Inici > Filosofia > Lògica > Veritat i els seus tipus

Veritat i els seus tipus

per filosofem,



Primitivament, la veritat va ser entesa com una propietat de les coses, la seua propietat de manifestar-se. Però a poc a poc, la veritat es converteix en una propietat de l’enteniment: és ell el que ha de “revelar” què són les coses. Tal concepció apareix clarament en Aristòtil i és acceptada per gran part de la filosofia posterior.

En l’actualitat, les principals explicacions sobre el sentit de la veritat es deuen a la teoria de la correspondència o teoria semàntica de la veritat, la teoria de la coherència i la teoria pragmàtica de la veritat. En totes elles es manté la idea bàsica que la veritat consisteix en una relació, difereixen només en la determinació dels termes d’aquesta relació: relació d’una proposició amb els fets (correspondència); relació d’una proposició amb un conjunt establit de proposicions (coherència) i relació d’una proposició amb la pràctica, l’acció o la utilitat (pragmàtica).

 Problemes filosòfics sobre Veritat i Certesa

Les preguntes sobre la veritat que intenten resoldre les diferents teories epistemológiques són:

  • La definició: Què és la veritat? Què volem dir quan afirmem que alguna cosa és vertadera? Què signifiquen ací els termes “alguna cosa” i “vertader”?
  • El criteri: Existeix algun criteri que ens permeta distingir entre la veritat i l’errada? Quin? Com justificar-ho?
  • sentit arribar a la veritat? Té sentit parlar de veritats absolutes? És tota veritat relativa?
  • En quines condicions podem afirmar que una veritat és certa? O bé cal afirmar que “no n’hi ha sinó opinions”?

 2. Definició històrica del concepte ’veritat’

Activitat 1 Extrau una definició històrica del terme "veritat" del següent text:

Definició etimològica. Veritat, del llatí veritas, que tradueix el grec ἀλήθεια ἀλήθεια, alétheia, compost de negació i l’arrel del verb lanthano, estar ocult; per tant «el que està palés»)

Definició general. És la conformitat entre el que es diu, pensa o creu i la realitat, la qual cosa és o el que succeeix.

Tradicionalment la veritat ha estat interpretada com a correspondència, o coincidència, entre la ment i la realitat, o entre els enunciats i els fets. D’aquesta manera s’ha definit com la conformitat entre el que es diu, pensa o creu i la realitat, allò que és o el que succeeix.

En aquest sentit estricte la veritat és entesa com la correspondència d’una proposició o enunciat amb els fets. Per això diem que un enunciat és verdader si descriu els fets com són i que és fals si no els descriu com són. En conseqüència, la veritat és una propietat del discurs declaratiu; la veritat o la falsedat pertany als enunciats o proposicions i no als fets. És, doncs, un concepte purament epistemològic. Així ho ha entès fonamentalment la tradició, des d’Aristòtil, per a qui la veritat consisteix a afirmar el que és i a negar el que no és. [1] (Tot i que aquesta àmplia formulació aristotèlica no implica necessàriament una teoria de la veritat com a correspondència, com defensen els que sostenen la concepció minimista de la veritat. No obstant això, en De la Interpretació, Aristòtil quan analitza les proposicions lògiques apofàntiques –és a dir les parts del discurs susceptibles de ser verdaderes o falses– sembla defensar clarament la concepció de la veritat entesa com a correspondència d’un enunciat amb un fet real).

També s’ha acceptat alguna versió de la teoria de la veritat com a correspondència des de l’Escolàstica medieval que defineix la veritat com l’«adequació entre l’enteniment i les coses» (Tomàs d’Aquino), fins als lògics moderns, entre ells Tarski, que ha acceptat aquest concepte de veritat com a correspondència però alliberant-lo de totes les connotacions metafísiques, construint la denominada teoria semàntica de la veritat.

No obstant això, no tots els enunciats veritables ho són per la seva correspondència amb els fets. «Demà plourà o no plourà» res té a veure amb la realitat i, no obstant això, és un enunciat veritable: és una veritat lògica. Això últim fa plausible la denominada teoria de la coherència de la veritat. La teoria de l’adequació o correspondència ha de complementar-se amb la de la coherència, i encara amb la teoria pragmàtica de la veritat. Un altre enfocament és el de les teories deflacionistes o minimistes que defenses que la veritat no és una propietat dels enunciats.

Definició històrica. No sempre s’ha donat al concepte de veritat aquesta consideració simplement epistemològica. Les diferents accepcions de veritat al llarg de la tradició filosòfica occidental es deuen a influències de la tradició bíblica i de la primera filosofia grega.

Filosofia antiga. En els començaments d’aquesta última, apareix ja en el poema de Parmènides, la noció de veritat (aletheia) oposada a la de simple opinió (doxa), com lligada a la del ser (on) i a la del dir (logos), de manera que el pensar i el ser han de ser el mateix.

La idea de veritat com a relació simètrica de coincidència es presenta per primera vegada explícitament en Plató, encara que aquest autor no desenvolupa cap teoria específica sobre aquest tema. Segons Plató, el discurs (logos) que manifesta la realitat és veritable. Aristòtil interpreta aquesta relació com el judici que uneix o separa el que en la realitat està unit o separat, és a dir, el judici que expressa la realitat tal com és; són els començaments de l’anomenada teoria de la coincidència o correspondència.

