Arrel de la web > Cultura de Resistència > Programari Lliure i d’altres dèries
dilluns 15 de maig de 2006, per
[si teniu dubtes sobre algun dels termes d’aquest article podeu anar a la wikipedia]
http://ca.wikipedia.org/wiki/Portada
http://es.wikipedia.org/wiki/Portada
(com que l’univers castellano-parlant és més gran, hi ha més articles a la versió en castellà)
Molts cops i d’una manera quasi infantil ens posem a la contra del que sigui. Aquesta reacció és molt habitual als moviments socials perquè en tant que assumim que som l’antagonista per antonomàsia, no ens costa integrar una nova lluita, per llunyana, marginal o complexa que siga. En el món dels ordinadors també trobem aquestes dicotomies, però el binomi programari lliure/propietari no és cap infantilisme.
El programari lliure és un terme que agrupa des de Sistemes Operatius de la plataforma GNU/Linux fins a programes que funcionen també en l’entorn M$-Windows. Els programari Propietari és també un conglomerat de Sistemes Operatius o programes que tenen i funcionen amb codis tancats.
Què li implica un codi tancat a l’usuària? En el millor dels casos que no poguem utilitzar un document si no tenim el programa/sistema concret; i en el pitjor dels casos, correm el risc que el codi privatiu sigui una manera de controlar-nos, infectar la nostra màquina amb virus o la inutilitat de l’arxiu a 10 anys vista. És molt comú piratejar els codis dels programes per no pagar la llicència, però sempre correm riscos tant legals com de funcionament dels ordinadors: la majoria de programes craquejats "són conscients" que ho són, i poden -i donen- força problemes; es pengen, pantalles blaves, bloquegen la impressora o obren la porta a virus.
Article de Xavier Fernández i Marín
http://giptsi.upf.edu/xavier/formats_lliures.html
Aquest document pretén recollir els motius pels quals cal utilitzar formats lliures a l’hora d’intercanviar arxius, centrant-se especialment en el cas del format .doc propi dels documents de text processats amb Microsoft Word i les alternatives lliures que existeixen. A banda de l’explicació dels motius també aporta solucions per a posar-ho en pràctica.
Nota: La Universidad de Cádiz va publicar el novembre de 2004 un article amb els formats acceptables per a l’intercanvi de documents i la manera com generar-los. És un document força complet i entenedor. Aquest hi aporta ben poca cosa més.
Primer de tot cal distingir els formats d’intercanvi de documents per saber de què estem parlant.
Els nostres avis, quan volien escriure alguna cosa, agafaven paper i ploma i s’hi posaven. Amb el temps, el paper ha envellit, s’ha tornat groguenc, però nosaltres podem seguir llegint allò que van escriure.
Nosaltres ja no fem servir paper i ploma, o bolígraf, per escriure. En general, Ara ho fem davant una pantalla i un teclat i allò que escrivim acostuma a quedar en format electrònic, digitalitzat. D’aquí a un, dos, cinc o deu anys, podem estar segurs que allò que avui hem escrit seguirem podent-ho llegir? És nostre, ens pertany, és part de la nostra creació intel·lectual, però si fem servir formats tancats, no especificats, que només una empresa coneix o pot legalment fer eines per a obrir aquests documents, qui ens assegura que d’aquí a un temps això seguirà essent nostre?
És a dir: sembla que som més capaços que mai de llegir i escriure, de comunicar-nos (amb altres, però també amb nosaltres mateixos dintre d’uns anys, quan rellegim el nostre treball), però alhora som més febles per a assegurar que comunicar-nos ho podrem seguir fent.
En Benjamí Villoslada ho sap explicar molt millor. En un apunt del seu blog explica per què és tan important controlar les eines i els formats que ens permeten llegir i escriure.
No fa tants anys jo vaig començar emprant el Writing Assistant (sóc incapaç de torbar-ne cap referència), després vaig passar, en diferents fases, pel processador de textos de l’Ability (que encara existeix) i pel XyWrite, per acabar un temps força estable amb el WordPerfect (ara propietat de Corel). Amb el temps he volgut recuperar feina feta en aquests programes: és impossible. Les empreses han desaparegut, o canviat d’amos, i amb elles els programes, ningú no vol fer-ne enginyeria inversa i les màquines actuals no poden executar aquells programes.
— >
Només els formats lliures i especificats ens asseguren que amb el temps serem capaços de llegir tot allò que, amb els anys i amb diferents eines (programes), hem anat produint.
En força aspectes la xarxa Internet té trets característics de bé públic. Es tracta d’un espai de comunicació i d’intercanvi d’informació que és més útil com més gent hi participa. Els fonaments d’Internet, i el que explica el seu ràpid creixement i relatiu alt grau d’ús són el fet que les especificacions del protocol de transmissió d’informació (TCP) són públiques des de bon principi i les especificacions del servei més popular, la WWW, també.
