Inici > Filosofia > Antropologia > Personalitat

Personalitat

Allport, Freud, Conductisme...

per filosofem,



La personalitat és una organització dinàmica i integradora dels components psicològics i biològics de l’individu humà, tant en les seves característiques diferencials permanents com en les seves pròpies modalitats de comportament. Aquestes característiques són patrons referents als seus sentiments, actituds, hàbits i conductes. És a dir, sentiments, emocions, motivacions i pensaments, però també formes de comportament i posicionaments personals davant la vida. La personalitat és doncs la forma externa on es fa patent el que pensem, el que sentim, el que fem i la forma en que entenem la realitat.

 1. Psicologia de la personalitat

La psicologia de la personalitat és la branca de la psicologia que estudia la personalitat i la seva relació amb la conducta i amb altres funcions psicològiques. [1]

En termes generals, podríem dir que la psicologia no ha trobat un concepte per a personalitat més enllà del conjunt de formes i maneres característiques d’un individu d’enfrontar-se al medi. En ella hi intervenen una sèrie d’atributs que els podríem definir en quatre processos:

  • Processos cognitius o intel·ligència: percepció, memòria, raonament.
  • Processos conatius o caràcter: motivació, voluntat, interessos.
  • Processos emocionals o temperament: ansietat, por, ira.
  • Processos biofísics o constitució: activació cortical, neuroendocrines.

Seguint aquest criteri, la personalitat podem considerar-la de tres maneres diferents:

  • Com una variable depenent o resposta, entenent la personalitat com el comú denominador de les conductes.
  • Com una variable independent o estímul, entenent la personalitat des del significat més social o psicològic prenent que la forma de ser i de fer provoca la conducta dels altres.
  • Com una variable intermediària o organisme: es tracta de la caracterització psicològica de la persona la que dóna sentit tant a l’estímul o antecedent (situació) com la conseqüent (conducta).

 2. Què és la personalitat?

El concepte ’personalitat’ es refereix a alguna cosa que no té una existència real, però com a constructe científic descriu la conducta observable mitjançant la qual arribem a tots els processos i mecanismes psicològics que sustenten la individualitat i no són directament observables. Cfr. L’estudi científic de la personalitat: concepte i definicions de personalitat de Maria Jayme Zaro

Activitat 1 Cerca dues definicions del concepte "personalitat", una definició etimològica i una altra des de la perspectiva de la Psicologia.

Alguns enllaços per a consultar:

La personalitat és el constructe psicològic que fa referència al còmput de característiques psíquiques d’un individu. Aquestes característiques, físiques, genètiques i socials que reuneix un individu, són les que el fan diferent i únic respecte de la resta. La interrelació de totes aquestes característiques, generalment estables, seran les que determinaran la conducta i el comportament d’una persona.

El que diferència a una persona d’una altra, allò que fa l’home sigui sí mateix, el que distingeix a un individu de tots els altres i de «tot» el demés. Són moltes les definicions que, des de diverses teories, intenten expressar els trets essencials de la personalitat; totes són parcials i totes suposen perspectives diferents. La gairebé totalitat d’elles suposa, no obstant això, que en la personalitat entren dues classes de components que s’integren en un tot:

    • els elements biològics (morfològics i fisiològics) i
    • els psicològics (intel·lectuals, apetitius, afectius i morals), que es configuren d’una manera característica i exclusiva en cada individu i es manifesten en la seva conducta habitual.

Definim personalitat com el conjunt de característiques que defineixen una persona i que la diferencien de les altres. Més tècnicament, la personalitat és una organització dinàmica i integradora dels components psicològics i biològics de l’individu humà, tant en les seves característiques diferencials permanents com en les seves pròpies modalitats de comportament. Aquestes característiques són patrons referents als seus sentiments, actituds, hàbits i conductes. És a dir, sentiments, emocions, motivacions i pensaments, però també formes de comportament i posicionaments personals davant la vida. La personalitat és doncs la forma externa on es fa patent el que pensem, el que sentim, el que fem i la forma en que entenem la realitat. És la vestimenta externa (i en part també interna) del jo

Nines de drap | Muñecas de trapo
Nines de drap | Muñecas de trapo

 3. Definició etimològica, general i històrica

Personalitat [2] (del llatí, persona, màscara teatral)

El que diferència a una persona d’una altra, allò que fa l’home sigui sí mateix, el que distingeix un individu de tots els altres i de «tot» el demés. Són moltes les definicions que, des de diverses teories, intenten expressar els trets essencials de la personalitat; totes són parcials i totes suposen perspectives diferents. La gairebé totalitat d’elles suposa, no obstant això, que en la personalitat entren dues classes de components que s’integren en un tot:

  1. els elements biològics (morfològics i fisiològics) i
  2. els psicològics (intel·lectuals, apetitius, afectius i morals), que es configuren d’una manera característica i exclusiva en cada individu i es manifesten en la seva conducta habitual.

