Filosofem

Ètica i Filosofia en Secundària

Filosofia Moderna

René Descartes (1596-1650)

Discurs del Mètode.

per Àngels Varó Peral | 12/01/2012 (publicació anterior: 19/01/2008)

Inici > H. Filosofia > Filosofia Moderna > René Descartes (1596-1650)

Llengües d'aquest article: català Español

René Descartes (1596-1650) es proposà trobar la veritat filosòfica només amb l’ús de la Raó (prescindint de la fe i de l’experiència sensible). La filosofia, igual que les matemàtiques, havia de ser un sistema de veritats ordenat de manera deductiva, açò és, de manera que la ment pogués passar de les veritats fonamentals (les que són evidents per si mateixes i indubtables) a altres veritats implicades per les primeres. Per això, es va proposar desenvolupar un sistema de proposicions vertaderes en el qual no es donés per suposat res que no fos evident per si mateix i indubtable. Aquest sistema de proposicions vertaderes es caracteritzarà per una connexió orgànica entre totes les seues parts i per reposar sobre un fonament segur. D’aquesta manera el sistema serà impermeable a l’escepticisme.

 1. El Racionalisme

En sentit general, el Racionalisme és una actitud filosòfica de plena confiança en la Raó, que exalça la seua importància i la separa del seu vincle amb l’experiència. L’actitud racionalista té com a punt de partida el supòsit que la Realitat és intel·ligible i que el Pensament (la Raó) pot conèixer-la i explicar-la.

La paraula ‘Racionalisme’ té tres accepcions:

  • Racionalisme psicològic: quan s’equipara la Raó al Pensament (la facultat de pensar) i es considera que aquesta és superior a l’Emotivitat i a la Voluntat.
  • b) Racionalisme epistemològic: quan s’afirma que la Raó és l’únic òrgan adequat per a conèixer.
  • c) Racionalisme metafísic: quan se l’atribueix un caràcter racional a la Realitat.

Des d’una perspectiva històrica, podem sostenir que: en la Filosofia Grega predominà el Racionalisme metafísic. Alguns casos, com el de Parmènides, podrien qualificar-se d’extrems, perquè afirmar que allò real és allò racional obliga a negar l’existència de tot allò que no siga completament transparent al pensament racional. Així, en la filosofia parmenidia, el moviment formava part d’allò “que no existeix”, doncs només era predicable l’ésser immòbil, indivisible i únic, atès que era l’únic que satisfeia totes les condicions de la plena racionalitat. Altres casos, com el de Plató, atenuaren l’exigència de completa racionalitat metafísica i gnoseològica en incloure els "fenòmens” dins l’àmbit d’allò cognoscible i en acceptar les "opinions" com sabers legítims.

En l’Edat Mitjana, la contraposició entre Raó i Fe i els intents per trobar un equilibri entre ambdues, modificaren el significat del mot ‘Racionalisme’. Ser racionalista ja no implicava, forçosament, admetre que tota la Realitat (i, en particular, la Realitat summa o déu) és racional. En aquesta etapa, el Racionalisme podia ser:

  • una actitud de confiança en la Raó humana amb l’ajut de déu.
  • una tendència susceptible d’integrar-se dins del sistema de veritats de la fe.
  • una posició en teoria del coneixement, contraposada a l’empirisme. Sovint el Racionalisme epistemològic medieval va consistir en contraposar el Racionalisme platònic a l’empirisme aristotèlic.

Racionalisme en sentit estricte: el racionalisme modern. El Racionalisme és el corrent filosòfic que sorgí, amb René Descartes, a la França del s. XVII, en oposició a l’empirisme.

El racionalisme modern representa una visió general del món i del coneixement harmoniosa, ordenada, geomètrica i estable, basada en el pensament metòdic (del dubte o del mètode more geometrico), la claredat d’idees (principi d’evidència) i la creença en l’estabilitat de les idees (la doctrina de la “substància”). En contraposició, l’empirisme representa una visió del món dinàmica, que canvia contínuament, interessada per la utilitat del saber, innovadora en teories del coneixement i de la societat.

Els seus representants són:

Les seues principals afirmacions són:

  • Existeixen idees innates (Leibniz també admeté principis de l’Enteniment innats). El punt de partida del coneixement no són les dades dels sentits, sinó les idees pròpies de l’esperit humà, és a dir, les idees innates.
  • N’hi ha una relació directa entre Pensament i Realitat, expressada per Espinosa amb la frase “L’ordre i la connexió de les idees és el mateix que l’ordre i la connexió de les coses”.
  • El coneixement és deductiu, com en les matemàtiques.
  • La substància té un caràcter fonamental (les dues substàncies de Descartes, la pensant i l’extensa; la substància única d’Espinosa, Deus sive natura; i les monades de Leibniz).

La seua forma d’argumentació exclou el recurs a l’experiència i al coneixement que prové dels sentits. Només fa ús de la Raó, de la claredat i distinció d’idees i de la suposició que el “bon” pensar coincideix forçosament amb la Realitat: conèixer és conèixer per la Raó.

Els principals trets del Racionalisme modern són: plena confiança en la Raó, recerca d’un nou mètode, subjectivisme i mecanicisme:

1. Plena confiança en la Raó

Es tracta d’una Raó no sotmesa a la tradició, sinó només a ella mateixa, la qual ha abandonat l’àmbit religiós perquè les veritats de la fe, com digué Pascal (1623-1665), “transcendeixen la Naturalesa i la Raó, i l’esperit humà (massa limitat per a aprehendre-les per si mateix) no pot arribar a elles si no és guiat per una força omnipotent i sobrenatural”.

Les discussions entre Racionalisme i Empirisme posaren de manifest els canvis en el concepte de Raó de la filosofia moderna. Ara, l’important serà destacar:

  • El sentit gnoseològic: les possibilitats o dificultats de la Raó per a aprehendre el que és vertaderament real.
  • El sentit metafísic: la possibilitat o impossibilitat de dir que la Realitat és, a la fi, de caràcter racional.

Pel Racionalisme, la Raó és la única facultat humana que pot conèixer. L’experiència, els sentits, no és fiable ja que d’ella no s’obté cap coneixement d’allò necessari i universal. La presència de la Raó en tant que font de coneixement la podem veure en l’enunciat “el Sol calfa les pedres”. Quan aquest enunciat s’entén com una llei de la Naturalesa, en el sentit que el Sol és la causa de la temperatura de les pedres, i no com una mera constatació d’un fet aïllat, és un enunciat que implica universalitat i necessitat, propietats les quals no podem conèixer-les per observació i per tant, el seu coneixement cal atribuir-lo a algun fet de la Raó, açò és, a la idea de causalitat. Aquest tipus d’enunciats tenen unes característiques que els fa semblants als enunciats matemàtics: la seua veritat no depèn de cap experiència.

El Racionalisme, de fet, concep tot el coneixement com si fos coneixement matemàtic els trets principals del qual són la universalitat i la necessitat. Com les matemàtiques, el coneixement en general ha de ser de naturalesa deductiva, és a dir, ha de poder inferir-se d’unes quantes veritats inicials inqüestionables. El poder de la Raó rau en la seua capacitat per a traure de si mateixa les veritats primeres i fonamentals (idees innates, en el cas de Descartes, Espinosa i Leibniz; veritats a priori en el cas de Kant), a partir de les quals, i per deducció, és possible obtenir-ne totes les altres, i construir el sistema del món.

La Raó és una facultat sistemàtica i coincideix amb la Realitat. Reapareix el postulat de Parmènides (sentit metafísic de Raó): el mateix és el pensar i l’ésser.

La presència de veritats universals i necessàries, i la possibilitat de deduir-ne altres veritats a partir d’unes idees innates o a priori, donà al Racionalisme el seu caràcter dogmàtic: la Raó és capaç de conèixer totes o moltes veritats, amb certesa deductiva. El coneixement humà no té límits coneguts. És possible conèixer-ho tot si utilitzem correctament la nostra Raó. La confiança en la Raó és tal que s’accepta el seu valor sense haver-ne fet prèviament una crítica de les seues possibilitats; és, com dirà Kant, una Raó dogmàtica.

2. Recerca d’un nou mètode

Ja Francis Bacon, en el Novum Organum (1620), hi havia constatat que el mètode sil·logístic d’Aristòtil només permetia exposar veritats ja conegudes, però no servia per a descobrir noves veritats i, per tant, no permetia augmentar el coneixement. Calia, doncs, fer-se amb un mètode que permetés trobar noves veritats. El model seguit per a obtenir-lo fou el mètode emprat per Euclides (ss. -IV / -III) en els Elements. N’Hi havia, doncs, que establir unes definicions, construïdes a priori per la Raó, i uns axiomes dels quals se’n pogués deduir, amb evidència i necessitat, un sistema filosòfic tancat i complet.

3. Subjectivisme

El pensament medieval era objectivista i realista: l’ésser humà era un ésser bolcat cap a un món la Realitat del qual era indubtable, perquè Pensament i Realitat coincidien.

En el segle XVII imperà el subjectivisme: l’ésser humà és un ésser capgirat sobre si mateix, que sols pot conèixer directament el seu propi pensament. Les coses no eren conegudes directament, sinó mitjançant les idees. Per això, n’era possible dubtar de la pròpia existència. La Realitat del món ja no hi era evident: havia de ser deduïda.

4. Mecanicisme

La visió científica del món, en el segle XVII, fou mecanicista. El món era entès com si fos una màquina. Per explicar-lo ja no calien ni les formes substancials, ni les qualitats ocultes, ni l’ordenació finalista pròpies de l’aristotelisme. Serà prou en recórrer a partícules de matèria extensa i a causes eficients.

 2. Biografia de René Descartes

  • Una breu explicació de la vida de Descartes la podem trobar en la Viquipèdia
  • En aquest vídeo podem escoltar una breu biografia del nostre filòsof.
  • En aquest vídeo tenim una explicació de Descartes en 3 minuts:
  • En aquest vídeo tenim una breu introducció a la filosofia de René Descartes
  • I, en aquest vídeo tens una explicació més extensa:

 3. Projete filosòfic de Descartes

René Descartes (1596-1650) es proposà trobar la veritat filosòfica només amb l’ús de la Raó (prescindint de la fe i de l’experiència sensible). La filosofia, igual que les matemàtiques, havia de ser un sistema de veritats ordenat de manera deductiva, açò és, de manera que la ment pogués passar de les veritats fonamentals (les que són evidents per si mateixes i indubtables) a altres veritats implicades per les primeres. Per això, es va proposar desenvolupar un sistema de proposicions vertaderes en el qual no es donés per suposat res que no fos evident per si mateix i indubtable. Aquest sistema de proposicions vertaderes es caracteritzarà per una connexió orgànica entre totes les seues parts i per reposar sobre un fonament segur. D’aquesta manera el sistema serà impermeable a l’escepticisme.

