Filosofem

Ètica i Filosofia en Secundària

L’univers

Aproximació conceptual a la Filosofia de la Naturalesa i a la Cosmologia

per  | 26/02/2020 (publicació anterior: 27/10/2011)

Inici > Filosofia > 1r BATX: Bloc 4. La realitat > L’univers

Llengües d'aquest article: català Español

L’Univers és tot el que hi ha, sense excepcions: Matèria, energia, espai i temps.

 1. Filosofia de la Naturalesa

La Filosofia de la Naturalesa és la branca de la filosofia l’objecte d’estudi de la qual és la phýsis (φύσις),1 També ha estat anomenada ’Filosofia natural’ o ’cosmologia’. És la precursora de la Física.

Segon l’entrada "Filosofia de la Naturalesa" en Wikisofia:

...En el seu moment, la distinció o relació entre física i filosofia natural va estar una qüestió debatuda: va estar considerada com una reflexió filosòfica sobre els resultats de la ciència o com una investigació dels seus fonaments. En l’actualitat, no obstant això, reservat ja de manera definitiva tot saber a la ciència, a la filosofia li queda la funció de «conferir sentit» o la d’un treball de «clarificació dels conceptes», o també l’anàlisi. El conferiment de sentit o la clarificació de conceptes, no obstant això, no es limita merament al camp de la metodologia científica o de la investigació sobre l’estructura de la ciència (física), sinó que abasta també l’anàlisi dels problemes que es refereixen a l’estudi d’allò que les ciències físiques mostren com realitat, a l’estructura del món o de la naturalesa tal com apareix reflectida per les ciències de la naturalesa. No només hi ha una filosofia de la ciència física, o una epistemologia, sinó també una filosofia de la naturalesa.

Un dels problemes genuïns que poden considerar-se objecte propi de la filosofia de la naturalesa és el relatiu a la qüestió dels «referents d’una teoria física». Per referent d’una teoria s’entén l’«objecte» que tracta la teoria. Deixant de costat el convencionalisme, segons el qual les teories físiques no es refereixen a res objectiu, sinó que són només instruments que ens permeten calcular i fer prediccions, les respostes positives a la qüestió són: 1) El realisme, que sosté que el referent és un sistema físic de coses i fenòmens, de manera que els enunciats de la teoria donen compte de com és el món real. 2) El fenomenisme, o el subjectivisme o idealisme subjectiu, sosté que les teories físiques es refereixen al món mental, raó per la qual els enunciats físics parlen més del subjecte que de l’objecte. I, finalment, 3) la tesi de l’escola de Copenhaguen –pròpiament referida al camp de la física quàntica– i el pragmatisme i l’operacionalisme –referits a tota teoria científica en general–, que sostenen una intervenció directa de l’home sobre l’objecte de la teoria, de manera que les teories físiques es refereixen tant als objectes físics com als subjectes humans.

Per a veure una reproducció parcial de l’entrada ’Filosofia natural’ del Diccionario de Filosofia Ferrater Mora, cicla ací

...En la actualidad se estima que la Naturaleza es primariamente objeto de la ciencia o, mejor dicho, del grupo de ciencias llamadas ciencias naturales. A lo sumo, suele reservarse para la filosofía el estudio del significado de ’Naturaleza’ o el examen de su concepto. [...] Esta separación entre el estudio filosófico y el científico de la Naturaleza no es siempre, empero, aceptada.

En diversos momentos se ha pensado que la filosofía podía aportar conocimientos acerca de la Naturaleza y de sus leyes que pudiesen ser sumados a los obtenidos por la ciencia o que coincidieran con ellos [...] Tales significaciones de ’filosofía natural’ (o ’filosofía de la Naturaleza’) son las usuales: (a) en parte del Corpus aristotelicum; (b) en varios autores escolásticos; (c) en la filosofía de la Naturaleza del idealismo alemán; (d) en las filosofías de carácter "sintético", tales como las de Fechner, Spencer o Wundt. [...]

La filosofía natural como conocimiento completo de la Naturaleza (no en extensión, sino en profundidad) constituye uno de los temas capitales de la Physica aristotélica, la cual no es sólo una "física del objeto natural" (y de sus movimientos), sino también una ontología. [...] Como aquí nos interesa únicamente el significado de las expresiones ’filosofía natural’ y ’filosofía de la Naturaleza’, nos limitaremos a señalar que por ellas se concibe tradicionalmente el estudio de las causas segundas de toda índole, ya pertenezcan a la "ontología", a la "física" o a la "psicología". Por este motivo, la Physica aristotélica ha sido considerada con frecuencia como una parte de la filosofía natural, la que trata del ente móvil en sus caracteres comunes. Las partes que tratan de las especies del ente móvil son estudiadas por Aristóteles en otras obras: en De caelo, De mundo, De generatione et corruptione y De anima. Observemos, empero, que el concepto de "especies del ente móvil" y la congruente división de la filosofía de la Naturaleza en varias partes según dichas especies no procede directamente de Aristóteles. Hay en este autor todavía la tendencia a subrayar la unidad radical del conocimiento de la Naturaleza en el sentido de que hay una sola ciencia que trata a la vez de la ontología de la Naturaleza y del movimiento o movimientos de ella.

...los escolásticos. Lo que se ha llamado philosophia naturalis es definida como la ciencia del ente móvil. [...] Sin embargo, no ha habido siempre completo acuerdo respecto a la zona abarcada por ella. [...] No obstante, lo importante es que para algunos autores hay una disciplina filosófica, la philosophia naturalis, cuyos resultados, aunque compatibles con los de la ciencia, no coinciden exactamente con éstos.

La compatibilidad de la ciencia natural con la filosofía natural en gran parte de la época moderna tiene, en cambio, otro carácter: consiste en el hecho de que los problemas planteados por el conocimiento científico (especialmente el físico) suscitan cuestiones filosóficas; [...] Sólo excepcionalmente se ha estimado que la filosofía natural puede convertirse en una disciplina filosófica epistemológicamente autónoma. Es lo que ha ocurrido en el idealismo alemán. Algunos antecedentes de tal concepción se encuentran ya en el análisis kantiano del concepto de Naturaleza, especialmente en tanto que ésta es definida como "la suma de todo lo que existe determinadamente según leyes". La posibilidad de concebir la Naturaleza como totalidad constituye, en efecto, la base de una filosofía de la Naturaleza que se refiere a "cuanto es" (a diferencia de la filosofía de las costumbres, que trata de "cuanto debe ser"). [...] Ahora bien, la Naturphilosophie "romántica" (en particular la de Schelling y Hegel) no se limita al marco kantiano. En Schelling se manifiesta el deseo de una explicación "física" del idealismo. En Hegel se revela la voluntad de construir una "lógica aplicada" (en el sentido hegeliano de ’lógica’). [...] sus predecesores (Schelling entre ellos), tan criticados por el autor de la Fenomenología del Espíritu. [...] proporcionaron cuando menos incitación para que se llevaran a cabo ciertos descubrimientos —como el del electromagnetismo por Oersted y el del ozono por Schoenbein—, y aun, como apunta Meyerson, las especulaciones de tales filósofos no son ajenas a los importantes trabajos sobre el principio de conservación de la energía realizados por Julius Robert Mayer, a quien se consideró durante mucho tiempo como un "filósofo de la Naturaleza". Mas, por otro lado, Hegel debía de tener una "intención" distinta de la que consiste en causar descubrimientos por medio de "analogías" [...]: consiste en dar una "representación" de la Naturaleza distinta y, a su entender, más profunda e "interior" que la proporcionada por la imagen "parcial" y "desfigurada" de la ciencia mecánico-matemática. Esta "representación" sólo podía darla la dialéctica, cuyo proceso no tocaba sólo "la superficie de las cosas", sino que aprehendía la propia marcha interna de la realidad. Pues, según Hegel, la filosofía de la Naturaleza debe considerar a la realidad como un sistema compuesto de diversos estadios, cada uno de los cuales procede necesariamente del otro, si bien no examina tales estadios como son producidos "naturalmente", sino siguiendo "la idea interna que constituye el fondo (Grund) de la Naturaleza" [...] Después de Hegel cambió grandemente el sentido en que se tomó la expresión ’filosofía de la Naturaleza’.

Lo más común durante los dos últimos tercios del siglo [xix] y comienzos del siglo xx fue la formación de grandes "síntesis" del saber científico-natural, con las interpolaciones necesarias para que pudiesen proporcionar una imagen relativamente completa de la Naturaleza. En ello se destacaron autores y tendencias por lo demás muy diversos entre sí: Fechner, Spencer, Wundt, el monismo naturalista, etc. La base común de todos estos intentos ha sido el uso de la "inducción" y de la "analogía" entendidos en sentido muy amplio. Por lo demás, se ha tendido cada vez más a prescindir de la expresión ’filosofía de la Naturaleza’ y a sustituirla por otras estimadas menos comprometedoras (por ejemplo, ’cosmología’). Paralelamente a ello se ha puesto cada vez más en duda el hecho de que la filosofía natural tuviese un objeto propio. Ello no quiere decir que no haya habido excepciones a tales tendencias: la más notoria, dentro del pensamiento tradicional tomista, es probablemente la de Maritain al intentar mostrar que la filosofía de la Naturaleza tiene un objeto propio distinto del manejado por las ciencias naturales y distinto también del objeto de la metafísica. [...] la solución de Maritain no es compartida por todos los neotomistas. Así, Charles de Koninck y la llamada Escuela de Laval indican que [...] ens mobile [...] es el objeto de la philosophia naturalis y el de la física. La diferencia entre ambas disciplinas consiste, según dicho autor, en que mientras la primera estudia las categorías más generales del movimiento, la segunda trata de los detalles de ser que se mueve. Así, la ciencia natural empírica puede ser considerada en esta concepción como una continuación de la filosofía natural. [...]

