Inici > Filosofia > Funcions de la filosofia en la cultura occidental

Funcions de la filosofia en la cultura occidental

Què és filosofia?

per Àngels Varó Peral,



La filosofia no pot funcionar d’esquenes a la societat. Ha d’abandonar la seua "torre d’ivori" i fer visibles els problemes socials actuals: desocupació, empobriment, fam, explotació laboral, globalització de l’economia, violació sistemàtica dels drets humans i de les llibertats públiques, sexisme, racisme i xenofòbia... També és funció de la filosofia sotmetre a crítica l’ordenació social i les situacions injustes les quals són provocades per la pròpia organització social, és a dir, una de les seues tasques consisteix en desmuntar arguments polítics fal·laços, defensar-nos dels abusos del poder, mostrar la il·legitimitat dels règims polítics autoritaris i antidemocràtics...

 1. El saber filosòfic

Què és la filosofia? Per a què serveix?

Abans de buscar respostes per aquestes preguntes farem alguns aclariments:

  • El primer, la nostra cultura forma part de l’anomenat “pensament occidental”, per tant, la filosofia que estudiarem serà l’occidental.
  • El segon, el significat etimològic de “filosofia”: la paraula grega ’filosofia’ (phylosophia), està formada per dos termes: filew (amar, amant) i sofia (saviesa, ciència, enteniment). Així, “filosofia” significa amor a la saviesa, és a dir, desig de saber.
  • El tercer aclariment, la filosofia és “això que fan els filòsofs” i les filòsofes: reflexionar sobre l’experiència.
  • I el quart, quan s’utilitza la paraula “home”, es parla de l’home adult, blanc, burgès, sense cap disminució física ni psíquica, amb dret de ciutadania; i no del conjunt dels éssers humans.

A continuació, veiem el vídeo "Què és filosofia?"

El contingut d’aquest tema és el següent:

  • Algunes de les diferents maneres d’entendre la filosofia al llarg de la seua història per arribar a una noció aproximada de què és filosofar.
  • Una exposició de les funcions de la filosofia en la nostra cultura.
  • Unes justificacions del perquè ara la filosofia és útil i, fins i tot, necessària.

 2. Concepcions de la filosofia al llarg de la seua història

En la història de la filosofia es poden distingir dos grans períodes: el “metafísic” i el “postmetafísic”. El primer període s’estén des del segle -VI fins el segle XVII. En ell, la filosofia investiga sobre la realitat (l’ésser). El segon període es perfila durant el segle XVII i arriba fins l’actualitat. En ell, la filosofia s’ocupa del coneixement (epitemologia) i després de la paraula (filosofia del llenguatge).

 2.1 Període metafísic (ss -VI / XVII)

Comencem pel segle –VI, quan la insatisfacció amb les explicacions mítiques del segle –VIII (Homer i Hesíode), promogué un canvi d’actitud radical en el desig de comprendre què és i com funciona la naturalesa i quin és el lloc dels ésser humans en ella. Aquesta nova actitud consistí a indagar què són les coses a partir de les coses mateixes, de la seua immanència i necessitat. Tal canvi ha estat denominat “el pas del mite al lógos”. Es produí en la Jònia (situada en la costa mediterrània de l’actual Turquia), concretament en la ciutat de Milet, amb Tales, Anaximandre i Anaxímenes. Aquesta nova manera de pensar aportà explicacions racionals sobre l’origen (arxé), estructura i composició de la naturalesa (phýsis), entesa aquesta com un kósmos.

Dos foren els principals problemes plantejats per la filosofia presocràtica:

  • el de l’ Arxé (o el que és el mateix, el de la unitat en la multiplicitat, és a dir, el de la relació existent entre la multiplicitat de l’experiència i la unitat necessària postulada per la raó; unitat que possibilitava la comprensió de la naturalesa com un tot ordenat, com un kósmos, capaç de ser intel·ligible i, per tant, capaç de ser entès) i
  • el de la causa del moviment: naixement, corrupció i canvi.

Les respostes presocràtiques sobre aquesta doble problemàtica van ser molt diverses i fins i tot avui ens sorprenen.

Escoles presocràtiques
Escoles presocràtiques

Però, l’important no és la diversitat de respostes donades sinó la unitat de les preguntes plantejades. Respostes que tenen en comú postular l’existència d’un arxé (substrat original, permanent i essencial) en el dinàmic desplegament de la naturalesa. El que és important és el fet d’haver postulat, a partir de l’admiració i de l’observació dels fets quotidians, la unitat en la multiplicitat, és a dir, que malgrat que les coses se’ns apareixen múltiples i canviants, són en última instància el mateix, i necessàriament el mateix. L’important és que la filosofia presocràtica posà les bases del pensament racional, i l’obligà a buscar en la pròpia naturalesa les respostes dels problemes plantejats. D’aquesta manera quedà iniciat el camí de la racionalitat científica.

En el segle –V, a Atenes, es produí l’anomenada “girada antropològica” en la investigació filosòfica. Si abans la filosofia s’ocupava de la phýsis, ara adreçarà la seua investigació cap els problemes humans: la recerca d’una fonamentació racional de la pràctica moral i política. Sòcrates i la Sofística foren els seus protagonistes. Des d’aleshores trobem una doble direcció en la filosofia: la teòrica (el saber dels primers principis: metafísica i epistemologia); i la pràctica (l’ètica i la política).

Al segle –IV, Plató i Aristòtil sostingueren que la filosofia naix de l’admiració i de l’estranyesa.

Plató

Segons Plató (–428/–348) la filosofia és el saber que, en estranyar-se de les contradiccions de les aparences, arriba a la visió del que és vertaderament, de les Idees. Filosofar és admirar-se davant dels múltiples sentits possibles de tot el que és real i, sobrepassant-los, anar a la font de tots ells: a la seua idea. És el coneixement de les realitats ideals que doten de sentit a les coses particulars. Aquest coneixement de l’absolut és la ciència vertadera, la ciència de les idees. A més, la filosofia té, per a Plató, una funció transformadora del món i de la societat: possibilitar una forma de vida "col·lectiva" d’acord amb la idea de justícia.

