Filosofem

Ètica i Filosofia en Secundària

La Llibertat com capacitat de decidir

La voluntat i el problema de lliure albir. Determinisme vs Indeterminisme

per Àngels Varó Peral | 14/01/2008

Inici > Filosofia > 4t ESO: Bloc 4. Transformació ètica i estètica > La Llibertat com capacitat de decidir

Llengües d'aquest article: català Español

La llibertat és la capacitat d’obrar sense impediments, d’autodeterminar-se, el que suposa la possibilitat de triar tant els fins com els mitjans que hom considera adequats per assolir aquests fins.

Activitat 1. Elabora una definició filosòfica del concepte "llibertat".
(Temporització: 2 sessions)

1a. sessió: Busca la paraula "llibertat" en un diccionari de filosofia i escriu un resum del concepte llibertat. També pots utilitzar els següents enllaços:

El contingut parcial dels enllaços el pots llegir en les corresponents pestanyes:

Llibertat (Wikisofia)

Definició etimològica: (del llatí llibertes, condició de l’home que és liber, lliure, no esclau)

Definició general: [...] Significa en general capacitat d’actuar segons la decisió pròpia. Segons l’àmbit on s’exerceix la decisió, pot parlar-se de diverses classes de llibertat.

  • La llibertat sociològica, que és el sentit originari de llibertat, es refereix, en l’antiguitat grega i romana, al fet que l’individu no es troba en la condició d’esclau, mentre que, en l’actualitat al·ludeix a l’autonomia de què gaudeix l’individu enfront de la societat, i es refereix a la llibertat política o civil, garantida pels drets i les llibertats que emparen el ciutadà en les societats democràtiques.
  • La llibertat psicològica és, normalment, la capacitat que posseeix l’individu, «amo de si mateix», de no sentir-se obligat a actuar a instàncies de la motivació més forta.
  • La llibertat moral és la capacitat de l’home de decidir-se a actuar d’acord amb la raó, sense deixar-se dominar pels impulsos i les inclinacions espontànies de la sensibilitat.

Tant la llibertat psicològica com la moral poden reduir-se simplement a la llibertat de la voluntat, que pot definir-se com la facultat de decidir-se per una determinada conducta millor que per una altra igualment possible, o simplement com la capacitat d’autodeterminar-se o escollir el motiu pel qual un es decideix a obrar d’una o una altra manera, o a no obrar. Aquesta és la llibertat que la tradició anomena liberum arbitrium, o lliure albir, «llibertat d’elecció», o «llibertat de decisió». [...]

Definició històrica: Filosofia antiga Històricament, la llibertat al món grec i romà és la condició en què es troba l’home lliure, eléutheros o liber, i es caracteritza per l’autonomia i autarquia, o autosuficiència, de l’Estat a què pertany i de les quals participa. [...] En aquest procés creixent d’interiorització de la llibertat, entesa com a lliure exercici de la pròpia decisió, va intervenir amb anterioritat la filosofia hel·lenista, l’estoïcisme, sobretot. Apartats per la circumstància política de la plena participació en la vida ciutadana, i admiradors de l’ideal del savi que es retreu cap a la seva pròpia vida interior, els estoics deixen d’entendre la llibertat com a autonomia i autarquia política del ciutadà i passen a entendre-la com l’autonomia i independència internes de l’home que persegueix el domini de les passions i l’exercici d’una racionalitat, que identifiquen amb el viure d’acord amb la naturalesa.

Filosofia medieval La filosofia escolàstica elabora el concepte de llibertat interior segons els principis de l’anàlisi de l’acte voluntari que fa Aristòtil en l’Ètica a Nicòmac (llibre III), i defineix (en la seva època tardana) el lliure albir com a llibertat d’indiferència, que s’explica en un doble sentit: com a absència de coacció interna a voler una cosa més aviat que una altra (sentit negatiu), i com a capacitat de decidir-se per una cosa o una altra (sentit positiu), o simplement de decidir-se a no obrar. [...]

Filosofia moderna Després de la revolució científica que instaura un model mecanicista d’univers, la filosofia moderna desenvolupa un concepte de llibertat relacionat amb la idea de necessitat. Per a Descartes, que separa radicalment el món de la necessitat (la res extensa), del món del pensament (res cogitans), la llibertat no és indiferència davant la força dels motius interns, com és en els escolàstics, sinó la voluntat que es deixa portar per l’enteniment i és, paradoxalment, tant més lliure com més obligada per l’enteniment. Spinoza accentua encara més aquest intel·lectualisme i identifica, com en els estoics, llibertat, raó i naturalesa. En l’empirisme domina la idea que la llibertat no està dins de la voluntat humana, sinó fora, en la conducta: lliure és aquell que fa el que decideix fer, això és, el que no se sent externament coaccionat. I s’argumenta que, si la voluntat és una causa, ha de ser necessària, és a dir, ha de trobar-se internament determinada a obrar en un determinat sentit, però aquesta necessitat interna no impedeix que l’home sigui lliure si aquest pot obrar, tocant a l’exterior, d’acord amb les determinacions de la voluntat. Kant no pot per menys de reconèixer el problema que suposa parlar de llibertat en un món dominat per la necessitat, i de l’obligat que resulta fer-ho per a fonamentar l’existència moral de l’home; a aquest conflicte es refereix la tercera de les antinòmies kantianes. Al món de l’experiència no hi ha llibertat, perquè tot obeeix a causes; però en el pla del pensament, res impedeix que vegem la llibertat com una exigència de la moralitat, un postulat de la raó pràctica.

Filosofia contemporània Amb l’arribada de l’edat contemporània, l’interès per aclarir la noció de llibertat es desplaça, tornant als seus orígens, cap a l’exterior, ja sigui al·ludint a un desenvolupament abstracte de l’esperit lliure al llarg de la història, com en l’idealisme alemany, o com un producte o resultat de la transformació de les estructures econòmiques de la societat, com en el marxisme, o en la proclamació i defensa dels drets de l’home i del ciutadà, afirmades per les constitucions d’algunes nacions (els EUA, França) o per l’Assemblea de les Nacions Unides (1948). [...]

Entre els autors procedents de la filosofia analítica sol plantejar-se la qüestió de la voluntat lliure com una anàlisi del sentit dels termes «llibertat» i «determinisme»: nova manera de presentar la qüestió entre «llibertat i necessitat» de la filosofia moderna.

Es distingeix entre «llibertarisme», que afirma que l’home no està sotmès a cap necessitat de tipus causal, «determinisme dur», que sosté que les accions humanes estan sotmeses, com tot en la naturalesa, a la necessitat de les lleis causals, i «determinisme suau», que és el punt de vista dels qui defensen que la llibertat humana i el determinisme causal no són incompatibles entre si; aquests són els denominats «compatibilistes», i la doctrina que sostenen és anomenada «compatibilisme», mentre que el «incompatibilisme» sosté que llibertat i determinisme són inconciliables. [...]

La distinció feta pel filòsof britànic, Isaiah Berlin, en Dos conceptes de llibertat (1969), entre llibertat de qui coacciona, i llibertat per a aconseguir els objectius que es desitgen, porta a la distinció entre «llibertat negativa» i «llibertat positiva». Els partidaris de la primera classe de llibertat la conceben en termes d’absència de coacció i és lliure, en aquest sentit, qui actua sense que vegi obstaculitzada o impedida la seva actuació pels altres, però sense que aquesta noció de llibertat imposi una manera concreta d’actuar. Els partidaris de la segona classe de llibertat la conceben més aviat com una autonomia de l’individu, amo de si mateix, però conscient també dels deures de racionalitat i moralitat que li imposa aquesta autonomia. Ambdues concepcions es refereixen a l’àmbit del politicosocial. [...]