 2. Concepcions sobre l’univers

 2.1 Univers

En general diem "univers" al conjunt de tot el que existeix, siga o no conegut; i deixem el terme "cosmos" per a nomenar l’univers conegut, un sistema ordenat i harmoniós. Segons el Diccionari Filosòfic de Mario Bunge, univers és:

Univers

Sistema de tot el que existeix (coses reals o materials). SINÒNIM món, cosmos. L’univers té algunes propietats peculiars: és únic i existeix per si mateix; no està al bell mig de dues altres coses; és etern (a despit de l’equació sense fonament del Big Bang o de l’inici de l’expansió, associada al naixement de l’univers); ocupa tot l’espai; s’està expandint en la part que coneixem. Encara no se sap si l’univers és espacialment finit o infinit. Puix que això és una qüestió empírica que tal vegada podrà resoldre la cosmologia física, hom no haria d’afavorir ni preferir dogmàticament cap de les hipòtesis. Les hipòtesis segons les quals l’univers tingué un principi i tindrà un final són teològiques, no científiques. No solament es tracta del fet que no ni ha proves indiciàries de cap d’aquests esdeveniments, sinó que cap llei física no inclou ni data de fabricació ni data de caducitat.

 2.2 Origen i formació de l’univers

 2.2.1 Explicacions mitològiques

Gairebé totes les cultures expliquen l’origen i estructura de l’univers amb narracions orals o escrites protagonitzades per herois o déus i estretament vinculades a la religió. Explicacions mitològiques n’hi ha de diferents tipus:

  • Les que sostenen que el món neix a partir d’un ou còsmic:
  • N’hi ha d’altres, que conten l’origen del món en apel·lar la unió d’un parell de deïtats masculina i femenina, com en el mite maorí de Rangi and Papa.
  • En altres històries, l’univers s’origina a partir de materials preexistents, com el cos d’un déu mort. Per exemple: Tiamat en el poema èpic babilònic Enuma Elish o del gegant Ymir en la mitologia nòrdica. O, de materials caòtics, com passa amb Izanagi i Izanami en la mitologia japonesa.
  • Altres maneres de contar l’origen de l’univers afirmen que el món és creat per ordre d’una divinitat, com en la història egípcia de Ptah o el mite bíblic del Gènesi.

Activitat 1: Són moltes les explicacions mitològiques sobre l’origen de l’univers. Tria una, conta-la i compara-la amb la concepció actual de l’univers, és dir, comenta les semblances i les diferències entre ambdues explicacions.

 2.2.2 Explicacions filosòfiques

Els models filosòfics més antics coneguts de l’Univers es troben en els Vedes, els primers textos de la filosofia índia i hindú de finals del segon mil·lenni aC. Descriuen la cosmologia hindú segons la qual l’univers pateix cicles repetitius de creació, destrucció i renaixement, tenint cada cicle uns 4.320.000 anys. L’antiga filosofia hinduista i budista també va desenvolupar el mite de la distinció dels cinc elements clàssics: Vayu (aire), Ap (aigua), Agni (foc), Prithvi/Bhumi (terra) i Akasha (èter). En el segle -VI, Kanada, fundador de l’escola Vaisheshika, va desenvolupar el model de l’atomisme i va proposar que la llum i el calor eren varietats de la mateixa substància. En el segle -V, el filòsof atomista budista Dignāga va proposar que l’àtom era un punt fet d’energia duradora. Negava l’existència de matèria substancial i va proposar que el moviment consistia de flaixos momentanis de corrents d’energia.3

 2.2.2.1 Geocentrisme

Cosmologia presocràtica. Les explicacions filosòfiques de l’antiga Grècia proposaren un univers amb infinits espais que ha existit eternament i que conté un únic conjunt d’esferes concèntriques de mida finita -corresponent a les estrelles fixes, el Sol, i planetes diversos- girant al voltant d’un esfèric però immòbil planeta Terra. El segle -VI, la filosofia presocràtica desenvolupà les investigación dedicades a l’estudi de la physis (naturalesa) per tal d’establir l’origen i la constitució dels éssers naturals. Entenien la naturalesa com una substància permanent i primordial que roman inmutable sota els canvis que pateixen els éssers naturals. Els primers filòsofs grecs feren palés que les aparences poden ser enganyoses i que hem d’estudiar la realitat amagada sota les aparences. En particular, s’adonaren de l’habilitat de la matèria per canviar de forma (p.ex., gel-aigua-vapor d’aigua) i diversos filòsofs proposaren que tots els aparents materials diferents del món (fusta, metall, etc...) eren manifestacions diverses d’un mateix material, l’arkhé. La filosofia presocràtica volguè resoldre el problema de l’arkhé (origen de totes les coses) i el del moviment tot partint d’objectes propis de la naturalesa mateixa, sense acudir a entitats sobrenaturals. Així, per exemple, segons Tales de Milet, l’arkhé era l’aigua.4

Activitat 2: Cosmologia presocràtica. Fes una descripció de l’explicació cosmològica feta per la filosofia presocràtica.

Cosmologia platònica. Plató (segle -V) exposà en el diàleg Timeu el procés de formació i ordenació del món sensible a partir del món de les idees:

L’origen del món –origen en sentit figurat, ja que el món és necessàriament etern i no creat– procedeix de l’acció d’un demiürg (δημιουργός) que, prenent com a model les idees, posa ordre en el substrat material que dóna lloc al món sensible. (De fet no pot emprar-se encara el terme matèria, ja que solament a partir d’Aristòtil començarà a adquirir sentit). Aquest món sensible així ordenat prenent com a model les idees, es converteix pròpiament en un cosmos (ordre), i per això trobem en aquest cosmos una intel·ligibilitat o racionalitat. En la mesura que aquest cosmos té la raó del seu moviment en si mateix, està animat, raó per la qual Plató el considera com un organisme vivent dotat d’una ànima: l’ànima del món, unida al cos del món al punt mitjà o centre. D’aquesta manera Plató suggereix que la figura del demiürg és una metàfora de la intel·ligibilitat i racionalitat existent al món. Intel·ligibilitat i racionalitat que es mostra en la possibilitat de trobar regularitats i harmonia en aquest cosmos, en definitiva, en la possibilitat d’entendre-ho matemàticament.

El demiürg organitza el món sensible a partir de les idees i a partir de la χώρα, que pot traduir-se per espai, matriu o receptacle , i que és el lloc on es dóna l’organització del món sensible, que engloba també la necessitat o anankhé (Ἀνάγκη). Per això, en l’ordenació del món cal distingir dos tipus de causes: una divina, procedent de l’ordre immutable de les idees, i una altra presidida per la necessitat5.

A partir del mateix i l’altre, es forma una barreja o tercera substància, la qual, barrejada amb les altres dos anteriors, forma una quarta substància (homenatge als nombres 1, 2, 3 i 4, que la seva suma és igual a 10 i que formen la tetraktys pitagòrica). Aquesta barreja és dividida inicialment en dues parts. La primera d’elles forma l’esfera dels estels fixos, l’altra, és dividida en set cercles interiors en raó 1, 2, 3, 4, 8, 9, 27, segons dues proporcions matemàtiques: una de raó 2 = (1,2,4, 8), i una altra de raó 3 = (1, 3, 9, 27).6 Aquestes set parts formen els set planetes, assimilats a déus, segons Plató, perquè, juntament amb els estels fixos, regeixen les destinacions del cosmos, ja que el seu moviment engendra el temps: imatge mòbil de l’eternitat.7

Poliedres regulars

La substància de la qual està composta el món sensible acaba en uns corpuscles diminuts (integració del pluralisme d’Anaxàgores i de l’atomisme de Demòcrit) les propietats del qual depenen de la seva estructura geomètrica, basada en els poliedres regulars.8 Així, el cub o hexaedre forma la terra, el tetraedre o piràmide triangular forma el foc, l’octàedre forma l’aire i l’icosàedre forma l’aigua. Les propietats dels quatre elements d’Empèdocles depenen d’aquesta estructura geomètrica.9

Aglaonice de Tesalia
de Mujeres astrónomas, en Astro Mujeres

Aglaonice de Tesalia fou famosa el segle -V per la seua capacitat de predir eclipsis solars i lunars. Encara que segurament va usar el cicle sarònic d’eclipsis descobert per l’astronomia caldea, estava generalment considerada com a bruixa. Es vanagloriava de la seua reputació, i pretenia que podia fer que el Sol i la Lluna desaparegueren obeint la seua voluntat10. Plutarc va escriure que "coneixia molt bé els períodes en els quals la lluna plena estava per eclipsar, i sabent per endavant el moment en què la lluna estava per ocultar-se després de l’ombra de la Terra, s’aprofitava de les dones i els feia creure que ella la feia caure" (Plutarc, Conjugalia Praecepta).

Cosmologia aristotèlica. Posteriorment, Aristòtil (s. -IV) centrà l’estudi de la naturalesa en la investigació dels principis del moviment11, la seva definició i les seves causes. La teoria aristotèlica intenta solucionar el problema del canvi —com el que «no és ser» esdevé «ser» i com el que és deixa de ser— amb la introducció de la noció fonamental que hi ha moltes maneres de ser, entre les quals destaquen abans de res la manera substancial i la manera accidental de ser i la de ser en potència i ser en acte.12 A més del problema del canvi, Aristòtil també investigà sobre les plantes, els astres, els animals..., com podem veure en el seu llibre Física.

La cosmologia d’Aristòtil la podem trobar en les seues obres Sobre el cel13, Sobre la generació i la corrupció14 i en alguns llibres de la Física. L’univers, segons Aristòtil, és finit i etern, dividit en dos mons, el sublunar i el supralunar.

