Itàlia, Noruega o Alemanya fa anys que s’hi han adaptat, a l’estat espanyol tot just fa uns mesos es van aprovar els reials decrets que estableixen les noves titulacions universitàries, i es preveu que no serà fins a octubre del 2007 que la convergència serà total.

Aquest procés, que a primer cop d’ull podria semblar inofensiu, amaga darrera seu tot un seguit d’amenaces que precisament emergeixen quan ens fixem en el context en que ens trobem, en les experiències viscudes amb altres reformes educatives i, sobretot, al veure les repercussions que l’entrada a l’EEES ha suposat als nostres veïns europeus.

Noruega ha vist com les universitats privades, fins al moment inexistents, comencen aproliferar; els estudiants alemanys, que gaudien d’un ensenyament universitari gratuït, es veuen ara obligats a pagar taxes de fins a 2000€ anuals; els graduats italians, per la seva banda, han vist com l’accés als postgraus es convertia en un filtre econòmic que impedeix als estudiants de rendes més baixes obtenir els títols que capaciten per a la gran majoria de llocs de treball qualificats.

En aquest procés també hem de tenir en compte quins seran els afectes que tindrà sobre la ja precària situació de la llengua catalana a les universitats dels Països Catalans. L’augment de la mobilitat i la competitivitat a l’hora de captar l’alumnat estranger farà que les universitats públiques tendeixin a oferir cursos, sobretot de postgrau, en llengües foranies com el castellà o l’anglès.

Aquest fet es veurà encara més agreujat en aquelles universitats on la presència de la llengua catalana és encara més minsa, com ara les del País Valencià o de la Catalunya Nord.

És per tots aquests motius que els estudiants hem decidit prendre part activa d’aquest procés i elaborar tot un seguit de reflexions i propostes per aconseguir que aquest no afebleixi de manera irreversible la dèbil salut de la universitat pública.

Privatització encoberta de la universitat

La devaluació dels serveis públics ha estat una de les tècniques més utilitzades per justificar la necessitat de la seva privatització. Els mitjans per aconseguir-ho solen ser un sistema de finançament insuficient i la conseqüent externalització de serveis, la introducció de facto de competidors privats en el mercat, així com l’elitització d’unes poques universitats i la degradació de l’ensenyament a la resta de centres.

En el cas del sistema universitari europeu, és evident que les mesures que proposa el procés de Bolonya van en aquesta direcció. I és que aquesta, com tantes altres reformes educatives, amaga darrera d’una façana de bon veure tot un seguit de mesures que poden ser un cavall de Troia per la universitat pública.

Així, tot i semblar que aquest procés és de vital importància pels membres de la UE, és necessari plantejar-nos una pregunta recurrent al parlar de reformes en el depauperat sistema d’ensenyament superior: qui pagarà tot això?

I és que no estem parlant d’un simple canvi de nom o unes petites reformes en alguns plans d’estudis. Estem parlant del canvi més important que patiran les universitats catalanes des de la transició. Estem parlant d’un seguit de mesures que suposaran un augment enorme de les despeses de les universitats:

El nou model docent, basat en els crèdits ECTS, proposa una avaluació continuada i una disminució de les classes magistrals. Això suposarà (i així ho reconeixen els defensors d’aquest procés) un augment en les despeses en infrastructures (més material per pràctiques i laboratoris, noves aules amb grups més reduïts, més aules d’informàtica amb més i millors ordinadors, etc.) i sobretot, en personal docent. La substitució de classes magistrals per seminaris de treball (amb menys persones per grup), l’augment de correccions de treballs i exàmens que suposarà l’avaluació continuada i la diversificació que suposaran els cursos de postgrau necessitarà un important augment del cos de professorat.

Per altra banda, la pretesa mobilitat europea serà impossible sense una política de beques de mobilitat radicalment superior a l’actual (actualment una beca Erasmus és de 100€ al mes) i sense una oferta pública de cursos de llengües estrangeres suficient (a les escoles universitàries tenen preus d’entre 600€ i 800€ anuals).

