Els deu errors de l’Otan a Líbia

Patrick Haimzadeh

Per qui trobava a faltar les mentides qualificant l’exèrcit iraquià del “quart exèrcit del món” del 1991, o la de les armes de destrucció massiva de Saddam Hussein el 2003, l’any 2011, amb la guerra de l’Otan a Líbia, haurà trobat una altra tirallonga d’arguments a l’alçada.

Després d’haver viscut nombrosos anys en països àrabs dotats de règims despòtics i autoritaris, m’alegro sense cap mena de dubte dels moviments d’emancipació dels pobles àrabs d’aquest principi de 2011. Ser crític amb la guerra de l’Otan a Líbia no significa de cap manera que jo tingui cap simpatia pel règim del dictador libi qui sempre ha fet prova d’una gran violència respecte la seva població, ni que jo prefereixi l’status quo abans que la promoció i valors universals de la dignitat i llibertat a les quals aspira legítimament el poble libi.

L’anàlisi de deu mentides, veritats a mitges i errors sobre aquesta guerra a Líbia, escampades pel principals mitjans de comunicació francesos des de fa més de tres mesos, se sustenta més sobre una experiència de terreny a Líbia que en l’experiència d’antic oficial de l’exèrcit de l’aire francès.

1. Insurrecció o guerra civil?

El 19 de març del 2011, data de l’inici dels bombardejos de la “coalició”, ja no es tractava tant d’una insurrecció popular com d’una guerra civil.
La insurrecció popular que va començar a la regió de la Cirenaica i en dues altres regions de la Tripolitània (Misrata i la muntanya de l’oest, anomenada Djebel Nefoussa) no va durar més d’una desena de dies. Ella va donar lloc, des de llavors, a una guerra civil entre dues entitats polítiques que ja s’estava desenvolupant en el moment de la votació de la resolució 1973.

D’una banda, el règim de Gadafi, condemnat d’entrada, i de l’altre el Consell Nacional de Transició (CNT) que representa principalment les poblacions insurgents de Cirenaica i de Misrata, i que avui és reconegut per una quinzena de països com l’autoritat legítima del poble libi. Segons les seves pròpies paraules, en el CNT hi hauria també representants de zones encara sota el poder del coronel Gadafi (al voltant de dos terços de la població líbia) però les seves identitats són mantingudes en secret. No obstant podem dubtar de la seva representativitat, ja que les regions on pertanyen són encara sota l’estricte control del règim de Gadafi. Que la propaganda del CNT busqui fer passar tots els combatents de Gadafi per mercenaris africans és natural. Es pot comprendre en efecte que els insurgents siguin propensos a dissimular el fet que són altres libis els qui lluiten en suport al règim, i intentin així negar l’existència d’una guerra civil.

Per tant res no il.lustra millor aquesta idea de la guerra civil que l’exemple d’aquest amic libi que pertany a la gran tribu àrab de les muntanyes de l’oest, que lluita contra Gadafi. La seva ex-dona i mare dels seus fills pertany a una tribu majoritàriament fidel a Gadafi. El seu fill més gran, que vivia amb la seva mare en el moment de la insurrecció, lluita des de les files fidels a Gadafi i el seu pare només té una angoixa: trobar-se un dia combatent contra el seu propi fill!!!

L’esquema binari del bé contra el mal i del poble en armes contra el dictador aïllat, és doncs una bella imatge de filosofia parisenca que malauradament no es correspon amb la realitat sobre el terreny.

2. El mite del “rescat de Benghazi” [1]

Les forces de Gadafi (menys d’un miler d’homes acompanyats com a màxim d’una vintena de carros de combat sense logística) no tenien pas els mitjans de cometre un “bany de sang” a Benghazi, una vila de més de 30 km de llarg i de 800.000 habitants, i encara menys de tornar a prendre tota la Cirenaica alliberada on els habitants disposaven d’armes recuperades des dels primers dies de la insurrecció.

