Ètica i Filosofia en Secundària


Inici > Ètica > 3r ESO Bloc 2: Els valors ètics i la seua relació amb la ciència i la (...) > Responsabilitat moral i social en l’activitat científico-tècnica
Responsabilitat moral i social en l’activitat científico-tècnica

per filosofem | 22/02/2018


1. La societat tecno-científica i els seus problemes

La ciència i la tecnologia, en la mesura que han augmentat el coneixement sobre el món i la societat, han augmentat el poder de transformar-les. És per açò que ha crescut el nombre de dilemes, interrogants i problemes morals i ètics directament vinculats al quefer científic i tecnològic. Alguns exemples d’això són: el trasplantament d’òrgans, la manipulació del cervell, la prolongació tècnica de la vida de la persona malalta, la creació mitjançant manipulació genètica de noves espècies, la producció d’espècies transgèniques, el re-disseny genètic de l’ésser humà, les tècniques de reproducció assistida, la creació de clons humans, l’ús de l’energia nuclear tant amb fins pacífiques com militars, l’ocupació de les bases informàtiques amb dades confidencials o privades, la sobreexplotació del planeta, la contaminació, la producció i emmagatzematge de residus tòxics, l’efecte hivernacle, la desigualtat creixent entre països desenvolupats i subdesenvolupats, o la despesa que es destina a finançar la investigació militar. Com més se sap, més es pot fer; disminueixen els límits tècnics, però inevitablement es plantegen altre tipus de límits, els de caràcter ètic.

La ciència i la tecnologia possibiliten fer coses noves (o simplement les mateixes coses, però d’una altra manera), al proporcionar-nos els coneixements i els instruments necessaris per a fer-ho. No obstant açò, el fet que puguem fer alguna cosa no significa que hem de fer-la. La ciència i la tecnologia ens proporcionen els mitjans per a poder fer alguna cosa, però no ens diuen res sobre si hem de fer-la; tampoc, dels límits fins on hem d’arribar a l’hora de posar en pràctica un nou descobriment. No n’hi ha una resposta científica pels dilemes i problema morals que el desenvolupament de la ciència i la tecnologia plantegen. Són qüestions que han de ser afrontades per tota la societat i no exclusivament pels “experts” (en ciències i tecnologies). I la via per a fer-ho és un tipus de reflexió que tinga en compte el que és “humà” i el que és “valuós”, açò és, els valors morals.

Activitat 1: Llegeix atentament els dos paràgrafs anteriors i fes un resum de 8 o 10 línies.

2. L’era de les macro-conseqüències del desenvolupament tecno-científic i la nova ètica

En certa mesura, podem afirmar que l’ètica, la ciència i la tecnologia tenen un objectiu comú: fer que la gent visca bé. La diferència entre elles resideix en el nucli de la seua atenció. Ciència i tecnologia es preocupen sobretot pels mitjans o instruments materials per a viure bé o viure millor, mentre que l’ètica es preocupa pels fins, és a dir, per aclarir i apuntar en què consisteix realment aquesta vida bona que es pretén aconseguir. Bé expressà Miguel de Unamuno (1864-1936) aquesta diferència quan escrigué en Del sentimiento trágico de la vida (1913):

Un nou descobriment científic, dels que anomenem teòrics, és com un descobriment mecànic: el de la màquina de vapor, el telèfon, el fonògraf, l’aeroplà, quelcom que serveix per alguna cosa. Així, el telèfon, pot servir-nos per a comunicar-nos a distància amb la [persona] estimada. Però aquesta per a què ens serveix? Pren un el tramvia elèctric per a anar a una òpera i es pregunta: Quin és, en aquest cas més útil el tramvia o l’opera?

Eines, instruments, aparells... no ens fan felices per si mateixos, sinó en tant que ens faciliten aconseguir altres coses que ens acosten més a una vida grata i digna. Un dels problemes més greus que acuiten les societats contemporànies és que els mitjans (per exemple, el cotxe) acaben per fer oblidar els fins (per exemple, fer un viatge), de tal manera que a hores d’ara creiem que la felicitat la trobem en la mera possessió i desenvolupament de més mitjans.