El projecte cartesià comprenia:

  1. La unificació de totes les ciències en una sola.
  2. La formulació d’un mètode nou.
  3. La formulació d’unes normes de moral provisional (moral per provisió).
  4. El desenvolupament de les diverses ciències.

Per a dur a terme aquest projecte, Descartes trencà conscientment i deliberada amb el passat filosòfic. Davant l’aristotelisme, optà per no sotmetre’s a cap autoritat filosòfica, només hauria de confiar en la seua Raó. Front la filosofia escolàstica, decidí no utilitzar termes sense un sentit clar, assolir idees clares i distintes i treballar només amb elles. Ara bé, això no significà que Descartes rebutgés les veritats establertes per altres filosofies. El que ell volia era redescobrir-les, provar de nou la seua veritat d’una manera deductiva: des de les proposicions bàsiques i indubtables procedir sistemàticament fins les proposicions derivades. Descartes no pretengué produir una filosofia “nova” pel que fa al seu contingut, sinó una filosofia “certa i ben ordenada”.

 4. Lectura recomanada

De René Descartes, Discurs del mètode per a dirigir bé la raó i buscar la veritat en les ciències, Parts I-II-III-IV.1

A continuació, resums, idees del text i vídeos per a facilitar la comprensió de la lectura del Discurs del Mètode:

Part I del Discurs del Mètode. Es tracta d’una autobiografia intel·lectual en la qual Descartes posa en dubte tots els coneixements apresos al llarg de la seva educació. En aquesta primera part, René proposa un nou mètode per arribar a un saber que siga cert. Al mateix temps critica durament les ciències i la filosofia escolàstica del seu temps. Després d’aquesta crítica admet que només les matemàtiques i el coneixement d’altra gent, mitjançant els viatges, ofereixen un saber segur, encara que Descartes acabarà per criticar també els viatges perquè les contradiccions existents entre pobles, no li permeten arribar al descobriment del coneixement vertader. Conclou dient que l’única forma de trobar la veritat està en un mateix.2

Idees de la Primera part del Discurs del Métode

[Consideracions sobre les ciències]

[A. La raó i el mètode]

1. ... el poder de judicar bé i de distingir el ver del fals – que és pròpiament el que anomenem bon sentit o raó – és per naturalesa igual en tots els homes, i que, per tant, la diversitat de les nostres opinions no ve pas del fet que els uns siguin més racionals que els altres, sinó solament del fet que dirigim els nostres pensaments per vies diverses i no considerem les mateixes coses. Perquè no n’hi ha prou de tenir l’esperit bo, sinó que el principal és aplicar-lo bé.

2. ...pel que fa a la raó, o al sentit, essent com és la única cosa que ens fa homes i ens distingeix de les bèsties, vull creure que es troba sencera en cadascú, i seguir en això l’opinió comuna dels filòsofs que diuen que només hi ha més i menys entre els accidents, i no entre les formes o naturaleses, dels individus d’una mateixa espècie.

3. ... he creat un mètode que em sembla que em permet d’incrementar gradualment el meu coneixement i d’elevar-lo a poc a poc fins al punt més alt a què la mediocritat del meu esperit i la curta durada de la meva vida li pugin permetre d’atènyer.

4. Amb tot, és ben possible que m’equivoqui... Però m’agradaria fer veure en aquest discurs quins són els camins que he seguit i presentar-hi la meva vida com en un quadre

5. Així, el meu propòsit no és pas ensenyar el mètode que tothom ha de seguir per a dirigir bé la seva raó, sinó simplement mostrar de quina manera jo he procurat dirigir la meva.

[B. Crítica de la instrucció rebuda]

6. He estat criat en les lletres des de la meva infantesa; i, com que em feien creure que amb elles es podia adquirir un coneixement clar i segur de tot allò que és útil per a la vida, tenia un gran desig d’aprendre-les. Però, així que vaig acabar tot aquest cicle d’estudis ... vaig canviar enterament de parer. Perquè em trobava entrebancat per tants dubtes i errors que em semblava que no n’havia tret cap profit, de procurar instruir-me, fora d’haver descobert cada vegada més la meva ignorància.

7. Tanmateix, no deixava pas d’apreciar els exercicis que ocupen el temps a les escoles

8. Però creia que ja havia dedicat prou temps a les llengües, i fins i tot a la lectura dels llibres antics ... Perquè és gairebé el mateix freqüentar gent dels altres segles que viatjar. És bo de saber alguna cosa dels costums dels diversos pobles per tal de jutjar més saludablement dels nostres i no pensar que tot el que va contra les nostres maneres és ridícul i contrari a la raó, tal com solen fer els qui no han vist res.

9. Apreciava força l’eloqüència i era un enamorat de la poesia; però pensava que l’una i l’altra eren dons de l’esperit més que no pas fruit de l’estudi.

10. M’agradaven sobretot les matemàtiques, a causa de la certesa i de l’evidència de les seves raons; però encara no havia reparat en el seu ús veritable

11. Respectava profundament la nostra teologia ... i que les veritats revelades que hi menen estan per damunt de la nostra intel·ligència, jo no hauria gosat mai sotmetre-les a la feblesa dels meus raonaments

12. No diré res de la filosofia; només que, veient que ha estat cultivada pels esperits més excel·lents que hi ha hagut des de fa segles i que tanmateix no s’hi troba res de què no es disputi i que, per consegüent, no sigui dubtós ... sense que mai n’hi pugui haver més d’una que sigui veritat, tenia gairebé per fals tot allò que no era sinó versemblant.

13. I, pel que fa a les altres ciències, atès que manlleven els seus principis a la filosofia, pensava que no es podia haver construït res de sòlid sobre fonaments tan poc ferms.

[C. El gran llibre del món]

14. Per això, tan aviat com l’edat em va permetre d’alliberar-me de la subjecció als
meus preceptors, vaig abandonar completament l’estudi de les lletres. I, decidit a no
recercar altra ciència que aquella que es pogués trobar en mi mateix o bé en el gran llibre del món, vaig dedicar la resta de la meva joventut a viatjar ... I tenia sempre un gran desig d’aprendre a distingir el ver del fals, per tal de veure-hi clar en les meves accions i caminar amb seguretat per la vida.

15. És veritat que, mentre no feia sinó considerar de costums dels altres homes, no hi trobava gairebé res de segur, i que hi observava quasi tanta diversitat com abans entre les opinions dels filòsofs ... aprenia a no creure amb massa fermesa res d’allò que només m’havia estat inculcat per l’exemple i pel costum ... Però, després de dedicar uns quants anys a estudiar així en el llibre del món i a provar d’adquirir una mica d’experiència, un bon dia vaig prendre la resolució d’estudiar també en mi mateix i de consagrar totes les forces del meu esperit a escollir els camins que havia de seguir.

Part II del Discurs del Mètode. Al principi d’aquesta segona part ens parla d’una habitació d’hivern on junt amb una estufa va disposar de la tranquil·litat necessària per començar a elaborar el seu mètode. Tot seguit assenyala que les ciències, com que han estat realitzades per diversos autors, cadascú amb la seva pròpia opinió, no són portadores de la vertadera saviesa. Aleshores, proposa renunciar a tota aquesta diversitat d’opinions que ens han estat ensenyades i en el seu lloc escollir-ne d’altres fent ús de la pròpia raó. Descartes aclareix que aquesta reforma no està encaminada a reformar l’ensenyament oficial, ni l’ordre social, sinó que només exposa la manera segons la qual ell ha portat a terme una reforma del seu propi pensament. Un cop aclarit això, pren la radical decisió de dubtar de forma metòdica i provisional de tot el que l’envolta. A continuació exposa d’una forma molt breu els fonaments del seu nou mètode, els quals ha trobat en la lògica, en l’anàlisi geomètric i en l’àlgebra. Aquest fonaments són aquestes quatre regles:

  • La primera consisteix en no admetre mai res com a vertader sense haver conegut amb evidència que així és.
  • La segona, consisteix en dividir cada una de les dificultats a examinar en tantes parts com siga possible i necessari per a una millor solució.
  • La tercera, consisteix en conduir amb ordre els propis pensaments, començant pels objectes més simples i fàcils de conèixer i ascendir gradualment fins el coneixement dels objectes més complexos.
  • I la quarta, consisteix en fer enumeracions tant completes i revisions tant àmplies, que s’arribe a tenir la seguretat de no haver omès res.

Formulades aquestes regles, Descartes les va aplicar a les matemàtiques, per ser considerades aquestes l’objecte més simple i clar. Gràcies a aquesta aplicació va adaptar el càlcul algebraic i l’anàlisi a la solució de problemes geomètrics (Geometria analítica). Va concebre aleshores el projecte filosòfic de fonamentar la ciència en general.3

Ideas de la Segunda parte del Discurso del Método

1. ...permanecía el día entero solo y encerrado, junto a una estufa, con toda la tranquilidad necesaria para entregarme a mis pensamientos. Entre los cuales, fue uno de los primeros ... considerar que muchas veces sucede que no hay tanta perfección en las obras compuestas de varios trozos y hechas por las manos de muchos maestros, como en aquellas en que uno solo ha trabajado ... Y así pensé yo que las ciencias de los libros ... habiéndose compuesto y aumentado poco a poco con las opiniones de varias personas diferentes, no son tan próximas a la verdad como los simples razonamientos que un hombre de buen sentido puede hacer, naturalmente, acerca de las cosas que se presentan.

2. ...por lo que toca a las opiniones, a que hasta entonces había dado mi crédito, no podía yo hacer nada mejor que emprender de una vez la labor de
suprimirlas, para sustituirlas luego por otras mejores o por las mismas, cuando las
hubiere ajustado al nivel de la razón. Y tuve firmemente por cierto que, por este medio, conseguiría dirigir mi vida mucho mejor que si me contentase con edificar sobre cimientos viejos y me apoyase solamente en los principios que había aprendido siendo joven, sin haber examinado nunca si eran o no verdaderos.

3. ...Mis designios no han sido nunca otros que tratar de reformar mis propios pensamientos y edificar sobre un terreno que me pertenece a mí solo

4. ... Mas habiendo aprendido en el colegio que no se puede imaginar nada ... que no haya sido dicho por alguno de los filósofos, y habiendo visto luego, en mis viajes, que no todos los que piensan de modo contrario al nuestro son por ello bárbaros y salvajes ... y habiendo considerado que un mismo hombre, con su mismo ingenio, si se ha criado desde niño entre franceses o alemanes, llega a ser muy diferente de lo que sería si hubiese vivido siempre entre chinos o caníbales; ... de suerte que más son la costumbre y el ejemplo los que nos persuaden, que un conocimiento cierto; y que, sin embargo, la multitud de votos no es una prueba que valga para las verdades algo difíciles de descubrir, porque más verosímil es que un hombre solo dé con ellas que no todo un pueblo, no podía yo elegir a una persona, cuyas opiniones me parecieran preferibles a las de las demás, y me vi como obligado a emprender por mí mismo la tarea de conducirme.

