Inici > Filosofia > Metafísica > Metafísica

Metafísica

Més enllà de la física

per Àngels Varó Peral,



La metafísica (del llatí metaphysica, i aquest del grec μετὰ φυσική, «més enllà de la física») investiga la naturalesa, estructura, components i principis últims de la realitat. Pretén arribar al coneixement vertader de què són les coses i per què són com són.

En primer lloc veurem una aproximació conceptual al terme ’metafísica’ i després, una breu història del concepte.

 1. Aproximació conceptual

La metafísica (del llatí metaphysica, i aquest del grec μετὰ φυσική, «més enllà de la física») investiga la naturalesa, estructura, components i principis últims de la realitat. Pretén arribar al coneixement vertader de què són les coses i per què són com són. Tres de les preguntes fonamentals de la metafísica són:

  • Què és ser?
  • Què és el que hi ha?
  • Per què n’hi ha alguna cosa, i no més aviat no-res?

El terme ’metafísica’ prové d’una obra d’Aristòtil formada per catorze llibres (rotllos de papir), independents entre si, que s’ocupen de diversos temes generals de la filosofia. Aquests llibres són de caràcter esotèric, és a dir, Aristòtil mai els va concebre per a la seua publicació. El peripatètic Andrònic de Rodes (s. -I), quan va treure la primera edició de les obres d’Aristòtil, va ordenar aquests llibres darrere dels vuit llibres sobre física (tà metà ta physika). D’allí va sorgir el concepte de «metafísica», que en realitat vol dir: ’allò que, al prestatge, està després de la física’, però que també de manera didàctica significa: ’allò que segueix les explicacions sobre la natura o el que ve després de la física’, entenent física en la seva accepció antiga que es referia a l’estudi de la phýsis, és a dir, de la natura i els seus fenòmens, no limitats al pla material necessàriament.

Alguns dels conceptes principals de la metafísica són: ser, no-res, existència, essència, món, espai, temps, ment, Déu, llibertat, canvi, causalitat i fi.

Activitat 1 Vocabulari: ser, no-res, existència, essència, món, espai, temps, ment, Déu, llibertat, canvi, causalitat i fi.

Alguns dels problemes [filosòfics] més importants de la metafísica són el problema dels universals, el problema de l’estructura categorial del món i els problemes lligats a l’espai i el temps. [1]

Tradicionalment la metafísica ha estat dividida en dues branques: [2]

  • Metafísica general (metaphysica generālis): pregunta per les categories més generals de l’ésser i per açò també és anomenada «filosofia fonamental». S’ocupa de què són les coses, les propietats i els processos, segons la seua essència i en quina relació estan entre si. En tant s’ocupa del que hi ha, es coneix com a ontologia.
  • Metafísica especial (metaphysica speciālis), que es divideix en:
    • La teologia natural (també anomenada teologia filosòfica o teologia racional) estudia Déu a través de mètodes racionals (és a dir, sense recórrer al misticisme o a la fe).
    • La psicologia racional: (també anomenada filosofia de l’home, psicologia metafísica o psicologia filosòfica) s’ocupa de l’ànima o ment de l’home.
    • La cosmologia racional: investiga el món en general. En tant disciplina de l’estructuració del món material com un sistema natural de substàncies físiques, ja des de l’antiguitat es sol barrejar amb la filosofia de la naturalesa.

Pel que fa al mètode d’investigació, la metafísica pot procedir de diferents maneres: [3]

  • És especulativa, quan part d’un principi suprem, a partir del qual va interpretant la totalitat de la realitat. Un principi d’aquest tipus podria ser la idea, Déu, l’ésser, la mònada, l’esperit universal, o la voluntat.
  • És inductiva, en el seu intent de consolidar de manera unificada els resultats associats a totes les ciències particulars, configurant una imatge metafísica del món.
  • És reduccionista (ni empíric-inductiva, ni especulativa-deductiva), quan es entesa com un mer constructe especulatiu basat en pressupostos dels quals els éssers humans sempre han hagut de partir per a poder arribar a conèixer i actuar.