... No obstant, no deixava de reflexionar sobre la possibilitat de millorar la situació i, en conseqüència tot el sistema polític ... Aleshores em sentí obligat a reconèixer, en alabança de la filosofia vertadera, que només a partir d’ella és possible distingir el que és just, tant en el terreny de la vida pública com en la privada. Per això, no cessaran els mals del gènere humà fins que ocupen el poder els filòsofs purs i autèntics o bé els que exerceixen el poder en les ciutats arriben a ser filòsofs vertaders, gràcies a un especial favor diví. Plató, Carta VII

Aristòtil

Per a Aristòtil (–384/–322) la filosofia és la ciència dels primers principis i de les primeres causes de totes les coses. Pretén explicar què són les coses i per què són com són. Si volem saber què són les coses haurem de buscar la seua essència (els principis); si volem saber per què són com són, haurem d’investigar les causes que fan que les coses siguen com són. Per això, la filosofia es dirigeix a l’estudi de la realitat considerada en si mateixa i no en la seua concreció en aquest o aquell ésser o tipus d’ésser. És una ciència que atén no al que succeeix o apareix, sinó al que fa possible tot quant succeeix i apareix. La filosofia (metafísica) vol determinar allò que en cada ser, i en la realitat en general, no pot faltar: el que és ineludible i necessari per a què les coses seguisquen sent el que són.

De tot el que acabem de dir sobre la ciència mateixa, resulta la definició de la filosofia que busquem. És imprescindible que siga la ciència teòrica dels primers principis i de les primeres causes ... I que no és una ciència pràctica el prova l’exemple dels primers que han filosofat. El que en un principi mogué els homes a fer les primeres indagacions filosòfiques va ser, com ho és avui, l’admiració. Entre els objectes que admiraven i dels que no podien donar-se raó, s’aplicaren primer als que estaven al seu abast; després avançant pas a pas, volgueren explicar els més grans fenòmens; per exemple, les diverses fases de la Lluna, el curs del Sol i dels astres i, finalment, la formació de l’Univers. ... Per consegüent, si els primers filòsofs filosofaren per a alliberar-se de la ignorància, és evident que es consagraren a la ciència per a saber, i no per mires d’utilitat. El fet mateix el prova, ja que quasi totes les arts que tenen relació amb les necessitats, amb el benestar i amb els plaers de la vida, eren ja conegudes quan es començaren les indagacions i les explicacions d’aquest gènere. És per tant evident, que cap interès estrany ens mou a fer l’estudi de la filosofia. Aristòtil, Metafísica, I, p. 40

Durant el període hel·lenístic-romà (ss –IV al III), la filosofia es converteix en preocupació ètica l’objectiu de la qual és oferir un model de vida, el del savi, que busca la felicitat i la troba en la tranquil·litat exterior i en la pau interior. La filosofia és considerada com el “art de la vida” basat en principis elaborats per la raó humana. Les escoles més importants de la filosofia hel·lenístic-romana són: el cinisme, l’epicureisme, l’estoïcisme i l’escepticisme.

Cinisme

Cinisme. Els principis de la filosofia cínica són: el màxim control d’un mateix, la capacitat de suprimir totes les necessitats i la fortalesa de tornar a una vida natural, senzilla i plena. El savi menysprearà totes les convencions socials i acceptarà només el que és natural. El filòsof cínic més destacable fou Diògenes de Sinope (-413 / -323)

Epicureisme

Epicureisme. Segon Epicur (-341 / -270), la filosofia té una doble funció. Primer ha d’alliberar els homes dels quatre mals de la vida: del temor dels déus, del temor de la mort, del temor del destí (a no assolir el bé) i del temor dels mals i perills. Després deu conduir-los a la felicitat. La recerca del plaer és la fi fonamental de la vida, en el plaer es troba la felicitat. La felicitat o el plaer consisteix en la satisfacció mesurada i equilibrada de les necessitats naturals (beure, menjar, dormir...) i en la serenitat de l’esperit o ataràxia (absència de dolor en el cos i de pertorbacions en l’ànima).

Estoïcisme

Estoïcisme. Fundat per Zenó de Cítion (-334 / -262). La seua ètica està basada en l’acceptació del que succeeix i en l’absència de desig. Segons l’estoïcisme tot quant succeeix en el món està regit pel lógos i l’acceptació d’aquest destí és la millor pauta ètica. L’ètica estoica estableix que, en un Univers determinat per un ordre racional, l’home (el savi) només pot trobar la felicitat en l’acceptació de l’ordre còsmic. La llibertat humana radica en l’acceptació de la determinació, en l’acceptació del que és necessari i inevitable. La virtut o excel·lència és viure d’acord amb la naturalesa, i aquesta segueix un ordre inflexible, un destí.

Escepticisme

Escepticisme. Fundat per Pirró d’Elis (-360 / -272). Per a ser savi fa falta saber què són les coses, saber quina actitud hem de prendre davant d’elles i saber què aconseguirem adoptant eixa actitud. Però com de les coses no podem saber res sinó únicament podem tenir sensacions i opinions, el millor serà no decantar-nos per res i suspendre tot judici (epojé), abstenir-nos de dir res (aphasía) i quedar-nos impertorbables (ataraxia). Per a ser feliç és necessari romandre indiferent a tot. Del període romà, destacà Sèneca (+4 / +65).

En l’Edat Mitjana (ss IV-XIV) la filosofia (raó) quedà limitada i subordinada al poder de la teologia (fe), que s’autoconstituí com saber absolut dominant. Les diferents relacions entre filosofia i teologia podem veure-les amb Agustí d’Hipona, Tomàs d’Aquino i Guillem d’Ockham.

Agustí d’Hipona

Per a Agustí d’Hipona (354-430) hi ha harmonia entre raó i fe, perquè ambdues persegueixen l’esclariment de l’única veritat. La saviesa té com a objecte el coneixement de les veritats eternes i immutables. Com aquestes són patrimoni de déu, la filosofia com “amor a la saviesa”, coincideix amb l’amor a déu (teologia).