Filosofia medieval. [...] El neoplatonisme unirà els dos camins: el grec i el bíblic, de manera que, per a Agustí d’Hipona, la veritat és tant el nous (la intel·ligència) neoplatònic com el logos (la Paraula) del Nou Testament. Amb això la veritat adquireix un rang ontològic: és alguna cosa que la ment descobreix; existeixen la Veritat (Déu), les veritats eternes (les idees de la ment divina) i la veritat que l’ànima coneix, endinsant-se en si mateixa, per certa il·luminació interior

L’edat mitjana fa de la veritat un dels transcendentals de l’ésser, una de les propietats que tot ens té: el que és, pel mer fet de ser, és veritable, és a dir, intel·ligible, sent Déu la raó última de la veritat o intel·ligibilitat de tot ens. Amb Guillem d’Occam i el nominalisme de la crisi de l’Escolàstica, els transcendentals medievals es converteixen en mers noms o conceptes, amb la qual cosa comença a parlar-se simplement de la veritat epistemològica i de la veritat lògica.

Amb la filosofia moderna, la veritat perd el seu estatus ontològic i passa a ser definitivament una qüestió epistemològica: en Descartes, la veritat es converteix en el problema de la certesa, o de l’evidència, si bé Déu continua sent encara el garant d’aquest criteri de certesa, de la mateixa forma que Leibniz parla encara de l’enteniment diví com a font de les veritats eternes. En canvi, per a uns altres empiristes i racionalistes, com Hobbes, Spinoza i Locke, la veritat és només propietat de l’enunciat.

En Kant, la veritat és «transcendental» en un nou sentit, és a dir, es refereix a les condicions a priori, existents en el subjecte humà, que fan possible la concordança de l’enteniment amb el seu objecte. A causa de la revolució copernicana dels plantejaments kantians, la veritat és la conformitat de l’experiència amb els conceptes purs de l’enteniment categories. El concepte kantià de veritat és interpretat dialècticament en l’idealisme alemany com a relació d’identitat del subjecte –l’enteniment–, amb l’objecte –la idea–. Hegel fa del «tot», de la idea, subjecte i objecte alhora, el portador històric de la veritat.

Filosofia contemporània L’«esquerra» hegeliana, per obra de Feuerbach i Marx, sobretot, inverteix l’idealisme hegelià, de manera que la veritat és l’«existència», o l’«home», i així deixa de ser una qüestió de la teoria per a ser-ho de la praxi.

Nietzsche arremet contra l’ontologia estàtica que veia l’esdevenir com a aparença, i contra la concepció de la veritat de la metafísica. En contra d’això defensa la voluntat de poder: el món com a canvi, com a procés; la veritat com el que afavoreix la vida. La veritat, tal com és entesa per les ideologies i la metafísica, no existeix. Nietzsche diu: "no posseïm mai la veritat". Per a Nietzsche "la veritat" (deixant apart les veritats tautològiques o "closques buides", com les anomena) és una forma de mentida col·lectiva que permet a l’ésser humà la supervivència en grups socials. El mecanisme de formació d’aquesta "veritat" -com el de la formació dels conceptes-, procedeix -a través del llenguatge i de la ciència- d’una falsificació i igualació de la realitat que no té en compte les diferències. Així, per exemple, s’eliminen les diferències de totes les fulles per quedar-se solament amb el concepte de fulla, i aquest concepte-falsificació es considera veritat. Això és més palès en el cas dels conceptes morals que són codis de dominació. Vegeu sobre veritat i mentida en sentit extramoral. D’aquesta manera el llenguatge (formador de conceptes i de "veritats") és com una presó, les reixes de la qual són els conceptes que solament existeixen lingüísticament, com “veritat” o “mentida” conceptes que ens impedeixen veure el món tal com és (com una força) per convertir-lo en un fet moral. Així, per a Nietzsche, la veritat, tal com és entesa per les ideologies i la metafísica, no existeix. Tota veritat és interpretació, i la propensió a considerar alguna proposició com vertadera és més aviat fruit d’una millor correspondència, no amb l’ésser de les coses, sinó amb les condicions socials i psicològiques que ens dominen, perquè la mateixa consciència a la qual s’imposa aquesta veritat, ja és fruit d’influències socials i culturals. Per això, en contra de la visió religiosa i metafísica del món, la veritat és només -pensa Nietzsche- el que afavoreix la vida.

[...] El caràcter històric de la veritat és posat en relleu principalment en la filosofia de Heidegger, qui també dóna a la veritat una condició ontològica, en considerar-la propietat de l’ésser i no de la ment, i per la denominada filosofia hermenèutica; que la veritat tingui una interpretació històrica porta a la qüestió no només del caràcter relatiu de la veritat, i per tant a la definició de què és veritat, què significa que un enunciat sigui veritable, sinó també a la qüestió del criteri de veritat: com sabem que un enunciat és vertader?

El neopositivisme substitueix la qüestió de la veritat per la del sentit i la verificació d’un enunciat; la veritat o el sentit d’un enunciat consisteixen en la seva verificabilitat. Karl R. Popper, que parlant de les teories científiques prefereix referir-se al concepte de «versemblança», o proximitat a la veritat, més que al de «veritat», accepta la noció tradicional de veritat com a correspondència, sobretot en la versió que d’ella dóna la teoria semàntica de la veritat, de Tarski

En l’actualitat, les principals explicacions sobre el sentit de la veritat es deuen a la teoria de la correspondència, o teoria semàntica de la veritat, la teoria de la coherència i la teoria pragmàtica de la veritat. En totes elles es manté la idea bàsica que la veritat consisteix en una relació, diferint només en la determinació dels termes d’aquesta relació: relació d’una proposició amb els fets; relació d’una proposició amb un conjunt establert de proposicions i relació d’una proposició amb la pràctica, l’acció o la utilitat.

