Filosofem

Ètica i Filosofia en Secundària

Hominització i Humanització

L’evolució biològica de l’ésser humà i el paper de les dones en la humanització

per Àngels Varó Peral | 07/04/2020 (publicació anterior: 04/11/2015)

Inici > Filosofia > 1r BATX: Bloc 5. L’ésser humà > Hominització i Humanització

Llengües d'aquest article: català Español

Llegim en la Viquipèdia que l’hominització és el conjunt de processos biogenètics i evolutius que han permès el sorgiment de l’actual homo sapiens sapiens a partir d’un grup de primats homínids de l’era terciària. I que, la humanització fa referència a les transformacions produïdes per l’evolució socio-cultural que han afectat i afecten les formes de vida i organització humanes.

 1. Del fixisme a la teoria de l’evolució

Des que Aristòtil (s. -IV) sostingué la immobilitat de les espècies i dividí el món natural en tres regnes estancs i infranquejables (mineral, vegetal i animal), fins que Darwin (XIX) publicà L’origen de l’espècies (1859), la Història Natural occidental va sustentar una concepció fixista de la vida.

Filosofía natural de Aristóteles
continuación
Filosofía natural de Aristóteles
reseña de The lagoon, how aristotle invented science de Armand Marie Leroi. Luís Alonso

Fixisme. El fixisme descriu la totalitat de naturalesa com una realitat immutable i acabada. Segons aquesta teoria les espècies vives de la Terra no han canviat de forma des de la seua aparició. Quant a l’origen de la vida, va adoptar la teoria de la generació espontània.1 A partir del segle XVIII descataren el naturalista suec Linneo (1707-1778), el zoòleg francés Georges Cuvier (1769-1832) i el químic francés Louis Pasteur (1822-1895). A partir de Pasteur, va ser acceptat de manera general el principi que afirma que tot ésser viu procedeix d’un altre ésser viu. Això deixava oberta la pregunta sobre l’origen de la vida en la Terra.

Linneo

Carl von Linneo (1707-1778) va ser l’autor de la classificació de tots els éssers vius en gèneres i espècies, atenent semblances i proximitats entre formes de vida. En la seua obra fonamental, Systema naturae (1735), catalogà l’home entre les altres espècies d’animals. Linneo va mantindre que les espècies s’havien creat de manera separada i independent i va negar la possibilitat d’un origen comú de les espècies semblants. Els avanços científics de Linneo i la seua investigació de les espècies van establir les bases sobre les quals Charles Darwin desenvoluparà la seua teoria de l’evolució un parell de segles després.

Cuvier

Georges Cuvier (1769-1832) desenvolupà la teoria fixista coneguda com catastrofisme per a explicar la diversitat dels organismes fòssils. Davant el descobriment de fòssils d’espècies desaparegudes es va preguntar per què existia tanta biodiversitat en les espècies animals. Per a Cuvier, els fòssils eren el resultat de l’extinció d’animals creats per Yaveh (déu) en les catàstrofes bíbliques o producte de successives creacions. Així, per exemple, un animal que no haguera entrat en l’arca de Noé, ens deixaria aquest vestigi de la seua existència. També deia que cada espècie és una realitat fixa a partir de la seua creació. Estava en desacord amb l’evolució i va rebatre les idees de Lamarck.

Pasteur

Louis Pasteur (1822-1895) va sostindre que tot ésser viu procedeix d’un altre ésser viu. Així va establir les bases per a trencar amb el paradigma fixista. Va realitzar una sèrie d’experiments que van demostrar que els microorganismes no provenen de la generació espontània, sinó que els microbis esdevenen a partir d’altres microorganismes. D’aquesta manera, refutà la teoria de la generació espontània, àmpliament acceptada pel fixisme.

Dinosaures | Dinosaurios
Segons Cuvier, quan els dinosaures es van extingir, deixaren unes petjades físiques pròpies (els fòssils) i van donar pas a la següent generació d’éssers vius. El catastrofisme, no obstant això, no oferia cap explicació sobre l’origen de les espècies.
Según Cuvier, cuando los dinosaurios se extinguieron, dejaron unas huellas físicas propias (los fósiles) y dieron paso a la siguiente generación de seres vivos. El catastrofismo, sin embargo, no ofrecía ninguna explicación sobre el origen de las especies.

Evolucionisme. La teoria de l’evolució, per la seua banda, planteja que existeix un procés de selecció natural, que va ajudar a l’evolució de tots els organismes vius del planeta a prendre la forma que tenen hui després d’heretar les característiques dels seus avantpassats durant milers de generacions.

El malefici de Lamarck - Revista Mètode

Va ser Jean Baptiste Monet, cavaller de Lamarck (1744-1829), qui va elaborar la primera teoria evolutiva de l’origen de les espècies o, més ben dit, de la transformació dels éssers vius, una teoria purament mecanicista de la vida i de l’evolució. Lamarck, a diferència dels seus coetanis fixistes, considera que les espècies, tant animals com vegetals, procedeixen les unes de les altres, i que per adaptació als diferents ambients, han anat sorgint durant milions d’anys les diferents espècies que habiten la Terra. Per a explicar-ho va utilitzar dues lleis:

  • La funció fa l’òrgan. Un òrgan utilitzat sovint es desenvolupa; si no s’utilitza, s’atrofia.
  • Les transformacions individuals adquirides (caràcters adquirits) per l’ús o desús es transmeten als descendents.
Darwin y el viaje del Beagle
Charles Darwin - Wikisofia

A mitjan segle XIX, Charles Darwin (1809-1882) va oferir una nova explicació sobre el procés de l’evolució de les espècies basada en les observacions obtingudes durant un viatge de 5 anys a bord del "Beagle". És sabut que el naturalista anglés Alfred Wallace (1823-1913), després de viatjar per l’Amazònia i altres llocs, havia arribat a les mateixes conclusions que Darwin abans que ell.