L’exemple de Misrata, on els seus habitants han repel.lit heroicament les forces de Gadafi, demostra que els insurgents són capaços de batre’s de forma brillant per defensar el seu territori. És així com la bella història dels carros de combats destruïts in extremis ( en realitat quatre!) per l’exèrcit de l’aire francès, salvant Benghazi d’una matança i a la Cirenaica d’un bany de sang anunciat, ha esdevingut un dels mites fundadors i justificadors d’aquesta guerra.

Aquesta bella història amb la que tots havíem tingut ganes de creure, explicada per un escriptor d’èxit i un president amb problemes de popularitat, no és més que una operació de propaganda, conscientment difosa sense una anàlisi crítica per la quasi totalitat de la classe política i els mitjans de comunicació francesos.

3. Uns objectius de guerra confusos i evolutius, una lectura “extensible” del mandat fixat per la resolució 1973.

L’objectiu de guerra fixat inicialment, que es desprèn del mandat establert per la resolució 1973, era el de la protecció de les poblacions civils.
Des que la insurrecció havia ja donat lloc a una guerra civil, com hem vist anteriorment, aquest objectiu de guerra podria prestar-se a confusió donat que llavors els insurgents no eren més que civils desarmats però combatents.
Aquests combatents a més a més han donat prova del seu heroisme i de les seves capacitats tàctiques a Misrata i a Djebel Nefoussa. L’objectiu de guerra, inicialment implícit, de la sortida o de la mort de Gadafi ha esdevingut progressivament explícit.

Constitueix des d’ara la condició esgrimida per l’Otan per aturar els bombardejos, la qual cosa representa una lectura llargament extensible de la resolució 1793, i en altres paraules, una violació del marc d’aquesta resolució a ulls del dret internacional.

En fi, els bombardejos d’objectius situats a les zones habitades de Trípoli, és lluny de protegir els civils, de fet ja n’han mort un cert nombre que entren per l’Otan dins la categoria de “danys col·laterals”. Si la precisió dels bombardejos, el vocabulari utilitzat per qualificar-los – d’«atacs dirigits»- i l’absència d’imatges de destrucció i de víctimes poden fer-ho oblidar, aquestes víctimes són allà per fer-nos recordar que no hi ha guerres ni bombardejos humanitaris.

4. L’absència de “Pla B” davant l’escalada o l’estancament/empantanegament

“La guerra porta al paroxisme de la violència”. Aquesta frase de Clausewitz, el cèlebre teòric prussià de la guerra, troba tota la seva il.lustració en l’escalada militar observada després de tres mesos. Després d’haver-nos explicat que els bombardejos de l’aviació permetrien als insurgents de superar l’adversari ràpidament, per després provocar la caiguda del règim per “desintegració”, se’ns ha lloat l’acció dels drons americans, després dels helicòpters, que suposadament havien de provocar una “ruptura tàctica”.

Aquesta escalada avui ateny els seus límits del fet de la necessitat de minimitzar les “víctimes civils col·laterals” que tindrien un impacte evidentment negatiu sobre les opinions públiques dels països de l’Otan, i perquè la resolució 1793 exclou l’enviament de tropes sobre el terreny.

En absència d’un “Pla B” de sortida, l’Otan està doncs condemnada a guanyar la seva aposta per la caiguda del règim o a empantanegar-se en aquest conflicte. La propaganda quotidiana de l’Otan afirmant que els dies de Gadafi són comptats no aconsegueix amagar l’impasse de l’opció militar.

5. La sobreestimació de la capacitat militar dels insurgents, sobretot de portar la guerra fora de les seves zones d’orígen.

Els insurgents de la Cirenaica, de Misrata i del Djebel Nefoussa, han demostrat la seva capacitat de defensar heroicament, és a dir, de recuperar la seva vila, poblet o muntanya.

Per contra, ells són molt més reticents a portar el combat a territoris que no són els seus. Ells saben a més a més que una incursió de combatents armats provinents d’una altra regió seria mal vista per la població local amb el risc de no acollir-los com a alliberadors, i amb més raó encara si la població local pertany a les tribus o clans que resten fidels o simpatitzen amb Gadafi.
Pensar que els libis originaris de la Cirenaica o de Misrata poden “alliberar” la Tripolitània encara sota el jou de Gadafi és un greu error. Cada regió Líbia haurà de sublevar-se per ella mateixa i és a nivell local on tot es jugarà (o no…..)

