LES FAL·LÀCIES DE LA "PROPIETAT INTEL·LECTUAL" 
Rafael Pla López, professor jubilat de la Universitat de València
 Francisco Romero Colomer, professor de la Universitat Politècnica de València
 Edmund Gordon Turney Y Taggart, professor de la Universitat Politècnica de València
 Adoración Guamán Hernández, professora de la Universitat de València

Resum

Es comença qüestionant, seguint a Richard Stallman, el mateix concepte de "propietat intel·lectual". S'explica com aquest concepte i la normativa que la defensa, enlloc de ser una eina per facilitar la transferència del coneixement, esdevé un obstacle per a la mateixa, i un entrebanc per al desenvolupament econòmic, des del mateix inici de la revolució industrial. Es denuncia la distorsió del debat al respecte per les influències de les corporacions, amb especial atenció al cas de les biomedicines. Es planteja el caràcter utòpic a mitjà termini, en el marc d'Internet, de les normatives dirigides a restringir la lliure circulació de la informació i a encerclar dins de les regles del mercat l'Economia de la Informació. I es defensen com alternatives més racionals les desenvolupades al voltant del copyleft i les llicències Creative Commons o GNU-GPL.

Abstract

We start arguing, according to Richard Stallman, the concept of "intellectual property". It's explained how this concept and the rules that defense it, instead of being a tool to facilitate the transfer of knowledge becomes an obstacle to it, and an obstacle to economic development from the very beginning of the industrial revolution. The distortion to the debate about the influence of corporations, with special attention to the case of biomedicine, is denounced. The utopian character in the medium term, in the framework of the Internet, of the regulations designed to restrict the free flow of information and to close the Information Economy inside of market rules is presented. Copyleft and Creative Commons or GNU-GPL licenses are defensed as rational alternatives.

Introducció

És habitual que en parlar del Dret d'autor es vincule a la defensa de la "propietat intel·lectual". Aquesta es presenta també com una garantia per la tranferència del coneixement, com un estímul per a la investigació i com un factor del desenvolupament tecnològic. Tanmateix, totes aquestes afirmacions manquen de fonament.


El concepte de "propietat intel·lectual"

Richard Stallman, fundador del projecte GNU per al programari lliure, qüestiona el mateix ús de l'expressió "propietat intel·lectual":

"L'expressió «propietat intel·lectual» comporta una assumpció oculta: que la forma més normal de pensar respecte a totes aquestes qüestions dispars és anàloga a pensar en objectes físics i en les nostres idees de propietat física. Respecte a la còpia, aquesta analogia descura la diferència crucial entre objectes materials i informació: la informació pot copiar-se i compartir-se gairebé sense esforç, mentre que els objectes materials no. (...) l'expressió «propietat intel·lectual» (...) duu a la gent a centrar-se en un sol i pobre aspecte comú a aquestes lleis dispars (que és que s'estableixen monopolis que poden comprar-se i vendre's) i fa que ignorin la seva essència, totes les restriccions que imposen al públic i les conseqüències que provoquen. (...) Així, qualsevol opinió sobre «propietat intel·lectual» serà gairebé segurament una estupidesa " (Stallman 2004, pàgines 276-277).

Aquesta distinció entre la propietat dels objectes físics i la "propietat" de la informació continguda en ells podia semblar fútil quan la informació apareixia lligada a l'objecte físic que la contenia. Però quan la informació es desvincula d'un objecte físic particular, com és el cas de quan es troba en suport digital, aquesta distinció esdevé essencial.

Diu el refranyer que cadascú és amo del seu silenci i esclau de les seves paraules, i sembla agosarat pretendre ser, no únicament autor, sinó "amo" de les paraules emeses.