Activitat 2 Fes un mapa conceptual de l’epígraf 1.

 2. Breu història del concepte

 2.1 Filosofia Antiga (ss -VI - III)

Parmènides d’Elea (s. -VI) és considerat el fundador de l’ontologia, atès que fou el primer en establir l’ésser com a objecte d’estudi de la filosofia. En el seu Poema, concebé la filosofia com un discurs o "camí" el recorregut del qual està fixat per uns principis ontològics absoluts (l’ésser és, el no-res no és, és el mateix pensar i ser) els quals determinen les característiques essencials de l’ésser (ingènit i imperible, immòbil, indivisible, homogeni, esfèric, unicitat), així com les condicions a les quals s’ha d’ajustar qualsevol interpretació de les coses que tinga en compte la varietat dels seus aspectes.

Per a Aristòtil (s. -IV) la metafísica és la ciència teòrica dels primers principis i les primeres causes. És la ciència que indaga sobre l’ésser en tant que ésser i investiga sobre els ens eterns i immaterials (motor immòbil). Aquest tipus d’indagacions les anomenà Aristòtil "filosofia primera" o saviesa. Atès que l’ésser per a Aristòtil és fonamentalment substància, aquesta serà l’objecte d’estudi principal de la metafísica aristotèlica.

N’hi ha una ciència que estudia el que és, en tant que alguna cosa és, i els atributs que, per si mateix, li pertanyen. Aquesta ciència, d’altra banda, no s’identifica amb cap de les denominades [ciències] particulars. Cap de les altres [ciències], en efecte, s’ocupa universalment del que és, en tant que alguna cosa és, sinó que després de seccionar-ne una part, estudia els accidents d’aquesta: així, per exemple, les ciències matemàtiques.

I atès que cerquem els principis i les causes supremes, és evident que aquestes han de ser-ho necessàriament d’alguna naturalesa per si mateixa. I, certament, si també cercaren aquests principis els qui cercaven els elements de les coses que són, també els elements havien de ser necessàriament elements del que és, no accidentalment, sinó en tant que alguna cosa és. Per aquest motiu també nosaltres hàgem d’aconseguir les causes primeres del que és, en tant que alguna cosa que és (Metafísica, IV, 1, 1003a.)

Sobre la metafísica d’Aristòtil podem veure aquest vídeo

 2.2 Filosofia Medieval (ss. IV - XIV)

Durant l’Edat Mitjana va tenir lloc el debat sobre les relacions entre la metafísica i la teologia. En aquest debat sí hagué acord en considerar la metafísica com la "filosofia primera". En canvi, van haver-hi divergències a l’hora d’establir quines relacions havien de mantenir la metafísica i la teologia.

Per a Agustín de Hipona (s. IV) "No n’hi ha una distinció clara entre raó i fe [...], la qual cosa marcarà el discórrer de tot el seu pensament. Existeix una sola veritat, la revelada per la religió, i la raó pot contribuir a conèixer-la millor. ’Creure per a comprendre’, ens diu, en una clara expressió de predomini de la fe; sense la creença en els dogmes de la fe no podrem arribar a comprendre la veritat, Déu i tot el creat per Déu (la saviesa dels antics no seria per a ell més que ignorància); ’comprendre per a creure’, en clara al·lusió al paper subsidiari, però necessari, de la raó com a instrument d’aclariment de la fe: la fe pot i deu secundar-se en el discurs racional ja que, correctament utilitzat, no pot estar en desacord amb la fe, afermant el valor d’aquesta." [4]