Però un altre enfocament, molt desenvolupat en la tradició de la filosofia analítica contemporània és el de les anomenades teories deflacionistes o minimistes de la veritat que, a diferència de les anteriors, estarien incloses dins les teories inflacionistes.

Les doctrines inflacionistes consideren que el terme "veritat ’" o "veritable" expressa un predicat que s’atribueix a certa classe d’entitats: els enunciats, les proposicions o les oracions. Per les doctrines deflacionistes, en canvi, el terme "veritat" no expressa un predicat, sinó que és avaluat a partir dels papers que pot exercir en l’articulació del discurs.

La teoria minimalista o minimista de la veritat és una teoria deflacionista que defensa que dir d’alguna proposició "p" que aital proposició és verdadera no afegeix res a "p". Segons Frege, la frase "és veritat que oloro l’aroma de les violetes" no afegeix res a la frase "oloro l’aroma de les violetes" . Així, doncs, d’acord amb la teoria deflacionista, la veritat no és realment una propietat i, per tant, si una proposició qualsevol és vertadera és un error dir que aital proposició té una propietat, és a dir, que té la propietat de ser vertadera.

[...] De Veritat en la web Wikisofia

 3. Possibilitat de conèixer la veritat

Activitat 2 És possible conèixer alguna cosa amb certesa i veritat? Indica quines respostes donen el dogmatisme, l’escepticisme, el criticisme i el relativisme.

És possible conèixer alguna cosa amb certesa? [1] i veritat [2]? Heus ací plantejat el problema de la possibilitat del coneixement. Diverses han estat les respostes donades al llarg de la història de la filosofia. El dogmatisme afirma que sí és possible, l’escepticisme sosté que és impossible, el subjectivisme manté la tesi que un judici és vàlid sol per al subjecte que jutja i pensa, el relativisme diu que tota veritat és relativa, el pragmatisme redueix la veritat a la utilitat, i finalment, el criticisme es col·loca en una posició reflexiva i crítica.

 3.1 Dogmatisme

El dogmatisme és la postura epistemològica que implica mantenir la veritat d’un enunciat sense massa raons que ho justifiquen o, en un sentit més ampli i directament oposat a escepticisme, la convicció que són molts els enunciats la veritat dels quals podem saber. En la història de la filosofia, a qui primer s’aplica el terme, si bé en un sentit molt ampli, va ser a l’estoïcisme i a l’epicureisme els qual, front l’escepticisme, sostenien la possibilitat de defensar amb raons la veritat de les pròpies opinions (dógmata): dogma versus suspensió del judici o epojé. Per a Kant, el dogmatisme és la pretensió d’avançar en el coneixement filosòfic sense haver sotmès a crítica els principis del pensar. Les postures oposades són, per tant, el criticisme i l’escepticisme. Des de Kant, dogmatisme és el contrari de criticisme, i fa referència a l’actitud epistemològica de sotmetre a judici, a crítica, les possibilitats de la pròpia raó per a conèixer amb certesa la realitat i, per extensió, els fonaments de les pròpies conviccions. En un sentit semblant, dogmatisme també equival a "no científic".

 3.2 Escepticisme

La paraula ’escepticisme’ deriva del grec skeptomai, investigar atentament, o simplement de skeptesthai, investigar. És, doncs, una concepció epistemològica que sosté, en principi, que la ment humana no és capaç de justificar afirmacions vertaderes.

En la història de la filosofia trobem dos tipus d’escepticisme:

Escepticisme extrem o absolut: sosté que no existeix cap enunciat objectivament vertader per a la ment humana, o la impossibilitat total de justificar afirmacions vertaderes; d’aquest escepticisme solen dir que es refuta a si mateix o que és impossible, ja que resta negat per la seua pròpia afirmació.

Escepticisme moderat o relatiu sosté que són pocs els enunciats objectivament vertaders, o bé estableix dubtes raonats sobre la capacitat de la ment humana de poder conèixer les coses i, pel mateix, la sotmet a examen. Aquest relativisme propugna una actitud crítica davant el dogmatisme. El dubte metòdic i l’esperit crític o el rigor científic són manifestacions pràctiques d’un escepticisme moderat.

Històricament, l’escepticisme apareix amb el pirronisme (un corrent de la filosofia hel·lenística). Per a Pirró d’Elis (-360/-272) ni els sentits ni la raó poden subministrar-nos un coneixement vertader, per la qual cosa el més savi, si volem arribar a l’ataraxia, és romandre indiferents a tot, en abstenir-nos de fer judicis; l’estoïcisme denominà epojé aquesta suspensió de judici. A partir del s. -II, l’escepticisme tendeix a convertir-se en eclecticisme. Cap al s. -II l’escepticisme passa a formar part de l’empirisme mèdic. En aquest corrent destaca Sext Empíric, per a qui l’escepticisme és l’art d’enfrontar totes les contradiccions de les coses i el pensament; l’escèptic aconsegueix l’ataraxia o tranquil·litat interior en renunciar a decidir sobre opinions contradictòries. En general, la dificultat de resoldre la qüestió epistemològica de la veritat i la falsedat va estar combinada, en l’escepticisme antic, amb l’adopció de certeses de tipus pràctic, que es fonamentaven en criteris ètics, estètics, d’utilitat, etc. En canvi, en l’escepticisme renaixentista és l’aspecte racional del problema el que destaca, i deixa de costat l’actitud més vital que representava l’escepticisme grec. Montaigne (1533-1592), Charron (1541-1603) i Francisco Sánchez(1562-1632) són escèptics destacats d’aquesta època.

