Ètica i Filosofia en Secundària


El Dret

Teories del dret: iusnaturalisme i positivisme jurídic
El problema de la fundamentación de las normas jurídicas: Legalitat i Legitimitat

per filosofem | 24/05/2018


Versión en Castellano: El Derecho.

Índex
1. Definició de dret
2. Funcions del dret
3. La reflexió filosòfica sobre el dret: teories sobre el dret
3.1 Iusnaturalisme jurídic
3.1.1 Iusnaturalisme teològic
3.1.2 Iusnaturalisme racionalista
3.1.3 Iusnaturalisme marxista
3.2 Positivisme jurídic

1. Definició de dret

Podem definir el dret com el conjunt estructurat de les normes jurídiques que regulen el comportament dels membres d’una comunitat, recolzat pel poder coactiu de l’Estat.

Ara bé:

  • l’obediència a les normes jurídiques no sols l’expliquem per la força coactiva de l’Estat, sinó també pel consens, doncs una gran part de la ciutadania accepta la major part de les normes jurídiques de forma espontània;
  • el consens és propiciat per la ideologia dominant: en la mesura en què el dret incorpora ideologies socialment vigents, deixa de necessitar recórrer a la coacció per a fer complir el contingut de les seues normes; a més a més, com el que és jurídic apareix socialment com el que assegura l’ordre, la pau, la justícia... el dret és també una instància segregadora d’ideologia.
JPEG - 46 kB
Ciutat de la Justícia d’Elx

2. Funcions del dret

Les funcions que compleix (o ha de complir) el dret en un Estat són:

  • Control sobre les conductes particulars i sobre les actuacions de l’Estat.
  • Protecció dels drets i llibertats. Aquesta funció varia segons la concepció d’Estat que es defense:
    • En la concepció liberal de l’Estat ("Estat mínim"), el dret es limita a la defensa dels drets humans i de les llibertats públiques (per açò, aquesta funció s’identifica amb la de control).
    • En la concepció social de l’Estat ("Estat de benestar", que reconeix drets econòmics i socials), aquesta funció no solament consisteix en la defensa dels drets i les llibertats sinó que, a més, el dret ha d’intervenir activament en la promoció de determinades conductes solidàries i regular la redistribució dels recursos econòmics i de les oportunitats socials entre tota la ciutadania de tal manera que garantisca el seu "benestar".
  • Canvi social. El dret és un instrument propici per a què l’Estat promoga la transformació de la societat, atès que allò legal és habitualment assimilat com sinònim d’ordre, pau i justícia.

3. La reflexió filosòfica sobre el dret: teories sobre el dret

Fins el segle XVIII, la reflexió filosòfica establí una ’connexió essencial’ entre els conceptes "dret" i "justícia". El dret fou definit com un conjunt de normes el contingut de les quals és just (o ètic). És a dir, es feu coincidir el dret que ’és’ amb el dret que ’hauria de ser’. D’aquesta manera, hom justificava l’obligatorietat d’obeir les seues normes i alhora negava qualsevol possibilitat de crítica moral a les lleis. Aquesta concepció del dret l’anomenem iusnaturalisme jurídic.

A partir del segle XVIII, però, el pensament modern començà a desenvolupar la idea que el dret que és o ha estat no té per què coincidir amb el dret que hauria de ser o que hauria d’haver estat. D’aquesta manera separa el dret i la justícia (ètica). I aquesta separació va suposar, d’una banda disposar d’un instrument (l’ètica) per a criticar les normes jurídiques i, per un altra, la necessitat de redefinir el concepte "dret" i fonamentar la "obligatorietat" inherent i privativa de les normes jurídiques sense apel·lar a l’ètica. Aquest nou corrent de pensament ha estat denominat positivisme jurídic.

3.1 Iusnaturalisme jurídic

El iusnaturalisme sosté les següents tesis:

  • Existeixen uns principis ètics universals i immutables que són cognoscibles per la raó: el dret natural.
  • Un sistema normatiu no pot ser qualificat de "jurídic" si contradiu aquests principis.
  • El dret natural s’erigeix en el "haver de ser" (allò ètic) que constitueix la guia per a elaborar normes jurídiques (lleis positives).

Ara bé, les diferents teories iusnaturalistes discrepen sobre l’origen o fonament dels principis ètics que conformen l’anomenat "dret natural" i també sobre quins són aquests principis. Vegem algunes d’aquestes diferències.

