Ètica i Filosofia en Secundària


Inici > Filosofia > 4t ESO: Bloc 5. Pensament i realitat > La racionalitat teòrica i la racionalitat pràctica
La racionalitat teòrica i la racionalitat pràctica

per Àngels Varó Peral | 13/03/2019


Índex:

1. La racionalitat
2. Racionalitat teòrica i racionalitat pràctica.
3. Racionalitat crítica

1. La racionalitat

Actividad 1 Escriu, amb les teues paraules, una definició filosòfica de la paraula ’racionalitat’ (extensió mínima: 5 línies). A continuació, reproduïm la definició de la Wikisofia, per si te resultat d’utilitat per a fer l’activitat.

La racionalitat (del llatí ràtio, càlcul i, en sentit derivat, raó, explicació, justificació, argumentació, teoria) és la capacitat humana que es manifesta en les creences, les decisions i les conductes que es consideren concordes amb la raó, o simplement racionals. Alguna cosa és conforme a la raó si s’adequa a la funció primària de l’enteniment humà, que és el coneixement o el saber, o a l’obtenció de les diverses finalitats que l’home es proposa en les seves actuacions i, sobretot, de la seva fi última. En el primer cas es parla de racionalitat en les creences o de racionalitat teòrica i, en el segon, de racionalitat pràctica. [1]

Com que la racionalitat té a veure amb el procés de presa de decisions, pel que fa als mitjans més adients per a assolir un objectiu determinat, en aquest vídeo "Toma de decisiones: Modelo de Racionalidad" pots veure un model de presa de decisions.

2. Racionalitat teòrica i racionalitat pràctica

Activitat 2: Descriu els processos de racionalitat teòrica i racionalitat pràctica i indica quines són les diferències d’ambdós tipus de racionalitat. Per a fer aquesta activitat, fes ús del text que reproduïm a continuació:

...la racionalitat [teòrica] s’entén, no tant com la capacitat de pensar o de ser racional, sinó més aviat com el mètode amb què s’aconsegueix obtenir un màxim de creences racionals veritables reduint al mínim el nombre de creences errònies. La racionalitat coincideix, en aquest cas, amb l’anomenada creença racional que consisteix substancialment a tenir i mantenir opinions o creences justificades, és a dir, recolzades en raons.

Una creença està teòricament justificada si:

La racionalitat teòrica exigeix sostenir com a veritable aquella opinió que creiem que és fundadament veritable, rebutjar la que creiem falsa o no fundada en raons i abstenir-nos d’opinar en allò que no sabem si és veritable o fals, no havent-hi raons per a sostenir més l’un que l’altre.

La insistència en què la racionalitat és un mètode, més que una facultat, posa en relleu no només que la substància de la racionalitat consisteix en la decisió o el saber prendre decisions, sinó també que les creences, les decisions i les conductes humanes poden ser i poden no ser racionals. En aquest sentit, l’home [i la dona] no és, doncs, pròpiament l’animal racional, sinó «l’animal que és racional o irracional».

A més de la racionalitat teòrica en general (individual), existeix la racionalitat científica en particular (col·lectiva). La ciència no és l’única creença racional, però és la més racional de les creences i model de tota creença. Encara que entre els epistemòlegs es discuteix sobre el fonament en què es recolza la racionalitat de la ciència, això és, de la justificació del coneixement, a les raons en què es recolza el coneixement científic se les denomina context de justificació de les hipòtesis. Les tres classes de justificacions fonamentals de les hipòtesis científiques són l’inductivisme, el deductivisme i l’abductivisme.

La racionalitat pràctica, entesa també com a mètode o estratègia, és el raonament pràctic amb què se sap determinar les finalitats adequades i els mitjans adequats. No és, per tant, una mera discussió sobre quins mitjans són els més útils per a obtenir les finalitats proposades, sinó també la consideració reflexiva sobre quins tipus de finalitats es proposa el subjecte humà, com se subordinen o restringeixen les finalitats entre si i respecte del fi últim o superior, que és innegablement la felicitat de l’individu, o si per ventura són mútuament inconsistents. De la racionalitat pràctica, en general, tracta l’ètica.

Característica intrínseca de la racionalitat és la revisió crítica i constant de les pròpies creences racionals i de les conductes o actituds basades en elles. Segons una llarga tradició que ja comença en Aristòtil, la racionalitat pràctica suposa, i depèn de, la teòrica.