6. La subestimació de la voluntat de resistència de Gadafi

El coronel Gadafi s’ha construït psicològicament i políticament en la lluita contra tota forma de colonialisme i d’imperialisme. Per això cita sempre l’expedició franco-britànica al Canal de Suez, el 1956, com l’esdeveniment que ha fet néixer la seva consciència política. Ironies de la història, són precisament aquests mateixos països que avui són al capdavant de la guerra menada contra ell.

Contràriament al dictador destronat Ben Ali i a l’autòcrata Mubarak, Gadafi és portador d’una ideologia i un gust per la confrontació i el combat i que té per models Che Guevara i Fidel Castro. Anirà doncs fins a la fi del seu combat i no està gens clar com ell podria acceptar d’abandonar aquest poder que és tota la seva vida després de 42 anys per acabar els seus dies com un simple jubilat en una residència africana. Condicionar el cessament dels bombardejos a la seva fugida de Líbia és doncs un objectiu de guerra poc realista que fa cas omís de la personalitat del dictador.

7. La subestimació de la capacitat de mobilització de Gadafi

Aquest error d’anàlisi s’explica en part per l’entusiasme suscitat per l’èxit de les insurreccions a Tunísia i Egipte, que no són de cap manera exportables al cas libi.

Empesos per la propaganda d’Al-Jazeera i per la confusió entre els seus desitjos i les realitats sobre el terreny, nombrosos comentaristes no han volgut veure una vegada passat l’ensurt inicial, que Gadafi havia pres el control de la situació a la capital i a gran part de la plana costera on resideix més de la majoria de la població de la Tripolitània, sense comptar el gran sud (Fezzan), que s’ha oblidat que pràcticament no s’ha sublevat.

Si bé és preocupant pensar que un règim dictatorial disposa d’una certa base social, negar aquesta realitat o negligir-la condueix a greus errors d’anàlisi. Una altra vegada, tot fa pensar que la decisió d’entrar a la guerra ha estat presa sense coneixement de causa ni una anàlisi mínimament seriosa i objectiva de les realitats del poder i la societat líbia.

8. Uns patrons d’acció militars inadequats en el cas libi

Tant en el pla tàctic (suport directe als insurgents) com en el pla estratègic (bombardeig directe de Gadafi, incitació a la defecció del seu cercle de fidels o desintegració del règim), està clar que els efectes d’unes 4.000 missions de bombardeig realitzades per l’Otan després de més de 3 mesos són poc concloents. L’Otan anuncia evidentment que el desgast de les forces de Gadafi és seriós i creix dia a dia. Suposant que l’Otan sigui capaç d’avaluar amb precisió aquestes taxes de deserció, aquest tipus de declaracions no poden de cap manera constituir una base sòlida per l’anàlisi, donada la propaganda i la guerra psicològica practicades per tota força o Estat implicat en un conflicte.

Certs responsables i experts militars han evocat d’altra banda després de l’inici d’aquesta guerra la noció de “punt d’inflexió estratègic”que, segons les teories americanes de la guerra aèria moderna, elaborades entre els anys 1980 i 1990, correspon a l’efecte de llindar sistèmic (o de transició de la fase) més enllà de la qual inevitablement es produeix la desintegració de tot l’aparell estatal. Aquestes teories, concebudes per aplicar-se en el marc de campanyes de bombardejos d’alta intensitat 24 hores sobre 24 contra països amb un aparell estatal, un complex militar-industrial i un exèrcit constituït, són inadequades a Líbia, que no té res de tot això. Enlloc de desintegrar-se, el règim s’adapta i es reorganitza permanentment.