Tomàs d’Aquino

Tomàs d’Aquino (1224-1274) subordina la filosofia a la teologia. Estableix la legitimitat d’eixos dos saberes: el filosòfic (que s’ocupa de la naturalesa) i el teològic (que s’ocupa de la revelació). Ara bé, així com l’ordre natural es subordina al sobrenatural, així el saber filosòfic s’ha de subordinar al teològic. La filosofia és un coneixement cert (vàlid en el seu ordre, ja que mai no recorre a la fe per a considerar i analitzar les coses i el seu sentit natural) però incomplet perquè dóna compte de la finitud i la contingència de les coses naturals. Per a què el coneixement siga complet, la filosofia ha d’incorporar el coneixement teològic. L’anàlisi de les criatures del món condueix, doncs, a afirmar l’existència de déu, la immortalitat de l’ànima, etc.

Guillem d’Ockham

Per a Guillem d’Ockham (1295-1349) l’únic coneixement possible és l’experiència i l’única realitat cognoscible és la que ens revela l’experiència (la naturalesa), per tant, qualsevol realitat que transcendisca l’experiència és incognoscible per la raó. Així queda separada la filosofia de la teologia. La filosofia s’ocuparà de l’estudi de la naturalesa i abandonarà les qüestions pròpies de la teologia (l’existència de déu, la seua unitat, la impossibilitat d’una sèrie infinita de causes, la creació de l’univers, etc.).

Durant el Renaixement (ss XV-XVI) la filosofia intenta de nou explicar la naturalesa, la història i l’home en virtut de les seues pròpies lleis, sense recórrer a la voluntat de déu. Això donà lloc a dos grans nuclis temàtics. Per una banda, la preocupació antropològica: reflexions sobre la naturalesa de la llibertat, l’origen del poder, la llei natural i la naturalesa de la societat. I, per l’altra, la preocupació per la naturalesa: la ciència és l’únic mitjà adequat per a poder comprendre la naturalesa. La filosofia és filosofia de la naturalesa i es pregunta per la metodologia, adient a la investigació de la naturalesa, que conduïsca a la formulació, en termes matemàtics, de les lleis del seu comportament.

Un exemple de filosofia renaixentista és la de Francis Bacon (1561-1626): la funció de la filosofia és elaborar una concepció del món basada en els resultats obtinguts per les ciències. Bacon vol reformar la societat a través de la ciència aplicada (aquest és el projecte de la seua utopia La nova Atlàntida); però això pressuposa reformar abans la ciència, en els seus objectius i en els seus mètodes.

Només ens resta dir unes paraules sobre l’objecte que ens proposem. ...aquells que s’esforcen per fundar i estendre l’imperi del gènere humà sobre la naturalesa, tenen una ambició (si és que aquest nom pot aplicar-se’ls) incomparablement més sàvia i elevada que els altres. Però l’imperi de l’home sobre les coses, té el seu únic fonament en les arts i en les ciències, perquè només s’exerceix imperi en la naturalesa obeint-la. Bacon Novum Organum, I, 129

 2.2 Període Postmetafísic (ss XVII-XXI)

En la Modernitat (ss XVII-XVIII) es produeix una “girada crítica” en les concepcions de la filosofia. Aquesta serà considerada, bàsicament, com epistemologia (o teoria del coneixement) la tasca de la qual serà la recerca i fonamentació de la veritat científica. Els corrents filosòfics desenvolupats en aquesta etapa són: el racionalisme, l’empirisme i l’idealisme transcendental.

El Racionalisme pretén convertir la filosofia en ciència estricta, l’objecte de la qual és obtenir una veritat filosòfica, científica, amb certesa matemàtica. La raó és l’única facultat que pot conduir al coneixement de la veritat. El poder de la raó radica en la capacitat de treure de si mateixa les veritats primeres i fonamentals (anomenades idees innates), a partir de les quals, i per deducció, és possible obtenir totes les altres, i construir el “sistema” del món. Els representants del racionalisme són Descartes, Spinoza i Leibniz.

Descartes

Descartes (1596-1650) caracteritza a la filosofia com un saber encaminat a obtenir certeses indubtables. La filosofia té en ell l’amplitud d’una saviesa general, assentada en principis evidents, dels quals el primer és la intuïció de la pròpia existència en l’acte mateix del pensament. La filosofia és, per a Descartes, “l’estudi de la saviesa, i per saviesa no entén només la prudència en els negocis, sinó un perfecte coneixement de totes les coses que l’home pot saber, tant per a conduir la seua vida com per a la conservació de la salut i la invenció de totes les arts”.

Spinoza

Per a Spinoza (1632-1677) la filosofia pretén alliberar a l’esperit de tot el que és mundà i particular (plaers, honors, riqueses), per a què l’home assolisca el bé, que resideix en percebre’s inserit en la unitat absoluta de tota la naturalesa. Això exigeix que la filosofia no sols perseguisca una reforma de l’enteniment particular, sinó que també contribuïsca a que el bé siga buscat socialment. La filosofia una funció educativa, moral, política i fins i tot tècnica, per a què l’home visca d’acord amb la seua condició d’integrant en la unitat (la naturalesa), en el reconeixement de la qual resideix la seua llibertat.

Leibniz

Leibniz (1646-1716) es proposà reduir tot el saber a un matemàtica universal (càlcul lògic) que establisca les regles de les possibles combinacions i substitucions de paraules i raonaments. Aquesta característica universal seria l’única filosofia adequada i possible ja que ella expressaria la completa estructura formal de la realitat.

Per a l’Empirisme la filosofia és una reflexió sobre com s’originen i organitzen els nostres continguts mentals i sobre la validesa del coneixement. L’origen i límit del coneixement ja no serà la raó (com deia el racionalisme) sinó l’experiència. D’això donen compte, entre altres, Locke i Hume.

Locke

Locke (1632-1704) fa consistir la filosofia en el coneixement i crítica de les nostres idees. La filosofia no és anàlisi o reflexió sobre el món, sobre les coses –en fi, sobre la realitat– sinó sobre les meues idees i les meues concepcions de la realitat. La funció de la filosofia és “examinar les nostres aptituds i veure quins objectes estan al nostre abast o més enllà del nostre enteniment...”

Hume

Hume (1711-1776) atorgarà a la filosofia la funció d’establir els límits de la certesa, així només serà vàlid el coneixement que procedeix de les dades de l’experiència (impressions).