Per a Avicenna (Abu-Alí at-Hussayn ibn Abdullah ibn Sina, s. XI) la fi de la filosofia és «informar, sobre les veritats de totes les coses en la mesura que siga possible, l’home». I continua: «les coses existents, o bé existeixen sense dependre de la nostra voluntat ni de la nostra activitat, o bé existeixen per la nostra voluntat i activitat. Al coneixement de les coses que pertanyen a la primera divisió se’n diu filosofia teòrica; al coneixement de les coses que pertanyen a la segona divisió se’n diu filosofia pràctica. La fi de la filosofia teòrica és perfeccionar l’ànima pel mer conèixer; la fi de la filosofia pràctica és perfeccionar l’ànima, no pel mer conèixer, sinó conèixer el que cal fer i fer-lo. Per tant, la fi de la teòrica és l’adquisició d’una opinió que no és pràctica, mentre que la fi de la pràctica és conèixer una opinió que és pràctica» [5]

Avicenna pensa que la Filosofia primera és la ciència més noble i elevada de totes, i aquesta comprèn la Metafísica i la Teologia, tenint totes dues com a tema capital l’ésser. [6]

La ciència més noble es dedica, en efecte, a l’estudi de l’ésser i, concretament, de l’Ésser suprem que és Déu. En aquest sentit, la Teologia té un paper definitiu perquè s’encarrega d’estudiar l’Ésser absolutament necessari, transcendent i causa de tots els altres éssers. Existeix en Avicenna una distinció entre els éssers necessaris i els éssers contingents. En altres paraules, un és l’Ésser que estudia la Teologia (l’ésser necessari), i un altre el que estudia la resta de les ciències (l’ésser contingent o creat). Encara que es veu la rellevància que té la ciència teològica per a Avicenna, és pertinent distingir entre Teologia i Metafísica. Ambdues formen part de la Filosofia Primera. No obstant això, la Metafísica estudia pròpiament la substància immaterial, els primers principis i l’ésser en tant que ésser. En aquest últim sentit, coincideix completament amb l’objecte propi de la Teologia que és Déu. Per aquesta raó, encara que hi ha certa diferència, ambdues són molt pròximes. Al cap i a la fi, la metafísica i la teologia s’impliquen i s’involucren entre si perquè ambdues s’ocupen de l’Ésser necessari. [7]

Averrois (Abu-l-Walid Muhàmmad ibn Ruixd, s. XII) tenia una concepció clara de la filosofia: aquesta havia de dedicar-se a l’estudi reflexiu i racional de l’univers. Per aquesta via és impossible, segons Averrois, concloure una cosa contrària a la revelació. Existeix una sola veritat i, per tant, és impossible que existisca alguna oposició entre filosofia i religió. No obstant això, a la veritat podem acostar-nos per vies diferents: la via suprema, demostrativa i estrictament racional és la filosòfica; les altres, són vàlides però insuficients si el que desitgem és conéixer la veritat. [8]

Si bé la filosofia i la religió són diferents, no n’hi ha res en la primera que puga fer mal a la segona. Al contrari, les dues estan en perfecta harmonia. Han existit alguns conflictes que radiquen en la manera en què filòsofs i teòlegs s’han expressat, però en essència, el que Averrois va defensar va ser la unitat de la veritat. El treball més interessant referent a això és el Tractat decisiu sobre l’harmonia entre la ciència i la revelació (Kitāb Fasl al-maqāl). L’objectiu d’Averrois en aquest escrit és el següent: «(…) examinar, des del punt de vista de l’estudi propi de la Llei, si l’estudi de la filosofia i de les altres ciències de la lògica està permés per la Llei religiosa o prohibit, o manat com a recomanació o com a obligatori» [9]. I la primera observació és que l’estudi de la filosofia és obligatori o està recomanat per la Llei: «Si la tasca de la filosofia no és més que l’estudi i la consideració dels éssers, en tant que són proves del seu Autor, és a dir, en tant que han estat fets —perquè els éssers només mostren l’autor pel coneixement de la seua fàbrica i com més perfecte siga el coneixement de la seua fàbrica, tant més perfecte serà el coneixement de l’autor—, i si la Llei religiosa convida i exhorta a la consideració dels éssers, és clar llavors que el designat per aquest nom, és obligatori o està recomanat per la Llei religiosa» [Averroes 1998a: 76]. [10]

Tomàs d’Aquino (s. XIII) estimà que la metafísica és una filosofia primera que té com objecte l’estudi de les primeres causes. I la causa primera és Déu. La metafísica tracta de l’ésser, el qual és "convertible" amb la veritat. I la font de tota veritat és Déu. Per tant, l’objecte d’estudi de la metafísica és Déu. Ací la metafísica té un contingut teològic i es troba subordinada a la teologia.