En general, s’entén que algú és racional si basa les seves creences, les seves decisions i la seva conducta en bones raons. I a aquesta teoria de la racionalitat l’anomena «teoria de l’elecció racional». Se l’acusa, no obstant això, de ser una racionalitat instrumental, això és, limitada a escollir els mitjans adequats per a les finalitats estimades. Enfront d’aquesta, es proposa una racionalitat completa, integral. [2]

3. Racionalitat crítica

Activitat 3: Extreu del text que reproduïm a sota, una caracterització del que anomenem ’racionalitat crítica’ o ’teoria crítica’

RACIONALITAT FINALISTA I RACIONALITAT INSTRUMENTAL

Una de tesis més significatives i de més transcendència de l’anomenada “teoria crítica de la societat” (perspectiva alternativa a la “teoria sociològica clàssica”, [3] desenvolupada a partir dels treballs de la coneguda com Escola de Frankfurt) [4] ha estat la de la Dialèctica de la Il·lustració, exposada per Max Horkheimer i Theodor W. Adorno en el text homònim, publicat per primer cop l’any 1944.

Segons aquest dos autors, el concepte “Il·lustració” no faria només referència a una etapa de la història d’Europa (el seu segle XVIII, conegut com el Siècle des lumières) sinó, de fet, a l’ideal que ha presidit tota la història d’Occident des del moment en què s’efectuaria a la Grècia antiga el pas del mite al logos, La “il·lustració” no seria una altra cosa, en definitiva, que el nom donat al desig de treure de la por els éssers humans (por davant del misteri de l’existència i de la dissolució en el no-ésser) i als aparents avenços d’aquesta voluntat alliberadora. La “il·lustració” seria l’esforç de la humanitat per convertir els homes en amos del seu destí (senyors de la naturalesa, subjectes segurs de si mateixos, amos de la creació). Per tant, la història –il·lustrada- d’Occident ha estat marcada per l’esforç de l’ésser humà per dominar la naturalesa (incloent en ella la naturalesa pròpia, és a dir, la pròpia biologia i els instints de la pròpia animalitat) mitjançant l’instrument de domini del qual els humans estem dotats i dels qual ens servim per a la nostra supervivència: la raó.

En aquest esforç prometeic, [5] la humanitat ha atorgat la primacia absoluta a la racionalitat instrumental, que, en preguntar-se pel “per a què serveix?”, s’interroga sobre l’adequació dels mitjans a l’interès subjectiu de l’autoconservació, reduint la raó a un mer càlcul interessat a la recerca d’objectius egoistes, dictats pels instint de supervivència i de plaer. Aquesta racionalitat prescindeix de la pregunta sobre les finalitats (“per a què ho vull?”, en el sentit de: “què és realment desitjable?”, “és realment bo?”), que acaba oblidant-se i apareixent a ulls dels homes com a absurda, substituïda pel la qüestió: “ja que ho vull, com puc aconseguir-ho?”). Dit d’una altra manera: la racionalitat instrumental anteposa el com al què i al per a què.

La humanitat, en la mesura que privilegia la raó instrumental i menysté la reflexió sobre els fins, renuncia a “la tasca de jutjar les accions i la manera de viure de l’ésser humà.” Llavors dominar la naturalesa fins a sotmetre-la es converteix en una finalitat en si mateixa i no subordinada a una finalitat superior.

[...]

Enfront de la raó instrumental hi hauria un racionalitat finalista, és a dir, una raó filosòfica que permetria la determinació d’ideals i valors derivats de les qüestions: “què és realment desitjable?”, “és realment bo?”

No es tractaria, però, de contraposar totes dues racionalitats i, llavors, de substituir l’una per l’altra, sinó de trobar el just ordre i equilibri entre ambdues, de procedir a una síntesi dialèctica [6] per la qual la racionalitat instrumental no ens faci caure en un materialisme vulgar i en la degradació de l’existència humana (la pròpia i la de l’altre), al mateix temps, però, que ens assegurem que la raó finalista té en compte els inevitables condicionants de la vida humana, evitant-se, d’aquesta manera, el perill de l’afirmació de “valors il·lusoris”. Fruit d’aquesta síntesi obtindrem una racionalitat crítica capaç de formular de manera completa descripcions dels fenòmens socials i d’orientar, de manera igualment completa —i sempre revisable— les nostres decisions pràctiques. [7]

Notes

[1Tret de ’Racionalitat’ en Wikisofia.

[2Tret de ’Racionalitat’ en Wikisofia.