Durant l’antiguitat, la preocupació per la vida bona (felicitat) era pròpia de la filosofia moral (ètica) i la religió. Però des de començaments de la Modernitat (s. XVII), i sobretot des de la Il·lustració (s. XVIII), es va confiar que la ciència i la tecnologia produirien una millora constant en les condicions de vida de les diferents societats humanes. Es creia que el progrés tecno-científic portaria per si sol el progrés humà, social i polític.

En aquests darrers 150 anys, dos esdeveniments han fet que hom pose en dubte el caràcter necessàriament progressiu i benefactor de la ciència i la tecnologia. El primer d’ells fou la Revolució Industrial la qual, des del segle XIX ha fet empitjorar les condicions de vida i de treball de la gent. El segon, en el segle XX, fou l’aplicació del coneixement científic a la producció d’armes de destrucció massiva, com les bombes atòmiques.

L’abast que el desenvolupament del coneixement tecno-científic té sobre les nostres vides i sobre el planeta ha dut a afirmar que ens trobem en l’era de les macro-conseqüències del desenvolupament cientifico-tècnic. No obstant això, aquest augment del coneixement i del poder humà no ha anat seguit d’un augment paral·lel en la reflexió ètica i la responsabilitat.

Actualment desenvolupament tecno-científic i desenvolupament ètic es troben en una relació de falta d’equilibri. Anteriorment cap teoria ètica va haver de considerar la condició sencera de la vida humana i el futur remot. […] Els d’ara són problemes que exigeixen una nova concepció de deures i drets (Hans Jonas, El principio de la responsabilidad).

Segons defensa el filòsof moral contemporani Hans Jonas (1903-1993), les teories ètiques tradicionals podien ser vàlides per a altre tipus de societat però són insuficients per a la nostra. Jonas planteja una necessària renovació de la reflexió ètica, que l’adeqüe als temps que vivim. Aquesta nova ètica, integrada amb la política, hauria de donar resposta dels dilemes que planteja l’actual desenvolupament tecno-científic.

Activitat 2: Cerca per la premsa dues notícies sobre problemes morals platejats arran de l’ús de la tecnologia i els presentes a l’aula.

3. El despertar de la consciència moral en les ciències i les tècniques

Tot va començar amb la recerca de la veritat;
però centenars de milers de persones
van pagar a Hiroshima i Nagasaki
aquesta inestimable sed de coneixement amb la seua vida.
(Erwin Chargaff)

Des de l’Antiguitat, en filosofia, ciència, invents i enginyeria hom ha estat conscients que les seues investigacions podien tenir repercussions social i humanament inacceptables i, per tant, n’hi havia limitacions no només de tipus intel·lectual, material, tècnic o econòmic. Així un projecte o una investigació podia no dur-se a terme per raons morals o socials, encara que la seua realització fos tècnicament possible i econòmicament rendible. L’aplicació d’aquest tipus de limitacions morals o socials resta reflectida en diversos episodis i successos ocorreguts en la història del desenvolupament científic i tècnic, esdeveniments que posen de manifest una preocupació per les conseqüències de certs descobriments i invents, o per l’ús o abús que es poguera fer d’ells.

Se li atribueix al savi grec Arquimedes (s. -III) la negativa a escriure un tractat sobre alguns dels seus descobriments matemàtics per temor a les aplicacions militars que poguera fer-se d’ells. No obstant això, Arquimedes sí va posar amb prou èxit el seu enginy al servei de la seua ciutat, Siracusa, quan aquesta fou atacada per l’exèrcit romà. Aplicà espills ustoris per a cremar a distància les veles de les naus romanes, en aprofitar la concentració dels rajos solars.

En relació amb l’estudi i la pràctica de la medicina, un cas anterior és el conegut jurament hipocràtic (“la medicina està sempre en funció de la curació del malalt”), el qual roman com el primer exemple de codi deontològic professional. Aquest jurament el realitzaven els aprenents de medicina de l’escola mèdica de Kos, illa on va nàixer Hipòcrates (s. -V).