3.1.1 Iusnaturalisme teològic

L’origen i fonament dels principis ètics del dret natural està en l’essència divina. El contingut del dret positiu se’n deriva del dret natural. Per tant, la seua obligatorietat o força vinculant rau en la concordança dels seus preceptes amb els principis de dret natural.

La funció del dret positiu és fer efectius els mandats del dret natural mitjançant la coacció.

Representants: Tomàs d’Aquino (1225-1274) i el jesuïta Viktor Cathrein (1845-1931).

3.1.2 Iusnaturalisme racionalista

L’origen i fonament dels principis ètics del dret natural es troba en la raó humana. El seu contingut ja no deriva dels mandats de déu sinó de la naturalesa o estructura de la raó. El dret natural deixa de tenir un contingut heterònom i passa a ser autònom.

Com que el contingut del dret positiu se’n deriva del dret natural, la seua obligatorietat o força vinculant rau en la concordança dels seus preceptes amb els principis de dret natural.

La funció del dret positiu és fer efectius els mandats del dret natural mitjançant la coacció.

La filosofia que subjau a aquest tipus de iusnaturalisme és la de les teories contractualistes legitimadores de l’estat, els pressupostos de les quals són:

  • N’hi ha una llei natural (prèvia a la formació de la societat) que la raó pot descobrir.
  • Aquesta llei atorga a cadascun dels individus, en l’estat de naturalesa, uns drets imprescriptibles: els drets naturals.
  • L’origen de l’Estat és un pacte, un contracte, per raó del qual els governs estan obligats a respectar els drets naturals. Hom exigeix la positivació del dret natural.

Representants: Thomas Hobbes (1588-1679), John Locke (1632-1704), Jean Jacques Rousseau (1712-1778), Immanuel Kant (1724-1804), John Rawls (1921-2002) i Jürgen Habermas (n. 1929).

3.1.3 Iusnaturalisme marxista

El filòsof alemany Ernst Bloch (1885-1977) va reivindicar el dret natural com a expressió de la rebel·lia humana davant totes les formes de brutalitat opressora del dret positiu. Per a Bloch, l’important en el dret natural no són els continguts que li l’han estat atribuïts històricament, sinó la intenció que hi subjau: defensar la dignitat humana. Aquest postulat de dignitat és el que és immutable en el dret natural. A l’hora d’il·lustrar més en concret en què consisteixen les exigències del dret natural, Bloch apel·la al lema de la Revolució Francesa: llibertat, igualtat, fraternitat. Lema proclamat, encara que no complit, per la burgesia a finals del segle XVIII. Es tracta de complir-lo i fer-lo realitat, la qual cosa només s’aconseguirà mitjançant una lluita històrica que convertisca en drets positivament adquirits els postulats del dret natural.

3.2 Positivisme jurídic

El positivisme jurídic esdevé en aplicar el positivisme lògic a la reflexió filosòfica sobre el dret. El positivisme jurídic nega l’existència de tota realitat inobservable, pren el dret en la seua condició de fet, en la seua positivitat, i li assigna com a tasca l’estudi científic del dret.

Els seus principis inspiradors són:

  • «és just perquè està manat»: s’uneixen dret i legitimitat; i
  • «la llei la fa l’autoritat, no la veritat»: el dret és allò imposat per l’autoritat legítima i no, allò derivat del dret natural.

La qüestió que vol resoldre el positivisme jurídic és la de fonamentar la legitimitat del dret sense acudir a instàncies externes tals com el dret natural, com havia fet el iusnaturalisme, la qual cosa suposa separar els àmbits del dret i la moral.

En general, el positivisme jurídic sosté les següents afirmacions:

  • El dret és, simplement, el dret positiu, entenent per tal els ordenaments jurídics vigents com fenòmens socials i variables històricament.
  • Qualificar alguna cosa com a dret és independent de la seua possible justícia o injustícia.

Representant del positivisme jurídic és Hans Kelsen (1881-1973) qui, en el seu llibre Teoria pura del dret (1960), afirma que intenta donar resposta a la pregunta què és el dret i com és, però no a la pregunta com ha de ser el dret. El dret és, per a ell, un univers de normes vàlides interrelacionades que organitzen l’aplicació d’actes coactius a determinades conductes humanes, la validesa de les quals és independent de la seua correspondència o falta de correspondència amb cert sistema ètic.