El naturalista que s’avançà a Darwin - Revista Mètode

Darwin i Wallace van compartir els seus descobriments i els presentaren a la Societat Linneana de Londres el 1858. Però no va ser fins la publicació de L’origen de les espècies, de Darwin, el 1859, quan es va produir tal impacte en el món científic que va portar a la generalització de la idea d’evolució en les ciències naturals i socials dels segles XIX i XX. Posteriorment, Darwin, en L’origen de l’home i sobre la selecció en relació amb el sexe (1871), aplica directament a l’homo sapiens les idees evolucionistes.

Les tesis principals de la teoria de l’evolució o darwinisme són:

  • Les formes de vida no són estàtiques sinó que evolucionen de manera gradual, lentament, sense bots discontinus ni canvis bruscos.
  • Els organismes semblants es troben emparentats i descendeixen d’un avantpassat comú. Tots els organismes vivents poden remuntar-se a un origen únic de la vida.
  • La selecció natural és el mecanisme evolutiu que explica tot el sistema en dues fases:
    • La primera, és la producció de variabilitat: la generació de modificacions espontànies en els individus.
    • La segona, la selecció a través de la supervivència en la lluita per la vida: els individus que han nascut amb modificacions espontànies (atzaroses) favorables per a adaptar-se al medi ambient tenen més possibilitats de sobreviure, de reproduir-se i de deixar descendència amb aquests avantatges. D’aquesta manera, després de successives generacions els trets mes desfavorables aniran desapareixent del patrimoni genètic de l’espècie i s’aniran afermant, en canvi, els més favorables.
Respuesta femenina a ‘El origen del hombre’ de Charles Darwin | Ciencia y más | Mujeres con ciencia

L’evolució és un fet natural. Darwin i Wallace la van inferir a partir de l’ordenació sistemàtica de les espècies existents, és a dir, de la classificació dels animals, des dels organismes unicel·lulars, passant per les diferents formes d’animals marins, i seguint amb els peixos, amfibis, rèptils, ocells, mamífers, fins l’home. En efecte, a partir d’aquestes classificacions Darwin i Wallace van inferir una ordenació històrica de la gènesi de les espècies existents: la vida començà amb uns primitius éssers vius unicel·lulars i, en el curs de milions d’anys, ha continuat en formes cada vegada més complexes fins a arribar a l’espècie humana. Tot açò, però, carregat d’androcentrisme, com feren palés l’activista feminista estatunidenca Antoinette Brown Blackwell (1825-1921), l’antropòloga francesa Clémence Augustine Royal (1830-1902) i l’estudiosa estatunidenca Eliza Burt Gamble (1841–1920).

Antoinette Brown Blackwell

Després de l’aparició de L’origen de l’home (1871) de Darwin, Antoinette B. Blackwell va publicar Els sexes a través de la naturalesa, una crítica a l’androcentrisme de la teoria darwinista perquè aquesta suposava la superioritat evolutiva masculina. I en tal sentit afirmà: El senyor Darwin […] ha utilitzat un gran luxe de detalls per a demostrar com el mascle probablement ha adquirit certs caràcters masculins addicionals; però no sembla que haja pensat mai a considerar si les femelles han desenvolupat o no caràcters femenins equivalents. Després de fer un treball científic ben fonamentat i il·lustrat amb moltes evidències, va elaborar una interpretació pròpia sobre la igualtat entre els sexes. Va sostindre que per a cadascun dels caràcters especials masculins evolucionats, les femelles havien desenvolupat un altre complementari, la qual cosa la portava a mantenir l’equitat sexual. Afirmà que els sexes en cada espècie d’organisme […] són sempre equivalents: iguals però no idèntics. D’altra banda, la seua proposta tingué també un vessant polític. Brown Blackwell va afirmar que l’evolució humana proporcionava bases sòlides per a exigir més llibertat per a les dones i el dret al vot: L’evolució ha donat i encara està donant a la dona una creixent complexitat de desenvolupament que no pot trobar un camp legítim per a l’exercici de tots els seus poders dins de la llar. Existeix una vida més àmplia, que no superior, fora [de casa] en la qual ella està obligada a entrar, prenent part en les seues responsabilitats (Cfr. Respuesta femenina a ‘El origen del hombre’ de Charles Darwin de Carolina Martínez Pulido, publicat en la web Dones amb ciència).

Clémence Augustine Royer

Fou escriptora, lliurepensadora i anarquista. El seu pensament crític li va aportar celebritat i va estar objecte d’escarn, el qual va enfrontar amb prou dignitat. Donà a conéixer el darwinisme a França amb la traducció de L’origen de les espècies el 1862 i, també a Espanya. En el pròleg a la primera edició, va defensar el seu propi concepte d’evolució progressiva, que tenia més en comú amb les idees de Lamarck que amb les de Darwin. El 1870 va publicar Origene de l´homme et dónes sociétés. Va rebatre l’afirmació de Darwin que les dones eren naturalment inferiors als homes, en apuntar que la dona és l’animal que l’home menys coneix. En 1874 va criticar públicament el control masculí de la ciència: Fins ara la ciència, com la llei, elaborades exclusivament pels homes, massa sovint han considerat la dona com un ser absolutament passiu, sense instints ni passions del seu propi interés; com un material plàstic capaç de prendre sense resistència qualsevol forma que se li imprimisca; un ésser sense recursos interiors per a reaccionar contra l’educació que rep o contra la disciplina a la qual es sotmet ja siga la llei, els costums o les opinions. I concloïa: La dona no està feta així (Cfr. Clémence Royer y los ecos de ‘El Origen de las especies’ de Carolina Martínez Pulido, publicat en la web Dones amb ciència).