En certa forma, això pot ser també el resultat d'una trampa lingüística, que podem evidenciar en un exemple imaginari: una persona surt d'una llibreria amb un llibre en la mà i es troba amb el seu autor, que li diu "Aquest llibre és meu, jo l'he escrit", davant del qual el seu portador respon: "Aquest llibre és meu, jo l'he comprat". És clar que el termini "meu" té dos sentits diferents: en un cas refereix a la propietat del llibre com objecte físic, en altre a l'autoria del seu contingut. Però reinterpretar aquesta autoria com a "propietat" és un abús del termini. Aquesta generalització de l'ús del termini "propietat" no pot ser resultat d'una simple inferència deductiva, i únicament es justificaria pels seus efectes socialment positius, cosa que com veurem no és el cas.


"Propietat intel·lectual" i transferència del coneixement

Resulta especialment cridaner que es pretenga justificar la "propietat intel·lectual" com una eina per a la transferència del coneixement, quan el que suposa és estrictament un entrebanc per a aquesta transferència. En efecte, la "propietat intel·lectual" es vincula al copyright, que precisament el que pretén és negar el dret a copiar i difondre lliurement la informació corresponent. Per a això, ha de recórrer a retorçar el mateix concepte de "propietat", negant al propietari d'un llibre, una revista, un CD o un DVD el dret a usar-los lliurement. A tal efecte, afirma que en vendre un llibre, una revista, un CD o un DVD únicament es ven el suport físic, però no la informació continguda en ell, la qual ha estat, per a més inri, la motivació per adquirir l'objecte en qüestió.

El que possibilita la transferència del coneixement és, en primer lloc, la publicació dels resultats de la investigació. Precisament per això aquesta publicació, prèvia revisió en el seu cas per especialistes, és essencial per a la investigació científica, i ha estat considerada un criteri essencial per a la valoració de la investigació i de les Universitats que la generen. Si es garanteix, d'aquesta manera, el caràcter públic dels resultats de la investigació, es faciliten tant les investigacions ulteriors a partir d'aquests resultats com, en el seu cas, l'aplicació pràctica dels mateixos. En aquest procés, el reconeixement de la seua autoria original, amb l'oportuna cita de la seua publicació, es considera una pràctica inseparable de la deontologia científica. No per res, el número de citacions d'un treball científic ha estat considerat un criteri important per tal de valorar la seua rellevància.

Pel contrari, si es consideren els resultats d'una investigació amb eventual aplicació pràctica com quelcom a "protegir" a través de mecanismes de copyright o drets de "propietat intel·lectual", el que es fa és condicionar la seua difusió o aplicació al compliment de determinats requisits, habitualment de caràcter crematístic. Si a més la utilització d'aquestos mecanismes es considera un criteri substitutiu per a valorar l'activitat d'una Universitat, es produeix una notòria distorsió de la pràctica científica pròpia d'una Universitat pública, en tant que els seus productes deixarien d'estar a la lliure disposició de tota la societat, restringint el seu gaudi a aquells que pogueren pagar per ells.

En un context de restriccions pressupostàries, això es pot emmarcar en un procés de substitució de finançament públic per finançament privat basat en l'explotació de la "propietat intel·lectual". I des del punt de vista dels investigadors universitaris, aquesta explotació pot aparèixer com una compensació al retall en les retribucions salarials. Tot això pot generar motivacions en favor de la "propietat intel·lectual" per part tant de personal investigador com de gestors de les Universitats públiques, portant a presentar la "transferència del coneixement" com una tercera funció de les Universitats partionada de la docència i de la investigació, enlloc de com una derivació natural d'aquestes. Aquesta partió té un significat comptable, en tant que s'utilitze la "transferència del coneixement" com una font diferenciada d'ingressos, a través de l'explotació de la "propietat intel·lectual". Però el fet que es condicione la "transferència del coneixement" a aquesta explotació no justifica la inversió lògica de presentar la "propietat intel·lectual" com un factor d'impuls d'aquesta transferència, quan és simplement un factor de la seua mercantilització.