Llibertat en Wikisofia

Voluntat (Wikisofia)

Definició etimològica: (del llatí voluntas, derivat de velle, voler)

Definició general: Activitat superior del psiquisme humà, orientada a l’acció, entesa com a capacitat de determinar-se un mateix, o sigui, la llibertat, tenint en compte les finalitats que es representa la raó. O simplement el «voler». Definició històrica: Filosofia antiga Aristòtil és dels primers a relacionar directament l’ètica amb l’acte voluntari, o la virtut amb la voluntat, deslligant-se de l’intel·lectualisme moral de Sòcrates i Plató. Filosofia medieval El concepte del terme com a facultat humana lliure, en el seu ús filosòfic, és d’origen escolàstic. Agustí d’Hipona planteja, per raons de moral i teologia, la qüestió del lliure albir. En l’escolàstica, la voluntat és l’apetit racional, el desig sotmès a la racionalitat o a l’enteniment i la capacitat de dur a terme decisions lliures, així com l’acte mateix d’aquesta capacitat. La relació entre la voluntat i l’enteniment, o entre voler i conèixer, no s’explica de forma unànime entre els filòsofs escolàstics, i d’aquestes discussions sorgeix l’anomenat voluntarisme. Per a uns, els seguidors de Joan Duns Escot, la llibertat és la característica formal de la voluntat, mentre que per a uns altres és «un dictamen de la raó». Filosofia moderna Descartes, que la identifica amb el lliure albir, la relaciona amb la possibilitat de l’error i la fa tant més lliure com més sotmesa a l’enteniment; la voluntat lliure, i no l’enteniment, porta a l’home a l’error. Spinoza la identifica simplement amb l’enteniment, de manera que les volicions són maneres de pensar i, per aquesta raó, no pot parlar-se d’una voluntat lliure, sinó sotmesa a causes com l’estan totes les coses de la naturalesa. Kant identifica la voluntat amb la raó pràctica, que el seu objectiu és el desenvolupament d’una «voluntat bona», aquella que actua només per deure, dirigida per l’imperatiu categòric. La raó pràctica, lliure i autònoma, no només és creadora de l’ordre moral, sinó que aporta el coneixement (pràctic) del món intel·ligible, al que no pot arribar la raó teòrica. El poder creador de la raó pràctica, transformada en el jo transcendental, constitueix el punt de partida de l’idealisme alemany i filosofies derivades.

Filosofia contemporània En l’actualitat el concepte de voluntat es critica tant des de la filosofia analítica com des d’alguns corrents de psicologia, com el conductisme. filosofia analítica Parlar d’actes voluntaris i lliures és, per a Gilbert Ryle, autor de El concepte del mental (1949), una mostra d’error categorial, una confusió deguda al «mite de Descartes», al dualisme, sempre influent, i a la teoria conseqüent del «fantasma en la màquina». En realitat, no hi ha més voluntat que les volicions i aquestes no són sinó una altra manera de parlar (el món mental) de la conducta humana observable. conductisme B.F. Skinner és un dels patrocinadors del conductisme rigorós que explica igualment la voluntat, la voluntarietat i la llibertat com a fenòmens de conducta observable, a saber, com a processos sotmesos a condicionament operant.

Per la psicologia en general, la voluntat és la capacitat humana de determinar-se a obrar per raons i motivacions de tipus intern, però quan la psicologia empírica estudia la motivació, tracta a la voluntat, no com a facultat de l’ànima o de la ment, sinó com a conjunt de totes aquelles variables que expliquen les condicions en què se suscita i regula la conducta dels subjectes.

Voluntat en Wikisofia

2a. sessió: Escriu la teua pròpia definició de llibertat.

GIF

Activitat 2. Has de conèixer què és el determinisme i ho faràs mitjançant les filosofies d’alguns dels seus representants, com ara Zenó de Cítion (s. -IV), Baruch Spinoza (s. XVII) i Edward O Wilson (s. XX). (Temporització: 3 sessions)

3a. sessió: Busca la paraula "determinisme" en un diccionari de filosofia i fes un resum del seu significat.

Determinisme (Wikisofia)

Definició general: En general, la teoria que sosté que res no succeeix a l’atzar, sinó que tot es deu a causes necessàries, de manera que, coneixent les causes o la suma de condicions necessàries d’un succés és possible preveure l’existència i les característiques de l’efecte. Més específicament, el determinisme universal, també anomenat determinisme causal, afirma que tot fenomen de l’univers ocorre segons lleis causals; aquest determinisme pot anomenar-se també principi de causalitat. El determinisme filosòfic sosté, en particular, que també les accionis humanes estan causalment determinades i són, per tant, previsibles i predictibles. [...]

El que s’oposa a la tesi del determinisme en general es diu indeterminisme, i el que s’oposa al determinisme psicològic es diu lliure albir o llibertat humana. A l’afirmació que els successos en què intervé l’home estan determinats se la denomina fatalisme. Definició històrica: Filosofia antiga El fatalisme, en el terreny de l’històric és, de fet, juntament amb la noció de necessitat, en el terreny dels fenòmens naturals, la versió més antiga del determinisme pròpia del món grec, testificada en el mecanicisme materialista d’alguns presocràtics i, especialment, dels atomistes, així com en el mecanicisme i fatalisme dels estoics i els epicuris. Filosofia medieval: En el període de la filosofia escolàstica la necessitat va ser considerada un privilegi exclusiu de Déu i de les idees divines, o del terreny de la lògica, mentre que la llibertat psicològica de l’home era un supòsit necessari de totes les doctrines religioses de salvació.

Filosofia moderna El concepte de determinisme, si no la paraula mateixa, apareix amb la ciència moderna dels segles XVII i XVIII, que rebutja el model aristotèlic de les quatre causes com a explicació dels canvis físics. El model mecanicista de la ciència física clàssica fa enunciar a Pierre Simon de Laplace (1749-1827), astrònom i deixeble de Newton, en 1814, el principi determinista per excel·lència: una ment imaginària poderosa (coneguda posteriorment com el dimoni de Laplace), que conegués en un instant donat tots els fets que esdevenen al món i les lleis a què estan sotmesos, podria conèixer també tots els esdeveniments passats i futurs per a qualsevol altre instant. Principi, de totes maneres, ja formulat filosòficament per Kant en precisar la més fonamental de totes les condicions de possibilitat de l’experiència: el principi a priori que tot el que succeeix està determinat per la seva causa.

Filosofia contemporània Es parla també de determinisme no causal: segons Mario Bunge, un determinisme en sentit ampli implica que se substitueixi el principi de causalitat universal (tot obeeix a causes) pel de legalitat universal (tot obeeix a lleis, causals o no). En la física contemporània, no obstant això, s’entén normalment com a determinisme el formulat per Laplace en Éssai philosophique sud els probabilités [Assaig filosòfic sobre les probabilitats] (1814). Aquest determinisme expressa el supòsit de la física clàssica segons el qual els fenòmens de la naturalesa podien ser coneguts segons lleis causals cada vegada més exactes i precises; les lleis estadístiques o probabilístiques, aplicades a determinats fenòmens naturals, com els cossos en estat gasós o la mateixa conducta humana, no es devien sinó a un coneixement imperfecte de les condicions d’observació. Però l’aparició de la física quàntica ha restat universalitat a aquest principi de determinació causal: la física no admet que existeixi un límit indefinit de precisió en la descripció dels fenòmens, i afirma que, a causa del denominat principi d’indeterminació, formulat per W. Heisenberg, no és possible formular prediccions definides per al conjunt dels successos subatòmics. Físics i filòsofs discuteixen sobre com cal interpretar l’indeterminisme de la física quàntica i si, i fins a quin punt, obliga a revisar la teoria del determinisme causal tal com l’ha sostingut i entès la física clàssica. [...]

Determinisme en Wikisofia

Determinisme (E. Catalana)

Doctrina i sistema filosòfics segons els quals qualsevol fet fenomènic és resultat necessari d’un conjunt de determinacions que poden ésser expressades i sintetitzades en una sèrie de lleis universals.

El determinisme pot ésser establert en relació amb l’ordre de la natura o de la conducta humana; en ambdues dimensions apareix lligat al concepte de necessitat, en contraposició al de llibertat. La negació de la llibertat que comporta tot determinisme pot ésser absoluta (determinisme pròpiament dit) o bé atenuada (probabilisme). En relació amb el determinisme hom troba també el problema de la previsibilitat, en el sentit que, en ésser acceptada l’existència d’una llei determinant, hom ha d’acceptar igualment la possibilitat de predicció de fenòmens futurs. L’extracció de lleis universals, pròpia del determinisme, pot ésser aplicada, d’altra banda, als més diversos camps de la ciència: psicologia, sociologia, economia, matemàtica, física, etc. Així, en el món socioeconòmic, el materialisme històric analitza i interpreta la realitat social a partir de la seva infraestructura econòmica i arriba a la conclusió que el xoc d’ambdues dimensions determina el pas d’una societat esclavista a la feudal, de la feudal a la capitalista, i de la capitalista a una societat primerament socialista i posteriorment comunista. En la psicologia, també, i més concretament sobre la relació entre estats patològics i criminalitat, la concepció determinista considera, a partir de casos estudiats, els crims violents com a motivats per anormalitats psicofisiològiques dels autors. En el mateix terreny hom troba el determinisme psicofisiològic, fonamentat en el fet de l’innegable influx del cos sobre la psique, influx al qual hom dóna caràcter determinant. En el camp més específicament filosòfic, el determinisme era present en la majoria dels pensadors grecs de l’antiguitat: en concret, cal destacar el determinisme físic de Demòcrit i els seus seguidors, que afirma la vigència d’unes lleis que regeixen els canvis de la matèria, n’expliquen la constitució i són aplicables també a la totalitat dels actes humans. Hi ha, d’altra banda, un determinisme metafísic, el qual pot ésser atribuït, si més no en alguns aspectes, a diferents filòsofs de la modernitat: així, Leibniz considera el judici com a necessitat lògica determinant de la voluntat (hom en diu també determinisme psicològic); Hume afirma que la idea de la ciència com a tal pressuposa la de determinisme; Kant postula que qualsevol acció és precedida per una altra, que n’és determinant; Stuart Mill està convençut que la necessitat de la causa de qualsevol acció comporta la negació de llibertat, etc. Tot i que la problemàtica del determinisme va estretament relacionada amb el mecanicisme, l’atomisme i el fatalisme, els termes mantenen llur pròpia especificitat. En aquest sentit hom només pot parlar impròpiament de determinisme en teologia, en referir-se a doctrines com les de la predeterminació i de la predestinació, i en al·ludir a qualsevol doctrina que negui el lliure albir.