Eliza Burt Gamble

Eliza Burt Gamble va ser profundament crítica amb l’androcentrisme que impregnava la ciència. Malgrat considerar Darwin com un excel·lent observador, li va retraure que en tota la seua investigació sobre l’espècie humana, mostrava una notable capacitat per a ignorar certs fets que, al llarg de tota la línia del desenvolupament evolutiu, tendien a demostrar la superioritat de l’organització femenina. Burt Gamble va reinterpretar la teoria de la selecció sexual darwiniana usant com a exemple l’elaborada ornamentació del paó mascle enfront de la sobrietat de la femella. Va subratllar que en aquesta s’havia desenvolupat un marcat poder de discriminació, un exercici del gust, el sentit de la bellesa i la capacitat de triar», mentre que en el mascle només «han evolucionat fantàstics embelliments, […] i unes ales enormes que són clarament inútils per al seu legítim propòsit. La poc decorada femella, per part seua, ha emmagatzemat en el seu interior, o conservat, tots els avantatges aconseguits a través de la selecció natural i […] ella està capacitada per a exercir funcions que requereixen un considerable grau d’intel·ligència (Cfr. Resposta femenina a ‘L’origen de l’home’ de Charles Darwin de Carolina Martínez Pulido, publicat en la web Dones amb ciència).

Evolució humana

Encara que el darwinisme eclipsà la teoria de la generació espontània i el fixisme, i explicà el mecanisme de l’evolució de les espècies (la selecció natural), Darwin no trobà el mecanisme que transmet, d’una generació a una altra, les característiques genotípiques que permeten a l’organisme sobreviure i adaptar-se al medi. I sostingué, amb Lamarck, la idea de l’herència dels caràcters adquirits, la teoria de la pangènesi2 on partícules, conegudes com gèmmules eren produïdes pels diferents òrgans que constitueixen un ésser viu, creant amb això els gàmetes reproductors i així, assegurar la continuïtat de les característiques favorables en les següents generacions.

Gregor Mendel - Viquipèdia, l’enciclopèdia lliure

Mentrestant, entre 1856 i 1863, el naturalista austríac Gregor Mendel (1822-1884), va realitzar una sèries d’experiments amb diferents tipus de pésols entrecreuant-los mitjançant pol·linització artificial. De les seues observacions, Mendel va inferir l’existència de certs «elements» (el que actualment coneixem com a gens) que es transmeten de generació en generació d’acord amb lleis expressables matemàticament i que estan presents, encara que no es manifesten, en forma de caràcters. El 1865, va presentar el seu treball en la Societat d’Història Natural de Brno i un any després el va publicar amb el títol Experiments sobre hibridació de plantes. Mendel havia demostrat que l’herència biològica era un fet explicable i predictible amb una sèrie de lleis3 i va enviar el seu article a destacats naturalistes d’Europa, com ara Nägeli i també a Darwin, però les seues investigacions van ser poc valorades.

A diferència de Darwin, Wallace mai no va acceptar l’herència dels caràcters adquirits de Lamarck. En aquest debat i seguint la postura de Darwin, el naturalista canadenc-anglés George John Romanes (1848-1894) va impulsar l’anomenat neodarwinisme. El neodarwinisme de finals del segle XIX era una teoria de l’evolució que establia la selecció natural com l’únic mecanisme evolutiu, cosa que Darwin mai no va dir. Romanes va posar de manifest que Darwin no havia demostrat com la selecció natural produïa les noves espècies. La selecció natural podria ser la "màquina" per produir l’adaptació, però encara era el mecanisme per dividir espècies. Per a resoldre a aquest problema, Romanes proposa la "selecció fisiològica".

A principis del segle XX tres biòlegs, l’holandés Hugo de Vries (1848-1935), l’alemany Carl Correns (1864-1933) i l’austríac Erich von Tschermak (1871-1962), cadascun pel seu compte, després de realitzar diversos experiments, van arribar a conclusions molt semblants a les de Mendel. I, també simultània i independentment van redescobrir l’article de 1865 de Mendel.

Hugo de Vries

Hugo de Vries (1848-1935) es va interessar per l’evolució en observar el 1886 un grup de plantes "Oenothera Lamarkiana" les quals oferien un clar exemple de variacions discontínues. Després d’un acurat estudi experimental exposà la teoria de les mutacions en Pangénesis intracel·lular (1889), en Sobre l’origen experimental d’una nova espècie vegetal (1900) i en Sobre la mutabilitat de la Oenothera Lamarkiana (1900). En aquestes obres, Hugo de Vries admet una discontinuïtat en les xicotetes variacions i la brusca aparició de nous caràcters i, per tant, d’altres espècies. Lentament, per selecció, l’espècie es va transformant; en determinats períodes, i sota la influència de circumstàncies particulars, poden aparéixer no sols variacions individuals, sinó també formes noves, que difereixen dels éssers progenitors per uns caràcters constants i transmissibles. Tal aparició és motivada no per evolucions de tipus darwinià, sinó per mutacions. (Cfr. Hugo de Vries en Biografía y Vidas)

Carl Correns

Carl Correns (1864-1933) va estudiar amb Nägeli, el botànic a qui Mendel envià els resultats dels seus treball i que mai no va parlar dels resultats de Mendel. Redescobrí les lleis de Mendel i el seu article de 1865 i, també va descobrir l’herència citoplasmàtica, una important extensió de les teories de Mendel, que demostrava l’existència de factors genètics extra-cromosòmics en el fenotip.

El 1892, mentre era a la Universitat de Tübingen, començà a experimentar amb l’herència de trets en plantes. El 1900, publicà el seu primer article, "Llei de G. Mendel sobre la conducta de la progènie dels híbrids racials", on cità Darwin i Mendel, encara que sense reconèixer plenament la importància de la genètica en les idees de Darwin. En aquest article va reafirmar els resultats de Mendel i les seves tesis de segregació i independència dels caràcters. Hugo de Vries va publicar el mateix any els seus resultats, ometent qualsevol referència a Mendel. Correns, per la seua banda es va atribuir el redescobriment de les lleis de Mendel i es va indignar perquè de Vries no esmentà Mendel en la seua publicació.