David Hume (1711-1776) integra l’escepticisme en la mateixa activitat filosòfica. Distingeix [3] entre escepticisme «antecedent» i escepticisme «conseqüent». El primer és «anterior a tot estudi i filosofia», i un exemple podria ser el dubte metòdic cartesià, que planteja la recerca d’un primer principi de certesa infal·lible; el segon és «posterior a la ciència i a la investigació». Mantenir un escepticisme antecedent en forma exagerada –pirrònica– equival a negar qualsevol possibilitat d’arribar a la certesa. L’escepticisme conseqüent és el que cal adoptar després d’haver sotmès a examen les nostres possibilitats cognoscitives. Aquest escepticisme posa de manifest la impossibilitat de conciliar el que creiem pel sentit comú i el que sostenim després d’un examen filosòfic de moltes qüestions: per sentit comú creiem que el que veiem és el que existeix, però la raó filosòfica rebutja identificar les nostres representacions amb els objectes que representen; d’altra banda, no disposem de bons arguments per a demostrar que les nostres percepcions o representacions corresponguen als objectes reals. A l’home raonable li és necessari un escepticisme mitigat o «acadèmic», que és el resultat de combinar un sever examen crític de les nostres capacitats cognoscitives amb el sentit comú i la reflexió. I així, cal recordar que tots els nostres coneixements es redueixen a la relació d’idees, o el que pot saber-se per demostració, i a qüestions de fet, que vam fundar en la relació de causa i efecte. Aquest escepticisme «acadèmic» de Hume ha passat a ser una de les postures fonamentals de la filosofia neopositivista del s. XX, però és també una característica de totes aquelles filosofies que, des de Kant, han tendit a sotmetre a examen la raó humana.

 3.3 Criticisme

El terme ’criticisme’, a més de referir-se genèricament a l’activitat constant de la crítica, com a pròpia de la filosofia, i a diverses actituds específicament crítiques d’alguns sistemes filosòfics, fa referència d’una manera peculiar a la filosofia crítica de Kant. Aquesta fa un examen, judici o crítica, no dels productes o dels mètodes del coneixement humà, sinó de les possibilitats de coneixement de la pròpia Raó; en concret, de les capacitats de la raó humana per a conèixer alguna cosa a priori. A l’estudi d’aquestes condicions o possibilitats de coneixement per part de la raó, Kant també li diu filosofia transcendental. Encara que tota la filosofia kantiana s’anomene «crítica» o «criticisme», en rigor «filosofia crítica» és la primera part, o la propedèutica, de la seua metafísica o filosofia sistemàtica, constituïda per l’examen al qual cal sotmetre la raó humana per a conèixer el seu abast i els seus límits. Aquest aspecte fonamental de la filosofia, que inicia amb un autoexamen, o autocrítica, es correspon clarament amb l’ideal de «atrevir-se a pensar per compte propi», amb el qual Kant resumeix l’esperit de la Il·lustració alemanya.

 3.4 Relativisme

El mot ’relativisme’ deriva del llatí relativus, relatiu, de referre, i significà dur alguna cosa al seu punt de partida. El relativisme afirma que tot coneixement o tot valor moral depenen essencialment del punt de vista del subjecte que els té. Hi ha relativisme quan la dependència del punt de vista subjectiu és total. Destaquen dos tipus: el relativisme epistemològic i el relativisme ètic. El primer defensa que no hi ha veritats universalment vàlides i independents de l’apreciació dels subjectes; el segon, nega que existisquen normes morals universalment vàlides. La conseqüència és que tant el món del coneixement com el de la moral depenen de diversos condicionaments, que poden ser l’individu, la societat o la cultura, ja siga en l’aspecte psicològic, sociològic o històric.

Comparat amb l’escepticisme, el relativisme afirma menys. L’escepticisme afirma que no n’hi ha veritats o, si n’hi ha, són escasses. El relativisme sosté que les veritats tenen un valor relatiu al subjecte. El relativisme es distingeix del subjectivisme en què aquest estableix una dependència directa entre el coneixement o el valor i la consideració del subjecte; mentre que el relativisme fa dependre el coneixement o el valor de factors externs al subjecte. En la pràctica s’identifiquen, perquè en l’expressió «l’home és la mesura de totes les coses» el terme «home» ocupa el lloc del subjecte pensant i el lloc de la història cultural d’aquest mateix subjecte pensant. El relativisme és, en general (a excepció possiblement del relativisme ètic) una forma d’escepticisme.

Representants clàssics del relativisme són:

  • Protàgores, la frase del qual «l’home és la mesura de totes les coses», ha rebut el nom de homo mensura.
  • Oswald Spengler (1880-1936) va sostenir que només hi ha veritats en relació amb una situació concreta de la humanitat.
  • Les modernes sociologies del coneixement, que estableixen que no hi ha validesa absoluta d’enunciats, i que la validesa de tot enunciat depèn d’una situació social concreta, tenen problemes de relativisme epistemològic.