El món sublunar, en efecte, està format pels quatre elements i sotmés a la generació i a la corrupció, és a dir al canvi i al moviment. El món supralunar, per contra, està format per una matèria especial, incorruptible, l’èter o quinta essència, que solament està sotmés a un tipus de canvi, el moviment circular, (que, igual que Plató, Aristòtil considera una forma perfecta de moviment), en clara oposició als quatre elements (terra, aigua, aire, foc) dels quals està format el món sublunar. La Terra, que és una esfera immòbil, es troba en el centre de l’univers i, al voltant d’ella, incrustats en esferes concèntriques transparents, giren els altres astres i planetes, arrossegats pel gir de les esferes en què es troben i que estan mogudes per una sèrie de motors que deuen el seu moviment a un últim motor immòbil, que actua directament sobre l’última esfera, més enllà de la qual ja no hi ha res, l’anomenada esfera de les estrelles fixes ... que és moguda directament pel motor immòbil, i que transmet el seu moviment a totes les altres esferes i al món sublunar.

En aquest sistema s’estableix una jerarquia d’éssers a partir de la perfecció del motor immòbil, que Aristòtil considera com una forma pura, com un ésser perfecte per tant, i que causa el moviment en l’univers en tant causa final, i de l’esfera de les estrelles fixes, que es va degradant a mesura que ens acostem al món sublunar, que representa el nivell ínfim de l’escala, dominat per la generació i la corrupció. Per a poder explicar l’acció del motor immòbil com a causa final Aristòtil es veu obligat a dotar d’ànima les esferes intermèdies: aquestes esferes aspiren a ser perfectes com el motor immòbil, i és aquesta aspiració la que mou l’univers; però, per a poder aspirar a aquesta perfecció, han de tindre ànima. Encara que en la seua obra Sobre el cel Aristòtil considera que el moviment circular de les esferes correspon a l’èter per naturalesa i, en conseqüència, ens ofereix una explicació dels moviments celestes purament mecanicista, en la Física, en el llibre VIII, que és posterior a la resta de les seues obres cosmològiques, ens torna a oferir la teoria del motor immòbil, una interpretació teleològica de l’univers.15

Aristarc de Samos (segle -III) fou el primer a elaborar una teoria heliocèntrica completa que situava el Sol i altres estrelles fixes en el centre i la Terra i altres planetes girant voltant. També postulà que la Terra girava sobre el seu propi eix. Malauradament, el treball en el qual va impulsar aquesta idea es va extraviar i únicament ens apareix referenciat per Arquímedes i Plutarc.16

Hiparc de Nicea (s. -II), també conegut com Hiparc de Rodas, va ser un matemàtic i astrònom grec, el més important de la seua època. Està considerat el primer astrònom científic. Va ser molt precís en les seues investigacions, de les quals coneixem part per comentar-se en el tractat científic Almagest de l’astrònom alexandrí Ptolomeu, sobre qui va exercir gran influència. Els seus càlculs de l’any tropical, és a dir, la duració de l’any determinada per les estacions, tenien un marge d’error de 6 minuts i mig respecte als mesuraments moderns.17 És inventor de l’astrolabi18 i va descobrir la presesió dels equinoccis i va descriure el moviment aparent de les estrelles fixes el mesurament de les quals va ser de 46’, molt aproximat a l’actual de 50’ 26". Va calcular un període d’eclipsis de 126.007 dies i una hora; va calcular la distància a la lluna basant-se en l’observació d’un eclipsi el 14 de març de l’any -190. El seu càlcul va ser entre 59 i 67 radis terrestres el qual està molt prop del real (60 radis). Va desenvolupar un model teòric del moviment de la lluna basat en epicicles.19. Hiparc elaborà el primer catàleg celeste que contenia aproximadament 850 estrelles, diferenciant-les per la seua lluentor en sis categories o magnituds, classificació que fins i tot hui s’utilitza. Probablement aquest treball va ser utilitzat per Ptolemeu com a base per al seu propi catàleg celeste. Sobre aquest últim va tindre gran influència i, en rebutjar la teoria heliocèntrica d’Aristarc de Samos, va ser el precursor dels treballs geocèntrics de Ptolemeu.20

Cosmologia ptolemaica. Claudi Ptolomeu (s. II) fou astrònom i geògraf. Proposà el sistema geocèntric com a base de la mecànica celeste que va dominar el pensament científic fins el segle XVI. El tema central de Almagest és l’explicació del seu sistema. Segons aquest sistema, la Terra es troba situada en el centre de l’Univers i el sol, la lluna i els planetes giren entorn d’ella arrossegats per una gran esfera anomenada primum movile, mentre que la Terra és esfèrica i estacionària. Les estrelles estan situades en posicions fixes sobre la superfície d’aquesta esfera. També, i segons la teoria de Ptolomeu, el Sol, la Lluna i els planetes estan dotats a més de moviments propis addicionals que se sumen al del primun movile. Ptolomeu afirma que els planetes descriuen òrbites circulars anomenades epicicles al voltant de punts centrals que al seu torn orbiten de forma excèntrica al voltant de la Terra. Per tant la totalitat dels cossos celestes descriuen òrbites perfectament circulars, tot i que les trajectòries aparents es justifiquen per les excentricidats. A més, en aquesta obra va oferir les mesures del sol i la lluna i un catàleg de 1.028 estrelles. Malgrat tots els errors que Claudi Ptolomeu va cometre en els seus treballs, va ser un dels astrònoms que canvià la visió de l’univers i intentà explicar científicament la mecànica dels astres. El fet que la seva equivocada teoria haja romàs tant temps no depèn d’ell mateix, sinó de les comunitats principalment religioses que es van trobar molt còmodes amb la teoria geocèntrica i la compatibilitat amb les seves creences.21

Hipatia d’Alexandria (s. IV) va ser la última científica pagana del món antic. Defensora i propagadora del racionalisme científic del qual estava imbuïda tota la ciència grega. Es va dedicar a la investigació i l’ensenyament de matemàtiques, astronomia, filosofia i mecànica. També, a ordenar i reescriure a mà les obres més importants de l’antiguitat. Una reescriptura que comportava molt més que una simple còpia: els copistes es dedicaven a fer comentaris manuscrits al marge, que moltes vegades suposaven aportacions originals22. A partir de les cartes de Sinesi podem situar Hipatia dins l’escola neoplatònica les idees de la qual parteixen del pitagorismo. Les idees desenvolupades pel pitagorismo suposaren una important aportació al progrés científic. La seua principal contribució a la cosmologia fou desplaçar la Terra del centre de l’univers per a col·locar-la, com un planeta més, al voltant del Sol. Defensà la primacia de les matemàtiques per damunt de les observacions i els dogmes i el caràcter sagrat del número 10 establia que un cosmos perfecte requeria 10 cossos en òrbita al voltant d’un foc central. Hipatia va mantindre al llarg de la seua vida la tesi heliocentrista i les observacions realitzades en els Comentaris de Tenón (el seu pare) del llibre III de Almagesto qüestionarien la teoria geocèntrica de Ptolemeu. La importància de dilucidar el seu vertader grau d’implicació en el llibre, radica en el fet que és molt possible que Copèrnic el llegira quan va estar a Florència estudiant l’obra de Ptolemeu, ja que l’únic exemplar que es conservava era a la biblioteca dels Médicis d’aquesta ciutat. Això implicaria que l’obra de Hipatia tinguera una influència directa en la Revolució Copérnicana, un dels moments crucials en el desenvolupament de l’heliocentrisme23. A més de la filosofia i les matemàtiques, Hipatia s’interessava en la mecànica i la tecnologia pràctica. En les cartes de Sinesi estan inclosos els seus dissenys per a diversos instruments científics, incloent-hi l’astrolabi pla. L’astrolabi pla s’utilitzava per a mesurar la posició de les estrelles, els planetes i el Sol, i per a calcular el temps i el signe ascendent del zodíac. També va desenvolupar un aparell per a la destil·lació de l’aigua, un instrument per a mesurar el nivell de l’aigua, i un hidròmetre graduat de llautó per a determinar la gravetat específica dels líquids (densitat)24.

Activitat 3: Fes una descripció de la cosmologia ptolemaica

Cosmologia medieval. A Europa, l’astronomia basada en l’observació, es va estancar durant l’edat mitjana, però va florir en l’Imperi persa i en el món de l’islam (del qual va formar part la península Ibèrica).