El gran mèrit que s’atribueix a Tomàs d’Aquino és el d’haver aconseguit la millor síntesi medieval entre raó i fe o entre filosofia i teologia. Les seves obres són eminentment teològiques, però, a diferència d’altres escolàstics, concedeix, en principi, a la raó la seva pròpia autonomia en totes aquelles coses que no es deguin a la revelació. Per expressar aquesta autonomia i naturalitat de la raó recorre a la filosofia aristotèlica com a instrument adequat i, així, per combatre l’averroisme llatí, utilitza les seves pròpies armes: els textos mateixos d’Aristòtil. En la tasca d’harmonització de l’aristotelisme amb el cristianisme, algunes de les qüestions que Tomàs d’Aquino ha de tractar de diferent manera són: Déu primer motor d’un món etern, l’ànima mera forma del cos, la preexistència de les essències. [...] L’autonomia que atribueix a la raó humana, fins i tot sent limitada, planteja en principi la possibilitat d’una autèntica activitat filosòfica independent de la fe que, no obstant això, Tomàs d’Aquino no arriba a desenvolupar.
 [11]

Duns Scoto (s. XIII). El pròleg del Comentari a les Sentències, en les versions de la Lectura i de la Ordinatio, conté una disputa ideal entre el filòsof i el teòleg. Si bé tots dos parteixen de la idea que l’home, havent estat dotat de naturalesa racional, té com a fi natural la consecució d’una felicitat perfecta, filòsofs i teòlegs prenen dues actituds totalment diverses, quan es tracta de determinar com aconseguir aquesta fi. Segons Scoto, el filòsof assumeix com a guia la sola raó natural, al punt d’excloure a priori qualsevol coneixement de tipus sobrenatural. D’aquesta manera, el filòsof estableix que la felicitat ha d’aconseguir-se per via natural, ja que la naturalesa no fa res per casualitat ni inútilment. Per això, per al filòsof, l’home troba la felicitat perfecta quan es dedica a l’activitat més noble que és capaç de realitzar en aquesta terra. Aquesta activitat consisteix en la contemplació de la veritat mitjançant l’exercici de les ciències teòriques, en particular de la metafísica, ciència que li permet a l’home conèixer Déu i les substàncies separades. La dimensió sobrenatural, deixada metòdicament de costat pel filòsof, és en canvi el punt de partida del teòleg, que aconsegueix així, de manera immediata, una posició avantatjosa respecte del primer. En comptar amb la llum de la revelació, el teòleg té un coneixement més precís de la vertadera fi de l’home i és conscient dels límits de la raó natural, dels quals el filòsof, en trobar-se circumscrit per ells, no pot tindre notícia. [12]

Segons Scoto la metafísica és una doctrina general de l’ens i una «ciència transcendental» (scientia trascendens), de la qual la teologia natural —que representa el seu punt més alt— constitueix la seua part especial. Duns Scoto, per tant, ha posat les bases de la distinció moderna entre Metaphysica generalis i Metaphysica specialis.