"Propietat intel·lectual" i investigació

Si la "propietat intel·lectual" no es pot justificar per l'interès social expressat en la transferència del coneixement, resta la possibilitat de justificar-la per l'estímul que la seua explotació generaria per a l'activitat investigadora. En el cas de les Universitats públiques i altres Organismes Públics d'Investigació (OPIs), aquest estímul és en tot cas substitutiu de la retribució directa sustentada en la publicació dels resultats de la investigació, com la que en l'Estat Espanyol es plasma en els complements de productivitat. Però en el cas de la investigació privada, i en particular la produïda en el si d'empreses privades tecnològicament avançades, adquireix en caràcter central: s'argumenta habitualment que sense la exclusivitat en l'explotació dels resultats de la seua pròpia investigació aquestes empreses no tindrien estímuls per a continuar investigant.

Tanmateix, i en el marc del debat nord-americà sobre la vigència temporal de les patents sobre biomedicines, "La Comissió Federal de Comerç (FTC per les seves sigles en anglès), no obstant això, va argumentar al juny que donar als fabricants de productes biològics qualsevol període d'exclusivitat pot realment ofegar la innovació. Els productes biològics són tant molt més complexos i cars de produir que els medicaments tradicionals que les barreres per al que serien competidors 'biosimilars' ja són elevades, diu la FTC. Donar als productes biològics major protecció -particularment els 12 anys d'exclusivitat que vol la indústria- simplement animaria a les firmes a jugar amb el que ja tenen en comptes d'orientar-se cap a 'noves invencions per a aplicar-les a necessitats mèdiques insatisfetes' " (Tumulty & Scherer 2009).

Cal recordar que, en general, la implementació d'un nou coneixement o tecnologia no és immediata, sinó que requereix l'ensinistrament del personal que l'ha de portar a cap, cosa en la que té avantatge l'empresa on s'ha generada la innovació. Per altra banda, una empresa pot prevaler a les persones que l'han generada, però és dubtós que continués pagant al personal investigador assalariat si aquest roman mà sobre mà pretenent viure de rendes dels treballs anteriors, de manera que és dubtós que es beneficiaren de drets de "propietat intel·lectual" en mans de l'empresa, per molt que el reconegui la seua autoria. Pel contrari, en la mesura en que es permeta el lliure ús dels nous coneixements i tecnologies, la pressió competitiva forçarà a continuar investigant per intentar romandre sempre un pas endavant, i en aquest procés el protagonisme recau sobre el treball d'investigació. És en aquest marc on els drets d'autor del personal d'investigació no poden ser eludits, per tal com la capacitat demostrada en l'activitat anterior justifica la confiança en el seu treball futur, al marge de consideracions de "propietat intel·lectual".

Potser no siga casual que l'esgotament de l'impuls renovador d'Steve Jobs en Apple s'haja vist acompanyat d'una guerra de patents amb altres empreses tecnològiques com Samsung...

I tampoc sembla casual que en sistemes on interessa un progrés ràpid de la tecnologia, com pot passar en la patent industrial, on es defensa el benefici industrial però es cerca garantir un cert nivell de progrés, el període de les patents és molt més curt que quan l’interès en un progrés ràpid no és tan gran. Així, una baixa valoració de l’interès social del progrés cultural (considerant que ningú es mor per no poder llegir un llibre) faria que no importen els entrebancs que puga suposar un estancament en la seua evolució.

Essent les coses tan clares com les indica la FTC, com s'explica el predomini dels arguments que vinculen la innovació a les restriccions al lliure ús de la informació en nom de la "propietat intel·lectual"?. Tumulty & Scherer donen una explicació: "Treballant en gran part a través de BIO i la Recerca Farmacèutica i Fabricants d'Amèrica (PhRMA), han finançat una àmplia xarxa que inclou no només als grups de pressió sinó també grups de reflexió d'experts i grups de suport. 'No es pot aconseguir que es posi al telèfon algú que no se li haja pagat', diu un economista que ha estudiat els temes biològics amb fons d'una companyia farmacèutica. 'Ells donen diners per a tots i cada un'"

Tot això abona la importància que les Universitats públiques no depenguen d'ingressos provenint de fonts privades, per tal de garantir la independència crítica de les seues avaluacions.