Després de redescobrir les lleis de Mendel, que s’apliquen a l’herència cromosòmica, va dur a terme experiments amb la flor de nit (Mirabilis jalapa) per investigar les aparents excepcions a les lleis de Mendel en l’herència del color variegat (verd i blanc clapejat) de les fulles. I descobrí que, mentre que els trets mendelians es comporten de forma independent del sexe del progenitor d’origen, el color de la fulla depenia en gran mesura de quin dels dos progenitors procedia el caràcter. El 1909, en l’article "Per a coneixement del paper del nucli i del plasma en l’herència, diari de genealogia i herència inductiva" presentà el color de la fulla variegada com el primer exemple contundent d’herència citoplasmàtica, demostrant així l’existència d’altres vies d’herència genètica a banda de la proposada per Mendel. (Cfr. Carl Correns en Vikipèdia)

Erich von Tschermak

Erich von Tschermak (1871-1962), nét matern del professor de botànica de Mendel durant la seva estada d’estudiant a la Universitat de Viena, va considerar que la principal contribució de Mendel a la teoria de l’herència fou el concepte de dominància. El 1898 viatja a Amsterdam on es troba amb Hugo de Vries i descobreix part dels resultats dels treballs sobre les mutacions que de Vries havia obtingut amb l’Oenothera lamarckiana. L’any següent (1899) Tschermak realitza el creuament dels pèsols híbrids entre ells i amb la generació parental. Els resultats obtinguts són els mateixos que Mendel exposà el 1865. El gener de 1900 publica el treball on confirma les seves observacions amb les que realitzà Mendel 35 anys abans. (Cfr. Erich von Tschermak en Vikipèdia)

Sewall Green Wright - Wikipedia, la enciclopedia libre
John Burdon Sanderson Haldane - EcuRed
Ronald Fisher | Revista Índice

Posteriorment, l’estadístic anglés Ronald Fisher (1890-1962), el genetista escocés-indi John Burdon Sanderson Haldane (1892-1964) i l’estatunidenc Sewall Green Wright (1889-1988) van integrar la teoria de l’evolució de les espècies mitjançant la selecció natural i l’herència genètica proposada per Gregor Mendel, tot això amb una base matemàtica. D’aquesta manera hom començà a construir la teoria més acceptada actualment per la comunitat científica, coneguda com la teoria sintètica de l’evolució.

El neodarwinisme o teoria sintètica proposa que l’evolució és un canvi més o menys gradual i continu explicat mitjançant la variabilitat genètica i la selecció natural. I, els seus postulats poden ser esbossats així:

  1. La variació en les poblacions apareix per les mutacions i la recombinació entre cromosomes. Primer es produeix la mutació i després hom posa a prova si l’individu en el qual s’ha donat la mutació està més ben adaptat al medi o no. D’aquesta manera, trenca amb la idea de l’herència dels caràcters adquirits.
  2. L’evolució consisteix bàsicament en el canvi en la freqüència dels al·lels entre una generació i l’altra com a resultat de la deriva genètica, flux de gens i selecció natural.
  3. Les espècies apareixen de manera gradual quan les poblacions es reprodueixen de manera aïllada per barreres geogràfiques.

 2. Evolució de l’espècie humana

Des de l’òptica evolucionista, situem els canvis biològics i culturals que van donar lloc al homo sapiens sapiens durant el Plistocé, període geològic que coincideix amb l’etapa del Paleolític en la Prehistòria. A continuació parlarem d’hominització i humanització com si es tractara de dos processos independents l’un de l’altre per motius didàctics, no obstant això, actualment s’accepta que no es van produir dues evolucions diferents, una biològica i una altra cultural, sinó una coevolución biològic-cultural que va donar lloc al homo sapiens sapiens.

Però abans de començar, vegem aquest vídeo per a recordar la Prehistòria.

 2.1 Procés d’hominització

Evolución humana
Atapuerca

Què és l’hominització? En general, aquest terme designa el conjunt de processos biogenètics i evolutius que han permès el sorgiment de l’actual homo sapiens sapiens a partir d’un grup de primats homínids del miocé.

El procés d’hominització es caracteritza per importants transformacions somàtiques, de les quals les més important són:

  • el bipedisme propi de la posició erecta, que suposa un important transformació de la pelvis, i que permet alliberar les extremitats anteriors;
  • augment notable de la capacitat cranial, que permet un gran desenvolupament i complexitat de la massa encefàlica. S’acompanya d’un canvi en la posició del forat occipital, que permet descansar el crani sobre la columna vertebral sense veure’s oprimit per la potent musculatura del coll pròpia dels animals quadrúpedes o dels no plenament bípedes;
  • esquelet facial petit;
  • aparició d’un aparell de fonació i desenvolupament de les àrees cerebrals de Broca i de Wernicke, directament relacionades amb el desenvolupament del llenguatge.

Aquestes transformacions són la base fonamental de l’hominització. Permeteren la independència funcional del cervell i de les mans i, la conjunció de tots dos (que metafòricament i analògica podríem considerar que simbolitzen la conjunció de la teoria i la pràctica). Tot plegat suposa també transformacions psíquiques i adquisició d’habilitats: maneig i fabricació d’instruments, desenvolupament del llenguatge, del pensament, en suma, de la cultura.4

Procés d’hominització

Activitat 1: Llegeix la ressenya (clica el desplegable per a veure-la) del llibre de Colin McGinn Prehensión. The hand and the emergence of humanity, publicat a la web Investigación y Ciencia amb el títol "Hominización. Asociación de útiles líticos y restos óseos" y trau les idees principals les quals servisquen per a descriure la relació entre la mà i el cervell en el procés d’hominització.

Hominización. Asociación de útiles líticos y restos óseos (clica per a desplegar)

La especie humana posee lenguaje, pensamiento racional, cultura y un ámbito afectivo característicos. ¿Cómo llegamos a ser lo que somos? Para Charles Darwin en The descent of man, el secreto de nuestro éxito evolutivo radicó en la mano. Hace más de 80 años, Louis Leakey halló útiles de piedra en Olduvai. Decenios más tarde, con su mujer, Mary, y su equipo, encontró huesos de una especie que los Leakey bautizaron con el nombre de Homo habilis. Así surgió la idea de la asociación entre nacimiento de la técnica y aparición del género Homo. Los útiles más antiguos de Olduvai y los primeros fósiles de Homo tienen una edad de 2,6 millones de años.

