Portada del sitio > Cultura de Resistència > Bala perduda > El premi que volem

El premi que volem

Lunes 1ro de octubre de 2012, por atom

Toni Álvarez

La Junta de Govern de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) ha decidit atorgar el Premi ICIP Constructors de Pau 2011 al col•lectiu d’objectors i insubmisos de consciència al servei militar obligatori a l’Estat espanyol, simbolitzats en Pepe Beúnza, primer objector de l’Estat per raons ideològiques, l’any 1971. Aquestes són les paraules que utilitza l’ICIP per premiar als objectors de consciència, submisos i insubmisos com en diu el nostre Marc Barrobés. La insubmissió, una campanya que formalment va començar l’any 1989, però que bevia directament de l’empenta d’en Pepe Beúnza i dels objectors del anys 80 que van refusar fer la Prestació Social Substitutòria, i van ser amnistiats. La Llei d’objecció de consciència, una llei feta a mida per preservar l’estatus dels militars, per represaliar la lliure objecció i que molts organismes, oficials i no tan oficials, van aprofitar com a mà d’obra gratuïta. Una bicoca per a uns, un martiri per altres. I tot ben allunyat de la lluita contra els exèrcits i la mili obligatòria.

I es que la insubmissió va ser una campanya que no va lluitar només contra la realització del servei militar, sinó que tenia com a objectiu la desaparició dels exèrcits. Quaranta anys després de la primera acció de desobediència civil d’en Pepe, podríem arriscar-nos a dir que es va guanyar un primer objectiu (recordem que el servei militar està suspès) però que encara queda un llarg recorregut fins a arribar a la fi dels exèrcits i la desmilitarització de la societat. Un aspecte que la institució que concedeix el premi obvia i tracta de posar en la balda del passat una lluita i una forma de fer política que té plena vigència, com és l’acció directa i la desobediència civil.

Un grup de membres del que era el MOC a Catalunya, va escriure amb la fermesa i convicció característica i requerida que “no considerem que el moviment assolís veritablement l’objectiu principal que l’animava: la desmilitarització de la societat i la fi dels exèrcits” i que “Un símptoma evident del camí que encara ens falta recórrer és el fet que en una conjuntura de retallades generals de la despesa pública, particularment en serveis socials, gairebé l’única partida pressupostària que el govern espanyol explícitament ha dit que no reduiria és la de les despeses militars. L’únic premi que volem és que desapareguin dels pressupostos públics les partides relacionades amb l’exèrcit”.

En Pepe Beunza va recollir el premi el passat 28 de febrer i es va fer ressò d’aquest ànim i pensament al dir al seu discurs que “ Hem de seguir perquè no hi ha conquestes socials per sempre. Estem veient com es perden millores en sanitat, ensenyament, serveis socials etc. del queera un principi de societat del benestar aconseguida amb moltes lluites i sacrificis.”

El es va tornar a trobar a aquells responsables polítics que van condemnar la insubmissió al seu moment. Ningú millor que en Pepe per recollir aquest premi de rentacares. Curiós que pocs anys després de passar per penes de presó, inhabilitacions, multes i judicis, els mateixos que aplaudien i reclamaven mà dura donin un premi a aquests mateixos personatges. Nosaltres no hem canviat de forma de pensar, ells tampoc, però sí que ara fan diferent: a aquells que volen enterrar li donen un premi per la balda de l’armari i un copet a l’esquena; als que encara són al carrer lluitant de la mateixa manera i amb el mateix discurs, uns cops al cap i a còrrer.

En Pepe és un dels que encara està al carrer, com moltes altres persones insubmises, que no ens donin premis que estem ben vives. Per això, tot i la gran estima al Pepe Beunza, i com deien aquells que eren del MOC a Catalunya, “ exigeixo que, si en Pepe Beúnza accepta rebre el premi, que no ho faci en el meu nom”.

SPIP | | Mapa del sitio | Seguir la vida del sitio RSS 2.0