Inici > Història Filosofia > Antiga > Plató. Teoria de les Idees

Plató. Teoria de les Idees

Dualisme ontològic: coses i Idees.
La teoria de les idees i la idea de Bé.

per Àngels Varó Peral,



La teoria de les idees afirma l’existència d’unes entitats immaterials, absolutes, immutables, perfectes, universals i independents del món físic. Aquestes realitats són les idees del món intel·ligible. Els objectes individuals de l’experiència només són entitats relatives, canviants i contingents: només còpies o imitacions de la vertadera i única realitat. Conseqüentment, la teoria postula l’existència de dos mons: per una banda, el món excels i perenne de les idees, per altra banda, l’incomplet i fugisser món de les coses. (Tret de Filòpolis "Introducció a la Teoria de les Idees de Plató")

 1. Teoria de les Idees

A la República, Plató es pregunta pel significat de la justícia i la naturalesa de la societat justa, i per contestar aquests interrogants formula una original teoria del coneixement, il·lustrada per mitjà del Mite de la caverna, segons el qual són dos els nivells de realitat:

  • El món de les coses, de les aparences, de les ombres, que es perceben amb els sentits. Aquest és el món de la matèria, compost d’objectes imperfectes i subjectes a contínua mutació o canvi, creat pel Demiürg a partir de la perfecció de les idees.
  • El món de les idees, de la llum, totalment immaterial, al qual s’arriba a través del camí del coneixement. És el món de les formes ideals, perfectes i universals.

L’abstracte món de les idees té la seva expressió en les paraules i els conceptes. Però les idees no només són conceptes més o menys generals que serveixen per a ordenar els diferents sentits de les paraules, sinó que són, a més a més, el fonament i el model del món de les coses. Així, les coses són una còpia imperfecta de les idees.

Les idees són internes i corresponen als arquetips, a la forma ideal que serveix de model per a les coses sensibles, que són només un reflex ("ombres"). Les idees s’ordenen jeràrquicament, de manera que la idea suprema té el triple vessant de bé, veritat i bellesa i d’ella emanen les altres idees, com del sol prové la llum. [1]

 2. Evolució de la Teoria de les Idees en els diàlegs de Plató

 2.1 Diàlegs socràtics (etapa de juventut)

  2.1.1 Què són les Idees?

En els primers diàlegs socràtics, la teoria de les Idees tracta d’esbrinar què tenen en comú les accions humanes que qualifiquem de virtuoses, és a dir, tracta de trobar una definició universal sobre l’areté (excel·lència, virtut). Una vegada trobada, la definició ens servirà de criteri o model per a jutjar el valor moral de les accions humanes.

Amor
Amor

Els diàlegs primerencs interroguen sobre qüestions del tipus “què és el valor?” o “què és la bellesa?” o “què és la justícia?” En aquesta classe de preguntes ja està latent el germen de la teoria de les Idees, ja que fer aquest tipus de preguntes és sobreentendre que hi ha alguna cosa representada per una paraula, "justícia", i que és diferent de qualsevol de les moltes persones o accions que puguen ser anomenades correctament justes.

Concretament en el Llibre I de la República, després d’enumerar diverses concepcions socialment acceptades de justícia, Plató les rebutja perquè el que vol saber és què fa que una acció o classe d’accions puga ser denominada "justa". Plató no vol una relació d’accions justes, sinó un criteri per a la inclusió o exclusió en la dita relació. Tampoc no admet com definició les expressions sinònimes, perquè un equivalent verbal d’una expressió, el significat de la qual tractem d’esbrinar, no constitueix una ajuda. Doncs comprendre un concepte, captar el significat d’una expressió és, bàsicament, captar les seues funcions, comprendre el que pot i no pot fer-se amb ella i a través d’ella. Aquí és on està en germen la teoria segons la qual a tot nom comú li correspon una entitat única, a la qual es fa referència en tots els usos del nom.

L’interès de Plató, en aquesta primera formulació de la seua teoria, no és establir l’estatut ontològic de tal entitat. El seu objectiu, igual que el de Sòcrates, és pràctic (etico-polític): vol saber què és l’areté , la justícia, etc. perquè està interessat en reformar la vida moral atenenca sobre nous fonaments. I, com el seu mestre, pensava que només a través del coneixement de què és l’areté, la justícia, etc. podran els homes arribar a ser autènticament excel·lents.

 2.2 Diàlegs de transició

  2.2.1 Què són les Idees?

Així doncs, el convenciment que ningú no pot aplicar correctament una paraula, si no disposa d’una noció general sobre el seu significat (d’aquí que s’interessés per la definició) i l’admissió de l’existència d’una classe especial d’entitats, a les que denominà “Idees”(eidos, idea), el conduí a la doctrina metafísica de les Idees.