Cuando nuestros remotos antepasados descendieron de los árboles, adoptaron un andar bípedo que dejaba libres las manos, propiciando así la cooperación social y el aumento de la capacidad cerebral. Colin McGinn les atribuye un papel principal en el desarrollo del lenguaje. Llegamos a ser lo que somos —inteligentes, creadores, diestros y proclives a la ansiedad— por nuestras manos. La interacción entre cerebro y mano permitió que los humanos hallaran su nicho ecológico a través del descubrimiento de los útiles materiales, amén de los útiles mentales (lenguaje y símbolos matemáticos). No abunda, sin embargo, Prehension en pruebas que respalden un discurso más o menos ingenioso. Se trata, a la postre, de un ensayo sobre la naturaleza de la humanidad, que pretende cubrir el vacío existente en el conocimiento de la transición desde los antepasados simiomorfos al hombre moderno.

El papel de la mano en la evolución de la naturaleza humana se ha reconocido desde hace tiempo. En 1833, Charles Bell publicó The hand: Its mechanism and vital endowments, as evincing design, donde sostenía que solo un creador divino podía haber realizado algo tan maravilloso y adaptado. Darwin le asignó una posición dominante en la emergencia del hombre. Por ella llegamos a ser lo que somos, tesis desarrollada por Napier en The roots of mankind (1970) y Hands (1980). En 1998, Frank R. Wilson retomó la idea de la centralidad de la mano en The hand: How its use shapes the brain, language, and human culture, para subrayar su estrecha relación con el cerebro. McGinn centra esa relación en el lenguaje. Con mayor singularidad: la mano humana explica la transición definitiva hacia la hominización.

La mano hizo posible la transición, sirviendo de puente o de mecanismo mediador. Destinada en su origen a la locomoción y desenvolvimiento en un medio arbóreo, recolección de frutos y defensa o ataque, poco a poco fue preadaptándose, primero con dedos aptos para asir. La mano fue liberándose de la locomoción con la postura erecta y se acomodó a otros fines. Ello condujo a un proceso de coevolución entre mano y cerebro, a medida que el cerebro fue aumentando su volumen y su capacidad para subvenir a las necesidades de la mano en sus nuevas tareas. Por eso, no debe sorprendernos que una cantidad importante de tejido cerebral esté reservada a la mano. Este órgano necesita, a todas luces, un computador potente para supervisar sus operaciones. En un diagrama corporal del homúnculo, el pulgar ocupa la extensión de una pierna, lo que representa que hay la misma cantidad de corteza dedicada al pulgar que a esa extremidad. Parte de esa maquinaria cortical está dedicada a la función motora y parte a la función sensorial. La mano no solo es un instrumento motor importante, sino también un órgano muy inervado para la sensación y la percepción. Los inconvenientes de una deambulación bípeda (problemas de equilibrio, fragilidad de la espina dorsal, marcha lenta) se irían compensando con la adaptación y nueva conformación. Las manos libres resultaban más importantes para la supervivencia.

Un individuo que se sirve de instrumentos ha de poseer pensamiento creador y pensamiento teleológico. Aves y hormigas pueden construir estructuras impresionantes que les sirven para su supervivencia, pero no han adquirido pensamiento creador ni finalista. No se trata del mero uso de herramientas, sino del estado mental, interno, de dicho uso. Por creatividad se entiende la capacidad para intuir un nuevo uso. Eso es peculiar de la inteligencia, la capacidad de solucionar problemas. Además, el animal debe ser capaz de establecer un razonamiento sistemático de medios y fines. Eso requiere tener conceptos teleológicos, trabajar hacia un fin.

Procés d’hominització

Con todo, el libro de McGinn ignora los hallazgos recientes. La mano humana se distingue de la de otros primates por una serie de rasgos morfológicos que se consideran ventajosos para apretar con fuerza y precisión; en particular, la configuración morfológica de los dedos y del pulgar oponible es crítica para la destreza en el manejo de objetos. Sin embargo, se desconoce cuándo y por qué apareció esa morfología en el curso de la evolución. En enero del año pasado, el equipo liderado por Matthiew M. Skinner y Tracy L. Kivell puso de manifiesto que Australopithecus africanus (que vivió hace entre dos y tres millones de años) y varios homininos del Pleistoceno, a los que tradicionalmente se les negaba habilidad en la preparación de herramientas, presentaban, en los metacarpos, un patrón óseo trabecular similar al humano, coherente con una oposición vigorosa del pulgar. Estos resultados apoyan el uso de útiles líticos entre los australopitecos y aportan una prueba morfológica de que los homininos del Pleistoceno alcanzaron posturas de la mano parecidas a las humanas mucho antes de lo que se venía admitiendo.

Las lascas, bifaces y otros objetos que se han encontrado pueden acabar con la tesis que afirma que la fabricación de útiles complejos comenzó con la aparición de Homo. Los artefactos de 3,3 millones de años exhibidos en la Conferencia Anual de la Sociedad Americana de Paleoantropología, celebrada el 14 de abril de 2015, anteceden a la aparición de los primeros restos de Homo y sugieren que los precursores homininos tenían inteligencia y destreza capaces de fabricar útiles refinados. (Luís Alonso, "Hominización. Asociación de útiles líticos y restos óseos". Investigación y Ciencia.)

Per a saber més, mira aquest vídeo:

 2.2 Procés d’humanització

  • Què és la humanització? La humanització fa referència al procés d’evolució cultural que des dels primers homínids ha anat construint la cultura humana.

Els canvis biológicos que donaren lloc a l’homo sapiens sapiens van ser acompanyats de canvis culturals que li van permetre adaptar-se al medi. Per aquest motiu hom parla més aviat de coevolució, doncs sense humanització, no hi haguera hagut hominització i viceversa.

