Arrel de la web > Internacional > Palestina > Primer Dia: La Brigada en marxa

Primer Dia: La Brigada en marxa

dilluns, 2 d’agost de 2010 | 15:40h

dilluns 2 d’agost de 2010, per  remenaire

Punt de trobada matinada del dissabte a la Plaça d’Espanya de Barcelona, els de La Gossa venim cansats de Pego però en veure Pablo, Irene i Guillamino ens canvia el seblant de la cara, allà al fons divisem també al Rodrigo i comença el ritual de salutacions i abraços, darreres instruccions sobre seguretat i marxem cap a l’areport on ens esperen Pau i Joan.

A partir d’ací comença l’actuació, sabem que no podem dir ni tant sols de passada paraules com "Palestina" o "Cisjordania" ara som uns músics formals que anem a visitar Israel. Això pot semblar una mica comic al Prat o l’Aeroprt de Roma però és totalment necessari i ens ajudarà a mentalitzar-nos per fer el pas per l’Aeroport de Tel Aviv, el gran moment amb el qual mols de nosaltres hem tingut malsons les darreres setmanes.

El pas per Roma és bastant ràpid. Encara no ben desperts fem el canvi d’avió i tornem a intentar dormir, al cap de tres hores divisem entre moltes boires l’aeroport Ben Gurion. Només baixar dos noies d’uniforme aturen Pau i comencen a fer-li preguntes, per sort el deixen marxar ràpid. Caminem per l’aeroport estupefactes entre cartells sionistes que justifiquen la seua presència aquí. Arribem a la sala on hem de mostrar el passaport i comencen les preguntes Que feu aquí? On aneu? Quants en sou? Anem passant un per un i contestemn amb el nostre anglés macarrònic que no és molt pitjor que el seu. Fins i tot Pere ha d’explicar que és una dolçaina i Seguí la seua doble faceta d’artista plàtic i cantant. Finalment ens deixen passar a tots sense més problemes i quan ja ens estàvem felicitant per la nostra sort ens assabentem que les maletes no han arribat i hem d’esperar hora i mitja més a l’aeroport.

Agafem dos taxis comunitaris que ens portaran fins a la porta de Damasc a Jerusalem, ulls oberts com a plats, paisatge típicament occidental només trencat en part per l’aspecte dels jueus ortodoxos i per la quantitat de militars que es veuen pel carrer. Arribem a la porta de Damasc i en pocs metres ja notem el canvi, el paisatge s’assembla al de qualsevol ciutat àrab, primer contacte amb la comunitat Palestina. Mengem una mica i agafem un bus fins a Ramala. En pocs minuts albirem davant nosaltres l’immens mur de la vergonya, centenars de cotxes Palestins esperen pacientment el seu torn per poder passar a Cisjordània. Ens paren i puja un militar israelià amb l’arma a la vista que va demanant documentació a tots els palestins del bus, quan arriba al final on som nosaltres simplement ens fa mostrar el passaport des de lluny i marxa enduent-se amb ell un adolescent palestí al que deixen marxar quan el bus ja és massa lluny per poder agafar-lo..

Ja estem a Cisjordània, a Ramala, els carrers són riuades de gent i tot es torna més caòtic. Anem a un gran parking de taxis comunitaris on vivm una situació relament surrelsta, desenes de taxistes ens ofereixen els seus serveis tots parlant al mateix temps mentre no paren de pujar i baixar taxis que ens passen a pocs centimetres, finalment algú posa ordre i marxem cap a Nablus repartits en dos vehicles.

Ja és fosc i els palestins incloent el nostre taxista condueixen com a bojos, en baixar una muntanya Rodrigo comenta que es veu que per ací no tenen massa clar això de les llums llargues i curtes, per què els cotxes no paren de fer llumades, al cap de pocs km ens assabentem de la veritable raó.

Enmig de la carretera hi ha un cotxe aturat i al costat unes llumetes estranyes que s’acosten cap a nosaltres. Un soldat Israelià amb branques de ca
muflatge al casc ens obliga a aturar el taxi i ens apunta amb el laser que porta al fusell, el taxista s’enfada ostensiblement, la situació sembla cada volta més perillosa, els soldats, que no deuen tindre molt més de 18 anys, ens criden en hebreu i finalment deduím que vol que baixem del taxi. Ens posen en fila allí enmig de la foscor i ens demanen el passaport mentre ens apunten un a un a la cara, en quant se n’adonen que som ciutadans europeus ens criden yala, yala en àrab i ens deixen marxar. Hem passat por, però curiosament ens ha semblat que ells estaven prou més nerviosos que nosaltres.

El taxista ens comenta que això ho fan cada dia i que les urbanitzacions que tenim al costat són colònies jueves. La resta del viatge cap a Nablus se’ns fa bastant llarg, passem pel costat de set o vuit check points mòbils on hi han més soldats israelians, però per sort no ens tornen a parar.

Arribem a Nablus i ens trobem a Maria i Ashraf els dos membres de la brigada que faltaven i que eren allí des de fa uns mesos. Estem una mica aturdits pel que acabem de viure, però ara tot són rialles i bon rotllo, ja estem a la casa que farà de campament base i els companys ens han preparat el sopar de benvinguda.
Tenim moltes coses a parlar i estem molt cansats, no obstant eixim per la ciutat a donar una volta. Nablus és una ciutat mitjana tipus Alacant, Ashraf ens explica que fa només un any la gent no eixia mai per les nits, però ara les coses estan més tranquilles i es veuen grups de joves pasasejant, vint minutets de volta i tornem cap a casa. A partir de les dotzes els soldats sionistes solen fer incursions per endur-se gent.

Tornem a la casa, hem viscut molt en una sola jornada i portem moltes hores sense dormir. Quan encara no hem tancat els ulls escoltem trets en la distància.

Josep Nadal

Salvador Bolufer

SPIP | | Mapa del lloc Web | Seguir la vida del lloc RSS 2.0