Arrel de la web > Internacional > Palestina > ¿Són terroristes els nens?

¿Són terroristes els nens?

diumenge 12 de novembre de 2006, per  atom

• Els supervivents del bombardeig de Bet Khanun afirmen que Israel sabia que allà només hi havia civils

• La commoció és enorme al carrer de l’horror

JOAN CAÑETE BAYLE. El Periódico
BET KHANUN

Maisa, 4 mesos. Malak, 2 anys. Mohammad, 8 anys. Ahmad, 9 anys. Saad, 10 anys. Mahmud, 11 anys. Mohammad, 15 anys. Mahdi, 16 anys. Fatma, 17 anys. Arafat, 18 anys. Sameer, 25 anys. Mohammad Ramadan, 28 anys. Manal, 29 anys. Sana, 30 anys. Nihad, 34 anys. Sabah, 38 anys. Niama, 55 anys. Masud, 50 anys. Fatema, 70 anys.
Plorant, movent-se convulsivament cap enrere i endavant, Elham, de 20 anys, recita com en una lletania la llista dels seus 19 morts. Tots tenen el mateix cognom, Al-Athmana, i tots pertanyen a la mateixa extensa família, típicament palestina. Vivien a tres de les cases que van quedar afectades pel bombardeig israelià al carrer Gaza de Bet Khanun, el símbol més recent de la tragèdia que fa setmanes, mesos i anys que s’arrossega a la franja.
A peu, en aquest carrer de l’horror, és difícil discernir quantes cases van ser bombardejades ahir. Uns testimonis diuen que en van ser tres, i els forats dels obusos en donen fe. Altres veïns sostenen que els edificis afectats van ser cinc, però no resulta senzill separar els danys del bombardeig més recent dels estralls que una setmana sencera d’operacions militars israelianes han deixat a Bet Khanun, una ciutat destruïda físicament i moralment. Sí que són visibles fins a vuit cràters que avancen amb horrible regularitat des d’un camp pròxim fins a les cases.

Bassals de sang
També són molt visibles, i recents, els bassals de sang a l’escàs asfalt, uns bassals que ahir un dels pares que va perdre una filla trepitjava per tacar-se la cara de vermell mentre cridava: "¡La meva filla, la meva filla!". Hi ha bassals per tot arreu. També s’observen animals morts per l’impacte d’un obús en una mena de corral.
Elham ha perdut un gran nombre de parents, des de la seva àvia fins a tres germans. Unes 50 persones dormien a la casa quan va començar el bombardeig. Els que no eren ni massa petits ni massa grans es van despertar sobresaltats i van sortir al carrer. Poc després, un obús va impactar a la teulada. Els nens dormien a l’última planta i van rebre l’impacte de ple. "Els israelians ho sabien. En una setmana els soldats van registrar la casa en dues ocasions. Dilluns van venir fins i tot amb un mapa i s’hi van quedar cinc hores. Sabien que tots els que vivíem aquí som civils", denuncia Elham, que tota l’estona se sent en la necessitat de justificar per què no plora encara més. "Ja no tinc llàgrimes", afirma.
"¿Sap què ens van dir els soldats quan van venir a casa? Que si volem que se’n vagin hem d’impedir que els milicians disparin Qasam. Jo els vaig dir que si ells no ho poden fer, com hem de poder nosaltres", explica Elham. Els veïns admeten que des d’un camp pròxim a vegades s’han disparat Qasam, però a una distància d’un quilòmetre de les cases habitades. "Mai entre els civils", diu amb vehemència un veí.
En el fons, tant és. Perquè el bombardeig que van patir ahir a Bet Khanun no és comparable als efectes que causen els casolans Qasam. "¿Quina culpa en tenen els nens? ¿Són terroristes?". Aquesta pregunta d’Elham és la que realment necessita una resposta.

Extret de: http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=354495&idseccio_PK=1007&h=

SPIP | | Mapa del lloc Web | Seguir la vida del lloc RSS 2.0