 4 Coneixement científic

Activitat 3 Caracteritza l’objectivitat i la intersubjectivitat. Relaciona ambdós conceptes en indicar semblances i diferències entre ells.

Entenem per coneixement científic el produït per l’activitat humana anomenada ciència. Aquest tipus de coneixement es caracteritza principalment perquè es tracta d’un coneixement racional, metòdic, objectiu, verificable i sistemàtic, formulat en lleis i teories, i és comunicable i obert a la crítica i a l’eliminació d’errades. En tant que coneixement racional i objectiu que és, el construïm amb enunciats descriptius, els quals fan referència a fets del món material, que poden ser vertaders o falsos, i la veritat dels quals és controlable i demostrable; en tant que coneixement obtingut amb un mètode, el coneixement científic és una activitat que planifica els seus objectius els quals intenta aconseguir amb els millors mitjans i, per açò, sotmet a prova experimental, contrastant-los amb els fets, els seus enunciats principals.

El saber científic no és simplement un simple coneixement de fets. Va més enllà dels fets, perquè també és saber sistemàtic construït a partir d’hipòtesis sotmeses a contrastació que poden convertir-se en lleis i teories, amb les quals obtenim explicacions i prediccions. Com saber comunicable que és, es tracta d’un coneixement públic que ha de poder precisar com ha estat obtingut, de manera que qualsevol puga obtenir el mateix fent ús de mitjans semblants, i en cap moment es recórrega a supòsits o recursos secrets i ocults. És per açò que està orintat a obtenir un consens universal sobre la veritat dels seus enunciats, però no exclou ni la crítica fonamentada o la revisió dels errors que conté, ni l’afirmació que el coneixement científic és provisional.

En el moment actual, hi ha tres maneres fonamentals de veure el coneixement científic com un tot:

  • l’enfocament subjectiu, el tradicional, el qual sosté que la ciència és un conjunt d’enunciats, la veritat dels quals és defensada i justificada pels científics (o científiques), com a individus aïllats, ;
  • l’enfocament consensual, segons el qual el saber científic està format pel conjunt de teories que la comunitat científica accepta com a científiques; i
  • l’enfocament objectivista, el qual considera que els enunciats, lleis i teories científiques són, certament, un producte de l’activitat humana, però que, una vegada formulats, posseeixen la seua pròpia vida autònoma com si constituïren un món propi (un tercer món).

 4.1 El postulat de l’objectivitat

En l’àmbit de la teoria del coneixement, l’objectivitat fa referència sobretot al fet de disposar de raons comprovables i discutibles per tothom, en les quals es recolza una creença considerada vertadera; en filosofia de la ciència, l’objectivitat és, juntament amb la racionalitat i el caràcter metòdic, una de les principals característiques de la ciència o del coneixement científic.

El postulat de l’objectivitat expressa l’ideal de la investigació científica, en tant que reconeixement públic dels fets com a científics dut a terme per la comunitat científica. En aquest sentit, segons L. Olivé (1995) l’objectivitat fa referència a la possibilitat de reconeixement públic, en una comunitat determinada, que hi ha un situació de fet. En aquest cas, s’entén com a predomini del coneixement de l’objecte o de la realitat, més enllà de tot prejudici o interès particular. Per a Mario Bunge, que el coneixement científic de la realitat és objectiu significa que concorda aproximadament amb el seu objecte, que cerca aconseguir la veritat fàctica; que verifica l’adaptació de les idees als fets recorrent a un comerci peculiar amb els fets (observació i experiment), intercanvi que és controlable i fins a cert punt reproduïble [4]. En filosofia de la ciència, ja que es reconeix la impossibilitat d’accedir a l’objecte sense la mediació de la teoria o d’algun tipus d’interpretació, l’objectivitat es fa equivaldre a la intersubjectivitat, no eximeix de certa acusació de relativisme.

 4.2 Intersubjectivitat

En general, la intersubjectivitat és el consens entre individus sobre la veritat d’un enunciat. Una afirmació així obtinguda es diu intersubjetiva doncs és considerada vertadera per diversos subjectes humans, encara que el seu valor epistemològic està considerat de caràcter objectiu.

En filosofia de la ciència s’utilitza de vegades com a sinònim de coneixement objectiu o objectivament vertader. En el cas que el coneixement ha de ser empíric o de base empírica i, pel mateix, de naturalesa subjectiva, la comunitat científica ha de posar-se d’acord respecte a quina mínima unitat de coneixement empíric i immediat ha de ser inicialment acceptable per tots sense que siga necessari discutir sobre pressupostos teòrics. En la tradició del neopositivisme es van proposar els enunciats protocol·laris, o els enunciats bàsics, com a unitats mínimes de coneixement objectivament admissible per tothom. Popper, que entre molts altres considera que tot enunciat, per bàsic que siga, porta sempre una càrrega teòrica, defensa el decisionismee, o l’adopció d’un conjunt d’enunciats empírics mitjançant una decisió raonable per a admetre’ls com a enunciats inicials i bàsics fàcilment contrastables.