Determinisme en Enciclopèdia Catalana

4a. sessió: Cerca informació sobre Zenó de Cítion i el seu concepte de llibertat. Escriu un resum.

Zenó de Cítion (Wikisofia)

Filòsof grec de l’anomenat període hel·lenístic. Va ser el fundador de l’escola filosòfica estoica. Va néixer a Cítion, a l’illa de Xipre. Sent encara molt jove es va traslladar a Atenes, on va ser deixeble del cínic Crates, del megàric Estilpó, i dels platònics Xenòcrates i Polemó. Va estudiar dialèctica amb Diodor Cronos, i va manifestar admiració per Sòcrates. Cap a l’any 300, gairebé per la mateixa època en què Epicur va fundar el Jardí, Zenó va fundar a Atenes la Stoa, anomenada així pel lloc (Stoá poikile, és a dir, «pòrtic pintat») en el qual es reunien els seus membres, els estoics. Va iniciar les bases d’aquest important corrent filosòfic i va dividir la filosofia en ètica, física i lògica. En ètica va sostenir que la naturalesa està regida per un ordre natural incommovible, raó per la qual és absurd voler resistir-se al destí marcada per la providència. El savi ha de, doncs, seguir el seu destí i no immutar-se davant els esdeveniments que ens ofereix l’existència. En física, va defensar un monisme materialista i, en lògica, es va interessar per les relacions entre pensament i llenguatge.

Les seves obres s’han perdut, de manera que coneixem el pensament de l’estoïcisme i de Zenó de Cítion, fonamentalment, a partir de l’elaboració que d’aquestes tesis va fer Crisip. Pel que sembla, no obstant això, les línies directrius de tot l’estoïcisme es trobaven ja en l’obra de Zenó. Segons alguns testimonis antics, com els aportats per Diògenes Laerci, va escriure diverses obres, d’entre les quals destaquen: De la República (escrita encara sota la influència del cínic Crates), Els signes, El discurs, De la vida segons la naturalesa, De la naturalesa humana, Les passions i Sobre l’amor.

Zenó de Cítion en Wikisofia

Zenó de Cítion (Vikipèdia)

Zenó de Cítion, en llatí Zenon, en grec antic Ζήνων (vers 334 - cap a 262 aC), fill de Mnasees, fou un filòsof grec, fundador de l’estoïcisme. Va néixer a Cítion (Citium), a Xipre. Fou deixeble sobretot del filòsof cínic Crates de Tebes, però també del megàric Estilpó i del platònic Xenòcrates de Calcedònia, entre d’altres. El seu pensament agafa elements d’Heràclit i Plató, i alguns d’Aristòtil, i combat sobretot l’escola contrincant del seu temps: la d’Epicur.

En el pòrtic pintat d’Atenes (la stoa, en grec) és on acostumava a donar lliçons en públic, i d’aquí ve el nom de la seva escola. [...]

Zenó, de manera similar a l’epicureisme, subdividí la filosofia en ètica, física i lògica (i sembla que impulsà en els seus seguidors un afany pel domini de la retòrica). Tanmateix, subordinava totes les parts intel·lectuals de l’estoïcisme a l’ètica.

La física de Zenó és molt semblant a la d’Heràclit i agafa elements de Plató. Un principi rector (el logos), en forma de foc, conforma totes les coses de l’univers, fins i tot les no materials (déu és intern a l’univers, no pas extern). Així doncs, res escapa al destí universal i tot obeeix inevitablement a lleis divines. Al final, l’element diví del foc se separarà i es tornarà a unir de manera cíclica eternament.

La lògica de Zenó (en contradicció amb la canònica d’Epicur i la seva escola) admet que tots els coneixements vénen dels sentits (no hi ha idees innates), però quan l’ésser humà adquireix els coneixements arriba a percebre les nocions comunes, és a dir, els coneixements morals universals. Per a l’estoïcisme, els coneixements lògics no són innats, sinó senzillament comuns a tots els humans. L’ésser humà percep els universals mitjançant els sentits (una intuïció ens fa veure aquests coneixements mitjançant el particular, no per una intuïció divina com defensava Plató).

L’ètica de Zenó és, segons els mateixos estoics, "la recompensa de la doctrina del pòrtic". D’acord amb la física, l’ésser humà també és una part sense llibertat de l’ésser de foc, però l’estoïcisme vol donar un sentit a la llibertat individual. Per això, la llibertat preferible per a l’estoïcisme és la que comprèn i accepta la voluntat de l’ésser diví en cada moment, combatent les passions. Raó, divinitat, llibertat, natura i felicitat són per a l’estoïcisme uns elements comuns indissociables. La raó, així, prepara unes conductes individuals (domini dels instints i passions, obediència a la raó), socials (justícia i seguiment de les lleis de la societat concreta) i polítiques (alguns últims estoics veieren parcialment realitzat l’ideal estoic en els costums de l’Imperi romà del segle I).

L’ètica de l’estoïcisme, a diferència del cert llibertinatge de l’epicureisme, és una ètica del destí: la física descriu la divinitat que hi ha en la matèria, la lògica en fa comprendre les normes intrínseques i l’ètica ens fa obeir la divinitat, exigint oposar resistència a les passions.

L’ètica de Zenó, originària de Grècia, fou seguida durant alguns segles i arribà a ser durant un temps la predominant a Roma, però amb notables modificacions, abandonant gradualment l’interès en la física i la lògica i quedant-se bàsicament com una pura ètica de l’esforç i la disciplina (que deixaria bastant camí lliure a la posterior victòria del cristianisme)

Zenó de Cítion en Vikipèdia

Estoïcisme (Filosofar)

L’estoïcisme és un dels moviments filosòfics que, dins del període hel·lenístic, va adquirir major importància i difusió. Fundat per Zenó de Cítion al 301 aC, fundador d’una escola que estava ubicada en un pòrtic (en grec Stoa), d’on prové el nom d’aquest corrent, va ser sistematitzat per Crisip (280-210 aC). Més tard va arribar a Roma essent els representats més destacats Epictec (l’esclau-filòsof, 50-130 dC), Sèneca (el professor de Neró, 4 aC - 65 dC) i Marc Aureli (l’emperador, 121-180).

L’estoïcisme va proclamar que es pot assolir la llibertat i la tranquil·litat tan sols sent aliè a les comoditats materials, la fortuna externa, i dedicant-se a una vida guiada pels principis de la raó i la virtut (tal és la idea de la impertorbabilitat o ataràxia ).

L’ésser humà busca la felicitat, però per a l’estoïcisme serem feliços si exercitem constantment la virtut i si no desitgem que les coses siguen diferents a com són. És a dir, serem feliços quan acceptem lliurement que allò que s’ofereix al nostre esperit no depèn de nosaltres, ja que de nosaltres només en depèn la seva acceptació. Coses que no depenen de nosaltres, com la salut, la mort i els reversos de la fortuna, no tenim més remei que acceptar-les, en canvi, de les coses que depenen de nosaltres, com els nostres judicis i les nostres passions, en som els amos perquè la seva importància depèn de l’opinió que en tinguem.

L’univers és un tot harmoniós i causalment relacionat (és a dir, tot està relacionat per una sèrie de causes), que es regeix per un principi actiu, el Lógos còsmic i universal del qual l’ésser humà també participa. Aquest logos còsmic, que és sempre el mateix és anomenat també Pneuma (buf, Spiritu en llatí), alè igni, llei natural, naturalesa (physis), necessitat i moira (destí, fatum en llatí), noms tots ells que fan referència a un poder que crea, unifica i manté unides totes les coses i que no és simplement un poder físic: el pneuma o lógos universal és una entitat fonamentalment racional: és déu (panteisme), una ànima del món o ment (raó) que tot ho regeix i de la llei que res ni ningú no pot sostreure’s. No hi ha un Déu fora de la naturalesa o del món, és el mateix món en la seva totalitat el que és diví, el que justifica que la creença en els déus, malgrat la seva heterogeneïtat, siga universal.