5. ...no quise empezar a deshacerme por completo de ninguna de las opiniones que pudieron antaño deslizarse en mi creencia, sin haber sido introducidas por la razón, hasta después de pasar buen tiempo dedicado al proyecto de la obra que iba a emprender, buscando el verdadero método para llegar al conocimiento de todas las cosas de que mi espíritu fuera capaz.

6. Había estudiado un poco, cuando era más joven, de las partes de la filosofía, la lógica, y de las matemáticas, el análisis de los geómetras y el álgebra, tres artes o ciencias que debían, al parecer, contribuir algo a mi propósito. Pero cuando las examiné, hube de notar que, en lo tocante a la lógica, sus silogismos y la mayor parte de las demás instrucciones que da, más sirven para explicar a otros las cosas ya sabidas o incluso, como el arte de Lulio, para hablar sin juicio de las ignoradas, que para aprenderla ... en lo tocante al análisis de los antiguos y al álgebra de los modernos, aparte de que no se refieren sino a muy abstractas materias, que no parecen ser de ningún uso, el primero está siempre tan constreñido a considerar las figuras, que no puede ejercitar el entendimiento sin cansar grandemente la imaginación; y en la segunda, tanto se han sujetado sus cultivadores a ciertas reglas y a ciertas cifras, que han hecho de ella un arte confuso y oscuro, bueno para enredar el ingenio, en lugar de una ciencia que lo cultive ... pensé que había que buscar algún otro método que juntase las ventajas de esos tres, excluyendo sus defectos.

7. ...en lugar del gran número de preceptos que encierra la lógica, creí que me
bastarían los cuatro siguientes, supuesto que tomase una firme y constante resolución de no dejar de observarlos una vez siquiera:
Fue el primero, no admitir como verdadera cosa alguna, como no supiese con
evidencia que lo es; es decir, evitar cuidadosamente la precipitación y la prevención, y no comprender en mis juicios nada más que lo que se presentase tan clara y distintamente a mí espíritu, que no hubiese ninguna ocasión de ponerlo en duda.
El segundo, dividir cada una de las dificultades, que examinare, en cuantas partes fuere posible y en cuantas requiriese su mejor solución.
El tercero, conducir ordenadamente mis pensamientos, empezando por los objetos más simples y más fáciles de conocer, para ir ascendiendo poco a poco, gradualmente, hasta el conocimiento de los más compuestos, e incluso suponiendo un orden entre los que no se preceden naturalmente.
Y el último, hacer en todo unos recuentos tan integrales y unas revisiones tan generales, que llegase a estar seguro de no omitir nada.

8. ... todas las cosas, de que el hombre puede adquirir conocimiento, se siguen unas a otras en igual manera, y que, con sólo abstenerse de admitir como verdadera una que no lo sea y guardar siempre el orden necesario para deducirlas unas de otras, no puede haber ninguna, por lejos que se halle situada o por oculta que esté, que no se llegue a alcanzar y descubrir. ... por cuáles era preciso comenzar, ... por las más simples y fáciles de conocer; y considerando que, entre todos los que hasta ahora han investigado la verdad en las ciencias, sólo los matemáticos han podido encontrar algunas demostraciones, esto es, algunas razones ciertas y evidentes, no dudaba de que había que empezar por las mismas que ellos han examinado .... y viendo que, aunque sus objetos4 son diferentes, todas, sin embargo, coinciden en que no consideran sino las varias relaciones o proporciones que se encuentran en los tales objetos, pensé que más valía limitarse a examinar esas proporciones en general, suponiéndolas solo en aquellos asuntos que sirviesen para hacerme más fácil su conocimiento y hasta no sujetándolas a ellos de ninguna manera, para poder después aplicarlas tanto más libremente a todos los demás a que pudieran convenir. Luego advertí que, para conocerlas, tendría a veces necesidad de considerar cada una de ellas en particular, y otras veces, tan solo retener o comprender varias juntas, y pensé que, para considerarlas mejor en particular, debía suponerlas en líneas, porque no encontraba nada más simple y que más distintamente pudiera yo representar a mi imaginación y mis sentidos; pero que, para retener o comprender varias juntas, era necesario que las explicase en algunas cifras, las más cortas que fuera posible; y que, por este medio, tomaba lo mejor que hay en el análisis geométrico y en el álgebra, y corregía así todos los defectos de una por el otro

9. Y, efectivamente, me atrevo a decir que la exacta observación de los pocos preceptos por mí elegidos, me dio tanta facilidad para desenmarañar todas las cuestiones de que tratan esas dos ciencias5, que en dos o tres meses que empleé en examinarlas, habiendo comenzado por las más simples y generales, y siendo cada verdad que encontraba una regla que me servía luego para encontrar otras ... , supuesto que no hay sino una verdad en cada cosa, el que la encuentra sabe todo lo que se puede saber de ella; ... porque al fin y al cabo el método que enseña a seguir el orden verdadero y a recontar exactamente las circunstancias todas de lo que se busca, contiene todo lo que confiere certidumbre a las reglas de la aritmética

10. Pero lo que más contento me daba en este método era que, con él, tenía la seguridad de emplear mi razón en todo, si no perfectamente, por lo menos lo mejor que fuera en mi poder. Sin contar con que, aplicándolo, sentía que mi espíritu se iba acostumbrando poco a poco a concebir los objetos con mayor claridad y distinción y que, no habiéndolo sujetado a ninguna materia particular, prometíame aplicarlo con igual fruto a las dificultades de las otras ciencias, como lo había hecho a las del álgebra. ... pero habiendo advertido que los principios de las ciencias tenían que estar todos tomados de la filosofía, en la que aun no hallaba ninguno que fuera cierto, pensé que ante todo era preciso procurar establecer algunos de esta clase y, siendo esto la cosa más importante del mundo ... creí que no debía acometer la empresa antes de haber llegado a más madura edad que la de veintitrés años, que entonces tenía, y de haber dedicado buen espacio de tiempo a prepararme, desarraigando de mi espíritu todas las malas opiniones a que había dado entrada antes de aquel tiempo, haciendo también acopio de experiencias varias, que fueran después la materia de mis razonamientos y, por último, ejercitándome sin cesar en el método que me había prescrito, para afianzarlo mejor en mi espíritu.

Part III del Discurs del Mètode. Descartes havia establert, en la segona part, el dubte metòdic per poder arribar a la veritat. En aquesta tercera part explica que, mentre es aplica el dubte metòdic, ha de comptar amb una moral provisional amb la qual poder regir el seu comportament en societat. Aquesta moral provisional tenia una sèrie de màximes:

  • La primera consistia en obeir les lleis i els costums del seu país, conservar la religió i guiar-se per les opinions més moderades.
  • La segona consistia en ser el més ferm i decidit possible en les accions i en seguir les opinions més dubtoses com si foren vertaderes.
  • La tercera consistia en canviar els propis desitjos abans que l’ordre del món. Afirma que res, excepte els pensaments, està completament en el nostre poder.

Com a conclusió a la seva moral provisional el primer pensador modern decideix dedicar tota la seva vida a cultivar la raó i avançar en el coneixement mitjançant l’ús del seu mètode. Per posar en pràctica el mètode, Descartes decideix viatjar i conversar amb gent. Durant nou anys porta a terme aquesta feina, malgrat que durant aquest temps avança molt en el coneixement de la veritat, no aconsegueix trobar els fonaments d’una filosofia "més certa que la vulgar". Per realitzar aquesta nova filosofia es dirigeix a Països Baixos on la Guerra dels Trenta Anys li ofereix el marc ideal per portar a terme aquesta feina.6

Ideas de la Tercera parte del Discurso del Método

1. ...con el fin de no permanecer irresoluto en mis acciones, mientras la razón me obligaba a serlo en mis juicios, y no dejar de vivir, desde luego, con la mejor ventura que pudiese, hube de arreglarme una moral provisional (22), que no consistía sino en tres o cuatro máximas

2. La primera fue seguir las leyes y las costumbres de mi país, conservando constantemente la religión ... rigiéndome en todo lo demás por las opiniones más moderadas y más apartadas de todo exceso, que fuesen comúnmente admitidas en la práctica por los más sensatos de aquellos con quienes tendría que vivir ... Y entre varias opiniones, igualmente admitidas, elegía las más moderadas, no sólo porque son siempre las más cómodas para la práctica, y verosímilmente las mejores, ya que todo exceso suele ser malo, sino también para alejarme menos del verdadero camino, en caso de error, si, habiendo elegido uno de los extremos, fuese el otro el que debiera seguirse.

3. Mi segunda máxima fue la de ser en mis acciones lo más firme y resuelto que pudiera y seguir tan constante en las más dudosas opiniones, una vez determinado a ellas, como si fuesen segurísimas ... Y así, puesto que muchas veces las acciones de la vida no admiten demora, es verdad muy cierta que si no está en nuestro poder el discernir las mejores opiniones, debemos seguir las más probables; y aunque no encontremos más probabilidad en unas que en otras, debemos, no obstante, decidirnos por algunas y considerarlas después, no ya como dudosas, en cuanto que se refieren a la práctica, sino como muy verdaderas y muy ciertas, porque la razón que nos ha determinado lo es.

4. Mi tercera máxima fue procurar siempre vencerme a mí mismo antes que a la fortuna, y alterar mis deseos antes que el orden del mundo, y generalmente acostumbrarme a creer que nada hay que esté enteramente en nuestro poder sino nuestros propios pensamientos ... y creo que en esto consistía principalmente el secreto de aquellos filósofos, que pudieron antaño sustraerse al imperio de la fortuna, y a pesar de los sufrimientos y la pobreza, entrar en competencia de ventura con los propios dioses. Pues, ocupados sin descanso en considerar los límites prescritos por la naturaleza, persuadíanse tan perfectamente de que nada tenían en su poder sino sus propios pensamientos, que esto sólo era bastante a impedirles sentir afecto hacia otras cosas; y disponían de esos pensamientos tan absolutamente, que tenían en esto cierta razón de estimarse más ricos y poderosos y más libres y bienaventurados que ningunos otros hombres, los cuales, no teniendo esta filosofía, no pueden, por mucho que les hayan favorecido la naturaleza y la fortuna, disponer nunca, como aquellos filósofos, de todo cuanto quieren.