El procés d’humanització està caracteritza per importants transformacions culturals, de les quals les més important són:

  • La cacera. Va ajudar a desenvolupar la capacitat d’observació i intel·ligència, en haver de planificar estratègies i d’interpretar signes i senyals; va desenvolupar el progrés tècnic per a ser més eficaç en la cacera; i va reforçar lligams de cooperació social i llenguatge ja que la cacera de grans animals requeria de la cooperació i del treball en equip.
  • El descobriment del foc. Facilita l’assentament i per tant la llar, facilita la cacera i defensa davant els animals i el més important, millora l’alimentació em facilitar la ingesta de tota mena d’aliments i per tant s’accelera el procés evolutiu.
  • Un llarg aprenentatge. És l’espècie que té un desenvolupament físic més lent i la que més tarda a independitzar-se dels seus pares. Durant el temps d’infància i adolescència es produeix un llarg i fort aprenentatge de valors, normes, tècniques... A més la necessitat permanent de curiositat allò que és nou, li fa estar sempre obert a nous aprenentatges i, per tant, amb capacitat per a superar-se.
  • Aparició del comportament social. La necessitat de cuidar el foc, caçar, preparar els útils, reunir-se per a dormir, va portar els homínids a fer assentaments on va començar a sorgir la vida social: havien de cooperar entre els membres del grup, es dividien les activitats de l’assentament, uns encenien el foc, uns altres feien el menjar, uns altres fabricarien els útils…I així van aparéixer els papers o rols socials. Així l’ésser humà construeix i completa la seua naturalesa en el seu desenvolupament social i cultural.
  • Aparició del llenguatge humà. És tan important que segurament va ser el pas decisiu en el procés evolutiu. Va permetre pensar, raonar i planificar accions complexes. El seu origen estaria en crits i gestos per a orientar conductes d’uns altres i després es va passar a la paraula que va servir per a mantindre els vincles entre persones i transmetre coneixements.5
Procés d’humanització

Jacques Ruffié, en De la biologia a la cultura (1976) sosté:

Jacques Ruffié define la cultura como última fase de la biología | Cultura | EL PAÍS

Per a entendre com s’ha pogut operar la transició del biològic al cultural, cal tindre en compte el paper de l’innat i de l’adquirit en el comportament animal. La conducta de qualsevol ésser viu està constituïda per dues sèries d’elements estretament units. Uns són innats, i estan inscrits en el patrimoni hereditari -i varien amb l’espècie, la raça, la descendència, i fins i tot amb l’individu-; els altres són adquirits, com per exemple l’aprenentatge, l’educació, i depenen de la societat en la qual viu l’individu. Si considerem l’evolució filogènica, l’innat predomina en les espècies inferiors, les més antigues i l’adquirit domina en les espècies superiors, les més recents. Aquesta tendència s’observa en tots els nivells taxonòmics, però sobretot en els vertebrats, i en particular en els primats: culmina en l’home. Per descomptat, si l’evolució ha afavorit progressivament en tots els grups l’adquirit en lloc de l’innat, és perquè aquesta transferència oferia un avantatge selectiu. Va parell amb el desenvolupament del sistema nerviós que és el suport de les funcions psíquiques, i serà rica en conseqüències.

En la història dels homínids l’evolució biològica disminueix a mesura que es desenvolupa el patrimoni cultural. La transferència del biològic al cultural és progressiva, però s’accelera a mesura que es desenvolupa la massa de coneixements. A partir d’un cert estadi, la història ens ensenya molt més sobre l’evolució de les societats que la paleontologia. El mobiliari oposat en una tomba ens informa millor sobre la naturalesa, l’origen, la manera de vida i l’estructura social del grup humà que els ossos per si mateixos. En l’estadi sapiens, un simple instrument lític és portador de múltiples informacions; un crani o una dent són molt menys significatius. Els instruments elaborats per l’home permeten definir amb major precisió un grup o una època que les restes orgàniques. La prehistòria divideix el temps i identifica els pobles en termes d’indústries i no d’espècies o de races.

Una vegada arribat a l’estadi sapiens, l’home ja no evolucionarà, o millor dit la seua evolució no se situarà a nivell orgànic sinó a nivell psicosocial. L’adaptació ja no és genètica sinó cultural; l’espècie humana ja no se subdivideix en subespècies o en races sinó en ètnies, és a dir en grups culturals que són, en el terreny psicosocial, la qual cosa races o espècies són en el camp biològic. A partir d’aquest moment la història de la humanitat estarà marcada per una extraordinària diversificació de cultures que dividirà a l’espècie humana en múltiples grups. (Jacques Ruffié6: De la biologia a la cultura. Muchnik Editors, Barcelona, 1982.)

Dansa de les dones
Jaciment rupestre de la Roca dels Moros (Cogul-Les Garrigues)

La etapes de l’evolució cultural en la prehistòria són:

  • Paleolític inferior: Presència dels gèneres Homo habilis i Homo erectus7.
  • Paleolític mitjà: Presència del gènere Homo sapiens o Neandertal.
  • Paleolític superior: Presència del gènere Homo sapiens sapiens o Cromagnon.
  • Neolític: Revolució tecnològica i cultural.
  • Primeres civilitzacions: Entrem de ple en la Història de la Humanitat.

Activitat 2: Mira el següent vídeo i relata en què consisteix el procés d’humanització.

 3. El paper de les dones en la humanització

En l’article, "Las recolectoras: ¿es que sólo han evolucionado los hombres?" de Carolina Martínez Pulido, publicat en la web "Mujeres con ciencia", podem llegir:

Cuando se hace referencia a los primeros utensilios fabricados por los homínidos, casi invariablemente nos imaginamos a uno o varios hombres tallando piedras. Sin embargo, es conveniente tener en cuenta que el estudio del registro arqueológico (esto es, el conjunto de los útiles líticos hallados en los yacimientos) no permite afirmar quién construyó las herramientas antiguas descubiertas, y por ende es imposible aseverar que fueran producidas únicamente por manos masculinas.

Son numerosas las expertas, y cada vez más expertos, que defienden la posibilidad de que las mujeres fuesen prolíficas fabricantes de los utensilios que empleaban. Parece poco creíble, continúan las especialistas, suponer que en los tiempos prehistóricos cada vez que las homínidas necesitasen una herramienta tuvieran que pedirlas prestadas a sus compañeros varones, o solicitar que se las hicieran. Sería más riguroso suponer que ellas, que también eran inteligentes y fuertes, fabricasen sus propios útiles.