Guillem d’Occam (s. XIV) defensa la separació absoluta entre raó i fe. Ambdues són facultats diferents, i manca de sentit pretendre que existisquen veritats comunes o que puguen conèixer un mateix àmbit de la realitat. Com a conseqüència d’aquesta separació entre raó i fe, es trenca també la subordinació de la filosofia a la teologia. Ambdues són ciències diferents, i no n’hi ha per què condicionar els resultats d’una a l’altra. La filosofia comença així a independitzar-se del dogma religiós i se li obri la possibilitat d’abordar nous problemes com ara l’estructura de l’Univers (Copèrnic-Kepler-Galileu) o el moviment dels cossos (Descartes-Newton…), o el mateix funcionament del cos humà. A partir de la separació entre raó i fe proposada per Occam, ja no serà Déu ni els dogmes religiosos el primer objecte d’estudi de la raó, sinó que aquesta podrà centrar la seua mirada en la naturalesa, i en l’ésser humà mateix, la qual cosa serà una característica essencial en el renaixement i la modernitat. [13]

Per a saber més sobre Guillem d’Occam, veiem aquest vídeo

 2.3 Filosofia Moderna (ss. XV - XVIII)

En la modernitat, el concepte ’ésser’, nucli central de la metafísica en la filosofia precedent, va ser desplaçat pel concepte ’substància’. L’esquema categorial va quedar reduït a tres categories fonamentals: substància, atributs i modes. Va haver-hi diferents maneres d’entendre la metafísica, fins i tot la que afirmava que no és una ciència ni podrà ser-ho mai. Veiem-ho

Francis Bacon (s. XVI-XVII), segons Mariano Fazio, en Historia de la filosofía III: Filosofía moderna,

...divideix les ciències segons el criteri de les facultats que les cultiven: la memòria és la facultat pròpia de la història; la imaginació, de la poesia; mentre que la raó és la facultat de la filosofia.

Per a Bacon n’hi ha una filosofia primera, que és una mena de ciència universal anterior a qualsevol divisió del saber, i que s’ocupa dels axiomes més fonamentals i generals. Entre aquests, Bacon cita el conegut adagi quae in eodem tertio conveniunt, inter es conveniunt [14], i les nocions fonamentals com l’ésser i el no-res.

Després de descriure aquesta filosofia primera, el nostre autor passa a dividir el saber humà en les seves diverses parts, prenent com a criteri determinant l’objecte material. Així, Bacon parla de la filosofia divina o teologia natural, que s’ocupa del coneixement de déu obtingut amb la llum de la raó humana. En segon lloc es col·loca la filosofia de la naturalesa, que al seu torn se subdivideixen en especulativa i operativa. Ala primera divisió pertanyen la metafísica, que estudia les causes formis i finals de les coses, i la física, que s’ocupa de les causes eficients o naturals.

Per a entendre què entén Bacon per metafísica és necessari tenir present el canvi de contingut de la terminologia aristotèlica. Per al filòsof anglès, causes formals són les lleis naturals, els principis fixos de les naturaleses materials. Les causes finals, admeses teòricament en la metafísica baconiana, en realitat són deixades de costat. La cèlebre i irrespectuosa frase de Bacon no deixa lloc a dubtes: "la cerca de les causes finals és estèril, i com una verge consagrada a déu no produeixen res". Partint d’aquestes distincions, és lícit afirmar que tant la física com la metafísica s’ocupen del món material. La metafísica de Francis Bacon no és un saber contemplatiu, sinó pràctic i el seu objecte es redueix al món corpori. [15]

Per a Descartes (s. XVII), només n’hi ha una ciència, la qual té branques interconnectades. Sota el títol general de ’Filosofia’, inclogué no sols la Metafísica sinó també la Física o Filosofia Natural, la qual es relacionava amb la primera com el tronc d’un arbre es relaciona amb els seus arrels. I les branques d’aquest tronc serien les altres ciències (les principals de les quals eren: la medicina, la mecànica i la moral). Aleshores, l’arbre de la ciència estava format per:

  • La Metafísica (els arrels de l’arbre, segons la seua analogia) és una prima philosophia que conté els principis del coneixement. Descartes troba que la metafísica és possible com a ciència quan es recolza en una veritat indubtable i absolutament certa, la qual permeta aconseguir les altres "veritats eternes". Per a Descartes, aquesta veritat fou el cogito, ergo sum (pense, doncs existisc). Així, doncs, el punt de partida de la Metafísica és l’existència intuïtivament aprehesa del jo finit i, a partir d’aquest, estableix el criteri de veritat, l’existència de déu i l’existència del món material. Així, doncs, la metafísica té la tasca de trobar els fonaments del coneixement cert. Ha d’establir els primers principis, les idees clares i distintes (jo, deu món). I, a partir d’elles, deduir-ne totes les altres veritats indubtables.
  • La física o filosofia natural (el tronc), la qual depèn de la Metafísica, examina i explica com està organitzat l’Univers.
  • Les ciències pràctiques (les branques), les principals de les quals són la medicina, la mecànica i la moral, seran veritablement ciències quan la seua dependència orgànica amb la física haja estat clarificada. [16]

Durant el segle XVIII, el creixent valor que adquireix el saber de les "ciències positives" o "ciències particulars" pel que fa a la metafísica, aguditzà el debat sobretot en dues qüestions: a) És la metafísica possible com a ciència?; b) de què s’ocupa?

Hume (s. XVIII) pretén fer un estudi sobre l’enteniment humà i trobar-ne en el seu funcionament la base per a establir el fonament de les ciències. Per a Hume el principi de qualsevol coneixement humà es troba en l’experiència. Tot el que coneixem són percepcions. Aquestes poden ser més intenses i primeres, les impressions dels sentits, o menys intenses i confuses, les idees. De les primeres sorgiran les "Veritats de fet" en les quals es recolzaran les ciències empíriques, la física. De les idees i de les lleis que permeten associar-les sorgiran les "Veritats de relacions d’idees" en les quals descansaran les matemàtiques. Quin lloc queda per a la metafísica, una suposada ciència que pretén conéixer objectes més enllà de l’experiència sensible?, per a Hume cap. [17] Per tant, Hume rebutja la possibilitat del coneixement metafísic i, en general, de tota realitat estimada transcendent. L’afirmació que tot coneixement és o coneixement de fets o coneixement de "relacions d’idees" deixa fora de la investigació científica el coneixement de qualsevol objecte "metafísic"; no n’hi ha metafísica, perquè no n’hi ha objecte del qual puga ocupar-se’n.

Immanuel Kant (s. XVIII) volgué fonamentar la metafísica d’una manera definitiva, per tal que deixara de ser el que ha estat fins ara: un "tempteig" (Herrumtappen). Cal refundar-la perquè "arribe a convertir-se en ciència" i per a açò realitzarà una crítica dels límits de la raó. [18]

La metafísica que Kant va estudiar i va criticar fou la desenvolupada pel racionalista Wolff, qui bàsicament va dividir la metafísica en tres parts:

  • psicologia racional o estudi de l’ànima;
  • cosmologia racional o estudi del món natural;
  • teologia racional o estudi de Déu.

La filosofia racionalista va creure que l’home era capaç d’aconseguir un coneixement objectiu d’allò metafísic a partir de l’exercici pur de la seua raó, sense cap suport en elements empírics. Encara que primerament Kant va acceptar aquest punt de vista, després de la lectura de l’obra d’Hume ho va considerar inadequat: va pensar que les disciplines abans citades estan sembrades d’argumentacions fal·laces, de raciocinis dialèctics o sofístics; en la “Crítica de la Raó Pura” va concloure que el coneixement científic no pot anar més enllà de l’experiència, més enllà del que s’ofereix a la percepció, per la qual cosa la metafísica mai serà possible com a ciència ja que els seus objectes són transcendents, estan més enllà de l’experiència. El coneixement és una síntesi o reunió de concepte i intuïció, i d’allò metafísic tenim concepte però mai podrem tindre una intuïció o percepció. [19]