5. En fin, como conclusión de esta moral, ocurrióseme considerar, una por una, las diferentes ocupaciones a que los hombres dedican su vida, para procurar elegir la mejor; ... pensé que no podía hacer nada mejor que seguir en la misma que tenía; es decir, aplicar mi vida entera al cultivo de mi razón y adelantar cuanto pudiera en el conocimiento de la verdad, según el método que me había prescrito ... Además, las tres máximas anteriores fundábanse sólo en el propósito, que yo abrigaba, de continuar instruyéndome; ...pues no determinándose nuestra voluntad a seguir o a evitar cosa alguna, sino porque nuestro entendimiento se la representa como buena o mala, basta juzgar bien, para obrar bien, y juzgar lo mejor que se pueda, para obrar también lo mejor que se pueda; es decir, para adquirir todas las virtudes y con ellas cuantos bienes puedan lograrse.

6. Habiéndome, pues, afirmado en estas máximas ... pensé que de todas mis otras opiniones podía libremente empezar a deshacerme ... Y no es que imitara a los escépticos, que dudan por sólo dudar y se las dan siempre de irresolutos; por el contrario, mi propósito no era otro que afianzarme en la verdad

7. Sin embargo, transcurrieron esos nueve años sin que tomara yo decisión alguna tocante a las dificultades de que suelen disputar los doctos, y sin haber comenzado a buscar los cimientos de una filosofía más cierta que la vulgar ... y hace ocho años precisamente, ese deseo me decidió a alejarme de todos los lugares en donde podía tener algunos conocimientos y retirarme aquí7 ... en donde ... he podido, sin carecer de ninguna de las comodidades que hay en otras más frecuentadas ciudades, vivir tan solitario y retirado como en el más lejano desierto.

Part IV del Discurs del Mètode. La quarta part és el capítol central on Descartes crea la nova filosofia en seguir les regles del mètode exposat en la segona part.

El primer que fa és posar en pràctica el dubte metòdic, això és, dubtar de la veritat dels coneixements sobre tot el que existeix, la qual cosa el porta al primer principi de la seva filosofia: cogito, ergo sum (penso, doncs existeixo) ja que mentre pensa que tot és fals és absolutament necessari que ell pense i, per tant, és alguna cosa que existeix.

A partir d’aquest primer principi Descartes estableix l’existència de Déu.

El primer argument que dóna per justificar l’existència de Déu és que si tenim consciència de què la nostra naturalesa és imperfecta és perquè sabem en què consisteix la naturalesa perfecta.

El segon argument parteix de la nostra pròpia imperfecció, ja que si nosaltres que coneixem el que és perfecte ens haguéssim creat a nosaltres mateixos ens hauríem fet perfectes. Per tant es requereix un creador del nostre ser, que té en sí aquestes perfeccions, Déu, del qual depèn tot i sense el qual res podria existir.

L’últim argument que dóna per justificar l’existència de Déu és que Déu, entès com la perfecció, és el més gran que es pot arribar a imaginar. Déu ha d’existir -"argument ontològic" de Sant Anselm- ja que sinó, podria pensar-se en quelcom més perfecte i aleshores, això seria Déu.

L’existència de Déu li permetrà demostrar l’existència del món ja que Déu, en tant que ser infinitament bo i vertader, no pot permetre que ens enganyem quan afirmem que el món existeix, és així com Déu ens garanteix l’evidència de les nostres idees.

Finalment, Descartes, tot i tenint en compte el que ha dit, afirma que és el nostre deure, i no el de Déu, alliberar-nos de les il·lusions i evitar els errors.8

Ideas de la Cuarta parte del Discurso del Método

1. ... pero, deseando yo en esta ocasión ocuparme tan sólo de indagar la verdad, pensé que debía ... rechazar como absolutamente falso todo aquello en que pudiera imaginar la menor duda, con el fin de ver si, después de hecho esto, no quedaría en mi creencia algo que fuera enteramente indudable. Así, puesto que los sentidos nos engañan, a las veces, quise suponer que no hay cosa alguna que sea tal y como ellos nos la presentan en la imaginación; y puesto que hay hombres que yerran al razonar ... rechacé como falsas todas las razones que anteriormente había tenido por demostrativas; y, en fin, considerando que todos los pensamientos que nos vienen estando despiertos pueden también ocurrírsenos durante el sueño, sin que ninguno entonces sea verdadero, resolví fingir que todas las cosas, que hasta entonces habían entrado en mi espíritu, no eran más verdaderas que las ilusiones de mis sueños. Pero advertí luego que, queriendo yo pensar, de esa suerte, que todo es falso, era necesario que yo, que lo pensaba, fuese alguna cosa; y observando que esta verdad: «yo pienso, luego soy», era tan firme y segura que las más extravagantes suposiciones de los escépticos no son capaces de conmoverla, juzgué que podía recibirla sin escrúpulo, como el primer principio de la filosofía que andaba buscando.

2. Examiné después atentamente lo que yo era, y viendo que podía fingir que no tenía cuerpo alguno y que no había mundo ni lugar alguno en el que yo me encontrase, pero que no podía fingir por ello que yo no fuese ... conocí por ello que yo era una sustancia cuya esencia y naturaleza toda es pensar, y que no necesita, para ser, de lugar alguno, ni depender de cosa alguna material; de suerte que este yo, es decir, el alma, por la cual yo soy lo que soy, es enteramente distinta del cuerpo y hasta más fácil de conocer que éste y, aunque el cuerpo no fuese, el alma no dejaría de ser cuanto es.

3. Después de esto, consideré, en general, lo que se requiere en una proposición para que sea verdadera y cierta ... habiendo notado que en la proposición: «yo pienso, luego soy», no hay nada que me asegure que digo verdad, sino que veo muy claramente que para pensar es preciso ser, juzgué que podía admitir esta regla general: que las cosas que concebimos muy clara y distintamente son todas verdaderas

4. Después de lo cual, hube de reflexionar que, puesto que yo dudaba, no era mi ser enteramente perfecto, pues veía claramente que hay más perfección en conocer que en dudar; y se me ocurrió entonces indagar por dónde había yo aprendido a pensar en algo más perfecto que yo; y conocí evidentemente que debía de ser por alguna naturaleza que fuese efectivamente más perfecta ... para explicarlo en una palabra, por Dios. A esto añadí que, supuesto que yo conocía algunas perfecciones que me faltaban, no era yo el único ser que existiese ... sino que era absolutamente necesario que hubiese algún otro ser más perfecto de quien yo dependiese y de quien hubiese adquirido todo cuanto yo poseía ... Pues, en virtud de los razonamientos que acabo de hacer, para conocer la naturaleza de Dios hasta donde la mía es capaz de conocerla, bastábame considerar todas las cosas de que hallara en mí mismo alguna idea y ver si era o no perfección el poseerlas; y estaba seguro de que ninguna de las que indicaban alguna imperfección está en Dios, pero todas las demás sí están en él; así veía que la duda, la inconstancia, la tristeza y otras cosas semejantes no pueden estar en Dios .... Además, tenía yo ideas de varias cosas sensibles y corporales; pues aun suponiendo que soñaba y que todo cuanto veía e imaginaba era falso, no podía negar, sin embargo, que esas ideas estuvieran verdaderamente en mi pensamiento. Mas habiendo ya conocido en mí muy claramente que la naturaleza inteligente es distinta de la corporal, y considerando que toda composición denota dependencia, y que la dependencia es manifiestamente un defecto, juzgaba por ello que no podía ser una perfección en Dios el componerse de esas dos naturalezas, y que, por consiguiente, Dios no era compuesto; en cambio, si en el mundo había cuerpos, o bien algunas inteligencias u otras naturalezas que no fuesen del todo perfectas, su ser debía depender del poder divino, hasta el punto de no poder subsistir sin él un solo instante.

5. Quise indagar luego otras verdades; y habiéndome propuesto el objeto de los geómetras, que concebía yo como un cuerpo continuo o un espacio infinitamente extenso en longitud, anchura y altura o profundidad, divisible en varias partes que pueden tener varias figuras y magnitudes y ser movidas o trasladadas en todos los sentidos ... repasé algunas de sus más simples demostraciones, y habiendo advertido que esa gran certeza que todo el mundo atribuye a estas demostraciones, se funda tan sólo en que se conciben con evidencia, según la regla antes dicha, advertí también que no había nada en ellas que me asegurase de la existencia de su objeto ... en cambio, si volvía a examinar la idea que yo tenía de un ser perfecto, encontraba que la existencia está comprendida en ella del mismo modo que en la idea de un triángulo está comprendido el que sus tres ángulos sean iguales a dos rectos o, en la de una esfera, el que todas sus partes sean igualmente distantes del centro, y hasta con más evidencia aún; y que, por consiguiente, tan cierto es por lo menos, que Dios, que es ese ser perfecto, es o existe, como lo pueda ser una demostración de geometría.

6. Pero si hay algunos que están persuadidos de que es difícil conocer lo que sea Dios, y aun lo que sea el alma, es porque no levantan nunca su espíritu por encima de las cosas sensibles y están tan acostumbrados a considerarlo todo con la imaginación -que es un modo de pensar particular para las cosas materiales -, que lo que no es imaginable les parece ininteligible. Lo cual está bastante manifiesto en la máxima que los mismos filósofos admiten como verdadera en las escuelas, y que dice que nada hay en el entendimiento que no haya estado antes en el sentido (31), en donde, sin embargo, es cierto que nunca han estado las ideas de Dios y del alma ... que ni la imaginación ni los sentidos pueden asegurarnos nunca cosa alguna, como no intervenga el entendimiento.

7. En fin, si aun hay hombres a quienes las razones que he presentado no han convencido bastante de la existencia de Dios y del alma, quiero que sepan que todas las demás cosas que acaso crean más seguras, como son que tienen un cuerpo, que hay astros, y una tierra, y otras semejantes, son, sin embargo, menos ciertas ... Pues ¿cómo sabremos que los pensamientos que se nos ocurren durante el sueño son falsos, y que no lo son los que tenemos despiertos, si muchas veces sucede que aquéllos no son menos vivos y expresos que éstos? Y por mucho que estudien los mejores ingenios, no creo que puedan dar ninguna razón bastante a levantar esa duda, como no presupongan la existencia de Dios. Pues, en primer lugar, esa misma regla que antes he tomado, a saber: que las cosas que concebimos muy clara y distintamente son todas verdaderas; esa misma regla recibe su certeza sólo de que Dios es o existe, y de que es un ser perfecto, y de que todo lo que está en nosotros proviene de él; de donde se sigue que, siendo nuestras ideas o nociones, cuando son claras y distintas, cosas reales y procedentes de Dios, no pueden por menos de ser también, en ese respecto, verdaderas

8. Así, pues, habiéndonos el conocimiento de Dios y del alma testimoniado la certeza de esa regla, resulta bien fácil conocer que los ensueños, que imaginamos dormidos, no deben, en manera alguna, hacernos dudar de la verdad de los pensamientos que tenemos despiertos ... Pues, en último término, despiertos o dormidos, no debemos dejarnos persuadir nunca sino por la evidencia de la razón. Y nótese bien que digo de la razón, no de la imaginación ni de los sentidos ... pues la razón no nos dice que lo que así vemos o imaginamos sea verdadero; pero nos dice que todas nuestras ideas o nociones deben tener algún fundamento de verdad; pues no fuera posible que Dios, que es todo perfecto y verdadero, las pusiera sin eso en nosotros

Part V del Discurs del Mètode. Exposa algunes aplicacions del mètode cartesià a la física i a la fisiologia (moviment del cor). L’univers, la naturalesa, està regulada per unes poques lleis mecàniques que permeten explicar tots el fenòmens materials. Utilitza com exemples la concepció de la llum, el moviment del cor, els éssers vius entesos com animals-màquina (el motor de la qual és el cor) i la diferència entre l’home (cos i ànima) i els animals. Prova que els animals manquen d’ànima i que l’home posseeix una ànima immortal independent del seu cos.

