La ruta dels sofàs

LA RUTA DELS SOFÀS

Estic equivocat. Aquesta és la conclusió que podia haver tret després del que anomenaré la Ruta dels Sofàs; un tour que va suposar la “sentada” en tres sofàs institucionals: subdelegació de govern, delegació del govern català i ajuntament de Tarragona, que venia motivat per l’exigència que fem des de la Plataforma "Tarragona Patrimoni de la Pau" de retirada dels vaixells de guerra del port. En cadascuna de les converses em van assaltar dubtes en relació al que vaig escoltar de boca dels polítics allà sentats: que es posicionen contra la guerra i que no són militaristes. Gent presumptament íntegra, que t’escolta des d’aquells sofàs de pell, més o menys girada. Converses amables, amb tocs d’humor i tan útils que, fins i tot, l’alcalde de la ciutat va tenir a bé de dir-nos el que creu que som: uns imperialistes.

Uns imperialistes! Llavors va ser quan vaig acabar de veure la llum. I tant que ho som! Segons ell, perquè li imposem el que és la pau i la guerra! A ell, defensor de la pau! Té tota la raó, la pau ha de ser el que cadascú entengui, el que li roti anomenar amb aquest nom. Els defensors dels cascos blaus ho tenen clar: els exèrcits defensen la pau; el govern “pacifista” de Zapatero, que va retirar els soldats d’Iraq, també, i, per tant, envia més soldats a Afganistan, i continua permetent l’entrada de vaixells de guerra al port; també ho té clar el tripartit català que com que sembla que no té competències en res, doncs, crea l’Institut Català Internacional per la Pau i el Consell Català del Foment de la Pau per lluitar per la “pau mundial”.

Per tot això em pregunto: que fem al carrer? I als balcons? Per què no deixem les coses en mans dels que ens governen? Amb lo còmode que s’està sentat en aquells sofàs...

Què fa que no ens fiem de les seves paraules? Treieu les vostres conclusions, a mi se’m va desfer l’encant quan tot sortint de la subdelegació del govern, després d’escoltar que teníem les portes obertes i que allò era casa nostra, vaig veure una interminable cua d’inmigrants al carrer, custodiada per la guàrdia civil... Un cop més les paraules no tenien res a veure amb la realitat. Potser l’únic tros de casa seva (o de tots i totes, no?) en què podem estar és als balcons, no als seus sofàs... ah! i, per descomptat, al carrer, que hauria de ser de tothom.

TÀ (Assemblea Antimilitarista de Catalunya)