L’Otan pot seguir bombardejant cada dia magatzems buits, casernes en desús, estats-majors , ministeris fantasmes i centres de comandament que no controlen res: això només tindrà una incidència marginal en la caiguda del règim. L’única cosa provada que pot fer decantar els esdeveniments en aquest terreny, és el del temps que passa; és a dir, que cada dia que passa veurem un Gadafi cada dia una mica més vell……

9. La irrupció d’un actor estranger en una guerra civil, lluny de solucionar els problemes tendeix a crear-ne de nous.

França i els altres països de l’Otan implicats en els bombardejos a Líbia són els actors militars directes d’un conflicte interior libi. Sigui quina sigui l’evolució de la guerra a Líbia, la continuació de les operacions militars de l’Otan més enllà de l’objectiu inicial de protecció de protecció de la població civil contribueix cada dia a confiscar la revolta líbia al poble libi.

Encara que aquesta guerra porti la victòria a la insurrecció, per una part de la població líbia aquesta apareixerà sempre com un subproducte d’una nova intervenció militar occidental en un país àrab.

I no és pas la participació simbòlica dels Emirats Àrabs Units, de qui se sap que acullen des de fa poc temps una important base militar francesa, i de Qatar qui ha donat suport des de l’inici a la insurrecció líbia per la veu de la seva cadena Al-Jazeera ( guardant-se al mateix temps de denunciar la intervenció militar saudí per ofegar l’inici de la insurrecció popular a Bahrein), qui faran canviar aquesta percepció.

En fi, els bombardejos que colpegen cada dia Trípoli des de fa tres mesos i que fan- allò que s’en diuen-víctimes civils, així com l’embargament i l’aïllament internacional dels quals les poblacions civils de la Tripolitània són les primeres a patir-lo, contribueixen a mantenir el ressentiment d’una majoria dels habitants d’aquesta regió, tant cap als occidentals com cap als habitants de la Cirenaica, que són acusats amb raó d’haver demanat la intervenció militar directe de les potències estrangeres contra uns altres libis.

En aquest sentit, per a Líbia, la continuació de la intervenció militar directe de l’Otan en aquesta guerra a llarg termini posa més problemes que no pas en resol. Encara més quan els objectius de guerra de l’Otan queden tan lluny de l’objectiu inicial de “protecció de les poblacions civils”.

10. La condició de la sortida de Gadafi a l’obertura de negociacions prolonga la guerra civil i instal.la el país en la violència

Mentre que cap sortida militar es dibuixa sobre el terreny (excepte per ventura l’impacte directe d’una bomba sobre Gadafi), la probabilitat que la guerra civil s’allargui en el temps és alta.

Les tres zones “alliberades” poden seguir amb major o menor èxit, i de manera pròpia, a instal.lar-se en una economia de guerra civil, de la qual els ressorts són ben coneguts. Les xarxes de l’economia informal hi són ja presents.

Cada dia que passa contribueix a reforçar l’addicció psicològica als combats i a la violència mimètica dels actors, fenomen ben conegut pels observadors de guerres civils.

Si bé el radicalisme dels quadres del CNT i de certs combatents insurgents que lluiten després de tres mesos per alliberar-se és comprensible, és molt aventurar-se pensar que el conjunt de la població líbia desitja veure perdurar aquesta guerra civil i la partició de facto del país.

Reforçant els extremistes del CNT en la idea que la victòria militar és possible gràcies als bombardejos i que cap solució negociada és acceptable, els responsables dels països de l’Otan (principalment França i la Gran Bretanya) tenen una gran responsabilitat en la continuació d’aquesta guerra.

El rebuig de França, Gran Bretanya i els Estats Units (que encara no han reconegut oficialment el CNT) a explorar la via d’una transició progressiva cap a una Líbia post-Gadafi que no passaria necessàriament per la condició indispensable de la sortida de Gadafi del país, és doncs contrari a l’objectiu declarat de protecció de les poblacions civils.

És urgent trobar una solució negociada amb el doble objectiu de salvar vides i garantir la preservació d’un “viure junts” libi a llarg termini.

Patrick Haimzadeh va ser segon conseller de l’ambaixada de França a Trípoli del 2001 al 2004, acaba de publicar «Au cœur de la Libye de Kadhafi».

Traduït per Meritxell Bragulat