Per a Kelsen, una norma jurídica només existeix si és vàlida, i és vàlida quan ha estat creada de conformitat amb un procediment previst en una altra o altres normes jurídiques vàlides. Aquestes són vàlides per la mateixa raó: una norma superior els conferix la seua validesa. I així successivament, ascendint per una estructura normativa de forma piramidal, fins a arribar a una primera norma o Constitució que seria el dipòsit de validesa jurídica de tota la piràmide normativa. Ara bé, per què és vàlida aquesta Constitució? Kelsen afirma que hem de suposar que per sobre d’aquesta norma es dóna una Norma Hipotètica Fonamental, que és vàlida i condició de possibilitat de la validesa de tot sistema jurídic. La formulació que ens ofereix d’aquesta norma fonamental és la següent: «s’ha d’obeir la Constitució». A més afirma que l’expressió empírica d’aquesta norma fonamental és l’acatament generalitzat del sistema jurídic. Quan un ordre jurídic veu les seues normes efectivament obeïdes i aplicades, llavors és un ordre jurídic vàlid.

Kelsen tracta de dir-nos que per a considerar les normes jurídiques com a normes vàlides (és a dir, normes dotades de força vinculant, que obliguen per si mateixes) hem de pressuposar que són vàlides. I açò és una petició de principis. En realitat, la teoria kelseniana, la qual és una descripció acabada del que és un ordre jurídic, no en dóna una explicació vàlida de la força vinculant que tenen les normes jurídiques.

El corol·lari últim que es desprèn de la separació conceptual entre dret i moral, és precisament que les normes jurídiques, només per la seua condició de jurídiques, no són obligatòries, que el dret per si mateix no implica l’obligació d’obediència. Segurament serà més còmode, més prudent, més convenient, etc., obeir les seues normes, però no han de ser obeïdes simplement perquè són jurídiques. L’obligatorietat del dret es produeix quan les seues normes, a més de la seua mera condició de jurídiques, compleixen alguns altres requisits de caràcter ètic. Açò és el que no ha sabut veure amb claredat el positivisme jurídic.

Legitimitat dels sistemes jurídic-polítics

Des del positivisme jurídic hom afirma que el dret no té connexions conceptuals necessàries amb l’ètica. Açò vol dir que una llei pot tenir un contingut immoral o desencadenar una sèrie de conseqüències immorals i seguir sent una llei. Ara veurem quin paper exerceix l’ètica en el problema de la legitimació del dret.

Sobre la noció de legitimitat convé fer una distinció. Fem ús de la dicotomia “fet/valor” i anomenarem a les qüestions de fets relatives al nostre problema, “qüestions de legitimació”, i a les qüestions de valor, “qüestions de legitimitat”.

Legitimació: Podem dir que un sistema jurídic o una institució gaudeix de legitimació quan les seues normes i principis són generalment complits i acceptats per la ciutadania en funció del món de creences compartides en la societat. Però que un sistema jurídic o una institució siga acceptada no significa que els seus imperatius estiguen èticament justificats. La qüestió que ens ocupa no és una qüestió de fets, sinó una qüestió de valors, és a dir, de legitimitat.

Legitimitat és un terme que fa referència a un conjunt de valors, procediments, exigències i principis que tracten d’operar com a criteris de justificació de normes, institucions, accions, etc. Si aquestes normes o institucions satisfan aquests criteris, llavors es diu que són legítimes. Així doncs, un sistema jurídic-polític té legitimitat o és legítim quan les seues normes estan dotades d’una certa justificació ètica acceptable.

Algunes estratègies teòriques utilitzades per a legitimar els sistemes jurídic-polítics

Justícia

La “justícia” ha estat el concepte prototip utilitzat per a legitimar els sistemes jurídic-polítics. Sembla necessari apel·lar al concepte de “justícia”, o a qualsevol altre equivalent, si hom vol evitar el cec autoritarisme d’una positivitat irrefutable de la llei. Aquesta noció crea una dimensió en la qual les ordres poden ser desobeïdes i en la qual la llei pot aparèixer com a il·legítima. La idea de justícia indica relació amb el sentir moral d’una col·lectivitat. I, a més, és el valor jurídic per antonomàsia. Però, què és la justícia? Per a resoldre aquesta qüestió hem d’establir algunes distincions conceptuals.