 4.3 Objectivitat com a intersubjectivitat

En la filosofia medieval i en els autors del segle XVII (especialment Descartes), l’objectivitat és una representació, un objecte del pensament, tinga o no realitat extramental. D’aquesta manera, per exemple, alguns entenen l’universal com tenint objectivitat en el pensament, encara que no tinga realitat fora d’ell. Aquest significat és el que predomina en autors com Descartes, Spinoza o Berkeley, per exemple. A partir de Kant el significat canvia i es matisa. Per a aquest autor, el caràcter d’objectivitat és el que correspon al que té una realitat empírica, i s’oposa a subjectivitat. D’aquesta manera, l’objectivitat és el que dóna de l’experiència. Per a Kant, el caràcter objectiu del coneixement ve determinat per l’objectivació produïda per les intuïcions pures a priori de la sensibilitat i els conceptes purs a priori de l’enteniment. En canvi, per a Kant, el merament subjectiu és el purament apriórico. El fet que l’objectivitat depenga de les condicions transcendentals no implica que es remeta al subjecte (el que provocaria que l’objectiu seria merament subjectiu), ja que l’aplicació de les categories, com la de causa, per exemple, permet que el món fenomènic siga el mateix per a tots els subjectes, de manera que aquestes categories són garantia d’objectivitat en tant que intersubjectivitat.

En les concepcions fenomenológicas, com la de A. Meinong, per exemple, es rebutja la concepció kantiana de l’objectivitat generada o constituïda per les funcions transcendentals del pensar. Així, per a aquests autors, l’objectivitat d’un objecte, fins i tot dels merament possibles, no consisteix en què siga o no captat, sinó només en la possibilitat de ser-ho i de convertir-se en vivència. En qualsevol cas, la concepció del que és objectiu tendeix a entendre’s com allò que es refereix a l’exterior a la consciència i és independent del subjecte particular o individual, és a dir, independent de qualsevol subjecte determinat, però dependent d’algun procediment o mètode que permeta l’objectivació intersubjetiva.

 5. Teories de la veritat

Activitat 4 Fes un mapa conceptual dels teories de la veritat descrites a continuació.

En l’actualitat, les principals explicacions sobre el sentit de la veritat es deuen a la teoria de la correspondència o teoria semàntica de la veritat, la teoria de la coherència i la teoria pragmàtica de la veritat. En totes elles es manté la idea bàsica que la veritat consisteix en una relació, diferint només en la determinació dels termes d’aquesta relació: relació d’una proposició amb els fets (correspondència); relació d’una proposició amb un conjunt establit de proposicions (coherència) i relació d’una proposició amb la pràctica, l’acció o la utilitat (pragmàtica).

 5.1 Teoria de la veritat com a correspondència

La veritat ha estat entesa tradicionalment com a correspondència. Segons aquesta teoria, la veritat s’explica com una propietat dels enunciats, consistent en una relació de coincidència entre l’enunciat i el fet, o entre el pensament i la realitat. Normalment, s’entén que un enunciat correspon als fets, o a la realitat, si el seu significat ens descriu els fets tal com els coneixem o interpretem. Per açò diem que un enunciat és vertader si descriu els fets tal com són i, que és fals, si no els descriu tal com són. En conseqüència, la veritat és, abans de res, una propietat del discurs declaratiu; la veritat o la falsedat pertany als enunciats o proposicions i no als fets. És, doncs, un concepte purament epistemològic.

La correspondència pot entendre’s en dos sentits:

  • Sentit estricte (correspondència com a congruència): l’enunciat és un còpia de la realitat, a la qual reflecteix com un espill, i l’estructura de l’enunciat correspon a l’estructura de la realitat. (Plató i Russell).
  • Sentit ampli (correspondència com a correlació): el sentit global de l’enunciat coincideix amb el que és el cas. (Aristòtil i J.L. Austin).

D’altra banda, la teoria de la correspondència no prejutja la qüestió del realisme: encara que normalment és interpretada en sentit realista, no exigeix necessàriament que el que es considera un fet siga realment diferent de la ment.

Les objeccions tradicionals que es fan a aquesta teoria provenen, principalment, de l’ambigüitat, o amplitud de sentit, que posseeix el terme «correspondència», que en ser traduït a altres termes és substituït per expressions «carregades teòricament», com són per exemple «significar», de per si mateix discutibles, i del sentit que cal donar al terme «fet»; hi ha qui objecta que un fet no és sinó un altre nom d’enunciat i, en aquest cas, es planteja entre quins termes es dóna una relació.