Hi ha hagut intents de crear xarxes paral·leles a Internet. De fet, Microsoft, que sembla que ara es vulgui atorgar la paternitat de l’invent, al seu Windows 95 l’accés a xarxes per defecte era a la seva pròpia: Microsoft Network. No és fins força més tard, quan ja es veu que l’èxit va del cantó d’Internet, que s’apunta a promocionar-se com un actor molt ben posicionat en aquest sector.
Si fem servir eines i formats tancats per a comunicar-nos en aquesta xarxa el que estem fent és:
Per la pròpia definició que hem donat abans, si no sabem les especificacions d’un format tampoc no podem saber què és el que queda guardat quan nosaltres desem un document.
Durant els preparatius per a la Guerra de l’Iraq al Regne Unit va esclatar un escàndol nacional a causa de les meta-dades que, sense la nostra intervenció, el Microsoft Word desa sobre nosaltres. Aquesta notícia de la BBC sobre els perills de la informació amagada als arxius Microsoft Word és prou explicativa per sí mateixa. Més en castellà a Hispasec.
Si no volem, doncs, veure compromesa la nostra privacitat ni mostrar informació que no ens interessa ni potser enviar parts del text que crèiem esborrades (però que encara són a l’arxiu) hem d’evitar els formats tancats o privatius. Només amb un format lliure tenim la garantia que el que volem comunicar és exactament el que de veritat comuniquem.
A banda de problemes generals amb els formats tancats o privatius en general, hi ha problemes específics de seguretat amb el format .doc. Es tracta d’una de les principals entrades de virus a les màquines equipades amb sistemes operatius Windows. El format .doc permet l’execució de macros i de components Active-X sense la intervenció de l’usuari.
L’objectiu d’aquest document no és pas d’obligar a fer servir eines diferents de les que habitualment es facin servir. De fet, aquí només es parla de formats. De les eines se’n podria fer una llista encara més llarga, sobre la conveniència o no, els avantatges ètics i tècnics d’unes i altres, etc...
Ara bé, que parlar d’eines no sigui l’objectiu d’aquest document no vol pas dir que sigui igualment desitjable fer-ne servir unes o altres (lliures o privatives) ni que sigui un assumpte menys important.
Fet aquest aclariment, cal preguntar-se quin és el format més adequat per intercanviar documents.
En el cas d’un document final, acabat, i que es pretén que pugui ser vist exactament igual pel professor (com passa amb els treballs finals que s’envien als docents) el més adequat sigui, segurament, el PDF (i el seu predecessor, el Postscript). És l’únic que ens garanteix que, visualment, allò que enviem, serà el mateix que rebi el nostre destinatari. Els demés formats lliures tenen l’avantatge que es poden llegir i tractar de manera relativament fàcil (rtf, text, html), però la presentació visual final pot estar força allunyada del que l’emissor ha enviat.
Els formats d’OpenDocument són també vàlids, doncs ofereixen els mateixos avantatges que el PDF (amb l’afegit addicional que poden ser també tractats), però de moment estan poc estesos. De tota manera, cal fer notar que els programes que estan preparats per als formats d’OpenDocument permeten tots una exportació ràpida i senzilla a PDF o Postscript, sense necessitat d’afegits especials.
El document de la Universidad de Cádiz que abans s’ha esmentat explica molt millor els criteris a tenir en compte a l’hora de decidir el format. Tot i això, en aquell moment les especificacions d’OpenDocument encara no havien estat publicades i per això no se’n fa esment.
Si feu servir GNU/Linux no us caldrà cap d’aquests passos, ja que la majoria de distribucions porten per defecte convertidors a pdf.
Si feu servir eines privatives per escriure els documents (per exemple, el Microsoft Word) podeu optar bé per exportar des del propi programa cap a altres formats o bé "imprimir" el vostre document a PDF.
Ja s’ha esmenat que el document només es centraria en la necessitat d’emprar formats lliures. No obstant això, aquí hi ha una llista que presenta, a tall d’exemple i de manera breu, altres programes que fan la mateixa feina que el Microsoft Word:
Conegueu tot el programari que permet treballar amb el format OpenDocument
Amb les eines informàtiques i de comunicació ens hi juguem una part prou important de la nostra llibertat, segurament més de la que som capaços d’imaginar. És per això que és tant important fer servir eines lliures (programari lliure), intercanviar informació en formats lliures (que és el que pretén explicar aquest document), o fer servir protocols de comunicació lliures i oberts (evitant msn/hotmail i skype). Totes aquestes eines de comunicació, fonamentals per a desenvolupar-nos com a humans, no les podem deixar en mans que no controlem.