Alguns aclariments sobre la lluita feminista

01/06/2015 Apunts amb llibertat llibertat.cat

Una membre de La Dalla col·lectiu feminista de la Garrotxa

Sento, que cada cop m’indigna més haver de defensar a aquestes alçades la importància de la lluita feminista. Sobretot quan homes propers, oberts i d’esquerres critiquen el feminisme qüestionant la nostra postura rebel o victimitzant-se perquè en alguns col·lectius feministes, ells no hi tenen cabuda. Quan parteixen d’una falsa premissa. Quan encara equiparen masclisme i feminisme o utilitzen termes com “feminazis” per referir-se a les persones que formem part d’aquesta lluita.

Tornem-hi per enèsima vegada. El feminisme ha defensat històricament l’equiparació dels drets de les dones als dels homes. És a dir, que busca la igualtat entre les persones, que promou les relacions socials i personals lliures de violència, recíproques i emancipadores. Tant és així, que les feministes de totes les onades i països s’han destacat per defensar la igualtat de tots els grups, col·lectius i classes de persones dominades.

Els moviments feministes, plurals i diversos, parteixen de la mateixa base per treballar una diversitat de qüestions: des de la defensa dels drets sexuals i reproductius, com l’avortament, fins al feminisme queer o transfeminisme, que defensa una desconstrucció i reinvenció lliure de les identitats sexuals i de gènere, passant pels grups d’homes feministes que treballen en pro de noves masculinitats, o l’ecofeminisme i l’economia feminista, que busquen posar en el centre d’atenció política i científica les condicions de reproducció de la vida, per a poder-les democratitzar i garantir.

El feminisme és una ideologia crítica, que revisa, deconstrueix i analitza totes les qüestions de la vida humana des del punt de vista de l’opressió patriarcal, per a reconstruir-les col•lectivament i de manera alliberada. El feminisme, com a ciència, política i moviment crític, està en constant evolució: el feminisme de la igualtat va ser superat pel feminisme de la diferència, el feminisme civil i burgès va ser superat pel feminisme decolonial i el feminisme negre, el feminisme binomial i heteronormatiu ha estat superat pel transfeminisme… Demostrant ser una ideologia especialment dinàmica i lúcida a nivell d’autocrítica. El que cal superar és el masclisme, i entendre bé el que és el feminisme.

D’altra banda, també hem d’escoltar que degut a les polítiques en contra la violència de gènere (per cert, cada cop més retallades) molts homes pateixen una discriminació, sobretot pel que té a veure a les pràctiques legislatives . Doncs és molt important deixar clar , que tots els delictes tenen un índex de denúncies falses, i precisament la violència de gènere el té excepcionalment baix. Cal ser molt valenta per posar sota la llum pública delictes pels quals bona part de la societat, encara ara, culpa la dona. Delictes que, moltes vegades, pertanyen a l’esfera més íntima i personal de les persones, com ara els delictes sexuals. No són coses que resulti agradable de recordar, ni encara menys d’explicar a ningú; de fet, la majoria de les víctimes no ho expliquen ni als seus cercles més íntims, o no ho fan fins molts anys més tard. I les raons principals que les empenen a fer-ho així estan relacionades amb la vergonya i la impotència; derivades, totes dues, de la culpabilització de la víctima de gènere femení i de la permissivitat de la legislació, en teoria i a la pràctica, amb les pràctiques d’opressió i violència cap a les dones. Tristament, la major part dels casos de violència contra les dones queden sense denunciar.

Quan se’ns demana que siguem tolerants, comprensives amb aquells que ens jutgen, políticament correctes i sobretot que fem una pedagogia bondadosa del nostre moviment, ningú hauria d’obviar la realitat que ens envolta: més de 600 dones assassinades els últims 10 anys per les seves parelles a l’Estat Espanyol i no parlem ja de les violències estructural, simbòlica, estètica, econòmica, psicològica, i un llarg etcètera. La violència patriarcal masclista exercida de forma asimètrica contra les dones és un fet. Davant això, encara algú es qüestiona la necessitat de la lluita feminista?