Inici > Àmbit social > L’art rupestre valencià

L’art rupestre valencià

Memòries històriques, per David Garrido 30/07/18

per filosofem,



Ara mateix, el MARQ, és a dir el Museu Arqueològic dependent de la Diputació d’Alacant, situat al vell hospital de la ciutat, organitza l’exposició «Rupestre. Els primers santuaris». El motiu: la declaració, ara fa vint anys, com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO de l’art rupestre —atenció!— de «l’arc mediterrani» de la península Ibèrica. Vatua els esforços que fan alguns per evitar el mot «valencià». Cara a la prehistòria som «arc mediterrani», ja veieu, o bé ens etziben l’adjectiu «llevantí» per a tota manifestació artística prehistòrica realitzada en terres hui valencianes.

Pintura rupestre al Barranc de la Valltorta (Alt Maestrat)

Espanya sempre embolicant, els ignorants de torn i també els sers estirats que peixen del pessebre de la cosa pública en universitats i institucions. Els del MARQ munten una exposició i se’n van a presentar-la a Madrid. Bé, una excusa com una altra per a fer una visita a la Carpetovetònia i, desvergonyits, presumir de condició servil, sucursalista, «llevantina» i borreguera. Però, en fi, el motiu era una exposició dedicada a l’art rupestre «valencià», a Alacant, però els del MARQ, diputat pepero de cultura al capdavant, la presenten a Madrid, que llueix més. Exposició —atenció!— on també s’inclouen els bisons d’Altamira. Xe, perquè no diguen! Que tot valencià no pot ser! Així, doncs, una barrejadissa de troglodita d’arreu per a acabar en les manifestacions més estrictament «valencianes» (ells en diuen «llevantines»), és a dir pròpies del territori hui País Valencià.

Efectivament, temps enrere, quan els homes corrien per les terres entre el rierol de la Sènia i el Segura amb senzills tapaculs, València no existia, ni el topònim ni el gentilici derivat. Ara bé: segles després el llegat deixat per aqueixes persones forma part del patrimoni cultural valencià, dels valencians d’ara, encarregats de preservar-lo i donar-lo a conèixer. Un art, a més a més, específicament genuí de les terres ara valencianes, que no «Llevant». Un art on predominen les escenes de cacera i lluita, els grans animals abatuts per les fletxes dels caçadors i les figures estilitzades integrades en enquadraments de gran dinamisme. Aquest és l’art dels habitants del País Valencià prehistòric, art que els especialistes de l’Espanya capital Madrid han batejat com a Levantino i que s’estén pel vessant oriental de la península Ibèrica format pel territori valencià de hui. Art genuïnament autòcton, la UNESCO l’elevà a la categoria de Patrimoni de la Humanitat en 1998.

Pintura rupestre al Barranc de la Valltorta (Alt Maestrat)

Al Maestrat trobem veritables capelles sixtines d’aquelles manifestacions artístiques de la prehistòria valenciana: els barrancs de la Valltorta (entre els termes municipals d’Albocàsser, Tírig i les Coves de Vinromà) i de la Gasulla (Ares del Maestrat). Altrament, les elevacions dels sistema Prebètic, que s’enfonsen a la mar abruptament a Dénia, conformen un conjunt muntanyós escarpat, ric en espelunques i abrics rocosos. Més al sud, a la serra de Santa Pola (Baix Vinalopó), troben una gruta d’una vintena de metres, la cova de les Aranyes, que alberga una figura equina, la representació rupestre més meridional del País Valencià.

Art que fa servir balmes, cavorques i badadures rocoses a la manera de llenços, les pintures es troben manta vegades exposades a l’acció del sol, la qual cosa ha dificultat la conservació. Tanmateix, a l’estudiós avesat no se li escapa la localització. L’art mal anomenat «llevantí» —és a dir, prehistòric valencià— es desenrotllà en un espai cronològic de set mil·lennis, en els quals els prehistoriadors distingeixen quatre fases amb canvis temàtics i estilístics: una primera que es desenvolupà durant el mesolític primerenc, alhora dividida en dos períodes, un de previ entre el 12000 i el 10000 aC, amb representacions de caràcter zoomorf, i un altre posterior, entre el 10000 i el 8500 aC, en el que apareix la figura humana; la segona fase s’integra en el mesolític mitjà, del 8500 al 7500 aC, amb representacions zoomorfes i antropomorfes cada vegada més expressives; la tercera fase, del 7500 al 5500 aC, abraça el mesolític tardà i suposa el moment d’apogeu d’aquesta mena d’art. Encara es distingeix un moment final, entre el 5500 i el 5000 aC, considerat com a degeneratiu pels tractadistes, que ja se situa en el protoneolític.