La concepció d’un cosmos dotat d’un principi rector intel·ligent desemboca en una visió determinista del món on res atzarós pot esdevenir: tot està governat per una llei racional que és immanent i necessària, el destí no és més que l’estricta cadena dels esdeveniments (causes) lligats entre si: Els esdeveniments anteriors són causa d’aquells que els segueixen, i d’aquesta manera totes les coses van lligades unes a les altres, i així no passa cap cosa al món que no sigui enterament conseqüència d’aquella i lligada a la mateixa com a la seva causa. (SVF, II, 945).

L’atzar no existeix, és el simple desconeixement causal dels esdeveniments. Si la nostra ment pogués captar el total lligam (connexió) de les causes podria entendre el passat, conèixer el present i predir el futur. Aquest món és el millor de tots els possibles i la nostra existència contribueix a aquest projecte universal, de manera que, com veurem, no cal témer al destí, sinó acceptar-ho.

El bé moral consisteix a viure d’acord amb la Naturalesa i això ho aconseguirem, per una banda, si vivim d’acord amb la nostra pròpia raó, la qual cosa ens permetrà descobrir les lleis que regeixen la Naturalesa i viure en harmonia amb el tot. I és que l’ètica estoica es basa en una particular concepció del món: el cosmos està governat per una llei o raó universal que determina el destí de tot el que s’hi esdevé, i que és la mateixa per a la natura que per a l’ésser humà. Per tant, l’ésser humà està limitat per un destí inexorable que no pot controlar i davant el qual només cal l’acceptació. Tenint en compte això, considera que la conducta correcta tant sols és possible en el si d’una vida tranquil·la, aconseguida gràcies a la impertorbabilitat de l’ànima, és a dir, mitjançant la insensibilitat envers el plaer i envers el dolor. Aquesta impertorbabilitat només serà assolible en el coneixement i l’assumpció de la raó universal (o destí) que regeix la natura, i per tant, en una vida completament d’acord amb aquesta raó universal.

L’ètica estoica és una doctrina que ens pot ser útil en un món inestable, en el qual podríem ser feliços si aconseguíssim emancipar-nos dels desitjos mundans. Com diu Epictet: Recorda que no és qui t’insulta o qui et pega qui t’ultratja sinó l’opinió que d’ells en tens la qual te’ls fa veure com gent que t’ultratja [...]. No et deixis dominar per la imaginació. Si t’esperes i et contens seràs més fàcilment amo de tu mateix.

Estoïcisme en la web Filosofar

5a. sessió: Cerca informació sobre Baruch Spinoza i el seu concepte de llibertat. Escriu un resum.

Baruch Spinoza (Wikisofia)

Filòsof racionalista holandès, nascut al barri jueu d’Amsterdam, d’una família hebrea originària d’Espinosa de los Monteros (Burgos), emigrada primer a Portugal i després a Holanda. Educat a l’escola jueva, es familiaritza amb la Bíblia i el Talmud (la llei «oral» jueva, en oposició a l’escrita o Torà). A 15 anys ajuda en el comerç del seu pare, mentre es prepara per a ser rabí i prossegueix la seva formació coneixent la cultura de tradició musulmana i judeo-hispana. En 1654 mor el seu pare (la seva mare havia mort en 1638) i comencen les acusacions d’ateisme contra Baruch. En 1656 és expulsat de la Sinagoga, atribuint-li «accions monstruoses» i «heretgies abominables». Abandona Amsterdam i freqüenta ambients dels anomenats Collegianten, cristians cartesians liberals. Es dedica a polir lents i amb aquest ofici, i una pensió que li aconseguirà el seu amic Jan de Witt, es guanya la vida. [...]

L’obra central de Spinoza és Ètica demostrada segons l’ordre geomètric, redactada entre 1661 i 1675. Però són notables, i no de poca importància filosòfica i fins a interès per a la història de la ciència, les nombroses cartes que Spinoza va escriure a –i va rebre de– amistats i persones conegudes en l’àmbit de la cultura i de la ciència, de dins i de fora d’Holanda, com per exemple, i sobretot, H. Oldenburg, un dels fundadors de la Royal Society, i secretari de la mateixa en aquells dies, qui ho havia visitat en Rijnsburg, i el mateix Leibniz. De l’Epistolari de Spinoza va dir Goethe que era el llibre més interessant que es podia llegir per la sinceritat i l’amor a l’home que transpiraba. [...]

La filosofia de Spinoza no és més que el desenvolupament ple del racionalisme de Descartes i del seu mètode, que ell denomina «mètode geomètric», encara que en el seu sistema no hi ha lloc per al dubte metòdic, que busca un criteri de veritat: «La veritat és norma de si mateixa, a la manera com la llum es revela a si mateixa i revela les tenebres» (Ètica, II, XLIII, escol.). En el seu inicial Tractat sobre la reforma de l’enteniment, distingeix quatre maneres de conèixer:

  • la que ens arriba passivament per l’ús del llenguatge;
  • la que obtenim activament generalitzant a partir de l’experiència (inducció);
  • el coneixement que adquirim amb inferències de l’efecte a la causa o de l’universal al particular (en tots dos casos, deducció imperfecta), i
  • el coneixement que aconseguim intuint l’essència o la causa d’una cosa (deducció perfecta). Aquest és el coneixement adequat, que parteix d’idees innates i evidents i, per aquesta raó, veritables; el mètode consisteix a seguir l’ordre i la relació de les idees entre si, a partir del coneixement d’unes idees clares i distintes, i de la «força innata» de l’enteniment fins a desenvolupar deductivament tota l’estructura de l’univers. Per això és el mateix l’ordre de les idees –com es pensa fundadament– i l’ordre de les coses –la realitat–.

L’Ètica desenvolupa justament aquest mètode, partint de les idees fonamentals de Descartes, que desenvolupa fins a les seves últimes conseqüències o bé critica.

La seva noció de substància és la de Descartes entesa rigorosament: allò que es pensa per si mateix i existeix per si mateix i que, en conseqüència, és la raó o la causa de si mateix; només Déu és substància i només existeix una única substància, o «ser absolutament infinit», que consta d’infinits atributs, existeix necessàriament, ja que la seva essència implica la seva existència, i és la causa necessària de tot el que existeix; tot el que existeix és, per tant, Déu mateix (panteisme).

D’aquesta substància única, que és «Déu o la naturalesa», i que pot concebre’s en si mateixa, com Naturalesa naturant, o com el que ella ha produït, o sigui, com a Naturalesa naturada, l’home només coneix dos dels seus infinits atributs: el pensament i l’extensió. Tot és pensament i extensió a un temps, encara que res pot ser pensat com ambdues coses a un mateix temps. La substància (Déu o la naturalesa) apareix, no obstant això, en infinitat de maneres: les coses, l’home inclòs, són infinites maneres de ser la substància infinita.

L’home és una manera finita de manifestar-se el pensament i l’extensió de la substància. Com a part de la Naturalesa naturada, on no hi ha res contingent, pertany al món del necessari; no hi ha en ell llibertat per aquesta raó que no hi ha finalitat en la naturalesa: «Totes les causes finals són, senzillament, ficcions humanes» (Ètica, Apèndix). La seva essència –com igualment passa en Déu– s’expressa en el conatus, a saber, en la conservació del propi ésser, en l’obrar, el viure, en el «desig» -que en Déu és potència. L’home és desig de viure feliçment i viure bé, d’acord amb la raó. [...]

En cap altra cosa diferent que l’assoliment del major coneixement possible consisteix la llibertat de l’home: «és lliure qui es guia només per la raó»; la llibertat no és cosa de la voluntat humana, sinó de l’enteniment. L’home, part de la Naturalesa naturada, desplegament de la naturalesa divina segons raons i causes necessàries, està també ell subjecte a la necessitat; és extensió, tant com a pensament i, per tant, sotmès a la llei del «repòs i el moviment». Si l’home es creu lliure, és perquè ignora les causes que el determinen. La llibertat no és sinó lluita contra la ignorància i els prejudicis: llibertat de pensament.

L’Ètica —la metafísica— de Spinoza té a veure amb la teoria política. El fi de l’Estat no és diferent del de l’individu: mantenir el dret que tots els homes tenen a la seva existència, a «perseverar en el seu propi ser», a ser veritablement lliures. La llibertat que s’aconsegueix pel coneixement és també llibertat d’obrar racionalment, moralment. Tal llibertat i moralitat, no obstant això, no poden subsistir en un mer estat de naturalesa; són necessaris l’ordre social, el dret o l’autoritat política com una exigència mateixa de la raó.