En la Il·lustració (s. XVIII), Kant (1724-1804), amb el seu Idealisme Transcendental, descarta la pretensió racionalista d’assimilar ciència i filosofia, però sense abandonar la reflexió sobre la ciència. D’aquesta manera duplica el sentit mateix de la filosofia. La filosofia, en primer lloc, ha de ser reflexió transcendental, o siga, ha de fixar les condicions a què ha de sotmetre’s tot coneixement científic. En segon lloc, ha de ser una reflexió sobre l’obligació moral (haver de ser ). En fi, la filosofia ha de contestar a aquestes preguntes: què puc saber?, què he de fer?, què puc esperar? I, finalment, què és l’home?. A més, durant la Il·lustració, la filosofia també és entesa com un esforç de la raó per canviar el món, per alliberar-lo d’errors i de prejudicis, per a fer-lo progressar.

Amb l’Idealisme alemany (primera meitat del s. XIX) culmina la pretensió, iniciada per Descartes, de convertir la filosofia en ciència. Per a l’Idealisme la filosofia no és merament el fonament de la ciència (Kant), sinó l’única ciència: la filosofia és el sistema de saber absolut, l’autoconsciència de la humanitat aconseguida dialècticament. El seu objecte són les condicions subjectives que fan possible les relacions de l’home amb el món, tant teòricament com pràctica. Representants de l’Idealisme alemany són: Fichte, Schelling i Hegel.

Fichte

Per a Fichte (1762-1814) la filosofia deixa de ser investigació particular sobre qualsevol saber o objecte per a convertir-se en una ciència del propi saber, açò és, en una consideració sobre el fonament mateix del saber i sobre les funcions unificadores subjectives que el fan possible. D’aquí que “l’essència de la filosofia consistisca en açò: ‘reduir a la unitat absoluta tot el que és múltiple’ ”. La missió de la filosofia és conèixer i portar a terme el destí de l’home.

Schelling

Schelling (1775-1854), per la seua banda, insistirà que la filosofia ha de fer que l’home senta que pertany a la unitat absoluta de la qual ell, amb tota la resta, forma part. Per això la missió de la filosofia és descobrir allò objectiu (tot el que és inconscient, natural, determinat) al si d’allò subjectiu (el que és lliure, allò conscient) i descobrir allò subjectiu al si d’allò objectiu, a fi de fer possible la fusió dels dos elements. I tal funció la realitzarà l’art, no la filosofia. Així l’art es converteix en l’òrgan de la filosofia.

Hegel

Per a Hegel (1770-1831) la realitat vertadera no radica en cada cosa concreta i natural sinó en una idea absoluta, açò és, en una idea que abraça totes les possibles qualitats o modes de realitzar-se una cosa. Per exemple, la realitat de l’art no radica en cap artista concret o en una època, sinó que ella ve constituïda per tot l’art històric ja realitzat i per totes les possibles formes artístiques que puguen donar-se i no s’han donat històricament encara. I així succeeix amb tots els altres ordres de la realitat. Per aquesta concepció d’allò real, la tasca de la filosofia serà “aprehendre la idea en la seua forma vertadera i universal”. Per a això la filosofia ha de considerar la complexa i múltiple realitat natural (filosofia de la naturalesa) i analitzar l’esforç de cada ésser per realitzar en si l’ideal de la idea absoluta (filosofia de l’esperit).

La filosofia contemporània comença amb la crisi de l’idealisme alemany, en la segona meitat del segle XIX. Es caracteritza per l’escassa valoració de la realitat transcendent (déu i el món espiritual) i per la crisi de la raó com a instrument per al coneixement absolut (es dubta que la filosofia puga aconseguir una descripció racional de la realitat).

Positivisme

El Positivisme afirma que no és possible aconseguir un coneixement de realitats que estiguen més enllà d’allò donat, del que és positiu, perquè tot coneixement genuí es basa en l’experiència sensible i només pot progressar mitjançant l’observació i l’experiment. Per tant, els intents metafísics o especulatius d’obtenir coneixement a través de la raó, sense efectuar comprovacions empíriques, han de ser abandonats en favor dels mètodes de les ciències especials. El positivisme nega que la filosofia (com a metafísica) puga donar informació sobre el món i assigna aquesta tasca a les ciències. La filosofia com a metafísica ha de ser substituïda per una filosofia científica. Aquest projecte va ser iniciat per Auguste Comte (1798-1857), qui proposà fer de la filosofia una ciència positiva descriptiva dels fenòmens socials, de l’estructura i el canvi social. Així nasqué la sociologia com a disciplina científica.

Marxisme

Per al Marxisme la filosofia té un paper emancipador. És l’instrument intel·lectual amb què podem entendre les causes de l’explotació i la injustícia social i ens permet actuar racionalment per a la superació de l’alienació. Karl Marx (1818-1883) sostingué que la teoria no ha de ser considerada com quelcom distint de la pràctica. Pensaments, creences i sentiments morals són formes d’acció. Marx identificà la filosofia amb la praxi. La praxi és l’activitat genuïna de l’home –intel·lectual i operativa– que impedeix separar pensament i realitat, de tal manera que conèixer i actuar formen una unitat, contribuint a una “saviesa total” –praxi– que fa impossible la independència de reflexió i fets històric-materials. La filosofia és doncs l’activitat pràxica de l’home encaminada a conèixer i transformar les condicions històriques, a fi de superar l’alienació de l’home en la societat de classes.

Els filòsofs no han fet més que interpretar de diverses maneres el món, però del que es tracta és de transformar-lo. Marx Tesi sobre Feuerbach T. 11

Vitalisme

El Vitalisme (en oposició al racionalisme, al positivisme i al mecanicisme) sosté l’existència d’un principi vital que explica les característiques irreductibles dels ésser vius, ja que nega la reductibilitat dels fenòmens vitals a causes merament fisico-químiques o fisiològiques.

