Inici > Ètica > Ètica Aplicada > Classisme. El fracàs escolar a secundària

Classisme. El fracàs escolar a secundària

per Àngels Varó Peral,



El treball del professorat del País Valencià és un treball de qualitat, i ha d’estar reconegut i pagat com a tal.

Amb bones condicions de treball, amb recursos per poder adequar els currícula als interessos i necessitats de l’alumnat, amb un sou digne i un lloc de treball segur i prop de casa i amb el respecte que ens mereixem, de segur que el nostre treball seria més efectiu. L’alumnat aprendria més i millor i el fracàs escolar minvaria.

Concentració per l'educació pública
Concentració per l’educació pública

No val açò de pensar que l’alumnat no serveix per estudiar, que la majoria no hi arriba, que són "pre-delinqüent" ells i "curtetes" elles; que la majoria d’ells (i dic, "ells", perquè, en general, a "elles" ni se’ls anomena) només és mereix una "garantia social".

Tampoc no val açò de descarregar la responsabilitat del fracàs escolar sobre les "mares", i dic les "mares" perquè quasi sempre les fem responsables a elles del comportament del seu fill o de la seua filla i ens oblidem de colp del temps que el fill o la filla passa a l’escola o a l’institut, del que passa davant dels productes del mercat (tele, DVD, MP3 ó 4, Play, Vídeojocs...) i del que aprèn d’aquests agents socialitzadors.

Ni val dir que el professorat del País Valencià és gandul, que no fa res, que viu molt bé i que té moltes vacances. És veritat que hi ha qui llig el diari a classe, qui parla pel mòbil, qui conta part de la seua vida, però també és veritat que hi ha una bona part del professorat que treballa i treballa de bo, i molta part d’aquest treball el fa gratuïtament, és a dir, sense cobrar-lo.

I per què dic que no val? Perquè, amb aquestes explicacions del fracàs escolar, ens oblidem d’exigir-li responsabilitats a la Conselleria d’Educació. Ens oblidem d’exigir-li els recursos i les eines que necessitem per fer el nostre treball més efectiu i més gratificant.

Fem un possible repartiment de les responsabilitats que tenim cadascuna de les parts que intervenim en l’educació dels i de les nostres menors:

Pel que fa a bona part de l’alumnat, hem de reconèixer que ho té ben difícil per estudiar perquè, a casa, la mare i/o el pare no fan més que treballar (i encara i així, la cosa va justeteta), la "tele" quasi sempre està encesa...; als centres, les classes quasi sempre són avorrides (els currícula, impregnats de catolicisme, sovint estan obsolets, cauen en l’androcentrisme i l’etnocentrisme)...; els vàters de l’alumnat quasi sempre estan tancats; els instituts semblen, moltes vegades, "reformatoris" (hi ha uns que tenen càmeres per vigilar, altres tenen guarda-jurat a la porta, també hi ha que tenen "les portes obertes!"); i, al carrer, la majoria de l’alumnat ensomnia amb tenir diners i, en un futur no molt llunyà, casa, cotxe i molts més diners. I, com diuen algunes alumnes, hi ha molta gent que ha estudiat i no li ha servit per a no res, perquè està aturada o perquè només accedeix al "treball brossa". Així que per a nosaltres, el professorat del País Valencià, la tasca de motivar l’alumnat per a l’estudi és ben difícil.

Per altra banda, en general, les famílies, i dins d’aquestes majoritàriament les dones (siguen mares, iaies, germanes, ties...), i sobretot les mares, fan el que els pertoca (amb el temps que tenen disponible -el que els deixa lliure el treball remunerat-) amb els seus fills i/o filles: quan han de controlar esfínters, els lleven els bolquers; quan han de menjar, mengen; quan han de vestir-se, tenen la roba neta i preparada; quan han de..., tenen... Pregunten per l’escola o l’institut, es preocupen si no treuen bones notes. Desitgen benestar en la vida de les seues filles i dels seus fills. I saben que estudiar millora la qualitat de vida.

I nosaltres, el professorat, tenim una responsabilitat pel que fa al nivell acadèmic de l’alumnat i al seu comportament social. Perquè si hi ha fracàs escolar, el nostre treball és poc efectiu. I, a hores d’ara, si volem que el nostre treball tinga bons resultats, hem d’aplicar metodologies pedagògiques motivadores per l’alumnat: si tinguérem ordinadors a les aules per a què tot l’alumnat pogués teballar amb CercaWebs (webquest); si disposàrem de materials pedagògics, de lliure accés per internet, elaborats per equips de treball formats per professorat (amb reducció horària i retribució econòmica); si poguérem fer ús dels Diaporames (presentacions) perquè tenim projectors a les aules; si tinguérem aules matèria ben equipades; si tinguérem pissarres digitals; si poguérem coordinar interdisciplinàriament la nostra tasca docent... Però, no tenim recursos, i, de vegades, tampoc no tenim força. A més a més, la Conselleria d’Educació i, per tant, el Govern Valencià, no ens tracta amb el respecte que ens mereixem. Les nostres condicions de treball són precàries. En la majoria dels centres, a les aules només hi ha una pissarra i guix (de vegades tampoc no n’hi ha de guix i sovint s’ofereix un alumne o alumna -o dos o tres- per portar-lo, encara que estiguem a la segona planta i no hi haja ascensor utilitzable). Moltes vegades als centres on treballem passem fred a l’hivern i calor a l’estiu. De vegades no tenim ni persianes en les finestres. Els edificis no són acollidors, i de vegades, tampoc no són segurs perquè estan molt vells o perquè estan mal construïts. Sovint estem molt lluny de casa nostra. I el nostre benestar o malestar repercuteix en la qualitat del nostre treball.

Amb bones condicions de treball, amb recursos per poder adequar els currícula als interessos i necessitats de l’alumnat, amb un sou digne i un lloc de treball segur i prop de casa i amb el respecte que ens mereixem, de segur que el nostre treball seria més efectiu. L’alumnat aprendria més i millor i el fracàs escolar es reduiria.

Àngels Varó Peral