"Propietat intel·lectual" i desenvolupament tecnològic

Solament de pasada, per tal com aquest Congrés està orientat cap a l'estudi del Dret d'Autor i no de la propietat industrial, ens referirem a la influència del sistema de patents, essencial en la problemàtica de la "propietat intel·lectual", en el desenvolupament tecnològic.

Un cas paradigmàtic és com el període de vigència de la patent de la màquina de vapor de James Watt, entre 1769 i 1800, va frenar la revolució industrial (Sténeri, 2005). Però "Després de l'expiració de les patents de Watt, no només va haver una explosió en la producció i l'eficiència dels motors, sinó que el vapor va esdevenir en si mateix la força motriu de la revolució industrial. En un període de trenta anys els motors de vapor es van modificar i millora per tal com innovacions crucials, com el tren de vapor, el
vaixell de vapor i la palanqueta de vapor d'aigua van entrar en ampli ús. La clau de la innovació va ser el motor de vapor d'alta pressió - el desenvolupament del qual havia estat bloquejat per l'ús estratègic de Watt de la seva patent
" (Boldrin & Levine, 2008, pàgina 1).

De fet les patents, hereus de les "lletres patents" feudals, generen monopolis que entrebanquen la lliure competència. En aquest marc, la defensa de la "propietat intel·lectual" per defensar, entre altres coses, el sistema de patents en el marc d'una economia que es proclama de lliure mercat, és una paradoxa que remet per a la seua explicació a la defensa, precisament, d'interessos monopolistes.


Dret d'autor i "propietat intel·lectual"

Arribats a aquest punt, no estarà de més detenir-nos en les diferències entre el dret d'autor i la "propietat intel·lectual" o el copyright.

Cal assenyalar en primer lloc que el dret d'autor, a diferència de la "propietat intel·lectual" o el copyright, no és transferible. Es podrà transferir l'eventual dret a fer o no còpies d'un text, programa informàtic o cançó, o a rebre diners pel seu ús. Però aquesta transferència no modifica la seua autoria. Si l'autor treballa per a una empresa, pública o privada, aquesta podrà apropiar-se del beneficis obtinguts per la seua obra, però no negar la seua autoria. Per això, el dret d'autor no es pot comprar ni vendre, i es pot afirmar que, com altres drets humans, és inalienable: és reivindicable com un dret humà el reconeixement de l'autoria d'una obra. Certament, es donen casos de falsificació de l'autoria d'un treball, però aquests casos suposen estrictament un frau, una vulneració del dret d'autor.

Així, vincular el dret d'autor a la propietat i no al treball és una greu distorsió de la seua naturalesa. El que s'atribuïsca una propietat sobre els objectes físics a la persona que els ha produït pel seu treball o a una empresa en la qual treballe dependrà del sistema econòmic sota el qual tinga lloc la seua producció. Però l'autoria de les qualitats d'aquests objectes, en definitiva de la informació continguda en ells, no depèn del sistema econòmic. Dependrà, això sí, del sistema de producció en quina mesura l'autoria siga individual o col·lectiva, però sempre referida al treball humà que l'ha generada.

Per altra banda, el que la producció d'un objecte físic i de la informació continguda en ell estiguen o no separats depèn també del sistema de producció. La seua escissió ha estat precisament una característica del maquinisme industrial, que permet produir un gran número d'objectes amb el mateix disseny. En aquest sistema, la mà d'obra dedicada a la producció directa resulta privada de dret d'autor, en tant que manca d'autoria del disseny dels objectes que fabrica. Pel contrari, en la producció universitària, tant docent com investigadora, el seu objecte és precisament la informació generada pel personal docent i investigador. Per això, el dret d'autor juga un paper central en el seu treball. En el cas de la docència, el dret d'autor està vinculat a la llibertat de càtedra. En el cas de la investigació, s'expressa a través de l'autoria de les publicacions. I en cas que el resultat d'una investigació siga utilitzat en investigacions ulteriors, l'obligació de la seua citació és una derivació del corresponent dret d'autor, que no suposa de per si cap restricció a la reproducció dels resultats sempre que es reconega l'autoria.