  • Nietzsche (1844-1900) diu que la filosofia és una activitat dirigida a fer que l’home prenga consciència dels autèntics valors vitals (dionisíacs: la vida en els seus aspectes fosc, instintiu, irracional, biològic) i a invitar-li a viure segons ells. Per això, la filosofia ha de ser crítica dels valors no vitals (apol·linis: la llum, la claredat, l’harmonia, la individuació, l’equilibri, la mesura i la forma, la racionalitat) que predominen –ja des de Sòcrates– en la cultura occidental.
  • Bergson (1859-1941) és exemple de la distinció entre l’objecte i el mètode de la filosofia i el de les ciències. Per a ell la filosofia ha de ser, en clara oposició amb els positivismes, una activitat intuïtiva de la vida interior, que es presenta fonamentalment com a duració o realitat temporalitzada que és inaprehensible pels mètodes científics.

Pragmatisme

El Pragmatisme és una forma d’empirisme que considera l’experiència com criteri de veritat i de validesa; però no l’experiència acumulada en el passat, sinó l’experiència futura: el resultat. S’oposa a la concepció positivista de la ciència ja que nega el caràcter necessari i determinista de les lleis naturals. I rebutja la interpretació contemplativa de la filosofia.

  • C. S. Peirce (1839-1914) va ser l’iniciador del mètode pragmàtic (mètode d’atorgar significat als conceptes, que tendeix a eliminar allò metafísic) en formular el principi de que l’interès i la importància d’un concepte resideix únicament en els efectes directes que considerem puga tenir en la conducta humana: “Per a comprovar el significat d’una concepció intel·lectual, cal considerar les conseqüències pràctiques que podrien derivar-se necessàriament de la veritat de tal concepció; i la suma de tals conseqüències constituirà el significat complet de la concepció”.
  • W. James (1842-1910) generalitzà la recerca del sentit no sols dels termes, sinó també de les qüestions metafísiques, i la configurà com una teoria sobre la veritat. Més que en un acord o concordança amb la realitat, la veritat consisteix en el que és avantatjós pel pensament, o en la consecució d’una relació satisfactòria amb la realitat; l’avantatge i la satisfacció es refereixen a allò útil, o a allò pràctic.
  • Aquest aspecte relativista del pragmatisme va ser discutit per J. Dewey (1859-1952) qui analitza el concepte de “vertader en la pràctica” en termes que s’apropen als requisits d’una investigació científica. Dewey anomenà “instrumentalisme” a la seua manera d’enfocar el pragmatisme: el coneixement és un procés d’investigació en el qual les idees són els instruments; d’elles no diem pròpiament que siguen vertaderes o falses en si mateixes, sinó que els mitjans dels quals ens servim per a investigar quines de les nostres creences serveixen per a resoldre els nostres problemes són d’índole variada; la finalitat de la investigació no és la veritat o la certesa absoluta, sinó una “afirmabilitat garantida”, açò és, un prudent judici pràctic que es recolza en el conjunt d’afirmacions desenvolupades metòdicament per l’empresa (comunitat) científica.
  • D’ací que, per a Charles Morris (1901-1979), com per a tot el pragmatisme, la creença no siga més que una regla de comportament i la filosofia, com a organització de les creences fonamentals, constituïsca el projecte fonamental de la vida. “Una filosofia” escriu Morris “és una organització sistemàtica que comprèn les creences fonamentals: creences sobre la naturalesa del món i de l’home, sobre què és el bé, sobre els mètodes a seguir en el coneixement, sobre la manera en què la vida s’ha de viure”.

El panorama de la filosofia del segle XX també és ben divers. La reflexió filosòfica de les primeres dècades es troba molt determinada, d’una banda, per la crisi de la concepció positivista de la ciència, i, d’altra, pels efectes traumàtics de les dues guerres mundials. Les últimes corrents filosòfiques s’encaminen a la recerca d’una nova manera de filosofar i a re-situar la filosofia en el camp de les ciències socials.

Fenomenologia

La Fenomenologia, en oposició al vitalisme, és un altre intent de fer de la filosofia una ciència estricta. Tal com l’entén E. Husserl (1859-1938), és el mètode que permet descriure el sentit de les coses vivint-les com a fenòmens de consciència. La fenomenologia no és només un mètode, Husserl també la considera la “ciència de les essències” i la identifica amb un “idealisme transcendental”. Per això, com succeeix amb Kant, la filosofia no és sols una crítica del coneixement, sinó també una fonamentació del saber: Husserl creu que els conceptes fonamentals dels diversos àmbits científics han de ser elucidats (açò és, descrits a priori) amb l’anàlisi fenomenològica. Aquesta ciència a priori de tots els conceptes fonamentals pot considerar-se, en opinió de Husserl, el fonament de les altres ciències i la ciència universal que buscava Descartes.

Existencialisme

Amb l’Existencialisme, el centre de tota la reflexió filosòfica és l’existència. Aquesta existència no es refereix a l’existència com a categoria abstracta, ni a l’existència de les coses o realitats no humanes, es refereix a l’existència humana concreta. D’aquesta manera, l’existencialisme recupera el subjecte que pensa, però no com un ens psíquic (tal com el postulà Descartes), sinó com un home de carn i os. L’home no és cap substància susceptible de ser determinada objectivament. El seu ésser és un constituir-se a si mateix. En el procés d’aquesta auto-constitució existencial, l’home pot engendrar l’àmbit d’intel·ligibilitat que li permetrà comprendre’s a si mateix i a la seua situació en el món. L’home no és “consciència” i menys encara “consciència de la realitat”: és la realitat mateixa. Així doncs, l’existència humana és d’alguna manera quelcom “primari”. Només des d’ella és possible i legítim filosofar. L’existencialisme entengué la filosofia com una analítica de l’existència pròpia, concebuda com a realitat singular que es va realitzant en essencial dependència del temps i del món. L’existencialisme exigeix la participació conscient d’allò existent en el seu propi realitzar-se. Entre els seus representants cal destacar Heidegger, Beauvoir i Sartre.

  • Per a Martin Heidegger (1889-1976), la filosofia vol ser una pregunta per allò que fa possible tot quant existeix. I com tot el que existeix són ens, la filosofia és intentar sentir la veu de l’Ésser, o un preguntar-se per l’ésser. Sintetitza així Heidegger el que inicià la tradició filosòfica grega: trobar la raó de tot el que apareix. La filosofia és la pregunta pel que en cada cosa, en el món, en la nostra vida, no pot faltar per a què puguen continuar sent cosa, món o vida.
  • Jean Paul Sartre (1905-1980) entén la filosofia com a “totalitzadora del saber, mètode, idea reguladora, arma ofensiva i comunitat de llenguatge”, i també com un instrument que obra sobre les societats en decadència per a transformar-les i que pot constituir la cultura o, encara més, la naturalesa d’una classe en la seua totalitat. La filosofia tendeix a transformar el món.