Part VI del Discurs del Mètode. Tracta sobre els beneficis del seu mètode: el progrés científic de la humanitat. Comença per explicar les raons que el portaren a endarrerir la publicació del seu llibre (atès el judici que la Inquisició feu a Galileu i el seu posicionament en favor de les tesis contràries al geocentrisme) i les raons que el porten, finalment, a publicar-lo: compartir els resultats de les seues investigacions amb altres científics i donar la possibilitat de què altres investigadors les continuen. Descartes entén la tasca científica com una activitat de cooperació entre científics que comparteixen les seues investigacions entre sí per a facilitar el progrés del coneixement científic. Coneixement que serà utilitzat per a transformar la naturalesa en benefici dels homes.

 5. Continguts conceptuals per a la PAU

 1. El mètode cartesià: ideal matemàtic de certesa, dubte metòdic i criteri de veritat

Clica ací per a desplegar i veure el contingut

Descartes trencà amb la concepció aristotèlica i escolàstica de la ciència i la filosofia. Segons l’Escolàstica hi havia diferents tipus de ciència i, per tant, diferents mètodes d’investigació. Per a Descartes, la ciència és una, la Ciència Universal, i el mètode d’investigació havia de ser només un, el Mètode Universal. Per a l’Escolàstica, la filosofia havia d’analitzar la veritat revelada, no descobrir-la. Segons Descartes, la tasca pròpia de la filosofia, de la Raó, no s’esgotava en analitzar una veritat ja donada, havia de descobrir noves veritats per tal d’augmentar el coneixement9. Però, com es descobreix la veritat? Per a respondre aquesta pregunta cal parlar de mètode d’investigació.

Pel que fa al mètode, Descartes hi havia llegit les doctrines de Francis Bacon (1561-1626). Simpatitzà amb la seua concepció de la ciència10, encara que considerés que s’havia equivocat en establir l’observació dels fets empírics com el punt de partida en la investigació científica. Per a Descartes, calia encetar la investigació pels principis generals (les idees innates), atès que aquests seran les premisses de la inferència deductiva per a construir l’explicació del sistema del món.

A més a més, Descartes també estava impressionat amb el mètode matemàtic que es desenvolupava al si de les ciències físiques i s’adonà que:

  • Igual que la mecànica limitava la diversitat de les coses observables només a les que eren mesurables; la filosofia només n’hauria de seleccionar aquelles teories que pogueren ser desenvolupades matemàticament.
  • De la mateixa manera que no totes les qualitats mesurables tenien la mateixa importància11, tampoc no la tenien totes les idees susceptibles de tractament matemàtic. Hi havia certes idees fonamentals (les idees innates), donades per intuïció, que subministraven el punt de partida més segur per a les deduccions de caràcter matemàtic. Aquestes idees eren les de “jo”, “extensió” i “déu”.

Així, doncs, Descartes considerava possible explicar-ne tots els aspectes prominents del món natural si s’argumentava de manera quasi-matemàtica a partir de principis indubtables i certs.

 1.1 El subjecte epistèmic i les operacions de la ment

Com hem dit abans, Descartes destacà “el cercador de la veritat” com el tret essencial de la ciència, de la filosofia. El subjecte epistèmic té, segons Descartes, dues vies per a conèixer: una, l’experiència; l’altra, la deducció. L’error mai no pot estar en la deducció; només hi pot estar en l’experiència o en judicis lleugers i desproveïts de fonament. A més a més, aquesta deducció es fa com un acte de la ment. I, diu Descartes, que les operacions fonamentals de la ment, mitjançant les quals es pot assolir el coneixement de les coses, són dos: la intuïció i la deducció (sentit diferent de l’anterior, que era més general).

Entenc per "intuïció", no la confiança fluctuant que donen els sentits o el judici enganyós d’una imaginació de dolentes construccions, sinó el concepte que la intel·ligència pura i atenta forma amb tanta facilitat i distinció que no resta absolutament cap dubte sobre allò que comprenem; o dit d’una altra manera, el concepte que forma la intel·ligència pura i atenta, sense cap dubte possible, concepte que naix solament de la llum de la Raó i la certesa del qual és més gran, atesa la seua major simplicitat, que la de la pròpia deducció, per més que aquesta última no puga estar mal feta ni tan sols per l’home, com hem fet notar més amunt. D’aquesta manera tothom pot veure per intuïció intel·lectual que ell existeix, que pensa, que un triangle està limitat només per tres línies, un cos esfèric per una única superfície, i altres fets semblants ...( Regles per a la direcció de la ment, III)

Per a Descartes, la intuïció és una activitat purament intel·lectual, un veure intel·lectual que és tan clar i distint que no admet cap dubte. Per intuïció veiem que existim, que pensem, que un triangle està delimitat per només tres línies... I les seues característiques són la immediatesa i la temporalitat.

Per deducció entén "...tota conclusió necessària derivada d’altres coses conegudes amb certesa" (Ibid., III). La deducció és, per a Descartes, una enumeració o successió d’intuïcions, amb la qual passem d’una veritat a una altra veritat, fins arribar-hi a la veritat que volem demostrar. Aleshores, la deducció és una espècie de moviment o successió del Pensament que, en cada acte, intueix cada cosa, per separat, motiu pel qual requereix del suport de la memòria com suport, i d’ella pren, d’alguna manera, la seua certesa. A diferència de la intuïció, la deducció és mediata, successiva o temporal. En el raonament deductiu, la intuïció és necessària ja que hem de veure clarament i distinta la veritat de cada proposició abans de procedir al pas següent. Però,

... distingim la intuïció intel·lectual de la deducció certa pel fet que, en aquesta, es concep una espècie de moviment o successió, mentre que en aquella no ocorre el mateix; a més a més, la deducció no requereix com la intuïció d’una evidència actual, sinó que ella pren més prompte d’alguna manera la seua certesa de la memòria. D’això es segueix, podríem dir, que les proposicions que són la conseqüència immediata dels primers principis es coneixen des d’un punt de vista diferent, unes vegades per intuïció, altres vegades per deducció; pel que fa als mateixos primers principis, només són coneguts per intuïció, mentre que, pel contrari, les seues conclusions més allunyades només ho són per deducció. (Ibid., III)

Per a Descartes, intuïció i deducció són ambdós els camins que condueixen a la ciència de la manera més segura. Però, aquest dos actes de l’Enteniment requereixen d’un mètode, d’un procediment que els assegure el seu ús correcte i, amb ell, la supressió de tot possible dubte: “No es pot prescindir d’un mètode per a buscar la veritat de les coses” (Ibid., IV). El mètode permet evitar l’errada. I, a més a més, permet augmentar els coneixements, açò és, descobrir noves veritats, a diferència del mètode aristotèlic que només servia per explicar coses ja sabudes.

 1.2 El mètode cartesià

El mètode cartesià és un mètode de dubte radical. És un mètode per a descobrir enunciats la veritat dels quals siga indubtable.

... Pel que fa al mètode, entenc per això regles certes i fàcils l’exacta observança de les quals permeta que ningú no prenga mai com vertader res fals, i que, sense gastar inútilment cap esforç d’intel·ligència, arribe, mitjançant un acreixement gradual i continu de ciència, al vertader coneixement de tot el que siga capaç de conèixer. (Ibid. IV)

Les regles del mètode han de garantir l’ús correcte de les capacitats naturals de la ment i de les seues operacions mentals (intuïció i deducció) per a descobrir la veritat. Respecte d’aquelles matèries que no sobrepassen la seua capacitat de comprensió, la ment és infal·lible, sempre i quan n’utilitze la seua llum i les seues capacitats naturals sense cap influència pertorbadora d’altres factors. I com que hi ha determinats factors que poden fer-la errar, com ara els prejudicis, les passions, la influència de l’educació, la impaciència i el desig d’obtenir resultats urgentment, les regles del mètode són necessàries i ben útils. Totes les regles del mètode es resumeixen en aquests quatre preceptes:

Va ser el primer, no admetre com vertadera cap cosa, com no sàpiga amb evidència que ho és: és a dir, evitar atentament la precipitació i la prevenció, i no comprendre en els meus judicis només allò que es presentés tan clarament i distinta al meu esperit, que no hi hagués cap ocasió de posar-ho en dubte.
El segon, dividir-ne cadascuna de les dificultats que examinés, en totes les parts que fos possible i en quantes requerís la seua millor solució. [anàlisi]
El tercer, conduir ordenadament els meus pensaments, en començar pels objectes més simples i més fàcils de conèixer, i ascendir a poc a poc, gradualment, fins el coneixement dels més compostos, i fins i tot suposar un ordre entre els que es precedeixen naturalment. [síntesi]
I l’últim, fer en tot uns recomptes tan integrals i unes revisions tan generals, que arribés a estar ben segur de no ometre no-res. (Discurs del mètode, II)

Ara bé, el mètode cartesià és molt més que una simple enumeració de regles. Constitueix una concepció epistemològica. En la primera regla estan comprimides algunes de les teories essencials de la filosofia cartesiana: proposa l’evidència com criteri de veritat. Allò vertader és allò evident i allò evident és definit per dues notes essencials: la claredat i la distinció. Una idea és ‘clara’ quan està separada i es coneguda aïlladament de les altres idees. És ‘distinta’, quan les seues parts són separades les unes de les altres i conegudes per intuïció.

La segona regla proposa l’anàlisi d’allò complex en les seues parts més simples. L’acte que aprehèn i coneix les naturaleses simples és la intuïció (coneixement immediat). Aquesta operació de conèixer allò evident és la primera i fonamental del coneixement. Les dues primeres regles encaminen cap a la intuïció d’allò simple, d’allò clar i distint.

La tercera regla proposa la síntesi de les parts per tornar a la totalitat, prèviament separades amb l’anàlisi, el que obliga a establir-ne un ordre per fer la recomposició d’allò analitzat.

La quarta, proposa l’enumeració de totes les parts per tal de facilitar l’anàlisi i la revisió sintètica per a la intuïció global del conjunt. Aquestes dues darreres regles fan referència a la deducció. La deducció és, per a Descartes, una enumeració o successió d’intuïcions, a través de la qual passem d’una veritat a una altra veritat, fins arribar-hi a la veritat que volem demostrar.