Les teories de la personalitat han proliferat a partir dels anys trenta; ja Gordon W. Allport, el gran teòric de la psicologia de la personalitat, es va referir, en el seu temps, a més de 50 maneres d’entendre la personalitat, que ell defineix com «l’organització dinàmica, a l’interior de l’individu, dels sistemes psicofísics (variables psicològiques) que determinen la seva peculiar adaptació a l’ambient», o com va dir posteriorment: «que determinen la seva conducta i pensament característics».

Les primeres teories es denominen constitucionalistes, perquè es basen en la relació que s’estableix entre la constitució física de les persones i les característiques psicològiques. La primera d’elles històricament, formulada per Hipòcrates i Galè, és la teoria dels quatre humors (sang, flegma, bilis i atrabilis), provinents dels quatre elements presocràtics (terra, aigua, aire i foc), que donaven fonament a quatre tipus de temperaments (sanguini, flegmàtic, colèric i malenconiós). Els tipus hipocràtics han estat vigents durant molt temps i ni la psicologia moderna els ha rebutjat. En l’època actual, Kretschmer i Sheldon han renovat les teories constitucionalistes adoptant, el primer d’ells, tres tipus morfològics: leptosòmic, pícnic i atlètic, que s’associen a tres temperaments: esquizotímic, ciclotímic i baricinètic. Sheldon, al seu torn, distingeix tres components morfològics primaris: endomorfisme, mesomorfisme i ectomorfisme, que determinen el somatipus; a ells corresponen tres grups de característiques psicològiques centrades, respectivament, en la viscerotonia, la somatotonia i la cervelltonia.

Les teories psicodinàmiques segueixen el model psicoanalític de Freud, que d’alguna forma s’ha difós i universalitzat en tot l’àmbit cultural. Parteix de l’estructuració de la personalitat segons tres instàncies o nivells, jo, súper jo i allò, que suposen tres tipus o nivells de processos psíquics que interaccionen entre si segons els principis i supòsits de la psicoanàlisi. Aquesta estructuració tripartita recorda, i d’alguna manera es funda en ella, la divisió en tres de l’ànima en Plató i Aristòtil, a manera de tres principis vitals, dotats cadascun d’ells de la seva finalitat i la seva virtut pròpia. Tant els seguidors de la psicoanàlisi freudiana, com els seus crítics, han enriquit amb el temps l’aportació de Freud a la teoria de la personalitat. La seva filla, Anna Freud, afegeix els mecanismes de defensa del jo, i Erik Erikson destaca la importància de l’ambient social en la configuració de la personalitat. Adler i Jung, deixebles primer de Freud, després psicòlegs independents, proposen les seves pròpies teories, basada la del primer en el concepte del «complex d’inferioritat» i, la del segon, en el de l’«inconscient col·lectiu»; Jung a més a més introdueix els termes introversió i extraversió i els tipus corresponents.