No obstant això, la metafísica no és una construcció humana arbitrària ... donat el peculiar funcionament i naturalesa de la nostra Raó era inevitable que els filòsofs pensaren en déu i l’ànima humana; aquestes entitats no són invencions capritxoses sinó que estan “proposades per la naturalesa mateixa de la raó”. La seua valoració del que és metafísic va ser tan elevada que les seues reflexions ètiques culminen en l’afirmació de la necessitat de creure en allò metafísic, i a aquestes entitats es refereixen els postulats de la raó pràctica. Certament, d’aquests postulats no es pot tindre pròpiament coneixement, però sí “fe racional”. Com ell mateix diu, va haver de renunciar al coneixement d’aquestes qüestions per a deixar pas a la fe. [20]

Kant sotmet la metafísica al tribunal de la crítica i mostra que no hi ha possibilitat de judicis sintètics a priori en metafísica, Nega, doncs, la seua possibilitat com a ciència teòrica. D’ací el pas a la "raó pràctica", en la qual sembla donar-se la metafísica no com una ciència, sinó com una realitat moral. Però aquesta posició tampoc no és satisfactòria si el que hom vol és que la metafísica es convertisca realment en ciència. [21]

 2.4 Filosofia Contemporània (ss XIX - XXI)

En el segle XIX, l’idealisme alemany no nega en cap moment la possibilitat de la metafísica. No obstant açò, conforme s’accentua la necessitat d’atenir-se a un saber positiu, la metafísica es veu sotmesa a una crítica creixent. Per a August Comte, la metafísica és una manera de "conèixer" propi d’una "època de la humanitat", destinada a ser superada per l’època positiva.

A la fi del segle XIX i al començament del segle XX sorgeixen diverses tendències anti-positivistes neokantisme, espiritualisme) que revaloritzaven la metafísica "des de dins", és a dir, des de l’interior d’un saber positiu. La rehabilitació que fa Henri Bergson (1859-1941) de la metafísica suposa la possibilitat d’una aprehensió intuïtiva i immediata del que és real, que la ciència descompon i mecanitza. Wilhelm Dilthey (1833-1911) tendeix a transformar la metafísica en una "concepció del món", alhora inevitable i indemostrable. En José Ortega y Gasset (1883-1955), la metafísica no és pròpiament una ciència, perquè és "saber de la realitat radical", és el saber dins del qual es donen els altres sabers (sense que aquests, d’altra banda, es deriven necessàriament d’aquell, ja que no és el mateix "estar basat en" que "estar fundat o radicat en"). En Martin Heidegger, el concepte de ser no és comparable al concepte de ser "tradicional". La metafísica occidental pensa l’ésser de l’ens, però no pensa la diferència entre els dos. La metafísica no pregunta per la veritat mateixa de l’ésser, per tant, tampoc no es pregunta de quina manera pertany l’essència de l’home a la veritat de l’ésser. No s’adverteix doncs la diferència ontològica entre l’ésser i l’ens. En segon lloc, tampoc pot la metafísica occidental comprendre la veritat de ser i per tant triomfa el subjectivisme. Les conseqüències de l’oblit de l’ésser, transformen als ens en "objectes" per al "subjecte" humà, que ja no aspirarà a humanitzar-los sinó a dominar-los. S’imposa així una interpretació tècnica del pensar, una raó tècnica en la qual els ens ja ni tan sols són objectes sinó tan sol "material de treball". Heidegger no respon què és l’ésser, per a ell, la pregunta important és una altra: quins van ser les conseqüències de l’oblit de l’ésser?