I aquí és on comencen a prendre forma les nostres pors. Com poden les universitats públiques afrontar aquests canvis tan costosos, si avui en dia ja tenen greus problemes de finançament? En clara consonància amb les actuals polítiques respecte els serveis públics, d’introducció de gestió i recursos privats, així com de reducció de despesa pública (especialment la social) amb polítiques de dèficit zero, podem donar per fet que l’augment no vindrà de fons públics.

Per tant les universitats públiques només tindran tres alternatives: augmentar les taxes als estudiants (com ha passat a Alemanya), facilitar l’entrada de capital privat a les universitats (com ja preveia la LOU) o perdre qualitat i prestigi davant de les universitats privades (com ha passat a Noruega). En qualsevol cas, el futur no és gaire prometedor.

Elitització de l’ensenyament superior

Un dels efectes més immediats que tindrà l’entrada a l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior, i que més notarem els estudiants, serà la creixent dificultat que tindran els estudiants de renda més baixa per accedir a la universitat.

El principal motiu d’aquesta elitització serà el canvi de model docent, que està pensat (i així ho reconeixen els seus promotors) per un estudiant a temps complert, que dediqui un mínim de 40 hores setmanals als estudis. Això serà inevitable amb unes assignatures en les quals la part principal de la qualificació s’obtindrà amb treballs, pràctiques i proves realitzades durant tot el curs, i en les que sovint l’assistència serà obligatòria.És evident que amb aquesta avaluació continuada serà pràcticament impossible compaginar els estudis amb la feina. I si tenim en compte el sistema de beques que tenim avui en dia (estem a la cua d’Europa), i la quantitat de despeses extres que suposa estudiar (material docent i informàtic, transports, habitatge, etc.), és inqüestionable que aquest canvi suposarà un sedàs econòmic molt important que impedirà que siguin molts els que no es puguin permetre estudiar a la universitat.

La situació es complica si tenim en compte les dificultats que tindran els estudiants amb menor poder adquisitiu per accedir als cursos de postgrau, ja que no només tindran poques places, sinó que a més a més els seus preus seran de 3 a 6 vegades els de les actuals llicenciatures. I si a això li sumem les dificultats esmentades relatives a la mobilitat és quan podem veure clar quin és el veritable objectiu de tot aquest procés: aconseguir un reduït grup d’estudiants d'elit molt preparats i “europeïtzats”, seleccionats per criteris bàsicament econòmics, encara que això suposi despreocupar-se de la resta d’estudiants.

Mercantilització dels continguts

Seguint amb aquesta intenció de dualitzar l’ensenyament superior i, conseqüentment, elmercat laboral, el Procés de Bolonya significa encara un pas més enllà. Actualment al món empresarial li convé un petit grup de treballadors molt qualificats, especialistes en determinats àmbits de coneixement i una gran massa de treballadors molt flexibles, amb bons hàbits de treball, aptituds i sense gaires coneixements profunds, que estiguin preparats pels canvis que provoca la inestabilitat i la creixent precarietat laboral. També en aquest aspecte hi sortiran guanyant, ja que la nova estructuració dels ensenyaments superiors amb els títols de grau i postgrau fa realitat aquest desig empresarial.

El títol de grau, de caire molt generalista, tindrà una durada de 3 o 4 anys (a la resta d’Europa és de 3 anys, excepte a Grècia i Portugal) i fins al 75 % dels seus continguts vindran fixats per l’estat. No tindran cap marge d’optativitat (es preveu que el nombre de crèdits optatius siguin de 5 a 15, com a la resta d’Europa) ni d’especialització, ja que en principi aquests coneixements seran adquirits als cursos de postgrau.