Hermenèutica

L’Hermenèutica o fenomen de la “comprensió”, entesa aquesta com una dimensió fonamental de l’ésser humà que afecta a tota la seua existència històrica i comunitària, es converteix, amb Hans-Georg Gadamer (n. 1900), en l’objecte propi de la filosofia. La qüestió que es pretén resoldre és ¿com és possible la comprensió i la interpretació en les ciències socials? Segons Gadamer la compressió de la tradició històrica i de l’experiència estètica són dues grans maneres per a comprendre’s l’home a si mateix. Ambdues es despleguen en el llenguatge, que és el poder de fer parlar el que està contingut en la tradició. Els textos ens ofereixen “modes d’estar en el món”, “horitzons de món”. La interpretació ha de buscar la confluència del “horitzó del text” amb el “horitzó de qui interpreta”. D’aquí la necessitat d’interpretar per a conèixer-nos. Dins del moviment hermenèutic també es situa l’Escola de Frankfurt (Adorno, Horckheimer i Habermas) que entén la filosofia com una interpretació de la cultura en general i dels interessos que subjauen al coneixement, per a l’explicació dels fenòmens socials.

Filosofia Analítica

La Filosofia Analítica (o Neopositivisme) entén la filosofia com l’esclariment, a través d’anàlisi lingüístics, dels sistemes conceptuals dels quals fan ús les ciències, la religió, l’ètica, etc. Per a Wittgenstein (1889-1951) la filosofia no és un saber amb contingut sinó un conjunt d’actes; no és coneixement, sinó activitat. La filosofia és aclariment i, sobretot, aclariment del llenguatge per a descobrir pseudoproblemes. La filosofia és anàlisi del llenguatge.

L’objecte de la filosofia és l’aclariment lògic del pensament.
Filosofia no és una teoria, sinó una activitat.
Una obra filosòfica consisteix essencialment en elucidacions.
El resultat de la filosofia no són "proposicions filosòfiques", sinó el desenterbolir-se de les proposicions.
La filosofia ha d’aclarir i delimitar amb precisió els pensaments que d’una altra manera serien, per així dir-ho, opacs i confusos.
Wittgenstein Tractatus logico-philosophicus 4.112

Estructuralisme

L’Estructuralisme és un corrent metodològic contemporani que tracta de dotar les ciències socials d’un mètode científic propi, distint del de les ciències de la naturalesa. El nucli teòric d’aquest corrent de pensament està definit per la noció d’estructura, i sorgeix com un rebuig de les orientacions de caràcter historicista i subjectivista; alhora s’emmarca en el context de l’estudi de l’estatus epistemològic de les ciències socials. L’estructura és entesa com un tot que només pot comprendre’s a partir de l’anàlisi dels seus components i de la funció que compleixen dins del tot. El mètode estructuralista consisteix, puix, en considerar qualsevol realitat humana (una llengua, una institució, una obra literària, etc.) com una totalitat estructurada i significativa, articulada en relacions estables i regides per unes lleis internes que cal buscar en la seua estructura profunda.

Postmodernisme

El Postmodernisme és un moviment de sospita, d’incredulitat respecte del projecte de la Modernitat. La Modernitat va ser l’època d’establiment dels grans ideals humans (burgesos) del nostre temps: crítica, llibertat, autonomia, emancipació, individualitat, progrés, igualtat, secularització, racionalisme, justícia. La Raó seria la guia o el mitjà per a aconseguir la realització mundana de tots ells. Ara bé, la postmodernitat no reacciona contra el “projecte modern” perquè aquest siga injust, incomplet o inacabat, sinó perquè considera que és irrealitzable. Açò ha portat a un replantejament de la filosofia i de les seues funcions. En aquest context, Michel Foucault (1926-1984) pretengué escriure una història de la veritat, on estigueren clars els llaços que aquesta manté (tant per les seues condicions de possibilitat com pels seus efectes) amb el camp social i polític. El seu objectiu va ser destruir la pretensió positivista (o la del racionalisme clàssic) de fundar el saber en un sòl estable i assegurat. Per a Foucault la cultura constitueix els ordres a priori dels que el subjecte depèn en major mesura que de si mateix. Aquests ordres a priori intervenen com a condició de possibilitat del coneixement. Ells constitueixen un pre-reflexiu que guia sistemes de segon ordre, tals com la teoria dels signes, els sistemes monetaris, la moda, etc. La subjectivitat desapareix així a favor de la coherència a priori dels episteme.

Dialèctica
Dialèctica

Finalitzada la nostra “passejada” per la Història de la Filosofia podem constatar que no hi ha una única resposta a la pregunta “què és filosofia?”, perquè cada sistema filosòfic ens ofereix “la seua” resposta. Davant aquesta situació no ens queda una altra que concloure que ens trobem davant d’un problema insoluble.

Però si reformulem la nostra pregunta, tal vegada podríem trobar una resposta: en compte de buscar la definició de filosofia, esbrinem què és filosofar. Tots els corrents filosòfics es caracteritzen per la seua incessant exploració, aprofundiment i aclariment de qüestions d’interès permanent: la naturalesa de l’existència, del coneixement, de la moralitat, de la raó i dels fins humans… Filosofar és una activitat que es caracteritza per:

  • Explicitar de forma conscient els supòsits de les diferents ideologies les quals subjauen en els discursos de les ciències, siguen humanes o de la naturalesa.
  • Situar les pròpies idees en un marc que possibilite integrar i recompondre la diversitat de coneixements i valors que hom posseeix.
  • Usar la raó en el debat de les idees i en l’anàlisi dels fets.
  • Desenvolupar un pensament autònom i crític i una actitud oberta a noves formes de pensar, sentir i actuar.

La filosofia és, doncs, una activitat que més que resoldre problemes, el que fa és plantejar-los. Açò no és una definició, però sí una pista per poder reconèixer les activitats qualificades de “filosòfiques”.