Baruch Spinoza en Wikisofia.

L’ètica i la llibertat (Cunyat)

Segur que alguna vegada vos heu fet preguntes sobre si les coses que passen en general, és a dir els esdeveniments del món i els successos que li passen a u, ocorren perquè han d’ocórrer de manera inevitable, o per contra, són modificables per l’acció de la pròpia voluntat i caprici. Dit d’altra manera, podem controlar coses com la natura o el destí? No serà més aviat una il·lusió això de que som lliures i amos del que passa i en realitat estem sotmesos i determinats per l’ordre implacable de la natura o la providència? En resum, som lliures? I si ho som, en virtut de què i fins a quin punt? [...]

Benedictus de Spinoza, més conegut com a Baruch Spinoza (Amsterdam, 24 de novembre de 1632 – La Haia, 21 de febrer de 1677) fou un filòsof neerlandès nascut al si d’una família jueva d’origen portuguès. Educat per exercir de rabí, als quinze anys, la lectura de René Descartes li forjà una actitud crítica que li acabà provocant l’excomunió de la comunitat jueva d’Amsterdam pel seu perfil independent. Va haver d’abandonar el negoci familiar i es va fer tallador de lents. Va viure als afores d’Amsterdam, a Rijnsburg, a Voorburg i finalment a La Haia, on va morir als quaranta-cinc anys. A causa del seu pensament s’enemistà amb tots els estaments socials i religiosos de l’època: jueus, catòlics i protestants.

Deus sive natura

La tesi més coneguda de Baruc Spinoza és: “Deus sive natura”; és a dir, “Déu o bé la natura”, també traduïble per “Déu o si tu ho prefereixes la natura”. Aquesta afirmació significà una revolució per a la filosofia en la mesura que obri una possibilitat tant a l’ateisme com a una nova comprensió racionalista del paper de la divinitat. En la tradició jueva, platònica i escolàstica, Déu se situa fora del món, en la mesura que és un esperit pur, immaterial; per això mateix el món té alguna cosa de degradat (“material”); en canvi el déu de Spinoza no és “exterior” a res ni no hi ha res exterior a Déu, que es confon estrictament amb l’Univers. [...]

D’aquesta manera tot el que succeeix en la Natura té un caire de necessitat. Resulta impensable el caprici, l’arbitrarietat o una suposada voluntat divina que faça un món diferent del que el món realment és. Segons la tesi espinoziana si Déu és perfecte no es perquè siga bo sinó perquè la realitat –la Natura– no pot ser diferentment a com ella és. Déu o la Natura és una “substància infinitament infinita” sense exterior i sense passions, que es mou segons la seua pròpia necessitat interna. Com diu Spinoza “per perfecció i per realitat entenc la mateixa cosa”. No hi ha res exterior a la realitat mateixa.

L’ètica i la justícia

Traslladada a l’àmbit de la moral, la tesi també té un seguit de conseqüències immediates: si l’home és “una part de la natura”, tot el que els humans pensem, sentim i desitgem no depèn ni deriva de la nostra voluntat subjectiva (o de la nostra suposada però inexistent llibertat), sinó de la necessitat que és la regla de la Natura. [...]

Aplicada a l’anàlisi de l’acció humana aquesta tesi podria tenir un aspecte immoral o desesperant. Si el criminal o l’heroi no podrien actuar altrament a com ho fan, els judicis morals que ens podem plantejar sobre el bé o el mal en els humans són perfectament il·lusoris o fins i tot nefastos. [...] De la mateixa manera que un núvol quan porta pedra i destrueix les collites no pot ser considerat “bo” o “dolent”, perquè no té una voluntat pròpia i no pot evitar la seua pròpia necessitat, tampoc la conducta moral no pot ser jutjada en termes voluntaristes. [...]

...El món és com és (ni bo ni dolent, simplement necessari); de manera que en comptes de queixar-nos de la maldat humana el que cal fer és comprendre-la, perquè pertany a l’àmbit de la necessitat. Potser no podrem fer res per evitar les inclemències; però, com a mínim, conèixer per què s’esdevenen ens permet una acció més o menys eficaç –i en tot cas, més eficaç que la submissió a uns designis suposadament arcans. [...]

La proposta ètica espinoziana deriva de la seua comprensió del caràcter necessari de la Natura; ens convida a deixar de lamentar-nos per un món que és com és i a actuar amb previsió bastint un món més just, és a dir, participat per la raó. Hem de fer com el llaurador que sap que la pluja pot ser circumstancialment un incordi però que també és necessària, que té coses bones i que, en tot cas, sempre podem trobar una manera de resguardar-nos de les inclemències si obrem racionalment, resistint serenament l’adversitat. Aquesta és la lliçó que tota l’ètica posterior ha après de Spinoza.

La llibertat humana

[...] La llibertat humana, està unida a la necessitat encara que semble contradictori, perquè segons Spinoza una cosa que hi siga per necessitat pot ser al mateix temps lliure quan hi siga per necessitat exclusiva de la seua pròpia naturalesa. [...] Així sembla ser, a la manera spinoziana, que la llibertat és coneixement de la necessitat, comprensió de la realitat, representació clara i distinta del que és necessari en l’ordre racional geomètric, general i natural (diví) de les coses, sota la llum de la raó, que recull els regnes dels sentits i els condueix per mitjà del coneixement. L’ésser humà lliure per antonomàsia és el savi que es lliura al “amor intel·lectual de Déu” (amor Dei intellectualis), intentant “no riure, no plorar, no odiar, sinó comprendre”, arribant a la fidedigna felicitat, que és la virtut en si mateixa. El savi, però, la aconseguirà no de forma individual aïllat del món, sinó en la col·lectivitat, interactuant amb les parts del Tot del qual forma part. Perquè no hi ha ... plaer intel·lectual més gran que conèixer la substància o Déu, causa universal, a través de l’ordre de la realitat.[...]

L’ètica i la llibertat segons Baruc Spinoza per Xavier Cunyat Rios

6a. sessió: Cerca informació sobre Edward O. Wilson i la sociobiologia. Explica breument què defensa la sociobiologia pel que fa a la llibertat humana.

Sociobiologia (Viquipèdia)

La sociobiologia és un camp de l’estudi científic que es basa en la premissa que el comportament social és un resultat de l’evolució, i intenta examinar-lo i explicar-lo en aquest context.[...]

La sociobiologia investiga els comportaments socials, com els patrons d’aparellament, les lluites territorials, la caça conjunta i les societats dels insectes socials. Argumenta que de la mateixa manera que la pressió de la selecció va portar els animals a desenvolupar formes útils d’interacció amb el seu medi natural, també va conduir a l’evolució genètica de comportaments socials avantatjosos.

El terme "sociobiologia" ve dels anys 1940. Això no obstant, el concepte no va tenir gaire ressò fins al 1975, amb la publicació del llibre d’E. O. Wilson Sociobiology: The New Synthesis (’Sociobiologia: la nova síntesi’). El nou camp de coneixement va crear ràpidament controvèrsia. La crítica més notable va venir dels biòlegs evolutius Stephen J. Gould i Richard Lewontin, i es va centrar principalment en l’afirmació per part de la sociobiologia que els gens juguen el paper final en la determinació del comportament humà i que trets com ara l’agressivitat poden ser explicats millor per la biologia que no pas per l’ambient o influències socials de la persona. Els sociobiòlegs van respondre assenyalant les complexes relacions que hi ha entre el que és innat i el que és adquirit. L’antropòleg John Tooby i la seva esposa, la psicòloga Leda Cosmides, van fundar el camp de la psicologia evolucionista a fi de buscar-ne un punt d’equilibri. [...]

La sociobiologia es basa en la premissa que certs comportaments (tant socials com individuals) són com a mínim parcialment heretats i poden ser afectats pel mecanisme de la selecció natural. Explica que els comportaments han evolucionat al llarg del temps, de manera similar a com ho han fet els trets físics. Consegüentment, afirma que els animals actuaran segons formes que han resultat ser "evolutivament reeixides" al llarg del temps, i això porta a la creació de processos socials complexos que condueixen a l’adequació evolutiva segons el grau de socialitat de l’espècie.

Aquesta disciplina busca explicar el comportament com a resultat de la selecció natural. Així mateix, el comportament també és vist com un esforç per preservar els gens propis dintre de la població. La idea que certs gens o combinació de gens que influencien aspectes del comportament social poden ser heretats d’una generació a les subsegüents és també inherent a la sociobiologia.