Descartes digué que exposava el seu mètode davant tothom, però el que va fer fou amagar-lo sota unes regles tan trivials que no permetien obtenir ni gens ni mica. Fins i tot, reconegué que, entre els assaigs posteriors al Discurs del Mètode, només la Geometria mostra l’excel·lència del mètode; el que mostren els altres assaigs és el procés oposat a l’indicat: en comptes d’anar d’allò més simple a allò més complex, el que fa és analitzar allò més complex per a arribar-hi a allò més simple.

 1.3 El dubte metòdic o hiperbòlic

Sota les regles del mètode hi trobem les identificacions anteriorment indicades: saviesa, coneixement, veritat, certesa (supressió del dubte) són el mateix per a Descartes. I, fins i tot, hi trobem el canvi en la concepció del tret essencial de la ciència: de ser el “fet” allò cabdal de la ciència, a destacar el subjecte epistèmic com l’element primordial del coneixement. Aquesta inversió situa el subjecte que coneix en primer lloc. D’ací, que Descartes plantege, quan exposa el seu mètode, la supressió del dubte, l’obligació de rebutjar com fals tot allò dubtable. Descartes parteix del dubte metòdic perquè la clau, ara, és el subjecte epistèmic.

Descartes aplica el dubte metòdic a totes les creences. Si es possible dubtar d’elles, s’han de deixar, provisionalment, de banda (encara que siguen recuperades més tard), perquè no en serveixen com fonament sòlid de la Metafísica.

  • En primer lloc, és possible dubtar de la informació donada pels sentits: si els sentits de vegades ens enganyen, es podria suposar que sempre ens enganyen.
  • En segon lloc, també podem dubtar dels nostres raonaments, ja que de vegades ens equivoquem en raonaments molt senzills i els prenem per vertaders.
  • En tercer lloc, és possible dubtar-ne, fins i tot, de la Realitat del món que ens envolta: com distingir la Realitat dels somnis?

Després de “suspendre” totes les creences, Descartes es troba amb una cosa indubtable: per a dubtar cal un subjecte que dubte. El subjecte no en pot dubtar que és un subjecte que dubta.

Mentre que jo volia així pensar que tot era fals, era necessari que jo, que ho pensava fos alguna cosa. I al notar que aquesta veritat: pense, doncs sóc era tan ferma i segura que cap de les més extravagants suposicions dels escèptics no eren capaces d’eliminar-la, vaig jutjar que podia rebre-la, sense escrúpols, pel primer principi de la filosofia que buscava (Meditacions Metafísiques, II)

Trobada la primera veritat indubtable, clara i distinta, Descartes ja hi pot reconstruir el sistema epistemològic. El dubte universal metòdic condueix a establir el primer principi indubtable: el subjecte epistèmic. I les proposicions que se li presenten de manera clara i distinta seran vertaderes.

 2. Concepte d’idea en Descartes i els seus tipus

Clica ací per a desplegar i veure el contingut

Per a Descartes, la “idea” és el contingut del Pensament, el resultat de l’activitat de pensar: “La forma de tots els nostres pensaments, la percepció immediata dels quals ens permet tenir-ne consciència d’ells” (Meditacions metafísiques, 2a. objecció).

Però pot haver-hi tres classes d’idees:

  • Idees adventícies o adquirides: són les que procedeixen de l’experiència externa (per exemple, soroll).
  • Idees factícies, artificials o ficcions: són les elaborades per la nostra ment (per exemple, centaure).
  • Idees innates o naturals: són les que procedeixen de la pròpia Naturalesa de l’Enteniment.

Aquestes últimes són les idees en sentit propi, d’elles en precisarà: “quan dic que alguna idea ha nascut amb nosaltres, entenc només que tenim la facultat de reproduir-les.”

Immanentisme. El Pensament és tal que no els imposa als seus judicis la necessitat, és a dir, els imposa l’ordre de l’ésser, però no l’ordre de l’existència. L’àmbit de l’ésser cartesià és l’àmbit del pensar i una idea és objectivament real quan és intel·ligible; i és intel·ligible quan n’és intuïda amb claredat i distinció. D’aquí l’afirmació cartesiana: “tot el que conec clarament i distinta com pertanyent a un objecte li pertany realment”. Ara bé, el Pensament no imposa necessitat, no imposa que l’ésser concebut intel·lectualment existisca fora de la ment. Descartes resta, així, tancat en l’immanentisme:

Així, per exemple, estimava correcte que, en suposar un triangle, era necessari que els seus tres angles fossen iguals a dos rectes; però tal raonament no m’assegurava que existira cap triangle en el món. (Discurs del Mètode, IV)

Amb l’aplicació del dubte metòdic, Descartes n’obté tres idees clares i distintes: la del jo pensant, la del ser perfecte i la de l’extensió.

 2.1 Idea de jo pensant (cogito)

El dubte metòdic li permet a Descartes trobar-ne una proposició indubtable, no sols psicològicament, sinó també lògicament.

Desitjant jo en aquesta ocasió tan sols cercar la veritat, vaig pensar que devia ... rebutjar com absolutament fals tot allò del què poguera imaginar el menor dubte, per a veure si, després de fet açò, no em restava en les meues creences alguna cosa que fora enterament indubtable. Així, ja que els sentits ens enganyen de vegades, vaig voler suposar que no hi ha cap cosa que siga tal com ells ens la fan imaginar. I com que hi ha homes que s’equivoquen en raonar, fins i tot en les més senzilles qüestions de geometria, i cometen paralogismes, vaig jutjar que estava jo tan exposat a errar com qualsevol altre, i vaig rebutjar com falsos tots els raonaments que abans havia pres per demostracions. Finalment, en considerar que els mateixos pensaments que tenim quan estem desperts poden també ocórrer-se’ns quan estem dormits, sense que en aquest cas siga vertader cap d’ells, vaig resoldre fingir que totes les coses que fins llavors havien entrat en el meu esperit no eren més certes que les il·lusions dels meus somnis. Però vaig advertir de seguida que, fins i tot en voler pensar, d’aquesta manera, que tot és fals, era necessari que jo, que ho pensava, fora alguna cosa i en advertir que aquesta veritat –pense, doncs sóc (cogito, ergo sum)- era tan ferma i segura que les suposicions més extravagants dels escèptics no eren capaces de commoure-la, vaig jutjar que podia acceptar-la sense escrúpols com el primer principi de la filosofia que cercava (Discurs del Mètode, IV)

El fet de dubtar de tot implica la proposició “existisc com ésser que dubta” (o que pensa): Cogito ergo sum (pense, doncs sóc). I de la veritat d’aquesta proposició hom no pot dubtar-ne. És impossible que hi haja dubte llevat que existisca algú que dubte. Aquesta és una veritat conceptual. Tots els anomenats verbs mentals (pensar, creure, dubtar, suposar, afirmar, etc.) requereixen tenir un subjecte. Ni tan sols el geni maligne pot enganyar-nos respecte de la veritat d’aquesta proposició. Perquè per a poder enganyar es requereix d’algú que puga ser enganyat. Ha d’haver-hi (existir) necessàriament una persona o cosa que siga enganyada. Així queda establerta la primera proposició que supera el dubte metòdic i que, per tant, és vertadera: “jo existisc”.

 2.2 Idea d’ésser perfecte

Per tal d’eixir de l’immanentisme, Descartes recorre a la idea “ésser perfecte”. Que jo puga dubtar i suspendre l’assentiment al que, a primera vista, sembla evident, demostra que sóc lliure; però també que sóc imperfecte. Descartes ha descobert, a la seua ment, la idea de perfecció. Posseïsc la idea d’un ésser més perfecte que jo. D’on procedeix aquesta idea? És impossible que procedisca del no-res, perquè del no-res, no hi pot eixir alguna cosa; tampoc no hi pot procedir de mi mateix (idea factícia), ni venir de fora (idea adventícia), ja que ni jo ni les coses del món som perfectes; per tant, ha de ser una idea innata, una idea posada en mi per un ésser realment perfecte: déu. Aleshores, déu existeix. Atès que només en la idea d’un ésser perfecte coincideixen essència i existència. “... és almenys tan cert que Déu, el Ser Perfecte, és o existeix com ho pot ser qualsevol demostració de la geometria.” (Discurs del Mètode, IV). La veritat de la idea de déu, en la qual es donen unides l’essència i l’existència, és la que possibilitarà el pas de l’ésser a l’existència, és la que permetrà l’existència separada de les coses, dels objectes externs.

“...fins i tot el que abans he considerat com una regla (a saber, que les coses que he concebut clarament i distinta són vertaderes) no és vàlid més que si Déu existeix, és un ser perfecte i tot el que hi ha en nosaltres procedeix d’ell” (ibid., IV)

Descartes aporta altres proves de l’existència de déu, entre elles la denominada “prova ontològica”, creada per Anselm de Canterbury (1033-1109). El que percebem clara i distintament és vertader. En concebre la idea d’una cosa percebem, simultàniament, les seues propietats essencials. D’un triangle percebem clara i distintament que la suma dels seus angles són dos rectes, i aquesta suma és alguna cosa que es troba necessàriament inclosa en la idea de triangle. En la idea de triangle també es troba la seua existència encara que únicament com una possibilitat. No obstant, quan examinem la idea de déu, que és la idea d’un ésser perfecte (idea tan clara i distinta com la de “el triangle té tres costats”), observem que en aquesta idea es troba continguda l’existència. No com possibilitat, sinó com necessària i actual perquè, en cas contrari, es tindria una contradicció en admetre, d’una banda, la perfecció summa i, d’una altra, una limitació a aquesta perfecció, la de la seua no existència necessària i actual. Per tant, la idea d’ésser perfecte inclou l’existència necessària de l’ésser perfecte. Aquesta prova va ser àmpliament criticada perquè Descartes, per a seguir el camí del dubte, hagué d’acceptar que el terme “déu” designa una idea que la ment pot produir per si mateixa, una idea innata, una idea clara i distinta. I aquí es produeix un cercle viciós: déu fonamenta el criteri de veritat, però per a poder ser el seu fonament, primer ha d’aplicar el criteri de veritat a la idea de déu.

Com veiem, déu ocupa un indret clau en el sistema cartesià:

  • L’evidència té la seua garantia com criteri de veritat en déu. Si les idees clares i distintes són sempre vertaderes és perquè déu no ha dotat l’home d’una facultat de coneixement que li induïsca a l’error. És déu qui garanteix el Pensament i, juntament amb ell, garanteix l’existència del subjecte epistèmic, així com la ciència i el mètode adient per a obtenir-la.
  • Les substàncies es mantenen en l’existència gràcies a una “creació contínua”.
  • El món es mou pel primer impuls que va rebre de déu (qui, a més a més, també conserva constant la quantitat de moviment-repòs).