Tradicionalmente, sin embargo, se ha considerado que las mujeres dada su escasa fuerza física son incapaces o carecen de la habilidad para tallar la piedra. Incluso ya entrado el siglo XXI existen arqueólogos que continúan describiendo a las mujeres del Paleolítico ligadas al hogar y con una tecnología lítica poco hábil y de escasa calidad.

Sólo a título de ejemplo, es interesante citar el trabajo de la antropóloga Kathryn Weedman Arthur (2010), que ha echado por tierra este prejuicio. Partiendo de una argumentada crítica hacia la concepción sesgada que asocia el trabajo de la piedra al hombre y al cazador de manera exclusiva y monolítica, la científica ha puesto de manifiesto que tal asociación es más bien fruto de lugares comunes, ideología y prejuicios historiográficos, y no de hechos probados.

Mujeres de la leña

Mediante un riguroso trabajo de investigación, basado en la observación de un grupo de mujeres Konso (sur de Etiopía), K. W. Arthur ha revelado que ellas tallan, usan y desechan diversas herramientas de piedra. Dado que la tecnología lítica de estas mujeres demuestra un excelente nivel de habilidad, que queda reflejado en la calidad de sus conjuntos de utensilios, la investigadora sugiere que los arqueólogos deberían considerar que las mujeres del Paleolítico muy bien podrían haber sido responsables al menos de una parte de las primeras tecnologías líticas conocidas.

En suma, Kathryn W. Arthur propone que el trabajo de las mujeres Konso ofrece «una alternativa al modelo del hombre elaborador de herramientas y redefine los roles de género occidentales “naturales”.»

De los últimos estudios emana, y es muy importante subrayarlo, que en realidad no existen razones biológicas por las que las mujeres no puedan tallar la piedra o capturar animales, e igualmente, no hay argumentos para pensar que los hombres no puedan recolectar alimentos de origen vegetal. O dicho de otra manera, no hay coartada biológica para dividir el trabajo en función del sexo, y por lo tanto esa segregación debería considerarse un producto emanado desde postulados socio-culturales.

Como ha escrito la profesora de Antropología de la Universidad Autónoma de Barcelona, María Encarna Sanahuja (2002), con la información disponible, es altamente probable que las estrategias de alimentación fueran desarrolladas por los primeros homínidos independientemente de su sexo. La autora afirma que, «por los datos que se conocen en este momento, el modelo recolector se adapta mejor que el cazador, aunque sin una división estricta entre hembras/vegetales y machos/carne […]. En consecuencia, propongo descartar de una vez la teoría cinegética como factor crucial en el proceso de la evolución humana».

Per la seua banda, Paula Casal en l’article "La humanització no és sols cosa d’homes" publicado en la revista "Mètode", nos dice:

[...] El amor (al bebé) y no la guerra

Molt abans que al maig de 1968 s’estrenara 2001 a Europa, i fins i tot abans que Heràclit diguera que «la guerra és el pare de totes les coses», es parlava del fènix i del progrés mitjançant la destrucció. No obstant això, nombroses troballes recents componen una imatge no bel·liocèntrica de la humanització.

Monkey world
Els homínids ens reconeixem per la cara, i llegim les emocions en els rostres dels altres. Les mares homínides passem molt de temps observant les cares de les nostres cries, intentant esbrinar si es troben bé, si estan malaltes, si tenen fam o por, etc. En la imatge, una ximpanzé observa la seua cria.

Segons sembla –per les dades genòmiques i fòssils– en els orígens de la nostra espècie, érem poquíssims. No teníem gaire necessitat d’embrancar-nos en una guerra fratricida que, essent tan pocs, podria haver estat la nostra fi. No obstant això, es pensa que, almenys entre els mascles, hi havia alts nivells d’agressivitat. Després ens vam anar tranquil·litzant, ens vam fer menys bèsties, menys polígams, va disminuir el nostre dimorfisme sexual, va augmentar el cervell i el paper del pare, i ens vam fer «més humans». És probable que, en compte d’un sol factor, diversos factors coevolucionaren, potser tots estaven relacionats amb un mateix repte, com ara pujar els nadons. Entre els pòngids, aquesta labor la realitzen elles. Els orangutans tenen tendència a deixar-les per altres, els goril·les a formar un harem, i els ximpanzés i els bonobos, a la promiscuïtat. Els humans moderns tenim més tendència que ells a la monogàmia, i els pares ajuden més. Però per trobar el nostre origen hem de pensar en com eren els nostres avantpassats. Sabem que n’heretem un clar dimorfisme sexual i els deu trets distintius de la poligàmia: naixen més homes, en moren més, moren abans, són més grans, competitius, agosarats, violents, tenen jocs més agressius i són menys selectius per copular i hi estan més disposats. Com més arrere anem, major el dimorfisme i menor la probabilitat que ells cuidaren de les cries (Lehman, 1998). I buscar el nostre origen significa anar molt arrere, retrocedint milions d’anys, perquè en el temps d’Homo erectus, per exemple, algú ja cuinava i cuidava els desvalguts. I si pujar els menuts és crucial per anar avant com a espècie, i l’empatia, la comunicació i la preparació d’aliments van ser i són clau en la supervivència dels nadons i en l’evolució de la nostra espècie, la imatge del procés humanitzador que hauríem de tenir hauria de ser molt diferent. La que tenim ara és una extensió de la nostra visió tradicional de la història com a successió de glòries bèl·liques i masculines. La que hauríem de tenir presta més atenció a modestes tasques quotidianes com ara cuidar a qui ho necessite, preparar menjars segurs i nutritius i ensenyar motherese.