El Cràtil exercí un important paper en el desenvolupament de l’ontologia platònica. En aquest diàleg és on més explícitament s’oposa al relativisme epistemològic en presentar l’estatus ontològic de les idees:

"les coses posseeixen un ésser propi consistent [la Idea]. No tenen ni relació ni dependència amb nosaltres ni es deixen arrossegar amunt i avall per obra de la nostra imaginació, sinó que són en si i amb relació al seu propi ésser conforme a la seua naturalesa." [386 d 8 - e 4]

Aquí, la Idea és l’ésser (ousia) dels seus particulars, és a dir, la naturalesa real de les coses, la qual existeix independenment de la naturalesa que li puga adscriure l’opinió humana. Plató marca, així, una neta oposició amb la doctrina d’Heràclit sobre l’esdevenir universal. Plató accepta el moviment d’Heràclit per a donar compte del món sensible, però adverteix que hi ha coses que no estan subjectes al canvi. Les coses sensibles no són l’objecte del coneixement perquè són mudables. Aquesta és la primera vegada que apareix, de manera clara, l’argument que parteix de l’existència del coneixement per a arribar a l’existència d’objectes no sensibles i immutables.

  2.2.2 Relació entre les idees i les coses

En aquest període la relació entre la Idea i allò particular és considerada simplement com la que es dóna entre allò universal i allò particular. Tots els diàlegs primerencs consideren que les Idees són immanents a les coses particulars. Estan "presents" en elles; al seu torn, els particulars les "posseeixen" o "participen" d’elles. Encara no es té en compte que el particular és un esguerrat exemple de la Idea. La Idea de “Bellesa” és "allò idèntic que fa ser bells els plaers de la vista i l’oïda, quelcom comú que es troba en l’un i l’altre conjuntament i en cadascú dels dos separadament"

 2.3 Diàlegs de maduresa (etapa de maduresa)

  2.3.1 Què són les Idees?

En els diàlegs de maduresa, les Idees són essències [2] (ousía), és a dir, allò pel que una cosa particular és el que és. Per exemple, la Idea de la bellesa és la Bellesa en sí, allò pel que les coses belles són belles. Ara les Idees no són un "caràcter comú" que està en les coses. La novetat d’aquest període és que les Idees són entitats que tenen una existència real i independent: cada Idea és una substància [3] (ousía), quelcom que existeix en si com una realitat transcendent i no immanent a les coses. I en tant que essències, les Idees gaudeixen de les característiques de l’ésser de Parmènides; cada Idea és única, eterna i immutable. El Fedó, amb excepció del Convit, és el primer lloc on les Idees apareixen, no com universals manifestats en els particulars, sinó com ideals o models a què les coses individuals només s’aproximen.

En general, quan Plató fa referència a les Idees típiques, esmenta valors morals o estètics, categories matemàtiques o relacions tal com grandària i igualtat. Les Idees de substàncies (tals com "animal en si") no són en cap lloc importants excepte en el Timeu. Si bé estaven implicades en la teoria, ja que aquesta sosté que hi ha una Idea que correspon a cada nom comú.

La transcendència de les Idees implica la seua existència separa de les coses particulars. En aquest sentit, la teoria suposa una duplicació del món (Món Sensible i Món Intel·ligible) i l’existència d’una separació entre ambdós. Al Món Sensible regeix el canvi continu d’Heràclit, el materialisme de Demòcrit i el relativisme sofístic. No és, per tant, l’objecte del coneixement vertader, sinó de l’opinió (dóxa). Al Món Intel·ligible regeix la permanència de l’Ésser eleàtic, el formalisme pitagòric i l’universalisme socràtic. És el vertader objecte del coneixement. Si reconsiderem la República globalment, veurem un notable avanç respecte a la primitiva formulació de la teoria de les Idees. En aquesta només s’oferia una completa oposició entre el Món de les Idees (etern i immutable) i el Món de les coses individuals (temporal i canviant). Ara, encara que es manté aquesta oposició, s’admeten graus ontològics i epistemològics en cadascú dels móns (recordem la Metàfora de la Línia).

MÓN SENSIBLE MÓN INTEL·LIGIBLE
Graus de la realitat Imatges (eikasia) de les coses Les coses (zoa) Ens Matemàtics (ta mathematikà) Idees (arxai)
Graus del coneixement Imatginació (eikasia) Creença (pistis) Pensament discursiu (deducció) (dianoia) Intel·lecció (intuïció) (noesis)
OPINIÓ (doxa) CONEIXEMENT, saviesa, ciència, (episteme)

  2.3.2 Relació entre les idees i les coses

Idea i particulars
Idea i particulars

Per verbalitzar la relació de les coses sensibles amb les Idees, Plató utilitza les paraules “semblança” o “imitació”, encara que conserva el terme “participació”. Plató insisteix en el fet que per raó de les Idees els particulars són el que són: "és per la bellesa pel que totes les coses belles són belles". Les Idees són, doncs, causa de les coses o models d’elles. Ara bé, com que Plató introdueix dos intermediaris entre el Món Sensible i el Món Intel·ligible (la ψυχή -psyché, psyque anima- i els ens matemàtics), el que està present en el particular no és la Idea, sinó, més exactament, una còpia imperfecta de la Idea (un ens matemàtic). Per consegüent l’esquema complet és: Les Idees estan imperfectament imitades per qualitats (ens matemàtics) exemplificades en nombres i figures les quals estan, al seu torn, imperfectament imitades per les coses sensibles.