Tot això contrasta, però, amb la inclusió de crèdits obligatoris de clara formació professional dins els plans d’estudis dels cursos de grau. Un exemple flagrant d’això, és el cas del nou títol de Física a Itàlia, que tot i tenir una durada de només 3 anys (és a dir, 180 crèdits ECTS) inclou entre els continguts formatius comuns (crèdits obligatoris per a l’obtenció del títol) assignatures de llengua estrangera, informàtica, gestió de la informació i tècniques de comunicació.

I és que amb l’excusa de l’ aprendre a aprendre i de la formació al llarg de la vida, alguns suposats intel·lectuals volen convertir l’ensenyament superior en una mena de formació professional de categoria, en la que els alumnes aprendran tècniques de treball per tal d’adaptar-se als continus canvis que provoca l’actual inestabilitat laboral.

I és que ensenyar veritables coneixements ja no convé, com a mínim no als títols de grau; i ja no parlem de difondre un esperit crític entre els estudiants, no fos cas que penséssim per nosaltres mateixos i se’ns acudís que no ens agrada allò que ens ensenyen.

Resposta estudiantil

L’única manera de suavitzar l’entrada a l’EEES és, sens dubte, amb un radical augment del pressupost per a les universitats públiques i amb la seguretat de que totes i cadascuna de les decisions referents als nous títols oficials i als seus plans d’estudi es faran seguint criteris científics o acadèmics i no segons les peticions de les empreses europees.

El que no es pot acceptar és que s’imposi un model docent que impossibilita compaginar feina i estudis, sense abans assegurar unes taxes prou baixes i un sistema de beques suficient.

Tampoc es poden substituir els últims anys de les actuals llicenciatures per cursos de postgrau, si el govern no garanteix oferir-los a preus realment públics. O basar un nou sistema en la mobilitat d’estudiants quan les beques Erasmus són ridícules i les acadèmies d’idiomes (fins i tot les gestionades per les universitats) tenen uns preus abusius.

El que cal fer és una profunda reflexió sobre els pros i els contres d’aquest procés, pensar en quin model d’universitat volem i valorar seriosament les nefastes conseqüències que pot tenir per a la societat la devaluació i/o elitització de la universitat pública. Cal que els estudiants, i la resta de la comunitat universitària, siguem capaços d’obrir aquest debat a tota de la societat de manera que no ens trobem sols davant de l’important moment que se’ns planteja.

La Plataforma Mobilitzadora en Defensa de la Universitat Pública (PMDUP) ja fa dos anys que seguim l’evolució d’aquest procés, estudiant-ne els documents legislatius i els efectes que aquest ha tingut en altres països europeus. Després de redactar un extens document de posicionament sobre el Procés de Bolonya (vegeu www.pmdup.tk), ara hem de reorientar la nostra feina i fer-la extensiva a altres col·lectius.

En aquest sentit vam organitzar, durant el Fòrum de l’Educació de Catalunya, una Trobada d’Estudiants Europeus, en la que van participar estudiants del país, de Noruega, Itàlia, França, Alemanya i de la resta de l’estat, i que va servir per intercanviar informació i experiències, debatre sobre el procés i per coordinar-nos de cara a futures mobilitzacions. En concret, vam donar suport a la jornada de mobilitzacions en contra la privatització de l’educació, convocada per l’Assemblea de Moviments Socials del Fòrum Social de Porto Alegre, que es durà a terme el proper 17 de Novembre.

Els estudiants creiem que és necessari que tota la societat prengui consciència de la importància d’aquest procés de reforma de l’ensenyament superior i defensem els nostres interessos comuns que ens pertoquen com a ciutadans davant els interessos privats. Ara més que mai hem d’avançar cap a una altra forma d’educació i de democràcia, que s’allunya molt de les directrius dels organismes internacionals, els caps d’estat i les empreses transnacionals, i lluitar per una universitat realment pública, popular i de qualitat.

Andreu Font i Boi Sagarra

membres del Claustre de la Universitat de Barcelona