En el segle XX, hi ha corrents de caràcter declaradament metafísic o que reconeixen que el que es fa en filosofia primàriament és un pensar d’alguna manera"metafísica", com el existencialisme i el vitalisme; i unes altres, que consideren la metafísica com una pseudo-ciència, com el pragmatisme, el marxisme i en particular el positivisme lògic. El positivisme lògic ha adoptat una posició anàloga a la de Hume i li ha agregat consideracions de caràcter "lingüístic". Ha mantingut que la metafísica sorgeix únicament com a conseqüència de les il·lusions en què ens embolica el llenguatge. Les proposicions metafísiques no són ni vertaderes ni falses: simplement, manquen de sentit. La metafísica no és, doncs, possible, perquè no hi ha "llenguatge metafísic". La metafísica és, en suma, "un abús del llenguatge". P. F. Strawson (1919-2006) es caracteritza per intentar conciliar la tradició analítica sorgida del segon Wittgenstein, amb la tradició metafísica europea. Concep la filosofia del llenguatge ordinari com a anàlisi conceptual. Aquesta anàlisi el va efectuar en la seva obra fonamental, Individus: assaig de metafísica descriptiva (1959). La «metafísica descriptiva», diferent de la «metafísica especulativa» tradicional, es basa en l’estudi dels usos del llenguatge, explora i descriu l’estructura real del nostre pensament sobre el món, i estudia les bases de la nostra estructura conceptual. La tesi central de la seua metafísica descriptiva és que l’esquema conceptual mitjançant el qual pensem és una estructura espai-temporal que és la que permet la distinció de tots els objectes individuals. Strawson no condemna plenament la metafísica prescriptiva, pròpia dels grans sistemes metafísics de la història de la filosofia, ja que, segons ell, la declaració pròpia de la filosofia analítica -que considera les proposicions metafísiques un sense sentit-, es redueix a afirmar que aquestes proposicions són no científiques, la qual cosa, sent cert, no serveix per caracteritzar la metafísica. Així, pensa que la tradició metafísica pot exercir un important paper en l’esclariment de la nostra estructura conceptual i, per tant, reivindica per a ella un paper constructiu i inventiu, especialment important i aclaridor per comprendre nocions com les de ment o persona, per exemple. Segons Strawson, la metafísica especulativa crea productes conceptuals d’interès permanent, però es troba al servei de la metafísica descriptiva. Aquesta última es semblant a la "anàlisi conceptual" en el sentit de l’escola d’Oxford, si bé difereix d’ell pel seu abast i generalitat.

Una de les conclusions que es desprèn d’aquests debats sobre la possibilitat de la metafísica com a ciència, és que en tots els casos la metafísica sembla ser, com deia Aristòtil, el saber que es recerca, ζητούμενη έχιστήμε. En un sentit radical d’aquesta expressió, la metafísica sembla ser "allò cercat", i, a més, allò cercat mitjançant un "tempteig". El "tempteig" del que parlava, i que deplorava, Kant, pot molt bé ser una condició pròpia de tota investigació metafísica, incloent la investigació de la naturalesa de la metafísica. No sembla ser una condició que puga desaparèixer un dia, quan la metafísica es convertisca en "ciència". [22]

Activitat 3 Enumera i explica breument els problemes de la metafísica de manera cronològica.

Notes

[1Tret de Viquipèdia

[2Tret de Wikipedia

[3Tret de Wikipedia

[4Cfr. La filosofía de Agustín de Hipona en Webdianoia.

[9Averrois 1998a: 75-76

[11Cfr. Tomàs d’Aquino en Wikisofia

[12Cfr. Juan Duns Scoto en Philosophica: Enciclopédia filosòfica on line

[13Cf. Guillermo de Ockham en Boulesis

[14traducció: els que coincideixen amb un tercer, coincideixen també entre si

[16Cfr. Epígraf 6 "El desenvolupament de les ciències" de la unitat didàctica "Descartes".

[18Cfr. Metafísica en Diccionario de Filosofía Ferrater Mora tomo II pàg 182.

[19Cf. Kant en la web e-torredebabel

[20Cf. Kant en la web e-torredebabel

[21Cfr. Metafísica en Diccionario de Filosofía Ferrater Mora tomo II pàg 182.

[22Font: Vocablo ’Metafísica’ del Diccionario de Filosofía de José Ferrater Mora

Documents adjunts