La versió més coneguda de la teoria de la veritat com a correspondència és la teoria semàntica de la veritat proposada per Alfred Tarski (1902-1983) en El concepte de veritat en els llenguatges de les ciències deductives (1933). Tarski considera que la veritat és una propietat semàntica dels enunciats o proposicions, perquè és definible en termes de conceptes semàntics, que, portat del seu fisicalisme, redueix a conceptes lògic–matemàtics. Aquesta teoria precisa les condicions formals que ha de complir un llenguatge per a contenir la definició de veritat com a correspondència. Defineix, doncs, «veritat» respecte d’un llenguatge. Segons aquesta teoria, que manté els principis de la tradició clàssica occidental, iniciada per Aristòtil, «vertader» és una propietat (metalingüística) de tota proposició que descriga (en un llenguatge objecte) un fet tal com aquest és en el món real. «Veritat», per a Tarski, és una propietat de l’enunciat, no d’un fet psicològic, com un judici o una creença i té, per açò, un valor objectiu, no subjectiu. Es diu «semàntica» perquè «veritat» o «vertader» són termes semàntics, que el seu significat només pot explicar-se mitjançant un metallenguatge; un metallenguatge pot relacionar expressions lingüístiques amb fets, mentre que un llenguatge objecte només pot parlar de les seues pròpies expressions lingüístiques o dels fets, però no relacionar unes amb uns altres, sota pena de caure en antinòmies i paradoxes. Tarski estableix (per l’anomenada «convenció T» o «equivalència T» –Truth = veritat–) que una teoria de la veritat per a un llenguatge L ha de poder formular el següent teorema: «X és una proposició vertadera en L si i només si p; on p siga reemplaçada per qualsevol oració del llenguatge al fet que es refereix la paraula "vertader" i X siga reemplaçada per un "nom" d’aquesta oració». Així, en el clàssic exemple de Tarski «"La neu és blanca" és vertader en castellà si i només si la neu és blanca», s’enuncien totes les condicions que ens permeten dir que l’enunciat «La neu és blanca» és vertader: hi ha llenguatge objecte ("La neu és blanca"); del com es diu en metallenguatge si és o no vertader i en quines condicions: «és vertader en castellà si i només si la neu és blanca». Si X és "La neu és blanca" (llenguatge objecte, que també podria ser, per exemple, en alemany, "Der Schnee ist weiss") i p, a la seua traducció al metallenguatge («la neu és blanca») i afegim la connectiva «si i només si», també del metallenguatge, podem escriure de forma generalitzada: «X és vertader si i només si p»; o bé, «X correspon als fets si i només si p»; expressions que descriuen formalment les condicions necessàries i suficients perquè P siga vertader. En l’exemple, X és una expressió «esmentada», mentre que p és una expressió «usada».

 5.2 Teoria de la veritat com a coherència

Teoria principalment sostinguda en les ciències formals i en els sistemes axiomàtics, segons la qual una proposició o enunciat és vertader quan és compatible amb un conjunt coherent de proposicions o enunciats, o deduïble dels axiomes. Així, per exemple, la veritat del teorema de Pitàgores resideix en primer terme, no en la seua aplicabilitat a la realitat, sinó en el fet de ser una conseqüència deductiva dels axiomes i postulats d’Euclides; referit a un altre conjunt d’axiomes podria ser fals o buit de significat. La veritat com a coherència és un cas concret d’aplicació de les propietats de consistència (el conjunt d’axiomes no porta lògicament a una contradicció) i completud (tota proposició o teorema del sistema és deduïble dels seus axiomes), que exhibeixen paradigmàticament els sistemes axiomàtics. Quan aquest criteri de veritat s’aplica a altres àmbits, no merament formals, el conjunt d’enunciats al·ludit és el conjunt dels enunciats que es consideren vertaders.

 5.3 Teoria pragmàtica de la veritat

El significat d’un concepte o d’un enunciat es veu en la pràctica. D’acord amb aquest principi, i més aviat a causa d’una formulació de William James (1842-1910), es defineix la veritat com a propietat de tota proposició o enunciat –James parla més aviat de «creences»– que en la pràctica funciona, resulta o té conseqüències útils. Aquesta utilitat no ha d’entendre’s en un sentit merament tecnològic o pràctic d’abast immediat, sinó en un sentit molt més ampli.

Para Charles S. Peirce (1839-1914) un enunciat és vertader si i només si és acceptat per tot aquell que té suficient informació sobre el que afirma. Per a James, una creença és vertadera si es mostra útil per a qui la creu. Peirce és, en açò, fenomenista –amb el fenomenismo de Kant, diu, no el de Hume–; James, instrumentalista.

 6. Criteris de veritat

Activitat 5 Fes una síntesi dels criteris de veritat, però abans defineix què és un criteri de veritat.

El criteri de veritat és una norma, mètode o regla que ens permet decidir quan un enunciat és vertader. El criteri, evidentment, depèn de la teoria sobre la veritat que es té, és a dir, de l’explicació que es dóna a la pregunta sobre què volem dir quan afirmem que un enunciat és vertader. Aquesta distinció desapareix en la teoria de la veritat com a coherència i en la teoria pragmàtica de la veritat (en aquesta, en menor mesura). Per a la primera, un enunciat és vertader si i només si és consistent i deduïble d’un conjunt d’enunciats vertaders; i per a la segona, alguna cosa és vertader només si és «útil» o «pràctic» o «adequat», o si en la pràctica «resulta». En ambdues teories, sembla que la qüestió de la veritat es redueix a un problema de criteri –quan un enunciat és vertader–, més que a un problema de concepte –què s’entén per enunciat vertader. La teoria de la veritat com a adequació o com a correspondència intenta precisar més el concepte mateix de veritat –fins al punt que Tarski anomena la seua teoria de la veritat «concepció semàntica de la veritat»–, i la qüestió del criteri que ens permet decidir quan un enunciat és vertader s’emmarca dins d’una altra qüestió epistemològica més àmplia: la relació entre el «teòric» i el «real», usualment decidida per criteris de verificabilitat o de falsabilitat.

 6.1 La coherència

Aquest criteri s’aplica a enunciats que no es refereixen a la realitat (cas de la lògica i les matemàtiques). En aquest cas, cridem “vertader” a aquell enunciat que deriva correctament dels principis o axiomes establits i que, per tant, no està en contradicció amb el conjunt d’enunciats del sistema. Encara que aquest criteri també és utilitzat per a enunciats sobre la realitat. Així, en la ciència física es pot considerar “vertader” aquell enunciat que està d’acord amb el conjunt d’enunciats ja acceptats com a fiables.

 6.2 L’evidència

És l’absoluta claredat (“evidència” deriva del llatí videre, veure) amb que alguna cosa se’ns presenta com a vertader.