La filosofia medieval europea començà seguint les idees de Plató exposades en el Timeu. I, una vegada conegudes les obres d’Aristòtil, seguí la pauta establerta per l’estagirita sobre el ser mòbil, Física i Sobre el cel.25. Per la seua banda, la filosofia de la naturalesa escolàstica intenta adaptar certs principis de la filosofia natural i de la cosmologia aristotèlica a la imatge geocèntrica de l’univers.26 D’una manera molt breu, podríem resumir aquesta teoria de la següent forma: la Terra estaria formada per quatre elements (aire, foc, aigua i terra) i seria un cos imperfecte i al seu voltant orbitarien cossos perfectes formats per la “cinquena essència” després dels quals estaria el Cel o llar de Déu. Aquests cossos serien deu en 1500 (la Lluna, el Sol i els planetes coneguts fins al moment).27

Hildegarda de Bingen (segle XII). A través dels seus textos, l’abadessa va realitzar interessants aportacions a la ciència. Malgrat creure en un origen diví, no pensava que la creació fos resultat d’una intervenció sobrenatural sinó de la presència dels quatre elements primordials que va dividir en dues classes, els superiors o celestials (foc i aire) i els inferiors o terrenals (aigua i fang). Segons Hildegarda, totes dues classes estaven relacionades com ho estaven el macrocosmos i el microcosmos. Per això Hildegarda va intentar harmonitzar la física amb l’anatomia i la fisiologia. És molt destacable que una dona sense instrucció formal arribara a acceptar que, amb independència de l’impuls creador, els misteris del cosmos podien explicar-se a través de l’observació i el raonament28. En la seva primera obra important, Scivias, descriu la història de la humanitat com una història de salvació, mentre que les visions místiques del Llibre de les obres divines insisteixen, com a idea recurrent, en la posició central que ocupa l’home en l’univers. L’ànima del món platònica, identificada per l’escola de Chartres amb la tercera persona de la Trinitat cristiana, és per Hildegarda el principi d’una unitat còsmica que abasta tant a l’home com a l’univers, i que posa en relació tots els seus elements: moviments planetaris, vents, energies, elements de la naturalesa i del cos humà i plantes; la viriditas, que és tant verdor com energia, saba que recorre l’interior de tot ser vivent, és per a l’home vida i germinació, el mateix que per a les plantes: és la mateixa acció de Déu que vivifica el món (veg. cita). L’home ocupa el centre d’aquest cosmos unificat i viu. A diferència, no obstant això, de la concepció platònica antiga, que separa estrictament tots dos mons, el platonisme místic medieval veu en l’experiència interior de l’home el mitjà d’arribar a conèixer la realitat externa («L’home és la consumació de les meravelles de Déu»), per això, pot veure’s, en la imatge que ofereix la tercera visió del Llibre de les obres divines, un anunci del homo mensura de Leonardo da Vinci. Aquest platonisme d’Hildegarda és el que reviurà en el Renaixement.29.

Pel que fa a l’astronomia, foren les investigacions àrabs les que continuaren el treball fet per la cosmologia grega, mentre Europa restava en la foscor cristiana de la Edat Mitjana. L’astronomia àrab acceptà el sistema de Ptolomeu l’obra del qual traduïren amb el títol Almagest. Recopilaren nous catàlegs d’estrelles, milloraren els mètodes matemàtiques per al càlcul d’efemèrides en aplicar per primera vegada la trigonometria, desenvoluparen les taules del moviment planetari i construïren nous instruments per a l’observació del cel.30

Càlculs amb astrolabi

Entre els seus principals exponents destaquen Al-Farghaní (805-880), una autoritat en el sistema solar, que va escriure el Llibre de reunió dels Estels que és un catàleg amb mesures precises dels estels31; Al-Battaní (858-929), que va treballar en el seu observatori d’Ar-Raqqa a la vora de l’Eufrates per determinar i corregir les principals constants astronòmiques. Va fer estudis sobre l’obliqüitat de la eclíptica i va descobrir que l’excentricitat del sol estava canviant, és a dir, que l’òrbita terrestre és una el•lipse variable.32; i Al Sufí (903-986) que va escriure el Llibre dels Estels Fixos, catalogant 1018 estels i va ser el primer en esmentar la galàxia d’Andrómeda33. Fátima de Madrid (segle X-XI) va escriure nombrosos treballs coneguts com “Correccions de Fàtima”. Treballà amb el seu pare en investigacions astronòmiques i matemàtiques. Ambdós editaren i corregiren les Taules Astronòmiques d’al-Khwarizmi, ajustant-les al meridià de Còrdova y reeditant el ‘Centre del Món’, en la capital del Califat, como referent per a tots els càlculs. També treballaren sobre calendaris, el càlcul de les posicions vertaderes del Sol, la Lluna i els planetes, taules de sens i tangents, astronomia esfèrica, taules astrològiques, càlculs de paral·lelatge; eclipsis i visibilitat de la Lluna34. L’astrònom àrab Azarquiel, màxima figura de l’escola astronòmica de Toledo durant el segle XI, va ser el responsable de les anomenades Taules Astronòmiques Toledanes, que van influir notablement en tota Europa.35 Per altra banda, abans del Renaixement a Europa, l’astronomia àrab ja va rebutjar la concepció dels Epicicles de Ptolomeu perquè, segons els seus estudis, els planetes havien de girar al voltant d’un cos central, probablement el Sol. En aquesta concepció destacaren Averrois, Abúqueber i Alpetragio36. Aquests coneixements arriben a Europa Central amb els invasions turques d’Europa Oriental al llarg del segle XV.

Activitat 4 Fes un relat de la cosmologia medieval.

 2.2.2.2 Heliocentrisme

Sistema geocéntrico: órbitas de los planetas vistas desde la Tierra. Por Giovanni Cassini.
Representación moderna (1771) de la complejidad del sistema ptolemaico, que utiliza epiciclos para representar el movimiento aparente de los planetas ("errantes" en griego) sobre la esfera de les estrellas fijas, con la Tierra en el centro del Universo. Después, Venus regresa a casi la misma posición aparente en relación con la Tierra y el Sol.

L’astronomia, en el Renaixement, era una tasca pràctica l’objectiu de la qual consistia en calcular, de la manera més precisa possible, el moviment dels set planetes (Mercuri, Venus, Sol, Lluna, Mart, Júpiter i Saturn) per a així elaborar bons calendaris. Açò es feia seguint el mètode consolidat per Ptolemeu en el segle -II. Amb instruments com el quadrant i l’astrolabi, es feien repetides observacions de les posicions dels astres. La informació resultant era registrada en taules de números amb les coordenades dels planetes. A partir d’aquestes taules, eren calculades les trajectòries dels planetes, muntant cadascun en una espècie d’engranatge: una combinació de cercles interconnectats de diferents ràdios amb una varietat de velocitats i direccions de rotació i la Terra en el centre. Depenent de la seua funció, aquests cercles portaven el nom d’epicicle, deferent, equant i excèntric. S’utilitzava una combinació diferent d’ells per a cada planeta. Aquest mètode permetia els i les astrònomes reproduir les trajectòries passades dels planetes i predir-les en el futur. El Sol i la Lluna eren els dos planetes les trajectòries dels quals interessava més conéixer, perquè amb ells es feien els calendaris.37

L’astronomia ptolemaica va funcionar prou bé durant mil cinc-cents anys, però en el Renaixement tenia tres problemes principals per als quals molts astrònoms estaven buscant solucions. Un dels problemes d’aquesta tècnica era que es necessitava usar molts d’aquells cercles per a descriure la trajectòria d’un sol planeta. Això resultava molt complicat d’armar i, per tant, també d’utilitzar. A més, fins i tot usant tants cercles per a cada planeta, el calendari resultant no era molt precís i, amb el temps, s’anava desfasant de l’observat en el cel. Finalment, existien inconsistències entre l’astronomia i la cosmologia.38

La cosmologia que estudiaven els filòsofs del Renaixement era, amb molt pocs canvis, la d’Aristòtil. Aquesta deia, a molt grans trets, que la Terra és una esfera que està fixa en el centre de l’Univers; que al voltant d’ella giren fixos sobre esferes de cristall els set planetes i que, en la huitena esfera, que marca el confí del món, estan pegades totes les estreles. Des dels seus inicis, va haver-hi una separació taxativa entre aquesta descripció teòrica dels filòsofs i la tasca pràctica dels astrònoms. Es pensava que la cosmologia descrivia el món tal com és, mentre que l’astronomia només "salvava aparences", fent càlculs útils, però que no reflecteixen la realitat. No obstant això, en travessar l’Edat mitjana, van sorgir unides i, en el Renaixement, les inconsistències entre ambdues es van tornar més evidents i va començar a ser necessari abordar-les. Una de les més clares, però no l’única, és que l’astronomia proposava que alguns planetes viatgen en trajectòries amb bucles, però aquests travessarien les esferes de cristall de la cosmologia.39

Just per a atacar aquests tres problemes de l’astronomia, a mitjan del segle XVI el polonés Nicolás Copèrnic va plantejar una manera alternativa d’entendre el món. En el seu llibre Sobre la revolució dels orbes celestes, va proposar que les coses s’entendrien millor si el Sol estiguera en el centre de tot i la Terra passara a formar part del grup dels planetes errants, viatjant al voltant del Sol. Així mateix, li va donar a la Terra un altre moviment, de rotació sobre el seu propi eix.40

La revolució científica dels segles XVI i XVII va veure una gran afluència de dones al camp de la ciència, però les dones van ser excloses de les universitats. Així, per continuar amb els seus interessos científics, les dones es van veure obligades a obtenir els seus coneixements de manera informal. En general, la revolució científica va fer poc per canviar les idees existents sobre la naturalesa de la dona. Homes científics van utilitzar la nova ciència per estendre la idea que la dona era per naturalesa inferior a l’home, i que estava subordinada a ell i a exercir un rol domèstic com a mares cuidadores.

En el segle XV, el filòsof i matemàtic alemany Nicolau de Cusa i l’artista i científic italià Leonard da Vinci qüestionaren els supòsits bàsics de la posició central i la immobilitat de la Terra. Començava el Renaixement.41 Fins a aquest moment, predominava la versió que el cristianisme havia adoptat com a oficial referent a la concepció del cosmos, que no era altra que la versió geocèntrica o ptolemaica, elaborada per Aristòtil i difosa per Ptolemeu.