[3La crítica que els teòrics de la “teoria crítica de la societat” llençarien contra la concepció “clàssica” de la Sociologia apuntava al fet que, aquesta, concebia la Sociologia com una disciplina que, en tant que científica, evitava tota reflexió valorativa sobre el seu objecte d’estudi (considerada com a subjectiva i, per tant, allunyada de l’objectivitat, que és l’ideal de tota ciència), prescrivint-li una tasca de mera descripció dels fenòmens socials, al marge de qualsevol preocupació a propòsit de la justícia i bondat (o de la manca d’aquestes) de la societat estudiada. Aquesta concepció clàssica duia la Sociologia a plantejar solucions a les disfuncionalitats socials observades, amb l’únic objectiu de restituir l’ordre social alterat i, per tant, de perpetuar –involuntàriament- una estructura determinada, sense qüestionar-se mai els valors de fons que la justificaven i esdevenint, per això, una disciplina conservadora al servei dels grups políticament i i econòmicament dominats. Enfront d’aquesta concepció (teòricament imparcial, però amb una parcialitat manifesta en les seues conseqüències), de la tasca del sociòleg, la nova teoria crítica entenia la Sociologia i, en general, totes les ciències socials, com a instruments teòrics destinats a assolir l’emancipació de l’individu i, per tant, sotmeses a consideracions valoratives prèvies de caràcter filosòfic.

[4El nucli de la qual ha estat i és l’Institut per a la Investigació social Social, de la Universitat de Frankfurt.

[5En la tradició mitològica grega, Prometeu seria el Déu encarregat per Zeus de repartir a tots els vivents els atributs disponibles per a llur supervivència. En aquesta tasca, en la qual comptaria amb l’ajut del seu germà Epimeteu, Prometeu no s’hauria mostrat molt curós, de manera que hauria repartit tots els atributs existents (la capacitat de volar, la de córrer a gran velocitat, la de respirar sota l’aigua, la possessió d’ullals o d’urpes, o d’una capa de greix sota la pell que permetés la supervivència a baixes temperatures, etc.) abans d’arribar a l’home, per a qui ja no hauria restat cap atribut disponible. Davant d’això, Prometeu, que s’apiadà dels humans i es comprometé a protegir-los, va decidir robar el foc al seu posseïdor, al mateix Zeus, déu del tro, per lliurar-lo als homes desvalguts i atorgar-los, d’aquesta manera, un element que els permetés estovar la carn i els vegetals, els permetés resguardar-se del fred i els facilités mantenir allunyades les feres. I així ho va fer. Prometeu, aprofitant una distracció de Zeus, davallà el foc als homes, que de seguida el van acollir. Però el pare dels déus se n’adonà del robatori i esclatà en còlera. Zeus va decidir castigar el lladre i els seus beneficiats. Capturà el primer i el lligà a una muntanya del Caucàs, on cada dia una àliga li devorava el fetge, que se li regenerava durant la nit, perquè l’àliga l’hi tornés a devorar al matí següent. Pel que fa als homes, que fins aquell moment vivien feliços, sense necessitat de treballar i naixent de la terra, va decidir castigar-los enviant-los una criatura nova, creada, amb l’ajut d’altres divinitats, una criatura encisadora, del desig per la qual no podrien sostreure’s, alhora, però, que la seua companyia els hauria de causar múltiples amargors. Aquesta criatura era Pandora, la dona, a la qual va fer davallar a al terra tot duent una capseta, farcida amb totes les desgràcies imaginables, i que Pandora tenia prohibit d’obrir. Però la dona no va poder resistir la curiositat i aixecà la tapa de la capsa que li els déus li havien confiat, escampant-se per tota la terra les misèries i les desgràcies que ara l’afligeixen i afligeixen els homes: la necessitat de treballar per guanyar-se allò necessari per viure, les malalties, la mort… i també hi hagué un càstig específic per a la mateixa Pandora: el d’haver de parir els homes amb dolor. Quan pandora se n’adonà del que sortia de la capsa, s’apressà a tancar-la, però només va ser a temps de retenir-hi una única cosa: l’esperança. No hi ha, per tant, esperança per als homes, una esperança que, tanmateix, també admet ser considerada una desgràcia, perquè no permet als humans resignar-se del tot, sent per aquest motiu, sempre causa de noves decepcions (com deixaria escrit Goethe: «La por i l’esperança són els pitjors enemics de l’home.»)

Val a dir que les versions sobre el mite de Prometeu són diverses (i en cap cas no es restringeixen a l’acabada d’exposar). En una d’elles, allò que el Déu hauria lliurat als homes, no fóra el foc sinó el sentit de la justícia, que els permetria viure en comunitat i, per tant, els facilitaria la supervivència gràcies a permetre’ls viure en comunitat, protegint-se les uns las altres, i esdevenir capaços de repartir-se les feines, optimitzant així, el rendiment del treball.

[6El terme “dialèctic”, popularitzat en filosofia per Hegel, ha d’entendre’s com a ‘confrontació dinàmica’, és a dir, que dues realitats mantenen una relació dialèctica, quan l’una influència l’altra, alhora que aquesta influencia la primera.

[7 Tret de Racionalista finalista i racionalista instrumental en el bloc Filosofia i vida


Participa en el fòrum
Fòrum moderat a priori

El teu missatge serà mostrat en estar validat per l'administradora del lloc.
Gràcies per la teua participació!

Identificació
Escriu un missatge