Al si de la psicologia experimental s’han desenvolupat, contra un suposat caràcter no científic de la psicoanàlisi i en la mateixa línia de crítica del conductisme contra tota interiorització d’entitats psicològiques, diverses teories multifactorials de la personalitat o simplement «teories factorials de la personalitat». Parteixen del supòsit de l’anomenat «anàlisi factorial», segons el qual han de sotmetre’s a experimentació totes les variables que poden explicar un fenomen psicològic. Per aquesta raó postulen que també la personalitat humana està constituïda per múltiples factors, que es polaritzen entorn dels dos eixos extraversió/introversió. La teoria proposada per Cattell és una de les més conegudes. Segons Cattell, la personalitat es compon de trets psíquics (o factors), fins a 36, amb base biològica que determinen la conducta d’una persona, que resulta predictible, si es coneix la seva personalitat. Es divideixen en trets d’origen (estables) i trets de superfície (inestables), trets únics (propis) i trets comuns (no exclusius d’un individu). Tot traç es divideix al seu torn en altres trets de capacitat, temperament i dinàmic, i tot traç dinàmic es divideix en ergs (instints) i meta-ergs (interessos, actituds i sentiments). Els instruments per mesurar els trets o els seus components són les anomenades dades L, Q i T. Dades L (de l’anglès Life rècords) són les dades biogràfiques, aportades per un observador; les dades Q (de l’anglès questionary data) representen l’autoavaluació de l’individu mitjançant qüestionaris; i dades T (de l’anglès test data), dades objectives obtingudes de tests. El test 16 PF (test de Cattell) mesura tots aquests factors. Les teories factorials, aquesta i la de H.J. Eysenck o de J.B. Guilford, es basen en mesuraments i anàlisis matemàtiques dels «factors» de personalitat mitjançant qüestionaris de personalitat; el problema que se suscita respecte d’això és si tals factors tenen vertadera existència psíquica, o si són més aviat només constructes metodològics.

Les aportacions d’Henry Murray i Gordon W. Allport, ambdós psicòlegs americans crítics de Freud, però influïts per la psicoanàlisi, són importants. Murray, inventor del terme «personologia», que es defineix com la ciència de les personalitats individuals com un tot, construeix una teoria de la motivació basada en els conceptes de «necessitat» (need), o impuls, substitutiu de les pulsions de Freud, i «pressió» (presses), estímul, o efecte de la situació sobre l’organisme; la combinació d’una necessitat i una pressió és un tema, això és, un episodi de la vida d’un individu: un individu actua perquè sent una necessitat que una situació externa pot accentuar encara més; la successió d’aquestes accions o temes configura la personalitat de l’individu, en forma d’empremtes mentals estables. Les necessitats les divideix Murray en «viscerogniques» (primàries) i «psicogèniques» (secundàries). Per mesurar-les va crear el test projectiu d’apercepció temàtica (Thematic Apperception Tes : TAT).

GW. Allport, deixeble de W. Stern, construeix la seva teoria de la personalitat en torn dels conceptes dels trets i l’autonomia funcional. Als trets els anomena també «sistemes psicofísics», i són els factors o les variables que constitueixen la personalitat; són congènits o adquirits, comuns o individuals, i de la seva integració en un tot sorgeix el proprium, part fonamental de la personalitat. L’autonomia funcional la defineix com un sistema de motius en els adults, que depèn de sistemes de motius anteriors, però que funciona independentment d’ells; les actituds, els interessos i els sentiments depenen d’ella. Per això Allport considera a la personalitat no com quelcom estable, sinó com quelcom dinàmic i en transformació.

Activitat 2 Fes un mapa conceptual del text.

Activitat 3 Elabora una fitxa de cadascun dels corrents psicològics nomenats en el text anterior, indicant: Nom de la teoria, tipus de personalitat que proposa i deixebles (amb les seues aportacions més importants).

 4. Trastorns de la personalitat

Activitat 4 Llegeix el text reproduït a continuació i descriu cadascun dels trastorns de la personalitat amb dues o tres línies.

Tipus de trastorns de personalitat

Trastorn paranoide de la personalitat:

El trastorn paranoide de la personalitat es caracteritza per sospites i desconfiança infundades cap als altres. La persona sol romandre atenta i vigilant a tot el que succeeix al voltant. La mateixa actitud d’alerta davant possibles amenaces pot conduir a una interpretació errònia d’esdeveniments que d’altra manera passarien desapercebuts.

La persona pot preocupar en excés sobre la lleialtat o fidelitat de persones properes i sentir gelosia davant les sospites injustificades que la seva parella li és infidel. De vegades fa interpretacions malicioses de fets innocents atribuint significats ocults i doble sentit al comportament dels altres. Podeu desar rancúnies durant molt temps no oblidant situacions en les quals ha estat insultat o menyspreat.

La persona paranoide pot posar a prova els altres, que acaben per mostrar una actitud acurada i fins i tot a desenvolupen una tendència a amagar les coses, la qual cosa no fa sinó confirmar les sospites inicials. Causa de la seva desconfiança la persona acaba per allunyar-se de la gent i mostrar una excessiva reserva, el que fa que en ocasions les seves dificultats passin desapercebudes per als altres i els conflictes només es manifesten en relacions més íntimes o assídues com les relacions de parella o les relacions laborals.