Sociobiologia en Viquipèdia

Sociobiologia (Wikisofia)

Estudi sistemàtic de les bases biològiques de tot comportament social. La sociobiologia sosté que els fonaments de la conducta de tot ésser viu i, per tant, també la de l’ésser humà, està, en general, determinada genèticament. En aquest sentit, la sociobiologia intenta explicar semblances i diferències socioculturals en funció d’un refinament de la selecció natural conegut com a eficàcia biològica inclusiva.

La sociobiologia va ser creada durant els anys 1960, encara que el terme va ser encunyat per Hockett en 1948. Cal destacar l’enfocament inicial, consistent a introduir models matemàtics de la genètica de poblacions, per a donar explicació de l’aparició de comportaments socials consistents amb els mecanismes evolutius caracteritzats per aconseguir l’optimització dels elements selectius, que permeten la persistència i l’eficàcia d’una espècie. Especialment, un dels problemes als quals s’enfrontava la sociobiologia era el d’explicar l’aparició de comportaments altruistes entre els éssers vius. En aquest aspecte va ser de gran importància la hipòtesi de Hamilton, que lligava l’aparició d’aquestes formes socials de conducta, així com l’agressivitat, el parasitisme social o la rivalitat sexual, a la maximització de l’eficàcia biològica inclusiva.

En la seva versió més generalitzada i oberta a la interpretació de la conducta humana, cal destacar la gran aportació efectuada pel prestigiós entomòleg Edward O. Wilson. Es va començar a desenvolupar a partir de la qual continua sent l’obra fonamental d’aquesta ciència: Sociobiologia. La nova síntesi, publicada per Wilson en 1975, encara que ja es prefigurava en la seva obra Les societats dels insectes, publicada en 1971. A aquestes obres van seguir: Sobre la naturalesa humana, 1978, i Res, pensament i cultura, escrita per Wilson en col·laboració amb Lumsden, i publicada en 1981.

Un altre text fonamental és El gen egoista, de Richard Dawkins (1976). Aquesta ciència es presenta com una moderna síntesi entre diferents ciències biològiques, especialment entre l’etologia, l’ecologia, la biologia de poblacions, l’entomologia i, per descomptat, la genètica, i vol adoptar el paper d’una ciència global capaç d’explicar el comportament social de totes les espècies d’éssers vius, entesos com a entitats de supervivència. Des d’aquesta perspectiva, les pautes metodològiques i les explicacions de la sociobiologia adquireixen rellevància per a les ciències socials humanes, especialment a través de la noció de mem entès com a unitat de transmissió cultural. [...]

La tesi central de la sociobiologia és la que afirma que les espècies, grups i organismes intenten aconseguir, per tots els mitjans, una adequada capacitat genètica inclusiva en les següents generacions. Utilitzant la metàfora, elaborada per Dawkins, del «gen egoista», la missió de cadascun dels gens és la d’aconseguir la seva pròpia supervivència, a costa del que sigui. Paradoxalment, la màxima eficàcia en aquesta supervivència s’aconsegueix gràcies a l’altruisme –tesi sociobiològica que emparenta aquesta concepció amb l’utilitarisme–, ja que, encara que és una forma de comportament biològic (àmpliament estès en totes les espècies animals), que comporta més beneficis per als altres que per a qui els realitza, és una forma de conducta que s’orienta, fonamentalment, a la supervivència dels propis gens. Per aquest motiu la major part del comportament altruista sigui envers els parents, especialment amb els descendents directes. Les formes d’altruisme cap a membres de l’espècie que no comparteixen els mateixos gens s’explica en funció d’una reciprocitat: en una altra ocasió, un altre membre de l’espècie ajudarà als portadors dels mateixos gens de qui anteriorment el va ajudar. Aquesta tesi permet donar explicació de l’aparició d’aquesta forma generalitzada de conducta, que des d’altres enfocaments evolutius no podia ser explicada (més aviat al contrari, ja que aparentment l’altruisme minva l’èxit individual -molts dels animals que avisen de l’arribada de depredadors moren en fer-ho, o el progenitor que defensa les seves cries d’un atac generalment perd la vida-, la qual cosa no es conciliava amb la tesi fonamental de la selecció natural i la supervivència del més apte). Amb aquesta tesi, a diferència del darwinisme clàssic que situa l’organisme al final de la cadena evolutiva, la sociobiologia situa el gen com a última baula de tal cadena.

Ara bé, l’extensió de la sociobiologia a l’explicació de la conducta social humana presenta problemes, ja que l’espècie humana, per la seva pròpia evolució, no es comporta automàticament sinó que, en ella, la transmissió de la cultura apresa (transmissió que no es realitza genèticament) exerceix un paper central. Però ni Wilson, ni menys encara Dawkins, sostenen un determinisme genètic absolut. Wilson i Lumsden van crear la noció de culturgen, o unitat bàsica de cultura, i Dawkins proposa (1976) el neologisme mem (per similitud amb el neologisme gens introduït en 1909 per a designar les unitats de transmissió genètiques), unitat bàsica d’imitació i reproducció cultural, o de transmissió de la cultura. Tant si s’adopta la noció de culturgen com la de mem ... aquestes entitats, concebudes a la manera darwiniana, és a dir, com a entitats mancades de consciència per si mateixes i freturoses d’intencionalitat, actuen conjuntament amb els gens en la determinació de la conducta humana, i es comporten com ells: es redupliquen i s’estenen per imitació, i en aquest procés sofreixen alteracions, canvis, distorsions, és a dir, mutacions. Una unitat bàsica de transmissió de la cultura és una idea, una moda, una consigna, la forma de fabricar un instrument, un atuell, etc., és a dir, aspectes bàsics de la cultura que es transmeten per:

  • (a) imitació (en el cas de la transmissió de la cultura tant humana com animal),
  • (b) ensenyament, o
  • (c) per assimilació: lectura, estudi...

((b) i (c) en el cas de la transmissió cultural específicament humana).

D’aquesta manera, passa d’un cervell a un altre i, en aquest procés de transmissió, apareixen modificacions, la suma de les quals, i les seves ulteriors transmissions, estan a la base de l’evolució cultural. Des d’aquesta perspectiva, la transmissió cultural és concebuda anàlogament a la transmissió genètica, i s’afirma que la conducta humana, basada en la cultura, no se sosté solament en els gens, sinó en els mems o unitats bàsiques de transmissió cultural. La col·laboració entre els gens i els mems, que tendeixen a reforçar-se interactivament, dóna lloc a una coevolució. El que unes determinades idees o formes d’entendre la cultura s’estenguin més que unes altres, és a dir, que posseeixin més eficàcia cultural, es deu al fet que, probablement, coadjuven a l’eficàcia biològica, és a dir, a la supervivència.

Sociobiologia en Wikisofia

Activitat 3: Has d’aprendre què és l’indeterminisme, per a la qual cosa buscaràs informació sobre Epicur (s. -IV), Jean Paul Sartre (s. XX) i Richard Lewontin (s. XX), del col·lectiu "Ciència per al poble" (4 sessions)

7a. sessió: Busca en un diccionari de filosofia la paraula "indeterminisme" i fes un resum del seu significat.

Indeterminisme (Wikisofia)

És l’afirmació que no tots els esdeveniments o fenòmens de l’univers estan sotmesos a lleis causals, per oposició al determinisme, o principi de causalitat universal, que afirma que tot el que succeeix es deu a una causa. En un sentit metafísic, l’indeterminisme sosté que no tot s’explica per la presència o absència d’una causa necessària, ja que, per als actes humans existeix el lliure albir, o la voluntat humana lliure, mentre que en un sentit epistemològic sosté que no tot esdeveniment del món físic s’explica per una relació necessària entre estats físics, dels quals un sigui la causa i l’altre efecte, perquè al món subatòmic, objecte d’estudi de la física quàntica, regeix el principi d’indeterminació de Heisenberg, segons el qual és impossible conèixer amb suficient precisió la situació d’un estat físic en un instant determinat i poder predir la seva situació en un instant posterior.

Indeterminisme en Wikisofia

Indeterminisme (E. Catalana)

Doctrina segons la qual res no és produït necessàriament, o almenys alguns fets escapen a la necessitat.

En un pla psicològic i moral es tradueix en la defensa del lliure albir o en l’afirmació que les opcions volitives (si més no, algunes) no són sotmeses a necessitat causal de cap ordre.

Indeterminisme en Enciclopèdia.cat

8a. sessió: Busca el concepte de llibertat d’Epicur de Samos y fes un resum.

Epicur (Wikisofia)

Filòsof grec fundador del Jardí i de l’epicureisme. En el 341 aC, va néixer a Samos. [...] En el 306 aC se’n va anar a Atenes, on va romandre fins a la seva mort esdevinguda l’any 270 aC. A Atenes, va fundar la seva escola (anomenada el Jardí), en una petita propietat dels afores, en direcció al Pireu, no lluny de l’Acadèmia platònica. A causa de l’existència d’un jardí en aquesta propietat, que era el lloc favorit de trobada dels seus membres, l’escola d’Epicur va prendre aquest nom, que enllaçava amb l’ensenyament epicuri segons el qual el savi ha d’estimar el camp i la naturalesa. [...]

