Arrel de la web > Comunicats > Assemblea Antimilitarista de Catalunya > Tothom guanya

Tothom guanya

Bala Perduda (setembre 2006)

dilluns 4 de setembre de 2006, per  remenaire

TOTHOM GUANYA

Diuen que ha acabat aquesta guerra (que no té nom) i que sembla que sigui l’única que hi ha en marxa al planeta a hores d’ara. Com a mínim, i per entendre’ns, estem parlant del Líban i Israel. A l’Iraq queda l’exèrcit ocupant i la resistència, a l’Afganistan pul·lulen forces de pacificació (en forma d’exèrcit) i senyors de la guerra tribals, i a Txetxènia... queda algú a Txetxènia?

Com és costum a aquesta insigne columna, no entrarem a desenmascarar els múltiples interessos (polítics i econòmics) que tenen els israelians darrera d’aquesta agressió ni d’on surt la força de les milícies de Hezbolà per bombardejar territori israelià. No. La capacitat d’anàlisi d’alguns dels columnistes del Bala Perduda es queda en termes molt més simples, concretament en un: guanyar. I com les diferents parts en conflicte han conjugat el verb, quina coincidència que les cúpules militars israeliana i xiïta el conjuguin de la mateixa manera: primera persona del plural del present d’indicatiu. Hem guanyat. És el discurs oficial, més o menys creible en funció de les dades analitzades, dels paràmetres mesurats: baixes, metres quadrats guanyats o resistits, objectius assolits. És curiós l’elevat percentatge de població, tant d’un costat com de l’altre, que creuen aquests análisis que porten a la victoria sempre, això sí, cadascú la del seu bàndol. O així ens ho volen fer creure, ja sabem allò de que la primera víctima d’una guerra és la veritat.

Per altra banda, a aquests soferts escribans ens ha dolgut la facilitat amb què des de bona part dels mitjans escrits i electrònics de caire alternatiu (o hauríem de dir “combatiu”?), s’han agafat com a pròpies les tesis d’un dels bàndols, en aquest cas, Hezbolà. Reconeixem, i amb veu ben alta, que l’exèrcit israelià ha invaït un país estranger i ha atacat i destruït milers de vides humanes, a part de deixar malmesa una bona part de la infraestructura d’un Líban que tot just s’estava refent de la seva penúltima guerra civil. Però això ens ha d’abocar a proclamar que l’altre bàndol és el “el representant de la resistència popular libanesa” i que els seus mercenaris han de rebre el malnom de “màrtirs” que “s’inmolen”? El camí que ha de recórrer l’antimilitarisme és llarg i ple d’entrebancs.Novament, s’ha perdut una oportunitat per fer-ne pedagogia.

TÀ (Assemblea Antimilitarista de Catalunya)

SPIP | | Mapa del lloc Web | Seguir la vida del lloc RSS 2.0