Un segle després, el filòsof grec Plató (s. -IV) ens ha deixat en el Fedre un fragment molt revelador sobre l’actitud d’alguns inventors davant les possibles repercussions dels seus invents. En aquest diàleg Plató conta el mite en el qual el rei egipci Thamus convida al déu Theuth, déu dels invents, a parlar dels seus assoliments. Quan el déu arriba a l’escriptura i descriu els seus avantatges, el rei li interromp i afirma el següent:

Theuth, model d’inventors, el descobridor d’un art no és la persona més apropiada per a jutjar el dany o profit que aportarà a qui en faça ús d’ell. Així succeeix en aquest cas: tu, que eres el pare de l’escriptura, has deixat palès el teu afecte cap a la teua creació en atribuir-li facultats contràries a la seua veritable funció.

A la fi de l’Imperi Romà, i en el marc de la construcció de grans obres públiques, Dioclecià (s. III) rebutjà un projecte tècnic que pretenia construir una màquina per alçar materials molt pesats en les construccions. L’emperador s’oposà a dur endavant aquest projecte perquè les noves màquines substituirien molts treballadors, en aquest cas deixaria molts esclaus desocupats. Les seues paraules van ser les següents: "deixa’m alimentar el poble baix”.

En el Renaixement, un cas semblant al d’Arquimedes és el de Leonardo da Vinci (s. XV). Leonardo, en imaginar el que possiblement era un "submarí", va refusar deixar cap disseny de tal enginy. Leonardo, coneixedor de la naturalesa humana, va témer que els éssers humans l’utilitzaren per a cometre els seus assassinats en el fons del mar. Segles més tard, durant la guerra de Crimea (1854-1856), el govern britànic li va plantejar al físic Michael Faraday (s. XIX) si era possible utilitzar algun tipus de gas tòxic per atacar el bàndol enemic. Faraday assenyalà que era perfectament possible, però que era inhumà i que no posaria la seua inventiva al servei de la mort. Malgrat aquests i altres casos, fins a mitjans del segle XX, el característic ha estat considerar que la ciència i la tecnologia eren moralment neutrals, però que amb el seu desenvolupament beneficiarien la humanitat.

Durant el segle XX es produí un canvi radical en la manera d’entendre les relacions entre l’ètica i la ciència-tecnologia. En aquest segle, les conseqüències de l’activitat tecno-científica es van ampliar enormement. Són dues els esdeveniments que produïren aquest canvi significatiu en l’actitud de científiques, enginyeres, així com de la resta de la ciutadania.

  • El primer d’aquests canvis fou la creació i llançament de les bombes atòmiques sobre les ciutats japoneses d’Hiroshima i Nagasaki a l’agost de 1945, seguida de la decisió del govern dels Estats Units de continuar el programa nuclear per construir una bomba amb més poder destructiu que l’atòmica, la bomba d’hidrogen o Bomba H. La construcció i llançament de les primeres bombes atòmiques i la continuació del programa nuclear suposà la fi de la innocència de la ciència. Arran d’aquest esdeveniment, algunes científiques i científics, sobretot els més directament implicats, assoliren consciència moral i responsabilitat i començaren a reclamar més compromisos amb els problemes socials de la humanitat com ara la fam, la malaltia o la desigualtat econòmica [1].
  • El segon fet significatiu, a la fi de la dècada de 1960, és l’oposició a la Guerra del Vietnam, així com també als diferents usos de l’energia nuclear o a l’ús de pesticides en l’agricultura, especialment el DDT. En aquest cas, van ser grups d’activistes socials qui van prendre consciència i feren escoltar la seua protesta.

El que ambdós casos tenen en comú és que la consciència moral i la demanda de responsabilitat no es donen de manera individual, com en el passat, sinó d’una manera col·lectiva i social. Un reflex d’açò són els diferents moviments, grups i conferències oposades al desenvolupament de la investigació amb fins bèl·lics, i compromeses amb la societat front l’ús interessat de la ciència.