La filosofia d’Epicur

Segons Diògenes Laerci (vegeu la citació) , Epicur va dividir la filosofia en tres parts: la Canònica (lògica i teoria del coneixement), la Física i l’Ètica. Però, ja que concep la filosofia com una reflexió per a aconseguir la felicitat, la Canònica i la Física estaven en funció de l’Ètica. Al seu torn, en tant que Epicur era obertament enemic de les especulacions platòniques i aristotèliques, fonamentava tot saber en un empirisme sensualista: l’únic criteri de veritat el proporciona el cos. [...]

En física va adoptar la teoria atomista de Demòcrit (Epicur negava l’existència de Leucip), a la qual va afegir l’existència del clinamen per a explicar el moviment de col·lisió dels àtoms en el buit. Segons ell, els àtoms cauen contínuament en el buit de forma vertical, però tenen la propietat de declinar (ϰλίσις) espontàniament de la seva trajectòria. En aquesta declinació es produeixen xocs a l’atzar i s’engendren els diferents cossos. L’aspecte d’indeterminació que introduïa el clinamen permetia, segons ell, explicar la llibertat de l’ànima humana. Al seu torn, aquestes teories ajudaven a eliminar dos dels quatre temors que impedeixen la felicitat humana: la por a la mort i el temor als déus. [...]

En la seva concepció ètica, Epicur defensa l’hedonisme, i sosté que la fi de la vida humana és el plaer, però no es tracta del plaer purament material, sinó que és més aviat d’índole espiritual i afectiu i, per tant, tranquil i durador [...] per a Epicur, l’autèntic plaer només s’aconsegueix quan s’aconsegueix l’autarquia, el ple domini d’un mateix, dels propis desitjos i afeccions. [...] aquesta autarquia [...] és entesa per Epicur com [...] l’eliminació dels obstacles que s’oposen a la felicitat: els temors i les preocupacions, les penes i els dolors. El savi serà aquell que conegui les veritables necessitats, que han de reduir-se a l’indispensable perquè no ens inquietin els desitjos de posseir més, ja que el veritable plaer no es troba en els béns materials, sinó en el saber i l’amistat. La cura d’aquests béns, així com la consecució dels plaers, produeixen l’ataraxia, és a dir, la serenitat i l’equilibri de l’ànim. Els plaers materials han de saber dosar-se i han d’ordenar-se en funció dels plaers espirituals, que són de major vàlua. Amb això, s’eliminen els altres dos obstacles que impedeixen la felicitat: la recerca desordenada de plaers i la por al dolor. [...]

Epicur en Wikisofia

Epicur (Temps)

[...] ara farà més de 2.000 anys. Epicur pensava que tots podem trobar la manera de viure plaentment, i que la filosofia és "un medicament" o "una recepta" (en grec, un farmakós) per arribar-hi. La posava, ara i aquí, a l’abast de tothom. Rics i pobres, dones i homes, esclaus o lliures, doctes i ases, lletrats o analfabets. Tothom pot aconseguir ser feliç en aquesta vida a la manera d’Epicur. Ho va deixar escrit extensament, tot i que només en conservem poc més de cent pàgines, l’u per cent -diuen- de tota la seva obra, sistemàticament perseguida al llarg dels segles.

Les condicions de la felicitat

[...] Per ser feliç, anoteu, són imprescindibles unes condicions que ben poc tenen a veure amb allò material: calen bons amics, llibertat i una bona capacitat de raonament.

[...] Per "ben viure" el filòsof ens recomana coses ben senzilles i al nostre abast (recepta: bons amics, repòs, una mica de pa, vi i formatge de tant en tant). Cal cultivar els plaers del cos, l’amistat i la vida basada en la moderació. Ser feliç no ens hauria de sortir gens car.

Tenir amics

Pel de Samos, l’amistat era tan important, tan essencial per a una vida plena, que se la prengué molt seriosament. [...] Els amics s’han de cultivar, fer-los créixer, envoltar-se’n, cuidar-los com el bé més valuós. Un món sense amics seria com un paisatge sense arbres, devastat i irrespirable. Per això, pels volts de l’any 78 aC, quan ja tenia una edat per conèixer en carn pròpia la importància cabdal d’aquesta idea, va poder-se comprar (sí, amb els diners que no donen la felicitat) una caseta als afores d’Atenes. La va anomenar "El Jardí" (en grec, Kepos).

[...] El Jardí del mestre dels plaers senzills no era un lloc per fer-hi grans teories, sinó per viure-hi una vida modesta i harmònica en plenitud, arrelada amb força de pop al món d’ací, empeltada de la força vital de l’amistat: "L’amistat recorre el món sencer proclamant a tothom que cal despertar ja a la felicitat". (Sentències vaticanes, 52).

La segona condició necessària per ser feliç, diu la recepta d’Epicur, és la llibertat. Per aconseguir-la, ell i els seus deixebleamics, van haver de sortir de les muralles d’Atenes. La vida de ciutat els escanyava: impostos, feines per sous minsos, tirans, veïns no desitjats, competitivitat quasi animal, costums imposats, rutines tedioses (us sona?). Se’n van anar al camp, a extramurs de la polis. "Hem d’alliberar-nos de les cadenes del costum i de la política", va deixar escrit. A l’horta portaven una vida senzilla i lliure, ell i la seva fraternitat de savis. [...]

El tercer ingredient de la barreja magistral per a la felicitat potser hauria de ser el primer, perquè d’ell n’emanen els dos anteriors: saber que es necessita llibertat i amistat per ser feliç deriva d’haver entès correctament els atzars del món. La felicitat, per tant, és un acte que sorgeix del bon ús de la raó. [...]

La recepta d’Epicur en Filosofem, publicada en El Temps.

9a. sessió: Busca el concepte de llibertat de l’existencialisme de Jean Paul Sartre i fes un resum del seu significat

Sartre (Wikisofia)

[...] El pensament filosòfic de Sartre neix en les fonts de la fenomenologia de Husserl, a les quals acudeix com a reacció a la seva formació idealista i racionalista, i es desenvolupa en etapes marcades per les seves obres més representatives: adaptació de la fenomenologia husserliana (La transcendència de l’Ego), fonamentació ontològica de la llibertat (L’ésser i el no-res), humanisme existencialista (L’existencialisme és un humanisme), i humanisme marxista (Crítica de la raó dialèctica).

La seva primera etapa és herència directa dels seus estudis de la fenomenologia de Husserl i Heidegger durant la seva estada a Berlín, en 1934. Les obres d’aquesta època [...] són descripcions fenomenològiques sobre el jo, la imaginació i les emocions, entesos com a consciència o maneres de la consciència, a partir del principi fonamental de Husserl sobre que «la consciència és consciència d’alguna cosa», però criticant tota classe d’idealisme i subjectivisme. [...]

Simone de Beauvoir i Jean Paul Sartre

Les idees d’aquesta primera època, [...] constitueixen la base de la seva ontologia existencialista, [...] on a través de la consciència es descobreix el món i els altres. ja que la consciència és «consciència de» alguna cosa (del món) i es percep com llançada cap a l’exterior, ha de percebre’s també com a diferent del món. Aquestes dues percepcions de la realitat, com a consciència i com a món, o com ser per a si i ser en si són dues dades immediates de la consciència. [...] L’ontologia es planteja el sentit del ser escindit en aquests dos tipus de ser. La diferència entre l’un i l’altre és que el segon simplement és i és idèntic amb si mateix (és «el que és»); mentre que el primer és un ésser que es qüestiona el seu ser [...], és «manca» de ser –com constantment expressa el desig–, [...] és a dir, no és simplement, sinó que està obligat a fer-se i en això consisteix la seva llibertat. El característic del «per a si», de la consciència humana, és aquesta paradoxal negació d’identitat amb si mateixa, que suposa la capacitat reflexiva, que al no poder-se captar és descrita per Sartre com la «res» (veg. citació). Per això mateix l’home és lliure: no és una cosa existent del món, sinó un jo constantment per fer, condemnat a fer-se i, per aquesta raó, a ser lliure (veg. citació): la llibertat no és una qualitat de cap subjecte, sinó el mateix fer-se de la consciència humana; més que «ser» l’home és «fer-se» i no s’és res que no s’hagi triat. Per això mateix l’home és fonament de tots els valors, l’existència del qual decideix. Obligat l’home a decidir el que és i a decidir el sentit que dóna a les coses i al món, no pot per menys d’experimentar l’angoixa que neix d’aquesta responsabilitat consubstancial a l’estructura mateixa de la consciència.[...]