La posició de la dona en la nostra societat no sols es reflecteix en el baix status de les seues tasques, sinó també en les teories evolutives que han dominat la nostra imaginació. Jared Diamond aporta diversos exemples de fantasies masculines disfressades de ciència, entre les quals inclou el gran caçador. Els simis som majorment vegetarians i entre els caçadors-recol·lectors que queden, les famílies viuen principalment del que elles arrepleguen. Ells cacen a vegades petites preses i després, afegeix Diamond, celebren molt les seues gestes. La caça major és essencial en les zones fredes, però quan les vam ocupar ja érem humans moderns (Diamond, 1994). Segons Wrangham, va ser, a més, la seguretat d’un sopar recol·lectat i cuinat per elles el que va permetre als mascles disposar del temps i l’energia necessaris per caçar. Dit d’una altra manera, els homes només haurien pogut caçar com els ximpanzés: de manera esporàdica, oportunista, i breument, abans de tornar a la tasca lenta però segura de mastegar prou arrels i brots per recuperar l’energia esmerçada aquell dia. No obstant això, i a pesar de l’alta difusió aconseguida per autors com Diamond o Wrangham, continua dominant la idea de l’evolució com un èxit masculí, qüestió de colps i destralades, no de llenguatge, cuina o empatia. Kubrick va subtitular la seua seqüència «L’alba de l’home», però si l’ontogènesi reprodueix la filogènesi, fins i tot potser que elles veieren la llum abans.

Per a saber més, pots llegir el següent article:

Les dones prehistòriques no eren com Wilma i Betty
Dona pintant el sostre dels policroms d’Altamira | Mujer pintando el techo de Altamira
Il·lustració d’Arturo Asensio segons una idea d’Enrique Baquedano

Activitat 3: Després de llegir els dos textos anteriors, el de Carolina Martínez Pulido i el de Paula Casal, escriu la teua opinió personal sobre el paper de les dones en el procés d’humanització.

 4. Pel·lícula: La recerca del foc

Fitxa Tècnica

  • Direcció: Jean-Jaques Annaud
  • Any: 1981 Duració: 96 minuts
  • Nacionalitat: França-Canadà
  • Protagonistes: Everett McGill, Ron Perlman, Nameer El Kadi, Rae Dawn,
  • Guió: Gérard Brach, basat en la novel·la "La batalla del foc", de J.H. Rosny Aisné.
  • Fotografia: Claude Agostini
  • Música: Philippe Sarde

Sinopsi

Fa 80.000 anys la supervivència de l’home en una terra inexplorada i desconeguda depenia de la possessió del foc, una manera de combatre el fred, de cuinar els aliments i d’espantar a les feres. La tribu dels Ulam ho tenia, sabien cuidar-ho i utilitzar-ho però no eren capaços de crear-ho, de tal manera que preservar-ho era el seu gran desafiament.

La tribu es queda sense foc i, llavors, la seua existència està amenaçada. Necessitaran aconseguir de nou la preuada flama i per a això eixiran tres membres de la tribu a buscar-la...

La pel·lícula

Guíes didàctiques en castellà

Activitat 4. Fes una ressenya de la pel·lícula "En busca del fuego" (Per a veure com fer una ressenya, clica aquí)


Notes

1 Des de l’antiguitat es pensava que la vida s’originava a partir d’objectes inanimats. Aristòtil va sostindre la idea de la generació espontània, segons la qual la vida sorgiria de la combinació d’aigua, aire, foc i terra. D’aquesta forma descrivia el naixement de peixos, ratolins i insectes a partir del fang, simplement apareixien. Aquesta teoria va travessar la història del pensament occidental fins el finals del segle XIX, quan Louis Pasteur (1822-1895) la va rebatre, encara que a la fi del XVII, Francesco Redi (1626-1698) ja havia demostrat que els cucs no apareixien per generació espontània, i que la seua presència estava relacionada amb la possibilitat que tenien les mosques d’arribar a la carn i els peixos.

2 La pangènesi és la teoria defensada per Anaxàgores, Demòcrit i els tractats hipocràtics segons la qual cada òrgan i estructura del cos produïa xicotets sediments anomenats gèmmules, que per via sanguínia arribaven als gàmetes. L’individu es formaria gràcies a la fusió de les gèmmules de les cèl·lules. Charles Darwin i Lamarck van sostindre la teoria de la pangènesi per a donar compte de l’herència de caràcters. Aparentment, aquesta teoria esclaria molts fets fonamentals per al sosteniment de la seua teoria evolutiva: a) les gèmmules podien alterar-se sota l’acció de les condicions ambientals, i donar lloc a variacions individuals aleatòries; b) l’herència dels caràcters adquirits trobava un fonament fisiològic, perquè les gèmmules recullen els canvis que pateixen les parts de l’organisme de les quals procedeixen; c) la mescla de trets podia explicar-se per la mescla de gèmmules, però com mescla no equival a fusió, es comprenia la reaparició de caràcters atàvics. (Cf. Pangénesis en Wikipedia)

3 Les tres lleis descobertes per Mendel diuen: primera llei, quan es creuen dues varietats pures d’una mateixa espècie, els descendents són tots iguals; segona llei, en creuar entre sí els híbrids de la segona generació, els descendents es divideixen en quatre parts, de les quals tres hereten l’anomenat caràcter dominant i una el recessiu; tercera llei, en el cas que les dues varietats de partida diferisquen entre si en dues o més caràcters, cadascun d’ells es transmet amb independència dels altres.

4 Font: Wikisofia, hominització.

5 Cf. Evolució cultural en Wikiteka

6 Metge i antropobiólogo francés. Professor del Col·legi de França des de 1972, va establir les bases de la hemotipología, que estudia els factors hereditaris de la sang. És autor de diverses obres sobre hematologia, immunologia i genètica, en concret en la seua relació amb l’herència humana.

7 El gran descobriment de l’Homo Erectus va ser el foc. El va capturar, va conservar i va mantindre actiu. Es va servir d’ell per a calfar-se, coure i rostir els aliments, i ho va convertir en el centre de la vida social i de l’entorn humà. Amb el foc van aparéixer els primers assentaments a l’aire lliure o en cavernes


Webgrafia

Missatges al fòrum