Fins i tot en l’àmbit de la ciència i en la seua ètica s’ha produït un girament que fa impossible mantenir el vell ideal de la investigació pura encaminada exclusivament al coneixement.

La meua generació es va dedicar a la ciència per la ciència i creia que mai podria conduir al mal perquè la recerca de la veritat és bona per si mateixa. Era un bell somni del que vam ser despertats pels esdeveniments mundials. Fins i tot qui gaudien d’un somni més profund hagueren de despertar quan, a l’agost de 1945, es van llançar sobre dues ciutats japoneses les primeres bombes atòmiques. Des de llavors hem comprès que a causa del nostre treball estem implicats irremissiblement en l’economia i en la política, en les lluites internes dels països, en les lluites pel poder entre les diverses nacions (Max i Hedwig Born Ciència i consciència en l’era atòmica. Madrid, Alianza Ed., 1971 , p. 187).

Malgrat el canvi d’actitud reflectit per aquestes iniciatives, encara en són una majoria els i les científiques, tecnòlogues i filòsofes de la ciència les que defensen que no cal posar límits a la investigació científica ni tecnològica. Diuen que no se li pot posar barreres a l’afany humà de saber.

Activitat 3: Enumera tres descobriments científic-tecnològics del segle XX i uns altres tres descobriments ètics del segle XX. Després fes una reflexió per escrit sobre quines raons creus que produeixen el desfasament que n’hi ha entre el desenvolupament del coneixement tecno-científic i la reflexió ètica? Quina creus que pot ser la solució per assolir un equilibri entre ambdues?

Activitat 4: Fes una breu reflexió ètica sobre el sentit d’aquesta afirmació i intenta contestar la pregunta que formula: "És fàcil provar la superioritat de l’avió sobre la carreta, però com demostrar el progrés moral o polític?" (E. Sábato, Hombres y engranajes. p. 45).

4. Fets, valors i normes

Des d’un punt de vista sistemàtic, la relació existent entre l’ètica, per una banda, i la ciència i la tecnologia, per una altra, pot ser abordada des de diferents perspectives. Ací n’esmentem tres:

  1. La relació entre fets i valors
  2. Les normes de la ciència
  3. L’ètica de la ciència i de la tecnologia.

Activitat 5: Reflexiona i respon:

  • La defensa de la vida, ha de d’implicar que el personal mèdic no deixe morir dignament les persones?
  • Permetries experiments amb persones sense demanar-lis el seu consentiment si d’aquesta investigació hom aconseguira un fàrmac per a guarir, per exemple, la SIDA?
  • Els beneficis econòmics del desenvolupament tecno-científic comporten beneficis per a la humanitat?
  • Des d’un punt de vista moral, assenyala quins problemes són els que cal resoldre d’una manera prioritària per part de la investigació tecno-científica?

4.1 La relació entre fets i valors

D’una manera general ens trobem amb dues postures:

  • La que separa els fets dels valors. Segons aquesta postura la ciència tracta sobre com són els fets de la realitat i intenta augmentar el nostre coneixement sobre aquesta. Els fets, per ser independents dels subjectes, són neutres, no tenen valors i, en conseqüència, també el coneixement sobre el món és neutre (ni bo, ni dolent). Per això es diu que el coneixement és objectiu. Els valors, entre ells els de l’ètica, són propis dels éssers humans i per això s’afirma que són subjectius. Són mudables o canviants, depenent de les persones que els tinguen. Per això el coneixement científic serà moralment neutre. Al seu torn, dintre d’aquesta postura podem distingir dues actituds distintes:
    • El coneixement científic és neutral i objectiu, però la ciència és bona en si mateixa. La ciència tracta de conèixer la realitat i així augmenta el nostre coneixement sobre aquesta. I l’augment del coneixement mai no pot ser res dolent. Per aquesta raó és evident que no es pot qüestionar ni la llibertat ni la conveniència de la investigació en el camp de la ciència bàsica, perquè la seva finalitat és, pura i simplement, augmentar el coneixement de l’Univers i això és sempre una motivació noble. Vull dir que la ciència és sempre bona encara que les seves aplicacions puguin ser beneficioses o perjudicials per a la humanitat.
      Qui manté aquesta postura trasllada el problema de la responsabilitat moral des de la ciència a la tecnologia, a la qual de vegades anomenen "ciència aplicada". Són les aplicacions de la ciència les que són moralment acceptables o rebutjables.
    • La ciència és axiològicament neutral. Aquesta és una postura més moderada i coherent. Defensa que el coneixement científic no és ni bo ni dolent, sinó essencialment amoral. I precisament perquè li són alienes les preocupacions ètiques, és garantia de no-res. El coneixement pel coneixement no és ni necessàriament progressiu ni benefactor. Per això la ciència necessitaria ser constantment humanitzada.
  • D’altra banda, està la posició que no separa taxativament fets i valors, és a dir, no separa els mons de la tecno-ciència i de l’ètica. També aquí ens trobem amb postures diferents:
    • Els valors també són fets. Hi ha qui ha tractat de construir o fonamentar una ètica a partir d’una determinada teoria científica. En la segona meitat del segle XIX, Herbert Spencer (1820-1903) va proposar, a partir de la teoria de l’evolució per selecció natural de Darwin, una teoria d’organització i intervenció sobre la societat, el "darwinisme social". L’Estat hauria d’abstenir-se de prestar qualsevol tipus d’ajuda a les persones socialment més desfavorides. En el nostre segle, alguns corrents de pensament, com la Sociobiologia, han tractat de fer veure que determinades conductes humanes tenen una forta component natural (genètica), com són els casos del masclisme, la xenofòbia, l’homosexualitat, la violència o la desigualtat social [2]
    • El coneixement dels fets pot servir perquè canviïn els valors. N’hi ha qui defensa que la ciència pot oferir informació per a la resolució d’algunes qüestions morals. En proporcionar-nos més coneixement, la ciència ens ajuda a alliberar-nos de la superstició i de la ignorància, i així, augmenten les nostres possibilitats d’actuació. Per exemple, els prejudicis sobre la inferioritat intel·lectual de les dones o de qualsevol home que no siga blanc han estat rebutjades gràcies al desenvolupament del coneixement científic.
    • No podem separar totalment els fets dels valors. La ciència és una acció portada a terme per persones que tracten de conèixer la realitat tal com és i d’augmentar el nostre coneixement sobre aquesta. Són molts els factors que condicionen aquesta acció (econòmics, culturals, ideològics). Per això, és impossible que, d’una manera o altra, alguns valors no acabin, moltes vegades de manera imperceptible, dins del món de la ciència i del coneixement científic. Això es veu clarament en algunes de les controvèrsies recents sobre l’ús de l’energia nuclear, la reducció d’emissions de C02 a l’atmosfera, l’efecte hivernacle, el consum de tabac o d’haixix, o sempre que es produïx algun tipus d’abocament o escapi tòxic al medi ambient. En tals casos mai no hi ha un acord unànime entre els anomenats “experts”.

Activitat 6: Com t’expliques la diversitat de valoracions fetes, per exemple, davant els possibles efectes secundaris d’un abocament o accident contaminador? Analitza un cas actual i relaciona’l amb la posició política i ideològica dels “experts”, les seues motivacions i les pressions polítiques i econòmiques que puguen rebre.

4.2 Les normes de la ciència

En un segon sentit, quan es parla de "ètica de la ciència", ens podem estar referint al que el sociòleg nord-americà Robert K. Merton (n. 1910) i la seua escola han denominat el ethos de la ciència. Els científics/es, quan pertanyents a un grup concret dins de la societat, la comunitat científica, posseirien un codi de normes o principis propi que els obligaria a comportar-se d’una manera particular (açò no tindria gens que veure amb que els científics/es siguen -com persones- bons/es o dolents/es). Aquest conjunt de regles de comportament o ethos seria el següent:

  • Universalisme. Les científiques i els científics han d’avaluar totes les opinions i idees que aspiren a ser científiques amb objectivitat i imparcialitat, vinguen de qui vinguen, sense tenir en compte el sexe, la religió, la posició social o la nacionalitat, amb uns criteris impersonals de contrastació metodològica.
  • Comunalisme. Es considera que el coneixement científic és públic, de lliure disposició per a tothom, no privat. El secretisme seria una conducta contrària al ethos
  • Desinterès. Sense descartar la recerca del reconeixement pel seu treball, l’interès de científiques i científics no és l’econòmic ni el personal, sinó l’avançament del coneixement, açò és, el saber pel saber.
  • Escepticisme organitzat. Les científiques i els científics han de mantenir una actitud de dubte sistemàtic o de crítica racional davant tot saber, inclòs el propi, ja que tot saber científic és considerat com provisional i revisable. Les actituds dogmàtiques (és a dir, mantenir una opinió o idea sense tenir en compte cap crítica) durien a l’estancament de les ciències.
  • L’ ethos exposat per Merton i la seua escola és freqüentment incomplit per científiques i científics. En efecte, històricament, el personal investigador s’aferra a les seues creences o han rebutjat les d’altres, de vegades, de manera irracional i capritxosa. Però, a més a més, des del segle XX la pràctica científica està cada vegada més allunyada d’aquest codi de normes. D’una banda, el fet que la investigació tecno-científica haja adquirit una major dimensió econòmica i laboral fa que augmenten els casos de frau deliberat; d’altra banda, els resultats de les investigacions no es fan públics si no són patentats, en anteposar el benefici econòmic personal a l’interès científic. L’ethos mertonià és més bé l’expressió d’un desig, basada en una imatge idealitzada de la pràctica científica, que de la realitat.

Activitat 7: Imagina’t que estàs treballant en un prestigiós laboratori científic i descobrixes un remei contra un tipus de càncer. Tractes que del teu descobriment es beneficie el major nombre de persones possible o tractes d’obtenir el major benefici econòmic i reconeixement social per a tu?

4.3 Ètica de les ciències i de les tecnologies

En un tercer sentit, quan es parla d’ètica de les ciències i de les tecnologies es pot parlar de dues coses relacionades, però que no són el mateix.

  • Es pot parlar d’una simple extensió o aplicació dels principis generals de la teoria ètica als problemes i dilemes concrets que plantegen els desenvolupaments cientifico-tècnics. L’expressió més clara de tot açò són els diferents codis deontològics de professions com la medicina, la jurídica o la periodística. La participació en aquest tipus d’anàlisi no té perquè reduir-se únicament a personal científic i enginyer, sinó que podria i s’hauria d’implicar diversos organismes, grups i moviments que representen la societat. Algunes de les seves formes són les següents: les comissions parlamentàries destinades a avaluar projectes científics i tecnològics; els comitès ètics dedicats a analitzar les implicacions socials i morals com, per exemple, els Comitès de Bioètica; les organitzacions no governamentals (ONGs) com Greenpeace, Ecologistes en Acció, Amics de la Terra, ADENA, etc.; la promulgació de lleis que regulen o prohibeixen certes investigacions científiques i les seves aplicacions tècniques.
  • En un sentit més ambiciós, hom planteja la necessitat d’aconseguir una nova ètica per a l’època que vivim, l’era de la ciència i la tècnica, ja que les teories ètiques existents actualment serien insuficients per a abordar els dilemes morals que ambdues ens plantegen.

Activitat 8: Fes un mapa conceptual de l’apartat 4

5. Qüestions i problemes morals d’actualitat

Els problemes de tipus ètic i moral suscitats per les ciències i les tecnologies contemporànies són variats i de vegades de naturalesa molt distinta. Uns tenen a veure amb la conducta del personal investigador al si d’una comunitat científica, altres amb la mentida i l’engany, altres amb les conseqüències de certes investigacions, altres amb la participació ciutadana.

5.1 El frau en les ciències

Per frau en el món de les ciències hem d’entendre el plagi o còpia, així com la selecció, retocament i, en casos extrems, invenció de fets i dades. Recentment s’ha produït un increment significatiu de casos de conductes deshonestes, fraus i enganys en el món científic. L’augment del número d’investigadores i investigadors científics, d’una banda, i els diners que es mouen al voltant de la investigació tecno-científica, per un altre, són factors que poden servir per a explicar aquest increment. Altra possible causa pot ser el desig d’aconseguir ràpidament el reconeixement o el prestigi acadèmic.