La tercera etapa, la que correspon a L’existencialisme és un humanisme, [...] Sartre reitera que l’angoixa és l’essència de la vida humana, que l’home està condemnat a ser lliure perquè no és altra cosa que el que ell mateix es fa, que no hi ha valors escrits en el cel, que només l’existencialisme fa humana la vida i que aquest no és més que la conseqüència raonable de l’afirmació de Dostoievski: «Si Déu no existís, tot estaria permès». En efecte, afirma, Déu no existeix i a l’home només li queda la seva llibertat. [...]

Jean-Paul Sartre en Wikisofia

Sartre (Aprendre a pensar)

Jean-Paul Sartre (Paris, 1905-1980) fou un filòsof i escriptor francès que es situa en el moviment filosòfic de l’existencialisme que emfatitza l’acció, la llibertat i la decisió com a fonamentals per a l’existència humana, oposant-se fonamentalment en contra de la definició de l’ésser com bàsicament racional. Refusa l’existència d’un déu i el seu paper en l’existència de l’home. El pensament sartrià és fonamentalment pessimista, l’home no neix amb essència ni naturalesa, comença per no ésser res, i són els seus fets els què li concedeixen existència, que és fonamentalment absurda i, per tant, provoca sensació de nàusea. Segons Sartre, l’home no ha estat creat amb cap objectiu, no hi ha hagut un artesà Déu que hagi dissenyat l’home amb cap propòsit especial. Així, doncs, cada home ha de cercar la seva pròpia finalitat. L’home es va construint ell mateix a mesura que va prenent determinades decisions al llarg de la seva vida de les quals és totalment responsable.

L’home de Sartre no està determinat sinó que és lliure. És més està condemnat a ser lliure, no és lliure de ser lliure. Això no vol dir que Sartre negui l’existència de condicionaments, però, dins de cada situació donada, no deixa d’haver-hi llibertat per escollir. Un home, fins i tot, en un cas extrem, pot estar a la presó, però, tot i així, pot decidir viure el seu presidi amb resignació, amb rebel·lia, sentir-se humiliat, etc. Per tant, com l’home és lliure, també és responsable dels seus actes. Sartre considera el determinisme com un intent d’autoengany, com un intent de desresponsabilitzar-se dels propis actes, atribuint-ne la responsabilitat a Déu, a la genètica, a l’ambient, etc. Aquestes actuacions les anomena de “mala fe” i són les culpables de fonamentar una mala comprensió de l’home i del món.

La nàusea de Jean- Paul Sartre en Aprendre a pensar

10a. sessió Apropa’t a l’indeterminisme biològic actual. Busca el concepte de llibertat de Richard Lewontin i el col·lectiu "Science for the people". Fes un resum.

Lewontin (Wikipedia)

Richard Lewontin fue pionero en aplicar técnicas de biología molecular, como la electroforesis en gel, en cuestiones de variabilidad genética y evolución.

En dos artículos de 1966 que escribió con J. L. Hubby en la revista Genetics, Lewontin ayudó a establecer las bases del moderno campo de la evolución molecular.

Lewontin y S. J. Gould introdujeron el concepto arquitectónico de enjuta (constricción, exaptación) en el campo de la teoría evolutiva. Las exaptaciones hacen referencia a los rasgos orgánicos que existen como consecuencia necesaria de otros rasgos (evolucionados normalmente por selección natural) y cuya génesis no responde, por tanto, a razones adaptativas.

Lewontin fue uno de los primeros defensores de la teoría jerárquica de la evolución (Lewontin, 1970). Desde esta perspectiva, la selección natural no limita su ejercicio a los genes, sino que células, organismos, demes, especies y clados pueden actuar también como unidades evolutivas.

En su artículo "Organism and Environment" (Scientia) y en el último capítulo de Biology as Ideology, Lewontin se opone a la concepción del darwinismo tradicional del organismo como un receptor pasivo de influencias ambientales. Para Lewontin, una comprensión apropiada del organismo ha de enfatizar su papel como constructor activo de su entorno; los nichos no están preformados, no constituyen receptáculos vacíos en los que se insertan los organismos, sino que son definidos y creados por estos mismos. La relación organismo-medio es, por tanto, recíproca y dialéctica. M. W. Feldman, K. N. Laland y F. J. Odling-Smee , entre otros, han profundizado en el desarrollo de este marco teórico.

A lo largo de toda su carrera, Lewontin ha sido especialmente beligerante con el adaptacionismo neodarwinista. En su artículo "Adattamento" (1977) insiste en la necesidad de ofrecer una caracterización de adaptación distinta a su tradicional identificación con la cantidad de descendencia.

Sociobiología y psicología evolutiva

Lewontin ha mantenido una larga controversia con sociobiólogos y psicólogos evolutivos como Edward O. Wilson y Richard Dawkins que proponen una explicación del comportamiento animal y las estructuras sociales en términos exclusivos de ventaja adaptativa. A lo largo de varios artículos y muy especialmente en su obra No está en los genes, Lewontin ha denunciado las carencias teóricas del reduccionismo genético.

Richard Lewontin en Wikipedia

Lewontin (Psic. y Mente)

Richard Charles ‘Dick’ Lewontin nació el 29 de marzo de 1929 en Nueva York en el seno de una familia de inmigrantes judíos.

Asistió a la Forest Hills High School y la École Libre des Hautes Études en Nueva York y en 1951 se graduó en la Universidad de Harvard, obteniendo su titulación en biología. Un año más tarde recibiría el Máster de estadística, seguido por un doctorado en zoología en 1945.

Carrera profesional como investigador

[...] También ha estudiado la diversidad genética en población humana. En 1972 publicó un artículo en el que indicó que la mayor parte de la variación genética, cercana al 85%, es hallable en grupos locales, mientras que las diferencias atribuidas al concepto tradicional de raza no representan más del 15% de la diversidad genética en la especie humana. Es por ello que Lewontin se ha opuesto de forma casi radical a cualquier interpretación genética que asegure que las diferencias étnicas, sociales y culturales sean un rígido producto de la determinación genética. [...]

Visión sobre la biología evolucionista

La opinión de Richard Lewontin con respecto a la genética destaca por sus críticas con respecto a otros biólogos evolucionistas. En 1975, E. O. Wilson, biólogo estadounidense, propuso en su libro Sociobiología explicaciones evolucionistas sobre el comportamiento social humano. [...]

De acuerdo a estos investigadores, un comportamiento social se mantendrá si este implica algún tipo de ventaja dentro del grupo. Lewontin no es partidario de esta afirmación [...]

...propuso el concepto de "enjuta". Dentro de la biología evolucionista, una enjuta es el conjunto de rasgos de un organismo que existen como una consecuencia necesaria para que otros rasgos, quizás adaptativos o quizás no, puedan darse, aunque no necesariamente implican una mejora de su fortaleza o supervivencia para con el ambiente que le ha tocado vivir, es decir, este conjunto de rasgos no tienen por qué ser necesariamente adaptativos.

En Organism and Environment, Lewontin se muestra crítico con la visión tradicionalmente darwiniana de que los organismos son meros recipientes pasivos de las influencias medioambientales. Para Richard Lewontin, los organismos son capaces de influir en su propio entorno, actuando como constructores activos. Los nichos ecológicos no están preformados ni tampoco son receptáculos vacíos en los que se insertan formas de vida así como así. Estos nichos son definidos y creados por las formas de vida que lo habitan.

En la visión más adaptacionista de la evolución, el entorno es visto como algo autónomo e independiente del organismo, sin que éste segundo influya sobre el primero ni le dé forma. En cambio, Lewontin sostiene, desde una perspectiva más constructivista, que el organismo y el entorno mantienen una relación dialéctica, en la que ambos se influyen mútuamente y cambian a la par. A lo largo de las generaciones el entorno va cambiando y los individuos van adquiriendo cambios tanto anatómicos como conductuales.

Agronegocios

Richard Lewontin ha escrito sobre las dinámicas económicas del "agribusiness", traducible a agronegocios o negocios de la agricultura. Ha sostenido que el maíz híbrido se ha desarrollado y propagado no porque sea mejor que el maíz tradicional, sino porque ha permitido a las empresas del sector agrario forzar a los granjeros a comprar nuevas semillas cada año en vez de plantar sus variedades de toda la vida. [...]

Richard Lewontin: biografía de este biólogo en Psicología y Mente

Activitat 4. Redacció filosòfica. Per a mostrar el que has aprés, faràs una redacció filosòfica amb el títol "La llibertat o la capacitat de decidir", tot seguint aquest procediment