Trastorn esquizoide de la personalitat:

La persona que pateix un trastorn esquizoide de la personalitat presenta un profund desinterès social i interpersonal, prefereix activitats solitàries i no té necessitat d’amistats o persones de confiança.

La persona és incapaç d’obtenir plaer ni de les relacions socials ni de les relacions sexuals, davant les quals manifesta escàs o cap interès.

La persona esquizoide té un rang molt limitat d’expressió emocional en situacions interpersonals en les que mantenen un profund distanciament, no veient-se afectats per les crítiques o lloances dels altres.

Trastorn esquizotípic de la personalitat:

La persona que pateix un trastorn esquizotípic de la personalitat sol presentar un comportament i aspecte que sovint són vistos pels altres com peculiars, rars o excèntrics.

La persona esquizotípica sol presentar una capacitat reduïda per les relacions interpersonals en les quals pateix profund malestar i ansietat.

En ocasions pot no tenir amistats i persones de confiança. Aquest trastorn també es caracteritza per la presència d’idees i creences rares o interessos excèntrics (per exemple, la percepció extrasensorial o els plats voladors), pensament màgic, experiències perceptives poc habituals, parla estranya, sospites cap als altres i expressió emocional molt limitada o inapropiada. Sovint la persona presenta idees de referència, per exemple, creences infundades que altres persones estan parlant sobre ells.

Trastorn antisocial de la personalitat:

El trastorn antisocial de la personalitat es caracteritza per un comportament socialment irresponsable, per la violació dels drets d’altres persones i de les regles i normes socials.

La persona es caracteritza per les seves enganys, agressivitat, irritabilitat, impulsivitat, i una profunda dificultat per anticipar conseqüències a llarg termini del comportament i per planificar el seu futur. Pel que fa a les relacions personals, és incapaç d’establir relacions profundes i vincles estables. Manipula i utilitza a les seves relacions per profit propi.

La personalitat antisocial mostra despreocupació pels altres i falta de remordiments que el porten a justificar els seus actes. És incapaç de veure’s a si mateix des del punt de vista dels altres. Cerca contínuament sensacions noves i estimulació.

Trastorn límit de la personalitat:

El trastorn límit de la personalitat es caracteritza per un patró persistent d’inestabilitat en les relacions interpersonals, la persona sovint passa de idealitzar en excés els altres a un absolut rebuig dels mateixos.

La persona no suporta la soledat i porta a terme grans esforços per evitar ser abandonada, tant si l’abandonament és real o imaginari. Presenten al seu torn un canvi ràpid d’emocions i sensacions cròniques de buit. La imatge de si mateixa que presenta la persona amb trastorn límit pot ser molt inestable i la seva identitat molt alterada pel fet que normalment recorren al afecció als altres per centrar.

Una altra característica destacable és la impulsivitat, la qual pot manifestar-se en les despeses de diners, el joc, relacions sexuals inesperades, intoxicacions amb alcohol o altres drogues, etc. La persona pot recórrer a amenaces de suïcidi o dur a terme intents de suïcidi o conductes autolesives. Solen presentar una forta ira amb enormes dificultats per controlar-la, la qual cosa dóna lloc a enutjos recurrents i fins i tot a baralles físiques.

Trastorn histriònic de la personalitat:

El trastorn histriònic de la personalitat es caracteritza per un patró general d’emocionalitat excessiva i recerca d’atenció.

La persona se sent incòmoda en aquelles situacions en què no és el centre d’atenció mostrant un comportament interpersonal caracteritzat per la provocació i la seducció sexual, recorrent a l’aspecte físic per cridar l’atenció. La seva forma de parlar és superficial i impressionista, fent que tot sembli més important del que realment és i l’expressió de les seves emocions és exagerada, dramàtica, teatral i ràpidament canviant. Presenta una tendència impulsiva cap als comportaments emocionals. La sugestió és una altra característica de la personalitat histriònica, i persones que sovint es poden veure fortament influïts pels altres i per les circumstàncies.