Un patrimoni amenaçat

Pintures que han resistit durant mil·lennis les inclemències naturals i el pas del temps, tanmateix estan amenaçades per l’acció de l’home contemporani, des del barrut que les fa malbé a pler fins al lladre que pretén arrencar-les. Les pintures —importantíssimes!— de la cova Foradada a la Sarga (Xixona) ja patiren actes vandàlics a la dècada dels setanta del segle passat, el que provocà la instal·lació d’una tanca protectora en 1977. Hui dia, afortunadament, estan museïtzades. Però l’agressió més significativa contra el patrimoni prehistòric valencià fou l’extracció de tres figures humanes dels abrics de Benirrama (la Vall de Gallinera) en maig de 1993, succés que escandalitzà l’opinió pública. Aquest robatori donà la veu d’alerta sobre la precarietat del patrimoni prehistòric, pràcticament a l’abast de qualsevol desaprensiu.

Aquest art prehistòric «valencià» fou descobert a la fi del segle XIX i, sobretot, arran de les troballes en els anys vint del segle passat als Ports i l’Alt Maestrat. El 19 d’agost de 1951, un grup de col·laboradors del Museu Arqueològic d’Alcoi descobriren a la pedania xixonenca de la Sarga, a l’entorn de la vall de la Canal, una sèrie de representacions zoomorfes, concretament cérvols, acompanyades de motius de caire geomètric i figures antropomorfes. Aviat el descobriment transcendí en els ambients científics i àdhuc intervingué l’abat Henri Breuil, el màxim especialista en art prehistòric del moment. En 1974 les pintures foren estudiades i publicades pel professor Antonio Beltrán, catedràtic de Prehistòria de la Universitat de Saragossa. Des de llavors les pintures dels abrics de la Sarga s’han convertit en tot un emblema de l’art prehistòric valencià.

Pintura rupestre a La Sarga, Xixona (l’Alacantí)

Però la Sarga no solament guarda exemples de l’art estrictament dit «llevantí». Hi trobem motius de l’art anomenat esquemàtic, posterior a l’anterior i caracteritzat per la tendència a l’abstracció. Un art, l’esquemàtic, també desenvolupat en l’espai geogràfic ara valencià, que s’estén des del neolític a la fi de l’edat de bronze; un art que utilitza tintes planes, amb un ús especial del vermell, l’ocre i el negre. També a la Sarga trobem exemples de l’art dit macroesquemàtic, tan «valencià» com els altres, un estil de figures abstractes de molta grandària, que sembla, d’antuvi, que no està emparentat amb els anteriors —això, si més no, en diuen els especialistes— i que precedí a l’art mal anomenat «llevantí».

Art rupestre a l’Alcoià i el Comtat

L’entorn muntanyós de les comarques de l’Alcoià i el Comtat és molt ric en representacions pictòriques d’estil «llevantí». De debò, costa dir això de «llevantí» a tot hora. Una denominació totalment dissortada i que caldria esmenar aviat. Ni «llevantí» ni «arc mediterrani». O és que els valencians no tenim dret a vindicar la nostra prehistòria? L’estil de la Valltorta, de la Gasulla, de la Sarga forma part de la prehistòria valenciana i com a «valencià» s’hauria de definir. Ep! Els noms són importants, que no és el mateix dir «llevantí» que «valencià». València no existia del 12000 al 5000 aC, d’acord, però Espanya i el seu Levante tampoc. D’altra banda, cal destacar el treball realitzat des de fa dècades pels membres del Centre d’Estudis Contestans en l’elaboració d’un catàleg de jaciments, en part exhibit a l’exposició de novembre de 1998 al Palau Comtal de Cocentaina. Gràcies a l’activitat dels estudiosos contestans sabem de l’existència de pintures al Port de Penàguila, al Pantanet d’Alfafara, al barranc d’Alpadull també a Alfafara, al barranc de Frainós a Alcoleja, a les Coves Roges de Benimassot, al barranc de la Penya Blanca i a les Coves de la Vila a Planes.

Totes aquestes manifestacions artístiques estan localitzades en abrics de poca profunditat i protegides per cornisa, que és una de les característiques d’aquest art rupestre «valencià». L’artista fa servir sempre pintures de color roig, que contenen una gran quantitat d’òxids de ferro. La pintura s’aplica directament sobre el llenç rocós sense preparació prèvia. Si la gran protagonista es la figura zoomorfa (el cérvol), també abunden les figures humanes, en especial les masculines. És un art, val a dir-ho, de caràcter naturalista, de gran dinamisme en las escenes, tot i que mancat de perspectiva.

Pintura rupestre, "L’orant", a l’abric del Pla de Petracos, Castell de Castells ( Marina Alta)