Nicolás Copérnico

En el segle XVI, les aportacions de Nicolau Copèrnic suposaren un canvi radical i un nou impuls per a una ciència que estava adormida. Copèrnic analitzà críticament la teoria de Ptolomeu d’un Univers geocèntric i va demostrar que els moviments planetaris s’explicaven millor en atribuir una posició central al Sol, més que a la Terra. Des del punt de vista científic la teoria de Copèrnic només era una adaptació de les òrbites planetàries, tal com les concebia Ptolomeu. L’antiga teoria grega que els planetes giraven en cercles a velocitats fixes es va mantindre en el sistema de Copèrnic.42

En el segle XVI destacaren Sophia Brahe (1556-1643) i son germà Ticho Brahe (1546-1601)(1546-1601), que treballaren junts durant anys estudiant el cel. Al Castell d’Ucrania, a ll’illa de Hven, els dos germans redactaren un ampli catàleg de moviments i posicions planetàries el qual seria utilitzat per alguns dels astrònoms més famosos de la història43. Des de 1580 fins 1597, observà el Sol, la Lluna i els planetes des del seu observatori situat a una illa prop de Copenhague y després a Alemanya44. També calcularen eclipsis i trajectòries de cometes, les quals donaren lloc al còmput de l’eclipsi lunar de 1573. El 1597, ja construït un nou sistema del món que situava la Terra de nou al centre de l’univers i feia girar els cinc planetes al voltant del Sol. En aquest sistema, la Terra, immòbil, ocupa el centre de l’univers; el Sol gira al voltant de la Terra i, a més a més, és el centre de les òrbites circulars dels cinc planetes: Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn, els quals transporta en un gir anual al voltant de la Terra. Les òrbites de Mercuri i Venus són menors que l’òrbita solar, per la qual cosa es mouen entre el Sol i la Terra, mentre que els altres planetes ho fan per fora de l’òrbita del Sol. Aquesta imatge del món la troba ja en Heráclides de Ponto (s. -IV), qui va suggerir la idea que els planetes orbiten al voltant del Sol, portat per l’aparença que ofereixen les òrbites de Mercuri i Venus. El problema que presentava el seu sistema -d’altra banda, igual que el que presentava el de Copèrnic- era el de les inexactituds d’algunes òrbites planetàries, sobretot la de Mart, que en el seu sistema interseca amb la del Sol. El que feia pensar en una excentricitat en el sistema solar. Això va representar de fet el primer pas cap a les lleis de Kepler. En l’últim any de la seua vida, Tycho va començar a investigar els moviments dels planetes, juntament amb Kepler, a qui havia acceptat com ajudant el febrer de 1600, i a qui va encomanar l’estudi de l’òrbita de Mart, el resultat del qual seria, amb el temps, la Nova astronomia o Física dels cels, o l’astronomia moderna.45.

Johannes Kepler

El segle XVII destaquen, entre d’altres, Johannes Kepler i Galieo Galilei. També, Maria Cunitz, Maria Clara Eimmart y Maria Margarethe Kirch. El problema astronòmic que més li va preocupar a Kepler va ser entendre les lleis del moviment planetari. En Mysterium Cosmographicum (1596), va publicar el seu primer gran descobriment: va deduir una relació numèrica que relacionava les distàncies dels planetes, conegudes fins aleshores, al sol amb les figures geomètriques anomenades els cinc sòlids regulars o perfectes ja conegudes pels matemàtics grecs: cub, tetràedre, dodecàedre, icosàedre i octàedre. Amb els sis planetes coneguts (Mercuri, Venus, Terra, Mart, Júpiter i Saturn) i amb els valors obtinguts per Copèrnic dels radis d’aquests planetes. Kepler va trobar que aquests 5 sòlids regulars es podien anar inscrivint en els planetes.46 Kepler va plantejar que el Sol exerceix una força que disminueix de forma inversament proporcional a la distància i impulsa als planetes al voltant de les seves òrbites

La seva gran obra d’astronomia, Nova astronomia o Física del cel (1609), assenyala l’inici de l’astronomia moderna. Presenta les dues primeres lleis de Kepler (la tercera la publicarà en Harmonices Mundi, 1619) i li atribueix el moviment del sistema solar a una força «magnètica i material molt simple», que exerceix el Sol sobre els planetes.47 Les tres lleis de Kepler són:

  • Primera llei: Els planetes es mouen en el·lipsis, amb el Sol en un dels seus focus.
  • Segona llei: La línia que uneix el centre de cada planeta amb el del Sol, recorre àrees iguals en temps iguals.
  • Tercera llei: Els quadrats dels períodes de revolució de dos planetes qualsevol són proporcionals als cubs de les seues distàncies mitjanes al Sol: (P1/P2)2=(d1/d2)48

La primera llei assenyalava la relació entre cada planeta i el Sol, la segona feia referència a les característiques del moviment angular de cada planeta al llarg de la seua òrbita. Amb la tercera, Kepler enunciava la regla de la unitat de tots els planetes (per tant, és a partir d’ella que podem parlar amb propietat de sistema solar, raó per la qual aquesta tercera llei és coneguda com la llei de l’harmonia del moviment planetari:49

“El meu intent ha sigut demostrar que la màquina celeste ha de comparar-se no a un organisme diví, sinó més aviat a una obra de rellotgeria... Així com en aquella tota la varietat de moviments són producte d’una simple força magnètica, també en el cas de la màquina d’un rellotge tots els seus moviments són causats per un simple pes. A més, demostre com aquesta concepció física ha de presentar-se a través del càlcul i la geometria.”50

Carta de Johannes Kepler a Herwart (any 1605)

Kepler afirmava que el punt central del moviment planetari era el Sol i la forma el·líptica de les òrbites dels planetes era per causa del magnetisme. Pensava que n’hi havia un primer agent causant del moviment anomenat anima motrix,el qual es trobava al Sol i actuava de manera menys intensa quan més gran sigués la distància. D’aquesta manera de l’anima motrix de la Terra sortien unes línies magnètiques radials que feien moure la Lluna al voltant del planeta. Per tant, la rotació del Sol sobre ell mateix era causa dels planetes que giraven al seu voltant ja que les línies rectes on es trobava la força solar atractiva es corbaven movent els planetes a diferents revolucions, tot depenent de la massa d’aquests. Kepler assegurava que les òrbites haurien d’haver estat circulars i, per tant, perfectes; ara bé, l’existència del magnetisme dels planetes i del Sol provocava que fossen el·líptiques.51

Segons Kepler, cada planeta era un imant, l’eix magnètic del qual apuntava sempre en la mateixa direcció. Durant la meitat de les seves òrbites, el planeta s’apropava al Sol, atès què un dels seus pols era atret per l’estrella; en canvi, en l’altra meitat, s’allunyava perquè tenia l’altre pol més pròxim al Sol. L’excentricitat de l’òrbita depenia de la intensitat de magnetisme que tingués. Aquesta explicació sobre el moviment planetari causat per forces magnètiques, és el primer model per intentar explicar la dinàmica Solar.52

Kepler no va arribar a desenvolupar la idea de la gravetat, per a ell la gravetat era definida com una mútua influència entre els cossos materials que tendiria a unir-los. Per a Kepler, la força que mantenien els planetes al voltant del Sol no estava dirigida al Sol, sinó que era tangencial. No era una força atractiva, sinó una que promovia el moviment. Els planetes giraven perquè el Sol rotava sobre ell mateix. Però, el moviment també era causa inherent al propi planeta.53

Però el fet més transcendent del Renaixement no van ser només aquests descobriments, sinó el canvi d’actitud i mentalitat pel que fa a la investigació científica. L’experimentació va començar a fer-se filosòficament respectable a Europa, i va ser Galileu qui va acabar amb la cosmologia ptolemàica i va efectuar la revolució.54

Galileo Galilei

Galileo Galilei (1564-1642 va ser un dels primer en fer ús del mètode científic basat en l’experimentació i no només en l’observació i la contemplació com feia la tradició aristotèlica. La principal contribució a l’astronomia va ser l’ús del telescopi per a l’observació i descobriment de les taques solars, valls i muntanyes lunars, els quatre satèl·lits majors de Júpiter i les fases de Venus.55 Amb aquestes observacions, Galileo li va donar confirmació empírica al model heliocèntric de Copérnic i, per tant, refutava les teories cosmològiques d’Aristòtil i Ptolomeu.

El 1609 escoltà dir que als Països Baixos havien inventat un nou instrument òptic, el telescopi. Al desembre de 1609 Galileu ja havia construït el seu propi telescopi de vint augments, amb el qual va descobrir muntanyes i cràters en la Lluna. També va observar que la Via Làctia estava composta per estrelles i va descobrir els quatre satèl·lits majors de Júpiter. Al març de 1610 va publicar aquests descobriments en El missatger dels astres. El desembre de 1610 va poder observar les fases de Venus, que contradeien l’astronomia de Ptolomeu i confirmaven la seua acceptació de les teories de Copèrnic.56

Segons la cosmologia aristotèlica, mentre les coses del nostre món estaven formades pels quatre elements -Terra, Aigua, Aire, Foc- i eren imperfectes i canviants, tot el que havia de la Lluna per a dalt estava format per un cinqué element, l’Èter o Quinta essència, i era per naturalesa perfecte i immutable. No obstant això, la Lluna que el telescopi revelava als ulls de Galileu no era llisa i uniforme, sinó igual que la Terra, amb valls i muntanyes. Les observacions astronòmiques es van succeir de manera sistemàtica, descobrint també, entre d’altres coses, que el firmament posseeix moltes més estrelles que les que observem a simple vista i que la Via Làctia és un conglomerat d’innombrables estrelles.57

Veiem, en definitiva, que les proves en favor de l’heliocentrisme aportades per Galileu són de caràcter empíric i no estan basades en elucubracions mentals. És cert que Galileu, així com Copèrnic, Tycho o Kepler, és un platònic. Però en el sentit que, per a ells, l’Univers ha de poder ser explicat amb els números. Galileu no elucubra sobre la naturalesa cristal·lina o no de la Lluna, demostra que existeixen les muntanyes llunars perquè ell (o qui siga, amb ajuda d’un telescopi) pot observar-les. No elucubra sobre si Venus ha de moure’s o no al voltant de la Terra. Senzillament, verifica amb els seus propis ulls, que gira al voltant del Sol.58