 3. Funcions de la filosofia en la nostra cultura

Encara ens queda una pregunta per contestar “què representa l’activitat filosòfica per a la vida humana?” O, el que és el mateix, “quines són les funcions de la filosofia en el conjunt de la cultura?”

La cultura, segons els antropòlegs nord-americans Kroeber (1876-1960) i Kluckhohn (1905-1960), consisteix en models o patrons explícits i implícits, de i per al comportament –adquirits i transmesos mitjançant símbols–, els quals constitueixen l’obra exclusiva dels grups humans i inclouen els objectius materials. El nucli essencial de la cultura està constituït per idees tradicionals (és a dir, transmeses i seleccionades històricament) i, especialment, pels valors lligats a elles. Els sistemes culturals poden considerar-se, d’una banda, producte de l’acció, i, d’altra banda, elements condicionadors de l’acció subsegüent.

D’aquesta definició cal destacar que la cultura és un producte humà inacabat. Que la creativitat humana i la seua capacitat de resolució imaginativa de les condicions d’existència són les que permeten la generació de distints fets culturals. D’aquesta manera entendríem allò cultural com resultat de l’acció humana i no com un efecte d’estructures transferides, de tradicions heretades o com el producte simple de la ideologia dominant. Concepcions totes elles que fan cas omís dels subjectes que creen les cultures, les gaudeixen i es serveixen d’elles per a sobreviure.

Grosso modo podem afirmar que les funcions de la filosofia són:

  • D’una banda, indagar i aclarir. Com resultat d’aquesta activitat filosòfica tenim la “filosofia teòrica”: les reflexions al voltant de problemes relatius a les ciències, el llenguatge, l’ontologia, etc. (filosofia de la ciència, filosofia del llenguatge, filosofia de la biologia, filosofia de la tecnologia, filosofia de l’economia...)
  • D’altra banda, transformar. L’activitat filosòfica orientada a l’acció, a la vida, a la transformació del món natural i humà la denominem “filosofia pràctica”. Ací incloguem les filosofies la pretensió de les quals és transformar la societat, bé des del punt de vista socioeconòmic (marxismes), des de la realitat personal com a pressupost d’altres transformacions (vitalisme), des de l’individu com tal (alguns existencialismes: Sartre), des del medi ambient (ecologia) o, transversalment, des de les dones (feminismes).

Ambdues funcions, si bé no poden identificar-se, estan estretament vinculades, perquè no cal oblidar que la tasca transformadora (pràctica) requereix d’un coneixement teòric de la situació. En unificar ambdues funcions, podrem dir que un dels papers de la filosofia en el conjunt de la cultura és organitzar el món que ens envolta per tal d’interpretar i de comprendre la nostra experiència i poder així fer propostes per orientar la nostra acció cap a una vida bona, una vida digna, tant a nivell individual com a nivell col·lectiu.

La filosofia no pot funcionar d’esquenes a la societat, ha de fer visibles els problemes socials actuals: desocupació, empobriment, fam, explotació laboral, globalització de l’economia, violació sistemàtica dels drets humans i de les llibertats públiques, sexisme, racisme i xenofòbia... També és funció de la filosofia sotmetre a crítica l’ordenació social i les situacions injustes les quals són provocades per la pròpia organització social, és a dir, una de les seues tasques consisteix a desmuntar arguments polítics fal·laços, defensar-nos dels abusos de poder, mostrar la il·legitimitat de les formes d’organització política autoritàries i antidemocràtiques...

 4. Utilitat i necessitat de la filosofia

La filosofia no serveix per a res, deien a principis del segle XX alguns intel·lectuals. Davant d’aquesta afirmació caben diferents justificacions:

  • La ineludibilitat de les preguntes filosòfiques, sense que siga un obstacle per a plantejar-les el fet que no trobem respostes definitives.

    Per a resumir la nostra anàlisi sobre el valor de la filosofia: la filosofia ha de ser estudiada, no per les respostes concretes dels problemes que planteja, ja que, generalment, cap resposta precisa pot ser coneguda com vertadera, sinó més bé pel valor dels problemes mateixos; perquè aquests problemes amplien la nostra concepció del que és possible, enriqueixen la nostra imaginació intel·lectual i disminueixen la seguretat dogmàtica que tanca l’esperit a la investigació, però, primer que res, perquè per la grandesa de l’Univers que la filosofia contempla, l’esperit es fa al seu torn gran, i arriba a ser capaç de la unió amb l’Univers que constitueix el seu suprem bé. Bertrand Russell Los problemas de la filosofía Ed. Labor. Barcelona 1978, p. 134-135

  • La filosofia suposa l’ampliació del nostre judici i coneixement de les coses.

    ...el valor de la filosofia ha de ser buscat en una llarga mesura en la seua real incertesa. L’home que no té cap vernís de filosofia, va per la vida presoner dels prejudicis que deriven del sentit comú, de les creences habituals en el seu temps i en el seu país, i de les que s’han desenvolupat en el seu esperit sense la cooperació ni el consentiment deliberat de la seua raó. Per a aquest home el món tendeix a fer-se precís, definit, obvi, els objectes habituals no li susciten cap problema, i les possibilitats no familiars són desdenyosament rebutjades. ...La filosofia, encara que incapaç de dir-nos amb certesa quina és la vertadera resposta dels dubtes que suscita, és capaç de suggerir diverses possibilitats que amplien els nostres pensaments i ens alliberen de la tirania del costum. Així, el disminuir el nostre sentiment de certesa sobre el que les coses són, augmenta en alt grau nostre coneixement del que puguen ser; rebutja el dogmatisme quelcom arrogant dels que no s’han introduït mai en la regió del dubte alliberador i guarda vivaç el nostre sentit de l’admiració en presentar els objectes familiars en un aspecte no familiar. Bertrand Russell, Los problemas de la filosofía. p. 131-133

  • En relació a les ciències, la filosofia aconsegueix un major nivell de generalitat i, al mateix temps, els dóna sentit.