En primer lloc, cal esmentar les diferències establides per Chaïm Perelman (1912-1984) entre justícia de l’acte, justícia de la regla i justícia de l’agent:

  • Justícia de l’acte: Un acte jurídic és just quan resulta de l’aplicació correcta d’una norma. Tenim ací el concepte formal de justícia. Aquesta noció no exclou la injustícia (ètica), ja que es poden aplicar “justament” (és a dir, correctament) normes jurídiques injustes. La noció formal de justícia deixa sense resoldre la qüestió de quan un dret és èticament just.
  • Justícia de la regla: Pel que fa a establir quan una norma jurídica (el seu contingut) és justa, no sembla possible arribar a un consens, doncs depèn de la teoria ètica que s’adopte.
  • Justícia de l’agent: Una regla o acte són justs perquè deriven o han estat realitzats per un agent just. Aquesta idea permet resoldre la qüestió sobre quan un dret és just. I aquesta ha sigut la via seguida al llarg de la història. Exemples d’açò són: el “imperatiu categòric” de Kant o la “posició originària” de Rawls.
PDF - 2.5 MB
De la Justicia
Autor: Chaïm Perelman

Ara bé, en la tasca d’avaluar els sistemes jurídic-polítics no fem intervenir únicament el concepte de ’justícia’, sinó també altres idees o valors com la ’igualtat’, la ’felicitat’, la ’imparcialitat’, la ’llibertat’ o la ’seguretat’. Aquestes nocions també formen part del concepte de justícia.

Vegem la noció de justícia com igualtat.

La idea de justícia, en el marc de la cultura occidental, ha anat normalment unida a la d’igualtat, encara que aquesta no sempre ha estat entesa de la mateixa manera. Aristòtil (a.n.e. 384-322) diferencià entre justícia distributiva i justícia commutativa, segons dues accepcions diferents d’igualtat: igualtat proporcional i igualtat aritmètica.

  • La justícia distributiva és la que regula les relacions entre els éssers humans com a membres d’una comunitat política en la distribució de béns socials (honors, diners...), atenent a un criteri d’igualtat proporcional segons el "mèrit": qui té més «mèrit» (el lliure front l’esclau) ha de rebre més. Aquesta noció d’igualtat perpetua les desigualtats socials dels individus.
  • La justícia commutativa és la que regula les relacions contractuals entre els éssers humans com a persones privades. Ací la igualtat s’entén com a proporció aritmètica: es tracta d’igual manera a qui comet la injustícia i a qui la pateix.

Ara bé, les nocions d’igualtat i de llibertat, tal com les entenem hui en dia, provenen del Renaixement, període que va suposar la desaparició de la societat estamental medieval i l’aparició de la burgesia i de la manera de producció capitalista. Aquesta nova situació exigeix la igualtat i la llibertat, encara que només en un plànol formal i abstracte, per al funcionament del mercat. A partir d’aleshores, tots els homes seran lliures (ja no n’hi ha esclaus ni serfs) i iguals davant la llei i posseeixen els mateixos drets. Mes per a entendre el concepte d’igualtat, és convenient distingir entre igualtat de característiques i igualtat de tracte.

La igualtat de característiques és un concepte relatiu, depèn de les característiques de les quals fem ús per a fer la comparació. Per exemple, l’enunciat «totes les persones són iguals» mancaria de sentit si la referència a la igualtat s’interpretara de manera absoluta, doncs sempre n’hi haurà alguna característica en la qual dues persones diferisquen entre si; mentre que interpretat de manera relativa, el que expressa l’enunciat és que les característiques comunes de les persones són més importants que les divergents. Es tracta, doncs, d’una noció descriptiva.

Pel que fa a la igualtat de tracte, és una noció prescriptiva: afirmar que A i B han de rebre el mateix tracte no és el mateix que afirmar que A i B són iguals en determinades característiques. Però açò no significa que no n’hi haja cap connexió entre igualtat de tracte i igualtat de característiques, doncs l’afirmació que les persones han de ser tractades de manera igual sol basar-se en la idea que les persones són iguals respecte a determinades característiques considerades essencials.