Maria Cunitz (1604-1664)

Maria Cunitz (1604-1664), coneguda com la Pal·lant de Silèsia, va escriure la seua principal obra –escrita en alemany i llatí– Urania Propitia durant la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648). Urania propitia contenia una simplificació de les conegudes Taules rudolfinas de Johannes Kepler: aquestes incloïen logaritmes, la qual cosa complicava la lectura. En el seu tractat, Maria corregí algunes errades del text de l’astrònom, incloïa noves taules matemàtiques, noves efemèrides i divulgava part de les teories de Kepler. A hores d’ara, el seu text està considerat com una contribució al desenvolupament de l’alemany científic.59

Aspecte de Saturn
de Maria Clara Eimmart

Maria Clara Eimmart (1676-1707) es va especialitzar en il·lustracions botàniques i astronòmiques, en les quals va destacar per la seua habilitat per a crear croquis precisos. Eimmart és coneguda sobretot per les seues il·lustracions astronòmiques exactes. Entre 1693 i 1698, feu més de 350 dibuixos de les fases de la lluna.​ Aquesta col·lecció de dibuixos, fets en paper blau distintiu a partir d’observacions per un telescopi, fou denominat Micrographia stellarum fases lunae ultra 300. Les il·lustracions de Eimmart van servir de base per a un nou mapa lunar. En 1706, va il·lustrar l’eclipsi total que va tindre lloc.60

Maria Margarethe Kirch (1670- 1720), primera dona de la història a descobrir un cometa, encara que oficialment va ser el seu marit qui fou considerat el descobridor. Aquest, huit anys després, reconegué que la vertadera descobridora del cometa fou la seua dona.61

Maria Margarethe Kirch
Matteo Farinella

Durant la seua primera dècada a l’Acadèmia de les Ciències de Berlín, Maria va dedicar gran part del seu temps a l’estudi dels astres. Amb les seues observacions dels cels nocturns, Maria i el seu marit, Gottfried Kirch, van fer càlculs astronòmics per a calendaris i almanacs amb informació de les fases de la lluna, la posta de sol, els eclipsis i la posició del Sol i altres planetes. Maria Winkelmann-Kirch no va ser només la més important i reconeguda de les astrònomes de la seua època, sinó també la primera dona que descobrí un cometa (el C/1702 H1, el 1702). Malgrat les decepcions que hagué d’experimentar durant la seua carrera a l’ombra, les seues publicacions li van donar cert reconeixement durant la seua vida i van ser una perdurable contribució a l’astronomia. Entre elles, les seues observacions sobre l’aurora boreal (el 1707) i dos opuscles, un sobre la conjunció del Sol amb Saturn i Venus (el 1709) i un altre sobre la predicció d’un nou cometa (el 1711), van ser molt ben acollits.62

Isaac Newton

Isaac Newton (1642-1727) culmina i acaba la revolució científica iniciada per Copèrnic. Va pensar Newton que els moviments dels planetes, la modelització dels quals havia resultat tan difícil en l’astronomia, podrien explicar-se molt més fàcilment si foren deguts a acceleracions produïdes per forces entre ells (és a dir, aplicant el segon principi63). D’aquesta forma, les òrbites descrites pels planetes del sistema solar al voltant del Sol serien degudes a l’atracció solar sobre aquests planetes. Del caràcter d’aquestes òrbites (el·líptiques segons les lleis de Kepler), Newton va deduir que cada força havia de ser inversament proporcional al quadrat de la distància de cada planeta al Sol i directament proporcional al producte de les seues masses gravitatòries. Aquesta deducció és purament matemàtica, i Newton la va fer amb les matemàtiques de l’època, a les quals ell mateix va contribuir en gran mesura. Va comprovar Newton que aquesta llei podia també explicar la caiguda de cossos sobre la Terra, obtenint el valor correcte de l’acceleració de la gravetat. Les masses inercials i les gravitatòries eren, doncs, de la mateixa naturalesa. Va conjecturar, per tant, que la seua llei de la gravitació era de validesa universal. Resultava, doncs, que els mateixos principis que funcionen en el nostre planeta valien també per als cossos celestes. No n’hi havia la quinta essència ni la immutabilitat dels cels. Aquest va ser el colp definitiu a la cosmologia aristotèlica que havia estat la base del pensament occidental durant vint segles. És el moment culminant de la revolució científica. La nova concepció de l’univers ja no tornaria a ser discutida… Fins que Albert Einstein va publicar la seua teoria de la relativitat general el 1916.64

Les anomenades revolucions científiques donaren lloc al model newtonià del sistema solar, que pots veure en el següent vídeo:

Activitat 5: Fes un relat de com es produeix el canvi de paradigma del geocentrisme a l’heliocentrisme des del Renaixement fins Newton.

 2.2.2.3 Naturphilosophie

La Naturphilosophie, o filosofia de la naturalesa, es va originar a Alemanya a la fi del segle XVIII. Des del moment en què molts dels noms associats a ella també ho estan al romanticisme, hi ha vegades que la Naturphilosophie se’n diu “ciència romàntica”. De la mateixa forma que els romàntics van reaccionar en contra del racionalisme imperant en el segle XVIII, els partidaris de la Naturphilosophie van reaccionar contra les idees hereues de Francis Bacon i Isaac Newton, a saber, que l’univers estava format per àtoms, que una metodologia empiricista i inductivista era la millor manera d’explorar-ho i que les matemàtiques és el llenguatge de la naturalesa.65 Front al mecanicisme de la física clàssica, la Naturphilosophie va defensar una concepció orgànica de la ciència en la qual el subjecte juga un paper essencial, concebent-se el món com una projecció de l’observador.66

La Naturphilosophie combinava una versió del neoplatonisme amb una interpretació de la filosofia d’Inmanuel Kant. Del primer, mitjançant les obres de Paracels i Jean Baptiste van Helmont, va vindre la creença què totes les forces que percebem al món no són més que manifestacions d’una única força bàsica. Del segon, la concepció que en la construcció del coneixement la ment imposa les seues categories (espai, temps, causa i efecte) sobre la naturalesa.67 Els temes més recurrents són el finalisme, la recerca de forces i relacions morfològiques ocultes i l’establiment de correspondències entre els objectes naturals. La correspondència entre el micro i el macrocosmos porta a considerar la naturalesa com un "organisme global".68 La Naturphilosophie postulava que la successió de les formes de vida “superiors” de la Terra va ser el resultat de forces oposades presents en les formes “inferiors”. Encara que això poguera semblar una anotació de teoria de l’evolució, no ho és en absolut, ja que no s’està parlant de descendència hereditària (genètica), sinó d’un procés d’ascens cap a un ideal preestablit (de nou l’arquetip platònic), comparable al desenvolupament embriològic.69

Friedrich Schelling, autor en 1797 de Ideen zu einer Philosophie der Natur (Idees per a una filosofia de la naturalesa), està considerat com el fundador de la Naturphilosophie. Per a Schelling la naturalesa consisteix en oposats o polaritats: positiu i negatiu per als fenòmens elèctrics, nord i sud per als magnètics, àcids i bases per als químics. En cada cas, les forces oposades en unir-se creen noves forces i fenòmens en un pla superior. Totes elles manifesten una sola força subjacent i poden convertir-se la una en l’altra en les circumstàncies adequades.70

La Naturphilosophie va mantindre la seua influència en la primera meitat del segle XIX. En la segona meitat del segle va mantindre una mica d’influència gràcies a la d’Hegel, i ressorgiria en els anys 60 del segle XX com a part de la crítica filosòfica a la ciència moderna. No obstant això, el positivisme, el darwinisme i, probablement, la professionalització i especialització de la ciència, van acabar amb la seua influència en assumptes científics.71

 2.2.2.4 Positivisme

Per la seua banda, el neopositivisme del Cercle de Viena, que prossegueix en la línia ja mantinguda pel positivisme de Comte de no considerar veritable coneixement més que el científic, nega en conseqüència la possibilitat de sentit a una filosofia de la naturalesa diferent de les ciències de la naturalesa, i reserva a la filosofia el paper exclusiu de la lògica.72

 2.2.3 Explicacions filosòfiques i científiques actuals

A principis del segle XX, Einstein proposa una nova manera d’entendre l’univers, la teoria de la relativitat, que qüestiona la gravetat de Newton, com podem vore en el següent vídeo

L’explicació més acceptada actualment, pel que fa a l’origen de l’univers, és la teoria del Big Bang, la qual suposa que, fa entre 12.000 i 15.000 milions d’anys, tota la matèria de l’Univers estava concentrada en una zona extraordinàriament petita de l’espai, i va explotar. La matèria va sortir impulsada amb gran energia en totes direccions. Els xocs i un cert desordre van fer que la matèria s’agrupés i es concentrés més en alguns llocs de l’espai, i es van formar les primeres estrelles i les primeres galàxies. Des d’aleshores, l’Univers continua en constant moviment i evolució.

Aquesta teoria és un model dins de la teoria de la relativitat general que descriu el desenvolupament de l’univers primerenc. Es basa en observacions rigoroses i és matemàticament correcta des d’un instant després de l’explosió, però no té una explicació per al moment zero, anomenat "singularitat".

Per a saber més pots veure aquest vídeo EL UNIVERSO Big Bang La gran explosion 1/5

Una alternativa a la teoria del Big Bang

El modelo cosmológico más aceptado es el llamado modelo inflacionario; el universo nació a partir de una creación instantánea de materia y energía. Es el equivalente moderno del antiguo dogma religioso de la creación del mundo a partir de la nada. El Big Bang supuestamente sería el principio del espacio, la materia y el tiempo. Desde entonces el universo se ha hinchado, desde entonces la materia y la energía se han esparcido en grupos. La expansión potencialmente podría continuar para siempre.

