La burorepressió: una de les maneres d’invalidar les accions dels moviments socials.

Entenem com a burorepressió, i així ho diem a nivell intern, el conjunt de traves i obstacles jurídics que les administracions posen per evitar qualsevol acció, protesta o iniciativa dels moviments socials. La diferència respecte a la repressió clàssica és que aquesta vegada bàsicament és materialitza mitjançant l’ús del dret administratiu i té un contingut més tècnic o moral que polític.

Aquesta pràctica de repressió s’està estenen per tots els poders per la seva eficàcia. Veiem les avantatges: generalment no es fa ús del dret penal, no fa soroll mediàtic, despolitiza l’assumpte, desorienta les iniciatives i els /les activistes, és molt moralista i alhora provoca la burocratització de les organitzacions. I la millor de totes és que només s’aplica contra col•lectius i usos tradicionalment despreciats: accions polítiques, joves, immigrants, indigents i gent perduda en general. Vet aquí l’èxit de normatives municipals sobre civisme (moltes innecessàries o arbitràries).

En definitiva, es tracta d’evitar accions “reivindicatives” amb qualsevol excusa tècnica o fins i tot social. Sant Cugat, com a model de ciutat nordeuropea i puritana, es va avançar en aquestes tècniques. I, certament, en moltes ocasions, ha sortit molt bé. Perquè, segurament, la intenció més forta és la regulació de l’ús de l’espai public i en això Sant Cugat porta molta iniciativa, entre altre coses perquè molta gent que viu aquí ja li agrada tot això d’ordenar l’espai urbà.

Exemples? moltíssims: la prohibició d’enganxar pegatines (només polítiques, no d’immobiliàries ni felicitacions de casaments), l’assegurança obligatòria per activitats al carrer (es demana sempre a tothom?), el zel de seguretat de les barraques (passa el mateix a les discos?), la repressió de la venda ambulant (també als boletaires que venen a la sortida del túnel del Cadí?), l’acció contra el soroll (també amb petites excepcions com el Sónar o els helicòpters a Barcelona)...

No són tant importants els exemples, ja que, en el fons, només pateixen la burorrepressió aquells col•lectius que un bon dia els passa pel cap fer alguna cosa extraordinària. La resta de gent ni s’entera de les mancances d’interacció amb l’administració, ni del contingut polític de molts actes administratius ni de l’arbitrarietat general d’aquestes normatives. Només ho sabran que s’hi posin.

Un cop coneguda la maquinària del poder només cal acostumar-se a aquest nou fenòmen de repressió per fer-ho el menys eficaç possible. Haurem de pensar. Fins que s’inventin un altre.

F.C.