    El què que explica la diferència entre el propòsit de la filosofia, d’una banda, i la investigació, per exemple en química o en psicologia, d’una altra, consisteix sobretot en el nivell de generalitat d’aquells enunciats que considerem ser per naturalesa específicament filosòfics. És cert que tota ciència generalitza i formula lleis que abracen una classe d’elements, però els enunciats filosòfics són per naturalesa molt més generals encara, ja que formulen lleis que abracen tots els fenòmens. Açò no és realitzat per cap disciplina especialitzada, ni tan sols com ocorre en el cas de la teoria de la gravitació, encara que la disciplina pretenga que les seues lleis siguen màximament generals per naturalesa. [...] Atès que cap branca de la ciència (ni tampoc el pensament quotidià) pot funcionar sense recolzar-se en conceptes tals com veritat i falsedat, causa i efecte, necessitat i atzar, cap d’aqueixes branques pot mantenir-se sense una filosofia específica. Adam Schaff "Qué hacen los filósofos" en Bontempo i Odell La lechuza de Minerva Ed. Càtedra. Pàgs. 186-7

 5. La relació del saber filosòfic amb el saber científic

La història de la filosofia ens mostra els múltiples intents de convertir la filosofia en una ciència, així com els que han estat fets per a fer d’ella un saber comprehensiu sobre la realitat total, sense pretensions de cientificitat.

  • Identificació entre els sabers filosòfic i científic: A finals del segle XIX es pensava que la filosofia havia d’anar colze a colze amb la ciència. D’aquí que s’afirmés que només poden considerar-se acceptables les contribucions filosòfiques de naturalesa epistemològica (aquelles que versen sobre la teoria del coneixement científic o que s’ocupen de la sintaxi lògica dels llenguatges científics). Les raons que justifiquen aquesta identificació entre el saber filosòfic i el científic són:
    • Establir l’única diferència perceptible entre filosofia i coneixement científic en el "lloc" que ocupen cada u d’ells en una espècie de "continu" del saber.
    • Sostenir que sovint la investigació filosòfica genera qüestions que després són abordades per la ciència, és a dir, anticipa i preludia els desenvolupaments de la ciència. Com afirma Popper, junt amb certes idees metafísiques que han obstaculitzat el progrés de la ciència, hi ha hagut d’altres idees metafísiques, tals com l’atomisme especulatiu, que l’han fet avançar.
    • Considerar la filosofia com una meta-ciència la labor de la qual és d’aclariment de les proposicions, la metodologia, les pressuposicions i els resultats de les ciències.
  • La filosofia no és només un compendi metafísic de les dades científiques. Altres corrents han recelat que la indagació filosòfica siga una espècie de compendi metafísic de les dades científics. Aquesta postura es justifica en marcar les diferències entre filosofia i ciència:
    • Encara que la ciència i la filosofia siguen de la mateixa manera processos essencialment cognoscitius, els seus objectes d’estudi són molt distints. Mentre la ciència parcel·la la realitat i estudia regions d’ella ben delimitades, la filosofia es pregunta pel món en el seu conjunt, en la seua globalitat. El seu objecte és l’Univers total, allò desconegut, que aborda en una perenne recerca. Així doncs, la filosofia es planteja un problema absolut i universal, mentre que les ciències es plantegen qüestions parcials.
    • El saber científic és un saber acumulatiu, el filosòfic no. És un saber en "espiral" (com un tornado) que requereix repensar el ja pensat (que no "sabut"). No hi ha en ell coneixement definitiu ni "progrés", sinó una incessant exploració, aprofundiment i aclariment d’uns problemes d’interès permanent. No importa que tals problemes apareguen com insolubles: la filosofia s’ocupa de tot problema, mentre que la ciència només s’ocupa de problemes que puga solucionar, un problema insoluble no és per a la ciència tal problema.
    • Les ciències busquen el coneixement (el coneixement de la manera com transcorren els fenòmens i ocasionalment del perquè transcorren com ho fan), la filosofia s’ocupa fonamentalment d’accions i de valoracions humanes. El coneixement filosòfic no es refereix al que és, sinó al que ha de ser.
    • La filosofia també pot relacionar-se amb les ciències d’una manera "externa". Això succeeix quan es consideren les ciències com a activitat humana. La filosofia pot contribuir a posar en relleu els mòbils i les finalitats de les ciències i això significa essencialment projectar claredat sobre el paper que les ciències exerceixen, o poden exercir, en l’existència humana.
    • La filosofia no és una activitat auxiliar de les ciències: hi ha problemes no susceptibles de respostes científiques ni de demostracions sensu estricte que són objecte de la filosofia.
      • La racionalitat no s’esgota en el coneixement científic, i el seu domini tècnic de la naturalesa: la ciència no està lliure de supòsits, i aquests han de ser sotmesos a la reflexió crítica (a la reflexió filosòfica).
      • Aspiràrem a superar la fragmentació del coneixement: aspiràrem a una visió racional i totalitzadora del món, de la societat i de l’existència humana, visió en la qual s’integren, a més del coneixement científic del món, altres aspectes del nostre coneixement i de la nostra experiència.
      • Les ciències han de ser posades en relació amb els interessos i fins polític-morals de la humanitat. Elles no poden constituir-se en criteri i guia moral. La reflexió i el debat corresponen a la filosofia.

Veure en línia : Esquema de la unitat didàctica

6. Bibliografia

  • Bontempo y Odell Ed. (1957) La lechuza de Minerva ¿Qué es filosofía? Ed. Cátedra. Madrid. 1979.
  • Echegoyen Olleta, Javier (1995) Historia de la Filosofía. Vocabulario y Ejercicios. Vol. I y III. Ed. Edinumen. Madrid 1995
  • Ferrater Mora, José "Filosofía" en Diccionario de Filosofía.
  • Fortuny, Francesc i altres (1987) Breu història de la filosofia. Les grans etapes del pensament filosòfic. Ed. Columna. Barcelona 1995
  • Maceiras; M. ¿Qué es filosofía? El hombre y su mundo. Ed. Cincel. Madrid 1985. Cap. 3 "Formulaciones históricas del concepto filosofía".
  • Ortega y Gasset, José (1958) ¿Qué es filosofía? Rev. de Occidente en Alianza Editorial. Madrid 1980.
  • Russell, B.(1912) Los problemas de la filosofía Ed. Labor. Barcelona 1981. Cap. 15 "El valor de la filosofía".

Les activitats d’aquest tema les pots trobar en "El saber filosòfic: què és filosofia"