... Steinhardt y Turok señalan que el modelo aceptado tiene varios defectos. No nos puede decir lo que ocurrió antes del Big Bang o explicar el destino final del universo. ¿Se expandirá siempre o se detendrá y contraerá?

... Ellos proponen que el cosmos atraviesa un ciclo sin fin, de Big Bang, expansión y estancamiento, guiado (todavía sin explicar) por la “materia oscura”.

... El nuevo modelo ofrece una alternativa aerodinámica al modelo estándar. Trata el Big Bang no como el momento de la creación, sino como una transición entre dos ciclos en un proceso sin fin de renacimiento cosmológico. Según el modelo, al Big Bang le siguió un período de expansión lenta y acumulación gradual de materia oscura. Como la materia oscura es dominante, estimula la aceleración cósmica. Según mantienen los autores la época actual está cerca de la transición entre estas etapas.

... el nuevo modelo parece ser una gran mejora con relación al existente, que afirma que el Big Bang fue el principio del tiempo, la materia, el espacio y la energía, una concepción mística y acientífica. La nueva teoría parte de que el universo no tiene principio ni final, es infinito tanto en el tiempo como en el espacio."

... Steinhardt añade: “En la imagen estándar, se presuponía que el Big Bang es realmente el principio del espacio y el tiempo; antes no había nada y después, repentinamente, de la nada surgió el espacio, el tiempo, la radiación, etc.,”

... Este modelo pone fin al disparate de la creación del universo a partir de la nada:

“En este nuevo dibujo proponemos que el Big Bang no es el principio del tiempo, sino que sólo es la última de una serie infinita de ciclos, en los cuales el universo pasa a través de períodos de calentamiento, expansión, enfriamiento, estancamiento, vacío, y después una nueva expansión”. (BBC).”73

Activitat 6: Fes una síntesi del text anterior: indica les idees principals del text i la seua estructura argumentativa.

De les darreres aportacions sobre l’origen de l’univers, és destacable la d’Stephen Hawking, la qual podem visionar en aquest vídeo:

 2.3 Estructura de l’univers

L’Univers està format per milions d’astres: estrelles, planetes, satèl·lits...
Les estrelles estan agrupades formant galàxies, les quals formen cúmuls i supercúmuls que estan separats per l’immens buit. A l’espai hi ha milions de galàxies. En una d’aquestes galàxies, la Via Làctia, hi ha el Sol.74

Activitat 7. Fes un diaporama amb les definicions de: univers, cosmos, estrella, galàxia, nebulosa, Via Làctia, Sistema Solar, planeta, satèl·lit, asteroide, cometa, meteorit. Insereix una imatge en cada diapositiva. Tria imatges que es corresponguen amb el text de la diapositiva.

 2.3.1 Estrelles

Una estrella és un astre que brilla amb llum pròpia. Les estrelles, o estels, són grans masses de gas que cremen contínuament i arriben fins a temperatures molt elevades, de milions de graus centígrads (ºC). El Sol és l’estrella més pròxima a la Terra i no és ni molt gran ni molt petita.75.

Les estrelles no són eternes, també tenen la seva vida i la seva extinció. L’evolució d’una estrella76 sol ser la següent:

  • Es forma l’estel a partir d’un núvol de gas i pols.
  • Es fa gegant. Es produeixen reaccions nuclears. Masses de gas i pols es condensen al seu entorn (protoplanetes).
  • En la seva seqüència principal tenim l’estel amb planetes. L’estel segueix estable mentre es consumeix la seva matèria.
  • Des de la terra seguim observant l’estel durant un temps, encara que aquest hagi desaparegut.
  • L’estel comença a dilatar-se i refredar-se.
  • Creix, engolint els planetes, fins convertir-se en un Gegant Roig.
  • Es torna inestable i comença a dilatar-se i encongir-se alternativament fins que explota.
  • Es transforma en una nova. Llença materials cap a l’exterior.
  • El que resta, es contreu considerablement.
  • Esdevé una nana. Es fa molt petita i densa i brilla amb llum blanca o blava, fins que s’apaga.
  • Al final esdevé una nana negra.

En aquest vídeo ens conten breument l’evolució de les estrelles.

 2.3.2 Galàxies

Les galàxies són immenses col·leccions de milers de milions d’estrelles. Tanmateix, estan tan lluny de nosaltres que resulta molt difícil veure-les. Fins i tot amb el telescopi semblen petites i poc brillants. Per a localitzar-les, primer hem de trobar alguna estrella pròxima que ens servisca de referència.
Les galàxies tenen diferents formes:

  • el·líptiques (en forma de meló)
  • lenticulars (en forma de llentia)
  • espirals (tenen braços en forma d’espiral)
  • espirals barrades (amb una barra travessant el centre) irregulars.

Per a saber més pots veure algunes imatges de galàxies en la pàgina web National Geographic. Photo Gallery: Galaxies. També pots mirar el vídeo EL UNIVERSO. Big Bang, La gran explosión. 2/5

Una galàxia que es pot veure a simple vista és la Gran Galàxia d’Andròmeda (M31). Té forma d’espiral, i és dues vegades més gran que la nostra. A simple vista sembla un petit nuvolet allargat de llum. Sorprèn saber que, tot i ser una de les galàxies més properes a nosaltres, es troba en realitat a l’enorme distància de 23.841.000.000.000.000.000 de km. Si poguéssim viatjar a la velocitat de la llum, trigaríem 2,5 milions d’anys en arribar!!

 2.3.3 Nebuloses

Una nebulosa és un núvol de gas o pols a l’espai. Les nebuloses poden ser fosques o, si són il·luminades per estrelles properes o estrelles immerses en elles, poden ser brillants.

Les nebuloses es localitzen en els discos de les galàxies espirals i a qualsevol zona de les galàxies irregulars, però no s’acostumen a trobar en galàxies el·líptiques car amb prou feines posseeixen fenòmens de formació estel·lar i estan dominades per estrelles molt velles.

Generalment són llocs on es produeix la formació d’estrelles i discos planetaris, pel la qual cosa se solen trobar en el seu interior estrelles molt joves.77

En el vídeo següent podem veure imatges de les nebuloses més impactants:

 2.3.4 Via Làctia

La nostra galàxia, la Via Làctia, és probablement una espiral barrada. Si aneu a un lloc completament fosc, la podreu veure com un núvol molt llarg que travessa el cel de punta a punta, a través de les constel·lacions d’Auriga, Perseu, Cassiopea, el Cigne, l’Àliga, Sagitari, Escorpí,... Però si la mireu amb prismàtics, us adonareu que en realitat no és un núvol, sinó una agrupació de milers de petites estrelles.

Per a saber més, visionem aquest vídeo :

 2.3.5 Sistema solar

Al voltant del Sol, que és una estrella, hi giren contínuament nou planetes (des d’agost de 2010, són vuit planetes). El sistema solar està format per un conjunt d’astres en òrbita al voltant del Sol, lligats per la força de gravetat, que es va crear a partir del col·lapse del gran núvol molecular, fa uns 4.600 milions d’anys aproximadament. Els objectes al voltant el Sol l’encerclen en una espècie de disc prim anomenat pla de l’eclíptica, que l’ocupen els 8 planetes, 162 satèl·lits naturals, planetes nans com Plutó, Eris i Ceres, i un incomptable nombre d’asteroides, meteorits i cometes, envoltat pel medi interplanetari, format de gas i pols. Tot aquest conjunt està situat en un dels braços de la galàxia espiral Via Làctia, girant al voltant del seu centre des de 26.000 anys-llum de distància i a una velocitat de 220 km/s.78

Per a saber més:

  • Vídeo "La Terra, un planeta en moviment"

Acivitat 7 Fes les activitats del següent paquet JClic "El Sistema Solar" de Francisco Sancho Bautista y José Gallardo Vigil:

 2.3.6 Planetes

Els planetes són astres sense llum pròpia que giren al voltant d’una estrella. El nostre Sistema Solar té vuit planetes: Mercuri, Venus, la Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà i Neptú. El Sol no és l’única estrella que té planetes al seu voltant. Tot i que s’han detectat planetes al voltant d’altres estrelles pròximes, no es poden veure, ni amb telescopi, perquè són massa petits i són molt llunyans. El conjunt format pel Sol i aquests vuit planetes és el Sistema Solar.

La Terra és un planeta del Sistema Solar.79

Per a saber més visiona i escolta atentament el vídeo "Sistema solar: el planetes".

La Terra:

La Terra és el nostre planeta. Té un moviment de translació al voltant del Sol i tarda un any (365 dies) en fer una volta completa. La Terra també gira sobre ella mateixa en un moviment de rotació i tarda un dia sencer en fer un gir complet. Aquest moviment de rotació origina el dia i la nit. Clica l’enllaç per a veure el moviment de rotació de La Terra

La Terra té un satèl·lit: la Lluna.

Per a saber més sobre La Terra, clica ací. També pots veure aquest vídeo:

 2.3.7 Satèl·lits

Els satèl·lits són astres que giren al voltant d’un planeta i que no tenen llum pròpia, es veuen quan els il·lumina el Sol. Hi ha planetes que tenen satèl·lits i n’hi ha que no. Mercuri i Venus no tenen cap satèl·lit, en canvi, Saturn en té una vintena.

La Lluna és el satèl·lit natural de la Terra. Tarda uns 28 dies en donar-li una volta completa a la Terra. La Lluna també tarda uns 28 dies en fer un gir sobre si mateixa i per aquest motiu, des de la Terra, sempre li veiem la mateixa cara. Com que la Lluna gira al voltant de la Terra, la llum del Sol li arriba desde posicions diferents, que es repeteixen en cada volta. Quan il.lumina tota la cara que veiem s’anomena lluna plena. Quan no la veiem és la lluna nova. Entre aquestes dues fases només es veu un bocí, un quart, que va creixent o minvant.