 2.3 Idea d’extensió

Metòdicament, Descartes analitza els resultats que se’n poden obtenir del seu primer principi indubtable, del cogito, ergo sum. I en aquesta anàlisi hi observa que “l’ànima, en virtut de la qual jo sóc el que sóc, és enterament diferent del cos” (Discurs del mètode, IV). Ací, el concepte “cos” sembla procedir de la imaginació o dels sentits. L’exemple utilitzat per Descartes és el d’un tros de cera: suposem que tenim un tros de cera; aquest en té unes certes propietats empíriques: un determinat color, un olor, una temperatura i una consistència. Ara el calfem; durant el procés de calfament canvien totes les seues propietats empíriques. El que experimentem a hores d’ara és diferent del que havíem experimentat abans. Si el nostre coneixement estiguera constituït per la informació que ens proporcionen els nostres sentits, mai no podríem afirmar que allò obtingut després de calfar la cera és el mateix tros de cera, encara que amb diferents propietats. Per tant, el concepte “cos” no hi prové de les dades dels sentits.

Tampoc no hi prové de la imaginació, atès que puc considerar-la capaç de patir una infinitat de canvis “i aquesta infinitat no podria ser recorreguda per la meua imaginació” (ibid., II). Açò és així perquè “els cossos no són pròpiament concebuts sinó pel sol Enteniment (ibid., II). Què és el que concep l’Enteniment com essencial del cos?: l’extensió, que és flexible i canviant. D’aquesta manera, allò corpori queda reduït a la magnitud espacial, a l’extensió quantificable; és a dir, tot cos no és una altra cosa que una extensió en longitud, amplària i profunditat que pot adoptar distintes formes o figures i que pot moure’s. Extensió amb figura i moviment. Ben entès que aquestes característiques no pertanyen al cos en si, sinó a la idea de cos, és a dir, a la idea que concep l’Enteniment que pensa. I és, per tal concepció, una idea clara i distinta.

Ara bé, que l’Enteniment haja aconseguit la idea clara i distinta de la naturalesa dels cossos no implica l’existència dels cossos, del món corpori. Però Descartes ja disposa de la seua segona idea, la de déu. I l’existència de déu esdevé garantia de l’existència dels cossos. Garantia que converteix en demostració mitjançant tres proves que van des d’allò possible a allò probable i, finalment, a allò cert. En els fons, reitera l’argument que en ser déu infinitament perfecte i bo, no pot permetre que m’enganye quan posseïsc la idea clara i distinta de l’extensió i, alhora, la convicció que hi ha cossos. Aquesta convicció sembla procedir de fora de mi, i seria un engany que provinguera de coses que no foren cossos. Doncs, el món existeix. Aquesta argumentació no és convincent ni pel mateix Descartes:

Adduïsc totes les raons de les quals pot deduir-se l’existència de coses materials...; considerant-les de prop es veu que no són tan fermes ni tan evidents com les que condueixen al coneixement de Déu i de la nostra ànima.

 3. Concepte de substància en Descartes i els seus tipus

Clica ací per a desplegar i veure el contingut

Aplicar el dubte hiperbòlic amb mètode i usar com criteri de certesa la regla de la claredat i distinció, permeten a Descartes intuir tres idees: jo, déu i extensió. De la idea d’ésser perfecte treu l’existència de déu. L’existència de déu garanteix l’existència de la ment (l’ànima) i del món. Així Descartes escindeix la Realitat en tres àmbits: diví, humà, corporal (cosmos, món). Aquests tres àmbits són diferents entre si i, de cadascun d’ells es podrà obtenir un coneixement cert de les realitats que hi conté. Parlant en termes ontològics, aquestes tres realitats han de ser caracteritzades amb algun mot, s’ha d’assenyalar quines són les seues notes essencials i quines les que se’ls poden atribuir d’una manera o d’una altra. I, per açò Descartes introdueix la noció ontològica de substància. A la seua caracterització i precisió dedicarà Els principis de la filosofia (1644). La noció cartesiana de substància i la seua classificació, serà un dels conceptes claus en la filosofia racionalista, en la nova física.

Descartes utilitza les paraules “substància” i “cosa” (res) com si foren sinònimes. Anomena “substància” allò concret existent. El que és propi de la substància és l’existència, però no qualsevol tipus d’existència, sinó l’existència independent. Substància és “allò que existeix de tal manera que no necessita de cap altra cosa per a existir”. (Principis de la filosofia, I)

En rigor, segons aquesta definició, només déu pot ser substància, ja que les criatures necessiten de déu per a existir (déu els dóna l’existència i, després, li la conserva). D’ací que Descartes subratlle que el concepte de ‘substància’ no es refereix de la mateixa manera a déu que a les criatures, és per açò que hi ha dues classes de substàncies:

  • La substància infinita: déu
  • Les substàncies finites: ment (ànima) i cos, doncs no necessiten d’altres substàncies finites per a existir. D’aquí es segueix el dualisme cartesià.

La substància és, doncs, el subjecte immediat de qualsevol possible atribut, i tota substància es caracteritzarà per un atribut que la defineix i que s’hi troba implícit en tot el que es predique d’ella .

Atribut és “el que distingeix una substància d’una altra i fa que siga pensada en si mateixa”. Són atributs essencials els que “constitueixen la seua naturalesa i essència, de la qual depenen els altres atributs” (ibid., I). Els atributs essencials són immutables i inseparables de les substàncies a les quals pertanyen. Només pot separar-los la Raó. Cada substància posseeix un sol atribut: l’ànima és pensament, i el cos és extensió. A més dels atributs essencials també n’hi ha modificacions dels mateixos. Són els modes que, en afectar els atributs, també afecten la substància. Aquests són accidentals i mudables. Substància, atribut i mode són els tres conceptes fonamentals de la Metafísica cartesiana.

 4. Arguments demostratius de l’existència de Déu i del món

Clica ací per a desplegar i veure el contingut

 4.1 Arguments demostratius de l’existència de Déu

Descartes vol demostrar racionalment l’existència de Déu i aporta tres proves diferents. Comença per analitzar la mateixa definició de Déu, en tant que concepte, deixant de banda la seva realitat. Troba que Déu correspon a un ésser infinit i perfecte i dedueix que aquesta noció no pot sorgir d’un ésser limitat i imperfecte com és l’ésser humà (és imperfecte pel sol fet de dubtar del seu coneixement, base del seu mètode), ja que un resultat no pot ser major que la seva causa o origen. Una persona no pot imaginar quelcom més enllà dels seus límits (posteriorment, Kant abundaria en aquest argument, dient que no es pot concebre res que estigui fora dels límits de l’espai i el temps, i Déu pertany per definició a aquest camp), per tant, Déu no sorgeix de la ment humana, no és un ésser imaginari, sinó extern i existent12.

La segona prova es recolza en la concepció cristiana que l’ésser humà és una creació de Déu, si l’individu existeix i aquesta és l’única veritat indubtable (demostrada pel cogito ergo sum), aleshores ha de tenir un origen i aquest origen és Déu. Els detractors de Descartes veuen en aquest argument una feblesa perquè assumeix dues premisses (l’ésser humà ha de ser creat i el creador lògic és Déu) que no demostra suficientment13.

Per a la tercera prova, torna de nou a la definició de Déu i desenvolupa l’anomenat argument ontològic d’Anselm de Canterbury: si Déu és l’ésser més perfecte que es pugui imaginar per definició, ha de comptar entre els seus atributs el de l’existència, ja que si no fos així es podria imaginar un altre ésser superior que comptés amb totes les seves característiques més l’existència, resultant que Déu no és la criatura més perfecta. Com que aquesta conclusió contradiu la definició, cal afirmar que Déu existeix. Tot i que aquesta prova és la que més fortuna ha tingut al llarg de la història de la filosofia, hom pot qüestionar-se si l’existència és necessàriament un atribut millor que la no-existència14.

 4.2 Arguments demostratius de l’existència de Món

Metòdicament, Descartes analitza els resultats que se’n poden obtenir del seu primer principi indubtable, del cogito, ergo sum. I en aquesta anàlisi hi observa que “l’ànima, en virtut de la qual jo sóc el que sóc, és enterament diferent del cos” (Discurs del mètode, IV). Ací, el concepte “cos” sembla procedir de la imaginació o dels sentits. L’exemple utilitzat per Descartes és el d’un tros de cera: suposem que tenim un tros de cera; aquest en té unes certes propietats empíriques: un determinat color, un olor, una temperatura i una consistència. Ara el calfem; durant el procés de calfament canvien totes les seues propietats empíriques. El que experimentem a hores d’ara és diferent del que havíem experimentat abans. Si el nostre coneixement estiguera constituït per la informació que ens proporcionen els nostres sentits, mai no podríem afirmar que allò obtingut després de calfar la cera és el mateix tros de cera, encara que amb diferents propietats. Per tant, el concepte “cos” no hi prové de les dades dels sentits.

Tampoc no hi prové de la imaginació, atès que puc considerar-la capaç de patir una infinitat de canvis “i aquesta infinitat no podria ser recorreguda per la meua imaginació” (ibid., II). Açò és així perquè “els cossos no són pròpiament concebuts sinó pel sol Enteniment (ibid., II). Què és el que concep l’Enteniment com essencial del cos?: l’extensió, que és flexible i canviant. D’aquesta manera, allò corpori queda reduït a la magnitud espacial, a l’extensió quantificable; és a dir, tot cos no és una altra cosa que una extensió en longitud, amplària i profunditat que pot adoptar distintes formes o figures i que pot moure’s. Extensió amb figura i moviment. Ben entès que aquestes característiques no pertanyen al cos en si, sinó a la idea de cos, és a dir, a la idea que concep l’Enteniment que pensa. I és, per tal concepció, una idea clara i distinta.

Ara bé, que l’Enteniment haja aconseguit la idea clara i distinta de la naturalesa dels cossos no implica l’existència dels cossos, del món corpori. Però Descartes ja disposa de la seua segona idea, la de déu. I l’existència de déu esdevé garantia de l’existència dels cossos. Garantia que converteix en demostració mitjançant tres proves que van des d’allò possible a allò probable i, finalment, a allò cert. En els fons, reitera l’argument que en ser déu infinitament perfecte i bo, no pot permetre que m’enganye quan posseïsc la idea clara i distinta de l’extensió i, alhora, la convicció que hi ha cossos. Aquesta convicció sembla procedir de fora de mi, i seria un engany que provinguera de coses que no foren cossos. Doncs, el món existeix. Aquesta argumentació no és convincent ni pel mateix Descartes:

Adduïsc totes les raons de les quals pot deduir-se l’existència de coses materials...; considerant-les de prop es veu que no són tan fermes ni tan evidents com les que condueixen al coneixement de Déu i de la nostra ànima.