  2.3.3 Relacions entre Idees

Després d’afirmar que una mateixa cosa particular pot participar d’Idees oposades, passa a parlar de les relacions entre Idees.

Una Idea no pot ser caracteritzada per una Idea oposada: la grandesa no pot admetre la menudesa i resultar distinta del que era.

Aquesta relació entre les Idees el portà a establir una organització jeràrquica del Món intel·ligible. Així ho feu en República: primer la Idea de Bé, després les Idees ètiques i estètiques, finalment les Idees matemàtiques. Plató afirmà, en el passatge sobre el sol i la Idea de Bé (llibre VII de la República), que només es pot conèixer perfectament la justícia i les altres virtuts a la llum de "quelcom més gran que elles". Aquest "sublim objecte de coneixement és la Idea de Bé, que és la que, associada a la justícia i a les altres virtuts, les fa útils i beneficioses". El que pretén transmetre Plató és, probablement, que l’essència de cada una de les Idees ètiques i estètiques depèn de la relació que mantinguen amb la Idea de Bé. Aquesta concepció jeràrquica la mantindrà en tots els diàlegs, encara que la Idea suprema no és sempre la mateixa (així en el Convit és la Bellesa; en el Parmènides, l’U; i en el Sofista, l’Ésser).

Per últim, Plató ens diu en el Fedre, que la vertadera comprensió d’una Idea genèrica requereix que vegem, no sols el grup d’Idees específiques que comprèn, sinó també les precises articulacions que mantenen.

La intenció de Plató, en formular la teoria de les Idees, sembla ampliar-se. A més de la intenció política (estretament relacionada amb la intenció moral): els governants han de ser filòsofs perquè aquests es comporten segons ideals (les Idees) transcendents i universals, i no per la seua ambició personal; ara també té una intenció científica: l’objecte del vertader coneixement (epistéme) només poden ser les Idees.

 2.4 Diàlegs crítics (etapa de vellesa)

Formes geomètriques
Formes geomètriques

En els diàlegs crítics Plató revisa la teoria de les Idees alhora que mostra interès per l’eleatisme. Les objeccions estan adreçades a les següents qüestions: Quins tipus d’Idees hi ha? Quina és la relació entre les Idees i els particulars? Hi ha alguna relació entre les Idees?

  2.4.1 Quins tipus d’Idees n’hi ha?

En República, Plató digué que hi ha una Idea la qual li correspon a cada nom comú. En relació amb aquesta afirmació, en Parmènides, es pregunta quins tipus d’Idees hi ha. El primer grup d’Idees són les Idees matemàtiques: Semblança, Unitat, Pluralitat. El segon grup, les Idees ètiques i estètiques: Justícia, Bellesa, Bondat, etc. Pel que fa a les Idees d’espècies biològiques i dels quatre elements (Idees d’home, foc, aigua i d’altres semblants), dubta de la seua existència. I dubta molt més de l’existència d’Idees de coses tals com cabell, fang i brutícia, els que té per subproductes dels processos naturals, i no per parts de la naturalesa. Al final del passatge, Plató expressar la convicció que es podrien rebutjar tals dubtes i mantenir el principi declarat en República.

  2.4.2 Relació entre les Idees i les coses

Un altre aspecte objectable de la teoria és la relació entre les Idees i els particulars. El Parmènides examina les principals objeccions als conceptes "participació" i "imitació".

Pel que fa a la "participació", Parmènides pregunta si el particular participa de la Idea sencera o d’una part. Per a Sòcrates el particular participa de la Idea sencera. Però Parmènides argumenta que si la Idea sencera estigués present en els individus separats, estaria separada de si mateixa. Però, en realitat, no podem dir que cada cosa particular gran és gran per contenir una part de la Grandària, menor que la “Grandària en si”. La solució està en comprendre que la Idea no és una cosa, sinó un atribut, per tant no li podem aplicar la distinció sencer i part.