Caràcter utòpic del copyright en l'Economia de la Informació

Aquestes característiques de la producció universitària s'apliquen també a les altres formes de producció d'informació. Tanmateix, en el marc de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació basades en la Informàtica i l'ús de suports digitals, es produeix una nova escissió entre la producció dels objectes físics i de la informació continguda en ells. Però a diferència del maquinisme industrial, en aquesta Economia de la Informació el pes del treball humà és molt més gran en la producció de la informació que en la reproducció del seu suport digital: el cost marginal de la transferència de la informació a un nou suport digital és mínim, i pot ser quasi menyspreable si té lloc a través d'Internet o de la còpia directa de la informació d'un suport digital a un altre.

Això genera problemes en la pràctica irresolubles per a l'intent d'imposar el copyright prohibint la lliure reproducció de la Informació: si en el maquinisme industrial el sistema econòmic capitalista es basava en el lliure intercanvi de mercaderies, incloent la força de treball, en l'Economia de la Informació la fixació d'un preu per a la informació reproduïda no pot basar-se en el lliure intercanvi, sinó en la coacció directa de l'Estat, de forma anàloga al sistema feudal. Amb la diferència de que la mateixa estructura descentralitzada d'Internet fa difícilment viable el control centralitzat per part de l'Estat de la informació que hi circula. En la pràctica, el lliure intercanvi d'informació es produeix al marge del mercat i de l'Estat mitjançant l'ús de tecnologies P2P, reduint a la inoperància les normatives que l'intenten restringir, amb l'ús eventual fins i d'anonimitzadors que dificulten localitzar als agents dels intercanvis.

En aquestes condicions, la inviabilitat del copyright es pot considerar una llei econòmica objectiva de l'Economia de la Informació.


Conclusió: el copyleft com alternativa

Com alternativa d'implementació del dret d'autor s'utilitzen diferents formes de copyleft, que a diferència del copyright pretén garantir el dret a copiar la informació produïda. Entre elles estan algunes llicències Creative Commons i les llicències vinculades al projecte GNU de la Free Software Foundation, com la Llicència Pública General GNU (GNU-GPL), referida a programes informàtics, i la Llicència de Documentació Lliure (GNU-FDL), referida a documents escrits en general (Stallman 2004, pàgines 285-295 i 310-319).

Aquestes llicències utilitzen la legislació existent sobre copyright per a donar-li la volta: reclamen el dret de l'autor d'un programa o d'un text a establir el dret a reproduir-ho lliurement, o fins i tot modificar-ho o mesclar-ho amb altres programes o textos, però imposant que aquesta condició s'aplique també als programes o textos copiats o les seues derivacions. És a dir, qualsevol pot copiar-los o si de cas modificar-los (amb eventuals restriccions, com mantenir la referència a l'autoria original), però no pot prohibir que la seua còpia siga a la seua vegada copiada lliurement o si de cas modificada.

Cal subratllar la diferència entre aquestes llicències i la d'aquelles llicències que reclamen la seua "propietat intel·lectual" però autoritzen la seua reproducció restringida, per exemple per a institucions educatives o propòsits no comercials. Pel contrari, les llicències copyleft permeten la reproducció comercial. Stallman subratlla que el termini Free cal traduir-ho com a "lliure" i no com a "gratis". El copyleft és compatible amb un servei públic que oferisca informació gratis, per exemple des d'una Universitat pública, o amb distribucions vinculades a activitats comercials, per exemple d'assessorament o venda de suports digitals o impresos. Allò únic al que renuncia és a la inviable prohibició de reproduir la informació. Consisteix per tant una alternativa adient en el marc d'una Economia de la Informació.


Bibliografia:

Boldrin, Michele & Levine, David K. (2008), "Against Intellectual Monopoly", Cambridge University Press

Stallman, Richard M. (2004), "Software libre para una sociedad libre", ed.Traficantes de sueños, Madrid.

Sténeri, Carolina (2005), "Patentes y Derechos de Propiedad: mal innecesario".

Tumulty Karen & Scherer Michael (2009), "How Drug-Industry Lobbyists Won on Health-Care", Time, 22 Oct.