5.2 Les investigacions biomèdiques

Els avanços de les tecnologies mèdiques i de reproducció assistida són un dels terrenys on més polèmiques i controvèrsies es susciten. El que està en el centre del debat és el control de la vida amb la tècnica i la ciència: la seva prolongació, la seva supressió (avortament, eutanàsia), la seva producció (fecundació in vitro, clonació), o la seva alteració (la manipulació genètica). No podem tancar els ulls a les possibilitats que ens planteja el desenvolupament de la tecno-ciència, però podem fer el que vulguem?, no hi ha cap límit per a aquestes noves biotecnologies?

5.3 Les tecnologies de la informació i la comunicació

Les tecnologies de la informació i la comunicació estan associades a un efecte alliberador i descentralitzador, però podria succeir que tinguessen un efecte contrari. Aquestes tecnologies poden servir per a homogeneïtzar i controlar les persones, influir sobre elles, manipular-les, vigilar-les, en accedir a dades privades i fins i tot a la seva vida íntima.

5.4 La investigació militar

Hom argumenta sovint que bona part dels invents i descobriments fets per les ciències tenen un origen militar. Imaginem-nos llavors el que podria haver succeït si tot aquest potencial s’hagués dirigit directament a resoldre els problemes reals de les diferents societats. Resulta paradoxal que en el món de la ciència i la tecnologia es defense amb tanta èmfasi la llibertat d’investigació, quan bona part d’aquesta es troba dirigida per militars i està orientada a la creació de tecnologies de control i de destrucció d’éssers humans.

5.5 La desigualtat entre països desenvolupats i subdesenvolupats

D’una manera global la ciència i tecnologia tendeixen a augmentar la separació entre països subdesenvolupats i desenvolupats, així com també la dependència dels primers sobre els segons. Mentre en una petita part del món, gràcies al desenvolupament científic i tècnic, s’ha augmentat les expectatives de vida i el benestar, en unes altres es pateixen les conseqüències negatives d’aquests avanços. Algunes de les manifestacions més controvertides d’aquesta desigualtat pot veure’s en les alteracions del clima, l’exportació de residus altament tòxics, o en l’ús i venda de plaguicides, medicaments i aliments que estan prohibits en els països desenvolupats.

5.6 La responsabilitat per omissió

Tan important com les anteriors qüestions és la que es podem denominar "responsabilitat per omissió". Avui sabem que si es destinen recursos suficients, es pot obtenir gairebé qualsevol coneixement, artefacte o producte que es desitge. La qüestió és: ¿per què el personal investigador en ciències i tecnologies no es dedica a solucionar els problemes que afecten la major part de la humanitat, en lloc de dedicar-se a la producció de béns i coneixements per a la societat capitalista de consum o armes de control i destrucció? Gairebé les dues terceres parts de la humanitat pateix desnutrició i encara mor massa gent per malalties fàcilment erradicables per la investigació científica.

6. Imperatiu galileà vs. imperatiu de la responsabilitat

A manera de resum, podríem dir que ens trobem amb dues postures enfrontades, sintetitzades per dos tipus de mandats: l’imperatiu galileà i el de la responsabilitat. L’imperatiu galileà expressa la idea que no es pot posar límits a l’avanç del coneixement, al saber pel saber. Segons aquesta idea, això conduiria a una catàstrofe per a la humanitat, ja que la ciència reduïx la nostra ignorància al tractar de conèixer o comprendre la realitat i d’augmentar el nostre coneixement sobre aquesta. Aquest desig mai pot ser dolent. Els problemes que s’associen a la ciència i la tecnologia naixerien llavors de l’ús que es fa de tot aquest coneixement. Aquests usos poden ser bons o dolents.