La persona sol considerar que les seves relacions amb els altres són més íntimes del que realment són i presenten molta dificultat per a ser empàtics i identificar les emocions i intencions dels altres.

Trastorn narcisista de la personalitat:

El trastorn narcisista de la personalitat es caracteritza per un patró generalitzat de grandiositat i autoimportancia, necessitat d’admiració i falta d’empatia.

La persona narcisista creu ser especial i única, i que només pot relacionar-se amb altres persones o institucions que també siguin especials o d’alt estatus. Exigeix una admiració excessiva i un tracte de favor especial per part dels altres. Solen ser persones explotadores amb els altres, buscant treure profit d’aquests per a les seves pròpies metes. No tenen empatia o capacitat per identificar-se amb els sentiments i necessitats dels altres.

La persona narcisista presenta una autoestima molt feble, de vegades té enveja dels altres o creu que els altres li tenen enveja. No toleren bé les crítiques, davant les que poden arribar a enfurir-o mostrar totalment indiferents.

Per tot això les seves relacions socials són molt fràgils. Solen presentar moltes relacions amb coneguts, dels que treure algun profit però pocs amics íntims. Altres persones poden descriure la seva relació amb la persona narcisista com una relació de "amor-odi", en què senten el seu encant i carisma, mentre que d’altra banda es senten explotats.

Trastorn de la personalitat per evitació:

El trastorn de la personalitat per evitació es caracteritza per un patró generalitzat d’inhibició social, excessiu temor a l’avaluació negativa i sentiments de ser socialment inadequat.La persona evita activitats que impliquin contacte interpersonal a causa del temor a la desaprovació, a ser criticada o rebutjada.

Malgrat els seus desitjos de relacionar únicament es relaciona amb persones amb qui està segura que la van a acceptar. Solen percebre a si mateixos socialment ineptes, poc interessants i inferiors als altres. D’altra banda, solen sentir-se segurs en un ambient de confiança amb amics i familiars.

Trastorn de la personalitat per dependència:

El trastorn de la personalitat per dependència es caracteritza per l’excessiva necessitat de protecció i cura per part dels altres, i un intens temor a la separació.
La personalitat dependent és incapaç de prendre decisions sense una quantitat exagerada de consells per part dels altres. Té la necessitat que els altres es facin responsables de les decisions en les parcel més importants de la seva pròpia vida. Els resulta molt difícil expressar desacord davant altres persones precisament per por a perdre el seu suport i aprovació. Tenen gran dificultat per a realitzar projectes per iniciativa pròpia.

La persona dependent no es considera capaç de tenir cura de si mateixa i té por de forma molt intensa i no realista ser abandonat, motius pels quals en finalitzar una relació busca urgentment altra que li proporcioni la cura i suport que necessita.

Trastorn de la personalitat per dependència:

El trastorn de la personalitat per dependència es caracteritza per l’excessiva necessitat de protecció i cura per part dels altres, i un intens temor a la separació.
La personalitat dependent és incapaç de prendre decisions sense una quantitat exagerada de consells per part dels altres. Té la necessitat que els altres es facin responsables de les decisions en les parcel més importants de la seva pròpia vida. Els resulta molt difícil expressar desacord davant altres persones precisament per por a perdre el seu suport i aprovació. Tenen gran dificultat per a realitzar projectes per iniciativa pròpia.

La persona dependent no es considera capaç de tenir cura de si mateixa i té por de forma molt intensa i no realista ser abandonat, motius pels quals en finalitzar una relació busca urgentment altra que li proporcioni la cura i suport que necessita. Prefereixen adoptar una actitud submisa i eviten els llocs de responsabilitat o lideratge.

Trastorn obsessiu-compulsiu de la personalitat:

El trastorn obsessiu-compulsiu de la personalitat es caracteritza per un patró generalitzat de rigidesa i preocupació per l’ordre i el control en detriment de la flexibilitat i espontaneïtat. La personalitat obsessiu-compulsiva es preocupa tant per l’organització, els detalls, l’ordre i els horaris que sovint perd de vista el sentit final d’una activitat.

El perfeccionisme pot arribar a interferir en les seves tasques, de manera que poden no arribar a acabar un projecte per no complir les seves pròpies exigències. Presenten una dedicació excessiva a la feina i la productivitat, poden arribar a treballar durant molt de temps en tasques rutinàries, deixant en un segon pla les activitats d’oci i les relacions personals. Són reticents a delegar tasques en els altres, llevat que aquests es sotmetin a la seva forma de fer les coses. Presenten una excessiva escrupolositat i inflexibilitat en temes de moralitat, ètica o valors.