El concepte "imitació" expressa que les Idees són models establerts en la naturalesa i els particulars són còpies d’elles. Parmènides objecta que si les coses imiten les Idees és perquè entre la classe de coses belles i la Idea de Bellesa hi ha una altra Idea a la qual imiten. I si la Idea de Bellesa imita aquesta altra Idea és perquè hi haurà una altra Idea a la qual imiten, i així ad infinitum. És el famós "argument del tercer home" al qual farà referència Aristòtil.

L’objecció de Parmènides no fou contestat per Plató perquè pensà que no posava en perill la teoria. En realitat, les objeccions de Parmènides no soscaven la teoria de les Idees, però sí el llenguatge emprat per Plató en formular-la. Les expressions "participar" i "imitar" són metàfores inadequades per a expressar la relació dels particulars amb una Idea, perquè ambdues consideren la Idea com si fóra una cosa, i no la consideren com el que és, una característica de les coses. Sòcrates suggereix que cada Idea és un pensament, que només es troba en les ànimes, amb el que salva la seua singularitat i se sostrau a l’objecció que s’ha fet contra ella. Parmènides ha fet importants crítiques a la teoria de les Idees, però ha admès que sense tenir en compte tal teoria seria impossible el discurs.

  2.4.3 Interrelació entre les Idees

En el Sofista es planteja el tema de la interrelació entre les Idees (comunicació). Es tracta de saber com una Idea pot predicar-se de dues o més Idees distintes. Plató sostingué que, si bé cap Idea no pot "mesclar-se" amb una altra en el sentit d’identificar-se amb ella, hi ha Idees (Ésser, Identitat, Diferència) que poden predicar-se de totes les Idees. Hi ha parelles d’Idees en les quals una pot predicar-se de l’altra; i n’hi ha d’altres, en les quals cap d’elles pot predicar-se de l’altra.

El problema rau en l’organització del sistema de les Idees.

  • Primer, examina l’enunciat "cap Idea pot combinar-se amb una altra". Plató rebutja l’enunciat perquè si les Idees son reals, totes es combinen amb la Idea d’Existència. Tampoc no es pot afirmar que totes les Idees es combinen entre si, perquè amb això s’admetria, per exemple, que el moviment està en repòs i el repòs en moviment. La veritat és que algunes Idees es combinen entre si i altres no.
  • Després es preguntar si certes classes (o Idees) travessen totes les Idees i les connecten, i si altres Idees, que també les traspassen a totes, les separen.
    • Les Idees unidores són: Ésser, Identitat i Diferència, perquè es prediquen de totes les Idees i, simplement per això, les uneixen.
    • La Idea separadora més general és la Diferència, que és predicable de totes les Idees i a totes les separa en virtut de la seua naturalesa especial.
      La ciència que descobreix les Idees unidores i separadores és la dialèctica, i el seu exponent és l’autèntic filòsof. Dit d’una altra manera, la filosofia consisteix en el descobriment de l’organització sistemàtica de les Idees.
  • A continuació passa a estudiar les Idees grans (l’Ésser, el Moviment i el Repòs) amb l’objecte de descobrir la naturalesa de cadascuna i les seues relacions mútues. D’aquestes no es "mesclen" el Moviment i el Repòs, mentre que l’Ésser es barreja amb les dues. A més cadascuna de les dues (Moviment i Repòs) és diferent de l’altra i idèntica a si mateixa, pel que haurem d’admetre altres dues Idees grans, la Identitat i la Diferència. Així, les relacions entre les Idees grans són:
    • Cada Idea és diferent de totes les altres.
    • Ésser, Identitat i Diferència són predicables entre si, i del Moviment i del Repòs.
    • El Moviment i el Repòs no són predicables entre si.
  • Quant al problema del "no-res”, Plató s’oposa a Parmènides, perquè amb la frase "mai de cap manera és possible que el No-res siga" no diem quelcom contrari al que existeix, sinó només quelcom diferent. Així doncs, estableix el No-res com una Idea entre les altres; si bé, no és una sisena "Idea gran" per ser simplement la Diferència amb un altre nom.

Pot semblar que el resultat de l’examen que fa Plató sobre la comunicació de les Idees és pobre: el descobriment de determinades relacions òbvies entre cinc termes. Però l’important és que ha establert el principi que les Idees formen un sistema.

Teoria de les Idees
Teoria de les Idees

Notes

[1Tret de l’article "Plató" de la Viquièdia

[2o quiddidad. El que tenen els éssers d’estable i intel·ligible; la naturalesa o trets que fan que una cosa particular siga el que és i no una altra cosa.

[3Del llatí "substantia", traducció del grec "ousía". En Aristótil, l’ésser independent del qual es prediquen atributs. En Descartes, allò que no necessita d’un altra cosa per a existir. Per a Hume no és més que un conjunt d’idees simples reunides per la imaginació al qual li assignem un nom amb el qual som capaces de recordar aquest conjunt d’idees

info portfolio

Documents adjunts