La definició de justícia de Chaïm Perelman (1912-1984) tracta d’unir aquests dos conceptes. Segons Perelman, des del punt de vista formal, la justícia consisteix a "tractar igual als éssers pertanyents a la mateixa categoria". Però aquesta regla formal de justícia ha d’anar acompanyada d’algun criteri material (d’una regla material de justícia) que permeta establir quins són les característiques de les quals depèn que dues o més éssers siguen considerats iguals. En la seua opinió es poden distingir sis regles materials de justícia:

  • A cadascun el mateix.
  • A cadascun segons l’atribuït per llei.
  • A cadascun segons el seu rang.
  • A cadascun segons els seus mèrits o capacitat.
  • A cadascun segons el seu treball.
  • A cadascun segons les seues necessitats.

En realitat, cap d’aquestes regles materials de justícia és enterament satisfactòria, si bé no són inútils. De fet, quan valorem un ordre jurídic o social solem acudir a totes o a la majoria d’elles i atorguem a cadascuna un major o menor pes segons la ideologia que tinguem.

El contracte social

Les teories del contracte social pretenen legitimar els sistemes jurídic-polítics apel·lant a l’ordre, la seguretat, la pau, la certesa que proporcionen en les relacions interpersonals.

La debilitat fonamental d’aquest argument prové de què l’ordre (en el sentit de no-violència) és un valor purament formal o, en tot cas, un valor instrumental, és a dir, un valor que tendeix a garantir la pervivència d’un cert estat de coses, però no es pronuncia sobre la seua possible bondat. El fet que en una comunitat humana les relacions interindividuals es desenvolupen en termes de pau exterior no vol dir que aquestes relacions siguen adequades en termes morals o inspirades en criteris de justícia. Un sistema jurídic-polític no es legitima necessàriament per la seua capacitat per a assegurar l’ordre, sinó que, en tot cas, es legitimaria com alguna cosa dotada d’un valor instrumental respecte d’altres valors ètics als quals es pot arribar mitjançant l’ordre.

La democràcia o el principi de decisió per majoria

Una altra estratègia teòrica utilitzada per a adonar de la legitimitat dels sistemes jurídic-polítics ha estat apel·lar a la democràcia, i més en particular, al principi de decisió per majoria.

En termes generals aquesta posició ve a dir-nos que el sistema jurídic-polític està legitimat quan les seues normes són el producte d’una decisió majoritària. L’inconvenient que presenta aquesta posició és que està mal fonamentada. Vegem perquè. Una decisió individual és correcta o està justificada no en tant que és una decisió, sinó en tant que està fundada en raons d’un cert tipus (que poden ser morals, prudencials, tècniques, etc.). Una decisió col·lectiva no és més que una decisió presa simultàniament per un grup de persones. Però si una decisió individual no es justifica per ser una "decisió", per què hauria de fer-ho un agregat de decisions individuals. Les majories també s’equivoquen, per tant no està molt clar per què cal considerar les seues decisions com a legítimes.

No obstant açò, poden desenvolupar-se altres vies d’argumentació per a defensar el procediment de decisió per majoria perquè encara que no garanteix que el sistema jurídic-polític d’ell emanat siga un sistema legítim, la utilització del mateix sembla, en principi, més adequada que la de qualsevol un altre. Aquestes vies són:

  • Apel·lar a la sobirania popular. L’argument és el següent: si la ciutadania decideix quines normes jurídiques vol, llavors li les autoimposa, s’obliga a si mateixa respecte d’elles, amb el que el procediment d’elecció sobirana salva un dels trets bàsic del discurs moral: l’autonomia individual. En aquest sentit la decisió per majoria és, com a procediment, una salvaguarda d’un principi ètic fonamental. Però la principal dificultat d’aquest argument és que tendeix a exigir la unanimitat en les decisions, ja que les normes jurídiques s’apliquen a tota la ciutadania (tant a qui les han votat com a qui s’han oposat a elles). Si la justificació de la decisió majoritària és la protecció de l’autonomia personal, llavors cal admetre que qui no participe en el procés, o qui haja votat en contra, no ha de veure’s obligada per ell, ja que no s’han "autoobligat"; però les normes li seran aplicables igualment.
  • El reconeixement de la igualtat moral dels éssers humans. Qualsevol norma o institució que actue reconeixent aquesta igualtat originària, estarà inicialment dotada d’una dimensió ètica. I quan es tracta d’una institució la funció de la qual és articular una decisió col·lectiva sobre quines normes jurídiques o quin poder polític-jurídic seran implantats en una comunitat, l’única institució que considera a tots els membres com a iguals és el procediment de decisió col·lectiva per majoria simple, perquè es tracta d’un procediment que atribueix igual valor a la decisió de cadascun d’ells.