Poden arribar a ser incapaços de desfer-se d’objectes inútils o gastats, així com reduir al mínim les despeses econòmiques per a si mateix i als altres, considerant els diners com una cosa que cal acumular amb vistes a catàstrofes futures.

Trastorn passiu-agressiu de la personalitat:

El trastorn passiu-agressiu de la personalitat també anomenat negativista es caracteritza per un patró d’actituds d’oposició i resistència passiva davant les demandes d’una adequada actuació en situacions socials i laborals.

La personalitat passiu-agressiva expressa contínues queixes sobre la seva desgràcia i de sentir-se incomprès i menyspreat pels altres. Menysprea i critica de forma poc raonable a les figures d’autoritat amb qui estableix relacions d’hostilitat encoberta però de dependència. Mostra enveja i ressentiment cap a l’èxit aliè i recorre a continus intents per frustrar els plans dels altres.

És freqüent la recerca contínua de defectes en aquelles persones de les quals depenen. Sovint la persona oscil entre les amenaces hostils i el penediment. És comú que presenti ràpides successions d’estats d’ànim i inestabilitat emocional. Són irritables i amb baixa tolerància a la frustració.

Trastorn depressiu de la personalitat:

El trastorn depressiu de la personalitat es caracteritza per un patró de comportament depressiu crònic que manifesta alguns dels següents símptomes:

  • Estat d’ànim caracteritzat per abatiment, tristesa, desànim, desil.lusió i infelicitat
  • Autoconcepte basat en creences de inadequació, inutilitat i baixa autoestima
  • Autocrítica i menyspreu
  • Preocupacions
  • Porta la contrària, critica i jutja als altres
  • Pessimisme
  • Culpabilitat i remordiment.

La personalitat depressiva es caracteritza per la incapacitat per relaxar-se i gaudir, la serietat i la manca de sentit de l’humor. Físicament reflecteixen el seu estat d’ànim, presentant una postura enfonsada, veu buida, expressió facial deprimida i retard psicomotor. Les seves expectatives per al futur són negatives i no creuen que les coses puguin millorar.

Trastorn autodestructiu de la personalitat:

El trastorn autodestructiu de la personalitat, també anomenat masoquista, es caracteritza per un patró patològic de conducta autodestructiva que condueix a la persona a evitar experiències agradables i deixar-se arrossegar a situacions o relacions que li produiran patiment, impedint als altres que li prestin ajuda. La personalitat autodestructiva tria situacions o persones que el condueixen a la frustració, al fracàs o al maltractament tot i que hi ha altres opcions millors i evidents. En relació amb els altres, la persona pot suscitar respostes d’ira o de rebuig per després sentir-se ferida, frustrada o humiliada.

Rebutja l’ajuda dels altres i no li interessa la gent que habitualment li tracta bé. Rebutja situacions en què pot experimentar plaer i és reticent a reconèixer que es diverteix. Després d’un esdeveniment personal positiu pot reaccionar amb depressió o una conducta que ocasioni dolor (per exemple, un accident). De vegades sol implicar en un auto-sacrifici excessiu que no li és demanat per aquells a qui se suposa que beneficia.

Trastorn sàdic de la personalitat:

El trastorn sàdic de la personalitat es caracteritza per un patró patològic de conducta cruel, desconsiderada i agressiva, dirigida cap als altres.

La personalitat sàdica utilitza la violència o la crueltat física amb la finalitat d’establir la dominància en les relacions.

La persona gaudeix amb el patiment físic o psicològic de les persones i animals. Pot humiliar algú en presència d’altres persones, castigar amb excessiva duresa als que estan sota el seu control i limitar l’autonomia de les persones amb les que estableix relacions. La persona pot mentir amb la finalitat de causar dolor i sovint aconsegueix que altres persones facin el que ella vol atemorits. Sol estar fascinada per la violència, les armes, la tortura, etc. [3]

Notes

[1Cfr. psicologia de la personalitat en Viquipèdia

[2Cfr. Personalitat en Wikisofia.

[3Cfr. el bloc Trastorns psicològics