 5. Dualisme antropològic. Mecanicisme i llibertat

Clica ací per a desplegar i veure el contingut

 5.1 Dualisme

En general, un sistema filosòfic és dualista quan parteix del supòsit que les coses s’expliquen per l’existència de dos principis, irreductibles l’un a l’altre, i no per un sol principi (monisme) o per molts principis (pluralisme).

El sistema filosòfic cartesià era dualista perquè Descartes va creure en l’existència de dos principis radicalment diferents (dir que són radicalment diferents és dir que mai l’un no pot ser sotmès a l’altre). Descartes afirmà l’existència de dues substàncies: la substància pensant (el jo), inextensa; i la substància extensa (el cos), no pensant. D’aquesta manera, Descartes garanteix la llibertat del pensament i la seua independència respecte del cos el qual, per ser material, es troba sotmès a les lleis deterministes del món físic, on no hi ha cap llibertat.

La substància pensant (res cogitans, jo, ment, ànima) és una substància finita l’únic atribut o essència de la qual és el pensament. Els modes del pensament són múltiples: jutjar, raonar, voler, imaginar, sentir..., tots ells en són actes conscients. Pensament i consciència tenen, doncs, la mateixa extensió. Per això Descartes anomena l’ànima res cogitans (cosa o substància pensant). El tipus d’argument emprat per Descartes per a demostrar que el pensament és l’únic atribut de l’ànima és la ficció mental, ja utilitzat per Galileu. Puc fingir mentalment que no tinc cos, i que no depenc de l’espai (i no per això deixaria d’existir), però no puc fingir que no pense; per tant, el que constitueix la meua essència és pensar.

La substància extensa (res extensa, cos) és una substància finita l’únic atribut o essència de la qual és l’extensió. Els modes propis del cos són dos: la figura i el moviment (i el repòs). Així, un cos (substància) és extensió (atribut) amb una figura determinada (mode). En ser l’atribut dels cossos la magnitud, és a dir, l’extensió en longitud, amplària i profunditat, i els seus modes, la figura i el moviment, Descartes n’exclou del coneixement dels cossos (d’allò que serà la Física moderna) les “qualitats secundàries”: les olors, els sabors, la textura... D’elles indicarà “no són més que sentiments que no tenen cap existència fora del meu pensament” (Meditacions metafísiques, resposta a la 6ena objecció). Descartes accepta la subjectivitat de les “qualitats secundàries”. El dolor no depèn de la figura del cos que el causa: una bala o una fletxa produeixen el mateix dolor. Descartes distingeix, així, dos tipus de qualitats en els cossos:

  • Qualitats primàries. Se’n deriven de la Realitat fonamental, de l’extensió o magnitud: la figura i el moviment. Són objectives, es troben realment en els cossos. Poden ser conegudes mitjançant la magnitud mesurable, perquè cauen sota l’àmbit de l’ordre i la mesura, cauen sota l’àmbit de la matemàtica.
  • Qualitats secundàries. Són les atribuïdes als sentits: olor, sabor... Són subjectives. Estan produïdes per l’acció mecànica dels cossos.

Un coneixement cert, la saviesa o ciència, només n’ha de considerar les qualitats primàries. I constitueix l’objectiu dels geòmetres. La ciència cartesiana no pot ser una altra cosa que geometria.

Declare expressament que no admet cap altra matèria de les coses corpòries que aquella divisible, figurable i mòbil que els geòmetres anomenen quantitat, i que ells prenen com objecte de les seues demostracions; que només considere en les divisions, les figures i els moviments; i que sobre aquests no admet no-res com vertader, sinó el que d’aquestes nocions comuns, de la veritat de les quals no podem dubtar, es deduïsca tan evidentment que puga considerar-se com una demostració matemàtica. I com d’aquesta manera poden explicar-se tots els fenòmens de la Naturalesa, com apareixerà en el que segueix, pense que no cal admetre, ni tan sols desitjar, altres principis de la física. (Principis de la filosofia, II)

 5.2 El problema de la comunicació de les substàncies

El problema de la comunicació de les substàncies o la interacció ment-cos. Descartes és clar quant a la diferència entre l’ànima i el cos:

ja que d’una banda tinc una idea clara i distinta de mi mateix, segons la qual sóc alguna cosa que pensa i no extensa i, d’altra banda, tinc una idea diferent del cos, segons la qual aquest és una cosa extensa, que no pensa, resulta cert que jo, és a dir, la meua ànima, per la qual sóc el que sóc, és sencerament i vertadera diferent del meu cos, i pot ésser i existir sense el cos. (Meditacions metafísiques, VI)

A l’ànima només li pertany el pensar, mentre que el cos, atès que el seu atribut és l’extensió, només podrà modificar-se en figura i moviment. El cos és entès com una màquina el funcionament del qual està regit per les lleis de la física (mecanicisme: el món funciona com un rellotge -analogia amb el rellotge).

Pel que fa a l’home, Descartes ha de superar-ne d’alguna manera aquesta radical separació. I ho fa en mantenir que “l’ànima està vertaderament unida a tot el cos”, encara que després la localitze a la glàndula pineal, des d’on exerceix les seues funcions. Degut a la pressió mecànica que exerceixen els esperits vitals (o partícules molt subtils que es mesclen amb la sang) sobre la glàndula, l’ànima rep, a través dels músculs, les impressions o imatges procedents dels òrgans dels sentits i, també, provoca el moviment del cos. En la interacció ànima-cos, la que sent és l’ànima, encara que les sensacions siguen idees confuses, açò és, maneres confuses del pensar. També és l’ànima la que percep les passions (el desig, la tristesa, l’alegria, l’admiració, l’odi...) les quals són explicades per Descartes de manera mecanicista. Quant a la interrelació entre ambdós substàncies, cos i ànima, Descartes deixà plantejat el problema de la comunicació de les substàncies.

 6. Moral provisional

Clica ací per a desplegar i veure el contingut

Després d’aplicar el dubte metòdic per a establir un criteri de veritat ferm i sòlid, Descartes s’atura aquí perquè entén que, el dubte metòdic, l’abstenció de judici, no s’hi pot aplicar a l’àmbit de l’acció humana. La vida quotidiana reclama l’establiment d’unes normes morals provisionals mentre la Raó es debat en el dubte. Aquestes normes conformen una moral provisional basada en la prudència i en el seny (la moral definitiva haurà d’estar fonamentada sobre principis certs i evidents). El conformisme social, la constància de la voluntat i la moderació en els desigs seran les màximes primeres del comportament moral, exposades en la tercera part del Discurs del Mètode.

  • Conformisme social: “La primera era obeir les lleis i els costums del meu país, tenir present a tota hora la religió, en la qual Déu em va fer la gràcia de ser instruït des de la meua infància i governar la meua conducta, en qualsevol altra cosa, segons les opinions més moderades i més allunyades de l’excés, les quals foren practicades pels més sensats d’aquells amb els quals poguera viure... i per a saber quines eren vertaderament les seues opinions, devia més prompte tenir en compte el que practicaven, que el que deien...”
  • Constància de la voluntat: “La meua segona màxima consistia a ser el més ferm i resolt que poguera en les meues accions, i seguir constantment les opinions més dubtoses, una vegada que les haguera acceptat, com si hagueren sigut totalment assegurades...”
  • Moderació en els desigs: “La meua tercera màxima era tractar sempre de vèncer-me a mi mateix més que a la fortuna, i canviar els meus desigs més que l’ordre del món; i generalment, acostumar-me a creure que no n’hi ha no-res que estiga enterament al nostre poder excepte els nostres pensaments, de manera que després d’haver-ho fet el millor possible, respecte de les coses que ens són exteriors, tot el que ens queda per aconseguir, respecte de nosaltres, és absolutament impossible. I només açò em semblava prou per a impedir desitjar-ne en el futur tot allò que no pogués adquirir i per a romandre així satisfet...”

La moral cartesiana, ben carregada d’estoïcisme, és individualista. L’individu és qui accepta, després d’una anàlisi crítica, les normes de comportament, i si cal, s’ocultarà dels altres. Encara que posseïsca la veritat, si el medi li és advers preferirà no enunciar-la públicament. I, de fer-ho, amagaria la seua identitat. Aquesta màscara és consubstancial amb la moral cartesiana, amb la moral burgesa que, en acceptar un acomodament social i un ofici, pretén aconseguir l’hedonisme (la felicitat) en la vida privada, on la llibertat individual serà total. D’ací que Descartes emprenga la recerca de la veritat amb l’objectiu d’aconseguir, per a si, la major felicitat individual.

 6. Activitats de comprensió i d’expressió escrita

Activitat 1 Explica què és el racionalisme modern. Escriu una resposta que incloga la seua visió general del món i del coneixement, els seus representants, les principals afirmacions i els seus principals trets

Activitat 2 Redacta l’epígraf 1. El mètode cartesià: ideal matemàtic de certesa, dubte metòdic i criteri de veritat

Activitat 3 Redacta l’epígraf 2. Concepte d’idea en Descartes i els seus tipus

Activitat 4 Redacta l’epígraf 3.1 Concepte de substància en Descartes i els seus tipus

Activitat 5 Redacta l’epígraf 3.2 Arguments demostratius de l’existència de Déu i del món

Activitat 6 Redacta l’epígraf 4. Dualisme antropològic. Mecanicisme i llibertat

Activitat 7 Redacta l’epígraf 5. Moral provisional

Activitat 8 Redacció Filosòfica amb el títol "El mètode cartesià: ideal matemàtic de certesa, dubte metòdic i criteri de veritat"

Veure en línia : Diaporama o presentació de la unitat didàctica


Notes

1 Abans de llegir el llibre, consulteu en la web "Filosofia i Pensament" de Ramon Alcoberro l’article "Per llegir el Discurs del Mètode"

2 Tret de Discurs del Mètode Viquipèdia

3 Tret de Discurs del Mètode Viquipèdia

4 los de las ciencias que componen las matemáticas

5 la geometría y el álgebra

6 Tret de Discurs del Mètode Viquipèdia

7 en Holanda

8 Tret de Discurs del Mètode Viquipèdia

9 Per a la filosofia escolàstica, la tasca de la filosofia no era trobar la veritat, perquè la veritat ja n’estava donada per la revelació; sinó, analitzar-la.

10 Per a Bacon la ciència ha de tenir un objectiu pràctic: transformar la Naturalesa per a posar-la al servei de l’home, el que suposa conèixer-la bé.

11 Per a simplificar l’estudi, es podia desestimar algunes de les qualitats mesurables, tal i com va fer Galileu quan deixà de banda la resistència de l’aire en els seus estudis sobre la caiguda gravitatòria.

12 Cfr. Descartes l’existència de déu en Viquipèdia.

13 Cfr. Descartes l’existència de déu en Viquipèdia.

14 Cfr. Descartes l’existència de déu en Viquipèdia.