Arrel de la web > Comunicats > Assemblea Antimilitarista de Catalunya > Iraq, any III

Iraq, any III

Bala Perduda (març 2006)

dissabte 4 de març de 2006, per  remenaire

IRAQ, ANY III

Ara que fa tres anys de l’inici de la segona guerra de l’Iraq és un bon moment per fer, des del moviment antimilitarista, algunes reflexions sobre l’assoliment de les seves propostes i també, no pot ser d’una altra manera, sobre les seves mancances. No em centraré, però, en aquest article en el seguit d’horrors humans i polítics a què ens ha conduït l’aventura mentidera i assassina dels tres tenors de les Açores. La simple lectura de la premsa diària serveix per a convèncer els més incrèduls sobre l’absoluta falsedat dels motius que els ja esmentats van al·legar per vendre-ns la guerra.

La sensible davallada en el seguiment de les mobilitzacions convocades durant aquest tercer aniversari fa pensar més d’un en el progressiu desinterès de la ciutadania en el manteniment del seu rebuig a la guerra i als seus instigadors. És més, certs sectors interessats aprofiten aquest fet per devaluar amb caràcter retroactiu la importància de les primeres, i massives, manifestacions. Al respecte, però, caldria tenir en compte la dificultat en les societats modernes per mantenir un nivell d’activisme com el que vam viure durant l’hivern d’ara fa tres anys quan, recordem, la protesta va ultrapassar la presència als carrers estenent-se per balcons, col·legis, empreses i alguna que altra denostada gala cinematogràfica. No és gens gratuït afirmar que una eventual continuació en el temps d’aquell "antagonisme difús" ens hagués dut a la interpel·lació sobre l’existència dels exèrcits i ja sabem que el va succeir finalment fou la jubilació (no tan definitiva com voldríem) de l’inefable Aznar.

Per acabar, voldria afegir un parell més de consideracions. El canvi de govern viscut el 14-M ha allunyat de les convocatòries els sectors que se’n van beneficiar en forma de càrrecs i prebendes en diferents nivells de l’Administració, el que era perfectament previsible, a la vegada que hi ha fet crèixer relativament el nombre dels qui s’oposen només al bel·licisme ianqui i mantenen una mena d’idolatria pels moviments de resistència, sense detenir-se a observar les seves metodologies i els seus interessos de grup. Sé que és un debat inacabable, però jo, personalment, quan sento cridar els seus eslògans, m’entra una desig irrefrenable de proclamar als quatre vents la meva condició de desertor. De totes les guerres.

AM (Assemblea Antimilitarista de Catalunya)

SPIP | | Mapa del lloc Web | Seguir la vida del lloc RSS 2.0