Per a saber més:

  • Mira el vídeo "La Luna - El Universo"

Eclipsis de Sol i Lluna Un eclipsi solar consisteix en l’enfosquiment total o parcial del Sol que s’observa des d’un planeta pel pas d’un satèl·lit, com per exemple el pas de la Lluna entre el Sol i la Terra. Un eclipsi de Sol només és visible en una estreta franja de la superfície de la Terra. Quan la Lluna s’interposa entre el Sol i la Terra, projecta ombra en una determinada part de la superfície terrestre, i un determinat punt de la Terra pot estar immers en el con d’ombra o en el con de penombra. Un eclipsi lunar consisteix en el pas d’un satèl·lit planetari, com la Lluna, per l’ombra projectada pel planeta, de forma que la il·luminació directa del satèl·lit per part del Sol s’interromp. Tenen lloc únicament prop de la fase de lluna plena, i poden ser observats des d’àmplies zones de la superfície terrestre, particularment de tot l’hemisferi que no és il·luminat pel sol, sempre que la Lluna estigui per sobre de l’horitzó.

Una explicació dels eclipsis la tenim en aquest vídeo de Eduteca "Los eclipses"

Activitat 8. Fes les activitats de "De viaje por el sistema solar" de Marta Meilán Fuentes

 2.3.8 Asteroides

Un asteroide és un objecte sòlid, compost majoritàriament per roca i metalls, més petit que un planeta i que orbita al voltant del Sol. És un tipus de planeta menor. La major part dels asteroides coneguts giren, en òrbites el·líptiques, en una regió del sistema solar coneguda amb el nom de cinturó d’asteroides o cinturó principal. Aquesta regió està situada entre les òrbites de Mart i Júpiter. Els asteroides del cinturó principal tenen períodes orbitals d’entre 3 i 6 anys. Molts asteroides tenen òrbites molt excèntriques i alguns passen prop de la Terra de tant en tant. Alguns asteroides tenen satèl·lits.80

Per a saber més, mira el vídeo "Rocas Espaciales: Diferencia entre cometas, asteroides, meteoros y meteoritos "

 2.3.9 Cometes

Els cometes semblen taques de llum, sovint borroses, que van deixant un rastre o cabellera. Això els fa atractius i els envolta de màgia i misteri. Els cometes són cossos fràgils i petits, de forma irregular, formats per una barreja de substàncies dures i gasos congelats. Quan un cometa s’acosta al Sol i s’escalfa, els gasos s’evaporen, desprenen partícules sòlides i formen la cabellera. Quan es torna a allunyar, es refreda, els gasos es gelen i la cua desapareix.81

Per a saber més, tenim el vídeo "Cometas y el cinturón de asteroides"

 2.3.10 Meteorits

La paraula meteorit significa fenomen del cel i descriu la llum que es produeix quan un fragment de matèria entra a l’atmosfera de la Terra i es desintegra. També hi ha corrents de meteoroides, que s’han format per la desintegració de nuclis de cometes. Quan coincideixen amb la Terra s’origina una pluja de meteorits (o, si és molt intensa, una tempesta) que pot durar uns quants dies.82

Ací tenim una compilació de vídeos que enregistraren la caiguda d’un meteorit a Rússia, el 15 de febrer de 2013

ACTIVITAT DE REFORÇAMENT Fes les activitats d’aquesta CercaWeb Webquest sobre el Sistema Solar feta per Juan José Ruiz Manzanedo.


Notes

1 En la seva primera accepció ... la physis designa tant l’origen com el desenvolupament de qualsevol cosa o procés. (Cfr. physis en Wikisofia)

2 Tret de l’article "univers" de la Vikipèdia

3 Cfr. Univers en la Viquipèdia

4 Cfr. Filosofia de la Naturalesa en Vikipèdia

5 Timeu, 47i-49a; 68d-69a

6 Timeu, 35b-37c

7 Timeu, 37c-39d

8 Timeu, 55d-56c

9 Cfr. Cosmologia platónica en Wikisofia

10 Cf. Margaret Alic El llegat de Hipatia, segle XXI, pàg. 38

11 és a dir, de les estructures lingüístiques fonamentals que permeten parlar del canvi sense contradicció

12 Cfr. Filosofia de la naturalesa en Wikisofia

13 Cfr. Viquipèdia per a llegir un resum i en aquest enllaç pots consultar el llibre.

14 Cfr Wikipedia para leer un resumen y en este enlace puedes consultar el libro.

16 Cfr. Hipatia en Mujeres con ciencia.

18 Cfr. Hiparc de Nicea en Viquipèdia.

23 Cf. Hipatia en Dones amb ciència.

24 Cfr. Margaret Alic El legado de Hipatia. Siglo XXI, 1991, pág. 61

25 cfr. Filosofia de la naturalesa en Wikisofia

26 Cfr. Filosofia natural Diccionario filosófico de M. M. Rosental y P. F. Iudin. 1965:188-189

27 Cf. Astronomia en Ciència renaixentista.

29 Cfr. Hildegarda de Bingen en Wikisofia

30 Cfr. La Astronomía en la Edad Media en AstroMía.

31 Cfr. Astronomia àrab medieval (/III) en Arscultures

32 Cfr. Astronomia àrab medieval (/III) en Arscultures

33 Cfr. Astronomia àrab medieval (/III) en Arscultures

34 Cfr. Fátima de Madrid en Universitat Rovira i Virgili

35 Cfr. La Astronomía en la Edad Media en AstroMía.

36 Cfr. La Astronomía Árabe en AstroMía.

37 Cfr. "Galileo y la astronomía: una feliz intersección" de Susana Biro en la web Scielo.

38 Cfr. "Galileo y la astronomía: una feliz intersección" de Susana Biro en la web Scielo.

39 Cfr. "Galileo y la astronomía: una feliz intersección" de Susana Biro en la web Scielo.

40 Cfr. "Galileo y la astronomía: una feliz intersección" de Susana Biro en la web Scielo.

41 Cfr. La Astronomía en la Edad Media en AstroMía.

43 Cfr. La hermana del astrónomo, Sophia Brahe (1556 - 1643) de Sandra Ferrer Valero, en Mujeres en la historia.

45 Cf. Tycho-Brache en Encyclopaedia Herder

46 amb l’ordre següent: dins de l’òrbita de Saturn es troba inscrit un cub, i dins d’aquest l’esfera de Júpiter circumscrita en un tetràedre. Inscrita en aquest es troba l’esfera de Mart. Entre Mart i la Terra es troba el dodecàedre; entre la Terra i Venus, l’icosàedre; entre Venus i Mercuri, l’octaedre. I en el centre del sistema el Sol. Cfr. "Dinámica del moviment planetari" (pàg. 3) en la web de l’IES Montserrat Roig de Barcelona.

47 Cfr. Johannes Kepler en Wikisofia.

48 O, més simplement, si P és el període d’un planeta donat i R el ràdio mitjà de la seua òrbita, llavors: P2=kR3 , sent k una constant amb el mateix valor per a tots els planetes.

49 Cfr. "René Descartes" en la web de l’IES La creueta

50 Cfr. "René Descartes" en la web de l’IES La creueta

51 Cfr. "Dinámica del moviment planetari" (pàg. 3) en la web de l’IES Montserrat Roig de Barcelona.

52 Cfr. "Dinámica del moviment planetari" (pàg. 3) en la web de l’IES Montserrat Roig de Barcelona.

53 Cfr. "Dinámica del moviment planetari" (pàg. 3) en la web de l’IES Montserrat Roig de Barcelona.

57 Cfr. "Galileo y sus descubrimientos" en Muy Interesante.

58 Cfr. "Historia de la Astronomía" en Astroelda.

59 Cfr. Maria Cunitz, la ‘Pales de Silèsia’ en Dones amb ciència

60 Cf. Maria Clara Eimmart en Wikipedia.

62 Cf. Maria Winkelmann en Wikipedia

63 Les observacions de Galileu i Kepler porten a Newton a concloure que els principis de la dinàmica són: 1) Tot cos sobre el qual no actua una força neta està en moviment rectilini i uniforme, en particular en repòs (principi d’inèrcia). 2) Si sobre un cos actua una força, aquest pateix un canvi en la velocitat (acceleració) que modifica el moviment rectilini i uniforme del primer principi. Aquest 2n principi es diu a vegades llei fonamental de la dinàmica i s’expressa així: Força igual a massa per acceleració

64 Cfr. Isaac Newton en Museo Virtual de la Ciencia.

65 Cfr. La ciencia romántica en Cuaderno de la cultura científica.

66 Cfr. Naturphilosophie en Viquipèdia.

67 Cfr. La ciencia romántica en Cuaderno de la cultura científica.

68 Cf. Naturphilosophie en Wikipedia.

69 Cfr. La ciencia romántica en Cuaderno de la cultura científica.

70 Cfr. La ciencia romántica en Cuaderno de la cultura científica.

71 Cfr. La ciencia romántica en Cuaderno de la cultura científica.

72 cfr. Filosofia de la naturalesa en Wikisofia

74 Tret de Què hi ha a l’univers en Edu365

75 Tret de Què hi ha a l’univers en Edu365

76 Tret de "Estrella" Viquipèdia

77 Tret de Nebuloses a la nostra galàxia

78 Tret de Sistema Solar Viquipèdia.

79 Tret de Què hi ha a l’univers en Edu365

80 Tret d’Asteriode. Viquipèdia.

81 Tret de Cometes al Sistema Solar. Xtec