No obstant això, és difícil parlar d’un coneixement independent de les expectatives i els interessos humans pràctics. I precisament el cas de Galileu (1564-1642) és significatiu en aquest sentit. Quan Galileu estudiava o teoritzava sobre el moviment dels cossos físics no tractava de determinar de manera abstracta les relacions quantitatives a les quals aquells estan subjectes en el món terrestre, aliè a tota preocupació pràctica. L’estudi de la caiguda dels cossos es troba directament relacionat amb la determinació de la trajectòria dels projectils. Per altra banda, Galileu mai va fer cap objecció a l’hora de posar el seu enginy científic al servei de qui millor li pagués, encara que fos amb fins militars.

La nostra època, l’era de les macro-conseqüències de la ciència i la tècnica, necessita de noves actituds. L’imperatiu de la responsabilitatt podria ser una de les maneres d’encarar l’acció i la racionalitat tècnica i científica. Ser responsable suposa ser conscient que les accions humanes tenen conseqüències (per molt nobles que siguen les intencions i els fins que tinguen qui les realitza) i, arribat el cas, "respondre" d’aquestes. L’imperatiu de la responsabilitat està orientat cap al futur, això és, cap a les conseqüències, previsibles i imprevisibles, de les nostres accions. Un dels problemes que hom pot plantejar-ne al respecte és: com ser responsable d’allò que no es pot preveure? Com qualsevol altre ésser humà, el personal científic pot i ha de preveure les conseqüències que es podrien derivar de les seves investigacions. Certament no es poden preveure totes les aplicacions futures de certs coneixements o artefactes, però açò succeïx tant en la ciència com en qualsevol altra faceta de les nostres vides. Ningú no investiga amb un microorganisme genèticament manipulat o el solta fora del laboratori per a veure què ocorre, de la mateixa manera que no es construïx una mortífera arma per a veure el que passa. Tot el món sap que les seves accions poden tenir conseqüències. En la ciència i la tècnica ocorre el mateix, amb la sola diferència que les conseqüències poden ser globals.

L’imperatiu de la responsabilitat no suposa una pèrdua de la llibertat i autonomia dels científics/as, com suposen qui defensen l’imperatiu galileà. La responsabilitat és precisament la màxima expressió de la llibertat i l’autonomia humanes, perquè no es pot parlar de llibertat humana sense parlar alhora de responsabilitat.

Activitat 9: Si en el futur, el desenvolupament de l’enginyeria genètica i de les tecnologies de reproducció assistida et permetessin triar els trets, tant físics com intel·lectuals, dels teus fills i filles, com t’agradaria que fossen?

Notes

[1Les demandes inicials de no dirigir el coneixement a la producció d’armes atòmiques per part de reconeguts físics com Werner Heisenberg (1901-1976) o Niels Bohr (1885-1962), a les quals es sumaren, acabada la II Guerra Mundial, les del filòsof anglès Bertrand Russell (1872-1970) i el físic alemany Albert Einstein (1879-1955). Ambdós van escriure conjuntament un manifest el 1955, dirigit al president nord-americà Truman per a què detingués el projecte de construcció de la bomba d’hidrogen. Aquesta carta va donar lloc a la constitució d’un influent moviment d’oposició a la carrera armamentista conegut com el moviment Pugwash

[2A més d’altres raons, contra aquesta postura existeix un argument molt clar dins de la filosofia,
conegut com la fal·làcia naturalista. Una “fal·làcia” és una manera invàlida d’argumentació. Aquesta fal·làcia es comet quan s’extrau una norma (haver de ser) d’un fet, és a dir, d’alguna cosa que és. Per exemple, de l’existència de qualsevol tipus de desigualtat, encara que arribara a donar-se una explicació científica rigorosa d’ella -cosa que fins ara no ha succeït- no es pot passar a fer una política que discrimine o margine a qui és diferent

Postdata

Adaptació del tema amb el mateix títol elaborat per Javier Gómez Ferri


Participa en el fòrum
Fòrum moderat a priori

El teu missatge serà mostrat en estar validat per l'administradora del lloc.
Gràcies per la teua participació!

Identificació
Escriu un missatge