Arrel de la web > Internacional > Palestina > Els murs de la colonització

Els murs de la colonització

dilluns 30 d’agost de 2010, per  remenaire

Fa un any vaig viatjar a Palestina amb la intenció de conèixer de prop la difícil situació d’ocupació que viu i com s’ho fa la gent per resistir-la. Però el viatge només va poder ser a Cisjordània, ja que l’entrada a Gaza està prohibida.

L’entrada a Cisjordània va ser per Betlem. Quan vaig entrar a Betlem, la sensació era d’entrar en una presó. Allí la gent viu completament envoltada d’un mur que la separa d’algunes ciutats veïnes: només s’hi pot entrar o sortir pel control israelià i amb un permís difícil d’obtenir. Després de passar aquest control, un munt de taxis ens esperaven. El meu primer pensament va ser: ens esperen a nosaltres. Érem els únics que entràvem a la ciutat.

Tot i que entràvem a la presó, aquesta banda del mur era plena de vida. Múltiples pintades, moltes d’elles de diverses ciutats catalanes, el decoren amb mostres de solidaritat. El cor se’m va encongi. Aviat va arribar en Samer, el que havia de ser el nostre guia en el viatge. I van seguir molts dies en què la barreja de dolor i d’esperança va ser constant, perquè vaig conèixer històries i persones amb vivències d’humiliacions i de solidaritat, de greuges i de resistència.

La seva vida és feta de murs, perquè els checkpoints són murs, i els assentaments jueus són murs. Són murs que s’han fet més per separar-los entre si que no pas per separar-los d’Israel. Perquè la normalitat a Cisjordània és que els germans visquin separats per un mur, que el mur impedeixi que un nen pugui anar a l’escola o que una àvia pugui conèixer el seu nét que viu a vint quilòmetres de distància.

L’aïllament, la vigilància, la repressió... són algunes de les premisses de l’espoliació i la neteja ètnica que Israel duu a terme lentament, amb total impunitat. Perquè la sensació més clara que vaig tenir en tornar a casa és que allò era una dictadura, només per a la població palestina, evidentment.

I mentrestant, en Samer, com molts altres palestins, ens sorprenia amb el seu sentit de l’humor i amb el seu somriure.
Enmig de la foscor, guardo la calidesa que vaig rebre durant tot el viatge, la mostra de gratitud i d’amistat del poble palestí per a tots aquells que no els hem oblidat. Crec que és perquè els donem un regal que per a ells és molt valuós: la confiança que farem sentir la seva veu, la certitud que no estan sols. I aquesta certitud, per a ells, té un valor inestimable.

ASSUMPTA BONET JULIÀ és membre de l’Associació Europea de Cooperació amb Palestina (ASECOP).

(Columna publicada el dia 31-03-2010)

escolta aquest article al web de cugat.cat http://cugat.cat/sounds/100330-PPR0203.mp3

SPIP | | Mapa del lloc Web | Seguir la vida del lloc RSS 2.0