Com veiem, s’ha anat imposant la idea que un sistema jurídic-polític democràtic és legítim. Ara bé, no hem d’oblidar que el procediment democràtic no és suficient per si mateix per a fonamentar la legitimitat d’un sistema jurídic-polític, doncs la justícia del procediment democràtic no garanteix necessàriament la justícia de les normes emanades d’ell. Una norma jurídica justa no perd la seua força moral per haver estat dictada mitjançant un procediment no democràtic; igualment, una norma jurídica injusta no guanya força moral per haver estat emanada d’un òrgan perfectament representatiu. Açò ens porta a concloure que hem de cercar la legitimitat del dret fóra del procés democràtic, per exemple, en els drets humans.

Els drets humans

Aquesta estratègia teòrica dissenyada per a legitimar els sistemes jurídic-polítics consisteix a apel·lar a certs drets bàsics de les persones. Si el sistema jurídic-polític reconeix, protegeix i realitza efectivament tals drets, llavors serà legítim. Aquests drets no solament són concebuts com alguna cosa anterior al sistema jurídic-polític, sinó com alguna cosa que no està subjecte al joc de les majories. És a dir, si una persona té un dret moral bàsic, aqueix dret ha de ser respectat fins i tot encara que la majoria absoluta de la comunitat decidisca vulnerar-ho.

Com hem vist, el procediment democràtic havia de recórrer, per a legitimar-se a si mateix, al reconeixement d’exigències morals d’igualtat i autonomia (llibertat). I són aquestes exigències, articulades i expressades com a drets, les que constitueixen el nucli que justifica aqueixos catàlegs de drets fonamentals que coneixem amb el nom de drets humans. A més també subministren legitimitat als sistemes jurídic-polítics que els reconegueren i respectaren. És aquest criteri de legitimitat, que no és incompatible amb els anteriors, el que sembla estar imposant-se actualment.

Carlos Nino (1943-1993) ha suggerit una fonamentació individualista, d’inspiració kantiana i liberal progressista, dels drets humans. Per a ell, el fonament dels drets humans es pot trobar en:

  • El principi de la inviolabilitat de la persona: prohibeix imposar càrregues a certs individus llevat que aquests donen el seu consentiment i que aquelles redunden en el benefici de la majoria de la població.
  • El principi de l’autonomia de la persona: l’Estat ha de romandre neutral davant els plans de vida individuals; ha de facilitar la consecució d’aquests plans i impedir la interferència mútua.
  • El principi de la dignitat de la persona: hem de jutjar i tractar a les persones per les seues accions voluntàries i no per altres circumstàncies tals com la seua raça, el seu sexe, les seues creences, etc.

Enfront d’aquesta fonamentació individualista Manuel Atienza (n. 1951) proposa una altra inspirada en la tradició socialista i marxista. Els seus principis bàsics serien els següents:

  • El principi de les necessitats bàsiques: totes les persones tenen certes necessitats elementals que gaudeixen de prioritat enfront de les necessitats no-bàsiques d’altres persones.
  • El principi de la cooperació: el desenvolupament màxim i desitjable de la persona exigeix una cooperació activa per part de les altres.
  • El principi de solidaritat: qualsevol persona només té dret a un grau de desenvolupament i gaudi de béns que no impossibilite a les altres aconseguir un grau de desenvolupament equivalent.

Postdata

Biografía

* Atienza, M. (1985) Introducción al derecho. Barcanova. Barcelona.
* Laporta, Francisco J. "Ética y derecho en el pensamiento contemporáneo"; en Historia de la Ética, Victoria Camps, Ed.(1989); vol. 3; editorial Crítica; Barcelona, 1989; págs. 221-295.
* Nino, C. S.(1983) Introducción al Análisis del derecho. Ariel derecho. Barcelona.


Participa en el fòrum
Fòrum moderat a priori

El teu missatge serà mostrat en estar validat per l'administradora del lloc.
Gràcies per la teua participació!

Identificació
Escriu un missatge