Les valls i els barrancs de la Marina Alta

Las muntanyes de la Marina dita Alta (ep! Dita «alta» perquè és al nord) són com a immenses catedrals de roca calcària on l’home d’antany deixà la seua empremta de forma especial. Un relleu tan sinuós com escarpat que permeté la proliferació de llocs en què aquells caçadors recol·lectors deixaren la seua marca artística. Potser el municipi més privilegiat siga Castell de Castells, camuflat per la majestuosa Serrella. Els molts barrancs i afraus que travessen el terme guarden en llurs altures exemples del més preclar de l’art prehistòric valencià, como el de Malafí, de nom tan suggeridor. Però ja al barranc de Famorca trobem un cingle imponent, on en una cova utilitzada par a tasques pecuàries hi ha representada una interessantíssima escena de caça, amb els imprescindibles cérvols i els arquers empaitant-los. Situat en un racó del barranc del Castellet es troba l’Esbardal de Miquel el Serril, amb pintura d’arquer tensant el seu arc. El Pla de Petracos, el marge esquerre del barranc de Malafí, és —diguem-ne— la Florència de l’art macroesquemàtic, sense mancar els exemples realistes d’art valencià. Al Pla de Petracos, la figura dita de «l’orant», macroesquemàtica, recorda sorprenentment l’angoixant quadre Skrik «El crit» d’Edvar Munch. Les rambles tributàries de Malafí, el Racó dels Sorellets i el barranc de Galistero, també tenen abrics pintats, mentre que a les altures de Malafí trobem pintures a la Cova Alta i el Racó de Gorgori.

Pla de Petracos

Però Castell de Castells no és l’únic municipi de la Marina Alta que posseeix pintures prehistòriques. A Beniaia, la Vall d’Alcalà, està el Racó de Condoig, amb restes de la silueta d’un caprí. A la Vall de Gallinera trobem els jaciments del Racó del Pou, el barranc de Benialí i, sobretot, el magnífic Racó de Parets a Benirrama, un lloc veritablement extraordinari, amb representacions de figures humanes de gran naturalisme. Aquest jaciment fou l’espoliat en 1993, com he assenyalat més amunt, tot i que, afortunadament, l’acte desaprensiu no afectà la majoria de les pintures. Sobre una pared de 54 m de longitud, compartimentada en dos abrics, hi apareixen figures humanes de cos estilitzat i cap triangular, on l’estil «valencià» comparteix espai amb representacions esquemàtiques.

A la Vall d’Ebo, a la riba esquerra del barranc de Sergues, es troba l’abric de les Torrudanes, una impressionant obertura sobre la roca calcària de 28 m de longitud i més de 10 m de profunditat. Pleta antiga per a tasques ramaderes, les Torrudanes és tot un museu d’art prehistòric. Al barranc de l’Infern, a la Vall de Laguar, també hi ha pintures rupestres a prop de la font de Reinós. Altres municipis de la Marina Alta amb representacions pictòriques són Tormos (barranc de la Palla), Xaló (cova del Mansano), Benissa (serra de la Solana) i Dénia (casa de la Catxupa, a la Gola).

La Marina Baixa

La Vall de Guadalest és un espai geogràfic singular, que en el passat comprenia els estats del marquesat de Guadalest i la baronia de Confrides. A la capçalera del riu que li dóna nom, on l’Aitana i la Serrella semblen acaronar-se, trobem manifestacions artístiques de la prehistòria a les altures del port que uneix la vall amb el Comtat, concretament sobre el quilòmetre 7 de la carretera. També en terme de Confrides hi ha pintures en abrics situats als barrancs de les Covatelles i del Sord, però, sobretot, destaca el caprí vermell de la cova del penyal de les Carrasques. A Tàrbena, tanmateix, tan propera a Castell de Castells, ha estat trobada una figura de tipus rectangular en un abric petit del barranc de Xorquet, molt proper a l’emplaçament de dos poblats de l’edat de bronze.

El Baix Vinalopó, extrem meridional de l’art rupestre valencià

I on acaba l’art «valencià»? Doncs al Baix Vinalopó. En un dels barrancs de la serra de Santa Pola (o del Cap de l’Aljub) que desaigua cap a la mar, sobre el paratge del Carabassí, es troba la cova de les Aranyes, una cavitat que penetra en la roca una vintena de metres i que deu el nom per ser l’hàbitat d’una espècie d’aranya, la Phalagium Opilio, que ompli les parets de la gruta. La cova fou ocupada des d’antic i allà es trobà un vas de forma ovoide amb decoració incisa, fragments d’altres recipients, dos ganivets de sílex, una punta de fletxa, una ascla de sílex d’una peça en procés de fabricació, un punxó sobre canya d’os, un fragment de agulla, una pedra de més de cinc quilos amb taques de colorant vermellós, així com restes òssies abundants d’animals consumits pels qui habitaren la cova. El que més crida l’atenció, però, és la figura de l’èquid pintada en la part més amagada de la gruta. La pintura esta recoberta per una capa estalagmítica transparent que permet visualitzar-la a la perfecció. Pintada en vermelló, semblant a les taques del vas ovoide esmentat, fou realitzada amb pinzell i mesura 15x20 centímetres. Cronològicament se situa —estilísticament parlant— a les darreries del naturalisme de l’art «valencià», abans d’endinsar-se en el període d’abstracció de la darrera època.

La cova de l’Aranya a la serra de Santa Pola (Baix Vinalopó)

I fins ací he fet una ullada a la prehistòria valenciana, en el vessant artístic, el qual presenta unes característiques genuïnes, pròpies del territori ara valencià. Una prehistòria, val a dir-ho, que també cal recordar, que és memòria històrica a preservar, com a «valenciana» i no pas com a «llevantina».

Veure en línia : l’article en Diari La Veu

info portfolio