Quan una proposició apareix clarament com a vertadera, diem que és “evident”. L’evidència és, doncs, una propietat de les idees clares (Descartes). Açò permet a la ment adherir-se amb absoluta seguretat a la proposició que enuncia l’evidència. Aquesta seguretat amb que la ment afirma la veritat d’una proposició es diu certesa, la qual és, per tant, un estat de la ment. Així, “dos més dos són quatre” apareix com a evident i podem afirmar-ho amb certesa.

Evidència deriva del llatí evidentia, visibilitat, claredat, possibilitat de veure). Hi ha evidència quan alguna cosa es fa tan present a l’esperit humà que és impossible dubtar d’açò (Per exemple: «tota quantitat és igual a si mateixa», «el tot és major que qualsevol de les seues parts», «tots els angles rectes són iguals entre si»); per açò a voltes li la denomina «llum intel·lectual». Es defineix com aquella situació en què es troba una ment que percep, d’una manera immediata i clarivident i que dóna origen a una certesa total, que un enunciat és vertader, sense haver de recórrer a proves o demostracions. És, per tant, una qualitat subjectiva de la ment que coneix, i no una propietat d’un objecte conegut.

L’evidència ha sigut adoptada com a criteri de veritat de l’epistemologia clàssica, per exemple per Descartes; és, així mateix, criteri de certesa. L’evidència pot identificar-se amb la intuïció, però no és necessàriament intuïtiva, pot ser també discursiva; pot aconseguir-se a través d’un procés d’inferència. En admetre’s les denominades geometries no euclidianes, es va rebutjar la idea que fóra l’evidència el fonament necessari dels principis matemàtics. En la teoria del coneixement actual, l’evidència queda relegada a ser un criteri subjectiu de veritat i de certesa, important més l’establiment d’una teoria de la veritat i de la creença racional, la determinació del significat dels enunciats i les condicions que han de complir-se per a una adequada contrastación dels mateixos. Els sistemes axiomàtics moderns no recorren a l’evidència com a fonament i les ciències empíriques es caracteritzen menys per plantejar-se el problema de la veritat que el del mètode de contrastar les seues afirmacions.

 6.3 El consens universal

El consens universal va ser ja reconegut com una garantia de veritat per Aristòtil i sobretot per l’estoïcisme, que va afirmar l’existència de “nocions comunes” a tots els homes. L’eclecticisme, en particular Ciceró, ho va considerar com el criteri definitiu de veritat. T. Reid ho va cridar sentit comú i ho va concebre com un conjunt de veritats innates a el “sa enteniment humà” (veritats com l’existència del món exterior, d’un jo, etc.). Actualment, la veritat com a consens és una variant de la teoria pragmàtica de la veritat, atribuïble a Jürgen Habermas, segons el qual «veritat» no és un predicat o propietat d’una proposició o enunciat, sinó una exigència ideal del mateix, per la qual es reclama dels altres l’assentiment, o el consens intersubjetiu, una vegada presentades les justificacions amb que se sosté i s’afirma un enunciat. El rerefons d’aquesta teoria suposa que els enunciats que es pretenen vertaders, com a actes lingüístics que són, es profereixen en una situació ideal de diàleg, en la qual ha de ser possible un discurs lliure i racional.

 6.4 L’èxit en l’acció

Segons el pragmatisme, la veritat no ha de ser separada de l’acció: el home no és un ésser teòric, sinó un ésser actiu; la veritat s’ha de mesurar, per tant, pels resultats de l’acció al fet que condueix (utilitat). Per a W. James, qui va crear el concepte pragmatista de “veritat”, el “adequar-se amb la realitat” no és sinó “estar en tan actiu contacte amb ella, que li la manege millor que si no estiguérem adequats a ella”. També Marx va afirmar que “és en la praxi on l’home ha de provar la veritat, és a dir, la realitat i el poder del seu pensament”: el coneixement sorgeix de la praxi i ha de constrastar-se amb ella per a ser considerat vertader.

Notes

[1Certesa: En un sentit, és una qualitat subjectiva que s’atribueix a la creença del subjecte i, en un altre sentit, és una característica del coneixement. En el primer aspecte, expressa l’assentiment o l’adhesió que el subjecte mostra davant l’enunciat en la veritat del qual creu. Com a característica del coneixement expressa el grau de justificació que gaudeix un enunciat que creiem vertader. No ha de confondre’s amb la veritat, que és una propietat objectiva de l’enunciat, ni amb l’evidència, que sol considerar-se qualitat de l’objecte o de l’enunciat. L’oposat a la certesa és el dubte.

[2La pregunta sobre la possibilitat de la veritat és, en realitat, la pregunta sobre la possibilitat de la certesa. Quasi ningú ha negat tal possibilitat en l’àmbit de la matemàtica. Una altra cosa és quan ens referim a afirmacions sobre la realitat. L’actitud més pessimista és l’escepticisme. L’actitud oposada és el dogmatisme. Postures intermèdies són el criticisme i el relativisme.

[3Investigació sobre l’enteniment humà, sec. XII

[4La ciencia, su método y su filosofía, Siglo Veinte, Buenos Aires 1972, p. 18.

7. Bibliografia

  • Jordi Cortés Morató y Antoni Martínez Riu. Diccionario de filosofía en CD-ROM. 1996. Editorial Herder S.A., Barcelona.
  • Ferrater Mora, J. Diccionario de Filosofía.